És un problema que afecta pràcticament el 15% de la població més gran de 65 i 70 anys
i que cada vegada això va en augment, en el sentit que la vida és de millor qualitat,
la gent viu molt més anys i la possibilitat que tinguin en un moment donat,
a les últimes fases de la seva vida, una demència és molt probable.
Se parla d'unes 7.500 persones al voltant de les comarques de l'àrea sanitària de Tarragona
i d'unes 3.000 a l'àrea sanitària de les Terres de l'Ebre.
Amb això sí que coincidim amb sanitat, són de les poques coses que coincidim amb sanitat,
però realment cada vegada surt més problemes.
I també hem detectat enguany, quan hem sortit al carrer, amb la taula que vam posar a la Rambla,
que la gent ja coneix una mica més aquesta problemàtica,
que no els fa tanta por acostar-se a la taula a buscar informació
i també que a nivell d'escolars s'estan fent ja treballs sobre l'Alzheimer.
Això fa 4 o 5 anys, quan vam començar, era impensable.
La gent no sabia ni de què anava aquest tema.
I s'utilitza molt aquesta paraula, moltes vegades, quan veus una persona gran,
dius, escolta, potser té Alzheimer, fins i tot ens atrevim a diagnosticar socialment
determinades actituds.
Fa el que deia el Jaume, fa uns anys no sabíem ni què significava.
No sabíem ni per on agafar-ho, no?
Llavors ja hi ha una certa pedagogia que s'aprofita al voltant del dia 21,
que és el dia internacional, per fer una mica de ressò mediàtic.
La gent va coneixent què és aquest tema, s'està preparant molt lentament,
però encara diria que ni l'administració ni la societat se n'ha fet ressò
de la problema que ens ve de cara al 2015 al 2020,
en què hi haurà una població molt envallida.
I bàsicament també en les comarques del sur de la nostra demarcació,
on la població, i això són les estadístiques i el sens és molt exacte,
ens diu que està molt envallida la Terra Alta,
les terres del Baix Ebre també.
En canvi, la part del Baix Penedès és més jove.
Tenim aquestes xifres i aviam més el que deies és pura estadística.
Caldrà afrontar no ara, sinó també en un futur,
un problema que justament de la manera que s'allarga la vida
serà un problema social important.
Des de l'associació aquest tema l'esteu anunciant,
n'esteu parlant, l'objectiu fonamental és el malalt,
però des de l'associació, des del primer moment,
l'èmfasi també el vau posar en la família,
en els cuidadors, que d'una manera absolutament terrible
pateixen la malaltia també.
Sí, exactament. Hola, bon dia, primer que tot.
I també moltes gràcies per haver-nos convidat
i donar-nos l'oportunitat de poder presentar avui també
un projecte que tenim endavant.
Sí que és veritat que realment el suport al cuidador és molt important
i evidentment des d'un principi, des que se li ha diagnóstic al malalt a l'enfermetat,
el cuidador necessita informació, suport, necessita assessorament
i això no ho troben des de la sanitat, des del que és el diagnòstic.
S'ha de venir a l'associació o veuen de preguntar d'ent del carrer.
És a dir, des del moment que una persona se la diagnostica que té Alzheimer,
no és una diagnosi que es fa com un refredat,
no és una cosa d'avui per demà, imagino que són diferents símptomes, moments...
Clar, abans de fer un diagnòstic formal,
el metge evidentment s'ha d'assegurar que és Alzheimer
i no pas una altra cosa, parlem d'un tema molt seriós
com per diagnosticar alegrament, no?
Sí, normalment a veure el diagnòstic és deteriorament cognitiu,
probable, Alzheimer...
Donar exactament el diagnòstic d'Alzheimer
és complicat en unes primeres fases.
Perquè avui no estic vell de mà tinc Alzheimer, és un procés, no?
Bé, a veure, no és tan així, no?, d'avui per demà.
Els primers símptomes, doncs els primers oblits,
els primers despistes, fallos amb el treball,
no s'acaben de detectar ben bé.
A vegades passen desapercebuts com una depressió.
Comença amb aquest canvi de personalitat,
alteracions de conducta,
la persona perd una mica d'interès per fer les coses,
s'enfada més sovint, amaga els seus oblits,
diu que li amaguen les coses, que li han pres...
Vull dir, ell sempre intenta disculpar-se, no?
