Joan, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Suposo que t'agafem massajant.
No, massajant no, ja la tenim massajada.
Ja la teniu més que clara.
Ja la sabem.
Ja la sabem.
Ara ja fa sis mesos i ja comencem a saber-la.
El que passa és que no sempre diem el mateix, però això és una altra història.
Això ja se sap que aquí va veure qualsevol obra de l'estranya pareja,
perquè suposo que la gent us continua anomenant així.
Sí, esclar, perquè és que de fet som una estranya parella.
No ho dubtem en cap moment.
Aquesta obra, comentàvem, Joan, que és la primera que us escriuen a mida, per dir-ho d'alguna manera.
No és una adaptació cinematogràfica, sinó que la gent de crampa que ha escrit Mamà per vosaltres.
Sí, sí, els nanos aquells de Plats Bruts van i ens escriuen una comèdia.
Això ens fa molta gràcia, perquè és la nova generació que escriu per la generació més grandeta.
I ens fa una comèdia a mida, a mida.
Això vol dir que els trajes ens van perfectes i que ens donen moltes possibilitats,
perquè la comèdia dona peu a 30.000 coses.
Se'n podríem fer de cosa, aquesta comèdia.
El que passa és que aleshores se'n allarga massa i no podem disfrutar tot el que voldríem
perquè seria massa, massa, massa llarga.
Massa llarga, però llarga ho ha estat i no crec que massa la teva relació amb el Paco.
Dius que tu estàs col·leccionant veritables genis.
Sí, això és veritat.
L'altre dia llegim una declaració teva que precisament deia Mari Sampera, deia Capri,
també una relació molt especial amb Woody Allen i ara amb el Paco, no?
De fa molts anys.
Tots són cracs.
Tots són cracs.
Col·leccions cracs.
Sí.
Després va col·leccionant això que segells amb tots els respectes a la gent que col·lecciona segells.
Què podem veure, mamà, Joan?
Home, jo crec que dues interpretacions realment sorprenents.
Sorprenents perquè potser aquesta és una de les comèdies més humanes.
Els dos personatges són dos personatges molt, molt naturals, molt normals,
que passen en una situació que la gent moltes vegades s'hi troba
i que presenta aquelles miserietes humanes i aquelles estimacions i aquell caràcter humà.
La comèdia podria ser duríssima.
Una mare que s'està morint, que no s'acaba de morir
i que tothom busca veure quin profit en pot treure.
Sí, sí, podria ser una comèdia negra, negra, negra, negra.
Realment.
En canvi, la gent s'ho passa molt bé perquè presentem els personatges
no com uns personatges d'averícia, sinó com aquells personatges humans
que de vol i dol estiven molt a la mare, però els aniria molt bé que es morís.
Però totes aquelles miserietes i aquelles coses que surten
i que surten al carrer i que surten a les cases de la gent
les presentem amb aquell humor, amb aquella naturalitat
que fa que la gent s'ho passi molt, molt bé, molt bé, molt bé.
Jo crec que potser és la comèdia que més han rigut.
La comèdia que més han rigut i, a més, probablement una de les més complicades,
perquè parlàvem de personatges molt complexes,
personatges que s'acosten molt a la gent del carrer.
Sí, i que, a més a més, la gent diu
què prefereixes, drama...
Moltes vegades ens diuen què preferiu, drama o comèdia?
Això és mentida.
No existeix el drama i la comèdia sol.
El drama està ple d'humor i l'humor està ple de drama
i de vegades de tragèdia.
I aquesta complexitat que presentem és el que la gent té,
que un moment determinat pot ser de grans plos
i que hi ha una cosa que et fa gràcia.
Qui no ha rigut amb un enterro?
Sí, home, que sobretot t'agafa aquell riure una mica incòmode,
que no saps on posar-te.
O un senyor que cau a terra amb una pell de plàtano.
Fa riure i el senyor s'ha fet mal.
O la senyora.
Vull dir que no és veritat que sigui drama i comèdia.
La vida és un conjunt de tot.
I aquesta presentació nostra tan normal, tan humana,
és el que fa que tinguem aquest èxit
i que la gent s'ho passi tan bé
i que diguin, ai, és veritat, però és veritat.
Tu aquest personatge,
llegint les característiques del personatge,
fas una mica de pena.
És un fill que s'ha passat tota la vida
cuidant a la seva mare de 102 anys,
tancat en un pis a l'Eixample
i que se'n vol anar a viure la vida
perquè ja n'està fins a dalt de tot.
Home, a veure, 25 anys cuidant una mare dintre d'un llit
és durillo, eh?
Això...
Però, esclar, fa pena d'aquella manera que...
Jo diria que el meu personatge és més murri.
El del Paco és més de faramalla
i de cridòria i de...
Estàs barat perquè deu calés i necessita peles
i està casat i té tres fills.
Però el meu és més murri.
És el que fa una pena més graciosa
perquè, en el fons, tampoc fa tanta pena
perquè el tio s'ha anat arreglant la vida.
Doncs aquesta nit la gent de Tarragona
tindrà l'oportunitat de riure una vegada més
amb tu i amb el Paco, amb aquesta nova producció,
amb mamà.
