És la festa, festa major, és la festa, festa major.
És la festa de la canalla i la gent gran que salta i balla.
Ballaràs amb molt d'ofici, pels salons, carres i places,
ajuntar pobles i rars, és la dança del seguici, tota la plaça de la Font.
La plaça de la Font justament serà l'escenari aquest proper diumenge
d'una actuació del Montcamp Tarragoni.
És una cita habitual quan arriben les festes aquí a la ciutat de Tarragona
i en aquest cas la festa major petita, la festa de Sant Magí.
Com sempre que actua el Montcamp, ens agrada conèixer una miqueta el programa
i conversar, per exemple, amb el mestre Pere Godall, que avui ens acompanya.
Bon dia, mestre.
Bon dia.
Com anem?
Bé.
Ens acompanya i ens acompanya també el Jaume.
Bon dia, Jaume.
Hola, bon dia.
Amb moltes dificultats de la veu, perquè ha agafat així amb els aires acondicionats un refredat, no?
Sí, sí, d'òrdago.
I els còmics que fan quan han de sortir acent amb problemes de veu?
Bé, per això n'hi ha moltes pegues, perquè de recursos sempre n'hi ha, no?
I d'aquí diumenge, eh?
Sí, o sigui que diu que la gana espavila, no m'entens?
Doncs d'aquí a diumenge esperem que la cosa s'arregli, eh?
Jo crec que sí, a casa meva encara més, no?
Molt bé.
Com es presenta al festival d'aquest diumenge?
Home, doncs mira, es presenta molt bé.
Com sempre, com ens farem el diumenge, a dos quarts de set de la tarda, començarem el puntual.
I després, per tancar, sempre portem un número extraordinari.
I enguany portem els mariachis, una cosa mexicana que sigui diferent d'altres anys.
Altres anys hem portat el Rua d'Aventura, hem portat el Calduc...
I la banda dels artistes del món.
Camp Tarragoní sempre portaven un convidat extern, podria dir.
Sempre portem un convidat per aquestes vetes.
I sempre fem l'actuació per Sant Magí, pel Telefònia.
És un post que tenim assignat i que nosaltres molt agraïm a l'Ajuntament
que sempre tingui aquesta consideració.
Els mariachis mexicans, que imagino, perquè no pot ser d'una altra manera,
sortiran a bitllats amb els seus barrets, amb els seus barrets...
Amb els seus barrets, amb un pet i tot això.
Clar, que és que això no es pot concebre una actuació de mariachi sense tota la parafernàlia.
Això com a artistes convidats, podríem dir.
Pel que fa als artistes del món Camp Tarragoní, quin programa ens heu preparat?
Els artistes, però mira, tenim un guany, això perquè al món Camp som d'artistes que anem recollint.
En guany n'hi ha més que cap vagin.
En tenim uns o 12 per actuar.
Però a última hora podem limitar que el màxim que cadascú que pot fer són dues peces
per poder donar durant les dues hores de comentar els mariachis.
per als artistes, però mira, hi ha aquí, de part de dones, tenim la Milagros Garrido,
la Maria Casas, que encara canta i té 90 anys.
És el que jo li anava a dir, que de la Maria Casas en parlem cada any, i aquella dona...
La Maria, de fet, la veu l'aguanta, el que passa és que les cames ja no les desponen,
però la veu sí, i té tot el coneixement, i encara es vol prendre cançons de memòria.
Amb aquelles jotes que canta ella també, és fantàstica.
I ella està il·lusionada, o sigui que ni que no pugui cançar ni caminar,
ella crec que puja a l'escenari.
Em va dir que no, però em va dir que no diguessis l'edat que tenia, eh?
Ui.
90 anys.
No ho direm. Home, en aquest cas és una falaca.
No, però el personal no ho sent, això, el de la plaça de la fort no ho sent.
Entre la Casas i jo, que treballem junts, molts números, sumem 169 anys.
Déu-n'hi-do, amb la Casas han treballat junts vostès.
Sí, sempre, quasi sempre, i sumem 169 anys.
