CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Tarragona sempre ha estat una ciutat eminentment esportiva.
Una població amb una lluable inclinació envers l'esport.
Cal recordar, a tall de mostra,
que aquí va sortir el primer club nàutic d'Espanya, el 1878.
El primer club poliesportiu, el nàstic, el 1886.
I el 24 de desembre de 1924,
tres anys després de que el bàsquet entrés a Catalunya,
portat pel Paramillan, va debutar a Tarragona.
Va ser un partit a l'Avinguda de Catalunya,
on dos equips del nàstic van introduir per primera vegada
l'esport de la cistella a la ciutat.
Les opinions de la gent foren diverses.
Sorpresa, incredulitat, controvèrsia,
però sobretot curiositat.
Què s'havia de fer?
Que una pilota entrés per una cistella situada a certa alçada?
Quina bajanada, dirien aquells tarragonins
de la segona bècada del segle XX.
Especialment perquè el resultat va ser de 4 a 2.
El bàsquet a Tarragona,
fins a l'esclat de la guerra,
era patrimoni a tres equips,
nàstic, la Salle i escola de maestria.
No existien lligues regulars
i es feien amistosos amb equips de Reus,
Valls i el Vendrell.
Després de la guerra,
a la ciutat van existir dos clubs,
el nàstic i l'associació d'antics alumnes de la Salle,
i també equips d'aficionats
que jugaven lligues nocturnes
a l'antic garatge Càcero
i a la pista Balnàstic a l'Avingut de Catalunya.
Als anys 40,
els millors equips de Catalunya
van passar per Tarragona,
Barça, Espanyol, Joventut,
Manresa, Laietà, Mungat, entre valdres.
Però una crisi de clubs
va crear un llarg i trist parèntesis
fins a començament dels anys 60.
Aleshores,
va tornar amb força l'esport de la cistella
i va ensetar-se la rivalitat
amb els Reus Deportius,
Reus Ploms,
a més de l'AET i el Club Bàsquet Balls.
L'esport, però,
no va acabar de relar,
malgrat que l'any 1968
un equip femení, el Medina,
va jugar a la Divisió Bonor.
Aquells anys 60,
a través de l'única cadena de televisió,
es va promocionar el bàsquet
fent tots els partits del Real Madrid,
dels Lui, Caiquen, Emiliano, Sevillano,
Sainz, Ramos i companyia.
Però a Tarragona,
el futbol seguia tallant el bacallà,
fins que a finals dels anys 70
es produiria un fet,
com diríem,
definitiu,
oportú,
casual,
sigui com sigui,
la fundació del Club Bàsquet Tarragona
va provocar que al cap d'uns anys
el bàsquet
comencés a ser un esport de culte a la ciutat,
però això serà material
per un proper capítol.
CBT, CBT, CBT, CBT.
Bona nit,
benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui iniciem un recorregut molt especial
pels 25 anys d'història del Club Bàsquet Tarragona.
Cada setmana, a partir d'avui, des d'aquest espai,
els protagonistes de l'entitat
ens deixaran el seu testimoni
d'aquest tros d'història de l'esporri de la ciutat.
Cada programa començarà
amb una ressenya cronològica
els principals fets que ha viscut
el Club Bàsquet Tarragona
en aquest quart de segle.
Una aportació que, com heu pogut sentir,
anirà a càrrec
del nostre company periodista,
Enric Pujol.
Després, el programa analitzarà cada setmana
un aspecte de la història del club
amb diversos convidats.
I avui, que fem el primer programa d'aquesta sèrie
des dels micròfons de Tarragona Ràdio,
volem especialment recordar
i explicar el naixement
del Club Bàsquet Tarragona
aquell any 1978.
Ens situem, doncs, ja,
en aquell moment, l'any 78,
i en aquesta ciutat,
la ciutat de Tarragona.
I avui ho farem
en aquest primer programa
de Club Bàsquet Tarragona,
25 anys d'història,
amb la companyia de 5 persones
que tenen moltes coses a dir,
moltes coses a comentar
d'aquella fundació,
d'aquell naixement
del Club Bàsquet Tarragona.
Saludem a Pere Ferrer.
Pere, bona nit.
Bona nit.
També a Jordi Escrivà.
Bona nit.
Bona nit.
Joan Ruiz, bona nit.
Bona nit.
Joan Tarragó, bona nit.
Bona nit.
I José Antonio Corgoles,
també bona nit.
Bona nit.
