Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És un senyor, en principi, per definició,
cantautor és un senyor que escriu, interpreta i canta les seves cançons.
El que passa és que dins del cistell de cantautor
hi pot cabre molts tipus d'estètiques diferents.
És a dir, per exemple, no sé,
jo entenc, per exemple, que l'Adrià Puntí és un cantautor,
encara que faci rock,
i entenc que el Gerard Quintana també ara es dedica a fer més o menys de cantautor,
amb uns envoltoris musicals diferents que són els clàssics.
És a dir, amb això de la cançó d'autor,
jo penso que hi ha dues o tres escoles molt clares,
que és l'escola francesa,
on hi ha els grans cantautors, que són Brel, Bracens, Ferrer, Barba,
tota aquesta gent.
Llavors hi ha l'escola, diguem, de la nova troba cubana,
on hi ha senyors com el Sílvio, com el Paula Milanès, com altra gent,
i també lligada a una escola cubana
i a l'escola brasilera amb els Caetano, amb els Chico Buarque, amb tota aquesta gent.
I llavors hi ha l'escola americana,
que és l'escola del Dylan,
i l'escola una mica més tirada cap al rock, cap al folk, cap al folk rock.
Tots bevem més o menys de les fonts que tenim més properes,
i en el meu cas, la font que he tingut sempre més propera
és la cançó francesa i la cançó italiana,
que són d'unes estètiques molt concretes,
d'una manera de fer molt concreta,
i sobretot d'una estilística molt concreta.
A l'hora de cantar, d'interpretar, de posar en escena les cançons.
I jo penso que la definició de cantautor és una edició molt àmplia,
però al mateix temps jo penso que és un terreny que s'ha d'acotar molt bé,
perquè si diem que Julio Iglesias va fer la vida ser igual,
també podem dir que és un cantautor.
Que passa que jo diferenciaria el que és un cantautor a fer cançó d'autor,
que per mi és molt diferent.
Portes a les teves esquenes, clar, amb una carrera des del 69,
imagina't, quatre LPs, però LPs d'aquells de vinil, dels grans,
dels que ja no es troben, i fins i tot hem llegit com a curiositat
que no s'han arribat a reeditar mai en compacte.
Això és una curiositat, ens ha picat.
Ho has fet per alguna cosa concreta?
No, no, he fet perquè jo vaig estar, com tots sabeu,
15 anys apartats del món musical,
i en aquests 15 anys va ser la revolució del CD.
Llavors, tots els anteriors discos han quedat aquí en vinils,
sé que molta gent els busca amb fires de col·leccionista i tot això,
però jo espero que tard o d'hora els reeditarem amb CD.
El que passa és que estem a buscar els màsters a les cases discoràtiques,
que són propietaris dels màsters, i tot és un problema més burocràtic
que altra cosa, però penso que algun dia sí que ho farem,
i si algun dia faig una antologia de la meva obra,
penso recuperar-los amb CD, i això s'estem treballant, amb aquesta història.
Després vas reaparèixer, després d'aquests 15 anys, com deies, d'absència,
el 98, en Planeta Silenci, un treball que va ser premiat a tot arreu,
després va venir el de vacances, i ara suposem que estàs encara movent
el Joies Robades.
Sí, sí, el Joies Robades ha estat una meravella.
És un projecte en el que amb confiança només hi creia jo,
perquè tothom em deia que estàs molt boig de cantar aquestes cançons,
de versionar-les en català.
Són cançons de cantautors?
Sí, són versions, com tot sabeu, del Silvio, del Paulo Milanes,
de l'Aute, del Sabina, del Pedro Guerra, del Roberto Becchioni,
del Chico Buarque.
Jo penso que el Joies Robades és un disc fonamental en la meva carrera,
perquè a part que és un disc que ha funcionat molt bé,
i s'ha vengut molt, i realment hi ha moltíssima gent que l'ha comprat,
i que se l'estimen profundament aquest disc.
és una mena de reivindicació total del que és la cançó d'autor,
és a dir, de l'estètica aquesta del cantó d'autor.