És a dir, és una manera que també diu la seva edat, però sense dir-la així.
Ben, penso que és més coqueto que la Casas, la seva edat de vostè.
Jo crec que sí.
No, ja en tinc 90, jo en tinc 79.
I això d'anar actuant encara com es porta, Jaume, és...?
No, perquè és la teva feina, la teva vida, el teu...
Però a banda de ser una feina, de vegades també és una necessitat,
allò de dir que jo no puc estar sense pujar a l'escenari de tant en tant.
Abans treballaves perquè és la professió i era per viure,
no?, per menjar, per viure.
I ara necessites això per viure.
O sigui, és una cosa que t'ha quedat a tu.
S'ha de trepitjar l'escenari de tant en tant.
Sí, això matí a tu et deu passar igual amb el micro,
et deu passar igual.
Sí, més o menys, i el mestre Pere Godall
és un cas també claríssim d'això,
perquè es manté en una activitat.
Vostè parla molt de la Maria Casas.
Per ara, el microfon tancat em deia,
perquè si se'n recorden, el mestre Pere Godall
amb altres companys fa unes setmanes
va venir aquí a la ràdio, no per parlar de música,
sinó de la trobada que tenien els de la Lleva del Biberó,
aquí a les nostres comarques.
Ja deia, doncs ara vull anar a Saragossa,
vull muntar, vull fer, i una avenera que he estrenat.
És un altre exemple de la hiperactivitat, no?
Sí, sí, sempre estic fent coses.
El meu senyor sempre diu, sempre estàs lligant,
jo no ho entenc, sempre estàs complicat,
però mira, és el meu estil.
Vostè no, allò que de vegades que senten persones
que tenen menys, quines ganes tinc de jubilar-me
per no fer res, això no van vostès?
Jo penso que això no moriria.
És que hi ha que fer coses, és molt important a la vida.
I a cap t'ajuda...
Que vindran els mexicans, no?
Sí.
Però canten mexicà, perquè, dic jo,
a la millor com que el seu...
Però no sou mexican, no sou mexican.
Bueno, el seu president es diu Fox,
que no es fotin a cantar Fox i boleros.
I boleros i els deixin sense rancir.
Es diu Fox, li pot tirar l'apallido, no?
Cançarà a México.
És un petit encís, però s'ha d'anar al tanto, eh?
No, no, perquè tothom sàpiga
què és el que ha d'escoltar.
No, no, perquè tothom sàpiga què és el que ha d'escoltar.
Escoltar mariatges, clar.
Bueno, teníem els mariatges, la Maria a casa,
el Jaume, evidentment.
Sí, després hi ha de senyores,
després hi ha també l'Isabel Casenou,
després hi ha d'artistes,
i després hi ha el Pac i la Bola,
el Progresia, el Berenguer...
Bueno, els Ríos no cal parlar,
que els Ríos m'havia dit...
Per què no cal parlar dels Ríos?
Jo esperava que vingués el Bernardo Ríos.
M'ha estranyat que no vingués.
És que avui estàs amb la mambada,
que seria un compromís.
Ja em va dir que si tindria temps vindria.
Si jo estic al banquillo...
I quan no ve el Bernardo el criden a vostè,
Jaume, no tenen vergonya, eh?
Sí, el criden a mi, perquè...
Sóc un suplent.
Aquest és el doctor còmic i d'altres...
El que no volen és que els hi pot il·lpar el cistell,
no m'entens?
Clar, que quan vinc jo, només parlo jo.
I per això a mi no em priden gaire.
Per tant, no el treuen gaire.
No, no el treuen gaire.
No, perquè sempre està fònic.
Sempre està fònic i el trinco a conceblar perquè actui.
Que no calla, no calla, no?
Perquè és molt xerraire, no?
Perquè clar, ell fa els números de la Maria,
que són números còmics.
I a mi m'interessa,
que és un número que té molt d'èxit.
Hi ha dos números meus que té menys...
Un que es diu matrimoni mal parlat,
que la lletra és d'ell.