Els cinc convidats
del programa d'avui
eren jugadors
o estaven vinculats
d'alguna manera
a la secció de bàsquet
del Gimnàstic de Tarragona,
una secció
de la que marxen
aquell estiu,
pràcticament primavera i estiu,
del 1978
i funden pocs mesos més tard
el Club Bàsquet Tarragona,
l'11 de setembre
de l'any 1978,
com dèiem,
sota l'empara
del cim
del Club Integral Mixta
que tenia a la seu social
al carrer Governador González.
Senyors,
per què marxen del Nàstic
i per què decideixen fundar
un club
com el Club Esquet Tarragona?
Qui comença?
Ja veig que em miren a mi.
Pere Ferrer,
primer president del club, per cert.
Sí,
i gràcies
a els que estan a la taula
i d'altres
que formaven part
d'aquella primera junta,
també em van concedir
el seu soci número 1.
Això jo sempre
ho he destacat
perquè ho veia greu molt.
Els motius,
van ser uns motius
en part esportius,
en part extraesportius,
diguem-ne que les motivacions
per sort han passat 25 anys,
deixem-ho estar,
la conclusió va ser
que preteníem
deixar de ser
el segon esport
dels clubs
que havíem estat,
nosaltres,
alguns de nosaltres
havíem estat al Tarraco,
havíem format part
de l'Èlida,
estalviant-se
a l'Udagoge,
perquè en aquells moments
això era divertit,
alguns
estaven
vinculats
a d'altres entitats,
a la Salle,
però sempre
havíem tingut el problema
que érem el segon esport
del club.
Per tant,
amb l'experiència del Nàstic
vam arribar a la conclusió
que potser el que caldria
era d'una vegada
disposar d'un club
que només fes bàsquet
i que només pensés
en aquest esport.
Aquest va ser l'objectiu.
Situem-nos de totes maneres
en el moment,
any 78
i en l'edat de vostès.
Quants anys tenien?
L'edat de nosaltres
era el José Antonio
que està aquí,
tenia 15 anys.
José Antonio,
crec que l'és 15 anys.
Sí.
I jo,
que era el veterano,
diguéssim,
el gran,
en tenia 23.
I com sorgeix la idea
de fer un club?
Ho tenen clar de moment
amb aquelles edats
amb 18 i 20 anys?
Com es pot pensar
de fundar
un club esportiu?
No ho sé, Joan?
Jo en aquest moment,
jo estava fent la mila
en aquell moment.
o sigui, jo vaig ser,
estava,
no estava en aquells moments
molt,
molt damunt del tema
perquè estava Saragossa
fent la mili
i, bueno,
tenien al tanto de tot
perquè venia a jugar
cada diumenge
però, bueno,
estava una mica
al marge, no?,
en aquest aspecte.
Però, bueno,
la idea era aquesta,
vull dir,
jugar a bàsquet
i fer l'esport
que no ens agradava
però depenent
de el que era
la gent
que en aquell moment
volien fer això, no?
El Jordi Escrivà
era jugador de bàsquet?
Sí, jo jugava
llavors amb el Nàstic.
Heu de pensar
que això fa 25 anys
i que l'esport
ha canviat molt.
Aleshores,
en aquell temps
érem un grup d'amics
i com a tal
doncs ens vam posar
la idea
de fundar un club
que ara seria
totalment impensable.
Vull dir,
començar
ara a fer un club
seria
totalment,
doncs no es podria haver fet
com s'ha va fer.
El que passa
que després,
doncs bé,
ha hagut molta gent
que s'hi ha perdut
molt de temps
que ho ha volgut
tirar endavant
qui ha posat les banyes
i gràcies a això
doncs ha arribat
al CBT
on estem.
Quina era la vinculació
del Joan Tarragón
en aquell moment?
Bueno,
en aquell moment
era jugador
pràcticament tots.
Tots jugaven
en el mateix equip?
Tots els d'aquesta taula?
No.
Jo no vaig arribar
a jugar
com a Nàstic.
Només un partit
de pretemporada
i en tot cas
per acabar tu ja...
Digues, digues, Joan.
Sí, bueno,
érem realment dos equips
que estàvem involucrats
que érem el júnior
i el sènior
que oscilàvem
entre els 18,
19 anys
i 22, 23
en el cas del Pere
que era el més veterano
i ho segueixent.
Sí, això no canviarà.
Però jo penso
que el que es va espènyer
a tots
era una mica
la inconsciència
de ser joves
i les ganes
de fer alguna cosa
pel bàsquet,
pel esport
que a nosaltres
ens agradava
i amb el que ens divertíem.