I penso que ha estat un acert fer aquest disc,
i la prova està això, que és un disc que s'ha vengut moltíssim,
i que m'ha donat la possibilitat de moltes coses,
i d'arribar a gent que no em coneixia,
i d'arribar a aquesta gent,
i aquesta gent interessar-se per als meus anteriors discos.
I això és una cosa molt important.
per mi és molt engrescadora,
i penso que tenia raó amb la idea que defensava jo solet.
Com et sents més còmode,
però cantant les cançons d'altres cantautors,
i amb aquesta mena d'atribut d'homenatge a la cançó d'autor,
o interpretant les teves pròpies?
Home, un sempre es té més còmode amb les seves cançons,
però, evidentment, el plaer de cantar grans cançons és una cosa que és un plaer meravellós.
Cantar la bellesa de l'auto, o cantar l'unicorn del Xiru, o cantar el Pare Vivir del Pablo Milanés,
són cançons que formen part de la meva memòria musical i de la meva memòria emocional,
i, per tant, arribar a cantar aquestes cançons,
i, a més, per arrodonir la feina que els mateixos autors cantin les seves cançons en català,
em sembla que és el màxim que em podia passar,
i això ha estat una cosa molt important,
però, evidentment, cantant les meves cançons,
jo el que he de vendre és la mosca, les meves cançons,
i he de traspassar amb les meves cançons.
que, bé, si això serveix perquè la gent descobreix les meves cançons,
doncs benvingut, sí,
i penso que el més important és escriure bones cançons
i cantar bones cançons, ja siguin d'uns altres o teves,
però, sobretot, que siguin bones cançons.
Vas trobar facilitats a l'hora de gravar aquest CD i els joies robades,
facilitats de part, doncs, d'això, de l'AUTE, del Sílvio Rodríguez,
hi va haver una bona entesa?
Sí, sí, va ser extraordinàriament amable el seu...
primer va ser entusiasme total al veure que és la primera vegada
que un cantautor català versionava el català cançons,
per exemple, d'AUTE o de Sabina, que no s'havia fet mai,
i sempre teníem tendència a versionar coses franceses,
a coses angleses, me'n recordo que el Gerard va fer el disc
de la Miall del Dill, tot això,
però mai ningú havia intentat fer versions en català
de cançons com del Sílvio, del Pablo, de l'AUTE,
de llengua castellana, no?, i fins i tot de la llengua italiana,
que és el primer que també ho ha fet.
I llavors la seva acceptació va ser total, va ser...
Primer curiositat, després, a mesura que jo els anava passant
via e-mail o via fax les versions,
cada cop passaven més allòs, em ajudaven a explicar-me
algunes imatges que no en tenia d'alguna manera,
perquè és molt difícil, és una feina molt artesanal,
perquè has de concretar d'una manera molt ajustada
la poètica musical amb la poètica literària,
ajustar musicalment els textos,
perquè les paraules són diferents,
les enceptuacions són diferents,
és tota una feina artesanal molt interessant.
I a la fi de tot, doncs, bueno,
ells i jo els hi vaig oferir la possibilitat
que si volien cantar les seves cançons,
cosa que em va emocionar quan el Serrat em va dir,
per exemple, que sí, que volia cantar amb mi
aquelles petites coses que jo li he versionat,
i que el Sílvio, doncs, a l'Havana
ha d'estar absolutament amable amb mi,
vaig anar a gravar el seu estudi,
o que l'Aute, doncs,
doncs, bueno, que estava molt entusiasmat
per la versió de la belleza
i que sembla que fins i tot la canta por ahí en català,
i això és molt engrescador
i facilitats totes.
Com és aquest directe del Joan Isaac?
Què és el que veurem dalt de l'escenari
al Teatre al Magatzem, recordem,
aquest dissabte dos quarts d'onze?
Bé, el directe que veureu serà un directe amb un trio,
amb un pianista,
un percussionista, bateria i amb un baixista.
És una formació petita,
perquè els llocs on anem també són llocs petits
i tampoc ho pressupost d'anar
per fer moltes despeses en músics,
i serà un concert, jo penso,
dins la meva visió íntima
del que és la cançó d'autor,
on hi haurà tota una sèrie de repàs,
sobretot dels tres últims discos del retorn,
del plenament de silenci i de vacances,
i sobretot incidint molt amb el Jair Robades.