I un altre que es diu
que la lletra és d'ella, la música meva.
I ho fan tots de dur.
I clar, són números molt xocals, molt bonics.
I vos tinc una cançó
que és del mestre també i meva,
que es diu així, Estimo.
I és una cançó que parlo de tots els companys.
O sigui, és per tots, no?
O sigui, que me'ls estimo.
I els vas mentant i se senten identificats.
Sí, jo no sé com estimen ells a mi,
però jo sí que els estimo.
La llàstima és que ara no...
I de fer la lletra o vas fer la música?
Va fer la Boer Mestre, és un gran compositor, eh?
Perquè en general,
tots els que integreu al Montcamp Tarragonia
us coneixeu de fa molts anys.
Pot haver-hi algun artista que s'hagi incorporat,
però la majoria us coneix.
La majoria sí.
Que passa que nosaltres sempre diem
que quan venim aquí per ràdio
que si surt alguns que vulguin actuar
i que tinguin interès en aprendre coses,
doncs nosaltres ho acceptem molt bé, el Montcamp.
Perquè, clar, el món se'n cansa
i avui la joventut ja costa més
d'agafar els més joves,
perquè entre discoteques i tenen...
Hi ha un altre estil de vida.
que és una altra cosa.
És una altra cosa.
Però vostès també tenen el públic, eh?
Aquell públic fidel de sempre.
Ah, sí, això sí, eh?
Sí, però vull dir que nosaltres ja,
com que fa tants anys que anem pels escenaris,
moltes i callades per tot arreu, hem cantat, no?
Però els que comencen ara,
de cop ja van dalt de tot.
Ja van dalt de tot.
Potser s'ho mereixen.
però tenen molta sort,
perquè no han de fer cap presentatge,
ni han de passar pels col·legis.
I tants bolos, i tants quilòmetres,
i tanta festa major, no?
I llavors, quan se tenen 25, o 27 anys, o 28,
i has començat els 20, llavors,
se sap la pel·lícula de memòria.
Però és que ara, un noi que canta bé,
jo no vaig contra ells, al contrari.
Tenen molta sort,
però de cop ja els hi posen les boquins,
la pajarita,
i a cantar tenen bona veu,
i a triomfo.
No es mouen d'allí.
Ara, el que no sabem
és tots els que no arribaran,
perquè n'hi ha molts que s'han quedat al camí
i han començat.
Només n'hi ha uns quants que estan.
Estan perquè paguen.
Hi ha algú que paga, no?
Que s'estan flant.
Però els d'altres,
els d'altres,
per robar gallines.
Només es veuen aquells, no?
Que sobretot surten a la tele i aquestes coses.
I no vull desanimar ningú,
i animo, i el que pugui, endavant, no?
Però nosaltres, els veteranos,
no es paguen diners, això.
Això és una cosa que la gent del carrer,
home, hi ha molta gent intel·ligenta
que coneix el teatre,
però nosaltres som, doncs...
Es porta a dins, eh?
La semilla, no?
La semilla, eh?
Un pot ser un actor mediocre,
però fa molts anys que treballa al teatre,
i aquest és un professional de pe a pa.
Allò que se'n diu de les tables,
de tota la vida, no?
Sí, de les tables,
encara que no sigui mai primer.
És sempre un enginyer amb la matèria.
No sé què bé m'hi ha explicat, no?
Jo crec que sí, eh?
Però aquests discursos no els fa l'escenari.
I a l'escenari són els números còmics,
i jo no sé si el sentit de l'humor
també evoluciona, no?
Sí, però jo tinc la llagra i la fungia,
i a vegades,
els segons que explico,
em poso plorant, no m'entens?
Ahà, a l'escenari.
Sí, sí.
És a dir, és allò d'anar combinant...
Sí, sí, ploro bastant sovint.
Què diu, mestre?
Que plora sovint a l'escenari.
Sí.
S'emociona.
No, s'emociona.
Més que res, s'emociona.
És normal, és normal.
I cada molt l'interès a FOP,
o sigui que és un professional.