I el que deia el Jordi,
que al fi i al cap
érem una penya d'amics
incluïts els entrenadors
perquè els entrenadors
vull dir,
arribava el diumenge a la tarda
i sortíem tots junts
i això és el que ens va espitjar,
seguir aquesta amistat
i que ens animava
a tots a seguir.
Era una cosa
que ens mantenia junts.
El José Antonio Corcoles
quina vinculació
teníem
amb la resta
de jugadors?
Nosaltres vam fer
una tecnificació,
no eren de...
Estàvem jugant
a cada escola
a la seva escola
i es va fer
una tecnificació
per part del Nàstic
abans d'acabar el curs
del 77-78
i aleshores vam fer
la petemporada
com a Nàstic
i ens portava,
ens tenia que portar
Jesús Sant José
que a la vegada
era l'entrenador
del primer equip.
I jugador.
I bueno,
no sé si...
Estones.
No,
en aquel moment
igual ja no...
Estones.
En el 78-79
quan ja es va fundar
el club
ja no jugava.
Aleshores,
bueno,
va surgir el tema
de la decisió
o fundació
del nou club
i a nosaltres
vam plantejar
Jesús
amb bon criteri
es va plantejar
què fèiem
si manteníem
la vinculació
amb el nou equip
com a Nàstic
que de fet
vam fer un partit
de pretemporada
a Tàrrega
que és l'únic partit
com a Nàstic
que van jugar
van fer la pretemporada
tot l'estiu
allà a les instal·lacions
del Nàstic
i, bueno,
com a majoritàriament
el grup
de l'equip
aquest nou
que es formava
o no
que era el juvenil
era procedent
des del col·legi Sant Pau
al qual també
el júnior
també hi havia
molta gent de Sant Pau
al qual hi havia
una vinculació
per part de jugadors
que ja havien sortit
de la mateixa escola
i com a Jesús
indirectament
ja es va comunicar
que ell marxava
al nou club
nosaltres vam decidir
majoritàriament
d'anar al nou club.
El naixement
del club
té la data
de l'11 de setembre
1978
és a dir,
un any després
per exemple
de la famosa manifestació
de la històrica manifestació
de la Diada Nacional
de Catalunya-Barcelona
a veure,
l'edat està buscada
a posta?
És una casualitat?
No,
diguem-ne que és una casualitat
buscada.
És a dir,
tot això va durar
des de l'acabament
de la temporada.
Però això vol dir
que l'11 de setembre
del 78
aquí un grup dels presents
i més gent
es reuneixen
i funden realment
el club?
Sí,
això sí és cert
perquè després de converses
pensa que el que deia el Jordi
de que avui dia
això seria impensable
entre diverses coses
perquè érem uns romàntics
del bàsquet,
ens agradava,
ens ho passàvem molt bé jugant,
però ens ho passàvem molt bé
el dissabte,
si jugàvem el diumenge
perquè anàvem tots junts,
el diumenge
quan acabàvem el partit
perquè tornavem junts,
és a dir,
estàvem junts a tota hora,
és a dir,
semblàvem,
a part de les nòvies
que teníem cadascú de nosaltres,
semblava que en realitat
els nòvies érem nosaltres,
i fixa't que després de 25 anys
seguim.
Encara us han barallat.
No, no, no,
això cadascú se sap l'oceu.
Bueno, sempre un partit de la cosa.
Però entre nosaltres no.
Llavors aquesta penya,
aquesta voluntat,
ens va fer agafar-nos amb il·lusió
alguna cosa que
si ens ho haguéssim plantejat en sèrio,
amb tot el que després va sortir,
perquè necessitàvem diners,
necessitàvem instal·lacions,
jo podria parlar
perquè ho vam viure junt
amb el Xavier Mas,
que després va ser president del club
i que avui està molt vinculat,
tots els problemes que ens van sorgir
amb un ajuntament
que passava olímpicament
d'aquesta necessitat.
Amb unes instal·lacions esportives
llavors gestionades per...
On comença a jugar l'equip
aquella temporada?
Perquè això ja ens estem avançant
una miqueta, però...
On podem.
I on vam poder va ser
el pavelló de Sant Jordi,
però amb traves,
amb pegues,
amb un nàstic
que pressionava total i absolutament
per evitar que això tirés endavant,
perquè esclar,
el club li havia creat
un gran problema a aquesta situació.
La federació ens va mantenir
la categoria
perquè érem un col·lectiu,
abans parlàvem dels jugadors,
no podem oblidar en cap moment
que els tècnics en aquell moment,
que eren el Jesús San José
i el Pep Felip,
bastant coneguts
del món del bàsquet,
que també continuem sent molt amics,
també estaven ficats.
