Dos minuts i mig i serà un quart de dues en la recta final del matí de Tarragona Ràdio.
Centrem tota la nostra atenció a un dels espectacles que comparteixen cartells
amb els actes tradicionals a les festes de Sant Magí de Tarragona.
Estem parlant de l'espectacle que podrem veure al Teatre Auditori del Camp de Mar de Tarragona.
5mujeres.com. Per què els homes duraran tan poc?
Aquesta és la pregunta que ens hem fet gairebé tota la vida.
Potser perquè són com els clínexs, potser perquè no coneixem les instruccions,
potser perquè no sabem com fer-los servir.
Hi ha una sèrie de dones, 5 concretament, que tenen resposta a tot això i alguna cosa més
i ens ho explicaran el dissabte i el diumenge.
Una d'aquestes dones és l'Anna Maria Barbany.
La tenim a l'altre costat del fil telefònic. Anna Maria, molt bon dia.
Hola, molt bon dia. Com esteu?
Doncs mira, molt bé. I abans de començar a parlar de l'obra,
jo és que com que hem tingut de testimonis tots els oients del matí de Tarragona Ràdio,
un dels nostres col·laboradors de l'empresa municipal de transports
que ens explica com està el trànsit d'autobusos a la ciutat,
ens ha dit, per antena,
saludeu l'Anna Maria Barbany, que soc un gran admirador.
Ah, que bé.
Jo no t'ho diria, però com que tenim de testimonis als oients,
dic que ho he de dir perquè si no quedaré fatal.
Em sembla molt bé, em sembla molt bé.
Des d'aquí li transmetem també un petó de part meva.
Es diu Ramon Tondo, si li vols dedicar.
Ah, molt bé, doncs pel Ramon, pel Ramon.
Doncs ja està, Ramon és...
I a mi també se li ha de dir que el Ramon que vingui el dissabte o el diumenge.
Home, jo tal com s'ha manifestat de la teva carrera artística,
perquè a més no ha parlat de la teva vessant televisiva,
sinó sobretot teatral.
Ah, que bé.
I aquest és el públic que convé a les actrius, no?
Home, i tant, i tant, i tant, i tant.
Convé tot el públic, però el de teatre potser més.
Us agrada mimar-lo més, potser.
Home, perquè és la gent que realment es gasten uns diners
per anar a veure't, no?
I em sembla que llavors és un esforç que fan.
I si fan un esforç per venir-te a veure,
doncs em sembla que et gratifica molt més, no?
Perquè dius, mira, es gasten els diners per venir-me a veure a mi
o a l'espectacle que estic fent o l'obra que estic fent.
I això sempre et fa molta més il·lusió, esclar.
Que no que la gent que té la tele posada...
Però jo dic això perquè jo a casa sempre tinc la tele posada.
No la miro, però la tinc posada.
I vull dir, no et costa res, ho veus i...
I mira, però vull dir...
I escolta, que és com tota la vida.
La tele també fan coses que es deixen veure i que agraden.
Clar.
Hi ha de tot com a tot arreu, no?
Sí, però vull dir que la tele...
Jo em sembla que la gent veuria molt menys la tele si s'hagués de pagar.
N'estic convençuda, eh?
Amb això segur.
Segur.
Segur.
Allò que és gratis, escolta, sembla que ens en s'obri a tots, no?
Sí, sí, sí, sí.
Escolta una cosa, Ana Maria.
Jo quan estava mirant allò una miqueta d'informació
sobre aquesta obra que ha tingut un èxit molt notable,
doncs allò que vas llegint, opinions i coses,
no tant en quant a l'obra, que ja en parlarem,
sinó respecte a aquesta cosa del monòleg.
Sí.
Que està funcionant molt, no només a la tele, sinó també als escenaris.
Sí.
I com totes aquelles coses que es fan molt populars
i de les que se'n parlen, doncs tenen persones que estan de molt d'acord
i que creuen que és un gènere que s'hauria de conrear més als escenaris
i d'altres que pensen que això destrossarà el teatre.
Home, no, perquè no té res a veure amb el teatre, vull dir, és una altra cosa.
El que passa és que vull dir que sí que és un fenomen,
però a mi em sembla que això ha passat gairebé sempre.
Vull dir, la gent té necessitat de riure.
I aleshores, esclar, veuen això,
el cincomujeres.com, vull dir,
no perquè siguin les cincomujeres.com,
però que saben que ve del Club de la Comèdia
i que el Club de la Comèdia són monòlegs
i que els monòlegs són de riure,
perquè, vull dir, podrien ser monòlegs dramàtics,
però ells ja saben que són monòlegs de riure.
I la gent hi va.
Vull dir, els cincomujeres van a rassar.
