Passen 23 minuts del punt de les 6 de la tarda i tal com us anunciàvem al començament,
en el nostre sumari, en aquesta tercera hora dels Jatardes volem parlar sobre cinema.
L'excusa, doncs, sempre... de fet no ens fa falta gaire excusa per convidar els convidats
que tenim avui als Jatardes via telefònica, això sí, el Jesús Montlleó i el José Luis Montesinos.
Us posem en antecedents.
Si obriu el diari de Tarragona avui per la pàgina... a veure, tenim la pàgina perduda per aquí.
Per la pàgina... no us ho sabem dir. No hi ha pàgina. 41.
Llegim una columneta en què ens expliquen en titular.
Les cintes final de Montesinos i Glòria de Montlleó triunfen a Terrassa.
El Festival Cinematogràfic Bauman de Terrassa ha donat aquest passat cap de setmana
dos dels seus premis a dos directors tarragonins.
El primer va ser per a l'acabat d'estrenar final de José Luis Montesinos,
que es va fer amb el Premi del Públic dotat amb 600 euros i uns altres 3.000 en material d'il·luminació.
Aquest és el tercer premi, carret final, que està basat en una història de l'escriptor tarragoní també,
Josep Camus, tot i la seva curtíssima trajectòria,
després del segon premi del Públic en el Festival Internacional de Benicàssim
i el Premi a la millor producció en el Festival de Cinema d'Albacete.
Per un altre costat, l'actor, Joan Dalmau, protagonista del curtmetratge Glòria,
de Jesús Montlleó, ha estat guardonat amb el Premi a la millor interpretació
en el mateix certamen. Aquest galardó, aquest guardó, perdoneu,
amb aquest guardó ja són quatre els que ha aconseguit l'actor català
que feia el paper de Miralles en la seva pel·lícula de David Trueva, Soldados de Salamina.
S'han dut els premis d'interpretació del Festival d'Albacete,
del Festival de Cinema de Girona i del Festival Platja de les Amèriques de Tenerife.
En fi, com us dèiem, dos dels directors tarragonins més prolífics,
dels que estan treballant més i dels que tenen més sortida també,
que ens expliquen ells mateixos com es fa cinema
i com es fa cinema especialment des de Tarragona.
Saludem, anem a PAMS, a Montesinos, José Luis Montesinos, bona tarda.
Hola, bona tarda, què tal?
Ens escoltes bé?
Sí.
Això del so telefònic a vegades és una mica punyatero, eh?
Hola, Jesús, també si estàs per aquí.
Hola, Jesús, si estàs per aquí.
Bona tarda, José Luis, què tal?
No els hem pogut tenir a tots dos en directe,
estan tots dos via telefònica, el so no serà, tindrà,
vaja, deixarà, vaja, et desitjar,
però què esteu fent ara mateix?
Treballant, no? No pareu.
Doncs, Jesús, comença tu.
Doncs bé, jo estic fent la distribució de Glòria,
que és el treball que ens té ocupat aquest últim any,
i una miqueta suposo que el José Luis Díaz està fent el mateix
amb el seu treball recient estrenat, no?
Doncs exactament.
És el moment d'una miqueta intentar que
una miqueta el mercat de festivals es fixin el nostre treball
i mirar cap al futur, també, no?
Heu vist, cadascú ha vist el treball de l'altre, suposo, no?
Doncs sí, sí, jo sí que he vist Glòria
i crec que Jesús també ha vist final.
Sí, exactament, vaig tenir el plaer de veure'l
al festival de la FETE, abans que s'estrenés aquí a Tarragona,
per tant, ja vaig venir amb la pel·lícula,
ja portava el secret, guardat,
però el vaig guardar bé, José Luis, el vaig guardar bé,
no el vaig explicar a ningú, i ara hi vaig animar la gent el més a veure.
Doncs jo ara us demanaré que us ensaboneu una miqueta l'un a l'altre
i així fem amics, ja bon rotllo, no?
Aparteixo d'aquesta base.
Sí, i tant, i tant, per suposat.
Bé, bé, bé.
Home, compas, no tindrà bon rotllo amb el Jesús,
has vist el gran què és o què?
Impressionant, sí que és veritat.
No, no, no, no crec que això,
m'assembla que el que hi ha, a part d'una amistat que està neixent
per trobar, perquè ens hem trobat en diferents festivals,
i això sempre és bo,
penso que el que hi ha també és un respecte mutu,
dins dels nostres estils, que són diferents,
penso que els dos hem reconegut,
almenys jo he reconegut en el José Luis,
una persona que sap fer cinema,
i per tant, així ho reconec, no?,
tant pública com privatament.
Doncs Jesús, ensabona una miqueta, ensabona una miqueta
al José Luis, després t'ha tocat a tu José Luis.
Què té aquest final d'especial?
A veure, jo, final, penso que el que té d'especial
és un guió molt elaborat,
i penso que el José Luis és un mestre de la voz en off,
que ja ho va demostrar en físico el seu treball anterior,
i penso que el treball, doncs, té la màgia
de saber tractar temes que poden ser fins i tot escatològics
amb una mirada irònica,
amb una mirada, inclús diria còmplice, no?,
que apropen aquests temes de l'espectador,
inclús ens fan participar, no?,
en aquest cop, en final, sense voler desballar de què va,
el José Luis aborda un tema tan difícil
i, sobretot, tan corporador com és el suïcidi, no?,
i el desdramatitza fins a límits, doncs, risibles, no?,
o sigui, fa que el suïcidi, penso que...
o sigui, fa com una paròdia del que pugui ser
el dramatisme del suïcidi, no?,
i penso que és una labor que aconsegueix,
ja més creix, perquè són temes sempre difícils
que poden caure en la comèdia facilona
o poden caure en...
