Fue, desde el primer momento, la idea de buscar encuentros y vías,
y de ahí la propia palabra que buscamos, perspectivas, distintas perspectivas,
a ver, buscando la manera de confluir y de encontrarse,
y tal como está el panorama, pues parece ser que todo el mundo
se empeña en establecer divergencias en vez de convergencias.
De totes maneres, això evidentment mediàticament ha coincidit
en aquest quart de segle de la Constitució,
però ja fa anys que des de diferents àmbits, des del punt de vista polític,
però també des del punt de vista jurídic, d'una manera més assossegada,
s'ha parlat de la necessitat o no necessitat que té la carta magna
d'una transformació en funció de com ha anat evolucionant
el mateix sistema democràtic, no?
Sí, sí, de fet ja hi va haver una primera reforma,
que de fet va ser una paraula de reforma de la Constitució
per adaptar-se a la Unió Europea, va ser una cosa que va ser molt mínima,
segurament hauria calgut una reforma més important,
però el fet que durant tant de temps en l'estat espanyol
no hi haguessin hagut constitucions democràtiques
també feia que hi hagués molt de recel per fer canvis,
però els canvis, l'adaptació és necessària
perquè si no s'adapta, diríem, la Constitució queda amb lletra morta,
per tant és millor anar-la canviant de mica en mica,
això és com els terratrèmols, no?
Més val no esperar que hi hagi un gran terratrèmol,
sinó que més val que els moviments sismics
vinguin de mica en mica i així no tenen tanta força.
En aquest sentit no ens assemblem gaire
a la majoria de països europeus en tradició democràtica,
que no tenen tantes dificultats probablement.
Este es el fondo de la cuestión,
las constituciones se hacen para los pueblos,
no los pueblos para las constituciones,
y cualquier constitución democrática
contempla la reforma precisamente para irse adaptando.
La misma norteamericana,
que es la constitución escrita más vieja del mundo,
pues está continuamente incorporando enmiendas,
o sea que esto lo acepta cualquiera
y no tiene ningún problema.
Y se puede estar pues que si es conveniente
o no es conveniente,
si es el momento o no es el momento,
si hay que reformar esto o hay que reformar lo otro,
si conviene.
Además, lo triste es que inmediatamente
que cualquiera exponga cuál es la posición que tenga,
lo convierta inmediatamente en enemigo,
o se señale con el dedo,
o como antipatriota español,
o como antipatriota catalano,
o como antipatriota vasco, ¿no?
Lo triste es que no se puede hablar de estas cosas
con contemplanza y con reflexión,
y los medios están ayudando muy poco
este 25 aniversario,
conmemoración de la constitución,
pero lo que están haciendo es crispando el ambiente,
que yo creo que en la sociedad no está,
está en los medios,
está en los periódicos,
y está en la clase política.
Precisament és un tema que no haurien d'exclusivitzar
els polítics i els mitjans, ¿no?
Potser els juristes que coneixen més els mateixos mecanismes
i els que els té la Constitució de pròpia reforma,
haurien de parlar una miqueta més en determinats foros
o se'ls hauria d'escoltar una mica més, probablement?
Ara, de fet, jo he assistit a aquests últims darrers dies i setmanes,
a diverses comemoracions de la Constitució
i que pleguen juristes de tot Espanya
justament per anar discutint aquest tema.
Han hi hagut a Màlaga, a Sevilla, a Granada, a Bilbao, a Alacant,
comença ara mateix,
i s'està parlant.
El que passa és que sempre és allò que el que interessa és la punta,
però sí que s'està parlant
i sobretot en aquest moment també és moment de 25è aniversari
de la Constitució democràtica que més temps ha durat a l'estat espanyol
i, per tant, també ja va bé que d'alguna manera
també això no sigui una cosa acotada a juristes,
sinó que també sigui de tot el poble
i d'alguna manera que tothom es pugui sumar
amb la seva mesura en aquesta commemoració.
Però sí que és veritat que el que arriba en aquests moments són les puntes
i això és...
Els grans titulars, no?
Aquest és el problema.
Precisament vostès que sovintegen aquests fòrums,
aquests aniversaris més especialitzats,
aquestes trobades,
quins corrents hi ha?
Què es diu en aquests llocs
des de la perspectiva de vostès, dels juristes,
respecte a la Constitució?
Hablamos, intercambiamos opiniones, reflexionamos,
nos convencemos un poco mutuamente,
que creo que es lo civilizado,
pero yo creo que sobre todo está el ánimo
de entender las posiciones del otro
y de aproximarse, no justo lo contrario,
que es lo que se palpa, como estamos comentando,
en los medios y por parte de la clase política.
Todo el mundo va a la rebatina de votos
y todo se ve en clase política,
en clave política, perdón,
y como decía Ortega,
quien pasa de política es un irresponsable,
pero quien está todo el mundo obsesionado por la política
es un imbécil.
Totes aquestes polèmiques
tenen la rel en un sentiment nacional
de determinades comunitats de l'estat espanyol.
Potser aquí és on hi ha la pedra de la sabata de la Constitució,
o quan es parla de possibles reformes de la Constitució,
es parla d'altres aspectes que van més enllà del pur nacionalisme.
Bé, hi ha temes,
com el que comentàvem abans,
de la Unió Europea,
que això obliga a una transformació clara
de la Constitució
i del repartiment de competències
entre l'Estat i la Unió Europea.
Després, també, aquests dies,
va sortir el tema en relació amb la corona,
doncs hi havia algunes qüestions
que també s'havien de posar al dia.
O sigui, que hi ha diversos temes sobre la taula.
