Santa Ticle 2003 a Tarragona Ràdio, la ràdio de les festes.
Escoltem ja els espetecs dels Diables.
No sé si tenim la Núria preparada, perquè ho feia ara mateix en blanc camicaz, eh?
Però mai m'ho he dit. Núria Cartanyà, bona tarda.
Bona tarda, Sílvia. No sé si rebeu bé el so. Em sentiu bé?
Et sentim perfectament, Núria. A més, sentíem els espetecs ja dels Diables, no?
Ara em sentireu bé, però d'aquí uns momentets no,
perquè és que estan arribant els Diables amb el seu espectacle de foc.
Si us sembla, ara us explicarem amb qui estem, aquí a la plaça de les Cols,
com es desenvoluparà aquesta processó, però és que tenim els Diables ja aquí.
Ens deixem amb aquest atmosfèric.
Això tothom que t'anava a dir, deixem els Diables i amaga't, eh?
Amaga't perquè les espurnes són de les que cremen, no són de mentida, aquestes.
Dic que la nostra companya Núria es troba ara mateix a la plaça de les Cols
i que des d'allí seguirem el que és la cercavila del seguici popular de Santa Ticle.
Demà també serem en directe amb els castells, amb la processó,
amb la missa al matí a partir de les 10 des de la Catedral de Tarragona.
Estarem, com us dèiem, in situ, si pot ser, per portar-vos des de Tarragona Ràdio
des del 96.7, la ràdio de les festes, la festa de Santa Ticle.
Sílvia Dolce, per aquí jo estic amagadeta en un racó, perquè és que fa por, eh?
Fa realment poques diables.
I tant, i tant, i tant.
Però dic que la Núria no està sola.
Núria, presenta'ns el nostre partener, podríem dir-ho.
Espera't, Sílvia, si et sembla que acabin els Diables,
perquè això és un veritable caos, però estem a primera línia.
A la seva primera línia de foc, mai millor dit, eh?
I la veritat és que els Diables no tenen cap mena de mirament
en apropar-se a la gent, ens tenen a tots atemorits.
I ve molta gent al davant que m'ha anat recolant a poc a poc al darrere.
I ara que ha tornat la calma, que l'únic que ha quedat aquí a l'ambient
és amb molt de gust, amb molta oloreta i molta pòlvora, també.
Tornem amb el nostre col·laborador, el que ens explicarà,
doncs, una mica ens farà documentarista d'aquesta cercavila.
Ell és el Jordi Cubillos.
Podríem dir que és, com et definiries, un amant de les festes en general, Jordi?
Sí, i en tot cas, si ens hem de posar una mica a la moda dels darrers anys
de la festa major de Santa Tecla, podríem dir que soc el fester convidat.
Tenim la beguda convidada, l'ètnia convidada.
En aquest cas, jo em podria autoqualificar de el fester convidat.
Sí, perquè el Jordi ve de Sitges,
però la veritat és que vam contactar amb ell a començaments de setmana
i ja estaves a Tarragona.
O sigui que has vist tota la festa, podríem dir.
Sí, naturalment, una cosa és veure una festa
i l'altra cosa és viure la festa, que és del que es tracta.
Ara mateix veiem els diables.
Tenim la diablesa aquí al davant, una diablesa que en realitat és un home
i diuen que com més verbut i que faci més por, millor.
És un home verbut, doncs, vestit de diablesa dona
i tot el seguici de diables que els acompanyen representant els set pecats capitals
que van tocant els timbals.
Una cosa que és llàstima és que els nostres oïdors
no puguin assaborir la flaire de pòlvora dels diables,
que és un dels elements industriables d'aquest ball.
De totes maneres, els hi trametem des d'aquí, aquesta flaire.
Olorin, olorin, és pòlvora.
És pòlvora, un munt d'efectes pirotècnics,
els que porten els diables de Tarragona.
De tota manera, es veu que ja porten uns tratges construïts especialment
perquè ni tan sols una espurna penetri entre fibres.
Sí, aquesta és la intenció, de tota manera, amb l'ús i a base d'anys.
Sí que van penetrant, van foradant, es van malmetent els trajos
i s'han d'anar canviant de tant en tant,
cosa que han fet aquest ball de diables.
Crec que era una antiguitat de deu anys tenien els trages que han canviat
i la colla en si ja en fa 20 que surten en el seguici
que van recuperar aquest ball de diables tan antic i tan nostrat,
no solament a Tarragona, sinó, jo diria, a totes les comarques
del Tarragonès, del Baix Camp, del Penedès, etcètera.
Les zones, diguéssim, de tradició més tradicional valgui la redundància.
Doncs ara veiem tot el seguici de diables
que estan ajuntant unes bares en què en el capdamunt
vaja com unes masses en què porten a focs pirotècnics al capdamunt
i estan tots reunits com a fent conxorxa.
Una mica apartat d'ells, però també al centre d'aquesta representació,
la diablesa i llucifer, el cap dels diables.
i sembla que això és una conspiració i que aquí pataran força.
i aplaudiments de la gent,
la gent que estava espantadíssima també, tot en un racó,
però quan s'acaba és un descans.
Hem sentit una carretillada conjunta, podríem dir-ho així?
Sí, sí, sí, s'han ajuntat tots i vinga, a veure què podia fer més foc.
Val a dir com a curiositat que veiem uns nens,
uns nens que acompanyen el ball de diables,
que què estan fent, Jordi? Això és curiós i útil també.
Bé, és una mesura de seguretat que tenen ja moltes colles de diables
arreu de Catalunya.
és una sèrie de voluntaris, en el cas dels diables de Tarragona,
són la gent més joveneta,
que van amb aquelles màquines,
els que siguin del camp ja saben del que els parlo,
la màquina d'ensulfatar,
és a dir, aquella mena de motxilla,
dipòsit que llença aigua,
en aquest cas no és per ensulfatar,
òbviament, sinó que és per remullar
les espardenyes o fins i tot els trajos dels diables,
perquè si ha caigut alguna espurna,
s'apagui immediatament,
i també per refrescar una mica l'alta temperatura
que provoquen elements pirotècnics
com els de titani
o d'altres exquisiteses que llencen els diables.
Doncs ens acaba de plantar al davant aquí a la plaça de les Cols
el drac,
que és la primera de les figures del bestiari
que passarà per aquest seguici.
Un drac que,
en el que seria el bec i també en les ales i en la cua,
porta efectes pirotècnics
i sembla que també estan a punt d'engegar-los.
Evidentment, un drac sense foc,
sense aquests efectes no tindria la mateixa ferocitat.
La gent que es torna a apartar
i milers de colors que acompanyen l'efecte lluminós del drac.
Espectacular i impressionant,
el drac vermell ferotge
amb tots aquests cuets situats al morro, a la cua.
El drac que és un símbol
que no pot faltar a la majoria de festes majors.
El drac seria el símbol de l'infern per excel·lència,
per dir-ho així.
I aquest drac tarragoní potser encara
ho simbolitza una mica més,
perquè a diferència de molts dracs de Catalunya,
en lloc de predominar el color verd o el color verd fosc,
com d'altres dracs,
és un color vermell,
és a dir, un color d'infern autèntic.
El drac que en principi seria el drac de Sant Jordi,
tot i que aquí a Tarragona ens l'hem fet nostre
i diem una mica que és el drac de Sant Roc, eh?
I ara tenim el bou.
El bou que en principi és bon jan, el bou.
Bé, en principi podia ser bon jan,
perquè en tot cas els orígens serien
d'aquelles processons del corpus
en què es feien representacions bíbliques
i el bou podria formar part de la representació
de l'estampa de Barlem,
amb el bou, la mula
i naturalment el nen Jesús.
En aquest cas aquí no hi ha nen Jesús
i no és una estampa tan bucòlica,
sinó que llença foc per sis punts,
tant a la boca, al morro, com a les banyes.
Ara mateix ja n'encés.
I el Jordi, que es queda ben apropet dels focs artificials,
sembla que s'hi està acostumant, no us hi té por,
però la veritat és que ens hagués anat molt bé
venir aquí a la plaça de les Cols
amb un barret de Santa Tecla, eh?
Que aquest any dèiem que eren molt grans,
però es queden petits, eh?
Veient tot aquest espectacle pirotècnic.
Era la ballaruca, bé, el fètoms del bou,
de fet, acompanyat, doncs, també al morro
i a les banyes d'aquests elements pirotècnics.