En la fibrilitat, potser, sí.
En la fibrilitat, sí, exacte, en la fibrilitat,
i penso que el José Luis, doncs, tot i que fa aquest,
ja diria, aquest clucar d'ulls, no?,
aquesta mica de joc amb l'espectador,
penso que no arriba mai a caure en aquesta procacitat dels temes, no?
José Luis, què tal, al Montlleó?
Pues, bueno, no sé si sabré ensabonar-lo tan bé com ell a mi,
però, a veure, jo penso que...
A mi el que més em crida l'atenció de l'estiu que té el Jesús
és com s'envolta d'uns actors, d'uns personatges
que realment et fan creure la història, no?
A mi, sobretot, la mirada obliqua trobo un curt fenomenal, no?,
un curt que no només jo el trobo fenomenal,
sinó que l'ha trobat tot a Espanya,
i jo crec que en gran part en la mirada com Glòria
té uns actors que et fan veure aquesta realitat,
aquesta realitat d'aquests dos temes també complicats,
penso jo, que ha tractat el Jesús
i d'una manera que, bueno, et dona un cert punt d'optimisme,
jo crec que també, tant un com l'altre.
I es nota també que és un director Jesús
que es documenta bastant sobre els temes que tracta,
no és fàcil fer un curt com Glòria
ni fer un curt històric com és la mirada.
I en això crec que radica gran part del mèrit
que ella porta com a cineasta a Tarragona, vaja.
I parlem de Tarragona, parlem de la ciutat,
perquè potser és un dels, alguns punts,
podríem trobar-vos en comú,
però la ciutat de Tarragona n'és un.
Tots dos heu tirat de decorats de la pròpia ciutat.
Ens comentava el José Luis en una entrevista que vam fer poquet
que és que Tarragona té uns escenaris que és que la fan ideal
per a la visió cinematogràfica.
Estaríem d'acord tots dos?
Sí, vaja, jo penso que, almenys parlant de final,
no és que, a veure, evidentment,
tries escenaris de Tarragona
perquè te'ls fas teus i els coneixes, no?
I els vols ensenyar també una miqueta, no?
Exacte, però és que en aquest cas
és que venien perfectes
per cap a les escenes que jo volia retratar, no?,
en aquesta història.
I és per això que, en definitiva,
gran part de la producció es va realitzar a Tarragona, no?,
amb un equip, amb un suport de producció
que entregui el Javier García,
que va ser encomiable, no?,
l'esforç que van fer per aconseguir
totes aquestes localitzacions.
I, per què no,
també portar totes aquestes localitzacions
que es coneguin, doncs, per Espanya, no?
Que, en definitiva, és també del que es tracta.
I, Jesús, suposo que, en el teu cas,
també busques una mica això, no?
No, no, per suposat, eh?
Penso que Barcelona és un plató molt manit, no?
Vull dir...
No, és el problema dels cronometratges, no?
Que normalment anem a buscar l'interior
perquè és més controlable,
però quan parlem d'exteriors,
Barcelona és fàcilment reconèixible
en moltes pel·lícules.
I llavors també penso que,
aprofitant...
Òbviament hi ha un tarragonisme intrínsec, no?,
que em fa que hi ha moltes localitzacions,
ja les imaginem aquí, no?
Però, per altra banda,
també hi ha una originalitat
en quant a platós naturals,
escenaris naturals,
que una miqueta, doncs,
ens desconnectin, no?,
d'aquesta realitat barcelonina del cinema,
per dir-ho així, no?
I penso que, tot i que pel públic tarragoní,
molts cops les notes cronometratges
puguin, inclús, perdre una mica de dramatisme
perquè poden reconèixer
una estació d'un tren
o poden reconèixer una platja del Miracle
o poden reconèixer el que sigui,
penso que, en altres llocs,
penso que donen un toc d'originalitat, no?
Perquè són localitzacions que no...
Òbviament no estan vistes, no?
No s'ha firmat a Tarragona.
No, està clar, està clar.
Acabeu de venir, doncs,
de Terrassa aquest cap de setmana mateix
amb aquests dos premis,
vaja, un per cadascú sota el braç.
En recordem, el José Luis
se li ha atorgat el Premi del Públic
i el Jesús, el Premi,
el millor actor principal,
si no ho veig malament,
per...
Per, per, per...
En Joan del Mau.
Joan del Mau, perdona,
sí, sí, ho teníem per aquí.
Esteu contents amb el Premi que us ha tocat?
O potser us esperàveu, doncs,
algun altre...
el Premi per alguna altra nominació?
En absolut, en absolut.
Mira, el José Luis convindrà a mi
perquè ell porta ja uns quants curmetratges també.
És molt difícil estar en els festivals.
O sigui, ja estar en la secció oficial competitiva
ja és tot una fita.
Moltíssim.
Ell sap molt bé,
perquè té altres companys com jo,
que tiren treballs endavant
i, malauradament,
no hi ha espai per tots
i hi ha molts treballs que es queden al calaix.
És que estem parlant de 250 curmetratges a l'any, eh?
A Espanya és que és una borrada.
O sigui, transleccionen 30 a cada festival.
