CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat sempre...
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
El Club Bàsquet Tarragona es va fundar l'11 de setembre de 1978.
La Diada Nacional de Catalunya té, doncs, una gran significació dins la vida del CBT.
Però, com neix el Club Bàsquet Tarragona?
Podríem dir que va ser un part una mica dolorós.
El Nàstic disposava d'un sènior masculí que havia de jugar a la tercera divisió nacional,
la primera categoria de Catalunya.
A finals del mes d'agost, el president Antoni Boquet diu a l'entrenador Jesús San José
que tres exjugadors del Nàstic, ara el Vendrell, volen tornar.
Quan la resta de jugadors saben els noms, Joan Domènech, Joan Boquet i Pavo Espinosa,
s'ho posen i diuen que l'equip ja està tancat i això obligaria a donar baixes.
Després de diversos dies de reunions, discussions i punts de vista molt llunyans,
un grup de jugadors decideixen abandonar el Nàstic.
Abandonar-lo per anar a crear un nou club.
Això succeeix el 9 de setembre i dos dies després, a l'empar del CIM, club integral mixta,
presidit aleshores per Francesc Vives, constitueixen el Club Bàsquet Tarragona.
Val la pena avui recordar aquells exiliats del Nàstic que van constituir el nou club.
Pere Ferrer, Pere Tudilla, Xavi Mas, Rafa Pintado,
que tots ells esdevindrien amb el temps presidents del club,
juntament amb l'entrenador Jesús Sant José i el posterior periodista de bàsquet Patxi Saracho,
el polivalent Joan Ruiz, l'actual gerent Moncho Martínez,
amb Nito Tarragó, Pere Albert Oliver, Vicente Vescalzo, Joan Boada,
Josep Antoni Córcolés, Xavi Moltó, Eduard Tarnal, Jordi Escrivà,
que va posar a disposició del nou club la Biscoteca CIE dels seus pares,
Sebastià Navarro i Francesc Colomar.
D'inmediat, varen decidir els colors, evidentment van fugir pel vermell
i es van inclinar per un color de mar, com és el blau.
De moment, el primer escut del club va ser el del Futbol Club Tarragona,
canviant la pilota de futbol per una de bàsquet.
I gràcies al delegat de la Federació Provincial d'Ales Hores, Lluís Tió,
van poder jugar a Primera Catalana ocupant la plaça del Nàstic,
fet que va cabrejar molt els directius del Nàstic.
El primer local social fou el Maison del Cim, situat al carrer Governador González,
i tenia una important polivalència.
Es podien fer les reunions de la Junta a la vegada que es menjaven unes tapes acompanyades de cerveses.
El nou club va batre un rècord d'edat.
El més batalera el tècnic Sanjo, amb 26 anys,
seguint de Francesc Ferrer, el primer president i jugador, amb 23 anys.
Sense saber-ho, s'estava forjant un dels clubs amb més projecció a la ciutat.
CBT, CBT, CBT...
Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
Benvinguts a aquest segon programa de la sèrie,
que iniciàvem la setmana passada aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Després, justament, de l'espai del dimarts passat, el primer programa,
el que dedicàvem a recordar el naixement de l'entitat del club l'any 1978,
avui hem volgut reunir al voltant d'aquesta taula alguns dels socis
que s'han distingit més pel seu suport al club bàsquet de Tarragona
al llarg d'aquest quart de segle.
Socis, alguns dels quals amb números molt baixos.
socis que han mantingut la seva fidelitat al club des de fa 15 o 20 anys, com a mínim.
Avui ens acompanyen en aquesta taula farcida dels estudis de Tarragona Ràdio.
Josep Felip, senyor Felip, bona nit.
També ens acompanya Pere Alegret, senyor Alegret, bona nit.
Bona nit.
El senyor Mariano de Miguel, també bona nit.
També Josep Pujol, senyor Pujol, bona nit.
Bona nit.
Santiago Onrubia, senyor Rubia, bona nit.
Molt bona nit.
I Fernando Rodríguez, senyor Rodríguez, bona nit.
Bona nit.
