Pa negre, aquest títol és definitiu i prou eloquent.
Sense mirar la portada del llibre, només en veient el títol,
qualsevol persona mínimament interessada per la seva història
podria intuir quin és el contingut
i quina és l'època, sobretot, en la qual ens situa aquesta novel·la, no?
Plena postguerra.
L'època de reaccionament, que hi havia, sobretot,
el pa, que era negre, la llet, que era blava,
el sucre, que era de terra,
i l'altre dia em deia l'Espinàs que, a més a més, a Barcelona,
suposo que en certes ciutats, es feien truites de pols,
perquè com que no hi havia ous,
perquè la indústria encara no estava industrialitzada,
no hi havia ous per a tothom i donaven uns sobret, saps?
I es feien ous, perdó, i es feien truites amb aquells polvos.
I això no ho havia viscut.
Jo he sentit a parlar que una de les menges més exquisides de l'època
eren les peles de patata, cuinades adequadament, no?
Sí, sí.
Eren de les coses...
O sigui, que encara jo he estat discret amb aquestes qüestions,
perquè hi havia molt més terreny a córrer, eh?
Home, diguem-ne que és una mica la imatge
i tota la iconografia que ens ha arribat tant d'una època,
que jo m'atreviria a dir que encara és molt present en la memòria col·lectiva,
des que les persones que van viure aquells moments encara són vives,
i encara resten en actiu.
Per tant, moltes vegades sembla que parlem de la prehistòria gairebé
i està aquí immediatament, no?, a tocar aquesta època.
Sí, és que jo penso que una generació ha estat una mica privilegiada
en certs aspectes, i això és una de les coses,
de les moltes coses que vol dir la novel·la,
que hem presenciat el pas d'una Catalunya rural a una Catalunya industrial,
que ja no existeix perquè les fàbriques estan totes,
per almenys les tèxtils del Ter i del Llobregat,
que eren enormes, hi havia colònies i colònies i colònies,
i vull dir, no hi ha res, són mortes, no hi ha ningú.
a la Catalunya de serveis, que està ara.
I llavors totes aquestes cases de pagès,
les que continuen, com les colònies i les fàbriques aquestes,
les que no s'han ensorrat,
doncs s'han convertit en casals de cultura,
en hotels, en restaurants,
o en indústries porcines,
com a mínim a la plana de Vic i del Llobregat.
Aquí és diferent,
perquè us heu decantat més per Port Aventura,
un altre tipus de serveis més turístics.
Turisme, escolti, que tenen aquí un enrenou,
sempre estan en permanent discussió.
Emili, hi va haver un moment...
I això ha passat en pocs anys.
Sí, sí, molt pocs anys.
Justament per això que dèiem,
que és un període de la història que el tenim a tocar,
i recentment, fins no fa gaire,
hi va haver una gran producció
des del món de la literatura i del cinema
de reproduir i de recrear
l'època de la guerra i de la postguerra.
Posteriorment sembla que ens vam oblidar,
que ens vam fer tots com una mica més frívols entre cometes,
i tant els creadors com els lectors
optaven per un altre tipus de literatura.
Tot i així, de tant en tant,
continuen apareixent novel·les com Pa Negre.
Jo no sé si vostè la qualificaria
com novel·les o llibres necessaris o compromesos.
No sé quin seria l'adjectiu que li podríem posar.
Si estan ben escrits, tots són necessaris.
I si no estan ben escrits,
doncs tots són prescindibles, diria jo.
Però vostè té la sensació que ja...
Però el principal de la literatura
és que estigui ben escrit.
I després, a més a més,
la literatura té unes altres funcions secundàries,
diria jo, com són la història,
el donar testimoni, el que sigui divertit,
el que ens faci plorar, riure, emocionar, etc.
Això també és molt important.
Però és secundari respecte al principal,
que és la llengua.
I aquestes històries jo crec que estan molt bé
i cada vegada vindran més.
Penseu que a Alemanya va passar una cosa terrible,
també com aquí la Guerra Civil,
allà van perdre la Guerra Mundial,
i l'any passat encara era
que van premiar aquest autor hongarès
que només parla del camp de concentració.
Que és l'únic llibre que va fer, pràcticament, no?
I el seu alt acaba de publicar una cosa
que ha sortit en a grama
i sortirà en català qualsevol dia,
que es diu la història natural de la destrucció,
que explica com va ser destruïda a Alemanya
en aquell temps,
que és una història que encara no s'ha pogut explicar fins ara.