Llavors, el que succeeix
és que només el fet d'estar en la secció oficial,
jo penso que sempre que rebo una carta que em diu
no sé si és gratu comunicar-li
que està usted aceptado con tal o con cual,
doncs penso que ja per mi això és un premi.
Si a sobre et truquen per telèfon el dia abans
i et diuen
doncs mira, el teu actor s'ha portat el Premi Millor Actor
o el cas del José Luis en aquest cas,
no podem dir que s'ha portat un premi de públic,
que sempre és molt gratificant,
doncs home, et pots imaginar que, vaja,
si ara em diguéssim, fem una ruleta russa
a veure si no toquem una cosa més grossa, no?
Ja em quedo amb aquest, que és més que suficient, no?
Penso que el fet que es valori el treball d'un actor
doncs també és molt important
i altres vegades està valorant la producció,
altres vegades està valorant el guió, vull dir,
i altres festivals no volen la teva feina, no?
Vull dir que això funciona així.
Per tant, el José Luis com jo estem tenint moltíssima sort en aquest aspecte
i sembla ser que tenim coses que explicar
que la gent vol veure i vol sentir, no?
I el fet que els dos siguem de Tarragona
doncs una miqueta fa que ens convertim en bandarals
d'una cosa, no?,
que és que si n'hem fet a Tarragona
que és una cosa com a bastant estranya.
Hem de recordar també a Belén, no?,
que també va estar per allà i...
Exacte.
La Belén Macías, que està a Madrid, a Finca de Madrid,
però que és a Tarragona i, òbviament, un tarragonisme a la sang també,
va ser el segon premi de 35 mil·límetres.
Vull dir que érem tres participants de Tarragona
que vam aconseguir premis a Terrassa,
per tant, una mica vam conquerir
l'espai cinematogràfic de Terrassa, no?
Vull dir, va ser maco.
Abanderats, dèieu, la Belén, vosaltres dos,
i tancaríem aquí la llista de directors a Tarragona?
Home, no sé, jo, pel que fa...
Jo, a veure, qui més pugui conèixer és el Jesús i la Belén,
no per coincidències, com deia el Jesús, en diversos festivals,
però sí que es comencen a donar a conèixer
gent que està fent ara a Tarragona,
a curs, sobretot en formats digitals,
i que fan una feina que...
Jo, per exemple, l'he vist,
sobretot al Festival de Cine de Tarragona,
al Rec, hi ha hagut un parell,
potser, o tres directors tarragonins,
que estan fent curs,
i que estan obrint-se a pas, no?, en aquesta via.
Desgraciadament, i és el que hi ha,
per acabar d'obrir-te a pas,
a nivell de festivals nacionals, internacionals,
a nivell de la teva pel·lícula en 35,
que això, doncs, bueno,
jo ho sabrà igual que jo, que costa moltíssim,
però, bueno, que jo crec que encara hi ha més gent,
i que hi ha d'haver encara molta més,
o sigui, a Tarragona, vaja.
Què és el que costa més,
o concretament parlem dels vostres dos últims curmetratges,
a Glòria, i a final,
què és l'aspecte que us ha costat més
a l'hora de fer els curmetratges?
Poder enredar la gent,
l'aspecte, no ho sé,
de producció,
de guionatge...
A veure, si em permets,
jo penso que l'enredar la gent artísticament
és una cosa relativament fàcil,
perquè hi ha moltíssima gent àvida
i amb ganes de col·laborar en projectes artístics,
penso que per aquí,
ni el José Luis ni jo tenim problemes,
sempre hi ha gent disposada a col·laborar amb idees,
sobretot si llegeixen el guió i els agrada la història.
La part més fumuda sempre
és la d'enredar econòmicament,
perquè estem parlant de pressupostos
que sempre són bastants milers d'euros,
i per tot si ho demanem al cinema.
Llavors aquesta és la part que sempre acaba manant
de si un projecte es tira endavant o no es tira endavant,
si finalment aconsegueixes aquest finançament.
Jo aquí volia dir públicament
que l'Ajuntament de Tarragona,
tant amb el José Luis com amb mi,
penso que s'ha portat molt bé fins al moment,
i de manera modesta però contínua,
i que esperem que segueixi així en el futur,
ha estat col·laborant i contribuint
amb els altres projectes
que penso que també han tornat el favor,
entre cometes, no?,
amb Escreix,
perquè tant amb la seva feina com jo al Madrid
estem representant Tarragona a l'estat
i molt més enllà de l'estat també.
Facilitant-te la possibilitat
de poder estrenar la teva ciutat, no?,
que ja per si és difícil
i poder fer-ho al Camp de Mar,
per exemple, que és un espai formidable, no?
Jo quan portava l'equip al Camp de Mar
em deia, ostres, això què és, no?,
ara és un festival i te trobes de tot, no?,
potser hi ha projeccions en un pati,
en un cine, però és que allà és increïble,
després entres allà i veus el Camp de Mar
i, bueno, és formidable poder estrenar allà, no?
José Luis, ens has d'explicar, doncs,
a quines dificultats has trobat tu
a l'hora de fer aquest final.
Jo, a veure, bàsicament dificultats de producció,
o sigui, ens vam enfrontar a una producció
que era, bueno, Jesús, tu ho saps,
que és bastant difícil,
portava més de 60 localitzacions,
90 personatges
i, sobretot, dificultat a nivell de portar tot això
i de moure tots aquests actors,
moure tots els permisos per rodar,
tant aquí a Barcelona com a Tarragona,
i és per això que l'equip més numerós
del rodatge era equip de producció, no?
