Què sent el Francesc Perpinyà, després d'haver baixat definitivament la persiana?
Home, per una banda, sents una mica de tristesa i de nostàlgia,
perquè és normal tota la vida que has viscut allà,
és el lloc on has nascut a nivell de vida,
i tant laboralment com a nivell de botiga,
i et sap greu tancar un negoci de tants anys,
són 127 anys, són quatre generacions,
és molt difícil de mantindre avui en dia els negocis tal com estan muntats d'aquesta manera,
per la qual cosa et sap greu, per una banda,
però per l'altra banda la vida va com va i ha vingut així,
ens ha vingut donat una miqueta per les circumstàncies.
Per què heu decidit tancar el negoci?
Per raons d'aquelles òbvies que no el podíeu mantenir la mateixa família?
No, no, el negoci funcionava molt bé,
jo feia 10 anys que cobria per les tardes i ens anàvem defensant força bé,
l'ubicació era molt bona, ja teníem una clientela tota la vida,
ja sabia els horaris, els llocs,
era fidel i a part estàvem molt especialitzats a nivell d'un tipus de calçat
que no estava en altres sabateries,
perquè quan ets peditet t'especialitzant o pots tenir una sabata de cada cosa,
has de ser, mira, el perpinyat té menorquines,
o té sabates de comoditat,
com tinguis una sabata de cada estil,
el perpinyat no té res,
o sigui, avui en dia els comerços petits o s'especialitzen
o, crec jo, et mores, d'alguna manera,
llavors es van especialitzar a fer temps amb sabates de comoditat
i un tipus de calçada específic,
i després el punt t'ho donava
i et donava una clientela de molts anys que ja et venia,
que ja sabia que obrien per l'estat dels últims 10 anys
i abans obríem sempre de matí i tarda.
És el final d'una història de 127 anys
que arrenca, doncs, en fi,
amb un familiar del Francesc Perpinyat, d'acord?
Sí, sí, sí, el meu besavi, diguéssim, sí.
El que passa és que allà al carrer Major,
doncs, els estils amb els anys han canviat molt,
perquè al carrer Major, doncs, bé,
es feia amb les sabates de mida,
abans les persones, doncs,
el que feien era, anaven a comprar a la botiga,
o sigui, compraven a,
anaven a casa per a Pinyà a comprar,
i avui en dia, doncs, el que venen és l'aparador.
És, l'aparador que teníem allà a la Rambla,
doncs, era un aparador molt petit,
amb el que era la botiga,
era un aparador molt petit,
en canvi, la botiga era molt gran.
Per què?
Perquè abans, doncs, la gent comprava a Cal Perpinyà,
anava allà i s'assentava unes sabates.
Al començament se feien a mida
i després les comprava allà,
perquè era la marca, diguéssim,
la marca important era el nom del comerç, no?
Cosa que ara, doncs, no,
ara és més important, doncs, una aparador gran.
Ara, si fes la botiga, doncs,
seria una aparador al triple de gran
i la botiga, la meitat de petita,
perquè el que ven ara la gent, quan ve comprat,
diu, aquelles amb el 38
i que són de la marca X o Y,
perquè vol aquella marca i vol aquell número.
No s'assenta, diu, vull unes sabates.
Ven l'aparador.
També ven el comerç,
però ven més l'aparador que abans
i ven menys el comerç que abans.
Però aquesta forma de vendre,
l'heu mantingut fins a l'últim dia,
a Cal Perpinyà,
tenint en compte les característiques específiques
de l'establiment, la clientela,
el tipus de sabata que veníeu?
Sí, sí, o sigui,
hi ha un tipus de clientela que et ve
perquè et ve la botiga,
però de cada vegada menys,
o sigui, és...
La clientela, diguéssim, incondicional,
avui en dia,
cada vegada existeix menys en els comerços, no?
Tenim una sèrie de tendències,
la gent quan comprem,
però comprem molt pels ulls, avui en dia.
Si hi ha una aparador molt maco
i una cosa molt maques,
es ve més fàcil
que no pas anar a buscar...
Jo vaig a aquella botiga
perquè sempre hi ha anat.
Primer, que a cada botiga
hi ha menys botigues
que són de sempre, no?
Això d'entrada.
I després, cada vegada,
doncs, el comerç és més...
Abans viatjaves pel món
i el bonic era veure les diferències
de les coses.
T'anaves a Rússia,
t'anaves a Estats Units,
on vulguis,
i dius, oh, mira que diferent,
oh, mira que diferent...