El senyor Rodríguez, per ser acompanyat de la seva dona,
també sòcia del club bàsquet de Tarragona, la senyora Maria Núñez,
que encara que ha dit que no vol parlar,
també ens ha saludat a través dels micròfons de la ràdio.
Molts socis, alguns dels quals fins i tot fundadors, com el senyor Felip.
Per tant, en fi, vinculat al club bàsquet de Tarragona des del principi, no?
Sí, però no sempre.
Jo vaig ser efectivament fundador, però vaig estar uns anys després sense ser soci.
Posteriorment me vaig reintegrar i ara crec que tinc el número 143.
En qualsevol cas, per què fundador?
Per què soci fundador del club bàsquet de Tarragona des del 78?
Bé, aleshores jo era entrenador del Nàstic.
Entrenador del Nàstic amb el Jesús San José.
Pràcticament, si no recordo malament, no voldria oblidar ningú,
eren els que portàvem els equips del Nàstic
i quan es va produir el problema i va néixer el CBT,
evidentment no va integrar, com és lògic, en el club que naixia allà vores.
Té el número 143, diu?
Sí, ara sí.
Ara sí.
D'aquesta taula, no sé qui s'atreviria a dir que té el número més antic
de soci com a club bàsquet de Tarragona.
El senyor Alegret?
Jo, el 51.
El senyor de Miguel?
Jo un poc més salto, però un poc i Tomàs.
I el senyor Pujol?
No, jo tinc el número 22.
El 22, doncs encara és el més antic.
Vostè?
Sobre el 200.
El 200.
I el senyor Rodríguez?
No veig, clar.
Senyor Pujol, el número 22, des de quant soci, doncs?
Jo suposo que deu ser des dels primers mesos,
perquè aquí l'amic Felip, que coincidíem amb la feina i tal,
va ser que amb el que feien els que estaven fundant el club en aquell moment,
suposo que era buscar socis,
i com que havíem jugat junts a bàsquet i tal,
doncs m'ho va dir, doncs, de ser soci,
i mentre que a mi m'agrada el bàsquet i que a Tarragona,
m'agrada les coses a Tarragona,
i soc, poc, i tot el que puc de Tarragona,
no vaig dubtar en un moment en fer-me soci,
i segueixo sent soci, vull dir, encara.
I els altres, per què es van ser socis del Club Escarragona?
Vostè, senyor Alegret, per què?
Jo vaig començar a ser soci,
vaig estar integrat a la directiva,
que encapçalava en aquells moments el Pere Tobilla,
i vaig estar uns anys a la directiva,
i després vaig seguir vinculat a nivell de soci,
fins avui.
Però per què? Perquè jugava a bàsquet?
Bueno, sí, abans jo jugava a bàsquet,
vaig jugar també amb el Nàstic,
en l'època que en Felip era entrenador,
també,
però molt més abans que se produïgués
el trencament que hi va haver
després amb la creació del Club Bàsquet Tarragona.
Però jo ja no jugava aquí,
jugava fora de Tarragona.
El senyor De Miguel, per què soci?
Doncs jo venia de jugar a bàsquet també,
no en la ciutat, jo venia de Santander,
m'incorporé a Tarragona hace 30 años,
i la vocación del bàsquet la tuve siempre,
entonces el club que tenía todas las papletas para mí
con respecto al bàsquet era el CBT,
y enseguida me asocié.
Luego tuve crios y los crios ayudaron
para mantener toda la historia,
todo lo que llevábamos.
Els nens també són socis?
Són socis, uno de ellos, los dos no,
pero han sido jugadores los tres,
entrenadores dos de ellos.
Senyor Rubió, des de quan?
Soci i per què?
Bueno, van començar el meu fill gran,
va començar el Club Bàsquet Tarragona
com a jugador,
en los Benjamins o en aquellas èpoques de l'any 91,
i llavors tenia el fervor d'estar amb el bàsquet,
i llavors els meus fills van començar a jugar
i jo vaig començar a engrescar-me amb el bàsquet.
I ahí continuem.
En aquest cas seria una miqueta diferent del que escoltàvem fins ara,
en què vostè va venir arrossegat pel fill, no?
Sí, sí, sí, jo vaig venir a arrossegar pel primer fill
i després va arribar també el segon fill
i vam començar a engrescar-nos amb el bàsquet de la base
i després amb l'equip sènior.
