Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Defins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bts demà!
From the vomiting home!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És d'un altre motiu!
Fins demà!
Fins demà!
és que sempre s'acortia de gent jove,
que això li motivava a estar sempre a l'última.
En tots els gèneros, sempre ell era el més gallet,
i sempre joves, joves, que deixaven que s'expressés,
s'expressessin i ell també s'alimentava d'ells.
Imagineu-s'hi ha calat Miles Davis, encara avui en dia,
que aquests músics tarragonins, sis en concret,
s'han reunit bàsicament per fer aquest projecte,
per revisitar, com se sol dir,
per recuperar i tocar a la seva manera el Kind of Blue,
un dels CDs de Miles Davis.
Tocar a la vostra manera, però fins a quin punt?
El manteniu molt, l'original?
O us permeteu llicències?
Poques llicències.
El plantejament era arriscat,
però quan ens vam reunir,
ens va trucar el Javi a tots.
O sigui, el Javi va ser el culpable de tot.
És el culpable, vull dir, si alguna cosa no surt bé,
ja la trucarem amb ell.
No, parlant en sèrio,
o sigui, ella ens va trucar i ens va proposar
què tenia pensat fer això, no?
Llavors ens ho vam pensar
i en el meu cas li vaig dir,
escolta, endavant, m'assembla molt bé.
Però després ens va dir,
bueno, no és versionar,
sinó fer-lo gairebé com és.
I llavors ens van dir,
ep, això és un altre tema.
Clar, perquè això que us va semblar,
suposo que vosaltres esteu una mica acostumats,
allò, el petit ego del músic, no?
Afegi les vostres cosetes, i aquí no,
que estàveu més limitats.
Clar, perquè el jazz és improvisació,
bàsicament, no?
És a dir, música creativa.
I això era com agafar un quadre,
encara que les comparacions són odioses,
d'en Picasso,
i aleshores, clar, fer,
doncs, pintar-lo més o menys com l'original, no?
El que passa, clar,
aquí l'original eren sis genis,
començant pel Miles Davis,
el Saxo, el Junior, el Caravan Adderley,
el Bill Evans en el piano,
el Jimmy Copa la bateria,
el Paul Chambers, no?
I Coltrane.
I el John Coltrane.
És a dir, no estem parlant d'allò de...
I això feia respecte, no?
Però nosaltres, no...
O sigui, quan la gent vingui al concert,
el que més difícil hem trobat
és aconseguir l'atmòsfera.
Saps?
Vull dir, aquesta cosa que se sent al disc,
en el meu cas de la bateria, clar,
doncs, m'he hagut de limitar molt,
doncs, tocar, imaginar, doncs,
com pensava el Jimmy Cop,
que és la bateria,
doncs, intentar donar aquell swing,
i a partir d'aquest swing,
doncs, bueno, amb el Contrabaixista
i llançar-ho cap als meus companys, no?
És a dir, i ells, doncs, també m'ho tornen cap a mi.
I això ha sigut el més complicat, no?
Home, una fanyada, de fet,
des que us vau constituir com a Tarragona Reunion, no?
I això va ser, comentàveu, a finals de l'any passat?
Sí, al setembre del 2002,
ja vam començar a rumiar-ho,
i hi ha una feina de...
Cadascú dels músics s'atreia la seva part.
Clar, escoltar, escoltar, escoltar.
Tota nota, la respiració, el fraseig,
era... és complicat.
Però tots sempre ho fem des de la humilitat
i un gran respecte.
O sigui, no ens volem...
Volem aprendre, és l'essència, no?
Aprendre dels grans mestres
i amb tot el respecte.
I també la dificultat afegida
que, clar, si no arribes a una nota,
ja has d'arribar.
Perquè, clar, si fas una còpia exacta,
no et pots adaptar a la teva tonalitat, no?
Sí, sí, perquè és que, clar,
la gent que coneix aquest CD
que el té a casa com a discoteca bàsica,
la gent que el té segur que se'l coneix molt, no?
I, clar, saben els solos com funcionen.