Ell no acaba d'acceptar o no entén que està malalt, no?
I al principi la veritat és que aquesta malaltia pot passar més desapercebuda
pensant-se que és una depressió i no pas una demència.
Llavors hi ha altres símptomes que si ja es va veient que allò no és normal,
que la conducta no és l'adequada.
Justament per parlar directament del programa,
un cop et diagnostica, aquella família, aquella persona,
què passa?
O bé es queda a casa, que és a la majoria dels casos...
Recordem que no hi ha un tractament,
perquè hi ha línies d'investigació importants,
però en principi no hi ha un tractament per aquesta malaltia.
Per tant...
No, per poder-la curar...
S'ha parlat d'una malaltia de llarga durada.
Sí, exactament.
Per poder-la curar no hi ha tractament,
però sí que hi ha tractament per poder enlentir els símptomes cognitius.
Tractaments i teràpies, no?, que s'alternen?
Sí, tractaments farmacològics,
o bé teràpies cognitives de estimulació,
seria bàsicament tant del que és la part més cognitiva,
memòria, llenguatge, atenció, orientació, etc.,
com també de la part funcional,
per poder estimular i poder mantenir més temps
les activitats de la vida diària, no?
La higiene, l'alimentació, la deambulació, el caminar,
que també es va alterant al llarg de la malaltia.
Per tant, aquesta persona no pot estar sola?
Necessita algú que el cuidi?
Arribarà un moment que serà totalment dependent,
tot i que aquesta dependència serà gradual,
anirà passant per diferents fases,
i, evidentment, cada vegada necessitarà més ajuda,
tindrà més pors, més inseguretats,
i haurà d'haver algú al seu costat que actui,
parli i faci tot per ell.
Pot ser el cònjuguer, pot ser un fill,
una filla, un parent...
Clar, davant de...
És que imagino que aquesta és la pregunta
que es fa al familiar d'aquella persona.
quan es diu en Potxer, que acostuma a ser la filla o la muller el que cuida el malalt.
Recau sobre les dones.
Normalment, sí.
Sí, en recau amb el tema, amb les dones, no?
Nosaltres el que plantegem des del principi
és aprendre a viure i a conviure amb la malaltia.
I això no hi ha un manual.
Ni s'ensenya a través de sanitat, ni de benestar social.
S'ensenya amb el dia a dia i amb les experiències.
I en aquest punt faria una crida a les famílies, com sempre,
que una vegada hi hagi un diagnòstic o un prediagnòstic,
que al començament, a la primera etapa,
és molt important adaptar-se a la realitat.
I això, malauradament, no està passant.
La gent se queda amb el seu problema a casa,
intentarà portar-ho tot sol,
però, com has dit molt bé al començament,
que és una malaltia molt llarga
i que cada vegada necessita més suport, més ajuda,
el familiar cau o que arriba
a tindre una depressió tan forta
com pot tindre el seu malalt.
Es parla de famílies que s'han desestructurat,
famílies que econòmicament també han patit un d'alta-baixa,
injustament per poder afrontar la despesa,
que significa la malaltia,
perquè algun dels membres ha hagut de deixar la seva vida laboral.
Estem parlant de casos molt particulars, probablement,
però que trobaríem moltíssims models d'això que estem explicant ara.
Moltíssims.
Una podria ser aquesta possibilitat,
que dius d'haver de deixar la feina laboral,
o bé reduir horaris,
o simplement també el fet d'haver de posar un cuidador
amb el malalt perquè ells no es poden fer càrrec totalment,
el qual sigui per base de cuidar el familiar,
o sigui perquè necessiten un cuidador extern,
la veritat és que els gastos econòmics s'incrementen bastant.
Aquest programa, digues, digues, Jaume.
Aquest any, per exemple, cada any hi ha un lema dintre del Dia Mundial.
Enguany ha sigut el cos de la malaltia,
s'ha fet uns seminaris a Madrid a través de la Confederació,
en el qual nosaltres hi participem,
i s'està calculant que el cos per any
és de dos milions i mig a tres milions de pessetes.
Això no vol dir que siguin diners directament
per fàrmacs o per tractaments no farmacologis,
sinó que a vegades és, ho deia la Núria,
deixar la feina algun de la família per poder-ho cuidar.
És un format llarga i molt costosa.
I en aquest sentit, els recursos que hi ha de l'administració són pocs.