I clar,
els veteranos com a jugadors
érem nosaltres,
el Pep,
per sort és més gran que jo
i el Jesús també.
Això val la pena aclarir-ho.
Llavors vam negociar
amb el Sant Jordi,
però tot eren pegues,
tot eren traves,
el Nasti,
que era un club important,
nosaltres érem,
segons deien alguns,
d'on van estos
i què se han creït,
i això va durar uns mesos.
Clar,
nosaltres potser ens vam picar,
suposo que el senyor Vives
del CIM
també hi va ajudar força
a empènyer
a les reunions que fèiem allà
al mesón del CIM,
tot plegat.
Llavors la fundació,
que és el que anava,
en realitat es va fer,
es va decidir
a primers de setembre.
El que passa és que,
com que érem uns catxondos,
vam pensar
que una data important
per fundar el club
per Catalunya
i per nosaltres
i per record,
ens semblava que no venia
de tres o quatre dies
i que l'acte de Constitució,
perquè no la podíem fer el dia 11
i així ho vam fer.
És a dir,
sí es va fer una reunió
el dia 11
i es va fer un acte
que si pogués aparèixer
seria francament divertida
perquè es veuria
com es feien les coses.
Fulles grapades,
plenes d'oli,
perquè aquelles reunions
passava el que passava
amb els bocates
i les torrades
i bé,
tot anava així,
però ens anàvem sortint.
És a dir,
aquest era l'empenta
que avui dia
encara existeix al club.
I per què es reunien
al mesón del CIM?
perquè el bar es port
tancava quan tancava
i ens feien fora
i perquè el Pau
al restaurant de la Rambla
arribava un moment
que eren molt amics
que ens deia
escolta tu,
jo he de tancar,
me'n vaig
i feu el que us convingui.
El senyor Vives
ens va oferir
la possibilitat
d'ocupar
un altell
que hi havia
al mesón del CIM.
Un altell?
Sí.
Vam necessitar
els estatuts
per poder formar...
perquè si no
no ens podíem formar.
I aquell altell,
escolta'm...
I aleshores que us reuníeu
cada setmana
amb bocates
o quan...
quan podíem
i cada cosa...
Quines anècdotes
podeu recordar
d'aquella època?
Entrenàvem,
a més a més,
perquè clar,
s'havien d'entrenar
per jugar el diumenge,
no?
I a més a més,
normalment els dilluns
al vespre
hi havia les reunions
i...
I encara hi havien afegit.
Jugàvem,
entrenàvem,
fèiem les reunions,
ens reuníem...
El de l'altell
és important
perquè un equip de bàsquet
avui dia no té gràcia
perquè el més petit
ja fa metro vuitanta i pico.
Però és clar,
en la nostra època
els grans,
els que llavors
érem grans
fèiem metro vuitanta i sis.
És clar,
ens reuníem amb un altell
que...
Sí,
el Joan ens trencava el promig.
Era l'únic
que no havia d'acotxar
a l'entrada.
Però és clar,
l'alçada d'aquell local
devia fer aproximadament
un metro i mig,
metro seixanta,
com a molt.
És clar,
havies d'anar acotxat
fins que se t'assentaves.
Llavors,
clar,
anècdotes.
Jo crec que podríem
fer un altre llibre com aquest
si tots comencessim a portar.
A veure,
qui recorda alguna anècdota
especialment divertida
o, en fi,
d'aquelles que es puguin explicar?
Vinga,
no n'hi ha ningú?
Jordi.
Bé,
tenim també
el famós festival
del Pere Tàpies.
Perquè aquesta és una
de les primeres iniciatives
que preneu
com a Junta Directiva.
Aquesta és una de les primeres
iniciatives que prenem.
Explica,
què feu?
Decidiu de muntar un festival?
Sí,
el primer fracàs.
Va ser muntar
un festival
amb el Pere Tàpies
per poder
recaptar diners.
Evidentment,
necessitàvem diners.
Es munta
el Camp de Mar,
sembla que va ser?
Sí, sí.
I,
bé,
va vindre la gent
que va vindre.
No, no, no,
cal aclarir
una petita cosa.
Per poder fer
el festival
al Camp de Mar,
l'Ajuntament,
en aquells moments,
diguéssim,
controlat pel senyor
Requesens,
crec recordar.
No, encara no, eh?
Encara no?
Sí, sí, sí.
L'any 78
no s'havien fet
les primeres eleccions
democràtiques.
Hauríem de...
Deixem-ho.
És igual.