No és d'aquests que surten a l'escenari.
No, no, és molt obligat ell.
O sigui que és un respecte del públic.
I això és molt important.
Noi com jo tots, eh?
No, jo ara perquè...
Però els altres són joves,
ja no hi pensen tant.
Estava parlant amb el conjunt de tot, no?
I he sortit jo, m'hi he tret jo.
És una manera de fer, eh?
Sí, és una manera de fer.
Perquè ara mateix jo faré un número
que fa un munt d'anys que no ho faig,
que és el tabernero.
És un borratxo, un peodo,
i al final acaba, doncs,
entre què, en drama, no?
I jo sóc feliç.
Però aquest número, clar,
per fer aquest número
s'ha de portar molta fusta a espeus.
I molta concentració,
i molt estar per la feina.
Sí, sí, sí.
Clar, has de sortir fent el borratxo
i de cara al públic,
en un moment que saps, tu estàs tranquil.
És que...
Estic brincant un...
O sigui, estàs en dos mons,
amb el real,
i llavors t'has de posar
i ets el personatge.
I els números els va canviant, no?
A mesura que passa el temps.
És a dir, a partir d'un mateix número
va afegint coses
més relacionades amb l'actualitat.
Sí, sí, exactament.
I ells eren molts números de Sassú,
la Ina Maria Casas,
ja que hem anat a la marxa de Càdix,
el Maroc de les Roses,
no tenen molts de durs.
Però ara sempre anem canviant.
Després també tenim dos tenors,
que també ho fan molt bé,
el Ruben Altizén,
i el Toni Canals,
que també ho fan molt bé,
que són més joves,
però que tenen molta força,
i també tenen molt d'interès.
O sigui que entre uns i els altres
queda l'espectacle
bastant a gust de tothom.
I el públic, com el altre,
amb un públic que sempre segueix,
primer un pel les cadires,
i ja ho disfruten,
i els esperen a tots.
Clar que sí.
Amb aquest elenco,
com es deia abans,
l'espectacle és el que vostè deia,
més de dos números per artista,
no es pot fer?
No podem fer més.
No, ja està calculat,
que no es poden fer més.
Llavors també hi ha
el Ramón Torrion,
que canta l'estil de Pepe Blanco.
Sí.
Pepe Blanco es va morir,
quan se va morir Franco.
El cocinito madrileño,
i tot allò que cantava, no?
Sí, hi ha molta gent
que no se'n recorda,
però hi ha gent que encara està...
I el sombrero,
i mi sombrero,
tot allò.
Sí, i el sombrero,
que te la saps bé, tu, eh?
Oi, oi, oi?
A Iolanda ho sap tot.
I llavors hi ha també
l'Antoni Berenguer,
que canta mexicà,
no sé què passarà
amb els altres mexicans,
però suposo que no es barallaran.
Ja ha posat-ho per a tothom,
a l'escenari em penso,
i ja ha posat-ho per a tothom.
I també, doncs,
a casa seva parla mexicà,
o sigui, ell s'ha creu que és mexicà.
Sí que soqueu, sí.
Ah, sí,
de tant cantarronxeres
i tant tematitzar-se.
I així posa amb els sombrils.
Llavors hi ha la Castellnou,
la Isabel Castellnou,
que canta molt bé,
canta la cançó ligera,
i llavors hi ha la Sensi,
que té una cançó,
per dir-ho d'una manera,
un estil de Nino Bravo,
una cosa així, saps?
Una cançó d'aquella...
Melòdica,
que es diu també, no?
Melòdica, però valenta, saps?
Sí.
I, bueno, i...
Toquen tots els gèneres,
des de Sarsuela,
líric, de tot una mica.
Ja sempre, del primer dia,
sempre fem intensors
que sigui variat,
que sigui a mena o pel públic.
Un li agrada una cosa,
l'altre li agrada una cosa,
o cançó catalana,
o cançó folòrica,
o sigui que anem canviant.
És important,
perquè això sempre és molt pesat.
Per exemple,
les habaneres,
que han sentit 3 o 4,
molt bé,
però quan en tens...
