Moltíssima gent a aquesta hora del matí, és un aspecte que estem reiterant al llarg del programa,
però la veritat és que ens sorprèn perquè estem acostumats que a la tarda sí que estigui la rambla molt plena,
però a aquestes hores del matí, que és un horari elaborable, etc., es fa com una mica estrany, no?
Avui deien precisament que Sant Jordi no és festa oficial, però potser és un dels seus atractius, no?
Perquè qualsevol diria que no és festa, està ple de gent tot, la gent se l'agafa la festa en tot cas, no?
No serà festa laboral, però la festa està al carrer, sens dubte.
Àngel Octaví Brunet, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Tu què creus, que són de veritat, són hologrames, aquestes persones que passegen per la rambla?
El primer cop d'ull sí, eh?
Sí, semblen de carniós.
Mentre passeigis al costat d'ells també, i ara parlàvem amb el Jordi Pinyena, que tant de bo això fos cada dia,
vam dir que no aguantaríem, hem decidit que no aguantaríem, però que ho intentaríem, ho intentaríem aguantar.
I que sigui un cop a la setmana, eh?
Sí, un cop al mes, va.
Un cop al mes, que compréssim llibres.
Molts, molts llibres, sobretot.
I vendre llibres.
I abans el Jordi Pinyena, ara que l'Àngel Octaví ho feia, parlàvem amb el Jordi Pinyena, amb el Jordi Ferrer,
amb l'Alfred Tarola al principi del programa, sobre el moment editorial i els llibres que s'editen.
I ha sortit el tema de la poesia, i s'ha creat un silenci magí, no t'ho pots ni imaginar.
I el Pinyena, amb molt bon criteri, diu, ui, la poesia és un món a banda.
Al final, a les llibreries, els llibres de poesia es posaran en una urna i amb una llàntia,
com si fossin allò, objectes de culte o de veneració per la seva escasetat, no?
Què passa amb la poesia, Magí?
Jo penso que en la poesia passa el que passa pràcticament en totes, podríem dir, en totes les arts,
que fan poques concessions, ja diria.
No vol dir que la novel·la o el teatre no la puguin fer, també, eh?
Però jo hi ha una cosa que la veig automàticament.
En teatre, per exemple, quan se fa una comèdia, s'omple el teatre.
Però en el moment en què es fa una cosa molt calculada, molt estricte, n'hi ha ningú al teatre.
També és allò que dius, on és la gent aquella, no?, del dia de la comèdia.
De tota manera, la poesia sempre, tota la vida, ha tingut poc públic, sempre,
però sempre ha estat com una cosa com a imprescindible, no?,
i que ha cridat una part de públic que és molt fidel.
És a dir, que no podem prescindir-ne, tot i que prescindim.
És una contradicció constant, no?, la relació de la poesia, del lector de poesia, de l'autor de poesia.
És una relació, de vegades, impossible, fins i tot.
Sí, en certa manera, podríem dir que és una síntesi de la literatura,
i les síntesis costen més d'empassar, diríem, que no pas quan es dona més cosa, diríem,
més història, més peripècies i tot això.
Qualcosa no vol dir que una cosa sigui més bona que l'altra, ni res, no vol dir-se.
Saludem el tercer convidat d'aquesta hora, que s'acaba d'incorporar, Francesc Valls Calçada.
Bon dia.
Hola, perdoneu, eh?
Per arribar aquí és difícil, eh?
Sí, s'ha de sortejar un munt de gent, i sembla que s'hagin posat tots el miss de la Rambla,
perquè fa molt de goig.
Ho estem dient tot el matí, eh?
Sí, sí.
Ens sorprèn la quantitat de persones que hi ha a aquesta hora del matí a la Rambla.
Hi arriben a haver tarragonins i tarragonines, eh?
Ara dèiem que on es deuen amagar la resta de l'any,
tret dels dies puntuals de festa.
La demografia té aquestes coses, té coms amagats.
El Francesc Valls també publica per aquest Sant Jordi,
o per aquesta època, diem Sant Jordi perquè és el dia d'avui,
però de fet els llibres afortunadament no es fan per un dia assenyalat, eh?
Es fan per tota la vida i amb la voluntat de romandre en el temps,
que aquesta és la voluntat de l'autor, doncs com dèiem,
també publica un llibre de poesia, tot és el lleuger.
Ara ho dèiem amb el Magí, que el Jordi tenia adeu més,
que els llibres de poesia són un punt i a part, no?
Sembla que són l'aneguet lleig dels editors, dels lectors,
de tot el que és la indústria editorial.
