De dilluns a divendres, a Tarragona Ràdio i de 4 a 2 quarts de 8, hi ha tardes.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Andrés, bona tarda!
Molt bona tarda!
Avisem, aquest sorollet que esteu escoltant d'Andrés i Andrés és un ventilador portàtil!
Ja l'he parat!
Ja l'he parat!
Que vas amb el ventilador aquest a tot arreu, és d'aquells que va a piles?
No, això és per si hi ha algú que fuma al meu costat, el poso i llavors el fum se'm a una altra banda.
Meta-l'ell, que és pervelat!
A veure, si no tinc la sopa calenta, ho poso i així se'm refreda la sopa.
Veus que bé!
Com ara se'm està refredant el cappuccino.
El cappuccino típic.
Què tal les vacances, Andrés?
Doncs mira, anar suant. Qui no sua aquests dies?
Anar suant.
Qui no sua aquests dies?
Déu-n'hi-do.
I no són culpa de les lletres, no.
És culpa del temps.
Com de les lletres?
De les lletres que haig de pagar.
Ah!
Oi!
No t'enganxo mai, eh?
Andrés, has vingut, sempre ets benvingut.
Moltes gràcies.
Passi el que passi, però és que avui has vingut amb excusa, perquè és que has portat un convidat
que jo voldria que presentessis tu mateix.
Bueno, aquest és un convidat d'aquells temps gloriosos que jo feia pentagrama,
un programa de ràdio que es feia per tot Catalunya
i que va començar el gener de l'any 1960.
Resulta que aquest cantant, per això va vindre el programa que feia jo,
perquè ja anava arrastrant molts d'èxits.
Tenia ja un currículum molt exitós
i les seves cançons eren molt conegudes, molt familiars,
i allà on anava el ball s'omplia, però va ser de bé.
Era una altra època, però resulta que s'ha anat conservant a través del temps
i ell ha anat fent les seves actuacions.
Aquest cantant es diu Ricardo Gavi.
Ricardo Gavi no és tan popular com pot ser un polanca,
però entre tota la gent de Catalunya és bastant conegut
i molta gent el recorda molt de carinyo.
i quan saben que Ricardo Gavi està en un lloc,
em van de seguida a veure'l perquè té els seus records.
Ricardo Gavi, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal?
Bé, bé.
Bé, bé.
Aquí no gaire calor.
Aquí no els podem deixar.
Estan molt bé.
Estan trajer de banyes, pot estar aquí.
Veus?
Com deia l'Andrés, tens un públic que et segueix,
que quan saben que estàs en un lloc et segueixen.
I de fet ara que estàs per Tarragona, actuaràs, no?
Doncs el divendres, sí, el divendres.
On ho farem això?
El divendres a la nit.
El divendres, lògicament, ho farem.
Com que ara estic de descans de cinema,
fins al mes d'octubre,
el lloc més escaient jo crec que pot ser l'Antiquari.
Llavors, el divendres al vespre, cap allà a la una,
faran actuació a l'Antiquari.
A la una, eh?
Sí, el divendres al vespre a la una.
A la una a la matinada.
Ah, sí?
Allà és quan comença a triomfar la cosa.
Déu-n'hi-do, sí que aneu a dormir tant.
Tu vinc a l'Antiquari.
Amb la vaca l'eixera, amb la vaca l'eixera.
La vaca l'eixera...
No dorm, no dorm.
Ja li farem fer la siesta perquè estigui desperta, sí.
Però tu vinc a l'Antiquari a les 11 o 11 i mitja
i allà no hi ha ningú.
I dius, mare de Déu,
ara ves a partir de les 12 i mitja a la una
i si és la una i mitja millor...
La gent hi va després de sopar, eh?
I allò està a tope.
Això després de sopar, no?
Pels restaurants del voltant...
Això està a tope.
Bé, s'ha de dir també que l'any passat,
i algunes altres vegades,
Ricardo Gavi ja ha actuat.
i l'any passat va estar actuant junt amb Josep Guardiola
aquí a la plaça de Jacintomar de Déu.
Dos anys seguits.
Dos anys seguits ja ha vingut,
a part d'altres vegades.
I a l'Antiquari també hi havia vingut
algunes vegades fa anys enrere.
O sigui que ell aquí a Tarragona
ja ha passat a...
Ja té un peu a Tarragona, eh?
I tu ja saps.
Recordem també els dos anys
que em vaig estar els diumenges al matí
a la competència, no?
Va estar...
Va estar a Ràdio Tarragona.
No Tarragona no.
Tarragona Ràdio no.
Ràdio Tarragona.