El bou, com ens comentava el Jordi,
que és un personatge, doncs, bíblic, 100%,
que apareixia ja antigament en les representacions
del que era la nativitat,
i una mica contraposat a la mula, eh?
El bou seria el personatge positiu
i la mula seria una mica el personatge negatiu.
Ho comentarem després quan arribi la molassa.
Acompanyat el bou del seu propi seguici de timbalers.
Un bou que es va recuperar l'any 92
a càrrec de l'associació de veïns de Sant Pere i Sant Pau,
que són els seus portadors.
Abans ens hem oblidat de comentar que crec que val la pena.
El drac va ser recuperat l'any 85
i portava uns trajos pintats expressament
per un artista local i internacional,
com és el Josep Maria Rosselló.
Doncs atenció, perquè arriba un dels elements
més estranys, més curiosos de la festa
i també dels més novedosos.
Ara us explico amb la seva història.
És la d'Hídria.
Està situada ja aquí al capdavant
de la plaça de les Cols.
No saben ben bé com situar-la,
potser perquè pugui arribar a fer tot el tomb,
perquè la víbria em sembla que és d'aquells animals
que es mouen moltíssim.
Com que està portat per una sola persona,
té moltíssima mobilitat,
pot anar amunt i avall,
i això farà por, eh, Jordi?
Sí.
Gràcies.
Gràcies.
Està engegant el que són els efectes pirotècnics
que porta la víbria tant a la boca com a les ales
com en la seva cua.
Escoltem el soroll del foc.
i la víbria que és el darrer dels animals,
el darrer animal pirotècnic, podríem dir-ho,
del bestiari de foc.
Tots els altres animals que vagin passant per aquí
per la plaça de les Cols, pel seguici,
doncs ja no portaran aquests efectes pirotècnics.
Jordi, en comparació amb altres anys,
com ho veus això?
Més ple, més buit?
En comparació amb altres anys,
exactament el mateix,
que vol dir igual però diferent,
és a dir,
seguint els mateixos trets,
i quan parlo de trets,
no parlo d'aquests que m'he escoltat ara,
que correspon a la vall de Serra Llonga,
que va al darrer de la víbria,
sinó que em refereixo a les mateixes característiques
d'emoció,
d'aquesta vivència tan única que és cada any
viure el seguici de Santa Tecla,
i no sé què més dir,
perquè es fa difícil d'explicar.
Són més que percepcions,
són emocions,
i això és molt difícil d'explicar.
Doncs com ens comentava el Jordi,
arriba ara,
de fet escoltem els timbals de fons,
i està arribant ja pel carrer Major,
el que és un dels valls parlats,
un dels dos valls parlats
que ens queden aquí a Tarragona,
el vall de Serra Llonga.
Tot ple de trabucaires,
Serra Llonga i els seus bandolers,
associats podríem dir,
que a part de fer sonar el seu trabuc
i d'espantar tothom,
ens explicaran això,
de manera parlada,
alguna història,
una història
que es remetrà al ball original,
però que també tindrà
molta part d'actualitat,
molta part festiva,
i sobretot irònica i crítica.
Estàvem escoltant ara
els timbals de la víbria,
una formació de nou timbals
que van molt ben conjuntats,
i que a més llueixen molt
perquè en guany estrenen vestuari,
però no és una repetició
del mateix vestuari que tenien,
sinó és un disseny absolutament nou.
Ja tenim aquí els trabucaires,
els bandolers del Vall de Serra Llonga,
que em sembla que aquest any
també estrenaven algun vestuari,
no tots,
però algú renovava vestuari
aquí al Vall de Serra Llonga.
S'estan col·locant
i han fet apetar el seu trabuc,
un trabuc que cada vegada
que volen que soni
l'han de recarregar en pòlvora,
diguem que és d'un sol tret.
I per tant venen els espetecs junts
i marxen junts també.
Sembla que ara estan pacíficament col·locats
fent rotllana
perquè ens han d'explicar alguna cosa
i van acompanyats de música,
com podeu sentir.
Gràcies.
Preparats per una entrecàrrega?
Visca Tarragona
i visca Santa Tacla!
Bé, el Vall de Serra Llonga,
després de fer una mica d'evolucions,
fent rotllana
al voltant d'en Joan de Serra Llonga,
de la seva dona Joana
i el seu hereu,
doncs han fet aquest crit ritual
visca Tarragona,
visca Santa Tacla
i han fet esclatar els seus trabucs
tots alhora.
Vall de Serra Llonga,
com tothom sap,
un dels més tradicionals
valls de bandolers,
semblant als valls de la Rossaura
o de Pedro el Negro,
dos valls que s'havien fet a Tarragona
fa molts anys
i que es van deixar de fer.
Que es van deixar de fer,
suposem,
perquè això de cantar les glòries
d'un bandoler
no era gaire políticament correcte, no?
Possiblement,
o en tot cas,
es va recuperar aquest
per ser un xic més nostrat
i més conegut,
perquè al fi del cap,
el Serra Llonga,
era un bandoler propi,
un bandoler del país,
com no és el cas
d'altres valls,
i a part,
doncs,
havent ni un,
no crec que s'intenti
recuperar un altre.
I tenim aquí
la primera
de les bèsties
del bestiari,
podríem dir,
sense foc,
de les inofensives,
l'àliga.
L'àliga
de lleutor
completament daurada,
majestuosa,
i tota ferma,
que està venint
pel carrer Major,
arribant a la plaça
de les Cols,
no només caminant,
sinó ballant,
ballant al ritme
dels timbals,
de les gralles,
de tots els instruments
que l'acompanyen.
I l'àliga majestuosa,
que és el símbol
de qualsevol ciutat.
D'un ocell,
el bec,
és una àliga caçadora,
aquesta, eh?
Escoltem potser
la música d'acompanyament
del Vall de la Lliga.
i l'àliga caçadora.
i l'àliga caçadora.
Gràcies.
En aquests moments,
l'àliga està fent un intent,
un intent una mica de broma,
de pujar les escales
cap al pla de la seu
i fent retirar una miqueta
el públic que estava assegut
a les primeres filades
de les escales.
I val a dir que
per a fer aquesta ballada
es van anar rellevant
els portadors de l'àliga,
deu pesar moltíssim, no?
A més té la peculiaritat
que és una de les poquíssimes,
jo juraria que n'hi deu anar bé
pel home molt,
dues que en tinguem coneixement,
àl·legues fetes de lleutor,
quan habitualment les àl·legues
estan fetes o bé de fusta,
de cartó, pedra,
o més modernament
d'altres materials
que no pas de lleutor,
com és aquest cas.
El que sí en tronca, naturalment,
és una tradició
de les àl·legues catalanes
que és tot un privilegi,
abans era un privilegi
que es concedia
a poquíssimes viles,
un privilegi reial,
tant és així
que fins i tot
en la processó
del Corpus Barceloní
havia arribat a tenir
el privilegi
d'anar al costat
de la custòdia.
Doncs era l'àliga
que jo no m'havia fixat mai
i té el cap
com una miqueta articulat
i llavors quan dona Tom
sembla que et vagi mirant, eh?
Té el cap...
Acabem de perdre
la mateixa
la connexió
a la plaça de l'Escol
amb la nostra companya
Núria Cartanyà
que ens estava explicant
precisament això
de l'àliga
que té el cap
que sembla que miri
a tothom, no?
I també amb el Fester
convidat
com ell mateix
ha presentat
amb el Jordi Cubillo
no sé si és possible
ja tornar-la
a prendre la connexió
em diuen
que encara no
doncs amb el vostre
per miguis
us recordem
que això és
Tarragona Ràdio
Tarragona Ràdio 96.7
la ràdio de les festes
i que us estem
retransmetint
en directe
la cercavila
de Santa Tecla
2003
i recordem també
una altra
de les particularitats
que té
precisament
l'àliga
i és que
porta un colom
al bec
un colom
que
el dia de Santa Tecla
el podrem
veure volar

Defona i Clàudia, m'han canviat una mica, eh?
Us expliquem, és que no podíem
fer de comunicació ara, perquè acaba d'entrar
a plaça la molassa.
La molassa que no es conforma
només amb donatoms
pel que seria la plaça de l'escolt,
sinó que està atrevit fins i tot a pujar a les escales.
La gent, les escales de la dita,
la catedral, estan pleníssimes de gent
i la gent ha hagut de fer-li
lloc a la molassa, a aquest enorme animal,
doncs així, cuida corrent.
