Un, dos, tres...
Fantàstic entre sol de Cornellà,
la grisó molt aviat va ofegar el conte de fades,
l'esperança així cavades, la podres, la realitat,
decebuda vas anar fent, trempejant l'avorriment,
però el pitjor encara no havia arribat.
Darrers minuts d'aquests ja tardes reduït, d'avui darrers minuts,
però que dediquem a escoltar música i a parlar sobre música.
A parlar-vos, a més que res, d'una actuació d'un concert
que podreu veure avui mateix, aquesta mateixa nit,
a dos quarts d'onze, al Teatre El Magatzem.
Miquel Pujador fent duet amb Conrad Sator.
El mateix Miquel Pujador ha tingut la gentilesa
de venir una hora abans del que tenia previst
per passar en directe pels estudis de Tarragona Ràdio.
Miquel, gràcies.
Moltes gràcies, s'agraeix.
Escolta, qui ets?
Doncs mira, un senyor que fa cançons ja fa uns 20 anys,
per mi i per d'altra gent.
Vull dir, jo he fet uns 9 discos de cançons meves,
3 amb adaptacions de Joers Bracens,
he escrit cançons pel Diango, per la Salseta del Poble Sec,
per la Guillermina Mota i per molta gent que m'ha demanat,
i faig concerts, doncs, tant en solitari com en grup,
com ara fa un temps, doncs, amb piano i veu,
amb un gran músic que ha col·laborat a mi fa molt de temps,
que viu a Tarragona, que és en Conrad Sator,
i que és l'arranjador, justament l'autor de l'arranjament
de la cançó que estem sentint ara de fons.
I de totes aquestes múltiples facetes que tens,
en què és el que t'agrada més?
En què n'he anat sense més còmode?
Oh, tot és treballar amb la paraula, tot és treballar amb la música,
a mi em va bé, i així no t'avorreixes.
Passa que també ha de ser una mica estrany, no?,
allò de fer una cançó que potser t'ha quedat rodona
i donar-la perquè la canti a algú altre.
No, però això és una cosa al marge, és una mica complementari.
Jo, bàsicament, fas les cançons per mi,
el que fas és que si me'n demanen,
no em sap gens de greu de treballar per altra gent,
tant component cançons originals com adaptant cançons franceses,
o fent música sobre textos.
Ara fa poc el Tito dels Brams em va demanar una música
per aquest disc fet de Guirem de Berguedà,
i en fi, són feines diverses,
però clar, a mi el que m'interessa és construir una obra coherent,
una sèrie de cançons que ara he de portar un centenar d'enregistrades
que expressin una manera de veure el món,
una manera d'utilitzar les paraules i la música
per veure allò que m'envolta i allò que hi ha dins meu.
I què expressa, quin fil conductor trobem en aquest treball discogràfic
que ens has portat, que suposem que és l'última estabilitat precària.
El títol ja deu molt, eh?
Sí, és l'últim de Cançons Meves,
perquè ara fa pocs mesos va sortir un disc
amb adaptacions de cançons de jocs recents,
que es diu el temps, no té cap importància,
però aquest sí que és el darrer de Cançons Meves,
i justament el fil conductor és la idea que no hi ha res segur,
que no hi ha res que no pugui ser...
que no pugui passar pel tamís del dubte,
i que, de fet, la inestabilitat no és tan poc negativa,
perquè és la manera que podem avançar,
perquè una persona o un individu absolutament estable
és que és mort o està fossilitzat.
Són cançons molt diverses, de tota manera,
que tan aviat cauen en el camp més líric com en el camp de l'humor,
però que tenen aquest petit leitmotiv de la inestabilitat
com a fil conductor, com a fil vermell.
Per tant, un missatge positiu, podríem dir.
Sí, tot i que m'acusen de ser bastant dur, bastant pessimista,
però penso que s'ha d'arribar al fons
per poder agafar empenta i pujar cap amunt.
Com a curiositat, ara tu preguntàvem a micròfon tancat,
però en aquesta estabilitat precària,
et veiem compartint portada,
compartint una foto,
amb un nen petit.
Amb en Gerard, el meu fill.
Saps què és?
Que el disc anterior, que era del 99,
que es deia Somrilles que mosseguen,
vaig incloure una cançó sobre la paternitat irresponsable,
que era quan estava a punt de tenir-lo,
i que es deia Gerard,
i aleshores vaig incloure una foto d'ell acabat de néixer,
i ara com una mica de brometa,
m'he permès el luxe,
vaig permetre el luxe de posar una foto d'ell
tres anys més tard per veure una mica com jo,
vaig enverint i ell es va fent gran.