I vostè, senyor Rodríguez, des de quan i per què?
Bueno, jo soc socis des de l'any 80 i alguna cosa,
no sé quan exactament,
però soc un cas atípic de socis.
Sempre m'han preguntat
mi hija o mi hijo, on juega o no juega.
Mi hija ha jugat a bàsquet,
però en Sagrat Core.
Però que mi afició al CBT no viene per això.
Jo de molt petit m'ha agradat molt el bàsquet
i quan vaig descobrir que hi havia un equip de bàsquet
en Tarragona que es va al CBT,
doncs simplement un dia la dona i jo
ens presentem allà,
ens vam començar a veure els partits
i ens vam fer socis i ja està,
perquè m'agrada molt.
M'agrada fins a quan perdem,
o sigui que quan ganem ja és la repera.
I suposo que no es perden mai cap partit,
que segueixen pràcticament totes les competicions.
Fins on arriba a ser soci del Club Bàsquet Arragona?
Ten en compte que en estos 30 años que hablábamos,
en estos 25 años que hablábamos o 20,
en mi caso, por ejemplo,
con tres hijos, una hija mayor, un hijo y una hija,
los tres jugando a bàsquet, hemos pasado por todas las categorías.
En este club hemos hecho absolutamente de todo.
Hemos paseado crios, hemos montado campos,
hemos arbitrado, hemos...
de todo, absolutamente de todo.
Entonces, hemos triado todas las categorías,
Benjamins, Infantiles, Cadetes,
hemos tenido un recorrido enorme a lo largo de todo este tiempo.
A mi també em passa una mica el mateix que el diu Mariano,
perquè vaig començar, com he dit, al principi,
però després he anat passant per diferents fases de soci,
perquè després, en un moment determinat,
l'any 88, se van incorporar dos fills meus a jugar amb equips.
Un va estar un any, l'altre va estar dos anys més,
i comentant el mateix que diu Mariano,
doncs viatges amunt, viatges avall,
sobretot els moments aquells en què hi havia tants problemes
amb els entrenaments,
i ens tocaven tres o quatre dies a la setmana entrenant una nit
a entrenar al Camp Clar,
no, Camp Clar encara no hi havia en aquell moment,
sí, sí, i ja hi era.
Una altra vegada, una altra nit a la Salle,
una altra nit a baix al Tincladu,
un Tincladu que es va haver de reformar,
perquè allò semblava, bueno,
semblava tot menys un cap de bàsquet,
o sigui que han anat passant totes aquestes etapes,
viatges, portar crios amunt, desplaçaments,
han anat passant diferents èpoques.
Senyor Legret, vostè?
Bé, jo no he tingut la continuïtat amb els meus fills,
però quan vaig estar a la directiva,
doncs vaig participar en totes les feines,
com deia el company,
referent a fer de tot, no?
Ara parlava del Tincladu,
doncs el Tincladu nosaltres el vam pavimentar,
vam posar la matxaca,
vam posar el perilló,
nosaltres mateixos com a directius.
Sí, sí.
Jo, com que estic al ram de la construcció,
vaig poder participar-hi més efusivament,
i amb més coneixements,
i doncs el Tincladu es va començar a tirar endavant
gràcies a les nits que ens van passar tirant formig allà baix.
Això és una anècdota que molta gent ho coneix,
però no la gran majoria.
I retirant de palomes.
I traiem els colons morts,
perquè, clar,
després, clar, aquest Tincladu va ser
la nineta dels ulls de molta gent,
però quan estava pavimentat,
quan estava ple de colons morts,
no hi anava ningú en aquest Tincladu, no?
Ja veig, pel que sento,
que ser soci del Club Escatarrona
ha estat alguna cosa més
i continua sent alguna cosa més
que pagar una quota, no?
És a dir, que han fet de tot, senyor Unrúbia.
Sí, efectivament.
Ser soci pagador, com aquell que diu,
és fàcil, no?
Però hi ha moltes col·laboracions que es fan.
Es fan campus, es fan simpòsions,
s'han fet torneig internacionals,
s'han fet altres activitats
i llavors s'ha col·labora.