La molassa, un dels elements, com dèiem,
en principi negatius,
almenys pel que fa a la seva primera tradició,
ja que la vèiem
en les representacions de la nativitat,
del beglem, podríem dir,
i la vèiem com element negatiu,
mentre que el bo era l'element positiu.
De tota manera, avui en dia, la molassa
està present en gairebé totes les festes noitjors
i ha perdut ja aquest aspecte negatiu.
I em sembla que és un dels elements
més estimats dels nens.
La molassa, que en aquests moments
està bevent aigua a la font de les escales.
C7, comenta'm per aquí al darrere.
Núria, a més a més,
hem de comentar de la molassa,
que sempre és una miqueta trapella, eh?
Sí, perquè t'enganxa quan no t'ho penses, eh?
Ah, correcte, correcte.
És tan enorme, i va fent som,
no només patoms, sinó que va caminant
com si no és una miqueta tocada,
com si hagués hagut alguna mamareta de més, eh?
Ah, això és l'aigua de Santa Tecla.
L'aigua aquí de...
L'aigua de la font.
De les escales de la catedral.
I tant, i tant, i tant.
Aigua beneïda.
Aigua beneïda.
No, no, no, m'arricaria pas a dir això, eh?
No m'arricaria pas.
Doncs, escoltàvem la molassa amb el seu seguís, sí,
i a part d'anar acompanyada per la música
de grellers i timbalers,
doncs els cascabells,
que portava la molassa penjada al coll,
que també acaben de concretar.
I ara, un dels elements més estimats pels nens,
la cocafera.
Bé, bé, bé, bé.
Aquí hem de puntualitzar també una altra cosa, eh?
Què?
També més estimat per la Núria.
És que la trobo molt graciosa.
Amb aquella bucota que obre i tanca, no, Núria?
I el coll extensible.
Aquest coll extensible que té la cocafera
es veu que en un principi servia per treure el barret
a tots aquells irreverents
que no els volien treure del barret
quan passava el braç de Santa Tecla.
I saps com és bo?
Digues, digues.
Precisament el que t'apuntàvem
perquè al costat, que llença caramels.
Sí, que és per això que és
els més estimats dels nens.
I tant.
I la Núria, d'alguna manera,
també s'hi sent nen, no?
Ara veiem...
Sí, sí, però jo sé que esperen
que llenci algun caramel per aquí
i hi ha tants nens mirant-ho.
A veure, que aquesta senyora
em diu alguna cosa?
Sí.
Aquest any no sé si tirarem,
però que resulta...
Doncs és que cada any canviem això.
I és molt maco.
Preciós.
Doncs una senyora que ens ha escoltat
i deia, diu que l'any passat
no va tirar caramels.
Jo crec que la Santa Tecla petita,
la cocafereta petita sí que ens tira.
Aquesta gran, clar.
Ja és una altra història, això.
Ja serien uns quants quilos de més de caramel, no?
Sí, sí.
que haurien de portar precisament els portants
de la cocafera.
Diuen també que és un animal...
Bé, en principi era l'animal que portava el gremi de cuirater,
i això explica, doncs, que la carcaça de la cocafera
estigui feta de l'àmenes de cuiru,
en forma com si fos la closca d'una tortuga,
o diuen també com si fos un drac inflat,
un drac després de menjar-se la princesa,
com si estés a punt de rebentar, eh?
No se sap ben bé d'on ve.
La qüestió és que a la cocafera veiem un munt de cames,
un munt de gent que ha de portar aquest animal
que s'abraona per damunt de la gent.
Sílvia, no sé si ens rebeu ara una mica de millor.
Doncs sí, perfectament, perfectament, Núria, perfectament.
Hem canviat totalment el so, eh?
I per aquí em deuen veus com no tira caramelos,
doncs no, se'ls regeven els més petitons, suposem.
Sí, tiren caramelos, però no ben bé a la cocafera,
sinó uns ajudants a la cocafera.
Uns adjunts.
Uns adjunts de la cocafera.
que s'han guanyat les simpaties dels nens.
I ja tornem a tenir al nostre costat el Jordi Cubillos.
El fes-te'n convidat.
Bé, en tot cas, ara l'he acabat de veure,
efectivament, els que acompanyen la cocafera
llencen carmels per tota la mainada.
El que m'he perdut,
i això sí que m'ha sapigut un pèl més de greu,
ha estat veure la molassa.
M'encanta veure les evolucions.
Les evolucions de la molassa és que és una cosa
que em té el cor robat.
Doncs ens ha pagat un bon ensurt
perquè ha pujat les escales,
ha pujat fins a mitges escales
i, clar, tothom s'ha hagut d'apartar
i ha begut aigua.
Que això les molasses ja ho tenen,
de tant de ballar.
Una mica com si no és borratxa, eh?
Sempre comentem aquí amb la molassa.
Anava com a desorientada.
Sí, però ho sembla només, eh?
No ens espantessin pas
que la molassa menja pinso
i beu aigua.
Molt bé, és íntegra, eh?
Escoltem la música de més bandes
i és que què seria
el seguissi sense la música?
Acompanyant.
Eren, si no portem el programa mal entès,
els grellers de l'acord, no?
No, els grellers de l'acord
anaven a la molassa,
cosa que els hi és bastant pròpia,
entre altres coses.
Bé, la majoria dels nostres oïdors
coneixeran, si més no,
doncs de referència,
els grellers de l'acord,
una de les formacions
de grellers estables,
més prestigiades del nostre país.
Ells són de Vilanova
i a Vilanova també tenen una molassa
i estan acostumats també
a acompanyar la molassa
tocant el so de la grella
perquè la molassa
és un element molt agraït
pels grellers,
perquè poden tocar
qualsevol mena de peces ballables
i s'hi poden lluir
com fan, en aquest cas,
els grellers de l'acord.
Els que acompanyen la Guccafera
de ben segur que són els ministrés
o ministrils de Sónac.
Tens raó, tens raó.
Jo m'havia quedat encara enrere, eh?
I la Guccafera
que la tenim aquí descansant,
pel Plantada,
bé, pel Plantada no,
estirada,
la veritat és que ocupa
gairebé
tot el carrer Marceria
i per allà baix,
pel carrer Major,
ben apropet ja nostre,
veiem el Lleó.
Caramels
que continuen passant
per sobre dels nostres caps,
fent les alícies
dels més petits.
Si abans ens tiraven
espurnes de foc,
doncs ara Caramels,
que és un mons una miqueta més d'agrair,
també poden fer mal,
però s'agraeix.
I el Lleó
que és un animal
bo, bo
per autonomàcia
i a més de prestigi, eh?
I és un animal
que en guany,
si us hi fixeu bé,
els que tingueu oportunitat
de veure'l
durant el seguici d'avui
o bé demà,
sembla que tingui
una mica més
de cara de satisfacció.
I per què deu ser això?
Caram,
doncs perquè acaba de tenir
un fillet
que és el Lleonet,
el Lleó petit,
que s'ha incorporat
al seguici
de la Santa Tecla
petita
i per això
se'l veu més satisfet
amb aquest lloc en guany.
Un Lleonet petit,
que clar,
perquè com que ha de ser portat
per als més petits,
doncs l'han fet
d'un material
no tan pesant,
però la corona
diu que li han reproduït
exactament una corona.
Ara us ho explico,
escoltem,
si cas,
la música
que val la pena.
riscà.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Tothom es treu el barret, la gent encantadíssima amb el magí de les timbales.
I, com dèiem, obrim pas als primers gegants de Tarragona,
els gegants al negrito i la negrita, vaja, què en sabem d'aquests gegants?
Bé, en sabem bastantes coses, que, per exemple, no van sortir tots dos junts,
sinó que qui va sortir primer va ser el gegant, cap al 1856,
i al cap de tres anyets més hi va incorporar la geganta, el 1859.
Són els gegants cubanitos, els gegants negritos, tenen diferents noms,
potser els de més acceptació són el negrito i la negrita,
per més que ens consta que amb ella la vam batejar com a panxita.
Hi ha una altra curiositat, i és que són relativament pocs els pobles
que tenen gegants que expressament siguin reminiscència de l'època
que els catalans estaven fent mai més ben dit les Amèriques a Cuba.
Una altra població que també té els seus cubanitos i força reixits és precisament Sitges.
Hi ha una petita i gran diferència, és que Sitges són 100 anys més joves que aquests.
Com a curiositat també, el negrito és potser l'únic gegant de Tarragona
al qual se li veuen les cames.