Sí, potser perquè la poesia demana més un estat de contemplació,
potser a l'hora de llegir-la, o de predisposició.
Si llegixes novel·la o assaig o qualsevol altra cosa,
crec que es pot llegir en qualsevol moment.
I la poesia, almenys en el meu cas, necessites estar una mica
en un estat, amb ganes de percebre allò.
I com que portem una vida que passem el dia corrent,
preocupats, amunt i avall, agafar un llibre de poemes,
començar ara a contenir un secret, i començar a mirar
quin t'agrada, el que no t'agrada, o llegir,
i entrar, per exemple, en el món de l'Ali del Cuber,
que hi ha uns, el dic ara, perquè hi ha el Magí,
Sonia i aquí, o qualsevol altre llibre de poemes,
doncs a vegades és voler trencar aquesta barrera
en un món en què ens predisposa una mica tot el contrari.
Però jo voldria afegir, amb el que deia el Magí,
ara quan hi ha arribat, és que jo penso que la poesia
també s'ha adaptat als nous temps,
perquè ara hi ha, per exemple, la ciberpoesia,
a la qual cosa jo no hi estic, hi estic totalment vetat,
perquè no sé fer anar aquests nou estris,
però el Salvat Papaseit ja fa molts anys
va començar a fer coses, i d'altres, el Brossa,
i ara tot això posat en ordinadors i en informàtica
doncs també treu moltes coses.
I en definitiva que potser la poesia a vegades
està en altres llocs, a més a més dels llibres,
i la percebim, i no en som conscients.
I això de la ciberpoesia i totes aquestes coses
que ara explicava el Francesc Magí,
tu que a més ets professor de literatura,
com ho contemples tot plegat?
No, està molt bé, vull dir que la poesia es difongui
a través de tots els canals possibles, està molt bé.
En definitiva, posem per cas la publicitat i el disseny
depenen d'una manera gairebé absoluta de la poesia.
I segons com de la poesia que es va fer fa cent anys,
diríem, dels camins que es van obrir.
La major part de coses, pràcticament la major part de coses
que veurem a la propera campanya o a les propers campanyes electorals
seran idees deformades del que van fer els avantguardistes
de començament del segle XX.
O sigui que ells no ho saben, però demanen de la poesia en realitat.
Per tant, que es difongui la poesia per tots els canals possibles,
la informàtica, internet i tot això, és imprescindible,
i a més a més es fa molt i hi ha webs molt bones,
però molt bones realment, que tenen un altre públic, esclar.
Els canals poden ser absolutament nous,
però els temes que mouen a la creació poètica
són els de sempre, universals,
o també s'afegeixen noves inquietuds en els poetes contemporanis actuals?
Ni per la vostra experiència, lògicament.
De fons jo diria que no, ni en els poetes, ni en els novel·listes,
ni en els dramaturgs, de fons no.
Ara, després és evident que la gent no es mou de les mateixes maneres,
no vesteix de la mateixa manera,
ni tan sols no pensa en les mateixes aparències externes.
Ara, que l'edat mitjana posem per cara, això és evident.
Però de fons ens continua preocupant el mateix, exactament el mateix.
Jo penso que, per exemple, Cesc Piro,
qualsevol clàssic helenístic o llatí,
doncs ja va deixar d'escrit moltes coses,
que ara tu veus, per exemple, en revistes de bellesa,
com s'ha de cuidar el cos,
i a l'època romana ja ho havíem fet,
i precisament ho havíem fet,
a la millor escrivint d'una manera prou poètica,
o lírica, o èpica, avui, moltes coses.
L'únic que avui dia tenim el nostre llenguatge,
el nostre envoltori, la nostra manera de fer,
la nostra tècnica,
som coetanis d'una sèrie de situacions,
i probablement diem el mateix,
a partir d'uns suports similars,
però ens repetim, en el fons.
Per tant, si uns versos de Cesc Piro
són capaços encara d'emocionar-nos
i de sentir-los com a nous,
absolutament contemporanis nostres,
el temps és qui marca la qualitat d'uns versos,
és a dir, uns versos ben fets són per sempre.
Sí, és evident, és evident,
és absolutament evident.
I amb això que dèiem, també,
i ara aprofito que hi ha l'Àngel Octavi aquí...
Ara el farem intervenir al novel·lista, també.
El faràs intervenir com a intrus,
o com a déu, o com a faroné?
Una miqueta de poesia sempre tenen els personatges,
fins i tot com es manifesten.
Ja el faríem introduir bé.