I ara te'n vas per al món,
McDonald's,
tots són franquícies,
i llavors, clar,
cada vegada el comerç
és més globalitzat
com l'economia, no?
Llavors, trobar una botiga
que és específica d'un lloc
o que dius,
carai, mira, això és diferent.
Cada vegada serà més complicat
trobar això.
I al final tindran més èxit
els que aconsegueixin aguantar-se, no?
Que siguin petits i especialitzats,
doncs, podran tindre èxit
perquè la gent buscarà...
Mira, això és diferent,
menys mal,
perquè si no,
és que tot és igual, eh?
Te'n vas a Barcelona...
Jo, quan anaves a Barcelona,
i dius, oh, oh, oh, i...
Ho veies diferent,
i ara vas a Barcelona,
vens aquí i és el mateix.
I compres el mateix,
amb les marques,
tot el mateix.
He canviat molt.
Que, en fi,
que malauradament desapareixen amb el temps.
Sí, van desapareixent,
per diferents motius.
És una tendència,
podríem dir, irreversible?
Home, jo espero que no,
però crec que sí.
O sigui, en el meu cas,
no ha sigut un problema
que no funcioni la botiga,
ni econòmic, no?
Ha sigut, per unes circumstàncies,
una immobiliària de Barcelona
ha comprat tot l'edifici,
vol fer una paró a hotel
i ens hem posat d'acord,
doncs, jo també tinc una altra fenya.
Llavors, doncs,
a mi m'ha anat bé
i ens han solventat la...
d'alguna manera,
ens han posat d'acord
i ens han solventat
totes les diferències
i, mira,
doncs,
viure més tranquil per les tardes.
Diguéssim,
ha sigut una opció personal
que, d'alguna manera,
jo,
la gent deia,
els últims anys,
molta gent deia,
mira,
només a veure per les tardes,
que bé que viu el Perpinyà,
no?
I a vegades deien,
vull dir,
soma,
jo treballo de 8 a 8,
vull dir,
si vol l'hi explico,
però moltes vegades
passava això,
vull dir,
jo tenia un horari
molt apretat,
no?
O sigui,
de 8 al matí
fins a 8 de la nit,
pràcticament no podies
ni anar al barbé,
no?,
per entendre'ns?
En els últims anys,
d'alguna manera,
Francesc Perpinyà,
el membre de la quarta generació
que ha portat el negoci,
de fet,
l'ha mantingut gairebé més
per motius sentimentals
que no pas econòmics.
Home,
ha sigut tot barrejat,
per motius econòmics
bàsicament no ha sigut,
la botiga ha anat bé,
es guanyaven diners,
si no també haguessin tancat abans,
els que s'haguessin planejat
a veure què fèiem,
no?
Però bàsicament,
clar,
ha sigut per motius sentimentals.
Si la botiga hagués sigut
una botiga de 15 o 20 anys,
segurament,
a la mort del meu pare,
quan s'haguessin sentat
de la família,
haguessin decidit una altra cosa,
no?
Però una botiga tan antiga,
doncs,
te remou el cor,
no?
I d'alguna manera,
et sap greu dir,
i sóc jo el que li he tancat,
no?
Et sap greu,
no?
Però la vida evoluciona,
no?
Però,
evidentment,
el sentiment era,
bàsicament,
el motiu
que estigués oberta
la botiga,
no?
Una botiga,
un establiment que va néixer
l'any 1876,
ens hem de situar
al carrer Major,
per tant,
a la part alta neix Cal Perpinyà.
Sí, sí,
neix a la part alta.
El Francesc té documentació,
ha pogut anar recollint coses
de tota la història
de la botiga?
Sí, sí,
per sort,
la meva família ha tingut
bastanta cura amb això,
i llavors,
tinc molts documents
que reflectien
tota l'evolució
de les coses,
vull dir,
els preus de les sabates,
de les compres,
de factures antigues,
de com s'han fet
els traspassos
d'una generació a l'altra,
llavors,
el problema que tindré
per recopilar
tota aquesta informació
a nivell d'un llibre,
doncs,
és seleccionar,
no d'on treure,
però és seleccionar
el més important,
que hi hagi un criteri,
doncs,
el criteri de selecció
serà el problema,
perquè material n'hi ha molt,
vull dir,
abans es deia el Globo,
la sabatesa que va estar
a Carmelló es deia el Globo,
i quan l'any 30
el besavi li dona
al meu avi,
diguéssim,
doncs,
es posa que se'ls
per Pinyà,
i llavors,
quan baixen l'any 32
baixen a la Rambla,
i el 5 de març
s'inegura a la Rambla,
i llavors,
a partir de les hores,
doncs,
hem estat allà.