No ho dic jo com a representant de les associacions,
sinó que això és un fet que a través de diferents estudis
que han fet la Universitat de Barcelona,
la Pompeu Fabra, i també ho han fet a Madrid,
s'està veient que això és un desgavell total econòmic
per a una família en què li toca viure.
Calen centres de dia, això ho hem comentat moltes vegades.
Déu-n'hi-do, és un dels grans cavalls de batalla.
Amb això que deia el Jaume de la crida a les famílies,
és una mica el sentit d'aquest programa,
de compartir, donar, conèixer,
una mica fer com a mestres,
els que tenen més experiències,
dels que disortadament són nouvinguts en aquest món de l'Alzheimer.
Va per aquí la cosa?
Sí, exactament, és una miqueta això.
Són grups de suport a cuidadors
i són persones que tenen algun malalt amb demència,
sigui Alzheimer o sigui un altre tipus de demència,
s'ajunten per parlar de les seves vivències,
compartir sentiments i poder-se donar ajuda
i a la vegada rebre ajuda també dels altres
que, com molt bé has dit,
tenen una fase més avançada en el seu malalt.
I a part d'això, nosaltres el que intentem també
és que sigui una atenció integral,
que es puguin tocar tots els temes de la malaltia
i que el cuidador aprengui de tot el que li pot anar esdevenint
en les diferents fases del malalt.
És un principi que sàpiga el tipus de tractament
que pot rebre el seu malalt,
tant farmacològic com no farmacològic,
que tingui assessorament per part d'un advocat
en quant a temes més aviat jurídics i legals,
si s'escau i s'ha de fer la incapacitació del malalt
o bé hi ha uns béns i un patrimoni important,
que sàpiguin com ho han de gestionar.
Són processos molt complicats i que no ho sembla,
tot aquest tipus de coses.
No, la malaltia hi ha una persona al costat
perquè li agafi la mà i l'acompanyi a qualsevol cosa.
No, va molt més enllà.
Molt més enllà.
Sí, sí, la veritat és que és això.
I toquen molts temes,
hi entren moltes variables dins de la malaltia.
Però, perdoneu, dius que puguin parlar de tot.
És que encara fins i tot dins del món
de les persones que estan afectades directa o indirectament
hi ha molt tabú al voltant de l'Alzheimer?
Existeix aquest tabú.
Aquest tabú de tancar-se a casa
i que no sàpiga que el nostre familiar
pateix una demència i que es comporta...
S'avergonyeixen, no?
Com si no fos una cosa que no tries.
A veure, jo no diria ben bé que s'avergonyeixin.
El que passa és que, clar,
estan implicats molts temes emocionals, no?
Molts sentiments,
moltes coses personals, familiars,
i hi ha molta gent que això li costa,
d'exterioritzar-ho,
de portar-ho a fora, no?
Del que és el propi nucli familiar.
I no tothom creu que parlar de la malaltia
li pugui ajudar.
Hi ha gent que pensa que encara li saberà més greu,
encara li farà més mal,
encara ho recordarà més,
depèn de les persones.
Hi ha gent que creu que,
quedant-se a casa,
ja ho podran anar suportant.
A lo millor, també tenen un suport familiar important,
lo qual ja no els cal, a vegades,
anar a buscar ajuda fora, externa,
però en canvi hi ha altres persones
que no, que es troben soles
davant d'aquesta malaltia,
amb un malalt que moltes vegades
no saben com evolucionarà,
què és el que li passarà, no?
Saben com està avui,
però no com estarà demà
i que el que volen
és precisament rebre aquesta informació
i saber una miqueta
què és el que ja tenen al seu abast.
Per això també parlarem
dins d'aquests grups de suport,
de recursos comunitaris,
aquí a la zona.
També voldríem introduir tallers de relaxació
perquè creiem que és molt important,
que els pot anar molt bé,
amb aquest tipus de cuidadors.
També dins dels grups
volíem posar-hi
diferents professionals,
com he dit abans,
també la figura del fisioterapeuta,
l'infermer,
de manera que puguin veure
altres tipus de tallers,
com podria ser
com han de fer una higiene correcta,
les mobilitzacions,
fer transferències,
l'alimentació,
que és molt important.
I una miqueta tot aquest ventall
que englobaria
el que és la malaltia d'Alzheimer.