Ell diu, hi havia un escriptor
que avui dia està oblidat, més o menys,
que és l'Enric Bol, que va guanyar el Premi Nobel,
que va escriure una novel·la
sobre aquests fets terribles que van passar a Alemanya,
de la destrucció que van fer els Aliats,
que van arrasar 131 ciutats,
i tones de bombes, i misèria total,
i no la van publicar fins 50 anys després,
perquè la gent volia oblidar.
Per tant, jo penso que hi ha coses d'aquestes
que tornaran, encara aniran tornant lentament,
i que aniran aportant nous testimonis
al que va passar en aquella època.
Si encara ara els diaris, obres els diaris,
i posa que s'estan desenterrant fosses franquistes,
com vols que no hi hagi moltes coses per descobrir.
Encara no ha passat prou temps, no?
No ha passat prou temps, encara.
No ha passat prou temps, encara.
Per poder explicar-ho tot i explicar-ho bé.
Va passant, etcètera, no?
I la gent ja va estar preparada ara per assumir
aquesta cosa que van passar
o bé la nostra infantesa, o bé els nostres avis,
o bé els nostres pares.
Serà molt tòpic, però les generacions més joves
tenen interès per conèixer l'època?
Jo soc optimista amb això
i penso que la gent llegeix més que mai
i té més interès que mai.
Si no, passarà com a Alemanya,
que diran per què dels seus impostos i dels meus
hem de pagar les escoles,
els nostres jovents fins als 16 anys,
que aquí a quatre dies s'han als 18,
si quan surten no saben ni llegir.
No els demanarem quan surtin,
de si tu els ha pagat tot aquest temps
que reciti un humer en grec
o que facin equacions o integrals
per la cantonada,
el mínim que els exigirem
és que sàpiguen llegir i escriure.
Si no, passarà com a Alemanya
o com ha passat amb la medicina,
que els reduirem els pressupostos d'educació.
De manera que jo soc optimista
i penso que sí, que cada vegada més.
La gent llegeix cada vegada més,
malgrat el que es digui.
El que passa és que no llegeix encara
respecte a certs índexs europeus,
però jo tenia un índex l'altre dia
del que llegeix la joventut espanyola,
agafada amb ciutats com Barcelona, Madrid,
Sevilla, Bilbao, etc.
I el promig era,
estava situat per sobre d'Itàlia i de Portugal
i per sota de França o Inglaterra.
I era de dos llibres i mig cada més.
Que vol dir que alguns llegeixes quatre
i els altres mig.
És el que tenen les estadístiques.
Exacte, però bé.
Però vol dir que no està malament.
Parlem de l'Andreu,
el protagonista d'aquest panegra.
A mi em crida sempre molt l'atenció
quan llegeixo un llibre
que està explicat sota la mirada d'un nen.
M'impressiona molt,
perquè jo tinc la sensació
que la percepció de l'entorn i de la vida d'un nen
és molt diferent a la d'un adult.
Si el personatge el crea un adult,
jo crec que jo tindria autèntics problemes
per trobar-me realment
en reflectir uns sentiments autèntics del personatge.
Com ho fa per posar-se en la mirada d'aquest jove?
Jo penso que la gent jove
i els nanos sobretot
són més intel·ligents que els grans.
Entre altres coses perquè tenen més neurones.
No se'ls han mort tant, etcètera.
A més, són molt més espavilats
i molt més intel·ligents que nosaltres.
I a les cal un respecte total
per aquesta gent menuda,
perquè hi ha coses que la millor no entenen,
hi ha coses que moltes vegades
encara no han desllorigat,
però els queden a dintre
i un dia d'aquí 10 anys
doncs t'ho retrauran.
I naturalment que hi ha diferències,
però en general això passa.
El que passa és que la novel·la aquesta,
com altres novel·les,
podria ser com tu mires un retrat
de quan vas fer la primera comunió.
Encara que no passi res,
només la mirada que tu fas sobre el tu,
que va ser,
hi ha una mena d'espai entre tu i el retrat
que diu moltes coses.
Hi ha una part de memòria personal
en la novel·la, evidentment,
no en coses concretes,
sinó percepcions, escenaris...
Jo crec que els autors fem servir
per comoditat,
és a dir, si jo tinc d'inventar un poble,
perquè me'l tinc d'inventar,
si ja en conec tres o tres, molt bé,
aleshores faig servir els que conec.
O sigui que aprofito les coses que em van bé.
Però, evidentment,
hi ha un gènere que es diu autobiografia i biografia
per explicar les coses que són de veritat, veritat.