M'han dit que és un teatre molt maco,
que és un teatre molt íntim,
com molt d'allòs, i aquests espais són molt interessants
per escoltar aquest tipus de música.
I els músics es diuen Jordi Camp al baix,
l'Enric Colomé al piano,
i el Lluís Rivalta a la bateria.
I intentarem que la gent s'emocioni el màxim possible
i intentar que les cançons traspassin el màxim possible.
Perquè la gent que ens estigui escoltant,
quan vingui a veure el concert,
tinguin un punt de referència,
amb quina cançó et sents més còmode
o t'arriba més al cor d'aquest concert que veurem dissabte?
És difícil, posen un compromís.
No, sí que t'ho sabria dir.
Jo t'explico jo,
el 5 i 6 de març d'aquest any proper,
el 2004 canto dos dies al Teatre Nacional de Catalunya,
que és per mi una fita importantíssima de la meva carrera,
és a dir, és el màxim que penso que pot arribar
un cantautor en aquest país,
cantar al Teatre Nacional del seu país,
on hi haurà invitats com a l'Aute,
hi haurà invitats com a Pablo Milanés, segurament,
com al Roberto Becchioni, com al Pedro Guerra,
com al Serrat també m'ha dit que...
Te'ls convidaràs a pujar, doncs.
Sí, que pujaran i cantaran amb mi.
I és un espectacle que es diu
que es dirà, es diu
Només han passat 50 anys,
jo acabo de fer fa pocs un mes 50 anys,
i llavors és un repàs, diguem,
antològic i una mica també
molt lligat amb la gent que ha passat
per la meva vida musical
durant aquests 30 anys de feina.
I curiosament hi ha una cançó
que és la que tanca l'espectacle,
que a més la cantarem el dissabte a Tarragona,
que es diu Només han passat 50 anys,
que és una mena de recorregut visual com una pel·lícula de la meva vida.
Una cançó que jo em trobo molt...
M'emociono molt jo mateix cantant-la,
perquè jo mateix em faig una mena de repàs autobiogràfic
i quasi cinematogràfic de la meva vida.
és una cançó molt, com molt generacional.
I els llocs on l'he cantat a la gent
doncs li he agradat moltíssim,
s'ha emocionat molt,
i és d'aquelles cançons que tinc ganes de cantar el dissabte.
Home, ja només amb això que ens dius en la preparació d'aquest concert,
Déu-n'hi-do, l'afanyada que tens,
però que podem comptar amb projectes nous.
Et ronda alguna coseta pel cap?
Home, el projecte més important és el Teatre Nacional.
El 5 i 6 de març,
això és una cosa que estem treballant des de fa 7 mesos,
amb escenògrafs,
és un muntatge molt gran,
amb molt de pressupost,
amb molt...
Serà un concert molt important.
I d'això vol una preparació molt gran.
Però a part d'això,
després, immediatament del Teatre Nacional,
ja ens posarem a treballar
amb el proper disc que farem segurament.
Començarem a gravar-los al mes de maig,
o al mes de juny, segurament.
Ens posem a...
Entrem a l'estudi per començar a gravar un disc
que segurament sortirà pel Nadal d'any que ve.
Com serà?
Tens ja una mica d'idea?
Sí, serà un disc de cançons meves, totes.
Un disc de cançons noves
i un disc que segurament es dirà només en passat 50 anys.
I bé, són cançons que ja tinc més o menys...
Potser m'han faltat alguna,
però més o menys ja tinc clar quines cançons tenen Canadi.
I bé, són cançons que he anat fent durant aquest temps.
i ens posarem a treballar de seguida
per intentar treure'l per al final del 2004.
Tu que dia a dia li prens el pols
en aquest món de la cançó d'autor,
quina salut diries que té?
En tenim per llarg o es queda una mica eclipsat,
diguéssim, el que és la cançó d'autor
per tot aquest poder mediàtic?
La cançó d'autor té una molt bona salut artística.
És a dir, s'estan fent coses cada cop més maces
i cada cop més ben fetes.
