Dos minuts i mig, seran tres quarts d'una.
Parlem de teatre aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Amanida Teatre és un grup teatral.
Jo m'atreviria a dir gairebé veterà a la ciutat de Tarragona.
De ben segur que l'hem vist actuar alguna vegada
i l'hem sentit perquè participen en diferents cicles de teatre mater
que es fan a la nostra ciutat.
Avui volem conèixer el treball que es fa des d'aquest grup
que està integrat dins de l'Organització Nacional de Sex.
Ens acompanya d'una banda el Manel Ximeno,
que és el cap de Serveis Socials de l'ONSE.
Hola, bon dia, Manel.
Hola, què tal? Bon dia a tothom.
Benvingut.
I ens acompanya la Rafi, que és una de les actrius
i, em comentàveu, gairebé fundadora de l'Amanida Teatre.
Rafi, bon dia.
Hola, buenos días.
Benvinguda.
Gracias.
Jo deia que és un grup veterà que fa que es va formar vuit anys.
Haremos este año diez.
En noviembre haremos diez años que empezó el grupo a funcionar.
Entonces hemos hecho muchísimas cosas desde entonces.
Empezamos como un taller.
Pues bueno, pues nadie tenía ni idea de lo que era hacer teatro.
Se podía haber hecho en los colegios, a lo mejor representaciones o cosas así,
pero a nivel de estar en un teatro de una ciudad, de un pueblo, pues no.
Y nada, se comenzó con muchísima ilusión y aquí estamos.
Mira, casi que celebreu la dècada.
Sí.
¿Cuántas personas integren el grupo?
En este momento somos trece.
I totes teniu un grau diferent de visión, ¿no?
No, sí.
Hay personas que son ciegas totales, deficientes visuales,
y también tenemos un actor que no tiene ningún problema visual.
Y luego, en la parte técnica, también hay unas personas que tampoco no tienen ningún defecto visual,
que no tienen ningún problema.
Comentaves, Rafi, que va començar com un taller, el Manel segur que ens pot parlar.
En principi es planteja moltes activitats normalitzades com una eina terapèutica
per a les persones que tenen un problema de visió, sobretot si ha estat un problema afegit a la seva vida.
Moltes vegades aquestes activitats terapèutiques esdevenen autèntiques passions, no?
Per qui les fa?
Home, exactament.
Sempre es procura que tota activitat que es fa i que es promociona des dels serveis socials,
que pensem per als nostres afiliats, que tingui, si pot ser, dues vessants.
Que una, el serveix d'integrar-se dintre d'un grup d'activitat,
que a la vegada també el serveix per integrar-se a la resta de la societat.
El fet de fer teatre, de tindre la psicomotricitat,
de tot el que implica el posar-se damunt d'un escenari que puguin aprendre a deambular,
no només a un escenari que pugui ser el local de la ONCE, sinó a qualsevol altre escenari,
això els dona a tota persona amb problemes de visió una gran seguretat.
A part, la comunicació que hi ha dintre del grup
i la intercomunicació amb mitjans externs, com pugui ser el fet de vindre a la ràdio,
això a l'afiliat li dona, diguéssim, vidilla pròpia, no?
I és el que sempre busquem, la integració de les persones amb problemes de visió
en les activitats que s'organitzen des dels serveis socials per a filiats de la ONCE,
sigui de Tarragona o sigui d'un altre indret.
Clar, jo és que ara penso, quan es parla d'integració,
sembla que només hagi d'obeir a un tema laboral,
i no, no, quan parlem d'integració parlem que són persones que,
com qualsevol altre, han de tenir una vida absolutament plena,
i no només des del punt de vista laboral, familiar, sinó artístic, cultural, intel·lectual, etcètera.
És la integració en maiúscules.
És la integració en maiúscules des de totes les vessants que afecten a una persona.
Si està en el laboral, evidentment, i és la que ens preocupa a tots, no?
Que puguin tindre un treball normalitzat, ja sigui la ONCE o fora de la ONCE.
Ja hi posem els mitjans perquè això sigui.
Però, a part d'això, la persona té d'integrar-se a la societat completament,
té d'integrar-se al seu barri, a la seva ciutat, al seu entorn,
amb la seva gent, amb gent de fora.
Això és important, però això és el que la ONCE treballa,
i continuarà treballant, i va ser el motiu de la seva fundació.
Aquesta integració en maiúscules des de totes les vessants,
i la cultural, i en aquests moments el que ens ocupa la faceta teatral,
és molt important, i estem dedicant grans esforços
perquè la gent pugui gaudir d'aquesta integració cultural
i la integració en maiúscules.
Això ho pot explicar més bé la Rafaela, que hi participa plenament.
Rafi, ara esteu preparant una obra que estrenareu com és habitual per Santa Lúcia.