I ara amb la segona roda
vindrà aquella nota que fa,
aquell agut o aquell...
Perquè Max Devis desafinava molt bé, eh?
Ja ho vi?
No, era el rei, és a dir,
fins i tot quan desafinava quedava bé.
Sí.
Inclús ho tinc anotat a la partitura, no?
Aquí, en aquesta nota,
intentaré també fer-ho, no?
Sí, que també els errors són humans
i, en aquest sentit, molt ben fets, no?
Sí, clar.
I per què justament heu triat el King of Blue?
I no un altre àlbum dels molts que té, el Maria Lluís?
Sí, aquest disc se va gravar el 59
i llavors va ser, a la història del jazz,
un canvi importantíssim.
Veníem de l'època del bebop,
que és un jazz molt ràpid,
les harmonies canvien constantment
i és allò frenètic, no?
Un temps molt ràpid.
Llavors, Max Devis, en aquest disc,
va trencar totalment,
temps molt tranquils,
molta expressivitat
i creant climes molt suaus
amb el jazz modal
i això del jazz modal
són que treballen
no en harmonies tan ràpides,
sinó que en un mateix acord
ho allarguen moltíssim, moltíssim, moltíssim,
setze compassos, inclús més,
i allí és on l'intèrpret
es pot expressar
amb molt més de relax,
que no canvis tan sobtats
com era l'època anterior.
I aquí va marcar un avanç a la música
que, fins i tot avui en dia,
la música que escoltem
va una mica per aquí.
No fer tants canvis radicals,
sinó deixar que la música
s'expressi només amb un canvi.
De fet, l'excusa va ser Miles Davis,
però comentàveu que ja teníeu ganes
de reunir-vos aquestes sis persones,
perquè, clar, esteu tots molt vinculats
en el món de la música,
esteu molt, molt actius
per aquí a Tarragona,
formeu part d'altres formacions, no?
Com ho compagineu, tot això, però?
Bé, doncs, quan ens va trucar el Javi,
doncs, la veritat és que hi va haver feina, no?
Perquè tots estem fent moltes coses,
però és un fet dels nostres dies.
Avui tothom fa moltes coses
i nosaltres, no, esclar, com tothom.
Però les ganes de fer-ho,
o sigui, les agendes s'obrien
i buscaves horari, no?
Perquè això era important,
era diferent.
No és allò...
En el món del jazz,
la gent sap que, bueno,
agafes el Real Book
i dius, escolta,
mai hi ha un bar musical,
doncs anem allà a tocar,
i tal.
Això no era tocar un tema de Call Porter,
encara que sigui...
Tots són, no?,
de qualsevol compositor.
Però, clar, això era fer una feina
que si no la dedicàvem X temps
i, a més a més, amb carinyo,
doncs, clar, no podíem anar a presentar-la.
És a dir, s'havien de treballar
i, a més a més, doncs,
quan estàvem treballant
jo vaig descobrir,
doncs, que aquest disc ja l'havia sentit, no?
Allò que sents,
perquè, clar, discotec a casa.
Però, ostres,
i comences a sentir
que, bueno,
que posa l'aro, no?
Que toca de l'aro.
Després que agafa-la a les combretes.
Quan canvia de solista,
o sigui, que estava fent una producció
totalment de cada tema.
Clar, si no haguéssim treballat això,
aquest disc,
jo no m'hagués fixat en això,
o sí,
però no amb l'atenció que em vaig fixar, no?
Heu agafat tots els petits matisos, no?
Clar, clar.
I he escoltat molt més el Davis.
Ostres, ara, clar,
quan el sento amb ell
m'ha vist tota la referència, no?
M'ha vist el Davis,
com pensava,
com muntava les melodies, no?
Dins de la música modal.
com el clímax,
que deixava els silencis,
com deixa respirar la música,
que és molt important, no?
I respira la música,
i pam,
i ostres,
això,
te quedes,
vull dir que és genial, genial.
Em sembla que a l'estat espanyol
no s'havia fet mai, no?
No, no.