I que realment va ser decisiva
la seva portació tant a Tarragona com a Barcelona, no?
I s'ha pogut tirar endavant, si això està clar.
Veniu triomfadors, podríem dir,
del festival de Terrassa, del festival Bauman.
On heu presentat més els vostres treballs?
O sigui, quin és el proper pas?
Bueno, en principi, jo almenys, en el meu cas,
jo estic començant ara, amb hora final,
quan comença a l'agost,
i de fet no hem parat, no?
De moment, a nivell nacional,
jo m'estimo bé a nivell nacional
per començar a partir del gener a nivell internacional,
perquè, bueno, encara s'ha de subtitular
tota la còpia i tot això,
però la veritat és que no em puc queixar,
perquè realment a tots els festivals
volen final.
De fet, hem tingut problemes amb còpies,
que no arribaven, no?
que, clar, quan un treu un curt,
normalment jo, en el meu cas,
he tret un parell de còpies
i a dures penes, no?
I això, bueno, és formidable.
Puc estar a tots els festivals,
el curs s'està movent moltíssim,
hem tingut ara seleccions a festivals molt importants,
ara ens acaben de seleccionar,
ho acaben de dir avui mateix,
a Gijón, no?
I la veritat és que, bueno,
jo almenys no puc demanar més,
de moment,
si a la qüestió estaran,
continuar movent-lo, no?
I treballant, no?
Ojalá que puguis estar les 24 hores treballant en això, no?
A tu sí, Jesús,
que portes ja més temps a rodar amb Glòria, no?
Fa més temps ja que...
Sí, sí, sí, i tant, i tant,
i aportem també una trentena o quarantena de festivals
i no recordo ni el nom,
perquè el cronometratge de Glòria,
al contrari que la Mirada Obliqua,
que el vaig portar jo a la distribució personalment,
s'han encarregat una empresa de Barcelona
que van veure el cronometratge
i, doncs, bé, vam signar un contracte de distribució, no?
I, bé, ara s'ha distribuït a Itàlia
i ara vam guanyar un premi a Nàpolis,
a Pistici, al sud d'Itàlia,
vam guanyar un festival internacional de Lucania
i aquí, doncs, el premi té una aportació econòmica, no?
I després una distribució,
hi ha una distribuïda que està compromesa amb aquest festival
que ens farà una distribució per tota l'Itàlia.
Vull dir, que el cronometratge encara penso que té vida,
ha fet un periple nacional bastant interessant,
han guanyat nou premis
i ara, doncs, estem començant aquest periple internacional
que ja veurem com anirà, no?,
perquè són coses que mai saps com van,
però tinc la sort que això m'ho estan,
en certa manera, portant una altra gent
i, doncs bé, ja estic parrenant
quina serà la pròxima aventura, cap on tirem
i on...
On arriscarem.
Digue'm?
On arriscarem, dic, no?
Exacte, on arriscarem, on arriscarem.
Volia dir una coseta, volia dir una coseta,
volia dir una coseta de volació del que ha dit el José Luis abans,
que m'ha semblat molt interessant.
Ell va dir que el que li va ser més difícil per final
va ser l'aspecte de producció,
per les localitzacions i per tenir tants actors, no?
Cosa que es tradueix en el curt.
Però, precisament, és on vull anar jo.
Va aconseguir-ho.
O sigui, aquestes 90 persones i tota la gent de producció
van voler fer-ho.
Jo penso que hi ha gent,
sobretot quan hi ha una persona que fa cine,
un cineasta, comenci o no comenci,
té un cert, no diria talent,
però gust per fer les coses
o un cert estil que agrada a certa gent,
penso que, vaja, almenys jo quan contacto amb gent
o gent contacta amb mi
per establir una col·laboració o qualsevol mena,
la part humana és la que més em gratifica, no?
Perquè penso que no hi ha menys dificultats.
En la meva particular manera de veure el cinema,
la part que més pal em dona,
la part que més gruparia em fa
és, no, més que gruparia,
és perquè costa moltíssim,
almenys en el meu cas,
és aconseguir el finançament, no?
I el fet que el José Luis hagués parlat
d'aquests munt d'actors
que sí que estan a la pel·lícula
i tots aquests dos equips de producció
a Barcelona i a Tarragona,
doncs una miqueta demostra això, no?
Que tant el José Luis com jo, en el meu cas,
tenim aquesta tirada, no?
Que hi ha una sèrie de gent
que volen treballar amb nosaltres, no?
Exacte, perquè penseu,
i això la gent no ho sap,
però dono a repetir,
la gent que treballa amb nosaltres
no cobra cap amb el moment.
i no cobra ni el duro, no?
Ni actors, ni gent de producció,
ni directors de futur a ciutat,
absolutament res.
I molts cops són gent professional
que es guanyen la seva vida a banda
amb aquest tema, no?
Però, doncs, en certa manera,
hem vist amb el José Luis o amb mi,
doncs algú amb un cert talent
i fan una aposta de futur,
per dir-ho d'això, no?
I ja està, perdó.
No, no, no.
Totalment d'acord.
A veure, perquè es coneguem una miqueta millor,
si poguéssiu triar,
amb quin actor o actriu
us agradaria treballar?
Allò de dir, vinga,
no és que te'n menys gastos.
Ostres, molt difícil ara, eh?
No sé.
Mira, trec les castanyes al focus, a Luis.
Vinga, agafa el que tu tens.
No, no, jo bàsicament penso que
és que depèn de la història que escriguis
o depèn de la història que vulguis explicar.