Sí, aquí en Tarragona per Santa Lúcia.
El que igual el dia 8 de noviembre, me parece, la estrenaremos en Lerida,
en el Teatre de l'Escolciador, que és una mostra de teatre també que es falla.
Però veus això que deieu abans, el tema del fet de canviar un escenari per un altre,
això és una dificultat afegida, perquè vosaltres treballeu i assageu
a l'escenari que us és familiar cada dia.
Monteu l'obra aquí, però l'heu d'anar a representar per primera vegada allà.
És un repte també, no?
Sí, de todas formas, nosotros funcionamos como un grupo más o menos normal.
Lo único que tenemos es un sistema de lectura distinto, no?
El movimiento por el escenario, por ejemplo.
Sí, el movimiento por el escenario, vamos a ver.
Nosotros, primero, la escenografía siempre es la misma, no?
Lo único que hay a distintas distancias dependiendo del escenario.
Entonces, ¿qué pasa? Nosotros lo montan, después de que esté todo montado,
pues hacemos un reconocimiento, eso es importantísimo.
Tenemos que saber las distancias que hay, donde están situadas las mesas,
las sillas, bueno, la escenografía que utilicemos, no?
Entonces, cada actor, pues, pide a su equipo técnico,
donde quiere que le señalicen, pues, con moquetas, con madera,
pues, bueno, pues el saber para tener una orientación, no?
Entonces, nosotros eso lo pedimos, pedimos, pues, si una persona necesita
una moqueta en un espacio determinado, pues se le pone,
que es con lo que más trabajamos, con moquetas, con distintas texturas
en el suelo del escenario, ¿no?
Per tant, es el tacto, en aquest sentido, el que observeis per orientarnos.
Y las personas que tenemos un resto visual, pues, también los focos,
y esto también nos lo adaptan.
A veces, la obra tendría que tener una luz distinta,
pero si no se puede, pues nos la adaptan a como nosotros la necesitamos.
No hay ningún problema, o más abierta, o más baja, o más subida.
Entonces, el principio es ese.
Nos montan la escenografía, nosotros hacemos un reconocimiento,
y luego, pues, cada uno pide lo que necesita en ese momento,
pero lo demás igual.
Un equip tècnic que, a més a més d'una representació a l'altra,
ha de tenir molt en compte els objectes que s'han de fer servir a l'obra,
perquè si estàs, doncs, efectuant un parlament de l'obra
que has d'agafar un got, diguem, per cas,
no es pot descuidar ningú que aquell got no hi falti,
perquè si la persona que està dient el tros de text és invident total,
no pot trobar aquell objecte.
Per tant, aquí l'equip tècnic té una importància cap dalt
a l'hora de cada obra de teatre que feu.
La verdad es que sí que tenemos un equipo técnico importantísimo
y que, a més, cuida mucho todos esos detalles
de que siempre estén en su sitio.
Es muy importante que todas las cosas estén siempre en el mismo sitio,
porque si no es lo que tú dices, sería muy difícil de poderlo encontrar.
Entonces, nosotros, cuando ensayamos en la ONCE, en el salón de actos,
pues, siempre colocamos las cosas igual.
Ellos ya lo saben, que cuando nos lo tienen que preparar
en cualquier otro escenario, pues, lo tienen que poner de esa forma.
Aunque luego revisemos, pero ellos ya lo tienen en cuenta
de que las cosas tienen que estar.
El orden es imprescindible para nosotros.
A l'hora de triar una obra,
com deies, funcioneu, com qualsevol altre grup teatral.
Quins criteris seguiu?
Hi ha algú que es dedica més a dedicar-se a revisar textos
i diu a mi m'agrada més aquest tipus de teatre.
Proposeu diferents obres
i després les trieu en conjunt.
Hi ha un director que decideix quina obra es fa.
Quin és el vostre funcionament?
Nosotros es que hemos...
Moviment assembleari?
Hemos treballat amb diferents directors, no?
Entonces, hemos tenido ya cuatro, me parece, sí.
Y cada uno, pues, ha tenido una forma distinta de trabajar.
Pero la mayoría de ellos hemos...
Pues nos han puesto sobre la mesa a lo mejor tres o cuatro obras distintas
y hemos decidido un poquito entre todos.
Alguna vez, pues, bueno, el director ha dicho que sería importante
cambiar de tipo de obra para tocar otros géneros
y, bueno, también lo hemos aceptado, ¿no?
A nosotros nos gusta mucho hacer comedia, hacer cosas que la gente se lo pase bien.
Pero, bueno, también hay que hacer otro tipo de obras
que tampoco nos hemos nunca negado, ¿no?
Pero también os dan experiencia a los escenarios de diferentes tipos de obra.
Lo que pasa es que nosotros disfrutamos mucho cuando estamos en un escenario
y vemos que la gente participa, se ríe.