Per internet o preguntant,
em sembla que és la primera vegada
que s'ha fet
alguna cosa així.
És que és una cosa
que t'ha d'agradar molt
fer-la, no?
Perquè dius, ostres.
Estats Units i França
segur que ja està fet,
però aquí...
I com ha estat la col·laboració
entre aquests sis monstres,
podem dir,
de la música?
Entre ells?
Entre vosaltres,
no?
Entre vosaltres?
Per nosaltres,
fantàstic,
perquè doncs...
ja ho heu entès de seguida,
no hi ha hagut problema.
Sí, sí, és que, no sé,
te fan tocar millor.
Clar, t'obliguen.
Clar, clar, és a dir,
clar, el fet de...
Bé, jo com a bateria,
cadascú podria parlar
del nostre ciment, no?
Però ja que he vingut jo,
doncs el Jimmy Cobb
està molt en contacte
amb el contrabaiixista
i amb la part rítmica,
és a dir,
el Bill Evans
o el Winton Kelly,
que van ser els dos
que van fer la gravació, no?
El Bill Evans, clar,
com té formació clàssica,
és un pianista
que s'escapa una miqueta
de lo que seria
un pianista de jazz,
perquè m'entenguis, no?
Bud Powell, Arteito,
no tant Oscar Peterson,
perquè també té tot el clàssic, no?
Llavors, clar,
quan toca el Bill Evans
sents de veixir
sense els gran compositors europeus,
no?, quan toca,
quan fan l'harmonia.
I això, clar,
et dona...
no sents, clar,
un pianista tan...
tan negre, no?
En el sentit negre, no?
de jazz,
sinó que sents dues coses.
I el contrabaixista,
no?
El Paul Chambers també,
com fa les línies.
Si ens fixem...
Bueno,
quan la gent vingui al concert,
l'últim tema,
que és l'Sketches of Spain,
s'està aguantant tot el tema
i dura nou minuts
sobre un esquema
que és...
vull dir,
no té res, no?
vull dir,
és negre en punt,
no,
és negre en punt
i corxera.
Tinc...
i va...
Tot el tema,
nou minuts i igual.
i s'aguanta,
és a dir,
no cal que busquis res més,
que no ho trobaries
i allò és perfecte, no?
Aquesta és la generalitat
de la música.
No,
que a vegades
te pensaries...
Per exemple,
Alejandro Sánchez,
que això és molt barroc,
és una persona
que cada cançó,
6.000 violins,
4 coros,
14 guitares,
doncs en aquest cas
no va caldre.
Vull dir,
fem això
i va ser perfecte.
És que és obra mestra.
I també l'essència que té
quan ho descobreixes
que tot s'abasa en el blues
i la música autèntica africana.
Sí, sí.
Està tota l'arrel allí.
Sí, sí, sí.
Està sonant.
Ara que parleu d'això,
com deia l'Àngel Alejandro Sánchez,
que porta allí un munt de persones
a l'escenari,
vosaltres sou sis
i dieu que hi ha vegades
teniu problemes d'espai, no?
Uf, sis músics,
perquè, clar,
en jazz és una formació grandeta.
Sí, sí.
No, digues, digues.
Estàvem assajant
en diferents locals,
però no acabàvem de trobar
l'acústica
que s'assembla al disc.
Ho vam gravar en una església
en directe
i ho vam portar tot a l'equip.
Era un estudi de gravació
als carrers de Manhattan
i era una antiga església.
I, clar,
ja ni reverberacions ni res.
Ja pel so natural
sonava molt bé.
I, clar,
nosaltres,
amb els nostres locals
molt secs...
A la catedral assajar.
Doncs era difícil,
però justament
ens han donat
la facilitat d'assajar
aquí al magatzem
i s'assembla.
Sí?
Hem trobat
i estem molt a gust.
Com serà el directe,
ara que ja porteu assajos
fins i tot in situ,
com dieu?
Com serà el directe aquest?
Recordem, eh?
El divendres 21,
aquest divendres baix
a dos quarts d'onze.