Una mica a l'inrevés del que deia el Francesc Valls,
a més a més que els versos de Cesc Piro
ens continuïn emocionant avui,
que és evident,
doncs també penso que això explica,
això que dèiem,
l'èxit, per exemple, de la novel·la històrica,
aquell de fet, l'Àngel Octavi.
Per què?
Perquè a la gent sí que li pot interessar
a veure de quina manera reconstrueix
un moment determinat de l'història de Roma
o de la Tarragona romana,
posem per cas,
i penso ara en una novel·la seva.
Sí que li pot interessar això,
però li interessa sobretot
que les passions que mouen aquells personatges
són les actuals,
encara que tinguin un altre personatge allí,
o un altre individu allí, diríem,
que tingui un nom romà
o que festeixi de segons quina manera.
Això és evident.
Explica les dues coses, no?
Les emocions sempre són universals,
no tenen de tal caducitat
el que interessa a l'ésser humà,
i això és el que ara el Magí també,
doncs assenyalant a maldir directament
a l'Àngel Octavi,
això també ho veiem a les teves novel·les,
que sempre busquen aquest referent històric,
aquest...
tens, diguem-ne que et provoca un plaer particular
el moure't a través del temps
quan et poses a novel·lar.
Sí, el procés de reconstrucció,
el procés de documentació és molt bonic,
vas aprenent molt.
Potser quan faig un llibre jo,
el 80% el tardo documentant-me.
És més arriscat, també, no?
Sí, més arriscat,
i és molt divertit,
i trobes moltes coses curiosíssimes
que són les que al cap i a la fi
te fan tirar endavant la història.
Jo tinc, en aquest cas,
el son de la Medusa,
que m'he documentat amb uns fets històrics,
misteris,
uns misteris i històris de Tarragona,
com són el Quixot Apòcrif
i la descoberta del sapucre egipci del 1850,
i després amb l'altra que tinc aquí,
que no és novel·la històrica,
però podríem dir que és de ciència de ficció,
m'adocumento amb fets,
podríem dir, científics.
Tens una aderida per saber
quina és la composició de l'ànima, no?
Sí, parlo...
M'he documentat en coses
en mecànica quàntica,
en bioquímica...
Això té poc de poètic, eh?
Ara que parlàvem de poesia.
O no, potser...
No ho creguis, eh?
Són, com diu, el Magí,
són els personatges.
Jo crec que tot el que és misteriós és poètic,
però no ho sé, és la percepció.
Jo és que no sé si ho havíem dit
és El faroner, Déu i l'intrus
i El son de la medusa.
Tu un llibre, no, dos.
Dos, sí, sí.
I tres a l'estiu en trauré un altre.
I això?
Un per cada criu, en tinc tres.
Farem un per cadascú.
Un per cadascú a l'any.
Cada any?
Intentaré fer-ho.
Però no facis menys amb el mateix ritme que els llibres,
que costen molts quartos les criatures.
Ara ja no, ara ja faig llibres.
Ara fas llibres només.
Nens no, ja estem, ja som prou colla ja.
Parlem del contingut de les vostres obres.
Magí, què et sembla?
Parla'ns d'aquest Conté un secret,
més d'un em penso jo, no?
Que conté aquest llibre.
Aquest Conté un secret és un llibre
que recull els textos que jo havia fet per artistes.
Ja siguin llibres d'artista o ja siguin catàlegs d'art, no?
Aleshores, a més a més,
vaig voler assajar tota una sèrie de coses.
Vaig voler fer formes poètiques diferents.
De manera que, primer de tot, s'havia de dir art poètica.
Perquè jo vaig trobar que era com una mena de poètica, això.
Després vaig trobar el títol massa pretensiós,
això de fer un art poètic aquí
i que em facin els meus versos.
I li vaig posar aquest títol
que és d'un vers del poema dedicat al Pere Espanyol.
És un llibre fet durant molts anys
i que jo, realment, un cop vist en llibre,
abans tenia uns certs dubtes,
però un cop vist en llibre,
doncs penso que té una consistència, té una solidaritat.
Estàs satisfet, d'un llibre?
L'estic molt, l'estic molt satisfet ara.
Com ha quedat?
Sí, sí, n'estic molt satisfet.
A més, tracta temes molt diversos, no?
O sigui, hi ha una de les parts, diríem,
que és la Tarragona Romana, diríem,
perquè era d'una exposició de ceràmica
sobre la Tarragona Romana.
Una altra sobre l'elaboració de l'oli,
la collita i l'elaboració de l'oli.
D'altres són paisatges.
Hi ha temes molt i molt diversos.
Hi ha coses que són pràcticament metafísiques aquí dintre.