Que seguramente con las otras obras también,
pero igual no lo notamos tanto, ¿no?
No nos llega tanto como cuando es una comedia
que, bueno, que ves que la gente está muy participativa.
¿Ara qué esteu preparando para esta estrena que fareu al novembre?
Ahora son distintas obras.
Son obras cortitas de Fernando Siniestra.
Son tres obras cortitas.
Una es un monólogo, que es tres tintos con anchoas.
Es también algo divertido.
Y luego son dos obras cortitas, que una es La venganza de los inocentes
y La muerte de Lope.
Y bueno, estamos en el principio de la preparación
porque hemos tenido algún problema a la hora de que hemos tenido
ese cambio de director y tal, pero bueno, ya estamos trabajando en ello
y seguro que para noviembre está perfecta.
Somos un grupo muy heterogéneo y de diferentes edades, más hombres, más mujeres.
¿Quién es la composición del grupo?
Fasnos una mica de ficha técnica.
Vamos a ver, somos más mujeres que hombres.
Nos faltan hombres.
Como casi todo arreo.
Si alguien se anima y quiere hacer teatro, estamos abiertos.
Se lo proponemos, sobre todo a los hombres.
Pues vamos a ver, somos de una edad bastante parecida ahora.
Hemos tenido épocas que ha habido gente mucho más joven y gente más mayor.
Lo que pasa que ahora nos hemos quedado más los de mediana edad, ¿no?
Y estamos todos oscilando entre los treinta y poco, cuarenta y algo, más o menos, ¿no?
Joves.
Sí, relativamente, sí.
Y somos, pues, somos, a ver, yo te digo los nombres y así, también los de paso que se vean...
Ara, això té un risc, ¿eh? No et pots olvidar, si no quedarás pasado.
Bueno, está Violeta, que es una actriz, Antonia Saladier, Lucía, Natalí y de chicas, y Nuria, ya está.
Y luego de chicos está Juan Pérez, Juan González, luego tenemos el equipo técnico, que es Paco, Galindo, José y Antonia Batalla.
Els nois els deveu mimar molt, perquè com que dius que n'hi ha pocs, els deveu tractar molt bé.
Comentaves, si hi ha algú que vol venir al grup de teatre, que vingui.
Això vol dir que és un grup obert a tothom o són persones que han d'estar vinculades directa o indirectament amb la ONCE?
Poden hi hauré persones vidents de l'exterior, sempre en una proporció, diguéssim, ponderada, no?
Clar.
En el número de persones afiliades, o sigui, en problemes de visió.
Però, evidentment, poden hi hauré també gent externa a ONCE, que li interessa en un moment determinat fer teatre.
I, bueno, hem tingut alguna experiència, a vegades hem necessitat algun actor o algú per fer una determinada obra,
i, bueno, ha vingut, no? Però, bueno, que tampoc no hi hauria cap problema que desobtejarà de mans,
truqués a una persona... M'entra que teniu un grup de teatre i m'agradaria participar.
Bueno, doncs si enquadra dintre del que és l'ansat general i la idiosincràsia del grup,
i, doncs, endavant, per la nostra part estem oberts.
Sempre ha de que hi hauré aquesta ponderació entre afiliats i no afiliats.
En aquesta, com altres activitats de caràcter esportiu o cultural, que també impulseu des de la ONCE.
Vosaltres actueu, doncs, per la Festa de Santa Llucia, com dèieu, a Lleida,
però també actueu en cicles teatrals que no tenen res a veure amb l'organització.
La gent, quan veu que en aquest grup de teatre hi ha persones invidents,
es queda estranyada?
O, afortunadament, ja s'assumeix com una cosa absolutament normal?
Que hi hagi persones amb problemes de visió a dalt d'un escenari?
S'agrada que té que enllaure de tot, no?
I en un primer moment, quan vas a un lloc que no es van mai,
sempre hi ha aquesta sorpresa, no?
A veure què faran, no?
A veure, inclús el morbo, no?
A veure si cabran pel davant.
Això, encara funciona així.
Sempre es pot anar, no?
A veure si deixes, no?
I després, quan veuen que la gent actua com el grup que ha anat el mes passat
o fa dos mesos a la població i que fan el desenvolupament de l'obra, no?
I tota aquesta qüestió, doncs...
S'han oblidat.
Com un fet normal.
Un fet normal.
Una volta ja la gent es posa dintre del que és la representació,
doncs llavors, si ho veuen com un fet normal,
inclús et tornen a invitar l'any següent
o cada any, hi ha poblacions que hi anem un cop cada any,
o sigui, la gent ja ens coneix, no?
Home, això és perquè dels grups amateurs que venen a la ràdio,
una de les coses que normalment diuen,
i imagino que a vosaltres us passa el mateix,
és que després del treball que implica fer una obra teatral,
el que val la pena és que surtin petits bolus, no?
