Ara passen set minuts de dos quarts d'una,
que enviem radicalment de registre aquí al matí de Tarragona Ràdio,
ens allunyem de les polèmiques per parlar d'una dona
que totes aquelles persones que van tenir ocasió de conèixer-la,
amb ella i també la seva obra,
doncs de ben segur que voldran acostar-se demà a la casa Castellarnau a la tarda
perquè el col·lectiu Dona Sant d'Avui ha organitzat un homenatge.
Ens estem referint a la claustre Donato que ens va deixar el passat mes de setembre.
Va ser realment una notícia molt trista per a totes aquelles persones
que la van tractar alguna vegada, que van col·laborar.
Recordem que la claustre Donato també formava part de les tertúlies
que molts divendres compartim amb diferents dones.
La veritat és que la trobem molt a faltar
i demà tindrem l'ocasió de retrobar-nos amb la seva obra i també la seva memòria,
envoltats de persones que se l'han estimat molt i que han admirat molt la seva obra.
I si una virtut té o tenia la claustre
és que és d'aquelles persones que ja saben vostès què passa
quan un se'n va, que tots tenim tendència a parlar bé de la gent.
Doncs a la claustre, de la claustre se'n parlava bé
quan encara entre nosaltres.
Ens acompanyen la Fina Costa i la Núria Gómez,
són integrants del col·lectiu Dones d'Avui. Bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
És que sí, que de la claustre tothom en parlava bé.
Tothom.
Perquè hi ha tendència a això, no?
Quan algú es mor, apa, tothom ha parlat bé,
tothom diu que era una bellíssima persona.
De la claustre se li deia quan érem entre nosaltres, ja.
És que la claustre era una dona molt especial, i això ho dic sempre.
Era molt bona gent.
Molt bona gent, però amb molts valors d'aquests que es valoren molt a l'alça.
Era una persona que era com un imà, o sigui, atreia molt a la gent.
Tenia una personalitat molt forta.
Era una dona molt lliure amb les seves decisions, amb el seu pensament,
però a més era una dona molt compromesa amb la família, amb els amics, amb la seva obra.
I sabia conjugar tot això, que a vegades és molt difícil.
És una dona que ens va deixar molta empremta a totes les que la vam tractar.
Jo he de dir que la claustre va ser de les primeres que vaig entrevistar al programa d'aquesta casa.
La coneixies prèviament, o la vas conèixer en aquell moment?
Doncs la coneixia de saber qui era.
Més superficialment, com si diguéssim.
Però arreu de l'entrevista, que va ser de les primeres, ja et dic que...
O sigui que tot això té molt a veure Tarragona Ràdio, que va ser el culpable,
que ens va donar la possibilitat de començar el Dones d'Avui.
Però des d'aquell moment la veritat és que vam intimar molt.
Es va lligar molt a tot el col·lectiu.
Era una de les ànimes d'aquest col·lectiu, perquè sempre que ens trobàvem,
i que ens trobem, que fem coses, que ens reunim per parlar de temes,
de buscar projectes nous...
Doncs ella sempre estava allí.
I era la que donava aquesta pauta a seguir, aquesta tranquil·litat,
aquesta dosi d'il·lusió, optimisme...
Bé, ja veus que em va influir molt la seva personalitat.
Jo la claustre més en recordo que era una persona que si es marcava un objectiu,
fins que no l'aconseguia, no parava, i que darrere hi ha una miqueta petit comitè.
Es podia enfadar molt amb totes aquelles persones o amb tot allò que posava pals a les rodes,
però després era capaç de superar, és a dir, tenia aquesta humilitat de superar aquest enuig
per poder aconseguir allò que volia, doncs intentar dialogar, convèncer, en fi.
La Núria, que també la va conèixer...
Sí, sí, sí.
No, no, hi ha molt sentit de l'humor, que s'enreia d'ella mateixa,
i llavors treu ferro a les situacions més complicades.
Tenia un sentit de l'humor molt especial, també, com era ella, o sigui, molt irònica,
molt amb segones intencions, allò, joc de paraules, d'aquest tumor intel·ligent.