O sigui que són uns assajos de tema diversíssim,
però diversíssim,
i que jo penso,
no és per fer propaganda ara del llibre,
perquè hem dit que té poc...
Home, com que no?
Hem de fer propaganda dels llibres, si més no avui.
Però ja hem dit que té poc públic i això,
però de tota manera penso que pot interessar
a públics molt diferents.
Hi ha també un poemari dintre d'aquí, diríem,
sobre el tema de l'aigua subterrània,
que a mi és un tema que sempre m'ha interessat.
els pous, les mines d'aigua i tot i això...
Vull dir que és molt i molt divers.
No, no, i en quant a temàtica és molt heterogènic aquest llibre.
Francesc, el teu torn.
Aviam, tot és lleuger?
Com de lleuger?
Aviam, és molt difícil d'explicar, eh?
Ui, i tant, parlar de poesia és molt difícil.
M'admiro de sentir el Magí, per exemple,
com pot explicar el que fa.
I clar que són coses molt concretes
perquè té un lligam amb la creació artística d'altres artistes
i com a mínim posa un peu sobre alguna cosa tangible i segura.
Però, per exemple, jo l'únic que puc dir és que he estat 14 anys sense publicar,
que no pas sense escriure,
perquè no anava darrere de les editorials,
ni em presentava premis i tenia altra feina.
La veritat és que la vida, el temps és molt lleuger,
és molt lleuger i, sense adonar-me'n,
han passat 14 anys d'allò que te'n vas a dormir avui
i l'endemà és 14 anys més vell.
I tens la sensació que el temps ha volat
i que és molt lleuger.
Aleshores, en aquest llibre de poemes,
jo intento ser, entrar d'una manera humil,
perquè penso que a Tarragona hi ha gent que està escrivint molt i molt bé.
Aquí en tenim dos casos,
tant el Magí Sonia com l'Àngel Octave Grunet,
els quals aprecio i admiro.
I, per tant, jo volia entrar d'una manera lleugera,
a poc a poc,
sense voler...
O sigui, entrant per la porta petita
i fent-me càrrec que després de 14 anys d'estar fora
has d'entrar a poc a poc.
I és una mica les inquietuds aquestes
que durant aquests anys...
Hi ha algun poema que és més recent,
però durant aquests anys
m'ha anat apareixent sobre inquietuds del sentit de la vida
o perquè...
Perquè una persona pot mirar
com bombardegen els talibans
i maten amb una senyora que té un fill
i tu pots quedar menjant-te un iogurt de coco a casa
tan tranquil, eh?
Doncs això ho fem cada dia.
I això també pot tenir la seva cosa poètica.
o simplement qui som i què fem.
No el Francesc Valls ni els tarragonins,
sinó tots, els uns i els altres,
des dels curs d'instant passant per...
Jo què sé, no?
Una mica una reflexió
que estem aquí
i que la casa nostra és un planeta blau
i que el temps és un bé
que ve i se'n va.
És gairebé intangible.
No ho sé, i a partir d'aquí ha sortit tot es lleuger.
El sentit de la vida, en definitiva.
És allò que dèiem abans, no?
Que els poetes sempre han buscat
a través de la seva obra.
I home, quan un intenta aprofundir
en el terreny de les emocions
és quan es compromet més amb el lector.
Sí, esclar.
Perquè es mostra tal com és.
Jo no sé si això de ser poeta
no implica un cert sentit del pudor, no?
De dir, ostres, és que tampoc no vull...
No necessàriament, perquè, a veure,
no hem d'entendre mai,
encara que moltes vegades sigui veritat,
que encara que es parli en primera persona
es parla d'un mateix.
Els poetes...
Això costa molt que els lectors ho entenguin, eh?
Ja, però ho entenen més en una novel·la.
Sí.
Quan potser passa al revés.
Probablement ningú creu
que el personatge de l'Àngel Octavi sigui ell.
Potser no.
O sí, o sí, podria ser.
Potser no.
La presència d'un jo
fa que la gent pensi
mira aquest.
El que passa que també
si un segueix una mica l'obra d'un autor
i que tingui una obra una mica variada
també dius, home,
tantes coses potser no les ha pogut fer aquest personatge, no?
I tampoc no tota la poesia
és poesia en primera persona, diríem.
No tot és expressió directa de sentiments.
O sigui, hem de pensar en una cosa.
Els escriptors, per naturalesa,
són tots uns mentiders.
O sigui, l'obra d'art sempre és mentida.
Sempre, sempre, sempre.
Encara que digui
jo a Magí Sunyer
el dia tal
vaig fer això...
És mentida.
És una pura mentida.
