A nivell personal, és un període que sempre em va suscitar un gran interès,
la memòria familiar, col·lectiva, tot allò que sentia de la postguerra,
reaccionament, passar gana, el típic que tots hem sentit bastant,
els de la nostra generació, que va-te'l menjar, no vas viure a la guerra,
o a la postguerra, que no hi havia pa, que no hi havia res,
sempre em va crear una sèrie d'intrigui, més que pel període de guerra,
que com es cau una guerra ja té sempre una vessant pública molt més coneguda,
una postguerra que és aquell enfosquiment, i més aquella por
quan es parlava de por, senties explicar uns d'un bàndol d'un altre,
els que, evidentment, van guanyar la guerra, parlaven amb un orgull,
mentre que els que l'havien perdut parlaven amb un cert resignament i amb argó,
i tot això va anar citant que, arrel del meu carrera,
que vaig escollir, d'Humanitats, la història,
m'anés plantejant a l'acabar, fer un treball profund sobre la postguerra.
I com està organitzat internament el treball, i per tant,
com estarà organitzat en capítols i en format el llibre
que veurem d'aquí uns mesos?
Com bé explicaré també, i es veu en el treball,
el que va intentar ser primer un estudi de la realitat política,
qui va guanyar, com se va refer tot,
el que va succeir és que a mesura que jo anava entrant en el tema,
anava aprofundint, m'anava donant compte que,
tant o més important que qui era el governador civil
i com funcionava, era el rerefons,
com la gent s'articulaven per poder aconseguir,
tenien solidaritat uns amb els altres,
per donar vals a un antic treballador,
perquè pogués sortir de la presó, podés continuar a caminar,
ahir treballant, perdó,
perquè la gent podia aconseguir pa.
Com és que la gent no aconseguia pa
quan el reaccionament estava establert,
les manipulacions que feien la gent que,
dins dels càrrecs de l'administració,
manipulaven, per exemple, el que seria el pa.
El pa oficialment tenia un reaccionament,
un porcentatge de farina, etcètera,
i en una inspecció que es va fer a principis dels 40
a la ciutat de Reus, per exemple,
es va trobar que cap forner posava els ingredients
que corresponien,
la qual cosa vol dir, evidentment,
que manipulaven la qualitat de molt més inferior
al que ja per si era bastant limitada.
Tot això penso que és el que realment va configurar,
també, la vida dels quills va tocar,
conviure en una postguerra,
més que realment qui governava,
aquí hi havia ja que el poder,
una cosa molt unívoca,
un poder que venia marcat des de Madrid,
hi havia unes forces vives
que es consideren en els càrrecs de l'administració
i poca cosa més.
És a dir, estem parlant més d'un retrat social
que no pas d'una crònica política
de principi dels 40.
És a dir, sí,
el que havia de ser una crònica política
va anar destapant tota una sèrie de fets
que crec que, vaja, a mi tot,
des del punt de vista investidora,
em sorprenien, no?
I on se nota molt,
que també el treballo molt com a font,
és la premsa,
la premsa del Dià de Tarragona
dels anys 40.
A veure, és apassionant,
el que després es convertirà
en una premsa grisa, no?
O la premsa del moviment
i totalment manipulada.
Durant els primers anys
és fascinant poder llegir, no?
Perquè ho llegeix des que
s'anuncia que es fabricarà gasolina sintètica
i que s'acabarà l'autarquia
i el reaccionament del combustible
des que també hi apareix també
algun article allò d'algun periodista
que s'atreveix, no?,
a fer una mica d'humor
com un que hi deia
que els trens i els camions
de la nostra província
anaven lubricats amb el millor oli possible.
I estava parlant de l'oli d'extraperro
que s'estava passant, doncs,
indiscriminadament a tots els nivells
des de, sobretot, les terres de l'Ebre
fins a Barcelona.
Històries d'aquestes, doncs, fascinants, no?