El fet és que
se'ns va exigir
un dipòsit
perquè,
si no fos cas
que féssim molt bé
el Camp de Mart,
crec recordar
150 o 200.000 pessetes
del 78
amb un club
que s'acabava de constituir
que estava intentant
reunir diners
i el senyor Vives
va ser
el que ens va fer
d'avalador
d'aquest dipòsit
que havíem de fer
per poder utilitzar.
I ara sí
que pots explicar
l'èxit que havíem tenit.
Quanta gent hi va anar?
No recordo,
però el que sí recordo
és que vam tindre
que anar a parlar
amb el Pere Tàpies
a veure si ens fèiem descompte
perquè no li podíem pagar.
I el Pere Tàpies
és cobrada,
si no crec recordar malament
50.000 pessetes.
Sí, sí, sí.
Aquí arriba el primer deute
del Club Basque a Tarragona
de la seva història?
No, no, no.
Ho vam salvar
perquè entre que el Pere,
que això
jo sempre m'ha agradat
explicar-ho,
es va portar molt bé,
ell era conscient
per què es feia allò,
i a mi em va tocar sortir
perquè jo en aquells moments
era una mica
estava a tot arreu
al mig de l'escenari.
Per sort,
la gent que hi havia
gairebé tots eren coneguts,
per tant, era fàcil,
i em vaig haver de dirigir,
escolteu,
quan sortiu
hi haurà una caixa
aquí al racó
i si voleu aportar alguna cosa
ens ajudareu
a salvar el tema.
Van passar una safata.
Escolteu,
i tots els que éreu directius
en aquella primera junta
també jugàveu?
Tots?
Éreu alhora jugadors
i directius?
Sí, sí, sí.
I entrenadors.
Fèiem de tot,
ho he dit abans el Pere.
O sigui, érem jugadors,
delegats també hi havia.
Érem delegats
i alguns entrenàvem
a quits,
després posteriorment
a quits inferiors.
Vam formar també,
crec recordar,
una junta
d'entrenadors
que estava presidida
i pel Jesús San José
amb el qual jo estava
de secretari.
O sigui,
que a part d'entrenar
fèiem actes
de la junta directiva,
buscaven diners
per tirar endavant,
entrenàvem,
jugàvem,
ho fèiem tot.
Alguns estudiaven,
suposo,
per l'edat
i altres potser treballaven.
Treballàvem.
I a més,
alguns,
els que encara tenien una estona,
feien d'entrenadors
escoles de Tarragona.
Sí, sí.
Perquè érem,
la majoria teníem,
a col·legis
que fèiem d'entrenadors.
I després encara anàvem
a recaptar socis
i a penjar cap peus.
I a penjar lleteus
i anàvem fent...
A veure,
érem 30 o 40 sonats,
perquè no es pot dir
d'una altra manera.
És que ara justament
us anava a dir,
no us prenien part
xalats,
tocats el bolet.
Però és el que ens ajudava més.
A veure,
els picàvem.
Ens rebotava molt
el fet
que no creguessin en nosaltres.
A veure,
nosaltres potser
no teníem prou consciència
del que estàvem fent.
No.
A veure,
ni crec que penséssim
ningú dels que estem aquí
ni els que estàvem allí
que arribéssim
on t'ha arribat el CBT,
no?
Però jo penso
que tot va sortir
d'un puntillo de pique
i com que la gent
que ens va picar
va seguir picant-se,
doncs jo em penso
que per això
no vam afluixar,
no?
Jo crec que ens van fer
un favor.
Ens van fer un favor.
definitiva.
Però qui teníeu en contra?
Pràcticament tothom?
O en contra?
O amb una sensació de...
No, no, no.
La gent del bàsquet,
la gent que li agradava
exclusivament el bàsquet
el teníem a favor
perquè eren conscients
del que estàvem fent.
La gent que llavors
tenia un pes
o es pensava
o es creia
que tenia un pes
a la ciutat
eren els que teníem
en contra
i són aquests
que fèiem al comentari
sobretot en l'altre idioma
de estos no van a resistir
esto es una tonteria
perquè després van establir
una sèrie d'aliances
contra natura
absurdes
que van aflorar
i això encara ens va...
Em sembla que ho estem fent bé
em penso que l'encertem
i la prova és que després
amb tota la gent
que ha vingut al barriere
aquí estem.
Algú em sap explicar
com vau fer els estatuts
al club?
Perquè ja mira,
això era una cosa seriosa
una fotocòpia
d'uns altres estatuts
i d'aquí
es pot dir de quina entitat?
Sí, sí, és el que he dit abans
el Jordi
el Vives
del Club Futbol Tarragona
ens va deixar els estatuts
per fundar el club.
I els vau copiat el qual?
Pràcticament.
Pràcticament.