Les autobiografies
són els llibres més mentiders de tots.
Home, clar,
i a més li dones la forma
que et ve de gust, eh?
Per tant...
Tens l'oportunitat
de reinventar-te
allò que tu voldries que fos, no?
Esclar.
Per tant,
la gràcia dels sentiments
no és que el poeta
els hagi tingut,
sinó que els faci sentir
el lector.
Aquesta és la gràcia dels sentiments.
D'una mateixa manera,
en poesia,
com en novel·la o qualsevol altra cosa, eh?
No cal haver tingut
tots aquests sentiments.
Shakespeare no havia fet
totes aquelles coses, eh?
Abans que parlàvem de Shakespeare,
si li en totes les seves obres
no havia fet totes aquelles coses, no?
Tampou no li hagués donat temps, eh?
Àngel,
és veritat
que són uns mentiders
tots els escriptors?
Home, hi ha mentiders més grans,
mentiders més petits,
però sí,
en si fa volem,
en si intentem fer les coses boniques
o fer les coses
amb una intenció
d'atraure amb un lector,
d'explicar una història
i que
que tingués el lector
fins al final.
En el cas de la novel·la,
deixa'm dir primer
que els poetes
m'agrada molt escoltar-los,
són personatges molt curiosos,
vull dir,
són una espècie,
diria,
són pistolers
en el sentit poètic
de la paraula, eh?
Són un James Wayne,
són un James Wayne,
que ells disparen, no?,
tenen un revòlver
i disparen directe
el cor,
els sentiments,
allà on creguin, no?
En canvi,
el novel·lista
necessita més material
més pesant, no?,
per tirar endavant,
tenen aquesta sort
de poder disparar directe.
Els llibres s'han de llegir,
com les pel·lícules
s'han de veure,
evidentment,
i la música s'ha d'escoltar,
però tot i així,
per què no ens dones
algunes pistes
d'aquestes dues obres
que tens damunt la taula?
A veure,
donar unes pistes,
com sabeu,
generalment,
entre cometes,
faig novel·la negra
o aquella novel·la
que intento que
els misteris
o el misteri
que hi hagi en cadascuna
d'elles
se resolgui
en la darrera pàgina,
si pot ser, no?
I en aquests dos llibres
que jo tinc ara aquí,
un podríem dir
que és,
entre cometes,
també,
de ciència-ficció,
perquè aprofito
uns elements,
uns elements futuristes,
que m'ajuden
a explicar una història
que és tan senzilla
com una ànima
que s'ha escapat d'un cos,
encara la ten,
i resoldre l'ànima
és trobar aquesta ànima
a temps
abans que aquell cos
deixi d'existir, no?
Sembla una cosa
molt seriosa
i sembla que hagi de ser
trista i tot,
però no,
com totes les meves novel·les
comencen sent molt serioses
i acaben sent divertides,
fins i tot.
M'han dit que pot ser
o és en si
una comèdia
el faroner
d'Eu i l'intrus.
després tenim
el son de la Medusa
que he agafat
els elements històrics
per ambientar-me
i per explicar
aquests dos misteris
que vaig trobar
mentre m'adocumentava.
Vaig trobar
que hi havia dos misteris
per fer dues novel·les.
Una era
el Quixot de Avellaneda
que es va estampar
a Tarragona
el 1614
i hi havia aquí
dos misteris
qui era
Alonso Fernández
de Avellaneda
i qui se va encarregar
que aquest autor
desaparegués,
tant ell com la seva obra.
És una novel·la
que es va estampar
el 1614 a Tarragona
i en menys d'un any
ja no hi havia cap ejemplar
i actualment
n'hi ha molt pocs ejemplars
al món.
Després hi havia un altre
que era el 1850
que es va descobrir
un sarcòfag egipci
a Tarragona
molt a prop d'aquí
aquí on està
el Palau de Congressos
es va descobrir
un sarcòfag egipci
i el misteri
que hi havia
en aquest sarcòfag
és com és que
de cop i volta
va desaparèixer
aquest sarcòfag
i el llibre
que Bonaventura
Hernández Saneuja
va escriure
sobre aquest sarcòfag
va desaparèixer
els dos dies.
D'una solució
aquests misteris
fa volant, evidentment.
Sí, sí, evidentment.
He buscut
el de
el vessant
del Quixot
de Bellaneda
una de les teories
d'un tarragoní
també universal
com és
el mossèn Sarri Vilaró
que ell va dir
que creia
que era
l'Onso Fernández
de Bellaneda
i jo hi he estirat
d'aquest fil.