El portador, el qual el fa com a més curiós, puntetes perpèntic fins i tot.
No, és tot un estil prou diferent, i el que sí que és força curiós de veure també
és el vestit de la geganta, perquè aquest ratllat blanc i vermell,
en ratlletes primes, recorda molt l'uniforme de la nostra colla dels xiquets de Tarragona,
dels matalassers, i també val a dir que la corbata que endua el negrito
clarament és una corbata aprofitant tela de roba de mocador de casteller,
i no és casual.
Els colors, que tenen moltíssima simbologia, molt a veure, ja ancestralment,
i clar, evidentment, a la Festa Major recrea tot el que és el món simbològic.
Envellat, doncs, el negrito i la negrita amb aquestes arracades,
té un piercing al negrito, ja ho veus?
És que a pesar de l'edat intenten posar-se al dia, com no pot ser d'altra manera,
una cosa és que tinguin ja una certa edat, que siguin madurets, per dir-ho així,
però amb un esperit sempre jove.
I tenim uns altres gegants exòtics, els que s'estan apropant ara a la plaça de les Cols.
Explica'l, Jordi.
Bé, tenim aquí els gegants moros, aquests també són Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do, els anyets que tenen a la seva primera construcció del 1851.
I aquests sí que són uns gegants ja més clàssics,
en el sentit d'alçada, de pes i fins i tot de fesomia.
Són uns gegants d'aquells que, i em perdonaran que faci aquest petit comentari,
aquells que estan acostumats a veure i a seguir festes,
i sobretot gegants arreu de la nostra geografia,
són gegants dels que nosaltres qualifiquem dels de debò.
Ja m'enteneu.
Escolta Iààà!
El vel que porta la geganta mora, un vel llarguíssim,
que el Donat Oms s'enlaira i gairebé toca a la gent,
així com la cua del seu vestit,
i el sabre que du el cinturó, el gegant moro,
impressionant, els nens queden a boca vedats, amb la boca oberta.
Els gegants que en principi tenien aquesta simbologia d'estrangers,
eren com si fóssim, simbolitzaven les cultures estrangeres
que eren dominades, en fi, es podrien moltes coses d'això.
Avui en dia són un element festiu més.
Bé, es fa difícil parlar de fasonomia estrangera,
en tot cas ara sí que ho podria ser d'aquí uns quants anys,
de ben segur que tampoc, donat tot el procés migratori
que estem vivint a tot Europa,
però és que el que intentaven simbolitzar
era una època en què els àrabs no eren pas estrangers a casa nostra,
perquè hi vivien, i pràcticament tots plegats ho érem una mica.
I ara és el torn dels gegants antics de la ciutat,
els anomenats gegants del cos del Bou.
Els acompanyen musicalment parlant la formació Els Bordons,
una formació de grellers que us ho recordem aquest any,
de fet fa quatre dies vam presentar el seu primer treball discogràfic,
i això que esteu escoltant ara en directe ho podreu sentir
tantes vegades com vulgueu enregistrats.
Són Els Bordons acompanyant els gegants del cos del Bou.
Gràcies.
Mèria, també el que podeu sentir és un grup de palmers.
Perdona, Sílvia, és que dius?
Dic un grup de palmeros que acompanyen precisament la música
que està en el propet vostre, no?
Un grup de?
De palmeros.
De gent que fa palmes.
I tant, però és que tot el seguís, sí?
La gent ha estat acompanyant amb les palmes,
cridant, saludant a tothom.
I aquests gegants que no es fan ja tan ferotges, eh?
No sé si m'ho fa a mi la impressió,
però semblen com a més propers,
tenen cares de bona gent.
Sí, semblen més propers,
però jo m'imagino que deu ser per dos motius.
Un, perquè fa molts més anys que els tenim entre nosaltres,
des del 1825,
i perquè els ser una miqueta més baixets,
també som més propers en aquest sentit de distància.
Sí que és veritat, potser a nivell d'alçada
els més impressionants eren els gegants moros,
i aquests, clar, són els, clar.
Hem de recordar que amb els gegants moros,
el grup que els acompanyava eren els garellers de Castelldefels,
amb el Paco de Castelldefels al capdavant,
que és un grup de garellers que fa molts anys, molts anys,
que acostuma a tocar a totes les festes majors tradicionals,
i com és natural,
la Tarragona també fa un bon grapat d'anys que ve.
I permetem, Núria, que recordi a tots els nostres oïdors,
que si encara no ho han fet,
que val la pena que tinguin el compact dels bordons,
els que acompanyen els gegants vells que ara se'n van,
perquè de debò és un disc,
he tingut l'oportunitat d'escoltar-lo aquests dies,
que té molta qualitat, de veritat.
I ja per acabar de fer honor
el que són les formacions musicals
que acompanyen els elements del seguici,
cal anomenar els garellers del Molnàs,
que estaven acompanyant el ball dels gegants negritos,
que no ho havíem esmentat.
I passem del més gran al més petit,
els nanos, els capsots...
els nanos vells, de moment,
perquè tenim dues jerarquies de nanos, eh?
Nanos vells en els que representa
que s'hi troben representats, valgui la redundància,
els personatges més populars del segle XVIII,
els personatges, no de carrer,
sinó, sí, els més representatius de la societat del segle XVIII.
A qui hi reconeixem, per aquí?
Bé, personalment, jo no reconec ningú,
perquè en aquella època, de debò, us ho asseguro,
jo encara no hi era,
però sí que és una representació de la societat d'aquella època.
Tant és així,
que fins i tot encara es manté aquesta tradició
de separar homes i dones,
és a dir, els nans que representen figures masculines
van en una fila a l'esquerra i els que representen figures femenines
en una altra fila a la dreta.
O sigui, que allò de los niños con los niños
i las niñas con las niñas, no?
Reflex d'aquella societat.
Van saludant els capgrossos.
Jo no sé si els nens,
després els hi preguntarem,
no sé si prefereixen gegants o nanos, eh?
Tot i que, clar, poden escollir les dues coses.
I arriben ara, si no m'equivoco, els nanos nous,
acompanyats dels grellers de l'Alfàbrega.
Els nanos nous que són de l'any?
Són de diversos anys,
i això és curiós perquè durant molt de temps
hi havia baixes que es van anar produint
perquè es van anar malmetent pel temps
aquests nanos vells,
aproximadament des de 1865
i des de finals del segle XIX.
I en uns anys determinats,
l'any 65, algun l'any 70,
en fi, es van anar incorporant
algun nou element,
algun nan nou que a principi sortien junts,
fins a l'any 90,
en què apareixen els dos nanos castellers.
Es va crear fins i tot certa polèmica
i el que es va decidir en el seu moment
va ser separar absolutament
aquells elements, aquells nanos,
que clarament no formaven part dels del 1865,
per dir-ho així,
i formar tot un segon grup
amb tots aquests nanos més heterodoxes,
per dir-ho d'alguna manera,
que són els que conformen
el grup anomenat nanos nous.
Tot i doncs a la seva recent creació,
la veritat és que també
segueixen els cànons,
podríem dir, dels nanos,
evident amb els caps grans,
els materials molt semblants,
i també una particularitat,
una fesomia podríem dir expressiva.
No tenen cares rígides,
tots tenen la seva expressió.
Bastons,
és el torn ara d'escoltar com piquen,
em sembla,
sí, sí,
el ball de Bastons de Tarragona.
No tenen cares.
Mira, mira, mira, una nena i el seu pare, suposem,
tots dos amb la samarreta de Santa Tecla.
Tots dos de color groc amb el lleó. Com et dius?
Marina. Quants anys tens, Marina?
Vuit. Vuit anys.
I què és el que més t'agrada del seguici?
O sigui, hi ha dantes coses.
A veure, a veure, d'animals, l'animal que més t'agrada?
El lleó. Per què?
Perquè m'agraden els animals.
T'agraden els animals en general, eh?
I el lleó és de bon rotllo, no?
Marina, que surts a la Santa Tecla Petita, tu?
No. Que t'agradaria?
Sí.
Doncs au, que hagi de prendre nota, aquí tenim la família,
que hagi de prendre nota, que em prengui.
I els bastoners, que t'agraden?
Sí.
Doncs vinga, els veiem. Mira, ja han acabat.
Ja no te'ls hem deixat veure, Marina.
És la Marina que ens volia dir alguna coseta
a través dels micros a Tarragona Ràdio.
Escoltem els bastoners.