Hi havia profundes
dividies d'opinió
article per article.
On posava futbol,
on posava bascet.
Sí.
No, no, no, però...
No, sí,
van haver modificacions, però...
Això vols dir, no?
Perquè si el soci,
el soci d'honor,
el soci de número...
És a dir,
hi havia unes polèmiques
molt divertides.
Amb comes,
que a vegades
és que el soci fundador
té que tindre uns drets.
A veure,
quins drets havia de tindre?
Jugar,
pencar,
anar a treure...
A veure,
hi ha un que s'hi voldria remarcar
perquè el soci fundador
també pagava...
De la persona
que també ens va donar
un gran cop de mà,
que va ser Lluís Tió,
que en aquell moment
era president de la federació,
que sense ell
no es hauria pogut fer
el Club Basquet Tarragona,
perquè ell ens va conservar
la categoria
que havíem adquirit
l'any anterior
amb el Nasti.
Això vol dir,
per exemple,
José Antonio,
que jugueu a la tercera divisió,
de l'època?
El primer equip,
sí.
El primer equip.
Exactament.
Després ja hi havia
el Júnior i el Júnior
que jugava a la Lliga Provincial.
Paviau de Sant Jordi?
Jugàveu?
Podíeu entrenar ja també?
Sí.
Aviam,
el Sant Jordi ho vam aconseguir,
no me'n recordo ben bé com,
però el que sí que està clar
és que vam dir
moltes més mentides
que veritats,
perquè, esclar,
no teníem diners,
a més a més,
les tarifes que ens aplicaven
eren draconianes,
és a dir,
era una autèntica barbaritat,
perquè si llavors l'hora,
no ho sé,
es pagava a 100 pessetes
a nosaltres,
ens la demanaven a 300.
El que passa
que amb la idea clara
de dir, bueno,
quan hi hagi un tema
de morositat,
ja en parlarem,
nosaltres tirem per davant.
I, de fet,
crec recordar
que les dues primeres temporades
vam aconseguir
uns superhàbits
demencials,
és a dir,
si el pressupost
era de 300,
doncs
en recollíem
305,
però que, clar,
qui que palmava
érem nosaltres,
els pares,
els tiets,
els parents,
que eren els que podies
anar a tracar fàcilment,
perquè es fessin socis.
Quants socis
en aquelles primeres setmanes,
en aquells primers mesos?
Jo me'n recordo
que jo,
a més,
estava jo de tesorer,
crec recordar
que els 18 o 20 primers socis
eren els fundadors
i a partir d'aquí
fins als 50 o 60,
no més,
eren pares,
amics,
germans.
Els 60 ja havia el primer any.
Sí,
el primer any
sobre els 60,
però tot era família
nostra,
les nòvies,
eren els pares.
I el primer tracorer del club,
recorda el primer pressupost del club?
Per fer-vos una idea, eh?
El vaig veure
i no sé si van ser
unes 300 mil peles,
oi així, eh?
Al voltant de les 300,
que Déu-n'hi-do,
per l'època.
Sí, sí, sí,
eren tres equips,
eren tres equips,
el primer equip
jugava
tota la província,
o sigui,
tota Catalunya,
anava pràcticament
cada 15 dies
a Barcelona
i els dos equips
inferiors
anaven per aquí,
però bueno,
anaven a Tortosa,
a Cantaires,
a Poet,
tot això.
Una altra feina dels directius,
a més de jugar
i entrenar,
era els caps de setmana
acompanyar
els equips,
els nanos
de l'equip inferior,
amb els cotxes,
perquè és clar,
qui tenia cotxe
érem nosaltres,
no ens podíem permetre
això que vol dir,
que jugàveu
en una hora determinada
un dia determinat,
a més acompanyàveu
a l'equip inferior,
fèieu de directius,
entrenaveu,
buscàveu...
I el que tenia una estona,
per exemple,
el Joan ha parlat
de què feia l'Emili a Saragossa,
doncs em crec recordar
que en una o dues ocasions
el vam acompanyar,
però no teníem res més
que fer,
com que ens avorríem,
doncs vam decidir
acompanyar-lo a Saragossa
per deixar-lo al quartel.
El Jordi,
què volia afegir?
No, no,
que deia que els desplaçaments
es feien amb els cotxes particulars,
no, aquí,
a veure,
tothom ara va amb autocars,
amb avions,
però nosaltres anàvem
amb el cotxe que teníem,
que aleshores,
doncs,
eren 600 i minis
i tira endavant.
I en aquelles primeres reunions,
de què us preocupeu més?