I l'altre
el son de la medusa
també s'explica
com va desaparèixer
aquest sarcòfag
que val a dir
que n'hi ha
peces d'aquest sarcòfag
al Museu Nacional Arqueològic
de Madrid
en queden
un parell de peces.
Comentaves algú que tens
per les novel·les
de misteri.
On tens aquell famós
McIntosh?
El McIntosh
acabem de rodar...
Va desaparèixer?
Encara el tens guardat
en algun calaix?
No, no, el tinc guardat.
Estem, estem...
Ara hem acabat
un rodatge.
Sí?
Hem acabat de rodar
una nova aventura seva.
Amb el Jean-Paul Belmond.
Jean-Paul Belmond,
evidentment.
Sí, sí, sí, sí.
I estem parlant
de trobar localitzacions
per fer-ne una altra, eh?
Ahà.
El McIntosh està...
Jo sabia
els que coneixen
l'obra de l'Àngel
ja saben del que estem parlant.
Els que no,
que comencin a conèixer-la,
que es remetin
a llibres anteriors,
en tot cas,
et sembla,
Àngel,
així els creem
una mica la...
Li costa de sentir-me.
Sí, gairebé no et sento, eh?
Gairebé no em sents
perquè entre que estic afònica
i que hi ha moltíssima gent
a la Rambla
costa d'entendre.
parlàvem d'aquest personatge
que probablement
la gent que no t'hagi
llegit anteriorment
no el conegui,
però que és una bona manera
perquè s'hi acostin també
a aquests personatges
teus anteriors, no?
Sí,
el Mar McIntosh
és un personatge,
és un detectiu privat,
investigador privat,
com ell diu,
que certament és curiós,
o si més no,
a ell li passen coses curioses,
coses sorprenents,
coses que podríem dir
potser metafísiques,
però sempre coherents,
coherents dintre de la història, eh?
Jo te l'he dit també
perquè jo sé que li tenies
molt de carinyo
i dic, home,
m'estranya que l'hagi abandonat
i l'ha deixat tirant.
no, no l'abandono,
ell em deu estar escoltant
i deu estar agraït
perquè el nomeno
i gràcies a tu també
per anomenar-lo.
Doncs una salutació
i un record a aquest personatge.
Magí Francesc,
jo us ho demano
si us ve de gust,
bé i si no,
algun poema ens llegiríeu?
O vosaltres sou dels que
no us agrada llegir
en veu alta la vostra poesia?
Ho dic perquè
jo això ho respecto moltíssim.
A mi m'agradaria molt
que ho féssiu,
en un dia com avui
és bonic
que se sentin poesies,
que se sentin les paraules.
A mi m'agrada
fer-ho amb intimitat
però entenc
que forma part
del peatge
que s'ha de fer a vegades.
Escolta,
deixeu-me dir
que el Quico deia
que ha trigat 14 anys
però jo li dic
que l'esperàvem, eh?
Esperava
que l'esperàvem.
Gràcies, gràcies, Àngel.
Molt bé,
no sé que
qui ho té més a punt.
Francesc,
potser que ho comencis tu.
Escolta,
jo després de 14 anys
ja he dit
que volia entrar
amb senzillesa
tot i que hi ha molt de soroll
i si no costarà una mica.
De totes maneres,
Magí,
t'ho dic perquè hi ha molt de soroll
d'ambient
però jo que segueixo l'emissió
a través dels auriculars
per la ràdio
se senten les vostres veus
a la perfecció.
Ah, bé, bé.
Per tant,
en aquest sentit
no cal amoïnar-se,
tot i que costa una mica
per aquest son ambient
que deia.
Doncs mira,
en triarem un altre.
En triarem un
d'arqueològic
que hi ha que l'Àngel Octavi
aquí
i que ha tractat
temes romans,
un que es diu
Camins de Mar
que era sobre
unes ceràmiques
de la Núria Pie
que també és tarragonina
tot i que ara
està instal·lada
a Barcelona
des de fa molts anys
i que volia
parlar
del tema
del comerç
a l'antiga Roma
o a l'antiga Tàrraca,
a l'antic món romà.
Vinga,
deixeixo.
Camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia,
camins de maig,
de mar,
valendrets
de les barques
més lleugeres,
caixes de peix estibat,
escates
que guspiregen,
perills de la mar,
corrents
que resguarden
la llegenda
de la sirena ancestral,
camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia.
Els matins
il·limitats
sense record
de tempesta
reclamen
naus de comerç
perquè s'oblidi
la guerra.
Fortuna
del meus despert,
porcs de Tàrraco
i Marsella,
claror del risc
zenital,
camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia.