Com sou dalt de l'escenari?
Suposo que una mica rígids, no?
Per allò d'estar pendents
de tot.
Sí,
a veure,
has d'estar molt concentrat
per això que dèiem, no?
Però, no,
és a dir,
el primer que trobarà la gent,
que sempre dic el mateix,
és música en viu, no?
I llavors això ja et dóna
un bon rotllo, no?
T'assens viu
escoltant música en viu, no?
No és un disc.
Veus-hi allà
que això està muntant
i, home,
si, per exemple,
tens una referència
del que vas escoltar,
millor,
si no,
deixa-te'n portar.
És jazz,
hi ha improvisació,
tot i que, doncs,
en aquest cas
són les notes d'aquell disc,
però, bueno,
veus el músic
amb el seu element, no?
I, no,
però bé,
fresquets
i moltes ganes
i molt bon rotllo,
i després l'Àngel,
que també entre tema i tema
anirà explicant alguna anècdota,
o sigui que tampoc
se vol buscar
molta serietat
que la té,
però
passa una bona estona.
No us disfresseu, però, eh,
com els músics originals.
No, no, no,
anem allò...
El pianista
serà el que més aproximi.
Forfe.
Sí,
perquè la resta
amb la pell,
amb el color de la pell.
clar,
els altres no teniu gaire.
Doncs estarem pendents
d'aquest directe divendres,
us ho tornem a recordar
aquest divendres
a dos quarts d'onze
al teatre
al magatzem.
Fins demà!
Fins demà!
King of Blue,
un dels treballs
més exitosos
i, doncs,
més canviants,
com ens comentaven
els nostres convidats
de Miles Davis,
redescobert
i interpretat
fidelment,
si poden,
per aquest
Tarragona Reunion.
Continuem parlant
amb el Javi de la Salut
i l'Àngel Hernández.
Un concert
que no us treneu,
de fet,
al teatre al magatzem,
sinó que ja el vau presentar
a Reus.
va ser el mes de març,
dintre del cercle
que es va muntar.
Al festival de jazz?
Sí.
Doncs vam compartir escenari
amb Llibert Fortuny
i, bé,
va ser una experiència
molt agradable.
També vam tindre
una anècdota
que va ser que
va marxar la llum
per dues vegades.
Ah, sí?
Mentre estàveu tocant?
Sí, sí.
Va ser.
La primera vegada
tothom s'ho va aprendre
molt divertit
perquè totes les fosques,
però, clar,
el piano que era de cua
i els instruments
menys el baix
que anava amplificat,
doncs continuàvem tocant
a les fosques
i la gent veia
que aplaudia,
portava el swing
i, bé,
no,
va tornar a les llums
i, bé,
la segona vegada
ja no va agradar.
La segona vegada
ja no s'ho esperava
Joan diria
perquè la primera
va quedar com fins i tot
la gent aplaudint
a les fosques,
no?
Ui, que guai,
allò de les pel·lícules,
no?
Però la segona ja...
I què pot passar
al magatzem?
Perquè si la gent parla,
per exemple,
mentre vosaltres
esteu concentrats
tocant,
allò que se sent
el pss-pss-pss-pss-pss-pss
No crec que sigui un espai
aquí al magatzem,
vaja,
aquests dies
que m'he estat assajant
perquè, clar,
no es fa res més,
clar,
la gent hi va
per escoltar això
o pel que sigui,
no?
i estaran molt atents.
Nosaltres també,
això ens dona
les vibracions,
no?
Un teu.
Sí, sí,
allò van i tornen.
I més allí
el contacte del públic
que el tindrem
a res,
a un metre.
Esteu contents,
doncs,
de poder tocar el magatzem,
és un espai que us va molt bé,
no?
El magatzem és un espai perfecte.
Jo crec que és un local
de Tarragona
que tothom
que tothom
l'ha de donar suport
perquè no n'hi ha,
és a dir,
aquell escenari de fusta,
doncs,
el sostre molt alt,
doncs,
que fa una reverberació natural,
això que parlaves
de les catedrals,
no és així,
però,
ahir vam tocar
i segons on te posaves
hi havia una reverberació,
no?