Jo no crec que, per exemple,
Leonardo DiCaprio,
per exemple, un actor molt popular
i molt comercial,
pugui fer tots els registres.
Els pot fer perquè Hollywood
és una maquinària industrial increïble
i és capaç de convèncer-nos del que sigui, no?
Però jo penso que hi ha actors
que serveixen...
O sigui, com hi ha directors
que serveixen per explicar una sèrie d'històries, no?
Hi ha actors que jo ficaria...
O sigui, hi tinc molts actors que m'agraden, no?
Però, òbviament,
no els utilitzaria indiscriminadament
en cada història.
Però si poguessis escriure una història
precisament per aquell actor
o per aquell actriu?
Bé, és que...
Però si ho hagués de fer
un actor que m'encanta,
per exemple, és el Judd Ló.
El Judd Ló, sona?
Sí, sí, i tant.
El Judd Ló és un actor
que em fascina així com a actor jove.
A veure, el Harvey Keitel
és una persona que també m'agrada moltíssim.
A veure, quan actors nacionals...
Doncs, per exemple,
un actor que és molt comercial
però que em sembla que...
Doncs a mi m'agrada moltíssim
és el Guillermo Toledo.
No ho sé, a veure...
L'Helena Naya
és un actriu que m'agrada moltíssim
com a actriu.
A veure, és que...
Vull dir, ara mateix dubto
perquè tinc tant
sol ordinador mental
que...
Jo vaig tindre la sort l'altre dia
a veure Els soldats de Salamina
que encara no l'havia vist
que per ser té un producte
és bestial
i m'agrada molt
i vaig veure
el paper del Miralles
de...
Joan Dalmau.
De Joan Dalmau
i precisament és un dels actors
que a mi, per exemple,
sí que m'agradaria escriure
un personatge, no?
Per aquest home.
És un personatge increïble, no?
A més, els seus ulls
ja expressen un...
un tuti plen
de qualsevol tema, no?
I m'agradaria molt.
I després, amb l'Aida Folk
també és un actriu
que...
Neu-n'hi-do.
Que a mi ens cau de prop
i no m'importaria
tampoc escriure un paper
cap a aquesta persona,
no?
Aquesta actriu.
Òbviament,
el Joan Dalmau
jo l'he obviat
perquè ja he treballat amb ell.
Ja, clar.
Però, vaja.
Us volia dir,
en quant al Joan Dalmau
com a actor,
us diria que com a actor
és grandíssim
però us diria que com a persona
i us diria que veritat,
no ho dic per quedar bé
perquè ell està a Sevilla
i ara això no ho sent
com a persona
és encara més increïble
perquè penseu que
des del primer moment
que vaig contactar amb ell
no va haver cap tipus
d'enviusament.
Al contrari,
ell em va dir
mira, enviem la història,
deixa'm...
a veure si m'agrada
aquesta història
i si m'agrada
jo contesto
i dic alguna cosa.
Li va agradar
i va contestar
i va venir, no?
Vull dir,
i no va posar
cap tipus de problemes,
cap mena d'edivisme,
cap tipus de condició
que no fos
d'una espada decent
i un treball professional
i això és el que vam fer
i va marxar...
És que tampoc saps
fins a quin punt
pots aconseguir les coses
si no t'ho proposes,
perquè això que deies tu
del Joan Dalmau,
no?
O sigui,
hi ha potser gent
que dirà,
ostres,
és que jo, clar,
li ofereixo una història
al Joan Dalmau
i potser m'engegarà,
però és que intenta-ho,
saps?
Si tu creus en la història,
intenta-ho,
perquè és que realment
si t'ho proposes
pots aconseguir moltes coses.
Jo li vaig oferir el paper
a l'Enric Alcides,
no?
Jo sempre l'havia confiat
a veure si a aquest home
li agradaria aquest guió
i mira,
i finalment també
el vaig aconseguir.
I és que t'ho has de proposar,
per aconseguir les coses
has d'arriscar
i t'ho has de proposar
i has de creure
en la teva idea
i això està clar.
No, també és veritat
que, a veure,
hi ha actors que són...
Bé, actors i directors també,
que són molt divus
i si no és un treball
a llarg format
o el que sigui,
ja no volen sentir ni parlar,
no?
Però bé,
també hi ha una sèrie de gent
que també hi aposta
artísticament, no?
El Joan sempre m'ho deia,
i el Joan deia una frase
que deia,
la sardina ja la tinc venuda,
m'agradaria a l'aní, no?
Com dient,
jo com actor
ja he demostrat el que soc,
en teatre i en cinema.
Per tant,
no m'importa una miqueta
malgastar part de les meves energies
per dir-ho així,
la interpretació que jo em feia,
en una persona que promet
i que sembla que té talent, no?
I una miqueta és això
el que ella em va
una miqueta transmetre, no?
I, òbviament,
per mi això va ser
un encorregament grandíssim
i em va fer treballar
el doble de dur, no?
Perquè, doncs,
em sembla que no,
però...
T'exigia tu mateix.
Exacte,
tenia un actor
que ha treballat
amb el Montjo Armendari,
que ha treballat
amb el David Toreva,
que ha treballat
amb gent, doncs,
que ja té una certa
volada,
doncs, home,
la evolució no sempre
s'està veixen comparacions, no?
I si aquest actor
veu que tu no et mous
en una certa soltura,
doncs, pot haver-hi
unes postures paternalistes
que et segreixin el rodatge,
que acabin fent el que volen,
una mica que em prospectin, no?
