SÍLVIA GARCIA
S'estàs ofegant i és lògic, perquè a més a més ha aparcat el mercat i ha vingut corrents cap aquí, no?
Sí, sí, ràpidament.
Doncs dintre del que és, quan t'havíem trucat que estàvem allà a l'autopista, on n'hi do, eh?
Sí, el camí...
Ja t'ho comences a conèixer a Tarragona, ràpidament.
Sí, el camí de l'altre dia, això ja tenia el camí fet, i allò que diuen que no deixes camí vell per no vell, tal i qual, doncs mira, em té cas.
I per donar-nos un cop de mà precisament a aquesta entrevista, teníem nosaltres, ja ho presentàvem abans, parlàvem amb ell,
el Lluís Marcel. Lluís, de nou, bona tarda.
Hola, de nou, bona tarda.
T'he quedat amb un senyor, això, ara, eh?
Hola, bona tarda.
Bé, si t'ho dius, Sílvia.
No, no, que t'he quedat així molt plàcid, eh? Molt de tranquil·litat, eh? Donant seranó, si més no.
Molt bé. Què et sembla, si abans d'atacar el que és el Miquel Gil, les seves darreres propostes musicals,
fem una mica un repàs, els heu passat, allò que diem tots.
Doncs vinga, Andremi, som-hi.
Tots tenim un passat.
I tant, i tant, i tu, i pesa algunes vegades, segons qui, eh? Segons què hem passat.
Bé, doncs, el Miquel Gil, per la gent que no ho sàpiga, va ser un dels membres fundadors del Tall,
una gran formació valenciana del País Valencià, dedicada a recuperar la música tradicional del país, és cert.
Sí, sí, sí, tots tenim un passat.
Tots tenim un passat.
Jo, en aquest cas, estic ben orgullós del meu passat.
Sí.
Mira, allà vaig tindre la sort de treballar amb Vicent Torrent, de conèixer Vicent Torrent de molt menut, molt menut, molt menut, 15 cap als 17 anys,
i aleshores vaig tindre un xollo.
Cada un en aquesta vida té un xollo, aquest és el meu xollo, que vaig tindre una escola,
en què vaig poder anar deprenent primer els rudiments i després alguna cosa més que rudiments
i perfeccionant la història de cantant i de tal, dintre del tall.
I, bé, una gran escola.
Una gran escola i una gran formació que es va dedicar a recuperar aquests temes tradicionals valencians.
Sí, sí, sí.
Al llarg de molts anys.
Això és, d'alguna manera, jo anava deprenent de Vicent Torrent, del que duia la història,
i Vicent ho tenia ben clar des del principi, ell tenia ben clar el repertori que teníem d'utilitzar
i quines coses teníem d'utilitzar.
Aleshores teníem dificultats per a trobar dolçaines a Arat Rius.
L'altre dia en Sueca, en un acte d'homenatge a Joan Fuster, no institucional,
vull dir, mig privat entre gent de la música i tal,
s'aplegaren 200 dolçainers sense problema.
Fa 27-28 anys hi havia molta dificultat de trobar una dolçaina o trobar canyes per a la dolçaina,
la gent quasi bé que se les fabricava ell mateix.
Ha canviat molt i per a bé, crec que jo.
Bé, no m'agrada simplificar, però hi ha un tema que podria ser el representatiu,
el més representatiu del tall, no?, el tio canya.
És un veritable himne del País Valencià.
Sí, sí, sí, de transcendència pública, clar, Vicent va certar, vull dir,
Vicent va fer un pleno d'aquests que va donar en la meitat de la Diana
i va donar tant que fa 20 anys que estarà, o 20 i tants anys que estarà composada la cançó,
si te la poses punt per punt i coma per coma, la veritat continua bastant semblat.
És molt actual, per desgràcia.
Ell quan la presenta sempre diu, m'agradaria no tenir que cantar aquesta cançó
però l'haig de cantar i, clar, el públic continua cantant-la
i continua tenint una vicència.
Hi ha moltes més coses, eh?
I n'hi ha unes cares bé, sí, sí, n'hi ha unes cares bé musicalment precioses.
I les penseu de treure d'alguna manera?
Perquè és allò de dir, precisament això, les cares bé,
que poca gent, podríem dir, s'escoltava.
Normalment sempre es quedava amb la coneguda que estava l'ara.
Jo vaig menjar-li el coco últimament a l'amic Vicent.
I què tal?
Algunes, és possible, Vicent sempre, Vicent i Manolo sempre els costa una mica pensar-se les coses.