Aleshores, aquí he aprofitat qüestions de records
o escenaris que m'anaven bé
i he ficat tot d'altres coses que m'han explicat
i m'han explicat moltes que no he aprofitat
perquè un llibre no és un catàleg,
ni és un diccionari,
és una altra història,
ha de funcionar per la història.
Però, per exemple, ara aquí mateix em deiu
allò de les peles de patata que no hi surt,
perquè, esclar, el llibre no posa
tot un catàleg de misèries,
en posa unes quantes
i la gràcia és que provoqui en el lector
com us ha provocat a vosaltres,
i a més a més hi vi les peles de patata.
O sigui que el lector hi afegeixi
i participi d'alguna manera,
que aquesta és la gràcia,
perquè una lectura és un diàleg.
La gent diu
per què llegeixes, llegeixen més,
per exemple, diaris esportius.
Doncs perquè la gent hi participa
hi pot participar,
perquè si llegeix un diari,
diu, el Madrid, tal i qual,
i si el que llegeixes del Barça,
diu, no, però aquest m'enreda.
O sigui que una mena de diàleg,
encara que sigui involuntari,
i això fa apassionant la lectura.
I a vegades hi ha llibres que no es llegeixen
perquè el lector es troba atrebat,
perquè no hi pot participar.
Tot això és una mena,
en el bon sentit,
de la paraula de Trezzo,
de rememorar una època,
de crear uns escenaris
per portar-nos al lloc definitiu,
que és com aquest noi,
en aquestes circumstàncies,
iniciar una mena de viatge iniciàtic,
de començar a entrar en el món dels adults
amb moltes dificultats.
Sí, explicar una sèrie de qüestions
que han passat al país
i que, a més a més,
jo penso que són universals.
El bàndol d'allò que s'anomenaven els vençuts, no?
Sí, però vençuts n'hi ha a tot arreu.
Què passa, hi ha països
que són més viva la virgen,
com França,
i resulta que a França,
durant molt de temps,
no hi havia gent que fos feixista,
com si resulta que tothom
hagués estat a la resistència.
A la resistència eren tres o quatre,
la meitat espanyols,
que van lluitar,
i els altres es van passar,
ignominiosament,
a mans dels nazis,
fins que van venir els altres
a deslliurar-los, no?
I ells es van apuntar
als carros dels vencedors,
i, per tant,
era un tema prohibit
fins que van començar a sortir
certs autors
i certes pel·lícules,
doncs,
que explicaven
aquesta part de la França
de Petain,
o de la França feixista,
o de la França,
en fi, no?
Per ells hi van estar els alemanys,
i feien teatre,
i feien cinema,
i actrius com la Daniel de Rier,
etcètera,
doncs feien com aquí
l'imperi argentina,
que s'anaven a Alemanya
als estudis UFA
a fer pel·lícules,
i això, com que era vergonyós,
no ho deien, no?
Però hi ha d'haver algú
que els hi recordi, no?
El pare de l'Andreu,
del protagonista republicà,
en aquestes circumstàncies
de la postguerra,
doncs,
entra en una dinàmica
familiar complicada,
la mare ha de treballar,
ells ha d'anar a viure
amb uns parents al camp,
i a partir d'aquí,
doncs,
inicia tota una sèrie
de relacions amb els altres,
i amb ell mateix
que el van desconcertant,
no?
Sí,
jo he volgut explicar també això
com una metàfora
que passa a molts països
i ha passat aquí,
doncs, per exemple,
penseu que hi ha països,
doncs, per exemple,
Polònia o Xèquia,
que un dia es van despertar
i resulta que van ser
tots comunistes,
i els de la mateixa manera
que hi ha personatges,
persones que es troben
que han de canviar
i que estan desclassats,
desarrelats, etcètera,
i això és una situació universal.
Hi ha països
en els quals també passa.
I jo tinc la teoria,
diguéssim,
per explicar la situació
del nostre país actualment,
que tot el país
es va passar
al bando dels vencedors,
perquè no hi havia altre remei,
entre altres coses,
no?
Però tant com diuen
els franquistes,
bueno, franquistes
ho vam ser tots,
uns ho eren natius
i altres passius,
això és com els fumadors,
uns fumaven els cigars franquistes
i els altres ens contaminàvem
amb el fum franquista,
perquè no hi havia més remei.
Per tant,
aquestes qüestions
cal anar molt en compte.