Potser pregunto una vaginada,
però precisament
si alguna cosa no li sobren
als cuidadors i a les famílies,
és temps.
Tot això,
com es pot posar en pràctica?
No sé si dic una vaginada,
però clar,
justament moltes d'aquestes persones
deuen dir
jo necessito tot això
que m'està oferint l'associació
i la fundació Caixa Tarragona,
però no tinc temps,
no puc deixar aquesta persona sola.
És veritat,
realment el temps
és una cosa que juguem contra nostre,
però sí que nosaltres
hem plantejat aquests grups
cada 15 dies,
és a dir, són dues vegades al mes,
no és que hagin de venir
cada dia a l'associació,
la qual cosa ja em sembla
que en dos dies
poden combinar-se
amb algun altre familiar.
Aquests dos dies,
doncs,
que han de venir
és una hora i mitja
cada sessió,
en total serien
tres hores al mes,
tampoc són moltes hores.
I,
per altra part,
també dins de l'associació
hi ha un servei de voluntariat.
També hi hauria la possibilitat
que alguna família,
si volgués assistir
a aquests grups
i no tinguessin manera
de deixar el malalt amb ningú,
no tinguessin família propera
o, bueno,
a vegades no hi ha bones relacions familiars,
doncs nosaltres
els podríem
deixar aquella hora i mitja
o dues hores
que ell pugui necessitar
per venir als grups
un voluntari
que podria fer l'acompanyament
i quedar-se amb el malalt.
Sí, sí,
que sí.
Fins ara nosaltres
en aquests anys
hem anat donant suport
individualment a les famílies
i també a els malalts.
L'experiència d'aquests anys
hem vist,
o vam presentar a un programa
per suport
als familiars
que cuiden.
Bàsicament,
doncs,
amb uns objectius
de crear un espai
de seguretat,
un espai de suport,
de comprensió,
de compartir unes vivències
i veure
que el que li està passant
amunt
també li està passant
al costat.
I, per tant,
no és un cas aïllat,
no sóc l'únic
que li està passant,
sinó que puc posar
damunt de la taula
els meus recursos,
com he solucionat
el tema
de quan s'aixequen
a la nit
tres o quatre vegades,
potser posar un llum
perquè no caiguin,
tota una sèrie de recursos
a posar un pastell
a la porta
perquè no se'ns escapin,
posar unes llums
i unes portes
que s'obrin
d'una forma molt suau,
tota aquesta experiència
que es van acumulant
a nivell familiar
i que no estava
amb els manuals,
això que ho puguin compartir
durant unes hores
és un nivell
molt important.
Això suposa
una superació
de l'estrès
que tornaran a casa
i que tindran un problema
però que els alivia.
i a la vegada
doncs que dintre
de les suports
o activitats
que nosaltres tenim
hi ha des dels voluntaris,
des del suport emocional,
la musicoteràpia,
hi ha també
el servei d'ajuda a domicili,
aquest és molt minso
perquè realment
contractar
una treballadora familiar
perquè vagi
unes hores
a casa d'algú
que aquella persona
pugui anar
per exemple
a la peluqueria
o a comprar
a la plaça
sense portar
enganxat
el seu malalt
i que estigui pendent
de si
traspassarà
el carrer o no
sinó que sàpiga
que un parell d'hores
pot estar
tranquil·lament
anant a fer
les seves necessitats
i que té
una persona
de confiança
preparada
sobre aquest tema
amb el seu malalt
que no sempre
estan disposats
a deixar-ho
i això pot aliviar
molt la persona
i bé
ho anem fent
amb els recursos
que van venint
de Madrid
o els pocs
que venen
de la Generalitat
i per aquí
estem treballant.