No, que justament les parites
aquest fer un espectacle
de varietats.
La varietat.
Que és el que el públic demana.
I avui els que fan habaners
també van canviant molt.
A part de les habaneres clàssiques,
fan habaneres vals,
avaneres pericons,
o sigui,
coses corridos,
perquè, clar,
perquè trenqui una mica
la monotonia.
Que per festa,
sempre estan,
que el Montcamp Tarragonia
ens ofereix el seu festival.
I com anem de bolos
la resta de l'any?
Home,
en guany no ens tenim gaire.
A l'any 27 d'aquest mes
anem a Ribarroja d'Ebre,
però un guany entre les eleccions
que han canviat els ajuntaments
i tot això,
doncs,
se'ns ha quedat molt desfassat.
Clar,
els polítics estan pel seu
i encara han canviat
i l'altre dia resulta
que si ens han trucat
per anar a Ribarroja
el dia 27.
L'any 27, sí.
Dos o tres coses,
però no vull dir-ho.
Però hi ha alguna cosa
que pot ser...
No hi anem,
no hi anem perquè
és molt a lluny.
que és fora de Catalunya
i llavors hi ha...
Ja costa una mica més.
Hi ha algú que treballa
i hauríem de perdre dos dies,
no m'entens?
I el caché aquest
que cobrem,
doncs,
potser no cobriries gastos,
però nosaltres anem a cobrir gastos.
Sí, no, no,
si això queda claríssim de sempre,
que de vegades
fins i tot no hem de posar
una mica i tot, no?
Sí.
Però els cobrim,
els gastos més o menys.
A vegades hem hagut de pagar
alguna cosa a la butxaca,
però...
Però fer-ho una altra
o altra és que em venim a cobrir.
Ja tenim un bon comptable.
Sí.
Gerardo Ríos.
Sí, sí.
A part que és l'avo de les muralles
d'aquí de Tarragona.
I se porta els numerets ells.
Des d'aquells
se fer l'avo de les muralles.
Però bueno,
ja ho diu.
Però ens les deixes generós, eh?
També el Pere i jo
som patrimoni de la humanitat,
perquè tenim més anys
que un que no ho fer, no?
No, Pere?
Sí.
Ja l'hi posa a vostè també al sac?
Sí.
Que s'hi posi ell, no?
Sí, sí.
Però jo llavors,
com que nosaltres som tan debots
de Sant Magí,
que a Sant Magí
no hem de la massa a la font,
com molt bé el Pere
explicat abans,
doncs aprofito la verentesa
perquè el senyor Miquel Nadal
i els seus muchachos
se'n recordin
que es donin el local.
Jo els hi volia preguntar
que com tenien el tema del local
perquè l'any passat
en van parlar
i no en tenien, no?
Sí.
Per treballar,
per tindre tota la setmana el local,
que muntarem més gènere,
perquè nosaltres anem a assajar
només dos dies.
Sí, perquè ara només podem...
On assajen?
Aquí, a l'hotel d'identitats.
A l'hotel d'identitats.
Només tenim un dia assignat.
Ah, ja era condicionat,
s'està molt bé.
Ja va dir que quan ja estàs molt bé.
Però aleshores estem dues hores,
no m'entens?
Sí.
I amb dues hores a la setmana
són set minuts
de cada artista
cada setmana
d'ensenyar.
No té gaire,
no té gaire,
no té gaire.
No té gaire gaire.
Ara sí que hi ha dimarts
d'avui
i el diumenge actuem.
Ja m'explicaràs
de dimarts a diumenge
a quins ensanys és aquest.
Si ara actuàvem el diumenge
però actuàvem amb ensajàvem avui
i el diumenge
o el dijous
trobem a ensajar
per estar més...
Però clar,
avui quan no tenim cap més postos
ens ensajarem avui
ja fins a diumenge
fins a l'hora de l'escenari.
I no hi ha possibilitat
d'ampliar l'horari
de moment
fins que no ha d'estar
a aquest local?
No, no, no.