Hi ha molta gent que està disposada
a donar aquest suport i aquest servei
i es fa més, el club es fa més gran.
Si no es fos per tot això,
i no parlem ja dels altos directius del club,
que són els que més esforç estan fent,
però si no fos per totes les ajudes aquestes,
el Club Escatarrona no hi seria.
Senyor Rodríguez?
No, jo la veritat és que he participat poc en ajudar.
La veritat és que no...
Vostè és el prototipus de soci
que no es perni un partit,
que dona sempre suport a l'equip,
més que segurament d'altres contartulis que tenim avui
que potser també han col·laborat més en tasques
fins i tot directives, no?
Sí, sí.
Bueno, jo no me pierdo un partido del senyor masculino,
no me pierdo un partido del senyor femenino,
no me pierdo un partido del senyor B,
de los caletes,
de los...
Quiero decir, los sábados y mis domingos
estan al pabelló del Serrallo, ara.
Están en el Serrallo, en el Sant Jordi,
en el pabellón de la Pobla, etcètera, etcètera.
O sea, eso es lo que me gusta.
Com ha canviat el soci del Club Escatarrona?
Si és que es pot parlar de canvis de soci del club
des de l'any 78, 80, fins ara.
Sí, indubtablement, el soci ha de canviar,
i ha de canviar necessàriament.
Però bé, es manté una filosofia
que és la que exposaven els meus consocis
de treball i ajut.
Jo distingiria, bàsicament,
tres èpoques ben diferenciades.
La primera, que és Nat Brom...
Aleshores sortia a publicar
que era un club autogestionat.
Era autogestionat perquè els jugadors
eren els socis,
eren els tècnics,
i eren els, com deien aquí,
gairebé feien de paletes, no?
Després, el club va evolucionar
i va haver una època
que va coincidir
amb una època de gran desenvolupament
del bàsquet, que era un club
essencialment familiar.
Vull dir que la base social
es va incrementar d'una forma considerable
per les famílies que portaven els nens
a l'escola de bàsquet,
que va ser una de les activitats
importants del club
que li va donar una gran base social
i el va consolidar.
I, evidentment, l'evolució
amb els equips
que han entrat en categories importants
ja dintre del bàsquet
l'ha convertit avui
en un club en el que
naturalment el que es fa soci
és gairebé, diguem,
o té el caire d'abonament
per veure el que és naturalment
els primers equips, els equips sèniers.
Però, tot i així,
com deia,
el soci del CBT té
poder per necessitat,
però bàsicament perquè és la filosofia
autogestionària amb el que va néixer
que col·laborar
amb aquest esperit de club, no?
En el fer que el cop més que pagar una quota.
He estat d'acord amb això?
És a dir, que encara es manté en part
aquesta filosofia?
Sí, sí.
De sempre.
Això ha funcionat així de sempre.
I jo crec que en el club
s'ha fet gran
o lo estamos haciendo gran
a base del sacrificio personal
de cada uno
o de muchísimos de los socios
que integran el club.
Hemos hecho absolutamente de todo
y yo creo que
la tendencia,
a pesar de que el tema
se profesionalice algún día y demás,
seguirá siendo como un club
en el que nos conocemos,
en el que hemos participado,
en el que hemos ido,
en que unas veces hemos sido directivos,
otras veces árbitros,
otras veces jugadores,
otras veces entrenadores
y otras veces transportistas.
O sea que...
Sí, sí, estic totalment d'acord.
I és molt important
tot el de base que s'està fent
perquè no solament això
ens pot portar a fer pujar
jugadors a dalt,
sinó que al mateix temps
ampliar també aquesta massa social
perquè molts comencen
a lo mejor pels fills,
però després s'hi acaben quedant
o que algun fill va quedant.
Vull dir que sempre tot això
va arrastrant
que la massa social
vagi pujant
com ha anat pujant
pràcticament
des de l'inici fins ara.
Estem celebrant els 25 anys
d'història del club.
Com el viuen
a nivell molt particular?
Vostè mateix, per exemple.
Bueno, la veritat
que molt particular
és un orgull
i és una honra
d'arribar
amb aquestes fetxes
i llavors
viure una mica
tot el que estem vivint.