És curiós.
I sona molt bé,
que és una sala
per gaudir de la música
i del teatre i tot,
vull dir,
que estem molt contents
amb el Javi Plana,
la Josep Urbano
i la cooperativa,
que l'ha apostat.
Que estan portant a terme
aquesta programació
i han apostat
per la música en viu
i en concret,
doncs,
per el jazz,
no?,
entre la seva oferta.
Sí, teatre també.
I és d'agrair, sí.
Dança.
Sí, han començat
una programació estable
que, déu-n'hi-do,
i que ja està bé, no?,
perquè el ser estable,
doncs,
s'aniran repetint.
Sí, sí,
ahir estàvem parlant
amb el Javi
i estava força content
de com està anant, no?,
que, bueno,
que la gent s'obri
i va al local.
Està molt bé.
I vosaltres,
els Tarragona Reunion,
que sou estables,
o us heu ajuntat
per fer això,
o teniu més projectes?
Com anirà això?
Javi,
que tu ets el que parla, eh?
Sí,
primer,
penses per tu mateix
de fer primer
la feina
del trompetista,
en el meu cas,
i després,
quan ja més o menys
la tens feta,
surt la idea
de,
ho podria ajuntar-me
amb més músics.
I aquí ja comences
a fer un llistat,
alguns que diuen que sí,
alguns que diuen que no,
fins que s'acaba
de perfilar
els que som.
I l'important
és que tothom
va amb les mateixes ganes
i aquesta línia
de treball
que teníem
que posar,
està clar,
amb moltes hores
invertides
i que al final,
doncs...
Ara que heu arrencat,
anireu anant fent,
no?
Sí,
seria la història
de,
si surten més actuacions
sobre el disc,
aprofitar-ho,
ja que ho tenim
muntat,
però potser
la línia
es continua
a altres discos
d'aquesta formació.
Per exemple,
per exemple,
continuaríeu amb
Mals Davis
o si haguéssiu
de triar un altre disc,
què faríeu?
Ara li estava comentant
al Jebi
que hi ha un disquet
que més o menys
es porta en un any
que és el Bluetrain
del John Coltrane
i no sé,
tot i que hi ha trombó
allà,
hi ha trombó,
aquí no n'hi ha
per allà,
sí,
i sí,
seria qüestió
de,
no sé,
de treballar.
Ara que tenim
muntat el Sexted,
vull dir,
ja podem tirar
en diferents direccions,
no?
Sí,
ara hi ha qüestió
de parlar-ho,
primer que passi
aquesta actuació,
a veure què farem,
però possibilitats
hi ha moltes,
inclús discos posteriors
de Mals Davis
treballa
amb un petit format
de cambra,
més clàssic,
barrejat amb jazz,
doncs això
comporta portafagots,
trompes...
Ui,
més gent damunt
de l'escenari.
Home,
si us ajuntéssiu
tots els músics
de Tarragona
que més o menys
esteu vinculats
amb el jazz,
i a més a més
la gent que està
fora de l'estil
del jazz,
que són clàssics,
quan els proposes
de fer aquestes històries
són els primers
que estan encantadíssims
perquè,
vull dir,
al fi i al cap
són músics,
vull dir,
són estils
que conviuen,
no?
I sí que es podria
fer això,
i tant,
que la col·laboració
del Mà Gévis
amb els Gilevans,
no?
Sí,
amb l'orquestra
amb l'orquestra
dels Gilevans
que era un arranjador
i una sonoritat
molt particular,
no?
Ara ha vingut
al Festival de Barcelona
que està ara,
la Maria Schneider,
que era una deixeble
del Gilevans,
no?
I ell és per escoltar
la big band,
o sigui,
aquesta sonoritat
és que,
és allò,
no?
És diferent,
per això
cada músic
té la seva expressió
i és el maco del tema.
Ajuntar,
per exemple,
trompeta sordina
a flauta,
no?