I durant dos anys seguits estava els diumenges.
Portava els artistes de l'època,
els millors,
Ferrando Esteso, per exemple,
Luisita Tenor, de l'època...
Els entrevistaves, si parlava-ho i tal.
Sí, sí.
Es portava jo allà el matí.
Parlaven, cantaven,
i la gent disfrutava.
Van ser també tots bons.
Fes-nos una mica de currículum, Ricardo.
Mira...
Aquí, com si esticis demanant feina, eh?
A veure, a veure.
Mira, jo vaig començar,
ja gairebé no me'n recordo.
El Cine Nissa,
el Vall Nissa,
la plaça Sagrada Família,
que ja vaig néixer jo molt a prop, per cert.
Això a Barcelona, eh?
Això mateix, sí.
Allà hi havia l'Orquestra Ámbar i l'Orquestra Nissa,
amb un company meu que ja ha desaparegut.
Després em vaig anar a la Bodeca Calderón,
muntar a l'Hotel Calderón,
i vaig muntar a l'Orquestra,
i a partir d'aquí, doncs, doncs,
vaig estar a París també dos anys,
a Sant Sebastià, a Pamplona,
allà a Sant Sebastià, doncs, bueno,
acompanyant amb el Carlos Sacuña,
la Gelo de l'època,
a los llaneros solitarios.
Vaig començar a fer el primer disc,
el 59-60,
allò de
Siempre está en mi corazón.
I aquell altre,
després del 62-63,
de
Tienes eso, eso, eso,
que me tiene...
Te'n recordas, no?
Sí, oi que sí?
L'Andrés va fent sucio.
Esclar, esclar.
Tenim una miqueta més d'edat que tu.
Sí, són temes a les 12 en punto,
per exemple,
Sol de medianoche...
Són temes,
que et dius,
que han donat la volta al món.
Vaig d'intervindre en la pel·lícula
del Rosal Amarillo,
de Manuel Súmer.
I és que, ara t'anava a preguntar,
dic, si l'Andrés et coneix,
has de tenir alguna cosa a veure,
també, amb el cinema.
Perquè sabem la debilitat de l'Andrés.
Una vegada jo vaig dir
que jo el cinema
és una altra època posterior.
Sempre m'ha agradat el cinema
i m'ha agradat col·leccionar-lo,
ja des de petitet.
Però jo,
quan estava a Barcelona,
feia programa de música moderna
cara al públic,
i es feia per 17 emissores de Catalunya.
Però el meu era la música moderna,
la música actual d'aquells temps.
Llavors,
al vindre a viure aquí a Tarragona,
per una circumstància,
una carambola,
vaig anar a uns col·legis
a fer fotos
i després em van demanar,
sapiguem que jo tenia dibuixos,
que els anés a fer cine,
de dibuixos animats.
Vaig començar a fer cine.
Llavors,
un centre cultural també em va demanar,
un altre em va demanar,
i la cosa va començar així,
però era una cosa privada.
Fins que al final,
a l'Antiquari,
vaig començar a fer cine allà a l'Antiquari
i allà es valia la cosa.
I a partir de llavors,
aquella afició que jo duia amagada amb mi,
es va destapar
i va ser com vaig començar ja a fer el cine,
ja en gran potència,
ja ser ja un esclau del que es diu el cinema,
perquè a més m'encanta.
O sigui que,
faig una aclaració
i tornem a l'època actual amb el Ricardo Gavi.
La qüestió és que el Ricardo,
tot això venia
perquè vas participar en una cançó teva,
en una pel·lícula, deies?
Sí, del Rosal Amarillo,
un bolero que va donar la volta al món,
senzillament,
que els dius
Por que te conoci?
I allà,
a l'època del disco Solicitado,
Ràdio Miramar,
de Barcelona,
a tot arreu,
el donaven cada dia,
pràcticament,
i a més a més,
les dedicatòries tenien una durada de 15 minuts.
Que si para la novia, tal, tal,
el día de tal.
Però no era allò que posaven la cançó de fondo
i l'anaven entrepetjant?
No, no, no.
Quan acabaven de parlar...
Ah, ja està.
I a vegades,
però si som 10 minuts,
la gent estarà avorrida, ja.
Y por Ricardo Gavi,
sugeren ustedes por que te conocí,
dedicado para tal y tal y tal.
I venga, venga, venga.
Quan acabaven les dedicatòries
tenien que tornar a repetir el disc que feien, no?
O sigui,
era com, diguéssim,
els anuncis d'ara de la tele,
però en aquell temps dedicatòries.
Havia de fer zapping, no?
