La Caixa és un lloc emblemàtic, un lloc una mica màgic.
És un lloc molt gran, té muntanyes, una vall preciosa, molts horts, palaus,
vull dir, és un lloc bastant gran, no?
I això, com ell, en queden molt pocs al costat de la ciutat de Palma, no?
Aleshores també és un lloc que ha tingut molta història, no?
Des dels musulmans que el varen convertir en un lloc, en un regiu esplèndid,
fins a l'època romàntica que el van convertir en un jardí,
en una escalinata molt impressionant i van portar còpies d'estàtues gregues de Roma
i el varen convertir en un lloc també molt visitable.
Així que fins ara, aquesta època romàntica, vull dir,
és el que és més conegut de Raixa, però en realitat és un lloc bastant gran
i que fa molta pena que pogués convertir-se en un espai, doncs, tancat, no?
Fa molts anys també que els seus hereus van desistir d'anar-hi a viure
perquè és molt gran, perquè és molt difícil de cuidar, perquè és molt car
i el van convertir en un lloc, doncs, que conservaven per la família,
però que al mateix temps l'explotaven una mica amb el sentit que jo no crec que explotessin gaire
perquè era un lloc que pagant una mica podies entrar,
però suposo que és un lloc tan gran i tan difícil de conservar
que per això suposo que un tard o d'hora el van posar en venda
perquè no el podien mantenir, no el podien mantenir de cap manera
perquè és massa vast, no?
Aleshores, bé, en aquest moment va ser quan va estar una mica en perill
perquè, clar, els que l'estimem Raixa pensàvem que allò es convertiria en un lloc tancat
i ves a saber més endavant si trossejat, no?
I desprovist el que té, que és aquesta meravella encara verda
que queda, doncs, al costat de Palma
i que és un espai que ha caminat amb la història mallorquina molt de temps.
A més, Mària del Mar, simbòlicament aquest jardí Raixa,
tu comentaves que té molts anys influències de tot tipus de cultures,
un lloc obert, una mica també suposo que paral·lelament al disc, no?
I aquesta música i aquest pas endavant en la teva carrera musical després de 25 anys.
Bé, el disc és un...
És la dedicatòria a Raixa, doncs, és que també vaig escriure un poema
i Joan Valent el va musicar, que es diu Les veus de Raixa,
i també, doncs, l'excusa dels 25 anys de la plaça del rei,
que és un altre jardí, però petri, aquest.
Però sí, jo l'he considerat sempre un espai amb els murs tan històrics
que amb tantes veus antigues també, que el relaciono molt en els jardins, no?
En els jardins del passat, en els jardins que portem a dintre.
És com una reflexió sobre un jardí íntim d'una ciutat, com és aquest,
i Raixa, que forma part d'aquesta història mallorquina,
a la qual, doncs, hem dedicat diversos poemes.
De fet, el disc està ple de poetes mallorquins,
i també, una mica, doncs, hi ha els arreglos del Joan Valent,
que és un amic meu mallorquí, que és un gran músic,
i que ha fet, doncs, una recreació també de molts poemes,
i entre els dos, i els meus companys de treball,
com el Feliu Gasull i el Javier Mas,
hem acabat aquest disc donant-li aquesta pauta primera,
que és portar-lo a la plaça del Rei per celebrar 25 anys
durant cinc nits, i gravar-lo allà mateix, cada nit, no?
De tot allò, em vàrem treure, doncs, aquest disc d'aquestes nits,
en directe, i tot això és Raixa, que són moltes coses, no?
En tot cas, nosaltres tindrem l'oportunitat de veure el Teatre Metropol,
els Tarragonins, tots aquests jardins de pedra,
jardins com Raixa i jardins interiors,
però en l'escenari del teatre.
Això és el que anirem a veure, anirem a veure
a una Maria del Mar Bonet, que després de 25 anys de carrera
ens ofereix, doncs, tots aquests poemes que ens comentaves,
i a més, a Maria del Mar, una cosa molt curiosa,
que és que ara està de moda el mestissatge, no?,
però tu fa molts anys que el tens de moda, el mestissatge,
per dir-ho d'alguna manera, molts anys que el practiques
com una actitud de vida, no?
Sí, perquè, de fet, ho som tots, mestissos,
i la cultura és així, és tan rica,
perquè és molt mestissa, i com més mestissa és, més rica és,
i, bé, tot això del mestissatge és una paraula, finalment, no?,
però si volguéssim veure quanta sang portem barrejada,
doncs, seria divertit.