Hi ha coses que, no ho sé, cares bé i coses que potser van fonar dintre dels discos,
que van fonar determinades cançons.
Al Mansa se carregà, per exemple, La Colometa, o se carregà Nuclear No Gràcies,
una xota molt...
Bueno, no és que se carregà, vull dir que han quedat allà
i que potser estaria bé reprendre-les discos de molt de pes,
Tocs i Bares, que no va tindre la repercussió que van tenir els Al Mansa
o els...
I que musicalment està molt bé.
I que en aquell moment eren concepte,
perquè potser no ens acompanyaven ni músics per ajudar-nos a cobrir allò,
ni les circumstàncies eren aquelles,
ni una mica ens vàrem adelantar, no?
És el que estava pensant.
Ho vau sentir una mica avançats al vostre temps, no?
Sí.
I que ara mateix sembla que sigui doni tot allò que vau fer vosaltres.
Sí, aquelles propostes, les últimes que jo vaig estar treballant en el tall,
estic parlant d'ans 84 i anys 85,
que en concret xarcalàndolus i tocs i bares,
avui serien, avui són...
Jo ho gasto molt per orgànic, i no ho amago.
Sí, o sigui, el darrer treball desogràfic, per cert.
Exacte, meu, diguéssim.
Per exemple, tinc una melodia que està en el xarcalàndolus,
perquè és preciosa, una melodia es diu l'Espigues,
que és de Vicent Torrent,
i que jo la poso dintre d'una espècie de suite de batres
que li dic van tres,
perquè van tres històries semblants a esbatres,
cants lliures i...
i... ahí està, ahí està.
I treballes en polifonia,
hi ha una que es diu Persiles y Sejís Munda,
en el Tox y Bares, que flipes,
vull dir, és un tros de cançó digne de la companyia de Canto Popolare,
o de Qui te dóna la gana, o de... no ho sé.
Està molt bé.
Bé, i per lligar una mica el passat i el present,
o el futur,
podríem arancar l'entrevista de cara a...
que ens expliquis com està a l'ambient,
al País Valencià per poder cantar.
Abans estava difícil,
ara suposo que no està millor.
No canto mai.
A veure.
Canto cada equis mesos, sí, sí.
Canto molt poc en el País Valencià.
Fins i tot hi ha vegades que em poso nerviós.
Depèn de la comarca,
depèn de la situació,
depèn del tal,
tinc un nerviosisme especial.
I n'hi ha cançons que...
Ostres, que les cantes amb unes ganes i en un...
Bé, com sempre, el País està com més o menys ha estat
quasi sempre.
Les institucions en contra,
el màxim que hem tingut allí,
és que no estaven en contra.
Tampoc a favor, tampoc les hem tingut massa, mai.
Que són massa neutres, també, no?
Segons quins casos.
Ara mateix estàs acostumat a treballar
contra les institucions.
La qual cosa també dona una força, vull dir.
No depens de ninguna,
sinó depens d'una dinàmica.
N'hi ha unes comarques molt potents,
n'hi ha uns nuclis,
Manises, el GMSI,
Muro,
que són veritables canteres de músics,
d'activitat, de propostes.
I tot això circula underground.
Absolutament.
L'underground més underground dels undergrounds
funciona per allà baix.
Bé, així anem,
amb una activitat molt bona
i amb una jo crec que estem arribant
a uns...
Ostres,
últimament té través.
Cada músic,
cada formació,
cada proposta
a nivell de país
que flipes,
que flipes.
Molt així,
molt underground,
funcionem com podem
i bueno...
I cadascú se fa el seu
com es pot, no?
Sí.
Intentant arribar però
moltes vegades
saps que en casa costa més.
Per sort,
aquesta manca de reconeixement
que no tens
a la teva terra,
aquí a Catalunya
doncs
el darrer disc orgànic
ha tingut molt bones crítiques
i a més a més
molt de premis,
no?
Sí.
Ha tingut el Premi Altaveu
a Sant Boi de Llobregat,
Premi Puts,
Pusret del Mercat de Música
Viva de Vic,
el Premi,
el millor disc català
de l'any de l'Anderroc
i a més a més el Premi
el millor disc de Folk
en Derroc 2002.
Sí.
Déu-n'hi-do.
Sí, déu-n'hi-do, eh?
Quina sorpresa.
Sí, no?
Sí, a Catalunya.
Estàs passigant-te encara
amb tants premis?
Sí.