Però radiofónic, aleshores, no?
I així vaig anar fent, eh?
Vaig estar, ja dic, a París,
vaig tornar,
vaig estar a les millors sales de Barcelona,
en fi, per tot arreu.
Ara, hi ha una altra faceta diferent,
que tu ja el veus,
que es veu atlètic i es veu un bon tipus, eh?
Sí.
Però és que ell també,
a part d'un bon esportista,
també ha tingut una faceta de lluitador, eh?
Ah, bueno, sí.
De lluitador, eh?
De lluitador, eh?
Sí, de lluita lliure americana.
No es pot fer lluita lliure i cantar boleros.
Veus?
No, va molt bé,
perquè et defensa de certs nòvios enfadats.
Està ensenyant múscul,
el múscul del braç, el Ricardo.
Bueno, és el que passa,
que encara practico, doncs, bastant,
i m'agrada,
i he de fer gimnàs,
tota la vida,
des que tenia 12 o 13 anys.
Què fas, però?
Ara ja no deus practicar la lluita lliure,
ja deus entrenar-te sol, o?
No, però encara,
al Connotació Catalunya,
de on jo soc soci,
encara avui em volen fer una secció
perquè jo els hi ensenyi.
I a vegades hi ha tios de dos metres d'alçada,
que jo em deixo metro setanta-set,
només,
i metro vuitanta, vuitanta-cinc,
em dius,
«Sotxa, Ricardo,
ensenya-me aquelles llaves i tal».
Dic, «Però com em vull ensenyar jo una llave
si caís en cima a mi m'ha aplastat això?»
Eh?
Encara em va clar.
No, no, encara, sí, sí.
M'agrada, és una cosa que m'agrada,
igual que la música, eh?
Escolta, i típica pregunta,
com es lliga més?
Fent lluita lliure?
Fent boxe?
O cantant boleros?
Cantant boleros sempre és millor,
perquè el 1-2 sempre és...
A més a més,
jo em vaig a retirar de la lucha libre
i justament tinc revistes que posen,
«És mejor recibir un buen aplauso
que una buena bofetada».
Molt bé.
Sàvia frase, sí, sí.
I vaig canviar,
perquè, clar,
les selles les tinc una mica...
Tortes...
Botorudes, que dic jo, no?
Exacte.
Vol dir si no vulguis, no.
Però no se'n nota, no se'n nota.
No, no perquè me les arreglo cada dia, m'entens?
Jo me'ls ha ensenat millorant.
Ara, jo dic una cosa.
Estem parlant del Ricardo Gavi,
però no seria convenient sentir
una de les seves cançons.
Doncs vinga,
que en tinc una de preparada,
que de fet ens l'ha demanat ell mateix.
Ara ens expliques la història d'aquesta cançó.
La cántara, sí.
La cántara, sí.
La cántara está en el suelo,
mamá no puede con ella.
Se la lleva a la cabeza,
mamá no puede con ella.
La cántara está en el suelo,
mamá no puede con ella.
Se la lleva a la cabeza,
mamá no puede con ella.
Mamá no puede con ella.
Y es que no puede con ella.
Mamá no puedo con ella.
Y es que no puede con ella.
Mamá no puedo con ella.
Mamá no puedo con ella.
Muchacha que tú no puedes con esa cámpara de agua
Tú pídeselo a Pedrito pa' que te ayude a cargarla
Muchacha que tú no puedes con esa cámpara de agua
Tú pídeselo a Pedrito pa' que te ayude a cargarla
Y es que no puede con ella
Mamá, no puedo con ella
Y es que no puede con ella
Mamá, no puedo con ella
La cantarà també un tema d'aquests dons que qui més qui menys pot tarejar en veu de Ricardo Gavi, que el tenim aquí amb nosaltres.
I el Ricardo no és tonto, no ha vingut sol, ha vingut amb l'amic Andrés, que ha cantat les seves excel·lències, i amb una admiradora, la Vici.
Vici, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Ai, apropa't, apropa't i anava a dir, potser que et pugi el micròfon també.
És que jo no tinc la veu que té el Ricard, és el que passa, la meva és més petitona.
Per parlar, rai.
Vici, que l'acompanyes a tot arreu.
Doncs sempre que puc, sí, perquè sí, estic més segura jo.
Ai, més segura de què?
No, perquè ho veig, i si no, si estàs a casa estàs pensant, estarà ballant, estarà cantant, estarà fent.
Estarà fent alguna malifeta.
Per això s'ha d'acompanyar, i a més que ell també l'agrada.
La Vici és la dona del Ricardo i a pare, suposem que també ets una de les fans, no?