Els bastoners que han fet una primera actuació parats, aturats, diríem, a la plaça de les Cols
i que ara van avançant, doncs, a mesura que van caminant, van fer petant també els bastons.
Evidentment és un ball no només estàtic, sinó que poden anar encaminant mentre ho fan, desplaçant-se.
I un ball que presenta una certa curiositat en el que vegi el seguici de Tarragona
perquè hi ha dos valls de bastons, el vall de bastons de Tarragona i el vall de bastons que vindrà després de les barres de Santa Tecla.
Això també té una mica la seva explicació.
Hi havia un vall de bastons que amb certes intermetències va estar sortint fins a una època que podríem parlar de certa decadència,
una època una mica fosca que s'acaba l'any 75 i precisament va ser l'any en què van deixar de sortir aquests bastons.
I qui va agafar el relleu va ser l'esbar de Santa Tecla i dos anys més tard, els 77, van tornar a sortir a aquell vall de bastons
i es van mantenir els dos al seguici.
I de més valls continuem parlant i és que ara arriba a la plaça de les Cols, al vall de Pastorets.
El vall de Pastorets que s'està situant veiem, és curiós perquè hi ha gent, no, més o menys jove, bastant jove
i tant nois com noies amb un color vermell predominant, vermell sobre blanc que encara és més cridaner
i amb uns barrats també ribatejats de color vermell.
Us heu fixat, Núria, que una de les coses en la qual s'ha de tenir molt de compte és que no s'enganxin en trecuix?
I tant, sí, perquè ara us anàvem dir, si sentiu algun cop, és d'uns bastons que porten i que van anar picant a terra
i a les cames, no només a la seva cama, sinó la del company.
I van també acompanyats, vaja, porten com unes, al final de la cama podríem dir,
un subjecte a pantalons, podríem dir-ho d'aquesta manera, el turmell,
tot ple de cascabells que acaben de conformar el ritme i el tempo d'aquest vall de Pastorets.
Vall de Pastorets habitual també en altres poblacions?
Molt habitual i precisament t'has fixat en un detall que és interessant,
és un d'aquests valls que conserva una mica tota la part del vestuari més adequat a la seva simbologia.
Són pastorets i per tant duen un sarronet on hi acostumaven a portar el pa i el formatge i les herbes,
duen una carbasseta on hi portaven la beguda, una carbasseta buida,
i aquests camalls amb cascabells per poder seguir el ritme de la música
i poder fer un xic més alegre a l'evolució del ball.
Efectivament els pals en què piquen són pals llargs,
de manera que en algunes poblacions també s'anomena valls de bastons de bastó llarg.
I també la resta de l'estat són valls molt genèrics,
dels valls de bastons i de pals, els Paloteados a Castella,
que és un ball molt, molt, molt extès per arreu del país.
El ball de pastorets que anaven acompanyats,
vaja, ballaven el ritme de la música dels xeramies de Sacalatrava.
I veiem ja preparats uns homes que porten el cavall incorporat,
és el ball de turcs i cavallets.
Curiosa imatge, el vestuari i la indumentària d'aquest ball,
conformat en aquesta ocasió per homes suposadament amuntats a cavall,
i les seves dones turques, acompanyant-los en pla exòtic al darrere.
S'avan situant a la plaça de les Cols.
I una nena molt maca amb un mocador de colors al cap.
Com et dius, Bitxo?
Júlia.
La Júlia que ens vol dir unes cosetes. Quants anys tens?
Quants anys tens, Júlia?
Quatre.
Quatre anys. Què és el que més t'agrada?
Els cavallets.
Quins cavallets.
Aquests cavallets, que surten ara?
Sí.
Doncs aquests són fàcils de portar, eh? Em sembla que van on tu vols.
Doncs vinga, anem a mirar-los, Júlia, que si no et poses al davant no els veuràs.
Bé, doncs hem trobat un afant dels cavallets del ball de turcs i cavallets,
precisament un ball que en altres contrades podria ser el que en diuen valls de moros i cristians.
També en quant a valls de cavallets tenim el vall de les Cotonines a Vilafranca,
el vall dels cavallets de Sant Feliu de Pallarols, en fi, en tot cas,
aquest sí que simbolitza la lluita dels cavallers cristians contra les hordes turques,
que és el que ara mateix ens representaran.
Fins demà!
Fins demà!
Acaben de fer les noies, les turques en aquesta ocasió,
també guerreres elles amb un escut i un sabre, una espasa.
Acaben de fer, doncs, com uns moviments, anant-se apropant a la gent
i s'han situat en dues fileres i ara els cavalls les envolten,
passant pel davant i pel darrere, fent una rotllana, doncs,
envoltant tota la plaça de les colzes, davant de la gent que està ja cada cop
més a prop del que és el seguíssim, més a prop dels elements,
perquè és que cada vegada hi ha més gent i menys espai.
Ara s'intercalen turcs i turques, podríem dir.
I van repicant encara els timbals.
I és curiós que moltes de les representacions,
molts elements del seguíssim, tinguin un origen tan bèl·lic,
tan d'enfrontament.
Suposem que, clar, remuntant-nos a l'edat mitjana, potser és això, no?
Sí, de fet, els valls de bastons poden qualificar-se amb dos orígens diferents,
el que seria el que encara es conserva en alguns llocs,
com Vall d'Espases, Vall Garré pròpiament,
i altres valls més de tipus agrari.
En aquest cas, el cas que ens ocupa, clarament,
és una batalla, la que estan lliurant o representant,
que estan lliurant les forces cristianes contra, en aquest cas, els turcs.
Ja els hi avanço, en els nostres oïdors,
que no pateixin que aquesta batalla l'acabaran guanyant els cristians.
Els cristians són els que van a cavall.
Sí, més que res, perquè van a cavall, esclar, tenen cert avantatge.
I els turcs són representats per dones,
la qual, clar, tampoc ajuda gaire, eh?
Sí, en tot cas, en aquestes simbologies ja no hi entrarem.
És que n'hi ha moltes, eh? N'hi ha moltes.
Després parlem de la víbria, Jordi. Que Déu-n'hi-do.
Sí, la víbria, perfectament, és el drac en versió femenina.
És una incorporació, diguéssim, d'aquesta igualtat que ha d'imparar a tot arreu.
i la prova més evident és que tenim un drac drac i un drac femella que se'n diu víbria.
Vinga, va, sí, ho acceptem, ho acceptem.
I ara sí que fan xocar les seves espases,
sempre en un ordre, eh?, fent toms en un sentit i en l'altre,
d'un cercle que presideix.
De fet, està al vell mig del cercle una nena pobreta
que hauria de fer cara d'espantada,
doncs unejant el que és la bandera d'aquest ball,
del ball de turcs i cavallets.
La nena ocupa el centre.
I com ens deia el Jordi, tu ja ho havies vist això, Jordi, eh?,
el Jordi ja ho sabia.
Acaba aquest ball, doncs, amb la dominació dels cavallers
sobre els turcs, en aquest cas, que s'han hagut d'aginollar
i rendir els honors.
La nena simbolitzava la fe?
Sí, en principi sí,
encara que té una personalització diferent en diferents llocs,
pot simbolitzar això,
depèn de les llegendes de cada contrada.
Hi ha hagut moltes batalles
que han estat famoses
al llarg dels anys,
en tota l'època de lluita dels cristians contra els àrabs,
i normalment, quan es guanyava,
s'acostumava a atribuir
la intercessió d'algun sant o santa,
pot ser la intercessió, en aquest cas, de Santa Tecla,
en altres llocs apareix l'arcàngel Sant Gabriel,
les tropes cristianes i esquí intercedeix perquè guanyin.
En fet, el cas, seria la simbologia de la intercessió divina
perquè siguin els cristians els que guanyin.
Doncs el ball de turcs i cavallers
que va abandonant, a ritme de timbals,
la plaça de la Font.
Van anar trotant ells,
es van dirigint cap al carrer Marceria,
cap a la plaça del Fòrum.
Sentim els timbals.
Acompanyaven el ball de turcs i cavallers,
musicalment parlant,
els dolceiners Tresmall.
I tot seguit, ja s'estan agafant posicions,
també a la plaça de les Cols,
al ball del Patatuf.
Un ball integrat per nens molt petits.
Sempre ha sigut així?
Sí, en tot cas,
l'origen no era un ball que anés al Seguici,
sinó que representava a part,
però sí que és cert que en altres poblacions
han incorporat de Vellnou
balls d'aquest estil,
com el Patatuf o com pugui ser el Ball Pla
en el Seguici de Vilafranca del Penedès.