Costat tres anys,
orgànic,
costat tres anys
d'anar fent
la ruta aquella
de les companyies
i li ho ensenyaves,
li ho mostraves a amics
i no sé què,
tot el món li agradava
i a les companyies
de discos i tal
no hi havia manera.
i als tres anys
veu el carrer
i veu el carrer
i, ostres,
molt heterodoxe, eh?
Molt...
N'hi ha gent
que té a veure
amb el món del folk,
n'hi ha coses
que tenen a veure
amb crítics de música
que fan altres tipus
d'històries,
i molt te trobes músics
d'una història
que d'una altra,
a un se'ls agrada
una cançó,
a altres
ells agrada altra.
Sorpresa,
la paraula sorpresa.
A més a més,
crec que musicalment
ara mateix parlant
com ho deies abans,
s'han obert moltes portes
i sembla que hagi hagut
d'acabuda per tothom.
Així com abans
hi havia moltes...
hi ha massa separacions...
Continuït en la prehistòria,
en el tema del folk,
i parla a nivell
de països catalans.
Sí, sí, sí.
Però encara així
s'han obert portes,
que abans
estàvem molt tancades.
A veure si van obrint-se
i van consolidant-se,
perquè si traus
el tema del ball tradicional,
que sí que hi ha
una certa...
el tema del folk,
allò dels grups
de música ètnica,
que tu, mira,
te'n vas, per exemple,
a Cartagena
i tens un festival
en la primavera
que és l'Injube,
que allà passen
propostes juvenils
i més o menys
grandes artistes
que completen la cosa.
Després tens
el marc de músiques.
I en una resposta
de públic i de tal,
que aquí encara estem a...
Es falta una mica de camí,
no?
Sí, sí,
encara ens queda
el tema afició i això.
Però això que últimament
ja veus propostes,
propostes fresques
i detectes en les coses
aquelles desfescats
i allà on donen classe
i tal,
estàs començant a veure músics
i coses que dius
ja es faran majorets,
ja aniran
i això al final
té que donar
un resultat.
Sí, veus que van formar un camí.
Sí, sí,
és allò que el nivell,
comences a veure coses
de nivell que dius
qualsevol dia
algú donaran la fórmula,
no sé qui serà,
potser són els companys de pomada
o potser és,
no ho sé,
no sé qui serà,
però que algú donaran la fórmula
i potser a partir d'aquí
tots anirem...
Perquè ara és una mica difícil.
Som massa grans
per en els circuits
de música ètnica
entrar com allò
de cosa exòtica
i massa petits
per atindre un circuit propi.
A més,
el circuit de les músiques ètniques
sempre és...
És molt tancat, potser.
No, és molt ample
i molt ample
en tot el món...
Igual pots actuar aquí
que pots actuar en Itàlia,
que en Estats Units
i d'alguna manera
potser fa falta
algú o alguna cosa
que trenqui...
Un fil conductor.
Sí, aquesta dinàmica.
Aquí estem.
A veure si arribarem.
A veure si arriben a conèixer
precisament aquesta dinàmica.
Però és allò que dèiem,
que hi ha grups
de gent jove
que també estan allà fent força
i que no es deixa de banda.
Que moltes vegades
aquesta era potser
la gran por, no?,
dels músics,
que la música tradicional,
la música que sentim
com a més nostra,
no arribi a tots els públics, no?
I que hagi precisament
tornat aquesta petita fórmula
de que comenci a arribar.
Una aquesta i l'altra
que s'arribi a consolidar
un nucli de públic aficionat.
No recordo ara el nom,
però província de Granada
fan al principi de l'estiu
un festival
que un any eren
vora 40.000 persones.
D'on i una meravella.
Tot el...
Tot el...
Tot el que es feia allà a l'eixenari
eren propostes de...
de música.
Em dic a les millors de l'any,
possiblement,
una selecció molt clara
de les millors de l'any,
però allà...
Perdó.
allà n'hi ha un públic,
una afició,
vull dir,
un aficionat que anava
i veia allò.
Molt fidels.
Acabes un bolo
i te compren el disc.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
Amb unes dinàmiques.
Una,
podíem dir que fins i tot
normes ja.
Coses que ja tenien allà de per ser.
Saps que allò que veus allà,
que és un grup de Suècia,
que tal,
si te'n vas a la botiga
de discos,
no ho vas a trobar.
Clar.
Aleshores,
estàs acostumat
a què t'han agradat
els suecs aquests,
aquests dos,
i te compres el disc.
I aquesta dinàmica,
nosaltres podríem dir
que ara mateix,
aquí,
no sé si a Catalunya,
l'has trobat.
Jo crec que en falta, no?