Però, amb el temps que porteu rodant-la,
com ha reaccionat el públic
respecte a l'experiència
de les dues anteriors muntatges?
Mira, aquí el que passa és que, esclar,
nosaltres sempre estem en comparatius.
Sí, perquè aquella fe passava allò
o aquesta passava això
o l'altre passava el de més enllà.
Per això, això és un moment.
Després, la gent s'ho passa tan bé
i surt tan satisfeta
que el primer que diu és
ai, que bé que ens hem passat
i que gràcies.
I això ens ho diuen molt,
gràcies per aquesta estona
i gràcies per aquesta estona.
I aleshores sí que et comparen.
Ah, aquella de l'estranya,
perquè ja passava això
o ja passava allò.
I on aquesta,
resulta que són dos germans,
però de mare només.
i el pare d'ell era castellà
i el meu era català.
I esclar, a mi se m'escapen coses de català,
ell no les entén.
Vull dir que fem una mica el joc
que ja també havíem iniciat
a l'estranya pareja
i no tant a la jaula,
perquè la jaula passava a París,
ai, a París, a França
i no podíem fer-ho.
Però, d'altra manera,
el que és bo és que
el joc escènic que nosaltres creem,
el Paco i jo,
a dalt d'escena,
això és una mica igual
la comèdia que sigui.
Si nosaltres tenim
aquest joc,
si nosaltres tenim
la predisposició
a fer aquest joc
i la gent entra dintre d'aquest joc
que hi entra,
evidentment,
jo sempre dic
que el Paco i jo
som a tres bandes,
és el Paco, jo i el públic,
perquè el públic
entra en el joc
i quan nosaltres
en diem alguna de grosseta
i se'ns escapa el riure,
el públic riu amb nosaltres
i acaba aplaudint-nos.
Perquè, Joan,
vosaltres sou una espècie de revulsiu
per aquesta citada
crisi del teatre,
que la gent no va al teatre,
però en el vostre cas
no us podeu
queixar ni dir absolutament res,
perquè realment
el vostre nom crida multituds,
no, podríem dir?
No, no, és veritat,
i omplim allà on anem
i la gent ens agombola
i ens espera
i ens estima,
que això és el més bonic
que pot tenir un actor.
No hi ha que et diguin
que ho fas bé o no,
sinó que apreciïn el veure't
i que et deixin expressar
i que ells disfrutin
amb la teva expressió.
El teatre sempre està en crisi,
perquè el teatre,
com tots els arts,
sempre és aquell revulsiu
de fer una cosa
i d'ensenyar-la.
i de vegades funciona
i de vegades no funciona.
Però nosaltres hem creat
una marca tan típica
i som tan diferents
que ens posessin
fer la funció
que ens posessin.
Ara, imagina't
que el Paco i jo
féssim els pastorets.
També seria un èxit.
I tant.
Perquè és que, esclar,
és que tindria molta gràcia.
O que féssim Romeu i Julieta,
jo què sé.
Romeu i Julieta
és tota una idea, eh?
Mira, la deixo aquí.
El problema serà
veure qui fa la Julieta.
Ja veurem.
Perquè és més alt que jo.
Això.
No, però quedaria encara millor
potser jugar
amb aquest equívoc, no?
En tot cas, Joan,
suposo que vosaltres
us podríeu presentar
a les eleccions
amb un partit independent,
per dir-te d'alguna manera,
perquè coneixeu Catalunya
millor que ningú.
I això és cert
perquè no heu parat de voltant.
Això és veritat, és veritat.
I a més a més
ens passa una altra cosa.
I això li passa molt al Paco també,
i a mi ja, evidentment.
És que estimem molt Catalunya.
Nosaltres sortim el dilluns,
que és l'únic dia
que tenim de descans,
i preferim sortir
perquè ens agrada veure la gent
i ens agrada conèixer aquell poble.
I a més a més
els pobles que anem
sempre ja hi hem anat
i a totes les ciutats
ja hi hem anat.
I aleshores trobar-nos amb la gent,
tornar-nos a trobar,
és com una mica de festeta.
O sigui que d'alguna manera,
si ens presentéssim,
no sé si ho faríem bé.
Ara,
que els estimaríem, segur.
Això sí.
De Tarragona,
quin record en teniu
de les altres vegades
que ens heu visitat?
Home, home...
Però on t'obligada,
tots els tarragonins
deuen estar pendents.
A veure què diu de Tarragona, el Joan.
Escolta, mira,
Tarragona és dels llocs
que més aigus hi venim.
A més a més,
al Paco li encanta venir a Tarragona.
Com vas dir?
Una,
teniu el Teatre Romà,
que és realment extraordinari,
amb una carta extraordinària.
Però teniu un Bertrina,
que és una joia,
una petita joia,
que és una meravella
de treballar aquí, eh?
A part d'això,
la gent de Tarragona,
mira si ens aprecia,
que fins i tot ens va donar
fa uns anys
el Premi als Millors Actors.
Vaja.
O sigui que,
com no hem de venir?
Ahir em deia el Paco,
mañana vamos a Tarragona.
I sí,
diuen,
Tarragona la hemos de hacer bien.
Vull dir que tenim
una obligació tremenda.