Però molt, la primera, el número 1.
Sí, quant de temps fa que esteu junts? I com us vau conèixer, si es pot explicar?
Mira, això ja fa 19 anys, ara, aquest mes, el dia, bueno, ja l'ho s'ha fet, el dia 10.
El dia 10.
Sí.
I teniu una història d'aquelles romàntiques, de bolero al darrere?
Ui, molt, és que això seria per a una pel·lícula d'aquelles...
Primer li vaig cantar, acercate mas, després el ve saber mucho, i després li va xiular aquella de...
Aquesta ja la va xiular, ella ja ho va, n'he ensagut.
Jo he pensat, això vol dir que anem al kit, no? És la cançoneta aquesta, no?
A descansar, a descansar, exacte.
A descansar.
Molt bé, 19 anyets.
I no ho sé, escolta, Ricardo, les lletres als boleros, vaja, qui te'ls composa?
Doncs la majoria dels que hi ha aquí, tal senyor Conesa, i els composa només per a mi.
No els canta ningú més.
L'única cosa que són més conegudes, evidentment, són aquesta, la vaca Letxera, i no sé si alguna més.
Però totes les d'altres, totes estan fetes només que per a mi.
I tu poses la veu, no toques, no instrumentes.
No, no, no. Jo només toco, si alguna senyora al costat, allò si em deixa la meva, doncs bueno, en aprofito una miqueta.
O que estic aquí, però quines coses, veus?
Fatal, eh, fatal.
Veus com m'ho tinc acompanyat, no?
Això que la té al costat, imagino.
No, però saps què passa? Jo com que soc molt carinyós, sempre he estat molt carinyós.
Amb tothom? Sí.
Amb totes les xiques.
Sí, exacte.
Reparteix una miqueta, reparteix una miqueta.
Bueno, jo haig d'aclarir una cosa.
Aquest disc que ara estem escoltant, aquesta tarda, sortirà de presentació, o sigui, sortirà a la venda a finals del mes que ve.
Sí, 7 d'octubre.
O sigui, que avui és una completa novetat, una primícia, especial per Tarragona Ràdio.
Sí, sí, sí, s'ha d'aclarir tot.
És que Tarragona, Maco, l'estimim molt a la Tarragona, eh?
No, és que fins i tot no sortirà la meva foto davant, eh? Sortirà la vaca litxera.
Què dius ara?
Sí, m'han canviat, m'han canviat.
Diuen que és més afavorit d'aquell, imagina't.
Aquest disc ja no te'l deixem emportar, eh?
Ah, no, no, que vagi, ja es queda aquí.
A la discoteca.
Canciones d'Ayer i d'Oi, del Ricardo Gavi.
Ah, això mateix.
Aquí veiem 14.
Sí.
Quantes en tens en total?
Quantes l'has cantat en total?
Tu recordaries, més o menys?
Ui, més de 200, tu.
Sí?
De discos...
I de discos, clar.
Doncs una barbaritat, moltes, perquè de l'època ja tenia 16, ara tinc també 5 LPs, 3 CD's,
és a dir, que Déu-n'hi-do, no, ara no puc recordar.
I per fer la tria, perquè això és com un recopilatori, no?, de les cançons que potser més t'han agradat.
No, no, d'aquí no hi ha recopilació, aquí només hi ha el que és la vaca letxera i la càntera.
Ah, i tot el de més són noves.
Tot el de més pràcticament són noves, és a dir, si tu ara, per exemple, col·loques aquesta de...
Jo passo de ti.
Jo passo de ti, per exemple, que és una frase molt actualitzada aquesta.
Sí.
A l'època meva no existia això, jo passo.
Jo passo era del verbo passar, però aquí ho diu en plan despòtico.
Jo passo de ti, m'he olvido de ti.
Doncs aquest és un tema, justament, que està cantat en exclusiva, per dir-ho així.
I al llarg de tota la teva trajectòria, ara l'escoltarem, aquest jo passo de ti, al llarg de tota la teva trajectòria musical, en què ha canviat la manera de fer música, o fins i tot el públic, molt, no?
No, és una barbaritat, una barbaritat.
Tot i que el públic de Boleros, doncs, sempre ha sigut un públic molt fidel.
Sí, sí, és molt fidel, però fins i tot el Bolero avui dia, el sistema de gravació és totalment diferent.
Ja no és aquelles grans orquestres, és més digital, és, com diria jo, el so és massa...
perfecta, d'acord? M'explico.
El bonic és el personal tocant, perquè si hi ha alguna petita pífia, és natural.