D'una certa innocència, no?
Sí, sí, sí.
I a l'anès crec que hi ha un pas previ, abans de parlar de la claustre,
de la claustre com a persona i pintora se'n pot parlar sempre,
però dins del col·lectiu Dones d'Avui una mica explicar què és el col·lectiu Dones d'Avui,
perquè no és una associació amb una direcció, una presidència, ni col·legiada, ni estatuària, no.
És un grup de dones, de dones, si permeteu, capdavanteres,
com a bones professionals o feministes convençudes com jo,
que al voltant de la fina costa, que va tenir la sensibilitat de fer-ne entrevistes,
ens hem anat aglutinant i reunint i explicant una mica els nostres projectes.
Dins d'aquest col·lectiu, una dona important va ser la claustre Donato, no.
I fixa't, per mi, com a escriptora, el que és important és l'empremta que ha deixat com a persona.
Jo penso que tots que tenim la responsabilitat nostra,
que ahir també ho comentàvem, no, una ronda de premsa que hi va haver explicativa d'aquest acte,
que les persones que hem nascut en una època determinada, la nostra és aquesta,
tenim la responsabilitat de fer un camí.
Si aquest camí queda constant, vol dir que la nostra empremta ha sigut, entre cometes, important, no.
Perquè no es tracta de néixer i morir, sinó de néixer i fer alguna cosa abans de morir, no.
Per intentar retornar al món millor que com l'hem trobat, no.
I la memòria que deixa la claustre és una memòria històrica.
No tan sols com a pintora que ho és, sinó també com a amiga, això que deia Mare, no, de la bona persona.
I a les professionals d'avui, les que vam tenir la sort de compartir sopars i de compartir projectes,
la tindrem sempre present.
Jo, les últimes vegades que vaig sopar amb ella, va ser precisament al voltant d'un nou projecte de Dones d'Avui,
que era crear un grup d'opinió, però no d'opinió perquè els homes no en tinguin,
al contrari, ja saps que jo sempre dic que soc feminista del segle XXI amb els homes al costat,
però bé, al néixer aquest col·lectiu de Dones d'Avui, penso que està molt bé poder dir
el que les dones portem al cap i al cor, que és molt...
Mirar les coses amb ulls de dona no vol dir no tenir en compte els homes,
vol dir senzillament aplicar la nostra sensibilitat al que passa al nostre entorn.
En aquest sentit, la claustre tenia les idees molt clares.
I una mica la seva força era la que tots anàvem veient que això podíem aconseguir-ho.
És un projecte que està, de moment, aparcat.
No vol dir que no el farem, sinó que el deixarem per una mica més endavant.
Doncs en parlarem un altre dia.
En parlarem de la claustre.
I la claustre, que era una de les persones que estava dins d'aquest col·lectiu, d'aquest moviment,
ens va deixar una obra incomplerta,
que és també l'obra que es posarem demà a la Casa Castellarnau.
És la que es podrà veure a partir de demà?
A l'entrar a la Casa Castellarnau, el primer que es veurà és la seva obra incomplerta.
Ella va morir treballant i aquests quadres són inèdits a la ciutat.
O sigui que com a punt...
En posarem dos en concret, que són els que tenia mitges.
Un quasi bé acabat i l'altre...
I que són realment part del que ella volia fer, és el seu futur.
Alguna part més de la seva obra podrem contemplar?
Sí. Després, a continuació, hi haurà la part dels pallassos, uns pallassos tristos,
perquè no sempre fan riure, però que expliquen la sensibilitat de la claustre.
Després, unes ballarines.
I després, les quatre estacions, primavera, estiu, tardor i hivern,
que són obres de gran format.
És una exposició en viu, on hi haurà uns pallassos de veritat,
que conduiran per la sala de pallassos.