Vull dir que
sembla que
aquest any
ha començat
ja
una època
a partir de
fa uns dies
que estem encara
més satisfets
pel resultat
del senyor A.
En aquest moment
han donat
una mica de tomb
a l'equip
com en forma
que teníem
un mes enrere,
però
ho estem sentint més
i pensem
que
tindrem
satisfacció
pel resultat
i això
tot això
comporta
que tot el més
vagi
més bé
sobre rodes.
Senyor Rodríguez,
vostè què sent?
Pues la verdad
es que tengo
mucha ilusión
porque
bueno,
ya lo he dicho antes
me gusta mucho
el bàsquet
¿Pero lo vivo
especialmente
eso de celebrar
un cuarto de sècle?
Sí, vivo lo de los 25 años
vivo lo de los 25 años
participo
en todos los actos
que se hacen
o en casi todos
los que puedo
y la verdad
es con muchas ganas
y mucha ilusión, sí.
Senyor Felip,
vostè
ho viu
d'una manera especial
això dels 25 anys?
Home,
des de la perspectiva
de que
era algo
propi
i malgrat que
jo he de dir
que soc fundador
però
vaig intentar
que no es fundés
en el sentit
que vaig tractar
per tots els mitjans
que s'arribés
amb una entesa
amb els directius
del gimnàstic
per, no tant
perquè no perdessin
la secció
sinó perquè
realment es fes
una secció
gran, important, potent
que era en definitiva
el que volien els jugadors
que quan estàvem
al gimnàstic
bé,
des d'aquesta perspectiva
quan ens decidim
fundar un club
pensant
que hi hauria
moltes dificultats
gairebé ningú
donava dos rals
per naltros
doncs sí que
és important
veure que
el que semblava
impossible
s'ha fet una realitat
Tarragona és un puesto
una ciutat
especial
la gent no és gaire
aficionada
a tindre participació
a tindre activitat ciutadana
per almenys
parlant de fa 25 anys
i el fet
que el CBT
se'n sortigués
i no només
se'n sortigués
sinó que creixés
es consolidés
i arribés allà on està avui
és realment important
senyor Alegret
vostè?
jo des de l'U
ho he vist
amb molta emoció
perquè primer
vaig participar
en part
d'aquest
objectiu
que s'ha aconseguit
vaig participar
activament
com a directiu
en una època
i ara
precisament
aquest objectiu
s'ha aconseguit
però clar
ara és quan
s'ha de treballar més
perquè
precisament
moltes vegades
comentem aquestes coses
entre la gent
que han estat directius
o gent que està
a la direcció
doncs que
el club
ha arribat
en una situació
que ja no són
quatre replacats
que hem d'anar
a fer pistes
de bàsquet
sinó que hem d'aconseguir
altres coses
com professionalitzar
més el club
mirar
de buscar
una altra
imatge
amb la ciutat
perquè la ciutat
s'engresqui
amb el club
i viceversa
cada dia
home jo cada dia
ve que hi ha més gent
allà al pavelló
i no en partits normals
o sigui
no en partits especials
sinó en partits normals
perquè quan ve el líder
o ve una fase
d'eliminació
és molt fàcil
que s'ompli
però quan ve
a una meitat
de taula
classificatòria
que vegis allí
més de mil persones
això fa dos anys
era impensable
allí érem
dos o tres cents
i al cabo
ara potser ha arribat
i potser pot ser
el punt de partida
d'aquesta professionalització
que deia abans
que pot arribar
que necessita el club
per tirar endavant
perquè sense aquesta
organització
no pot seguir un club
d'aquestes categories
tan altes
s'ha d'evolucionar
a nivell de direcció
i a nivell de planificació
i aquí és on ara
és la gran feina
i clar
els directius
que són els que tenen
la plaida palmànic
i el problema palmànic
Això són reptes
de futur
Senyor De Miguel
vostè com ho viu
això dels 25 anys?