Com poder, trobant informes confidencials,
parlar de la columna de l'Aceite,
que era el nom que rebia
tota aquesta xarxa d'extraperlistes,
però que no només eren grans extraperlistes, no?
Gent normal, sense grans fortunes.
Cas que explicava d'una de les senyores
que es feien unes faixes de lleutor
on podien arribar a passar
quasi 20 litres d'oli
amb una peripècia
per poder agafar els trens,
saltar d'amagat de la nit i tal,
vull dir que descobreix tot un món
que fins ara jo penso
que era bastant desconegut.
L'Ester Magrinya, doncs,
ha consultat-hi molt l'Hemeruteca,
l'Hemeruteca i els diaris,
el diari de Tarragona d'aquella època,
però té altres fons?
O ha buscat altres fons
per acabar fent aquest treball d'investigació?
Home, bàsicament,
una fons que també ha estat molt important
és l'arxiu de l'administració central,
del Cala de Nares.
Tota la informació,
que hagués estat molt vàlida,
de govern civil,
es va perdre durant els trasllats
posteriors que hi va haver
de canvi d'edifici,
i aleshores allà he pogut trobar
tota la correspondència,
que minuciosament,
tots els informes i tal,
s'anaven enviant
des de Tarragona a Madrid.
I aquí sí,
aquí també n'hi ha hagut
per sucar i pas,
el que dèiem,
molts,
sembla ser només qüestions polítiques,
informes,
explicacions,
inclús de personatges
que tenien dins
a càrrecs de poder
aquí,
no?
Véssim,
caps de comissió,
de delegacions,
dels quals no s'enfiaven,
però com que no hi havia
possible candidat,
doncs més valia
un que sabien que podia,
per exemple,
un personatge destacat
del moment,
venia
als empresaris,
els venia a vals,
no?
A vals per confirmar
la seva addicció al règim,
i que eren de tota confiança,
i així s'anava enriquint.
però tot i haver-hi l'informe
a Madrid
i tot estudiat
i tal,
no se'l traia del càrrec
perquè,
òbviament,
tampoc tenien
en aquell moment
molta gent per posar,
i després també denota
la desorganització
i el caos
que és una postguerra,
no?
A tots els nivells,
jo crec que no únicament
a la postguerra espanyola,
sinó que tota postguerra
és encara més cru
perquè és refer-se
amb uns que han guanyat,
uns que han perdut,
en què la gent està,
que en parlo al llibre també,
no només és l'esgotament
econòmic,
no?
sinó també és un esgotament
moral de la població,
no?
Les malalties han proliferat,
la misèria,
la gana,
s'ha creat encara més
una distensió
entre que són
aquells privilegiats
i la gent
que es va empobrint,
i això es veu molt clarament
en una postguerra,
no?
És una ciutat,
doncs,
per tant,
deprimida,
és una ciutat trista,
la Tarragona
de principis dels 40?
És una ciutat
deprimida i trista,
però també una cosa
que et sobta
quan un entra,
suposo,
la guerra,
la postguerra,
és que la vida continua,
no?
La gent s'ha a casa,
la gent se libra batejos,
la gent vol gaudir també,
i la prova n'és
que em vaig trobar
uns informes molt curiosos
del governador civil
de Tarragona,
no sabia què fer
amb la gent
que anaven a la platja,
i sobretot el problema
dels d'arreus,
Tarragona té la sort
que la teniu a la vora,
que havien d'agafar
el carrilet
per anar-se'n a Solou,
si donar-los
i no un sol conduït
per poder fer aquest viatge,
doncs això va suposar
un dalt a baix.
Altrament,
la gent anava a la platja
i les normes de moralitat
que volia posar
o que li marcaven imposar,
doncs tornar a amagar-se
els genolls, etcètera,
veiem que és una realitat
que la gent no complia,
preferien ser sancionats
però anar-se a banyar
i gaudir,
com a mínim,
oblidar-se momentàniament
de tota aquella situació.