De l'aspecte purament esportiu,
és a dir,
de la competició,
de què s'ha de jugar de seguida,
o potser ja us preocupeu,
sobretot,
d'aspectes més socials,
és a dir,
de buscar recursos,
socis,
en fi...
Home,
tractàvem tots els problemes
que ens sortien durant la setmana,
doncs...
Amb ser humor,
també.
A nivell de desplaçament.
Sí.
Aprofitàvem per sopar ahir al CIM,
que és el que he dit abans el Pere,
a part que començàvem la Junta
i, bueno,
i demanàvem les típiques
botifarres negres i tal,
els xurissets i tot això,
doncs, bueno,
parlàvem una mica
dels problemes
que havien sorgit
durant la setmana
amb els entrenaments
o la setmana anterior
amb els desplaçaments,
buscàvem recursos
per intentar,
doncs,
sofragar els gastos que teníem,
vull dir que tractàvem tot.
El que menys tractàvem
era el que comentaves tu
era a nivell social,
vull dir,
teníem tants problemes
a nivell d'econòmics
i a nivells de desplaçaments
i coses d'aquestes
que el que menys pensàvem
era en trobar socis
o en trobar...
sinó que...
El que dèiem abans,
vull dir,
els primers que trobàvem
eren els pares,
els amics
i aquests eren els que
d'alguna forma
sablejàvem
perquè poguéssim
portar a terme
el pressupost del club.
I amb tot això,
el nivell físic es mantenia?
Sí.
És a dir,
entrenàveu bé,
conservàveu...
Home, pensa que el primer any...
Com s'entrenava en aquella època?
Home,
doncs s'entrenava
tres dies a la setmana,
vull dir que...
Més els dissabtes.
Més els dissabtes,
el dematí,
que es feia teòrica,
normalment,
dematí o tarda,
i es jugava els diumenges,
normalment,
vull dir,
i algú jugava dos partits,
un amb el júnior
i l'altre amb el júnior.
Molts,
molts jugava dos partits.
Els júniors majoritàriament
jugaven dos partits.
Molts jugava dos partits
en un cap de setmana.
Jugava amb el júnior,
amb el seu aquí,
amb l'equip superior.
Sí,
l'obligació era jugar
juvenil,
júnior,
sènior,
llavors molts júniors
que tenien,
bueno,
que eren Javier Mas,
el Patxi Saracho,
aquesta gent que jugava amb el júnior,
després passaven a...
repotirien amb el sènior.
I, de fet,
jugaven la matina
amb els tres equips,
dirà bé,
perquè en Dani
coincidia amb els tres equips,
juvenil,
júnior i sènior,
això també donava caliu.
Normalment,
com que no ho fèiem bé
amb els júnior,
els fèiem repetir amb el sènior.
I aquella primera temporada,
l'equip sènior,
l'equip gran,
fa una més que acceptable temporada?
No,
no,
vam fer una temporada horrorosa,
ens vam salvar
perquè dius,
és bo.
De mirar,
clar.
Si en baixaven tres,
nosaltres vam ser
els tres i mig.
Però potser va ser fonamental,
potser salva la categoria
aquella primera temporada?
Sí,
sí,
perquè s'arriba a baixar
i potser...
El que era important
és el nivell de conya
que hi havia a les reunions,
això era molt important
per les edats,
això és claríssim.
El segon,
la il·lusió.
El tercer,
coses que ens hem deixat de dir,
que després de fer tot això
encara agafàvem els cartells
i els anàvem a enganxar.
Ens repartíem
i anàvem amb cel·lo
i anàvem fent.
És a dir,
érem uns sonats joves
amb ganes
i això era important.
I després,
abans parlaves d'anècdotes,
n'hi ha una
que crec que té la seva importància
que el 23 de febrer
de l'any 81
va ser el cop d'estat.
Aquell dia teníem junta
i no va faltar ningú.
Qui més,
qui menys portava la ràdio a l'orella,
anava pendent del tema,
d'escolt,
encara haurem d'apratar a córrer,
però teníem reunió
i no va fallar ningú.
Amb això que dius,
se m'acut que aleshores,
dos anys i mig després,
bàsicament,
la directiva continua sent la mateixa,
el grup humà continua sent el mateix
i es va mantenir
durant molt de temps.
Sí,
bueno,
jo vaig estar durant tres anys.
Després em vaig desvincular
com a president,
però...
Home,
ja n'han anat
ben relleus,
però vull dir,
la prova està en que el Rafa Pintado,
que estava allà al començament,
jo vaig estar com 18 anys
des del començament
fins que va estar el Javier Mas de president,
que va ser llavors
quan jo ho vaig...
o quan aquella junta ho va deixar,
ho vaig deixar.