Sandàlies,
mercuri alat
protegeix
el lli,
la seda,
la ceràmica,
el perfum,
els esclaus
de carn soferta,
la fusta noble,
el tapís,
el vidre,
les pells,
la pedra,
sort del llibert,
ponderal,
camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia.
El desig
encena els ulls
amb el drinc
de les monedes,
tinta de color vermell,
ànfores
a la bodega,
les marques
pintades,
vi,
blat en saques,
oli en gerres,
l'acet d'or
en un barral,
camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia.
Fantasies d'Orient,
cotó d'Índia,
les espècies,
de Cartago
sense rems,
de l'oceà
a tota vela,
somnis
de tigre
i marfil
de Mauritània,
les perles
i la porpa
imperial,
camins oberts
de la sal,
rutes d'Itàlia.
Això és una mica llarg,
però vaja.
No, no,
i això que és el que deies,
que amb aquest fons,
però vaja,
és d'aquella poesia,
eh?
Volia reflectir-ho,
el món del comerç,
no?,
a l'antiguitat.
Era sobre això,
la poesia.
Déu-n'hi-do.
Francesc,
t'he vist que t'has quedat també així.
Sí,
bueno,
és que...
Versos preciosos,
Magí.
Si aquest és un dels secrets
d'aquest llibre,
esperem conèixer els altres,
eh?
Gràcies.
quin poema es triat?
Després de sentir el Magí,
doncs,
un aquí,
comprendreu que em senti una mica,
tinc la vergonya del novell.
Jo,
primer he escollit un poema,
després n'hi he escollit un altre,
i finalment n'hi he escollit un altre.
Mostra de la meva inseguretat.
Aquest,
que llegiré,
quan l'escrivia,
no ho sabia,
però després vaig quedar molt descansat.
Suposo que a teus també et passa,
Magí.
I jo vaig quedar molt descansat,
no sé per què,
però després,
en perspectiva,
a vegades penso que potser
és una declaració de principis,
però tampoc ho és, eh?
És que,
aquelles coses que té la poesia.
Llembrego ocellots
que volen en espiral
sota les grues,
al moll de costa,
que giro sentiments ancestrals,
sincronitzo rellotges
amb el mal de queixal,
faig retrets els meus fantasmes,
esbordello guitarres,
blasmo ineptes nissagues,
envelleixo indignament
entre gestos i paraules,
apunyalo penes,
aglops de vi,
endreço calaixos
de papers extrems,
mesuro enyorances
amb cançons oblidades,
m'equivoco,
em canso,
friso perquè arribin
els dissabtes blaus,
ardents,
ploro,
danso,
jugo els daus
amb les esperances,
i em deixo morir
a mida que vaig vivint,
canto,
esbufego,
estimo,
beso els mogrons
de la tristor,
esbrino en devinalles,
em faig el boig,
vaguejo pels bordells,
m'encarcaro,
m'imposo,
defalleixo,
em deixo vèncer
i convèncer,
fràgil revolter,
miro al cel
amb desesper
i llembregues,
ocellots,
que volen en espiral,
sota les grues,
al moll de costa.
mostres ben diferents,
eh,
de poesia,
d'autors d'aquí,
penso que era l'Àngel
que deia abans,
aquí a Tarragona
hi ha molts escriptors
i molt bons,
i jo crec que al llarg del matí
ho estem comprovant,
que tenim una bona pedrera literària
aquí a la ciutat de Tarragona,
eh,
i que l'any a any
ho estem veient,
que de Sant Jordi
hi ha més aquest moviment
i els companys,
i val a dir que jo ara
quan parlava del Quico
i del Magí,
quan jo estava a l'Escola
de Madrid de Cinema
i venia per aquí a Tarragona
eren dos referents meus,
tant l'un com l'altre,
eh,
evidentment el Quico,
ell ja ho sap,
en l'Estic morta sap
i els conillets afamats,
amb el vessant més literari,
i el Magí sempre l'he tingut molt
amb la gent del Llam
i amb aquella carpeta que treieu
i amb aquells poemes
i de veritat que
eren dos referents meus.
Jo encara no tenia clar
encara si cinema, poesia,
o narrativa,
i...
Jo me'n recordo
que em vas posar
el cuc del cinema
perquè volies fer coses
de cinema.
Sí, sí, sí.
I el Magí i Sonyer,
bueno,
Poetes és un local
emblemàtic de la ciutat
i gairebé
que forma part
del mobiliari
en el bon sentit
de la paraula.
Com has dit?
De la decoració.
De la decoració, sí.