Tot el que s'està fent de monòlegs funciona molt bé
i és perquè la gent té com una necessitat de riure,
no sé si és per com està el món i per com està tot,
que vull dir, la gent és com s'asseguren una entrada
en una cosa que saben que riuran, no?
És allò com dius, anem a tal lloc que menjarem bé, no?
I van com a preu fet.
No volen que els sorprenguin amb una història
o amb un espectacle o amb un...
No sé, vull dir, jo ara últimament havia estat fent
allò del dissabte, dimenja i dilluns,
que, a més a més, la gent reia molt
i s'ho passava molt bé i tal,
i que vam estar omplint cada dia,
però vull dir, aquest ja és un públic de teatre,
un públic que vol que els expliquis una història
i que, bueno, que si fa riure millor,
però que si no fa riure, doncs que també està bé.
I vull dir, però estem agotant a tot arreu,
però no nosaltres, eh?
nosaltres, els 5 hombres que encara continuen
i tots els espectacles aquests de monòlegs.
Jo diria, fa uns minuts, quan anunciava l'Andrés,
això sembla una franquícia,
això del Punto Com, los hombres y las mujeres, no?
Sí, sí, sí, a tot arreu on ens anuncien,
els 20 minuts d'obrir la taquilla,
que no entenc com ho deuen fer,
diu que ja està tot venut.
Vull dir, no sé què passa, no sé què passa.
I vols dir que no ens passa tan bé
que ens encanta veure'ns reflectits d'un escenari?
Perquè al cap i a la fi, vosaltres assumiu el paper
de persones normals i corrents del carrer, no?
Sí, sí, sí, sí.
I transformeu en un monòleg divertit,
ben explicat i ben expressat
allò que molts pensem o moltes pensem
i situacions en les que tots ens hem trobat.
Sí, sí, sí.
Però el teatre també és això, eh?
El teatre també és un mirall de la societat.
Vull dir, totes les coses que passen,
vull dir, si no t'han passat a tu,
coneixes algú que li ha passat.
Vull dir que no, jo no hi veig tanta diferència.
Jo l'única diferència que hi veig és això,
que saben que és com una garantia d'anar a riure.
I això també és un repte terrible pels actors.
Vull dir, jo sempre dic que no he fet res
mai tan difícil d'interpretar com això.
Perquè saps que la gent està esperant,
està assegut a la butaca
i està esperant que els facis riure.
I això és horrorós.
Això és horrorós,
perquè els haig de sortir i els haig de fer riure.
I és terrible.
És que n'és molt difícil de fer riure.
Sí.
Trobo que és molt difícil fer riure, tenir gràcia.
Clar, perquè dius,
i si no els hi fa gràcia?
I si no estàs...
No sé, no sé, és difícil, és difícil.
És que jo imagino la situació,
tantes vegades que, doncs,
deixeu anar el text, en aquest cas del monòleg,
i clar, tu ja tens el tempo, no?
Del moment aquell que ara riurà al públic,
jo m'espero...
Sí, sí, sí.
A més a més, vull dir,
és que no falla, eh?
Vull dir, la gent riu als mateixos llocs.
Fem-te si tu quessis uns botonets.
Sí, hi ha dies que, esclar,
que riuen més i dies que riuen menys,
això per descomptat.
Però les coses que funcionen,
funcionen sempre tot arreu al mateix lloc.
Inclusió, quan estàvem assajant,
jo deia, això a Barcelona no farà gràcia.
I em deia l'Anna Ribas, la directora,
em deia, funciona.
I jo deia, com pot estar tan segura?
Doncs sí, funciona.
I funciona, sí, sí.
I a Barcelona, per què?
Perquè ja els públics són diferents
per aquest tipus de coses,
en el sentit de l'humà?
Però a mi em semblava que potser
que la gent, que els catalans
tenim un sentit de l'humà
una mica més, no sé, més ingeniós, no?
I no, i és bastant, tot bastant...
Quan es parla d'homes, quan es parla d'homes,
Anna Maria.
Sí, sí, sí, sí.
Tot és bastant bordo,
que dic, entre cometes,
i és el que funciona, eh?
I escolta, aquí parleu d'homes, exclusivament.
Sí, però també parlem molt
de la relació de la dona amb l'home, eh?
Vull dir, també parlem de coses nostres, eh?
Sí, sí, sí.
Vos heu també crítiques amb les dones.
Sí, sí, també.
I reunitzeu sobre el món de la femenil.
Sí, sí, sí, i tant, i tant, i tant, i tant, i tant.
La pregunta, la pregunta és
¿por qué los hombres duran poco?
Però això és veritat, eh?
Que duran poc.
Estadísticament està demostrat
que els homes es moren abans, eh?