A Catalunya,
tot això,
hem d'anar construint.
Tot,
per sort,
hi ha un nucli,
que és aquesta gent
que és aficionada
a la dansa tradicional,
que és el que ha hagut
de alguna manera
que hi ha mantès el Siri,
ha mantès l'Espelma,
però tenim que anar
una mica més enllà
d'allò,
bé,
temps i treball.
I feina, no?
Sempre feina.
Bé,
tornem a l'orgànic.
El vas presentar
davant de la gent de Tarragona,
un any després...
365 dies després
d'una infecció.
Déu-n'hi-do.
La gent va haver d'esperar,
però què?
Com va anar la resposta pública?
Molt bé, molt bé.
Sí.
Molt de públic de pas
i era ja...
més o menys era
a partir de les 12 de la nit,
12 i una mica i això,
però bé,
ja anar embarratjant
tant orgànic
com cançons
del que entrarem a gravar,
del Cata.
Ah, un Cata.
El que entrarem a gravar
dintre de 4 dies.
4 dies,
o sigui que,
com ell que diu,
acabar les actuacions
i ficar-te dintre de l'estudi.
El dia 3.
4 dies
sense sentir figurat.
No, no,
però que gairebé és això.
El dia 3 de novembre
comencem ja...
Per acabar de gaudir
les 4 darreres idees
que puguin ara sorgint
i cap allà.
A la Taker.
Taker.
Vam estrenar una cançó,
per exemple,
que ja vam dir
si passa alguna cosa
i baix,
s'arreplegueu
i que no s'entereu
de darrere i tal.
Que no sorti d'aquí, no?
Que no sorti d'aquí.
Sí,
sortirem ben parats,
va anar bé.
Vull dir,
que anem ja allò.
I aquesta nit repeteixes,
però amb una altra proposta,
no?
Sí,
sí,
una simpàtica història
que ens hem muntat
els Música Nostra
i els Pomada
i jo
i un poc
la base instrumental
són la màquina
aquesta de fer música
que són els mallorquins
aquests
que són una màquina
infernal
de fer...
És una cosa,
és una delícia
tocar amb ells.
I això
hem creuat
una mica,
hem creuat repertoris.
O sigui,
de les 3 pandes
dels països catalans,
Mallorca,
el País València
i Catalunya.
Sí,
i una fusió,
una cosa estranya.
Bé,
com ho definiries?
No ho sé,
jo ho definiria
com possiblement
una gran festa.
Una de les possibilitats
d'això que parlàvem
que d'alguna manera
van passant coses,
3 propostes
que jo crec que cada una
tenen una vida pròpia
molt concreta
i molt tal
i que és molt fàcil
creuar-les
i que d'alguna manera
entre els 3
oferim un espectacle
millor
de festa continuada
o de festa de carrer
i ja veus,
és possible
ensamblar 3 formacions,
cada una un món,
cada una una proposta
i sobretot
és perquè existeixen.
Sí, sí.
Molt bé.
O sigui que aquesta nit
és una d'aquelles coses,
d'aquelles cites
que són inaudibles.
Sí,
experiments,
vents interessants.
És molt divertit,
és molt divertit.
I quina és la proposta,
quin és el futur
a banda d'aquesta gravació?
Tens alguna actuació
més en aquests dies
per fer boca?
La setmana que ve
hi ha una cosa
en Vic,
en el disc del mercat
de la música viva de Vic,
que allò que farem
els pomada
pel seu compte,
l'axe amb busto,
obrim pas
i nosaltres.
Molt bé.
I això,
farem ahí
una actuació
un tant especial
amb algun músic de més
i aquí estem.
I ara que vinc
d'acabar de,
que estem acabant
de registrar
una cosa
que farem
aquest estiu,
un dubte
de Sàlite,
Lídia Pujol
i jo
vam fer una història
que es diu Terregada,
que ha sigut una mica
la meva immersió
en el repertori
Nortell,
perquè jo sempre
normalment he treballat
les coses
més d'allà del país
i no havia treballat
el repertori
del Principat.
Sí.
I, ostres,
està molt bé.
És un repertori
d'aquell
que ja sabíem
que ho feien
pel gust,
per les ganes
de fer-ho
i per...
Per provar coses noves,
que també és bo,
no?,
de fer noves incursions.
Sí, sí, sí.
A mi canto
amb una tessitura
molt baixa
i en unes condicions
concretes
i el treballar
amb la Lídia
a nivell vocal
ha estat un...
o està seguint
un experiment molt bo
i, ostres,
molt bé,
no ho sé.