Home, jo recordo
moltes iniciatives literàries
i poètiques
que ha anat fent
durant aquells anys
i que han estat
de veritat
jo diria
que necessàries
i que sort
que Tarragona
les ha pogut tenir
gràcies a la gent del Llam,
no?
Sobretot abans
que s'animés
a, com ara s'ha animat
en els darrers anys,
al panorama editorial,
perquè va haver uns anys
que va ser la llarga foscor
i el que veies allà
al fons del túnel
era aquella llumeta
que posàveu vosaltres,
que això, doncs,
d'alguna manera
feia que la ciutat
no fos tan grisa
i que hi hagués
una miqueta més de caliu.
Oh, és que a veure,
hi ha una cosa clara
amb això que diu el Francesc.
quan ell va treure
l'Estic mort a saps
devia sortir aquell lliure
pràcticament
d'autor terragonia
aquell any
i no gran cosa més
o dos o tres més
i prou.
I prou.
I per això va ser fàcil
ser l'èxit de vendes locals
perquè clar,
no hi havia competència.
Uníssima pel·lícula,
l'Estic mort a saps
seria una pel·lícula genial.
Us ho vau publicar vosaltres
o no?
Bé, jo sempre he tingut
la sort,
espero que aquesta vegada
no la tingui
perquè és mala sort
de poder tancar editorials
i vaig tancar
una editorial
que es deia
la llibreria de la Rambla
la Rambla d'edicions
que no sé quants números
van fer,
si dos o tres o quatre
però jo els vaig tancar
i després també vaig tancar
el Llam de Barcelona
i soc especialista en fierre
és que m'ho expliquis així.
És que m'ho he de prendre
d'aquesta manera.
Àngel Octavi,
no et farem llegir la novel·la,
només faltaria.
Un trocet sí,
que la llegis.
Qui vulgui llegir la novel·la
que se la compri,
que la regali aquest Sant Jordi
que és el que ha de fer.
Ara, una miqueta de cosa,
a tu t'agrada
o tens cap inconvenient?
A veure, del Ferronero i l'intrus
puc llegir una sinopsi,
petita sinopsi que hi ha
a la contraportada,
que si més no fa cinc cèntims
del que va.
I diu,
trobar l'ànima que ha fugit d'un cos
encara la ten,
és la missió de Merslick,
el petit i ja perut faroner
del far de l'ombra perpètua.
Abans, però,
per aconseguir-ho,
haurà de resoldre el misteri
que s'amaga al darrere
d'un seguit d'assassinats
que s'inicien en un club nocturn
anomenat el Maltès.
Lluny, doncs,
de la protecció dels arcàngels
i de l'omnipotència de Déu,
l'home amb el girbat
no tindrà altre remei
que confiar-se en cos i ànima
amb en Humphrey,
el paio més dur i ferreny que hi ha,
l'autèntic d'Andy,
l'heroi de la nit.
I ara aquí hi ha unes rèpliques
que són uns diàlegs i diu
i ell què et va dir?
Doncs em va fer cinc cèntims
del que s'entén com la prova bioquímica
de l'existència de l'ànima.
Ah, sí?
I de què va la prova bioquímica
de l'existència de l'ànima?
Uf!
Com que uf!
Garla Pollós!
Creus que no l'entendré, potser?
Aquí, fins aquí puc llegir, no?
Què deia aquell?
Escolta,
és tot el tràiler d'una pel·lícula, això.
Deixen amb les ganes de seguir.
Jo és que crec que fas les novel·les
ja amb una càmera al costat, eh?
Àngel, pensant això...
Sí, ja dic jo que quan escric
estic en ple rodatge,
estic rodant.
Estic rodant.
Tinc tota l'escaleta
des del començament al final
i intento començar
per la primera seqüència
i després potser m'apasso
a la seqüència 20, 25,
depèn dels sectors, això.
Molt bé, doncs anem sumant,
anem continuant sumant
llibres, publicacions d'autors locals
aquí al matí de Tarragona Ràdio,
en aquest cas dues novel·les,
El faronet, Déu i l'intrus
i El son de la medusa
de l'Àngel Octavi Brunet
en dues propostes poètiques,
més que interessants.
Tot es lleuger
de Francesc Valls Calçada
i conté un secret de Magi Sunyer.
Us agraeixo molt
la vostra companyia,
per cert que avui a l'universitat
els de la literatura catalana
feu festa.
Sí.
M'has dit que heu decidit
fer festa.
Sí, sí, ho hem decidit
fa quins anys.
És més patro vostre
que de ningú, probablement,
aquest Sant Jordi.
Gràcies per venir a tots tres
i molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.