Unes ballarines que faran uns passos de dansa per donar moviment a l'exposició.
i després hi ha la presentació del programa Escrit,
que fa l'escriptora Olga Txirinacs i jo també com a escriptora,
i que farem una mica de presentació,
donant les gràcies al Museu d'Art i Història de la Ciutat,
a la tinent d'alcalde de Patrimoni Artístic,
i a en Mercè Martorell, que forma part del col·lectiu Dones d'Avui,
a la Fina Costa, que és la promotora d'aquest acte,
a l'Antonieta Agustí, que porta la part artística,
i a Antonio Gómez, que també ha ajudat en la part artística.
A la Judita Badías.
A la Judita Badías, a la Carme Pedró,
a la Carme Borbonés, que som, com deia ahir la Fina,
una mica el comitè de crisi.
El gabinet de crisi.
El gabinet de crisi.
Ara que està tan de moda.
Que són les que han convocat i han portat a terme aquest acte.
Sí, és que Dones d'Avui som unes cent dones.
O moltes dones.
I és lògic, no?, que no totes podem anar sempre del braç,
i llavors per això vam crear aquest petit comitè.
Però diguem-ne una cosa, més enllà del col·lectiu Dones d'Avui,
aquest acte d'homenatge, jo intueixo o sé que ha cridat molt l'atenció
i que també hi ha moltes persones que no estan vinculades al col·lectiu,
dic persones, homes i dones, evidentment,
que també volen participar, volen venir,
i que tenen un record importantíssim de la claustre.
És que és l'única cosa que s'ha fet,
una mica recordant aquesta gran pintora de la ciutat, no?,
nosaltres fem com a dones d'Avui, que és una gran pintora.
Jo crec que sí.
Nosaltres ens vam plantejar deixar passar un temps
per veure si alguna institució de la ciutat
o a un altre nivell feia alguna cosa.
Quan ens vam adonar que passava el temps i no es feia res,
és quan ens vam plantejar fer-ho d'alguna manera, nosaltres.
Nosaltres, en cas contrari, haguéssim complementat,
però bé, ja ens va bé.
I l'exposició romandrà oberta fins al dia 10.
Fins al dia 13, perdó, fins al dia 13.
Hi ha aquest acte singular, però l'exposició,
la visió de les obres...
I a més, a les 7 de la tarda, demà, una missa a Sant Magí.
I a les 8, la inauguració de l'exposició.
I llavors, com deies tu,
hem tingut una resposta d'institucions,
de ciutadans, amics, professionals, molt forta.
O sigui, que comptem en què demà serà un gran dia.
I és que, a més, això ens demostra que la claustra
era una dona molt estimada.
O sigui, apreciada per la seva pintura
i estimada com a persona.
Vull dir que això s'ha posat en evidència
a l'hora d'organitzar aquest acte,
però és que hem tingut col·laboració
i trucades de moltíssima gent.
Jo recordo la claustra,
les últimes vegades que venia a la ràdio,
a banda de participar en la tertúlia dels divendres,
va dir, hem de fer aquest cicle de concerts a Tamarit,
i l'hem de fer, i l'hem de fer, i el va fer.
I no era fàcil, l'objectiu,
amb la col·laboració també de l'Associació de Valls de la Mora.
Per això he volgut remarcar el del grup d'opinió,
perquè era una dona d'empenta,
una dona que sempre es projectava coses
i tenia molta força per engrescar la gent.
I això és important que ho recordem.
No és una exposició morta,
perquè nosaltres considerem que la claustra
està entre nosaltres.
No, no, és que no estem parlant d'un funeral, atenció.
Estem parlant del record d'una persona
molt estimada a aquesta ciutat,
i que cal mantenir aquesta memòria.
I per això l'exposició és diferent,
i és una exposició viva, amb animació.
Hi haurà un xelo, hi haurà un violí,
hi haurà les pallassos, les ballarines,
és una exposició viva.
De totes maneres, vull aclarir
que més que una exposició és una mostra reduïda de l'obra.
Sí, perquè és una obra molt àmplia.
Perquè és amplíssima.
I a més estan els quadres escampats per molts llocs.
Sí, sí.
Ella sempre deia, allò de Nueva York,
ahir també ho comentàvem,
que jo li comentava sempre,
ostres, claustre,
exposar anualment a Nueva York,
a Alemanya i tal.