I, de fet,
doncs, bé,
em va semblar,
després de veure
el que havíem fet amb el Joan,
que havíem passat l'examen,
per dir-ho així, no?
I això són aquestes petites proves
que suposo que tu també has viscut,
no?,
amb un actor conegut,
que sembla que no,
però també em posa una miqueta, no?
És una persona del qual...
Suposo que t'has d'oblidar
una mica de lo conegut que és
per assumir el personatge,
una mica, no?
El que a mi em va...
Bueno,
jo hauria, per exemple,
volgut més temps
de cara a un actor
com l'Anti Calcides, no?,
que el van tindre de protagonista.
A mi el que em va faltar
realment és temps
amb aquest actor.
I això és l'únic problema
que jo li veig
el fet d'agafar un actor conegut, no?
En el cas
que estigui fent
moltes produccions
en el moment
en què tu estàs rodant,
però, bueno,
en definitiva,
també ho has d'assumir.
Preguntes obligades
que no podem acabar l'entrevista
sense fer-les.
A veure,
teniu en ment
col·laborar,
treballar tots dos junts?
Se us ha passat mai pel cap?
A veure,
saps què passa?
Jo t'ho dic sincerament,
jo vaig tan a la neva de moment
que, de fet,
prefereixo,
sempre he preferit
admirar el treball del José Luis
des de la distància,
però, òbviament,
a veure,
no n'hem parlat.
És que no us he dit mai
per quins camins
pot formar el jornal.
T'agrada una cosa,
pensa que el José Luis
és director
i jo soc director.
I llavors, clar,
és una feina
que solo puede quedar uno
com los inmortales, no?
I requereix molt de temps
i estàs preocupat en algo
i quan no acabes una cosa
comences una altra.
Ah, exacte.
Jo penso que tant el José Luis
com jo
tenim dos equips creats
ja bastant sòlids
i al moment estem tirant
per la nostra banda,
però el qual no vol dir
que hi hagi cap competitivitat
malsana
ni cap tipus al contrari.
Jo penso que
el fet que el José Luis
estigui fent cine
i el fet que surtin aquests nois...
Bé, aquests nois.
Jo fa dos anys
era un d'aquests nois.
És que és curiós,
que parlem
com si ja fóssim aquí
a la nostra ciutat.
Que em fa una mica de por,
no?,
que se'ns considerin
una miqueta ja
com a consagrats
quan encara realment
no hem despegat,
perquè despegueix
el llargmetratge,
penso jo,
no?
És que aquesta era
la propera pregunta,
a veure,
per quan?
Quan anunciarem
hi ha un llargmetratge
del Montlleó
o del Montesinos?
Doncs quan algú
em deixi
150 milions de peles,
a veure.
Ah,
aixecar la mà
sempre l'aixequem.
Escolta,
perquè la idea
del llargmetratge
suposo que ja la teniu
més que pensada,
no?
Ja el deveu tenir
el projecte fet.
El que succeeixi
és que, mira,
els nostres treballs
són una mica
el nostre escaparat,
i tenir la segreta esperança
que algú s'apropi
i que ens digui
escolta,
m'agrada el que fas
i parlem-ne,
no?
I, de fet,
jo he tingut
alguns contacts
amb productores
a Barcelona
de gent que li agrada
la mirada l'olícol,
li agrada la glòria,
i m'han dit
escolta,
amb el teu estil
ens va,
l'ideem,
tal i qual,
però, clar,
la indústria nostra
doncs està una miqueta
una miqueta
sota mínims,
per dir-ho així,
el llargmetratge
i sempre és difícil
entrar-hi,
però bé,
si no creguessin
que són bonics de fer
i perquè són macos
i perquè tenen
aquesta habilitat
d'explicar una història
en un format tan curt,
doncs,
també és un entrenament,
però també m'agradaria
treballar el format llarg,
no?
Està claríssim.
Llavors, doncs,
no sé què pensa el José Luis.
Idees,
idees n'hi ha,
això segur,
però a mi almenys
el que em passa
és que em costa molt
decidir-me per una idea,
no?
Precisament,
a veure,
pots tindre 3 o 4 idees
i has d'escollir
la millor,
sens dubte,
quan tu fas un curtmetratge
et surt malament
i et pots recuperar
i al cap d'un any,
dos anys,
pot ser un altre.
Un llarg,
si el teu primer llarg
desgraciadament no té
una repercussió
com la que voldries,
t'és més difícil de recuperar
i això suposo que
jo s'està d'acord
i per això has d'apostar
per lo millor que tinguis
i això,
jo a més,
el que estic buscant,
vaja,
apostar per la idea perfecta,
no?
O la que jo consideri perfecta
en un determinat moment,
no?
No, no,
i apostar per la idea perfecta
i per la productora perfecta.
Exactament.
Perquè també dins del nostre món,
com en tots els mons industrials,
doncs hi ha productors,
productors fillos
i que agamandúrries,
no?
Exactament.
I llavors,
doncs,
te pots trobar
que la teva idea,
doncs,
per contracte
queda lligada
amb una productora
que no té la solvència
que tu esperaves que tenia
i aquell projecte
acaba ofegant-se
en un got d'aigua,
no?
I llavors també
has de vigilar molt bé
en quin jugues els quartos,
no?
Però,
per una banda,
ells han de vigilar molt bé
qui és aquest director
i tu,
com a director,
també has de vigilar molt bé
amb quins contractes signes,
amb qui i en quines condicions,
no?