És el que comentàvem,
aquells amics,
a continuar,
avui encara ens trobem ara
una vegada al mes per sopar
i ens ho passem.
No, no, inclús
els dimecres
encara anem a jugar
els que ho enten.
Els dimecres anem a jugar també,
vull dir que encara...
I barrejant coses,
en la regla final
d'aquest primer programa de la sèrie,
després de la mala experiència
del Pere Tàpies,
del concert,
encara us vau atreviu
a fer més coses d'aquest tipus?
Sí, sí.
Ara jo,
quan comentava el Pere
el de les cartells,
recordo
que un dels primers patrocinadors
del club
va ser el long play.
Me'n recordo
que feien festes
allà a l'on play
i que inclús
anàvem a pegar cartells
de les festes aquestes.
Vull dir...
I el descapotable
de l'on play
anaven a fer...
Explica, explica,
què és això?
Sí, feien festes.
No ho expliquis tot, eh?
No, tot no.
Això que eren dissabtes a la nit,
no?
Feien festes dissabtes a la tarda.
Sí, bàsicament dissabte a la nit.
Cada vegada recollíem
algun jugador
que teníem partit
dissabte a segons quines hores
a la tarda
i els recollíem ja directament
del long play.
I anàveu amb un cotxe descapotable?
No.
Bueno, el del cotxe del long play...
Es deixava
dos cavalls que tenia
i amb aquell...
El dos cavalls era tapat.
En realitat,
el cotxe
en què
muntàvem el xou
amb les 25 hores
era un doig d'art
gros
al que se li havia tallat
la capota,
se li havia posat
un altaveu al davant
i una darrere
amb un caset
i anàvem per Tarragona,
Saló i tot arreu
amb un cintes
que gravàvem
amb el locutor de...
que va morir,
no me'n recordo,
del seu nom.
Locutor,
aquí hi havia argentí,
aquí a Tarragona,
el Carlitos...
Bueno,
és igual.
No ho recordo.
Les gravàvem a la disco
i llavors
anàvem fotent soroll
per Tarragona i per Saló
anunciant tot això.
I del long play
sí que és important recordar
l'Antonio Claver
que va ser la primera persona
que es va creure
que érem capaços
d'aliar-la
i ens va ajudar
a la segona temporada
amb una quantitat.
L'Antonio va morir
en un accident
i em sembla
que val la pena recordar-la.
L'on play,
el film,
alguna cosa,
alguna altra local
o alguna altra instal·lació
d'aquells primers moments,
algun altre establiment
que valgui la pena recordar?
El FIE,
les instal·lacions
del FIE de la Pineda
que també ens van cedir,
perquè nosaltres
això de les discos
sembla que era el nostre,
ens van cedir
la utilització
de la discoteca del FIE,
els dissabtes a la tarda
per muntar festes.
Diguéssim que l'èxit
era similar al del Pere Tàpies
però no desastrós com aquell.
Senyors,
en una paraula,
ho tornaria a fer?
Sí, evidentment.
Sí, sí.
Tenint 18 anys,
20 anys com teníem,
segur.
Ara potser no faria.
Amb aquesta edat
ara ja seria complicat.
Ara ens costaria molt més.
Però amb 18 i 20 anys
tira-se endavant com sigui.
Se senten orgullosos
d'haver fet esport
i haver fet ciutat?
Per suposat,
per suposat que sí.
I d'haver puntat el CBT,
molt.
És un orgull.
i veus que les cares
que llavors eren molt joves,
com hi ha el Xavier Perquí
o el Pere Tobilla,
que no hi és,
o el Rafael en aquests moments,
són els mateixos
amb més edat,
menys cabell o blanc,
però que continuen
fent el mateix que feien.
I el CBT,
mirem on està.
Pere Ferrer,
Joan Ruiz,
José Antonio Córcolés,
Jordi Escrivà,
Joan Tarragó,
els cinc primers convidats
d'aquesta sèrie,
d'aquest programa.
Club Basca Tarragona,
25 anys d'història.
Amb ells hem recordat avui
segurament els moments
més divertits com a mínim
d'aquest quart de segle del club,
el moment del naixement,
el moment de la fundació,
aquell any 1978.
A tots,
a tots cinc,
moltes gràcies
per haver convertit
aquest primer programa
amb nosaltres,
amb els oients
de Tarragona Ràdio
i felicitats
per la feina feta
durant aquest quart de segle.
Gràcies i fins la propera.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Béu-siau.
Béu-siau.
Béu-siau.
Béu-siau.