Vull dir que sí
que és una Tarragona asfixiant,
però la vida continua,
i la prova és que el dia a dia
es va refent
dins de les limitacions
i les poques possibilitats.
Sembla estrany,
però tot se va readaptant.
I el poder polític
sorgit d'aquella guerra,
abarca tota la societat,
és a dir,
l'estreny fins a punts
inversemblants per nosaltres,
o no estan així,
al fil del que comentaves ara?
A veure,
una cosa,
jo distingeixo el que seria
el personal polític,
governadors civils i tal,
que entenen molt de poder,
que són gent que venen de fora,
volen fer carrera,
volen ascendir,
i veuen això
com un càrrec d'administració,
de funcionariat.
i l'altre seria
el personal polític local,
els que ocuparien ajuntaments,
la diputació,
que també en parlo,
gent ja més propera,
òbviament,
gent molt a fi
a les forces vives locals,
però que en certa manera,
i també és trencar una llança,
no tot és negatiu,
lluiten per aconseguir
millores per Tarragona,
a nivell econòmic i tal,
encara que no siguin escoltats
des de Madrid.
I en són conscients,
fins i tot en molts informes,
i es repetia el governador civil
dient que els problemes locals
havien de passar
desapercebuts
davant d'un problema
de crisi nacional,
no?
Però ells,
insistentment,
hi han des de la seva
petita possibilitat,
perquè no oblidem
que els càrrecs polítics
a nivell local
eren purament administratius,
vull dir,
així els deia el governador civil
quan inaugurava
el ple d'una nova diputació
a Tarragona,
que si algú es pensava
que volia fer política,
que s'aixequés i marxés,
perquè eren allà
per complir les ordres
que des de la superioritat
els imposaven,
també.
Aquella imatge
que la gent passava
en els primers anys
de la postguerra,
es pot portar a la pràctica
i es pot dir,
es pot reformar
que passa a Tarragona?
Passen,
sí,
sí,
la prova n'és també
tot el,
que també en parlo bastant
del capítol de beneficència,
com el capítol de beneficència
va desbordar
les administracions
i realment
hi havia molts menjadors,
auxilios socials
dins de Falange també,
la gent passava gana,
les cues que es feien
per buscar el reaccionament,
amb la cartilla
i que quan arribaven
no hi era
i tot això crea
òbviament un malestar
general molt important
i unes repercussions
amb la malnutrició,
més malalties,
brots infecciosos,
doncs clar,
el règim,
en certa manera,
el que veus
a través de la premsa
i dels informes oficials
és aquella idea
de,
doncs bé,
acabarem una epidèmia
desinfectant,
desinfectant tots els
por dioceros que deien,
perquè clar,
haver-hi mendigos
i que ningú me'n digués
perquè la beneficència
ja donava
menjadors gratuïts,
quan realment
la beneficència
no tenia recursos
ni cap organització,
sense comptar
les lluites internes
dins del mateix
organigrama,
perquè òbviament
una cosa era
la beneficència
que podia oferir
l'auxilio social
com una
organització
de falange
i l'altra
la Junta Provincial
per exemple
de beneficència
que era del governador civil.
No oblidem
que les lluites internes
a nivell polític
d'aquells primers anys
també reflecteixen
una desorganització
del poder.
Quant de temps
investiga
Esther Magrinya
aquest període
històric?
Crec que amb el temps
ja se m'ha suavitzat.
A veure,
primer vaig començar
a la Tessina,
ja vaig començar
d'entrar-me
en aquest món,
centrada més a Reus
i després ja
va ser quan vaig decidir
doncs centrar-ho
veia que una cosa
localitzada
no m'acabava d'agradar
el fet és que
he treballat a Tarragona
però he inclòs
tot el ventall
del que seria
el franquisme
a nivell de la província
i això
el poder
cinc anys
no ho sé.