Què veurem aquesta nit al teatre al magatzem?
Doncs una selecció del meu repertori de molts anys,
una meitat aproximadament són cançons d'aquest últim disc,
l'altra meitat seran cançons de diverses èpoques,
però treballades en funció de les seves possibilitats pianístiques.
Jo sempre he cregut que el piano és un instrument extraordinari,
justament una de les meves mancances,
és no haver après fins...
He començat a tocar el piano fa dos o tres anys
i no m'atreviria ni boig a tocar-lo en públic,
però he tingut la sort de col·laborar amb grans pianistes com en Conrad,
i penso que una cançó reduïda a l'essència,
és una música, un text, una interpretació,
doncs acompanyada per un piano,
pot arribar a tenir la força que de vegades no té en un gran grup al darrere.
I hem fet això, amb el Conrad hem treballat una antologia de cançons meves,
que són des d'una cançó molt antiga del primer disc que vaig fer l'any 82,
que curiosament va ser el primer disc on vam col·laborar,
perquè ell va arribar allà, jo no el coneixia de res,
a tocar un tema amb l'acordió,
i després no ens vam veure durant anys,
em sembla que no ens vam veure durant 15 anys,
i després vam començar a col·laborar de manera ja habitual a partir de l'any 97,
i ell també, doncs en Conrad, farà un parell de temes personals de piano,
de les seves composicions pròpies.
La idea seria fer una petita antologia de molts anys de treball
i també veure les possibilitats que tenen les cançons
en funció de la composició, d'una harmonia, d'una melodia
i d'un treball entre una veu i un piano.
Per això hem titulat l'espectacle Entre la veu i els dits,
que ja l'hem fet dues o tres vegades,
i aquesta em sembla que és la quarta que el presentem.
I com ha anat aquesta minigira, podríem dir?
Minigira no, perquè jo alterno els meus concerts amb triu,
amb tres músics, amb el Marcel Casellas del Club Masclat,
suposo que el coneixreu, hi ha un triu,
coses que facin solitària amb locals petits,
i això amb el Conrad hem anat fent coses,
hem estat a Lleida, vam estar a un festival a França
aquest estiu, al Festival Chanson de Parole de Barjac,
i bé, és la manera d'anar rodant aquestes cançons.
Tinc cinc anys, sóc un infant,
que ja mai no es farà gran, els morts no creixen.
No recordo si he nascut al Raval,
o bé a Beirut, potser a Nigèria.
No recordo si era blanc, negre o groc,
la meva sang era vermella.
De records me'n queden pocs,
no tinc pares, no tinc jocs, amics, ni llengua.
Ja no puc saber si he mort ofegat,
buscant un port ple de promeses.
Cinc anys per sempre, un dels temes que trobem
en aquest treball discogràfic del Miquel Pugedor,
Estabilitat precària,
un dels temes que està arranjat pel Conrat Sató,
i suposem, doncs, que un dels temes que sentirem aquesta nit,
al teatre, al magatzem a dos quarts d'onze, sí o no?
Sí, sí, és una de les cançons triades.
Em sembla que de les 14 d'aquest disc,
n'hi ha 9 o 10 que les farem aquesta nit, sí.
Sí, mira, sempre una cosa que sempre preguntem
per la gent que ens estigui escoltant
i que vingui aquesta nit al magatzem,
digue'ns un moment de l'actuació que per tu
sigui especialment important o emotiu,
un moment que allò que et puguin dir,
mira, això és el que ens va dir el Miquel Palarrà,
dir una cançó que potser sigui la teva preferida.
És molt difícil, tots els fills són estimats,
però aquesta nit, com a curiositat,
cantaré dues cançons que no canto fa molts anys.
Aleshores hi ha una que es diu
El temps dels fanals en flor,
que és la que va donar títol al primer disc que jo vaig fer
fa molts anys, l'any 82,
jo tenia 21 anys, em sembla,
i justament, com t'he dit abans,
el dia que vaig conèixer el Conrad va ser
gravant aquest disc
i hem recuperat la cançó que dóna títol a aquest àlbum
amb un arranjament del pianista Lluís Vidal
i penso que serà molt divertit
cantar-la una cançó una mica ingenua,
però que li tingui un efecte especial.
I com que fa temps que no la cantes,
també serà allò del puntet aquell.