Yo lo vivo
también con toda la ilusión
que comentaban los compañeros
y desde luego
viendo que
es como un resumen
de los primeros 25 años
de este club
y desde luego
con la ilusión
puesta en que
las citas posteriores
van a ser muy importantes
y yo espero que sean
a corto plazo además
pienso que tenemos
un equipo suficiente
para mantener categorías
y con los pasos
que de la directiva
y los socios
pues podemos tener
un equipo
en máximas divisiones
en la máxima división
pues yo creo
que a corto plazo
I vostè senyor Pujol?
Bueno, yo visco
de dos formes
una com a tarragoní
doncs
que veig que
hem aconseguit
a Tarragona
muntar
o crear
un club important
ja dins
del nivell estatal
o sigui que
Tarragona
no solament
es coneixen pel futbol
o per les muralles romanes
sinó que ya nos están
coneixent pel CBT
i pensar que potser
un granet
des del principi
d'aquest fet
doncs
és important
i l'altre
com a membre
que soc
del patronat
de la Fundació
que som els que
m'he incorporat
fa pocs mesos
som els que
estem organitzant
tots els actes
que s'estan fent
us ho estic visquent
dintre d'aquesta altra faceta
com a part integrant
d'aquest equip
que ja hem dirigit
pel Javi i Mas
que estem portant
tots aquests actes
que molts ja s'han anat
desenvolupant
i s'han anat fent
doncs per això
dic que ho estic visquent
d'un parell
de formes diferents
la veritat és que
han passat moltes coses
en 25 anys
totes no les han viscut
vostès
però sí que n'han viscut
moltes
ara
quines són les imatges
que els vindrien al cap
recordant això
la història del club
segurament el millor
o el pitjor moment
d'aquests 25 anys
qui comença?
Vinga
Yo realmente
antes lo comentábamos
fuera
yo malos momentos
no he visto nunca
o sea siempre he tenido
la ilusión del club
cuando no ha sido
el primer equipo
ha sido el segundo
cuando no han sido
los chicos
no han sido las chicas
cuando no ha sido
mi hijo que jugaba
en cadetes
cuando no la niña
que jugaba en alevines
y yo esa ilusión
la he mantenido siempre
yo he visto siempre
el club
como una casa
donde iba con mucha comodidad
también el basque
me ha gustado
por encima de muchas
otras cosas
y yo no he visto
grandes lagunas
ni momentos importantes
por lo menos a la baja
mucha ilusión
en muchos momentos
Més opinions
a ver
el vídeo y el pitjor moment
bueno
el millor moment
después de tot
l'esforç
que es va a fer
el millor moment
va ser
el partit
que van tocar
la glòria
una vegada
acabat
la eliminatòria
amb el Gandia
l'any passat
i això va ser
el millor moment
van tocar
la glòria
jo sempre dic
la glòria
hi ha hagut
moments
molt bons
perquè ha hagut
temporades
molt bones
molt bones


no
no
quin any
el descenso
el 95-96
que fue con la eliminatoria
del quinto partido
contra el Balneario
Archer
aquesta
va ser
una època
va ser
dramàtica
una mica de nervis
no?
senyor Felip
vostè
que recorda
com el millor
com el pitjor moment
no
home
jo
estic molt involucrat
he estat en el bàsquet
per entrenar
diria jo
i per tant
per mi
els millors moments
es produeixen
sovint
passejant per la Rambla
o creuant
amb gent
bueno
el Pere Alegret
que havia jugat amb mi
al Nàstic
però amb el CBT
doncs molts
i aquesta
en fi
el que queda
després d'anys
a vegades
de no veure'ns
el fet
miri
amb el Nyido de Ragó
amb l'escrivà
que encara juguen
cada dimecres
a la Pobla
doncs a l'estiu
fem un sopar
per mi
petits detalls
un dinar a casa meva
si això és suficient
per veure
que
aquells esforços
han rendit fruit
no?