I s'explica de generació
a generació
per què es va fer
aquell canvi
del carrer Major
a la Rambla?
Home,
això no està escrit,
això és una...
el sentit comú
potser t'ho deus marcar,
però és una mica complicat,
jo veig que no veig
molt normal
o molt usual
o un criteri,
diguéssim,
que sigui lògic
el fet que et tanquis una...
Clar,
si et situes
en aquella època
dius el carrer Major,
què era el carrer Major?
El carrer Major?
Era el carrer Major.
Era la Rambla d'ara,
diguéssim,
com el seu nombre indica,
no?
Vull dir,
era l'artèria principal,
vull dir,
és com si ara jo
agafo la botiga
que tenia a la Rambla
i dic,
mira senyors,
mira,
jo tenc aquí a la Rambla
i me'n vaig a la zona
de Joan XXIII.
Ja m'aixec,
però aquí estàs a la Rambla
perquè te'n vaig a la Joan XXIII
que està més a les afores.
De fet,
el document de l'any 32
amb el qual
s'està demanant
l'autorització
a l'Ajuntament
per a l'obertura
de la botiga
i posa Eixample,
perquè la Rambla
era l'Eixample,
o sigui,
no a les afores
però era
la zona d'expansió
en aquell moment.
I ho van decidir
i d'alguna manera
la van encertar de ple, no?
En el llibre
que Francesc Perpinyes
ja ha apuntat
que vol fer,
en fi,
de què parlareu?
De tota la història
de la botiga?
Per suposo que hi haurà
milers d'anècdotes
i milers de documents
o de fotografies
per incloure-hi, no?
Sí,
serà un pack.
Per una banda,
serà una miqueta,
diguem-ne,
la història de la botiga
a nivell de generacions,
per l'altra banda,
a nivell comercial
i per l'altra banda,
una comparativa
amb tota una mica
la història de la ciutat
o la història
que passava al món.
Vull dir,
per exemple,
a 1876,
què va passar?
Es va inventar algo?
O a 1904,
doncs,
què va passar?
D'alguna manera,
fer una comparativa
del que es feia
a la botiga,
tant la vida,
diguéssim,
humana
de les persones
de la meva família
com la vida comercial
de la botiga
i llavors,
per fer una miqueta
d'idea
de les coses
com eren
en cada moment
de la història,
doncs,
una mica
de comparativa,
tant a Notícies
de Tarragona
que jo creia interessant,
és dir,
mira,
1800,
aquest,
era el centenari
de la Rambla Nova,
no?
El punt,
diguéssim,
de cada any
que sigui
més interessant
o que pugui ser bonic
de veure
la comparació.
l'idea és aquesta.
I la generació
actual,
us ha arribat
l'explicació
de per què
el basavi
del Francesc Parvinya
va decidir
posar una botiga
de sabates
i no una altra cosa?
Doncs això no t'ho podria dir.
No us ha arribat.
No us ha arribat.
De sempre
s'han venut sabates.
De fet,
ell,
el meu basavi
venia de Riudoms.
Va vindre de Riudoms.
Perquè,
o sigui,
he nascut a Riudoms,
si més no.
Llavors,
va posar-la a la sabateria allà,
no puc dir per què,
no t'ho puc dir,
però clar,
d'alguna manera
tenia que tenir
algun tipus de tradició
a nivell de
artesanal,
no?
Perquè abans
les sabates
no és com ara
que dius
una persona física
a qualsevol,
contacta amb qualsevol
proveïdor
i diu
jo em faig una botiga
del que vulguis.
I no tens
perquè tinguis
uns coneixements
molt tècnics d'allò,
tu vens allò,
ho comercialitzes
i és més la comercialització.
Abans
la persona
que era botiguera,
el botigué,
botigué,
amb la majoria
de negocis
era més artesanal,
era
el carrer dels ferrers,
el carrer de...
O sigui,
era
cada ofici
tenia
els seus carrers
i les seves professions,
no?
Era
les feines
eren més
professionalitzades,
més primàries,
no?
Ara s'anava més comercialitzades
i la gent compra ben
i qui fabrica
doncs cada vegada
són menys
o són més grans,
no?
Però vull dir que
abans era
fabricava sabates,
ell s'assentava
a venir una persona allà
i li prenia les mides
com qui fa un tratge,
no?
Vull dir,
prenia les mides,
li feia la sabata
i ja està.
Amb el temps
s'ha d'anar evolucionant
i també comercialitzaven
i al final
ja no les van fer,
les arreglaven,
ha anat evolucionant,
després ja van deixar
d'arreglar
i després van comercialitzar,
no?