Miquel, parlant així en general,
com està el món dels que us autocomposeu,
les cançons dels que canteu les vostres pròpies cançons?
Sembla que hi ha hagut com una ravifada,
no ho sé, fa l'efecte, eh?
Ahir passava pel Metropol el Roger Mas,
demà ve el Joan Isaac...
En Joan ara també ha ressuscitat.
Sembla que hi ha moviment.
Estava fent de farmacèutic molt de temps
i ara torna a cantar.
Ha ressuscitat, diu.
Sí, perquè havia estat allunyat de la cançó.
I bé, bé, home,
som gent que hem sobreviscut a una època difícil
perquè no hi ha una infraestructura,
encara no hi és aquesta infraestructura,
tampoc no hi ha un accés normalitzat
als mitjans de comunicació.
Per tant, la gent que...
L'Isaac ve de més lluny, ve del 70,
jo soc dels que comencen al 80
i el Roger encara és més jove,
o sigui, és ja de la generació posterior.
Però jo penso que els que hem començat als 80
i hem pogut sobreviure a una època
que era com un desert absolut,
doncs és que tenim coses a dir
i ganes de dir-les.
I el públic té ganes d'escoltar-ho?
Perquè això és una altra...
Quan hi arriba, quan hi té accés,
moltes, l'experiència és esplèndida.
El problema justament és arribar
i és que la gent s'assabenti
que existeix una sèrie de cançons
que a tot arreu hi ha,
vol dir hi ha una cançó a Itàlia,
hi ha una cançó a França
i que aquí no som una mena de bolet estrany,
sinó que estem dintre d'una tradició europea
que funciona en normalitat
i aquí ens han volgut fer creure,
alguns han volgut fer creure
que érem una mena d'anomalia històrica
o que depeníem d'una època determinada
o d'uns condicionants dels anys 70
o dels anys 60-70 contra la dictadura.
Escolta, cançons n'hi ha a tot arreu,
cançons intel·ligents
i no cal cap excusa per fer-les i per ensenyar-les.
És el que parlàvem l'altre dia,
que potser la paraula cantautor
amb aquestes connotacions de rebel·li antisistema
encara pesa massa
i avui en dia ja s'ha girat la truïca.
Escolta, es pot fer cançons antisistema,
cançons de crítica,
sense necessitat de posar per davant
el fons, per davant de la forma.
El senyor Leo Ferrer a França
era un immens compositor
que havia arribat a figuratoris,
composicions per música clàssica,
un poeta extraordinari
i era un perfecte anarquista
i un individu que carregava
contra el sistema d'una manera brutal.
Es poden dir moltes coses
a condició que les diguis bé.
I de la mateixa manera que ningú no dirà
oh, és que el senyor Tavernier
quan fa cinema
o fa pel·lícules crítiques amb el sistema
i per tant no és un bon cineasta,
escolta, és un gran cineasta
i a més a més toca els pebrots del sistema,
que és una altra història.
Jo penso que soc lliure
per dir el que vulgui
quan fas les cançons
a condició que faci bones cançons.
I parlant de bones cançons,
què et falta per dir?
O quins projectes tens de futur?
Doncs continuar cantant.
La setmana que ve estem a Bellputs,
després amb el Trio, amb el Marcel,
després estarem a la Giscava de Vic
amb el Conrat,
prepararem un...
si tot bé no havia fet mai cançons
amb textos d'altra gent,
però he fet una monografia
sobre poemes d'Agustí Bartra,
sobretot el llibre pòstum d'Agustí Bartra.
Tinc la idea amb el Conrat
de gravar aquest espectacle
amb un disc l'any que ve
i fer cançons noves de cara al 2005
per fer un nou disc de cançons,
diguem, pròpies, recents.
O sigui, que de feina...
No t'avorreixes?
No, mai, mai, mai.
No m'avorreixo de cap manera.
I anar cantant.
I entre aquestes composicions,
què escoltes?
Recomana'ns alguna cosa
que potser fins i tot
se surti del que podríem pensar
que pots escoltar?
Jo escolto, mira, des de jazz,
m'agrada molt jazz clàssic,
sempre tinc la gra pel·li a mà o el Django.
Escolto cançó, moltes vegades cançó francesa,
com Leo Ferrer o Brassens,
però també gent jove,
que aquí no coneix ningú,
com en Thomas Fersen,
que recomano moltíssim,
és un noi d'uns 20 i escaig d'anys
que fa unes cançons extraordinàries,
o a Itàlia el Paolo Conte.