Clar,
us els deia
un home
cada cop es coneix
més
però
les persones
que tenen
la fortuna
i ho hem de dir
així
que no coneixen
cap cas
proper
probablement
quan es parla
de l'Alzheimer
del cuidador
una persona malalta
que cuides
tampoc no
realment
el cuidador
o cuidadora
no pot
separar-se
en 24 hores
pràcticament
d'aquella persona
per resoldre
qüestions
per nosaltres
tan normals
i tan quotidianes
com deia el Jaume
anar a tallar-se el cabell
senzillament
has d'apuntar-t'ho
com si fos
una gran fita
en la teva vida
les coses més elementals
i més bàsiques
no es poden fer
i això un dia
i una setmana
i un mes
i anys
perquè són malalts
en molts casos
que tenen una salut
física
podríem dir
doncs bona
són persones
de 10 a 12 anys
i llavors
cada vegada
es va desgavellant més
al principi
puja
hi haurà
pèrdues petites
però al final
hi ha un problema
de motricitat
un problema
d'alimentació
un problema
de mobilitat
un problema
de vestir
de cuidar
de pensar per ell
de mirar-li
concretament
a les minetes
dels ulls
per veure
què és el que li pot
passar dintre d'ell
perquè si realment
se troba malalt
no ens ho pot expressar
ara potser us faig
una pregunta
que està fora de lloc
però en el millor dels mons
per la vostra experiència
què caldria
per resoldre
la vida
dels malalts
d'Alzheimer
i les seves famílies
quina seria
la situació òptima
dues qüestions
la primera
que des del primer moment
que hi hagi un diagnòstic
la gent s'acosti
a conèixer
què passarà
vull dir
el desconeixement
no ensenya
ni ajuda res
és a dir
saber què em passarà
això
què li passarà a mi
què em trobaré
en les diferents fases
que això sí que està
informació
bàsicament
que després s'adapti
o no s'adapti
ja és més difícil
però
bàsicament
hi haurien d'haver
uns centres d'atenció
interdisciplinària
i global
des del primer moment
que hi hagi un diagnòstic
que no s'acabés
solament
amb la recepta
que fa el metge
i torni
dintre de sis mesos
que hi farem un test
sinó que realment
hi hagués un abordatge
social
i sanitari
des del primer moment
per part de l'administració
que després
a través de l'atabellera social
que hi ha
als centres cívics
s'apogués encarrilar
o si no és
a través d'elles
a través de l'associació
i que busquéssim
llavors els dos suports
o dos pilants
que crec que són bàsics
tindre un centre d'atenció
de respir
o un centre de dia
dedicat bàsicament
als nostres malalts
que no es barregessin
amb els altres
en diferents fases
i el servei
d'ajuda a domicili
això és
el clau
i és el que també
veiem que s'està fent
per exemple
en els països nòrdics
nosaltres
no hem inventat res
està tot inventat
en aquests moments
l'únic que doncs
n'hi ha
dels països
que ens porten
molt d'avantatge
en relació a nosaltres
és necessari
centres de dia
adaptats
i
bàsicament
agafar-ho des del primer moment
agafar el toro
per les banyes
no deixar que
es doni una cornada
i en aquesta línia
continueu
d'aconseguir-ho
d'aconseguir-ho
de reivindicar-ho
sí
exacte
lluitant
demanant
i intentant
que això cada vegada
es vagi extendent més
que hi hagi més centres
des de l'associació
i des de totes les associacions
de familiars d'Alzheimer
és el que s'està demanant
perquè al cap al cuidador
el que necessita
és poder-se quedar
unes hores
tranquil
sol
i poder-se desfer
del malalt
unes hores
tindre unes hores
per ell
que això
realment
a mesura que va avançar
l'enfermedat
es va cada vegada
escurçant més
se perden les amistats
les relacions
no es pot gaudir
de les festes
és molt difícil
les famílies
també pateixen
aquesta tensió pròpia
que aprenca el malalti
a nivell familiar
acostuma a haver-hi
sempre la figura
del cuidador principal
sempre n'hi ha un
que se'n responsabilitza
ens agradi o no ens agradi
sempre hi ha algú
de la família
que és el pal del paller
i això
és el que nosaltres
adrecem
aquests programes
i aquest suport
nosaltres també
intentem que això
no sigui així
que no hi hagi
un únic cuidador
aquí és quan
acaba i esgotat
acaba amb un possible estrès
quan realment
no pot més
si es pot compartir
amb diferents membres
de la família
doncs
la veritat és que
es pot suportar millor
poseu en marxa
aquest programa
ja
amb una certa immediatesa
quan començareu
sí, sí