I en tot cas, és un element d'aquells
que tota la canalla, fixeu-vos,
els que dic fixeu-vos com si ho poguéssiu veure,
en tot cas, us ho explico jo,
a la primera fila al voltant d'aquest ball
està ple absolutament de mainada
de nens i nenes petits asseguts,
que s'hi estan allò fixant moltíssim,
que estan parant una atenció tremenda
a les evolucions senzilles
de la coreografia d'aquest ball.
Un ball que està acompanyat
pels grellers toca ferro.
Nens realment jovenets, molt petitons,
els que conformen aquest ball del Patatuf.
Una coreografia d'aquelles que m'imagino
aconsejant, de punta, taló, volta i pica de mans.
I un ball molt aplaudit.
Tot no podria ser d'altra manera,
perquè si una cosa fa gràcia
és veure que les tradicions
continuen i seguiran,
ja que els més petits també s'hi apunten.
Han fet un tomb de lluïment, podríem dir,
a la plaça de les Cols.
I ara marxen acompanyats de la seva música,
dels músics que els han estat donant animació
per a aquest ball.
Els grellers toca ferro.
Els grellers toca ferro
que conformaven l'element número 33
d'aquest seguíssim,
que, perquè us aneu fent una idea
de quina alçada estem,
en té 48 d'elements.
I arriba ara a un altre dels balls,
també podríem dir protagonitzat
per un dels més petits,
per un nen petit,
el ball de Sarcolets.
En aquest ball veiem com unes corones de flors
aguantades fent un arc,
aguantades per diferents balladors.
I a dalt d'aquest arc,
un nen molt petit,
una nena crec que era,
amb un bocador vermell
i aguantant també una altra corona de fons.
Era la música dels grellers,
els quatre garrofers,
i se'ns ha escapat un diable per aquí,
jo no sé què passa.
Era un diable, no?
Efectivament,
és un dels diablots
que acompanyen els balls de bastons.
És un diablot
que va fent de les seves
al voltant de la colla de bastoners,
que en aquest cas són els bastoners
de les bars Santa Decla,
i la missió d'aquests diables
és, diguéssim,
preservar l'espai màgic
al voltant dels balladors
i d'una manera molt més pràctica,
dit molt més plenerament,
per impedir que el públic
s'atansi massa a la vora dels balladors
i rebi un cop de bastó
o molesti l'evolució del ball.
Sí, perquè des de dins
ens han explicat
que més d'una vegada
s'ha hagut de lamentar
una dent trencada,
un bastó que es trenca també,
no?
molta sincronització s'ha de tenir
perquè realment els cops que piquen
són forts, eh?
Poca broma.
Sí, perquè no és que facin veure
que piquen,
és que piquen de veritat
aquests bastoners.
Doncs s'estan col·locant
els bastoners
de les bars Santa Decla,
s'estan col·locant
en cercles de quatre.
Piquen a dalt i a baix
i veiem com van el ritme
de la música
i em sembla que anant
pujant,
encreixent aquest ritme.
Heu pogut sentir
el nom del ball,
Centro.
Com, com, Sílvia?
Dic, el nom del ball
que és el Centro.
Un dels balls més propis
per aquestes dates
pel seguici de Santa Decla o no?
Podríem dir que gairebé
sempre es fa, sí, sí.
Encara que el ball
i el jo, això t'ho podrà comentar,
el Jordi,
és en la mort del diable
que es fa precisament demà
a la plaça de la Font.
Comentava la Sílvia
que aquest no ho és
però que un dels balls
més propis
del seguici de Santa Decla
és el ball del diable
que de fet el faran demà,
l'interpretaran demà
a la plaça de la Font.
El que seria la mort del dimoni.
La mort del dimoni.
Aquí, aquí, aquí està.
No sé si podeu apreciar el ritme.
Incontrolable, però controlat,
que han agafat els bastoners.
Han fet una barreja.
Com us deia,
amb un tempo creixendo,
podríem dir que ha començat
bastant relaxadet,
però que s'ha anat animant, animant, animant, animant,
i que representa la necessitat
d'una coordinació impactant.
El Jordi anava dient que sí,
que sí, però estava desconcentrat,
impacta això dels bastoners.
Sí, no, estava concentrat
més que res en la coreografia de cap ball
perquè és realment difícil d'executar,
perquè, com molt bé deies,
es va augmentant el ritme de picar els bastons.
En principi, piquen els bastoners encarats
un de cara a l'altre,
després es van bellugant,
van canviant de parella de picar
i s'acaba a una gran velocitat
i piquen saltant dos per damunt d'altres dos
i piquen en l'aire.
Mentre s'executen el salt,
piquen el bastó de l'un contra l'altre en l'aire.
És bastant difícil de coordinar
i de fer-ho bé com ho han fet ells.
I, de fet, ho podem constatar
perquè han marxat,
han caminat cap al carrer Marsella,
amb una cara com a d'alleujament,
de cansats d'haver fet un gran esforç.
Però la plaça de les Cols
que no es queda mai buida
i és que és marxar uns
i arribar als altres.
El ball de Valencians, ara,
molt vistós, no?
Més aviat, ball de Gitanes.
Ai, i tant, i tant.
Jordi, sort que et tinc al costat,
ja acabava jo.
Ara sí, el ball de Gitanes,
molt vistós, dèiem,
amb unes cintes de colors
que surten del cap damunt d'un pal
i que el van anar entrenant
o destrenant en aquesta ocasió,
a mida que cada ballador
agafa una cinta
i es va anant coordinant amb els altres,
passant d'un costat cap a l'altre.
Acaben de desfer l'entrelligat,
que lligava, doncs,
aquestes cintes al pal principal
i suposem que ara la feina
serà tornar-lo a fer.
Es tornen a situar,
veiem, és un ball, doncs,
molt vistós,
on els colors juguen un paper molt important,
tant amb homes com amb dones,
acompanyats ara d'unes castanyoles rítmiques.
Com els nostres oïdors ja hauran endevinat,
ara estan complint amb aquell ritual
del ball de les gitanes,
que consisteix en que el ballador
s'acosta a la gitana
i intenta alçar-li les faldilles.
Bé, és una picaresca
que té molta gràcia
i que forma part del ball,
un ball que, a més a més,
és un ball parlat,
que no el representaran ara tots en set,
naturalment,
però que, com tu molt bé deies,
és molt vistós i molt alegre.
Marxen, cantant, cridant, agitant les cintes.
Acompanyat dels gaiteros,
Tuteraco-Gaiteroac,
una formació que diria que ens arriba,
si és una de les formacions convidades
que arriben de Navarra.
Aquí són gaiters de Tudela,
que també són força habituals
per les nostres contrades.
Fa un bon grapat d'anys
que tant els Tuteraco-Gaiteroac
com els Iruñeco-Gaiteroac
també acostumen a venir
per festes majors
tan tradicionals com la nostra,
com la Santa Tecla,
com també han actuat força sovint
a Vilanova, a Vilafranca, a Sitges, a Valls,
en fi, són força, força coneguts
i val a dir-ho també,
que són de força qualitat.
I si no ho anem a ratx,
toca ara l'estrena,
més potser anomenada
pel que fa al seguici d'aquest any.
Cada any s'intenta incorporar
un element nou,
aquest any li ha tocat
els set pecats capitals,
un entremès també,
que en què en sabem, Jordi?
Bé, és un d'aquells
valls o entremesos
que s'havien perdut,
és clarament,
intenta ser la lluita,
representar la lluita
del bé i del mal,
en aquest cas són els set pecats capitals
i en front, doncs,
tenen la virtut
en contra d'aquests pecats.
Té una cosa força curiosa,
a pesar que el vestuari
és absolutament nou,
força senzill,
però força adequat,
però té la característica
de les màscares,
duen tots els seus components,
doncs,
màscares,
la qual cosa fa que sigui,
en principi,
si no merro,
l'únic ball
que no és de diables,
perquè sí que hi ha
algun ball de diables
a casa nostra
que duen màscares,
però és l'únic ball
que no es sent de diables,
duen màscares.
I veiem,
evidentment,
set elements
que serien negatius,
que van vestits
amb robes fosques
i amb aquestes màscares,
que cadascuna és diferent
i cadascuna té
una expressió
més abominable
que l'altra,
unes màscares
també grises
i uns cabells
foscos,
aquests serien
els elements negatius,
però és que van acompanyats,
no sé de quants,
no arribo a comptar-los,
segurament set també,
personatges blancs.