I és fàcil de trobar tota aquesta música?
No, jo tinc sort que canto molt a fora
i sempre aprofito per fer carregar
gairebé els diners que guanyo
amb els concerts
gairebé me'ls gasto en llibres i discos,
per tant no surto a compte,
però en fi, ja em va bé.
I això de tocar més a fora
també passa en general,
que potser s'aprecia més
aquest tipus de música a fora que aquí?
No, jo tinc...
Home, el que a França hi ha
és que hi ha molts festivals,
molts festivals dedicats
a un determinat tipus de cançó
i hi ha més circuits,
el que passa és que, clar,
jo no vull cantar a fora,
jo vull cantar a fora i a dins,
però penso que no hem de tenir
cap mena de mania d'exportar el que fem
si realment té qualitat
i a França o a Itàlia també s'accepta.
Per tant, una de les primeres coses
que hem de tenir, clar,
és que ens hem de treure les manies de sobre
i pensar que el que fem
pot tenir tanta validesa
com el que fa qualsevol cantant
o autor d'Europa.
Quin és el projecte que t'agradaria fer,
que encara et queda pendent?
Tipus actuar, doncs, en un lloc concret?
No, no, això d'actuar...
Per mi tan important és actuar
en un gran local com en un petit local,
això no m'importa,
el que importa és la comunicació amb la gent,
veure que realment connectes amb el públic
i pots expressar-te tal com vols.
El que m'agradaria és això,
simplement continuar escrivint les cançons
que vull fer,
poder-les enregistrar
amb les condicions que jo vull
i, doncs, tenir a la meva disposició
uns canals de difusió
que permetin que la gent pugui,
com a mínim,
conèixer el que faig
i decidir si li interessa o no li interessa.
No ha estat fàcil, de moment, això.
Home, fàcil no ho està.
No, és una lluita cada cop.
Oh, això és contínu,
és la lluita quotidiana
perquè pensa que estem molt condicionats
pels grans mitjans de comunicació
i que per molta gent
la cosa que no surt a la televisió
cada setmana,
doncs, és com si no existís.
Aleshores, estàs lluitant
contínuament,
o sigui, pots estar cantant
un any cent vegades
que a nivell de dimensió pública
cinc minuts de televisió
en un primer,
en prime time, que diuen,
doncs, fa que et vegi
moltíssima més gent.
D'una manera molt més superficial
i que també ho oblida molt més aviat,
que això és una altra història.
Penso que la cançó ha de ser
un fet de cara al públic,
un fet de comunicació directa
i que a poc a poquet
vas fent com una bola de neu
i vas contactant
amb una sèrie de públic
que va augmentant.
Però, clar, evidentment,
és una feina de cada dia,
una feina difícil,
però que si realment
tens la convicció
que el que fas val la pena
i té una dimensió
que supera les modes
i supera el temps immediat,
doncs, a la llarga,
és agraït.
Doncs, si voleu tenir
aquest contacte en directe
amb el Miquel Pujador
i el Conrat Sató
aquesta nit,
a dos quarts d'11,
al Teatre, al Magatzem,
ja ho sabeu,
ells estaran allí,
amb un piano, no?
Amb un piano i una veu,
simplement.
Jo avui m'he deixat
la guitarra a casa
i simplement un piano,
un micròfon,
una veu,
unes paraules,
unes cançons.
Te centraràs en el missatge, eh?
El Jacques Brel deia
que el missatge
el porten als carters,
jo faig cançons.
M'ha agradat això.
M'ha agradat.
Miquel Pujador,
molta sort aquesta nit
i gràcies, endavant.
A vosaltres.
Univers indiferent,
tanmateix la convenció
és tan forta
que m'obliga
a caure en la temptació
de preguntar...
Quatre minuts
i tanquem aquesta edició reduïda
del Ja Tardes d'Avui.
De tota manera,
us anunciem
que si voleu anar
al Teatre al Magatzem,
com us dèiem,
a dos quarts d'11,
a veure el Miquel Pujador
i el Conrat Sató,
tenim invitacions
per donar-vos
977-24-4767.
I escoltant,
el Miquel Pujador
posem el punt final
al Ja Tardes d'Avui
i us deixem ara ja
amb tot l'equip
del Tarragona Esportiva
per saber
què farà el Nàstic
aquesta tarda.
Tornarem dilluns
a partir de les 4.
Bona tarda.
La injustícia seguirà
fent de dot
del fanatisme.
Conjugar el verb
estimar
farà tu
d'anacronisme.