Sí, sí, això és veritat.
Sí, no sé per què.
Potser perquè els tractem malament.
Potser la culpa és nostra,
no ho diguem, que no ens sentin.
Però vull dir, potser la culpa és de les dones.
O potser perquè ells es fan tant el machirul
o tenen que demostrar tant que valen
i han de treballar tant
i han de fer tantes coses que s'aguten abans.
Esclar, també pot ser.
Les dones anem treballant més així
a la xita callando, no?
I ens organitzem més
per fer les coses amb menys esforç, no?
Sí, però també deixa'ns anar, eh?
Sí, no, però vull dir que la dona treballa moltíssim.
Treballa moltíssim, la dona.
Però vull dir que ens sabem potser organitzar més, no?
Home, és allò que diuen
que un home no és capaç de fer dues coses alhora?
Diuen, diuen, eh?
Som capaç de fer-ne 3 i 4, eh?
I tant.
Sí, sí, sí, sí.
A banda d'aquest manifest feminista claríssim,
Anna Maria, els homes ja sabem
que neixen sense llibre d'instruccions.
Sí.
I vosaltres ens proposeu elaborar-ne un, no?
Un, un.
Però esclar, és una mica així,
és una mica difícil
perquè cada una, com que som diferents,
o sigui, som dones de diferents edats,
cada una hi vol posar unes instruccions, no?
I vull dir, queda una mica caòtic
aquest manual d'instruccions.
Però vaja, podria ser un bon borrador.
Home, una mica allò per obrir boca,
jo veig aquí, per exemple, en l'apartat de...
A més, és d'agrair que aquest llibre d'instruccions
no estigui ni en japonès ni en anglès,
sinó que sigui entenedor per la gent d'aquí.
Veig el màxim rendiment.
Diu que el que hem de fer és començar sempre,
qualsevol frase amb...
Tu que ets tan fort.
Tu que ets tan fort.
Tu que en saps tant.
Tu que tens tanta experiència.
I a partir d'aquí ja podem aconseguir la lluna, segurament.
Tot el que sigui, tot el que es vulgui els homes.
Ja.
Una miqueta de dosi de futbol i sexe diuen que també funciona molt bé, no?
Segons vosaltres.
Segons nosaltres, sí.
Jo crec que hauríem de fer més monòlegs.
Jo crec que hauríem d'aconseguir que se n'escriguin més
i podria fer a la gent del públic, qui ve, que les coses que falten,
que diguin, escolta, s'hauria de parlar d'això
i es podrien escriure monòlegs nous.
Jo sé de públic que us ha anat a veure més d'una vegada
i diuen que també aquesta obra es pot veure més d'una vegada
perquè tot i que el monòleg, evidentment, està estructurat,
està tullat, sempre deixeu una miqueta de marge al moment
i us deixeu anar.
No creguis, no creguis, no, no, no, no.
Acostuma-s'hi sempre bastant igual, no canviem, no, no.
Jo no sé si estàs d'acord, Ana Maria,
però amb aquest tema dels monòlegs
el que també se pot tenir de positiu
és que el públic en general s'ha adonat
que també existeixen dones còmiques.
Això sí.
Perquè semblava que aquest territori de l'humor
era un territori eminentment masculí.
Sí, sí, sí, sí.
I això sí.
A més, vull dir, a la Paz Padilla hi ha hagut la Mari Sant Pere
i hi han hagut dones, no, còmiques,
però, o sigui, la cosa de monòleg
o la cosa més de cabaret
o la cosa més, vull dir, inclús a la revista, a l'Aladi
i tota aquesta gent que sortien a explicar els seus acudits, al Gila,
tal, vull dir, sempre, vull dir,
utilitzaven a la dona en els espectacles aquests de revista i tal,
utilitzaven a la dona per fer maco
i a l'home per ser ingeniors, no?
I llavors ara jo em sembla que està bé també que es vegi això,
que es pot fer.
Ara, això dels monòlegs és de tota la vida, eh?
Sempre hi ha hagut gent fent monòlegs des del cap
i fins a molta gent, molta gent.
I és important que diguis això,
perquè sembla que sigui un gènere nou
i això ja fa molts anys que s'ho inventa.
Molts anys, molts anys, molts anys, ja ho crec, ja ho crec,
i sempre han tingut els còmics, vull dir,
és que n'hi havia moltíssims, eh?, moltíssims i boníssims, boníssims.
Doncs tenim moltíssimes ganes d'escoltar-vos.
Això, i jo espero que es pugui veure un bon espectacle a Tarragona,
perquè serà un marc incomparable,
perquè l'altre dia vam estar a Salou i va ser horrorós.
Sí que hem llegit alguna cosa, eh?