Tots els que vivim a la Mediterrània, no?,
des dels primers pobladors fins ara, jo crec que tenim una base
dintre de la nostra persona humana, que és feta de les tres religions,
de tots els moments històrics i de les invasions que han sofert
els diversos territoris dels països catalans, vull dir que seria molt divertit
veure d'on sortim tots plegats, els mallorquins, els catalans, els valencians, no?
Cada ADN, diguem, hauria de tenir un coloret, llavors acabaríem tots multicolors.
Jo crec que seria molt divertit comprovar quanta sang bereber,
quanta sang jove, quanta sang cristiana,
a més de saber quin color tenen les sangs diferents, jo crec que tenen el mateix color.
però, bé, aquí està, aquí està.
I suposo que la gent al Metropol, una de les cançons que més esperen és la balenguera.
La sentiran o no la sentiran?
Bé, doncs, esclar, esclar que sí, sí, sí, sí.
Per mi la balenguera és un himne molt emocionant.
La gent també ha oblidat una mica qui són els seus autors,
que és el Joan Alcubé, que és gran poeta mallorquí,
de finals del XIX, que era un home cultíssim
i que va escriure aquesta balenguera basada en aquesta història
tan bonica, antiga, de la teixadora, d'aquesta Penélope,
que fa teixit amb la senyera, amb els cabells de la gent jove,
amb els cabells de la gent gran,
i que tot forma una esperança de futur.
Crec que és un himne molt esperançat
i que se'n surt una mica de molts himnes que tenim per aquí,
que són una mica sanguinaris.
Jo crec que més que l'himne de Mallorca,
de Més Tassero, des de sempre,
i perquè la gent l'ha adoptat com a himne,
la balenguera és un himne dels països catalans,
perquè està fet per un mallorquí, la lletra,
i després per l'Amadeu Vives, un músic català, la música.
Aleshores, crec que jo quan era petita recordo que tothom la cantava
i que la cantaven a les cases,
perquè, clar, en català estava prohibit cantar por ahí,
però que la gent la tenia com una cosa íntima i popular,
com pot ser, doncs, no sé, El Noi de la Mare
o tot aquest repartori de cançons tradicionals
que fan que els països catalans
tinguin tanta riquesa dintre de les seves cançons, no?
I això jo suposo que als seus autors els agradaria ja,
que els haguessin oblidat una mica
i que la considereixin a la balenguera com una cançó popular, no?
Això crec que als poetes els agrada.
Nosaltres entrarem al Metropol com qui entra en un jardí,
que suposo que és l'actitud que hem d'agafar
per venir a veure aquest espectacle, no?
Mariel Mar, tu has estat alguna vegada...
Suposo que cada teatre és un món molt especial
i els teatres antics i moderns tenen això, no?
Jo crec que qualsevol recinte on tu entres i s'apaga el llum
s'encenen uns focus i et fan un món a part, no?
Entres a dintre d'un recolliment, sigui una pel·lícula,
sigui una obra de teatre, sigui un concert de música, no?
Entres a dintre d'un recolliment en el qual, doncs,
estàs en un món a part.
Ja no estàs en el món de cada dia, del tràfeg,
de les rutines, del treball, sinó que estàs davant d'una història
que tu has volgut, que has pagat una entrada per anar a veure
i que t'abstreus, i t'abstreu de tot el que et rodeja
i et porta a un altre lloc.
Això és molt bonic per mi, sempre ho ha estat, és un món màgic, no?
Havies estat anteriorment a Tarragona, Maria del Mar, suposo.
Una ciutat molt mediterrània, també,
que parlàvem ara fa un moment de les nostres arrels.
Tarragona és que s'assembla a tants llocs que formen part del món antic, també, no?
Una vegada vaig anar a Troia,
a la qual, doncs, és una ciutadella que em va costar arribar,
perquè, clar, està a Turquia i has de passar per una sèrie de costes,
no gaire maques, per cert,
i una sèrie d'hores d'Estanbul fins a Troia,
doncs, amb cotxe hi ha tot un dia.
I, realment, quan vaig arribar i vaig pujar el turó més alt de Troia,
o del que queda de Troia,
de tantes ciutadelles que ha estat, no?
Vaig posar allà i dic,
però si això s'assembla molt a Tarragona.
A germanarem Troia i Tarragona.
Recordo perfectament el meu comentari.
Em recorda moltíssim a Troia, no?
No, exactament, perquè Troia està molt més lluny del mar que a Tarragona.
Es veu que el mar abans arribava més a prop,
però llavors, amb el temps i una sèrie de cataclismes,
això va quedar una mica més allunyat.
Però sí que es veu el mar, des del turó,
i després hi ha una sèrie de vegetacions,
d'enmetllers, de garrofers, de xiprers,
i d'entorn que em va recordar absolutament a Tarragona.