I em deia, això és fàcil,
amb un marxant graciós i amb gràcia i salero,
ara el difícil és vendre les obres
com les estic vendent jo.
I penso que tenia raó.
Poques, no en tenim,
molts representants de la ciutat,
molts pintors,
que tinguin aquesta trajectòria exterior.
I sempre estem dient que les dones
potser donem una certa dificultat
a ensenyar la nostra obra.
Ja hi ha molts joves en van a fora,
en una època que no era normal
que una dona independentment es mogués.
Això ja demostra també el seu tarannà,
un tarannà de que les coses,
hi havia un obstacle,
el sabia saltar i el sabia,
jo què sé,
posar de racó
i ella tirar endavant el seu camí.
això és una mica l'extracte de la seva personalitat
i això s'ha de posar en evidència.
Ella era una fan incondicional del cantejondo
i de Camerón de la isla.
Era una cosa que l'entusiasmava.
I era un tema
que ja estava donant molts tons
perquè ja havia parlat fins i tot
amb algun representant de Camerón
per fer una exposició sobre Camerón i el cantejondo.
i li va costar molt aconseguir-ho.
I quan jo ho tenia lligat
va tenir un problema familiar,
bé, la seva mare, aquestes coses,
i no li va costar gens
renunciar al projecte
pel que tant havia treballat
perquè va considerar que en aquell moment
ell havia d'estar allí.
I va dir, més endavant ja ho recuperaré.
La família i els amics eren prioritaris.
Per això.
Ara estic segura que allí un testigui
amb el Camerón tindran unes tertúlies
i uns cantes hondos
que deu estar contentíssim.
És que se'n va anar, a més, sense avisar.
Una cosa...
Ens ha deixat així com una pena molt gran,
no?
Vull dir, aquelles coses que no te les esperes.
Jo i, aviam,
no ens posem sentimentals gratuïtament,
però jo de la claustre
i soc de les persones
que menys la va conèixer,
evidentment,
comparant amb totes les persones
que l'envoltaven quotidianament,
l'experiència de la ràdio,
hi ha una cosa que sempre recordaré
que era els ulls,
que eren molt riallers.
És a dir, reies sempre amb els ulls,
independentment de quin fos el gest
de la resta de la seva cara.
I és una cosa, doncs,
mirar aquelles imatges que et quedan
de les persones que dius,
Déu-n'hi-do, no?
Sí, a mi m'ha quedat una...
La última frase que ella va pronunciar,
que ens la va comentar el seu marit
l'altre dia,
i diu que quan ja l'aprenien,
que estava molt, molt malament,
li va dir al marit,
el va agafar i li va dir,
passi el que passi,
tu no et preocupis,
que amb mi no podran.
Jo estic convençuda que...
Amb ella no hem pogut,
perquè aquí estem nosaltres
per veure que amb ella no hem pogut
i tirar endavant la seva memòria,
que la gent no l'oblidi.
Qui la va conèixer,
qui la va estimar,
qui la va apreciar,
qui es va sentir atreta
per aquesta artista, pintora,
però sobretot gran persona,
la claustra Donato.
Demà té l'oportunitat
a la Casa Castellarneu
de retrobar-se també
amb aquelles persones
que se la van estimar
i la van admirar.
I si hi ha alguna persona
que no la coneixia
o que no va tenir oportunitat,
doncs la veritat és
que pot ser tenir
una bona oportunitat
per acostar-se a la seva obra,
probablement la part més emocional,
perquè serà un acte
en què hi haurà molt d'emoció
i menys d'artístic,
i no per les obres de la claustra,
sinó per tot el potencial emocional
que posareu.
Gràcies, Núria Gómez,
gràcies, Fina Costa,
integrants d'aquest ampli col·lectiu
de dones d'avui,
gràcies a totes les persones
que com vosaltres
fan possible aquest homenatge.
i la claustra,
mesos abans
han de deixar-nos
estar molt contenta
perquè havia inaugurat
el seu estudi
al costat del mar,
a la Mora,
i per això justament
des d'aquí
volem dedicar-li
un tema preciós
que ens adreça
a aquesta mar Mediterrània.