I clar,
quan ets primer Izo,
doncs massa no pots...
Posta molt.
Clar, clar,
tampoc pots discutir massa,
no?
Una miqueta has d'anar a fer
el que...
Estàs tan il·lusionat ja
quan et ve algú
que vol aportar per tu
que com per fixar-te,
no?
També,
és que està molt...
És un error no fer-ho,
no?
Ja, ja.
A mi,
no vull vacilar aquí,
però a mi m'ha succeït,
no?
A mi m'ha passat ja
que un parell de persones
del món de la producció
audiovisual catalana
doncs m'han apropat
i m'han dit
a veure,
d'on està aquest guió?
Anem a parlar-ne seriosament,
però després jo
doncs he fet avariuacions
i també una mica...
He vist una mica
el taranà de les productores
i m'han adonat que
no era el moment,
bàsicament,
no?
I penso que clar,
com que és un pas tan important
perquè és el primer pas
que han de fer,
si aquest primer pas surt malament,
al públic jo no li puc explicar
és que des de la productora
em van retallar
50 milions a última hora,
és que aquest actor jo volia,
però no,
el públic volant la pel·lícula
diran,
això no és bo
o això no està ben acabat
i...
I llavors treu la segona,
llavors,
que llavors
el costaria el doble ja.
Clar,
per tant,
val més,
de moment,
com que de moment
el José Luis porta
diversos treballs fets
i també ja va demostrar
una solvència
i jo també en porto dos
i dels dos,
els dos han estat permeats,
doncs una miqueta
doncs seguim apostant
per aquest dia
fins que arribi un moment,
penso jo,
penso que al final
és un procés de maduració.
Això ho ha caurà
pel seu propi pes,
arribarà un moment
en el que ja
ens tirarem directament al llarg
i direm,
vinga,
va,
anem a...
I acostarem.
I si no,
ens dedicarem a una altra cosa.
No,
clar,
dins el món del juliol
hi ha molts camps,
no?
I si no,
veniu a fer de contartulis
a Tarragona Ràdio.
Vaja,
no sé com pagueu,
però ja podia ser.
Cafès,
amb espècies puguem,
amb cafès.
50,
no necessitaves tu,
Jesús?
Diguem,
diguem.
50 quilos no necessitaves,
però bueno,
parlant de Tarragona Ràdio.
Aquí estem,
aquí estem.
Parella,
doncs mentre els vostres curs
siguin així tan bons
com a Glòria
i com a final,
doncs ja ens podem esperar,
eh?
Tampoc no cal,
no cal de moment
apretar-vos
perquè tragueu un llarg.
Ja per ara tancant l'entrevista,
recomaneu-nos una pel·lícula
de les que estiguin
ara mateix en cartellera
o de les que hagin d'arribar.
Com està el cinema
més comercial,
actual?
N'hi ha alguna per recomanar?
O quasi tirar de vídeo?
Si hagués de recomanar alguna,
jo no sé si...
Aquí a Barcelona,
encara està en cartellera,
a Tarragona,
no ho sé,
però recomanaria
una pel·lícula
que fa poc que he vist al cinema
que es diu Adaptation,
que es diu Adaptation,
l'Adron d'Orquídeas,
que és de l'Spike Jones
i la veritat és que
abans parlàvem de guió,
crec que aquesta pel·lícula
té un guió formidable
i tramat com ell sol.
Si hagués de recomanar alguna,
recomanaria aquesta.
Doncs ja et dic
que no ha arribat a Tarragona,
ja t'ho dic ara,
o sigui que tenim mala mena.
Ja ho sé, ja ho sé.
Però bueno,
es va apuntar el títol
perquè sempre tens algun recomanat.
Si podeu almenys
quan surti en format de DVD o domèstic,
o el que sigui,
si la podeu agafar,
jo la veritat és que la recomano.
Penso que passaré una bona estona
i us arribarà,
que a mi m'agrada molt
que les pel·lícules arribin.
Jesús?
A veure,
jo ara he quedat amb evidència
i et diré
que en els últims dos mesos
no he anat al cinema
i he estat per diverses raons,
perquè he estat a l'estranger
i he estat a Itàlia i a França
i a part perquè també
he estat aquí fent altres coses
i no he anat.
De fet,
malauradament,
però per raons
que comprenc perfectament,
la cartellera tarragonina
no sol ser massa prolífica
en títols cinèfils,
per dir-ho així,
però vaja,
penso que...
suposo que una miqueta
aquí a Tarragona
tenim el cinema
que ens mereixem,
penso poder criticar,
i doncs bé,
vull dir...
Una miqueta
quan vaig aquí a Tarragona
al cine
a vegades el que faig
és fer pito pito colorito
i entro a la sala 4.
Escolteu,
i ja passant...
Jo porto els daus.
No,
jo sempre entro a la 4,
fan el que facin.
Passant ja de les novetats,
quina és la pel·lícula
de la vostra vida?
Uf!
Jo no ho de la tó.
No, no,
de la vostra vida.
Mira,
no sé,
hi ha moltíssimes,
hi ha pel·lícules
que no han arribat ni aquí,
que ni existeixen aquí a Espanya,
perquè,
com que el Consolidus i jo
ja et dic es novent,
per festivals
veiem coses increïbles
que no...
Però vaja,
pel·lícules de la meva vida,
així que tothom
pugui recordar,
doncs hi ha una que a mi m'agrada
perquè em toca molt de prop,
que és Cinema Paradiso,
per exemple,
no?