Sí,
que en toques serien
les set virtuts
que es contraposen
als set pecats
i aquestes evolucions
que van fent,
uns amb una vara
que simbolitza
doncs aquestes virtuts,
intenten foragitar
aquests pecats
o vicis,
en definitiva,
les forces del mal.
Jo aprofito
per dir que,
a part que aquest ball
estigui documentat
de fa molts anys,
molts anys,
aquí a Tarragona,
de començaments
del segle XV,
s'assembla moltíssim
a tot el seguit
de valls
i de simbologia
que són presents
en el corpus valencià
encara avui en dia.
Li dic que aprofito
l'ocasió
per recomanar
a tothom
que vulgui
veure
aquest corpus valencià,
aquest seguici
del corpus valencià,
trobarà
i es sorprendrà
potser
moltíssims,
moltíssims elements
absolutament semblants
als que tenim
aquí a casa nostra.
I passa només
amb el corpus valencià
o diries que hi ha
coses que són
ben bé esteses
per tot arreu?
Sí,
el que sobta més
del corpus valencià
és el que conserva
o ha sabut recuperar
en el seu cas
tot allò
que nosaltres
quan hem parlat
abans d'un ball
deien,
mira,
abans en el corpus
barceloní,
corpus de referència,
doncs a l'àliga
tenia aquell privilegi,
en el corpus antic
d'aquí es feia tal cosa,
bé,
allà encara conserven
aquell corpus
del qual
nosaltres en fem referència
pròpia
com una cosa llunyana,
allà encara el conserven.
Home,
si ens remuntem,
vaja,
si tenim en compte
que moltes d'aquestes elements
del seguici
es remunten a l'edat mitjana,
evidentment era un temps
d'unificació,
no?
Catalunya-València.
I ara tenim
diguéssim
la sorpresa
per dir-ho així
d'un ball convidat,
un ball que
val la pena remarcar
que és el primer cop
que surten
de casa seva
que són els
cociers
de l'Aro
i és un ball
també que
pràcticament
s'entronca
amb aquestes representacions
de lluita
del bé i del mal.
Venen des de Sesilles,
venen de Mallorca,
tenim
a la plaça
de les Cols
dos,
quatre,
sis,
sis personatges
que van fent
toms al voltant
d'un
que està al mig,
tots ells
vestits
amb colors clars,
blau cel,
vermell pàl·lid,
rosa,
fins i tot
el personatge
del mig
que seria el personatge
central,
va vestit de blanc,
un ball força positiu
pel que tu deies
de la lluita
però molt inofensiu.
Hi ha aquests dos,
aquests altres dos elements
que van de vermell
que podrien representar
la part contrària.
sentim cascabells
també,
cascabells
que adornen
el que seria
el barret,
un barret
un tant estrany
per nosaltres,
com dèiem,
ornamentat
amb cascabells
i flors seques,
uns vestits
que semblen
de lli,
molt mediterranis,
diria jo,
no ho sé,
potser això
que vinguin de Mallorca
doncs,
potser em fa mil efectes,
vestits ornamentats
amb llaços
de colors,
com diem,
sembla,
té un aspecte
tot molt positiu,
molt nen,
molt clar.
Fins i tot,
ara escoltarem la música,
és molt senzillata,
molt naïf.
Un ball aquest perquè us feu a la idea
simplement és tan senzill
com els diferents personatges
que van fent tom sobre si mateixos
i que van jugant amb uns mocadors
que porten agafant-los d'una mà a l'altra.
Doncs un ball molt naïf,
molt senzill,
en què,
com us dèiem,
els elements ara tornen a estar enrotllana
i queda l'element central,
fan unes quantes passes enrotllana,
donen un tomb sobre si mateixos
i fan un saltiró
en forma de reverència
a l'hora,
doncs,
que repiquen
els seus cascabells
i agiten el mocador en l'aire.
Sembla això, Jordi,
un ball molt més calmat
del que estem acostumats aquí,
fins i tot la música és minimalista.
Sí,
de tota manera,
aquest fet d'agafar
aquest mocador que duen
i amb ell picar forta en terra
també
em tronca bastant
amb aquest picar de bastons
per foragitar
els mals esperits,
amb una paraula.
Doncs,
em sembla que d'esperits
ja no en queda ningú cap,
cap, eh?,
cap aquí a la plaça de les Cols
perquè tothom ha fet el mateix,
anar picant.
Us ho recordem
per si teniu ocasió
doncs de veure'ls encara.
Val la pena
un dels elements convidats
venen des de Mallorca
i són els cruciers de l'Arom.
Ens queden per davant
encara, doncs,
com a quatre només,
quatre elements.
El ball de Valencians
que deu estar a punt d'arribar.
Vestits amb pantaló negre,
una brusa blanca,
una camisa blanca,
veja,
i una armilla
que potser és el més vistós
de color verd
i un mocador
de color morat.
Què en sabem
del ball de Valencians?
Bé,
el ball de Valencians
aquí concretament
a Tarragona
es va recuperar
l'any 1997
i aquí
majoritàriament
es creu
que és l'inici
del que avui en dia
coneixem com a castells.
Tot i amb això,
durant força temps
estaven simultanejants,
en trobem referència escrita
de les dues
coses
tant de ball de Valencians
com de castells
pròpiament.
Ara,
per si menys,
estan fent una torreta
que era tal com acabava
en el ball,
aquest ball de Valencians.
Aquesta torreta
es diu
que es va anar
independitzant
de la resta del ball
fins a arribar a
a formar aquest costum
tan arrelat
que és el dels castells.
Un castell
que de fet
demà no serà
gens espectacular,
no serà gens espectacular
demà que ens toca
dia de castellera,
no?
I molts cascabells,
Jordi,
que em sembla que també
són un element
per espantar
els esperits dolents.
Sí,
pràcticament
tots aquests elements
que facin soroll
o que piquin
uns contra els altres
doncs tenen
la majoria d'ells
aquesta simbologia,
no?
Són moltíssimes
cultures i tradicions
que a base
de fer servir
algun element
estrellant
o estrident
intenten
espantar
les forces negatives
o els mals esperits
o digueu-li
com vulgueu.
Acompanyava
el Vall de Valencians
els sonadors
ui,
bufalodra
del Camp de Tarragona
m'ha costat
i arribarà
la Moixiganga
amb un barret florit.
La Moixiganga
que llevat
dels set
pagats capitals
que hem vist abans
fins a enguany
era l'element
més modern
reincorporat
al Seguici
de Santa Tecla.
Ells es van estrenar
l'any 2000,
van recuperar
aquesta Moixiganga
que sí que clarament
és una representació
de la passió,
mort i resurrecció
de Jesucrist.
És un ball
del que podríem dir
dels més seriosos,
dit així,
això no vol dir
que els seus components
no s'ho passin
força bé fent-lo.
I aquesta recuperació
que es va fer aquí a Tarragona
jo crec que
de recuperació
tant de vestuari,
de coreografia
i fins i tot
d'una música específica
és molt, molt reaixida
i així s'ha reconegut
per,
principalment,
pels altres grups
de Moixigangues
que ja fa uns quants anys
que estaven evolucionant
com pogués ser
la Moixiganga
de Sitges,
principalment
la de la Geltrú
o la de Valls.
I totes les Moixigangues
van així ornamentades
amb clavells al cap?
Pràcticament sí,
és molt genèric
el barret amb flors,
potser no tan ostentós
com és aquest cas
d'aquests clavells
blancs i vermells
que duen al barret
la Moixiganga
de Tarragona
però pràcticament
és molt semblant
a tot arreu.
En tot cas,
potser la Moixiganga
de Vilafranca
seria l'única
que difereix una mica
en el vestuari,
lleugerament per això,
en tot cas lleugerament.
Pràcticament
són molt semblants,
els quadres plàstics
que fan
també són bastant semblants
però si un s'hi fixa
una miqueta
veurà
que en realitat
tenen una identitat pròpia
cadascuna
d'aquestes Moixigangas.
Doncs és curiós
perquè de fet
l'espai
que els ha quedat ara
a la Moixiganga
i de fet
a tots els elements
que passin ara
per aquí
del seguici
és ben petit,
cada cop hi ha més gent
han marxat
al bestiari
de foc
podríem dir
i clar
la gent ha perdut la por
i s'ha anat apropant
i queda doncs
veritablement
un espai
molt molt petitó.