I anar fent...
Vosaltres també teniu el mateix problema, m'imagino, no?
Que sí que aneu a cites molt concretes, organitzades,
però també que us agradaria, com a la resta de grups,
que sortissin a alguns altres bolus per pobles.
Home, sí.
De fet, nosaltres no som com, diguéssim, un grup que ha de...
No, parlem de grups amateurs, eh?
Exacte.
Llavors nosaltres, el nostre queixent no existeix,
no n'hi ha d'això, anem allà en el lloc on ens inviten,
però, evidentment, estem oberts a que ens invite més gent
i a que ens conegui més,
perquè, de fet, el que fem amb el grup de teatre en cada actuació
és, diguéssim, prolongar la integració de les persones
amb problemes de visió, no?
Que la gent ens conegui i que sàpiga que, bueno,
que es poden fer moltes coses,
malgrat que hi haguin problemes de visió, no?
Ara, quan deia el Manil,
diu, no, no, hi ha gent que es pensa,
i encara venen pel morboi,
ja em si caiem o ens ho peguem per l'escenari.
Quan sents que es parla d'aquesta manera, Rafi,
tu has estat la primera en riure.
Sí, perquè, bueno, la gent sí que s'asombra un poquit, no?
Perquè cuando bajamos o nos ven luego por los pasillos,
pero ¿cómo os moveis así?
Y, bueno, pues les explicamos que tenemos unas referencias,
unas moquetas y tal,
però sí que al principio se asombran
cuando ya nos conocen, como ha dicho Manil,
pues, bueno, pues ya saben que hay unas referencias
y que, bueno, y que lo tenemos muy ensayado.
És clar, les persones amb problemes de visió
són capaces de realitzar uns estudis,
treure una carrera universitària,
un ofici, com a qualsevol altra persona,
no és d'estanyar que pugueu fer una representació teatral,
de vegades és el sentit comú que ens falla una miqueta.
Què t'ha donat a tu el teatre, Rafi?
Pues a mí el teatro, la verdad,
que me ha dado muchas cosas, ¿no?
Me ha servido, pues,
para conocer a gente del grupo,
que lo que dice Manil también es muy importante.
Cuando nosotros llegamos a la once,
llegamos con un problema que para nosotros es importantísimo, ¿no?
Home, t'ho dirás.
Y el conocer a otras personas
que tienen el mismo problema que tú
y que son capaces de hacer muchísimas cosas,
eso te ayuda mucho.
Te ayuda, pues, a superarte, ¿no?
Si esta persona lo puede hacer,
pues yo también tengo que poner y tratar de hacerlo, ¿no?
Entonces eso ha sido una de las cosas muy importantes.
Pero, bueno, además,
a la hora, por ejemplo,
de la expresión corporal,
a lo mejor las personas con una deficiencia visual
o con ceguera,
sobre todo los ciegos que son desde nacimiento,
pues hay muchas expresiones corporales
que no las conocen, ¿no?
O gesticulaciones y tal.
Entonces el teatro también te ayuda mucho.
Además de con la voz,
puedes expresar también con el cuerpo.
A veces es mucho mejor, por ejemplo,
decir un no lo sé solo con voz
o no lo sé acompañada de un gesto,
pues supongo que llega muchísimo más al público, ¿no?
Esto también te ayuda.
Te ayuda a perder un poco la timidez
o la vergüenza, no sé,
a realizar cosas que antes creías que no podías ser capaz, ¿no?
La verdad es que a mí, por lo menos,
me ha aportado muchísimas cosas.
Hombre, bien va,
porque para cumplir diez años ya es una cierta veterinaria
y por lo que vemos,
la cosa tendrá continuidad.
Us podrem veure per Santallú si abans no actueu,
perquè ara esteu treballant l'obra.
quan arribi el moment espero poder parlar amb vosaltres
i que, per allò que fem sempre,
de dir que es fa l'obra tal dia, tal hora,
recordar el contingut.
L'obra també estarà més madura,
perquè ara m'imagino que està...
Molt malament, molt verda.
Que està conversant, està molt verda.
Teniu doble estiu i bona part de la tardor.
I bé, ja en parlarem.
De moment, doncs estem encantats
que hàgiu vingut avui aquí al Matí de Tarragona Ràdio
per explicar-nos el que feu a Maní de Teatre,
aquest grup teatral de la ciutat de Tarragona
que està integrat a l'Organització Nacional
de Sex, Rafi Manel.
Gràcies, bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Molt de sort.
Són pràcticament les 12 o un minut
ens ha parat d'aquest punt horari.
Ens esperen les notícies.
Després ens retrobem a la recta final del matí
de Tarragona Ràdio.
Fins ara mateix.