O fagota
amb tuba,
clar,
són dius,
ostres,
això sí que funciona,
clar?
Si ho fas allò
dins d'un context,
no?
del que està passant,
tot funciona.
Sí, sí,
ara cap endavant,
ja vinc.
Sí, sí,
ja teniu feina
ja quan acabeu
el divendres al concert
a preparar ja un altre dia.
A preparar més coses,
sí, sí.
És que és això.
No podeu parar mai
i que us duri molts anys,
comentàveu també
micro tancat
que era molt divertit,
que hi ha músics de jazz
que mira que porten mal la vida
i duren i aguanten.
i tant.
I tant,
i tant.
Sí, sí,
ara comentàvem,
doncs,
per exemple,
el Benny Carter,
el Lionel Hampton,
que va morir fa poc,
però fins als 95 anys,
ell sortia a tocar
amb el seu vibrafon
i el treien dues persones
perquè,
pobret,
gairebé no caminava,
no?
Però quan s'aposava
amb el vibrafon
ja agafava vida,
allò,
i començava a improvisar.
Aquest home
va voler morir
dalt d'un escenari,
que és com
a mi m'agradaria morir,
per exemple.
És que,
què pots demanar més?
Vull dir,
si és que...
També d'aquest disc
que l'únic supervivent
al bateria,
Jimmy Cop,
doncs l'Àngel
va tindre el plaer
de conèixer-lo
fa un any.
Sí, sí.
En un masterclass.
Això és genial,
vull dir,
que estiguis escoltant
la música del bateria,
allò,
per clavar-la exactament
i puguis conèixer
la persona en si.
Sí, sí,
va ser una experiència increïble
allà,
tocava amb un trio,
amb un saxo jove,
també,
molt trempat,
i el Mario Rossi
al contravall,
el germà del Jordi Rossi.
I perfecte,
un trio,
o sigui,
que el Mario Rossi
no havia estat de gira
amb ells,
però és allò que diem,
no?
La música és
llenguatge universal
i els tres ja tenien
la història,
van assajar
i perfecte,
no?
I, bueno,
magistral.
O sigui,
el to que ell estava allà
amb la seva burreta,
77 o 78 anys que té
i allò,
pum, pum,
d'una enganya
i, bueno,
la generalitat,
no?
És a dir,
en la bateria,
bueno,
qualsevol instrument
no cal que estiguis
tota l'estona omplint,
no?
Sinó si,
si exactament fas allò,
és que,
va,
és genial,
i això era,
no?
Com acompanyava els solos,
per exemple,
com acompanyava,
o amb escombreta,
o amb hot rods,
unes baquetes que són
diferents,
no?
Que sonen més tubes,
i clar,
tot això ho veus,
amb un disc no ho veus,
però quan ho veus en directe
i veus que funciona,
és que dius,
xapó, xapón,
és la generalitat.
Doncs tot això ho veurem
també en directe,
us ho recordem,
aquest divendres mateix,
a dos quarts d'11,
al Teatre del Magatzem.
Són els Tarragona Reunion,
sis músics de Tarragona
que s'han ajuntat
per copiar exactament
el treball del Miles Davis,
Kind of Blue.
En fi,
no ho sé,
ja m'ho explicareu.
Jo espero que vagin enrodant
tot això,
i que aneu fent cosetes
i que us tornem a recuperar.
De tant en tant
ja aneu anant venint,
perquè esteu tots
ficats en mil coses,
però que segueixin davant
aquesta unió de sextet
i si pot ser
set i vuit
i anar d'encleant.
Sí,
i ara doncs,
a més a més,
que som amics també,
hi ha molt bon rotllo
amb el Jai,
amb el Gerard,
amb tots en general,
i és això,
és com uns matrimonis
benvinguts,
vull dir que ja
quan et trobes amb ells
doncs ja vas funcionant,
és a dir,
estàs a un cop de telèfon,
et veus,
preguntes com va
i això és la vida del músic,
és el que fem.
Àngela Hernández,
Javi de la Salut,
gràcies.
Gràcies a tu.
A tu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.