És que estàs molt ocupats.
Nosaltres ens interessa
tindre un local
que teníem abans
a la mitja lluna,
no?
Teníem un local
i podíem anar
a l'hora que volguéssim.
I podem muntar
xistes de significats,
podem fer
més números de parelles,
més coreografia
i alguna cosa més
però anem allí
i cantes la cançó
bueno, otro
i otro
i això
això no has fet.
No hi ha més temps,
no hi ha més temps.
És que no hi ha més temps.
Ara, jo sé que els és
Miquel Nadal
i Mala
i sus muchachos
s'ho arreglaren.
I els buscaran un local.
T'estimem molt, eh?
Els buscaran un local.
Anava a donar-los una idea
però no els hi dono
que són capaços.
No, no, no.
I Holanda,
tu no et bullis.
No et bullis, no et bullis.
No, home,
però posin la pancarta
allò a l'actuació
i diuen
i al dia de la plaça del Forn
començarem amb el seguici.
Clar que sí.
Que és un número...
Que és el número,
l'alçó
amb el que hem iniciat
també l'entrevista.
És que aquí com avui
no tinc els aparats
en un sentit.
Avui no hem donat auriculars
al Pere Godany
i jo sé que li agrada molt
posar-se els auriculars
per sentir la música de fons.
A mi m'és igual, eh?
No, no, a mi...
Jo m'estiu més sense auriculars,
de veritat.
No, perquè el xat fa pel rano
i ja vaig ben bé.
Però el Pere vol sentir
la música de fons
que és la seva música
la que posem per iniciar l'entrevista
i per acabar.
Ara li posarem ràpidament
uns auriculars
perquè pugui sentir
aquest tall.
Hem triat una peça
de les moltes d'aquest disc
al Tarragona d'Arragona
que creiem que també és bonica
per tancar aquesta estona de conversa
que ha estat molt agradable.
Ha estat un pla
que ens hàgiu acompanyat.
en Jaume, molta sort, eh?
Que vagi molt bé.
Mestre Pere Godall,
fins la propera ocasió
i que vagi molt bé.
I aquest projecte de Saragossa
i tot plegat,
aviam si surt, eh?
Sí, jo això
si ja ho preparo ara
per l'octubre.
O sigui que més o menys
hauria de ser el mes d'octubre.
Llavors convocaré
a veure la gent que volvida
si fer un autocuart o dos
o tres, no sé,
el que podia ser.
És una cosa extraordinària.
Però clar,
hem de fer tot en un dia
perquè és important
sortir el dia matí
i tornar a la nit.
i no som nosaltres
desmanar dos dies
amb les edats
i la gent que està molt.
Ha de ser
descansar una miqueta
i he calculat jo
i he mirat l'autocar
i m'han dit
que són unes tres hores
de viatge,
descansar mitja hora,
com hi ha autopista,
però és clar,
però és que el problema
no és que sortir d'aquí,
és que hi ha gent
de Santa Coloma,
de Vall,
de Sant...
De tot arreu, clar, clar.
De Cambrils...
Però el Montcamp no és, no?
Això que expliques?
No.
Això és de les lleves
dels biberons.
Això que fa quatre dies
que he vingut ja...
És que ja m'estava embarcada
i dèiem, carai,
escolta'm.
Jo ja estava dient el gemana,
em portaràs a la gossa a veure tu.
Era una pregunta,
una pregunta que et volia fer.
Ja sé que t'estimes igual
una festa major
com l'altra.
Quina t'estimes més
de les dues?
Home, jo a mi m'agradaria
d'actuar les dues.
A la festa major
només actua amb la Sant Magí.
Ah, Sant Magí.
Sí, la Santa Tegla
hauria de ser
Santa Tegla, la teva,
perquè tu amb el piano
hauria de ser
la Tegla, no?
És la més, és la més.
Una mica d'aperitiu ja, eh?
Per el festival de diumenge.
Moltíssimes gràcies per venir,
que sigui un éxit.
Gràcies.
Gràcies.
A vosaltres.
Adéu.