de fet està en marxa
ja
des que vam signar
el conveni
i vam tenir
el que és el tríptic
doncs
per poder-lo fer córrer
ja està en marxa
només esperar
que vinguin les famílies
que s'interessin
per formar part d'ell
i quan comencin
a arribar a l'associació
però si no en contacte
amb vosaltres
l'associació ja està
sí, sí
hi ha el telèfon
que l'associació
està al carrer Fortuny
número 23
que és la cooperativa obrera
i el telèfon
és el 977
22 68 09
però no us quedeu aquí
sinó que
continueu amb projectes
amb idees
de tirar endavant
justament per aconseguir
allò que dèiem
centres de dia
informació
tractament interdisciplinar
dels malalts
i la família
sí, com a associació
potser el més immediat
i la nostra preocupació
ara seria
poder donar atenció
als malalts
poder fer
nosaltres també
una miqueta de suport
i estimulació
amb aquest tipus de malalts
no podem fer-ho
perquè on tenim ara
l'associació
no està condicionat
i escales
i evidentment
aquest tipus de pacients
doncs haurien de tenir
una planta baixa
i si poguéssim
trobar un local
amb planta baixa
doncs la nostra idea
va per aquí
no fer un centre de dia
perquè això ja seria
una magnitud molt més gran
i necessitaries
hi ha moltes condicions
que nosaltres
tampoc ens volem
allargar tant
ni accendre tant
exacte
i molts diners
però sí
almenys tenir
només fos una sala
en planta baixa
per poder fer activitats
amb aquest malalts
de fet
hem quantit
això
a l'Ajuntament de Tarragona
ha possibilit de fer
si no
amb algun local
que tingui
alguns baixos
de Tarragona Ciutat
que hi hagi
perdona
la Núria Mas
ja ens ho ha dit
jo hauré de marxar
Núria per favor
quan vulguis
sabem que tens pressa
jo us deixo ja
gràcies per venir
i el Jaume ens acaba d'explicar
doncs la resposta
que han rebut
de l'Ajuntament
gràcies
molt bé
gràcies
resposta encara no n'hi ha
perquè realment
l'hem plantejat
tindre-ho
a algun local
ja sigui
poder desenvolupar
aquestes activitats
dels grups d'ajuda mútua
o també
cap als malalts
que és on hi pot haver
dificultats de mobilitat
en algun centre cívic
estem en aquest tema
esteu en converses
com aquell que diu
estem en converses
està plantejat
incurs per escrit
vull dir
no és una cosa
els que em coneixen
saben que no
refio solament amb les paraules
sinó que m'agrada
deixar-ho per escrit
què és el que volem
i cap on volem caminar
i això ho hem plantejat
a la Generalitat
que no hi ha hagut resposta
en aquest sentit
no tenen ells locals
havíem pensat
en principi
a la Casa del Mar
una de les possibilitats
però sembla ser
que està saturada
i hem pensat
que potser
en algun centre cívic
de Sant Pere i Sant Pau
o d'Oraforta
poder desenvolupar
nosaltres
aquestes activitats
això ens faria
créixer una mica més
però també hem pensat
que independentment
d'aquests centres de dia
d'aquests programes
que anem presentant
enrere any
i que cada any
hem de començar
des de zero
així
perquè nosaltres
amb les quotes
o la recaptació
que puguem fer
al voltant del Dia Mundial
podríem subsistir
un o dos mesos
però no podríem donar
ni qualitat
ni tindre
treballadors professionals
per tant
hem de buscar
programes
a tot arreu
a totes les administracions
i a totes les fundacions
que hi hagi
i això ho estem fent
però a la vegada
també ens estem plantejant
de cara
a final d'any
elaborar una revista
a nivell
o què és
les demarcació
de Tarragona
ja que nosaltres
tenim delegacions
a Reus
que treballen
autònomament
a Salou
aquesta any
hem obert una
i a les Terres del Lebre
també
però tindran una revista
de tots en conjunt
i també
hi ha una altra qüestió
que ens estem
treballant-hi
que també
econòmicament
surt bastant cara
que és tindre
una pàgina web
pròpia
perquè figurin
totes les activitats
i els recursos
que hi ha
i que sigui
un lloc de contacte
i que va vigent
un centre referencial
ara
de cara al 2004
anem cap a un centre
de respir
no exactament
un centre de dia
que jo crec
que aquest tema
l'ha de cobrir
l'administració
però sí
un centre de respir
i un centre de suport
diguem
cap a les famílies
en funció
de l'economia
i l'encerc
que en tinguem
i la receptivitat
que hi hagi
a les fundacions
ho tirarem endavant
això
cada any
estem obligats
a treballar
i a sembrar