Tot el país,
Barcelona,
Catalunya,
era la rosa de foc
i la capital
de l'anarquisme mundial,
i cap de quatre dies
feien el Congrés Eucarístic Internacional
i tothom resava rosaris
a cada cantó,
ni tan fort,
ni tan fluix, no?
Això és com una resposta
allò que Tan Lletges deia
d'anar a passar comptes, no?
Tu què deies que eres així
i després vas estar aquí?
Aquí,
en aquestes circumstàncies...
No, però jo no passo comptes,
jo constato...
No, resposta a aquest
passacontes
que podien fer alguns,
em refereixo,
de dir,
determinades circumstàncies
fan que les persones
actuem
d'una determinada manera.
Excepte la gent
que va estar a la presó
i va lluitar,
que eren els del suc,
tots els altres
vam col·laborar
passivament,
com si diguéssim.
De manera que...
Però això,
el llibre no ho diu
d'aquesta manera,
perquè el llibre no és
un llibre didàctic,
ni és un català.
És una novel·la.
Ho han d'endevinar.
La situació aquesta,
com les peles de patata,
el lector
hi posarà
les seves peles de patata
o els seus records,
etcètera,
etcètera.
I això és una de les coses
que m'ha agradat més
de la reacció
dels lectors del llibre,
que tots hi han afegit
i han dit
uns reaccions,
dient,
doncs,
quan expliques això
de les dones
que anaven a la fàbrica,
etcètera,
això ja estava molt bé.
Però la meva àvia,
doncs,
havia de viure a la fàbrica
perquè treballaven
12 i 14 hores
i les no tenien temps
de tornar a casa.
Vivien a les fàbriques
com si fos una mena
d'internat
i només podien anar a casa
els diumenges,
no?,
perquè hi ha coses d'aquestes
que han anat arribant
i són de quatre dies,
no?,
i és que aquestes coses,
si no s'expliquen,
hi ha vegades
s'ha anat a una escola
i les noies es pensen,
o els nois,
que la coeducació
és una cosa natural.
D'escolta,
i fa 20 anys
la coeducació
estava prohibida,
o sento parlar
a vegades gent
i que diuen,
ara que les dones
treballen,
i què vol dir
que les dones treballen?
Les dones han treballat
sempre,
més que els homes,
el que passa
que fins fa pocs dies,
doncs,
les dones
no podien treballar
a certes professions,
com eren,
doncs,
metges o jutges
i algunes
encara no han arribat,
encara no han tingut
cap presidenta
de la Generalitat
ni cap presidenta
del govern espanyol,
etcètera,
etcètera,
vull dir que encara
falta camí per córrer,
però treballar,
el que es diu treballar,
treballaven pitjor que els homes
perquè amb l'excusa
que eren més febles,
doncs,
els pagaven molt menys
i per això
totes les fàbriques,
totes eren de dones
i només els càrrecs
importants
que eren encarregats,
directors,
etcètera,
eren homes,
tot el que més eren dones,
també era que fa riure
sentir aquestes qüestions
i les dones,
ara que s'han posat a treballar,
s'han posat a treballar
quatre senyores
de la Diagonal,
però prou,
les altres han treballat sempre.
Que li diguin a les senyores
del món rural,
al camp,
si no han treballat,
Déu-n'hi-do,
si ja no han treballat
al llarg de la història.
Aquestes coses
s'han d'anar recordant,
en fi.
Tot i que dèiem
que han passat anys,
Déu-n'hi-do
si s'han d'explicar coses
encara d'aquella època.
I vostè ara ho constava dient
la quantitat de lectors
que li han dit.
Jo recordo,
mire si s'han de dir coses encara.
És que aquesta és una
de les funcions
de la literatura,
no la més important,
però una de les més importants.
Pensa que sense llibres
no sabríem ni qui som.
Els llibres són la memòria
de la humanitat.
Si desapareguessin
en aquest moment
totes les biblioteques
on en aquest país
no es fes llibres,
i se'n fan pocs encara,
perquè la majoria
són estrangers,
com les pel·lícules,
pensa que en aquests moments
tota la imaginació
dels seus fills
i dels meus
i de tots els que estem aquí
estan venuts
al Senyor de los Anillos,
que és una qüestió de fora.
Per què?
Perquè aquí em sé
que tinc capaços de fer-ho,
perquè aquí hem despreciat
totes aquestes qüestions
intel·lectuals
i hem anat
per les qüestions materials,
hem anat per la caseta
i l'Hortet
i ens hem deixat vendre
totes aquestes altres qüestions.