Però l'origen
és artesanal,
com la majoria
de negocis
d'aquella època,
no?
Eren artesanals.
I en aquests 127 anys
d'història
li consta al Francesc Perpinyà
que hi hagués èpoques
de forta crisi
que potser van estar
a punt de tancar el negoci
i després també suposo
que èpoques
de gran esplendor
o més o menys
heu pogut mantenir
Cal Perpinyà
amb una certa
base consolidada?
Sí, no,
sempre,
com diem els botiguers,
sempre anem tirant,
no?
Sempre anem tirant.
Hem anat bé,
nosaltres no ens podem queixar.
Pels moments
que jo tinc,
doncs,
antics
i com ha evolucionat
el negoci
en aquests últims anys
o en l'època
dels meus pares,
doncs em sabateria
jo sempre dir el mateix,
no et fas milionari
però vius.
No et fas milionari,
però vius
perquè queden molts ossos
que diuen.
És un tipus de negoci
que vull dir que,
tu d'alguna manera
compres,
la gent diu
oh,
són molt cares les sabates,
però si
el que et queda
no pots tornar,
diguéssim,
són ossos,
i les modes
són molt ràpides,
jo tinc sabates,
ara tinc una col·lecció
de sabates
de 100 parells
que són
quina col·lecció
a través dels anys
i mira aquesta m'agrada,
doncs va,
la retiro.
I veus,
dius,
te'n vas a qualsevol operadora
d'última moda
i veus aquests talons
daurats així primets
i tot això
i dius,
carai,
la gent que no veus
mira que moda,
90 anys aquella sabata,
la mateixa,
perquè clar,
les modes són les que són,
vull dir,
una puntera pot ser quadrada,
pot ser rodona,
pot ser,
i un tocó pot ser alt,
pot ser baix,
pot ser gros,
però quan acabes el circuit,
doncs tornes a començar
i els circuits s'acaben 25 anys,
s'acaben els circuits
i tornen a començar
pelu de baix de tot.
Tornen a començar
les plataformes,
tornen a començar
els trons fins,
els trons amples
i...
Les modes sempre tornen.
Sí, sí,
tot torna,
sí, sí,
és natural.
El que no tornarà
és calçatge per Pinyama
dauradament,
dimarts a la tarda
tancaven i baixaven
definitivament la persiana.
A tots aquells clients,
centenes i milers de clients
que han passat
per l'establiment,
algun reconeixement
o alguna cosa
per acabar, Francesc?
Home, total,
ha sigut la...
Els nostres clients,
doncs,
és el més important,
no?,
els negocis.
Si no tinguessis els clients
que han sigut tan fidels,
doncs,
no tindries negoci,
no?
És així de senzill,
no?
Vull dir,
l'agraïment total
als clients,
no?
Vull dir,
són els que et donen
la vida del negoci,
el negoci el poses tu,
però qui no dona vida
són els clients,
sense clients no hi ha negoci.
En les últimes setmanes
us han dit
que us trobarien a faltar?
Sí,
això molt,
molt,
vull dir,
t'emociona això,
d'alguna manera,
no?,
t'emociona molt,
molt,
però...
Les coses són com són,
no?,
però realment,
doncs,
hi ha gent,
doncs,
que s'estima aquestes coses
i, doncs,
quan entres en unes botigues,
doncs,
sense conèixer moltes vegades,
a vegades,
gent de pas,
inclús,
hi ha no clients
de tota la vida de Tarragona,
sinó gent que passa
i diu,
carai,
quina botiga més bonica,
a veure,
bonica entre cometes,
no és la modernitat
de dir,
oh,
quina botiga,
quina botigassa,
tot d'última moda,
no?,
però té un regust
i un encant
de l'antic
que vull dir
que hi ha gent
que ho valora,
no?,
hi ha gent,
doncs,
que li agraden altres coses,
no?,
però hi ha un tipus de gent,
doncs,
que valora aquest regust antic
o aquest regust de dir,
carai,
aquesta pintura d'aquesta botiga
és l'any 32
o aquesta taula
és de l'època modernista
d'aquella època
o la caixa registradora
que la tenia de sempre,
doncs,
la tenia
i a veure,
i hauria pogut comprar
una de moderna
que vull dir,
gràcies a Déu,
doncs,
la podies comprar,
però era filosofàlia,
vull dir,
és que no la volia moderna,
o sigui,
em dius,
mira,
te la regalo moderna,
bueno,
doncs,
no la vull,
avui aquesta que és antiga.