És la pel·lícula
que jo la tinc en vídeo
i de quan en quan me la poso
quan estic deprimit
i fot un fort de plorar.
És una pel·lícula
que m'agrada molt,
però també m'agrada molt,
per exemple,
Alien,
no?
Això ho és tan aslèptic.
Però no plores amb Alien.
No, amb Alien no.
Jo vaig plorar de por.
Sí, clar.
No, no,
realment és un...
Penso que és un treball cinematogràfic
dins el seu camp,
que és la ciència de ficció,
fantàstic, no?
Llavors,
hi ha moltíssimes pel·lícules.
És que no es pot dir,
no es pot dir.
Clar,
la pel·lícula de la teva vida.
Va,
però en mi no.
José Ruiz...
Mira,
la pel·lícula de la teva vida
l'únic que es pot dir
és que intentes fer-la tu,
però després ja
el que puguis veure
és...
Però no en tens cap,
José Luis,
d'aquelles clàssiques
per recomanar.
Home, jo et puc dir...
És que no ho sé,
és que...
Va, mira,
jo et puc dir una pel·lícula
que jo vaig veure
quan era molt...
molt jan,
no?
Quan era molt nen
i que la veritat
és que em va arribar molt.
De fet,
va ser una pel·lícula
d'aquelles que recordo
que van ser les primeres
que vaig veure,
no?
I potser sorprèn,
però va ser
l'Extra Interminable.
I aquesta pel·lícula
em va...
Va ser una superproducció
increïble,
en aquella època, sí.
Sí,
llavors l'Extra Interminable,
jo et puc dir,
no és la pel·lícula de la vida,
però és una de les pel·lícules
que li tinc carinyo
pel fet que és la que recordo,
que vaig veure
i que vaig deixar
la meva...
Bueno,
jo de petit
feia karate,
encara que ara,
bueno,
ningú ho diria
i me recordo
que no vaig anar
aquell dia
a fer karate
perquè volia anar a veure
l'Extra Interminable.
I de fet,
després em va caure una bronca,
per això espero
que també la recordo.
Però, bueno,
és impossible
dir la pel·lícula
que m'està agrada
i...
Podries dir que anaves
a veure karate aquí
i ja està.
Ja hagués esclat una mica bé.
Penso que són moments,
són moments a la vida.
Jo penso que
l'Extra Interminable
si l'haguessi entret ara,
a lo millor
José Luis
no l'haguessi d'anar a veure.
Clar, diries,
ostres,
mira quina producció
americana.
A veure,
a mi les que m'encanten
són els de Sergio Leone.
Sí, també.
Era ser una ves en Amèrica
amb por un punyau de dolores.
Aquelles pel·lícules
me tornen,
m'assemblen,
l'essència del cinema,
no?
Increïble.
O les del Pat Spencer
i Trens Hill
i no les ha vist,
també, no?
A mi també em fascinava.
Són la versió
més adulcurada,
però sí, sí,
clar, sí.
No,
és que hi ha molt...
Jo penso que en dos oscars.
És com dir-te,
Núria,
tu que dediques una miqueta
també a la música,
no?
amb la padrina
i tota aquesta gent,
dir-te,
quina és la cançó
de la teva vida?
José Luis
que estàs xafant
terreny complicat aquí.
En fi,
hem d'acabar l'entrevista.
Parlant de paus
i de paios,
és a dir, no?
Molt bona mena.
Escolteu,
jo us vull convidar
a veure quan ens va bé
més endavant
per fer un cara a cara,
que jo tinc moltes ganes
de veure's tots dos aquí junts
en directe a l'estudi.
El seu telefònic
sempre és més greu.
Ara que estic
el José Luis
ha fet karate
i jo no m'ho he après.
És que és veritat
que ens diuen
que hem de fer un cara a cara,
ens porten com si,
jo què sé,
fotre'm allà un rinc de boxeo.
No, però són molt bons conversadors
i escolta,
aquí ens ho podríem passar a hores, eh?
Però escolta'm, Núria,
si vols el que podem fer
és pujar audiències,
ens fotem una barallada
increïble aquí a la ràdio.
Ui, durarà poc,
ja t'ho dic jo, eh?
No, no, no,
però amb un guió preparat,
José Luis,
allò amb una llista d'insults.
Llista d'insults
en català perfecte,
això sí.
Allò Galifardeu,
gamarús.
L'únic que penso
és que si anessim cap allà
perillaria el següent programa,
perquè suposo que ens allargaríem
fins a les mil,
però bueno.
Vaja.
En fi, convidats esteu, eh?
Ja ho lligarem per més endavant.
Ara sí,
tanquem aquesta entrevista.
José Luis Montesinos,
Jesús Montlleó,
en fi,
moltes felicitats
per aquests guardons
que us han portat de Terrassa
i a seguir endavant
i a tenir més notícies vostres.
Que us vagin molt bé.
Vale, moltíssimes gràcies.
Jo volia dir-li a José Luis
que tingui moltíssima sora en final,
que ha tingut un molt bon començament,
un preu fort
i que segueixi treballant.
Igualment, igualment.
Gràcies, José Luis.
I ojalá que ens podrem veure
per algun puesto més, ara.
I jo ja et dic
que d'aquí no gaire temps
començaré també a moure la cua
i a veure si ens farem pels festivals.
Vinga, d'acord.
D'acord.
Adéu, bona tarda.
Fins ara, una abraçada, tots dos.
Adéu.