I és un tipus
de repertori
que no l'havia fet
i això,
ara estem en registrar
enregistrant-ho
perquè és que
valia la pena,
valia la pena
l'esforç
i deixar-ho
allà enregistrat.
Com podem escoltar,
el Miquel Gil
porta la música
molt endins
i no para.
I tant, i tant.
I no para.
A més, a més,
podríem dir
que del que ens està explicant
estem aquí a Lluís
i jo ho acabadat
sentint-lo parlar
perquè, clar,
és allò
que és un gran mestre
de la música
i que parla
del que sap.
Bueno, bueno...
I tant,
anem fent.
Miquel,
ho sento,
però és així, eh?
Anem fent.
Què va, què va.
Aprenent cada dia
que és el més interessant.
I també,
volia dir,
és el que dèiem,
és una manera també
a l'hora d'enricir
les lletres,
d'enricir-te personalment,
i tot això
es demostra
a dir-re-de-disc,
actuació-re-actuació.
Sí, sí, sí.
I després també
és com un catalitzador
per estirar
la gent
que puja,
perquè segueixi,
sinó més no,
el seu exemple.
Suposo que
tu hauràs sentir,
no?,
que hi ha gent
que et segueix,
que et segueix
al darrere.
Sí, sí,
la veritat és que sí.
La veritat és que
últimament,
doncs,
això sí que,
no ho sé,
sí que notes
que la gent
t'estima
d'alguna manera.
O sigui que
demanin col·laboracions,
bueno,
no ho sé,
no ho sé.
No tant,
possiblement,
però...
Sempre anem
adeprenint
uns dels altres,
no?,
però com a mínim
allò que la gent
t'estima
i s'estima
la teua feina
i perquè és que
al capdavall,
no ho sé,
jo dic que no tinc
que altra cosa
que damunt de l'escenari
que veritat,
dir jo,
el que estic oferint
és veritat,
és de veres
i és tallir.
I si això
li arriba a la gent
i si cadascú
anem amb un trosser
de veritat
i l'aniem compartint
i l'anem tal,
és el que està molt bé
i sobretot atent,
que ja t'he dit,
de les noves generacions,
atenció,
que estan lligres.
Pujant fort.
Estan pujant fort
i estan passant coses
en casa
i està molt bé.
Jo ja per acabar,
si us sembla,
m'agradaria que el Miquel
m'acomidés a la gent
a que vingui a aquesta cita
que comentàvem
aquesta mateixa nit,
que també és un cercle
molt especial,
una piràmide molt especial
que podrem veure
sobre l'escenari,
amb música nostra,
amb espumada
i amb tu mateix.
Sí, sí,
si no teniu
altra cosa que fer
i si no...
No teniu altra cosa que fer,
heu de venir.
i tal,
allà en la plaça del Rei
estarem fent marxa
i si veniu,
quasi segur
que no s'arrepentiu,
vull dir que
com miratge esteu.
I tant,
la porta deixem oberta,
jo que dèiem abans.
Sí, sí.
Miquel,
moltíssimes gràcies,
moltíssimes gràcies
per haver-te donat pressa,
per haver-te donat pressa,
per haver-te arribat,
per poder conversar amb tu.
Aquí estem.
I que, res,
que esperem la presentació
d'aquest nou treball
discogràfic,
que quan estigui al forn
i es sigui acabat de treure
i ben emmaquetat
i ben polit,
ens ho vinguis a presentar,
els estudis.
Sí,
últimament anem a...
Estaven recordant-me
que no sé quan,
però dintre de molt poquet
crec que tornem a Tarragona.
Tornem a una sala,
però en format petit,
en el format més petit
que som tres persones.
Que ho sàpiguis, eh?
Sí,
doncs sí,
encantat.
Tornem a venir, eh?
Encantat.
Moltíssimes gràcies.
Vinga,
a tu.
Gràcies.
I també et donem les gràcies
al nostre company Lluís Marçal
que ha vingut precisament
expressament
per aquesta entrevista
per donar-nos un cop a mà.
Lluís,
gràcies,
gràcies,
gràcies.
Gràcies a vosaltres,
s'ho volia.
I ens tornem a trobar un altre dia,
si pot ser a les zones de Tarragona Ràdio
o si pot ser en programa propi,
no?,
de cara a un futur no gaire llunyà.
Sí,
ben aviat.
Ben aviat, gràcies.
No desvetllem el secret.
Ben aviat.
No, no, no diem res més.
Gràcies.
Adéu-siau,
bona tarda.