El que dubto més és que si la salut del públic que ve a escoltar,
és a dir, si la salut del país,
en quant a la propensió a escoltar cançons d'autor,
està al mateix nivell que al nivell artístic.
És a dir, penso que hi ha una crisi de públic
amb la cançó d'autor en aquest país,
cosa que penso que no té per què existir.
És a dir, si volem ser un país normal,
la cançó d'autor, com passa a França o a Itàlia
o a Portugal o al Brasil,
és un mitjà més cultural
i incedit dins la societat d'aquests països.
I per tant, penso que la cançó d'autor
en aquests moments en el nostre país
sembla que, no ho sé,
sembla com una mena d'autoodi profund
o autoargonya, no ho sé.
Penso que no tenim res a envejar
a tots els cantators que ens venen de fora.
El que passa és que ens hauríem de creure,
com aquest país sempre passa,
ens hauríem de creure molt més al nostre país
i creure'ns molt més al nostre país
també vol dir creure'ns molt més la nostra cultura.
Ja per acabar, Joan Isaac,
perquè ens fem una idea
per aprofundir una miqueta més en la persona,
què escoltes normalment?
de música, sorprèn-nos.
A part de tot això que ja has dit,
que evidentment, doncs...
No ho sé, jo escolto molt tipus...
Home, intento escoltar bona música,
és a dir, això és fonamental.
Fondamental, escolto cançó d'autor,
perquè és el que més m'interessa,
i també escolto jazz,
i, per exemple, em vaig comprar
el tindis del Bebo Valdés,
que és un pianista cubà que m'interessa molt,
i em vaig comprar un disc antic
del Lutxo d'Ala que no tenia,
i em vaig comprar...
Què més?
Que em vaig comprar?
Me'n recordo.
Ah, i em vaig comprar l'últim
del Joan Manuel Serrat.
Però, no ho sé,
la setmana passada em vaig comprar...
Soc un malgastador d'un disc.
Ara t'ho anava a dir,
ets un bon consumista de música, eh?
L'esgai està contenta amb tu.
És horror, és horror, sí.
i, per exemple,
em vaig comprar el disc del C. Pontes
amb aquest espectacle que està fent
sobre cançons d'Alena y Morricone.
Jo escolto molt tipus de música diferent.
El que passa és que tampoc tinc massa temps
per escoltar-la,
i a vegades tinc un munt de discos
per escoltar que els caps de setmana,
si tinc temps, doncs els vaig escoltant
i els vaig assegurint,
que és el que m'agrada.
Doncs, Joan, convidem a tothom
a que et vingui a veure dissabte,
com dèiem, a dos quarts d'onze,
al Teatre al Magatzem.
Joan Isaac, molta sort en aquest concert
i en tot el que facis.
Et seguirem la pista, eh?
Moltíssimes gràcies
i espero que això serveixi
perquè vingui gent al Teatre al Magatzem.
Moltes gràcies a vosaltres per parlar-ne.
Enemic de tota guerra
i el seu premi i la medalla
No volia altra batalla
que lliure tot el meu cor
De posar-se cosa eterna
Sota el pes que té la història
I enlairar fins a la gloria
El poder de la raó
I ara que no hi ha entrinxeres
El combat és l'estratègia
D'enfilar-se més que els altres
Fora escrúpols, fora marges
I si cal donar l'esquell
I si cal donar l'esquell
A la bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
I mireu
I mireu
Som com rèptils
Assetgeant la pobra presa
Negociant a cada mes
A maquillatges d'ocasió
Tots segueixen
Les draceres
Que els duran a la grandesa
Bojos per enlluernar-nos
Amb l'estúpida ambició
Abans anaven de profetes
I ara l'èxit és la met
Mercaders insassiables
Més que fàstic fan tristesa
No han tocat ni per miracle
L'esquell
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa

L'esquell
La bellesa
La bellesa
La bellesa
La bellesa
de sentir-se viu encara, viatjant pels teus llaris,
descobrint en el viatge la certesa de trobar-me.
La baixa, la belleza, la belleza, la baixa, la belleza,
La baixa, la belleza, la belleza, la belleza, la belleza.
La baixa, la belleza.