Oh, va ser terrible, va ser terrible,
perquè vam fer l'espectacle allà a la platja
i l'Ajuntament no havia previst,
o és que perquè l'espectacle pogués sortir bé i amb dignitat,
perquè a mi em sembla, jo em vaig enfadar, eh?,
perquè a mi em sembla que encara que l'espectacle era gratis,
que era per tothom, que hi pogués anar,
a mi em sembla que sempre s'ha de fer com una cosa
que la gent vagi a recollir les entrades d'algun lloc,
encara que les hi donin sense pagar,
però vull dir, la gent estava allà,
passaven els autobusos pel carrer,
hi havia una màquina a la sorra que anava netejant la platja,
que em sembla perfecta,
els cotxes de les escombraries, tot això,
però a mi em sembla molt bé,
però que si fan això, com a mínim l'Ajuntament,
pot canviar els horaris d'aquestes coses
i es pot tallar un carrer, una estoneta,
i si no, buscar un lloc més adient per poder-ho fer,
perquè inclús la pobra gent que va anar a veure'ns,
que era moltíssima,
vull dir, no vam poder veure l'espectacle en condicions,
ni nosaltres vam estar en condicions de fer-ho bé
i amb una certa dignitat, no?
És un espectacle concebut per fer-lo en un escenari,
ja sigui l'aire lliure, ja sigui un teatre...
No, inclús l'aire lliure pot ser,
ara venim de Sant Javier,
que també hi ha un teatre a l'aire lliure sensacional,
però vull dir, és un recinte tancat,
doncs la gent està ben asseguda,
la gent està bé,
es pot arreglar el so,
vull dir, bé, vull dir,
a més a més, vull dir,
hi ha totes unes projeccions que la gent no va veure,
tota una colla de coses que no es van veure,
i vull dir, tot això va ser culpa de l'Ajuntament,
dels que van organitzar tot això, no?
I tu el teatre Auditori del Camp de Mar el coneixes?
Sí, home, i tant,
per tant, ja saps que aquí,
i camerinos i les coses en condicions, eh?
Sí, sí, sí, sí, no, no,
però a més que res, vull dir,
allò dels camerinos,
que cosa que està molt bé,
que hi ha gent camerinos,
això també els teníem, eh?
Vull dir, ens van posar com unes menes de casetes,
aquestes, quan fan obres al carrer i tal,
que vull dir, estaven bé,
amb aire acondicionat, vull dir, estaven bé,
però els camerinos, jo crec que,
en el fons, és el de menys.
És l'espai per actuar, no?
L'espai per actuar i les condicions
pel públic i pels actors, no?
Perquè s'ha d'aconseguir que els actors
puguin estar amb les màximes condicions
i que el públic també pugui estar
de la manera més agradable
i escoltant una cosa,
no pots estar escoltant amb una gent
si està passant una màquina per la sorra
fent pipí, pipí, pipí,
vull dir, és horrorós,
no, no, no, no pots fer això,
encara que ho regalis,
vull dir, no pots regalar, caca.
Aquí, fins i tot després d'actuar,
podeu participar de la festa major?
Home, i tant, i tant, i tant.
Mil coses que podeu fer,
perquè a més estareu dissabte i diumenge.
Sí, sí, sí, dissabte i diumenge.
I el fet que estigueu dos dies
ho veig, entre altres coses,
perquè hi ha una demanda ja
de localitats importantíssima.
Sí, important, important, important.
O sigui que, a més a més,
ens ho passarem bé.
Doncs ja espero.
Menjarem bé, estarem bé.
Criticarem els homes?
Criticarem els homes
i ens ho passarem
el millor que puguem.
Home, i també buscarem algun home,
perquè ens inviti a sopar
en un lloc d'aquests macos
i ens passegi,
perquè també portar un home al costat
també va molt bé, eh?
Llueix, sempre queda.
Llueixen, llueixen, no.
En hi ha d'estupendos, eh?
I amb allò que deies, Anna Maria,
tu que ets tan fort, no?,
sempre per pujar una caixa,
alguna cosa sempre són necessàries.
Sí, home, ens van la mar de bé,
ens van la mar de bé, els homes, sí, sí.
No, i els hem de conservar, eh?
I tant que sí, per molts anys.
I que durin, eh?
Que durin, que durin.
Perquè vosaltres ja dieu que duran poc.
El que és interessant
és que és tot en un to de paròdia,
que us enrieu de vosaltres mateixes,
que és el més important.
Sí, sí.
I que us esperem aquí.
Molt bé.
Anna Maria Barban, gràcies, eh?
Vinga, doncs fins dissabte
i fins diumenge.
Fins dissabte.
Que vagi molt bé.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.