Ara, el que és veritat
és que el tema de l'encaix
de les nacionalitats històriques
dins del que és l'Estat espanyol,
doncs això és un tema
que hi ha hagut des de sempre
concepcions diferents sobre aquesta qüestió
i, per tant, és el lloc que encara ara,
25 anys després,
encara està sobre la taula.
Justament una de les característiques destacables
d'aquestes jornades que vostès faran
és la pluralitat,
les diferents perspectives nacionals
a través de les quals s'analitzarà la Constitució.
Imagino que no és fàcil equilibrar
unes jornades que contemplin
aquesta pluralitat de pensament
i de nacionalitats.
No és fàcil,
però he de dir
que el criteri prioritàriu
ha estat el de la competència.
Hem buscat
catedràtics, especialistes,
tant en història,
que és la primera jornada,
com politòlegs per a la segona,
com constitucionalistes per a la tercera,
que hubieran publicat
sobre el asunto fundamental,
que és el engarce
del Estado autonómico
i com se construye
la nació i el Estado.
I per això,
fundamentalment,
ens hem fixat en això,
perquè la pluralitat
està en la societat
i a vegades
és una cosa que a mi particularment
m'irrita
de descalificar a algú
perquè se li pensa
que està próximo
a posicions o nacionalistas
o de izquierdas,
o conservadoras,
con independència
de cuál és el contenido
de su discurso
i el análisis al que llega.
Parece que el hecho
de ascribirte
a una ideologia
o a una determinada concepció
de la política o del mundo
te descalifique técnicamente
para analizar
con objetividad
els problemes.
I això és una cosa
que jo rechazo,
però d'una manera radical.
Muy legítimament,
un no pot tenir
una posición política
i no per això ser sectari,
i tenir la suficiente capacitat
de distanciamiento
y para ir al fondo
a la voluntad
de conocer los problemas
y de buscar,
no la verdad,
que es una cosa
muy teológica
y muy dogmática,
sino el conjunto de verdades
que todos necesitamos
para ir por la vida.
Per tant,
entenem que,
més enllà
de la perspectiva nacional
de cadascun dels ponents,
també estan davant
de posicionaments
ideològics diferents,
que es posaran
damunt la taula.
Sí, però,
com una cosa positiva.
Sí, sí.
A mi me saca de quicio
oír que el,
claro,
què va a decir
si és socialista,
claro,
què va a decir
si és nacionalista,
claro,
què va a decir
si és conservador.
Es algo que,
intelectualmente
o desde la universidad,
yo, en principio,
no acepto.
Sí, la clau
està amb el que
deia ara el meu company,
que la pluralitat
està a la societat
i, lògicament,
també els professors
que estudien aquests temes
estan empaltats
d'aquesta societat.
Però, és clar,
ho fan des del distanciament,
des de la reflexió.
Tots ells tenen
molts llibres publicats
sobre aquestes qüestions
i són els que han posat
a la taula
per nosaltres cridar-los.
però, vull dir,
efectivament,
hi ha una pluralitat
de perspectives.
I una perspectiva
històrica
d'aquests 25 anys,
d'aquest esperit
d'aquells homes
que,
a moment determinat,
doncs,
després,
tots tenim aquella imatge
de reunions
i reunions
per crear
aquesta
tarja de presentació
de la democràcia espanyola
més recent
que era la Constitució.
Jo imagino
que el fet
de tenir personatges
com Peces Barba
o Jordi Soleturà
donaran també
aquesta perspectiva
de mirar enrere
al passat més recent
a les jornades.
Se dice pronto
que ya ha habido
que esperar,
esto debería llevar
a reflexionar mucha gente,
en 1978,
para conseguir
la primera
Constitución
consensuada
de nuestra historia,
que se dice pronto,
que es lo que tiene
que ser una Constitución.
Si una Constitución
no es consensuada,
no es una Constitución,
es algo que estaba de soar,
como dirían los franceses,
bueno, pues es algo
que debe de incitar
a reflexión
por qué
nos ha pasado
lo que nos ha pasado
a lo largo del siglo XIX
y del siglo XX
precisamente por no ser
capaces de consensuarnos.
Pero parece ser
que no se reflexiona
suficientemente
o que no se extraen
las lecciones
pertinentes
de la historia
o de la propia política.
Sí,
la historia
constitucional
espanyola
es la historia
d'unes constitucions
ara d'uns
ara dels altres.
Molt efímeres,
Déu n'hi do.
que dius 25 anys,
home, 25 anys,
però en una Constitució
en el context espanyol
és molt.
N'hi ha hagut
algunes,
les moderades,
que van durar més,
però no eren
unes constitucions
de tothom,
i aquesta és
la gran
tema,
diríem,
actual,
que aquesta
va néixer
amb la voluntat
de ser de tothom
i si no s'ha aconseguit
doncs és
perquè encara
hi ha problemes
que hem d'acabar
de resoldre,
però en tot cas
en gran diferència
de totes les anteriors.
Probablement
el més important
que caldria rescatar,
com deia el senyor Reig,
d'aquella Constitució
dels 25 anys
és el consens,
que ara faria falta,
caldria,
justament per poder
plantejar el futur
de la Constitució.
La democràcia
sobre todo
és una democràcia
procedimental
i és una cosa
que a vegades
es oblida.
Se pot parlar
i discutir
absolutament
de tot,
però la qüestió
metodològica,
per dir-ho així,
de método,
i el professor
Jaume Bernet
com a constitucionalista
i com a jurista
no ho negarà,
és absolutament
bàsica
perquè és el mateix
de les societats
civilitzades
i la manera de entenderse.