vostè
senyor Alegret
jo
el pitjor
pitjor
va ser
fa dos anys
quan vam perdre
la
l'ascensa
amb el Cornellà
o sigui
allò va ser
per mi
jo va ser un dia
que ho vaig passar
molt malament
però molt malament
a part d'altres partits
aquell any
que vam perdre
també
amb la fase
del gimnàstic
els últims minuts
que ens vam quedar
sense pivot
quan li van pintar
la cinquena
al Javi Mas
ens vam quedar
sense alçada
i llavors
ens van
posar un repàs
els últims cinc minuts
i els bons
i els bons
des de l'agul
el dia
de l'ascens
és emocionant
és una cosa
que és irrepetible
veure això
els bons
em sembla
que s'han dit
tots
i dels dolents
potser remarcaria
tot el problema
d'instal·lacions
que hem tingut
i que moltes vegades
és vergonyós
per Tarragona
quan va passar
toló del Sant Jordi
que pràcticament
ens quedem
sense saber
on anar a jugar
amb problemes
de llum
amb un comptador
de llum
posant monedes
com si fos un pàrquing
aquest és el moment
pitjor
per la institució
però
que hi ha culpes
externes
que s'han de tindre en compte
i que esperem
que a partir d'ara
tot això
s'hagi millorant
malgrat els mals moments
em sembla que cap de vostès
ha pensat mai
en deixar de ser soci
del Club Basque de Tarragona
no
ho diuen claríssimament
senyor Rubia
què volia dir?
volia fer un incís
perquè va haver
una època
molt gloriosa
el senyor femení
va ser
la temporada
92-93
durant
els dies
del mes de maig
que van ser
les eliminatòries
per a les 100
i que hi havia
un equip
maravillós
com
Jolly Puello
Elena Forner
Elvida Raya
Pepa Alavar
Mònica Bergadà
Alicia Bergadà
Arantxa Martos
que van ser
les maravilloses
jo venia de Barcelona
cada dia
amb el cotxe
expressament
per aupar
l'equip aquest
van aconseguir
l'ascens
i va ser un moment
també molt gloriós
Senyors
després de 25 anys
què ens queda?
En dos minuts
què ens queda
per celebrar
amb el Club Basque de Tarragona?
Jugar a l'ACB
amb l'equip sènior?
Aquest seria...
Són ACB
per encima de tot
i a més
crec que tenim
totes les posicions
del món
i la obligació
Comparem amb altres
capitals catalanes
lògicament
Tarragona
està preparada
per estar
dalt de l'ACB
el que passa
és que la ciutat
ha d'involucrar
si no
no hi ha manera
pujar-ho entre tots
coincideixen?
Totalment d'acord
Han de canviar
les sigles
CBT
per ACB
ja ho veus dir
amb un sopar
amb un sopar
ACB
CBT
per ACB
Vostè també
senyor Rodríguez
i vostè senyor Felip
no tenen
cap altre somni?
No, no
jo soc un home
de bàsquet
i vull
mantindre'm fidel
a les arrels
l'arrel era
no perdre
el bàsquet
no perdre
la possibilitat
que la gent jugués
a bàsquet
realment el Nàstic
era molt trist
perquè no es podia jugar
a bàsquet
això ho vam aconseguir
i per mi
tant de bo es pugi
a l'ACB
no faltarà
el meu recolzament
perquè això sigui així
però m'agradaria
que en cap cas
es perdés els orígens
i el suport
a la base
que és
les arrels
jo crec
més fondes
del CBT
Abans de començar
el programa
feia en broma
de si algú
se sabia la lletra
del club bàsquet
a Tarragona
la del nou himne
del club
ara van de reconèixer
que algú no
el senyor Rubio
et diu que una miqueta sí
són un gran club
ara ja
portem amb orgull
en nom de la ciutat
sempre endavant
lluitant per la victòria
l'esforç
i el treball
són tres veïns
és que ho porta escrit
que ho sàpiguen els oients
senyors socis
encara ho canten
senyors socis
a veure si s'aprenen la lletra
i a continuar cantant-la
moltes vegades
seguint amb els equips
del club bàsquet
a Tarragona
Josep Felip, Pere Alegret
Mariano de Miguel
Josep Pujol
Santiago en Rubia
Fernando Rodríguez
socis que representen
25 anys d'història
25 anys de suport
al club bàsquet
a Tarragona
moltes gràcies
per estar avui
en aquest programa
que recorda justament
aquest quart de segle
d'història
del club i de la ciutat
gràcies i fins la propera
adeu-siau
Eixca-segadé
Eixca-segadé