Els membres
de la Moixiganga
pugen
uns damunt
dels altres
fent un pilar
de tres
al mig
un pilar
de dos
als costats
representant
una mena de creu.
Sí, representant
les tres creus
del Calvari
recordem
que ells van
acompanyats
dels músics
ells són
els sonadors
de la Guaita
músics del País Valencià
que també fa molts anys
que venen
al seguici
i que
en el
en el concert
que ens van
oferir
doncs
van tenir
una mica
aquest detall
d'ells
sempre quan fan
un concert
acostumen
a acabar
tocant
la Moixaranga
del Gemassí
i en aquest cas
van acabar
tocant
la Moixianga
de Tarragona.
Mergen
els moixiganguers
sota l'aplaudiment
del públic
ja ho podeu sentir.
Acompanyats
dels sonadors
de la Guaita
i arribem ja
al darrer
el tancament
del que ha estat
el seguici
de Santa Tecla
un seguici
que nosaltres
hem enganxat
al començament
però que encara
ha de donar
toms per la ciutat
així que
si esteu a casa
encara sou a temps
de baixar
venir cap a la part alta
i poder veure
en directe
vosaltres mateixos
100% en directe
aquest seguici.
Tanquem seguici
amb música
evidentment
la música present
tota l'estona
i tancant el seguici
també
amb la banda
Unió Musical
de Tarragona
impecablement
vestits de blanc
ja veurem com acaben
la nit avui
que hi ha molta festa
per davant
i això que toquen
em sona
em sona a mi
Sí, juraria
que tampoc
cal dir
quin és el títol
d'aquesta peça.
Gràcies.
Estem escoltant
la banda Unió Musical
de Tarragona
si us sembla
escoltem-la
un momentet
perquè ja és el darrer punt
que posem
amb aquest seguici
de Santa Tecla.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Doncs la gent comença a desfilar, comença a marxar, suposo que per continuar veient actes de la festa major.
Ara ens hi fixem, jo estava tan nerviosa que no m'hi havia fixat,
està tota la part alta, almenys tot el trosset de part alta que veiem,
els balcons ple de banderes de Tarragona, banderes de colles castelleres,
banderes de Santa Tecla, el groc i el vermell, que no paren d'unejar,
per tota la plaça de les Cols, eh? Impressionant.
I la gent, que ara que ens girem i veiem les escales,
doncs si realment estaven plenes, jo no sé com ha pogut pujar la molassa,
Jordi, alguna cosa, ara que ja s'ha acabat tot, per remarcar que t'hagi cridat l'atenció?
Tu com cada any, és que tu ja et vens cada any?
Procuro, sempre que puc venir, com procuro anar a tantes altres festes d'aquelles que val la pena.
En tot cas hi hauria una diferència, que sí que m'agrada a mi remarcar,
és que he tingut la sort i l'oportunitat de conèixer moltíssimes festes
i n'hi ha algunes que bé les he conegut, les he visitat i prou,
i n'hi ha d'altres que potser perquè els he agafat algun carinyo molt especial,
són d'aquelles que sí que les repeteixo cada any i una d'elles naturalment és la de Santa Decla.
I tu que has vist diverses festes majors, a veure, és lleig comparar, però estem a bona alçada?
Jo crec que sí, i és que no és que ho cregui jo.
A veure, hi ha tota una sèrie de detalls que així ho confirmen,
les festes de Santa Decla no és casual que hagin estat declarades,
ja fa un bon grapat d'anys, festes d'interès nacional per a la Generalitat de Catalunya,
fa molt poquet van ser declarades d'interès turístic estatal,
i també és una d'aquelles festes de les poques,
jo diria que té un llibre propi, un llibre força interessant,
Els colors de Santa Decla, amb els textos del Jordi Bertran,
i dic que és de les poques perquè llibres d'aquest caire,
potser només hi ha en principi aquest, després hi hauria el de la Petum,
de l'Albert Rumbó, també un llibre que és un xic més recent,
que és el de la festa major de Sitges, que es diu Sitges, l'encant de la tradició,
i tindríem el més recent, més recent de tots,
que és el de la festa major de Vilafranca del Penedès.
Llavors, doncs, em sembla que ja he dit quines són les festes principals
que mereixen aquest qualificatiu de, potser, més d'interès o més extraordinaris,
encara que això tot és molt opinable, però jo sempre he pensat
que aquell, sigui del poble que sigui, que no considera que la festa major del seu poble
és la millor, malament anem.
De fet, el que fa bona o dolenta potser una festa major
és la participació que tingui, la gent que ho va veure,
la gent que hi participi, les ganes que s'hi posin.
I com més participativa sigui una festa, més bona és tant pels propis
com pels forasters, i també val la pena remarcar-ho,
jo crec que la festa de Santa Decla és força, força participativa.
La prou és que si no, molts dels que venim, perquè no soc pas un cas aïllat,
ni molt menys, molts dels que veníem any rere any,
no vindríem si no fos una festa i una població en general acollidora.
Doncs recordem un llibre, no és per fer publicitat,
però la veritat és que estan molt, molt bé tots els colors de Santa Decla.
Un llibre que us ho explica tot, des de l'origen o la simbologia que té el Lleó
fins al Vall de Gitanes, per dir alguna cosa, en fotografies també hi ha tot color,
per si voleu estar al dia de tots els elements festius.
I en tot cas, el que no s'explica al llibre, perquè no es pot explicar tot,
és allò que cal que se surti al carrer i es visqui en directe,
com hem fet nosaltres i com hem intentat retransmetre i transmetre
tots aquells oïdors que per motius diversos no hagin pogut fer-ho.
Però el que recomanem sempre és sortir al carrer i viviu la festa.
Doncs Jordi Cubillos, un home fiestero, podríem dir un home valent,
perquè a més quan jo m'amagava al darrere que passaven els elements de foc,
el Jordi estava aquí sense barrat ni sense res,
t'has foat, t'has fet un espurnar, no t'ha caigut una espurna?
És que estàs protegit per Santa Tecla, tu, eh?
És que entre companys ens respectem.
Jo durant molts anys també he fet de diable en diverses colles,
i suposo que deu ser això, que ens respectem entre companys.
Doncs Jordi Cubillos, tu que ets un home experimentat i que ja...
Bé, cada any passes per aquí per Santa Tecla.
Què faràs aquesta nit? Què ens recomanes?
Què ens queda encara? O pel que queda de festa?
Seguirem filparrant de tot el programa i acabarem, suposo que bastant tardet,
allò entrada, molt entrada la matinada, i demà tornem-hi.
És a dir, no pararem, seguirem, ja dic, filparrant del programa de les festes,
i sobretot, sobretot, això, procurarem passar-nos-ho d'allò a millor.
Doncs mira, si aprofiteu, com deia el Jordi, tots aquests actes,
i intenteu trobar-lo, allò com qui busca el Wally,
perquè així a més tindreu una bona guia.
Jordi Cubillos, moltes gràcies per fer-nos de guia,
per explicar-nos el seguís i que acabis de passar bona festa major a Tarragona.
Vindrem a Sitges, eh?
Doncs moltes gràcies a vosaltres, en tot cas a aquella parròquia fidel de Tarragona Ràdio,
que em consta que la teniu.
dir-los que tindré l'oportunitat de tornar-me a aguantar
o tornar-me a escoltar el dia de la Mercè,
que col·laboraré una miqueta en la retransmissió dels castells
i la baixada dels pilars.
També n'entens tu de castells, doncs. Eres casteller?
No és que hi entengui, m'ha tocat, per circumstància de la vida,
fer de cronista casteller, he sigut casteller durant molts anys, en fi.
A veure, són privilegis de l'edat, Núria.
Quan un té 14 o 15 anys no pot haver fet masses coses a la vida,
però quan un ja va pels 50, doncs, francament, n'ha pogut fer moltes
i he tingut la sort, l'oportunitat i les ganes de fer-les.
Doncs sí, també jo entenc una miqueta de castells.
Ves per on.
Doncs el Jordi el podrem continuar escoltant el dia de la Mercè,
amb la retransmissió dels castells.
I ara el que fem nosaltres és una petita pausa per explicar-vos
on podeu aconseguir la samarretà de les festes,
el barret de les festes i moltes altres coses.
I no marxeu de la sintonia de Tarragona Ràdio,
perquè a la tornada us retransmetrem, no en directe, sinó en diferit,
el que és un dels valls més polèmics i també més esperats
per la gent de Tarragona.
No se n'escapa ningú.
És el ball de dames i vells, ara mateix.
Gràcies.