En canvi, quan és per instrumentació digital, és tan perfecte el so que ja no és perfecte.
Però una mica, sí, el sentiment...
Això mateix, és diferent.
La humanitat desapareix.
Ah, aquí hi està.
La humanitat desapareix.
Sona molt bé, sembla gran orquestra, però...
És com aquella labor de ganitxet que feien les nostres jaies,
amb el que ara ja compres fet a qualsevol botiga,
que a part del preu, doncs, bueno, si ho veus bonic,
però si t'hi fixes, no hi ha aquells petits empalmes del fil,
lligadetes que havíem fet, aquell punt que s'ha escapat una miqueta,
és diferent.
Sí, aquí, aquí, en aquest tipus, sí, hi ha músics,
perquè ara mateix sentirem aquí un piano,
que és un pianista realment el que toca.
Vull dir, n'hi ha ni instrumentació, n'hi ha saxos tenors,
però ja no és el mateix de...
quan jo gravava a la Bode Suamo, a la M.O.D.O.N.,
amb 20-25 individus allà...
Que no hi devia un cabre, tot això?
Exacte, casi, casi.
A la Bode era molt diferent, eh?
Fins demà!
Yo paso de ti, no quiero seguir,
no quiero saber nada de tu vida y de tu mal querer.
Yo paso de ti, todo se acabó,
Todo terminó, ya me he dado cuenta de tu falso amor.
Yo paso de ti, una de les noves cançons de Ricardo Gavi,
que podreu trobar en un disc, en un CD que està a punt de sortir al mercat,
Canciones de Ayer y de Hoy,
i que ara us presentem en exclusiva, podríem dir,
aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio.
I una de les cançons també que podrem escoltar, recordem,
Divendres a l'Antiquari.
Actuació del Ricardo a l'Antiquari.
Què aniràs?
Com ho farem, això?
Tu i qui més?
Sol.
Tu sol.
Sol amb el playback, discogràfic i ja està.
Molt bé, la música...
Alletada, alletada.
A l'Antiquari comportis 27 músics, no hi entra la gent, ja.
I tant.
Ja no hi caben, allà.
A partir de l'una de la matinada, divendres, a l'Antiquari.
Escolta, Ricardo, tu vas posar una cançó, com ens deies abans,
per la banda sonora d'una pel·lícula.
En quina pel·lícula t'hagués agradat també posar la teva música?
O sigui, en quina és la teva pel·lícula de la història del cine,
potser, més preferida?
Mira, hi havia una que era El Siempre Mi Corazón,
però que justament la cantava un cantant d'aquí, Raúl Averill,
ja d'aquí molt conegut, no?
I era un tema que justament el títol de la cançó era El Siempre Mi Corazón.
L'havia cantat Raúl Averill, l'home, que ja ha desaparegut fa molts anys,
i després la vaig gravar jo a un disc.
Doncs bueno, amb aquesta pel·lícula sí que ha agradat afegir aquesta cançó,
perquè era la titular.
I n'hi ha moltes, a les Ocen Punto, per exemple,
n'hi ha moltes, moltes pel·lícules que s'haguessin adaptat.
La vice diu que no.
No, que no l'ha captat. Tu l'has dit de pel·lícula.
Sí, no, la pel·lícula, la pel·lícula que t'havés agradat,
que ho hagués imposat la teva cançó.
Esquerra, tu l'ha dit pel·lícula i l'han entès la cançó.
Ah, ell anava directament a cançons.
Ella t'ha dit la pel·lícula.
A quina pel·lícula posaries tu aquesta cançó, perquè te conecí?
No, no, no.
A quina pel·lícula li hauria agradat cantar?
No quina cançó li hauria agradat posar una pel·lícula.
Era una manera de preguntar-te que quina és la teva pel·lícula preferida.
Sí, però n'hi ha moltes.
N'hi ha moltes que s'hagués adaptat a la seva cançó, sí.
A vegades ho hem comentat i sí, hi ha moltes pel·lícules que s'hagués pogut adaptar.
Saps què passa?
La pega, ara li anava a dir jo, ara la pega d'ell, la pega d'ell,
és que és massa modest.
Una pega, una pega.
No, no, és massa modest.
És massa modest.
Perquè ha tingut oportunitat de fer coses importants i així,
i, bueno, la seva modestia l'ha perdut una miqueta en aquest aspecte.
no té l'orgull que tenen altres.
Això ho diuen, això ho han dit sempre en el transcurs de la meva vida artística,
perquè m'havien demanat per anar a Colòmbia, a Calí, amb el Francinatra,
a Lucio Catica, etcètera, etcètera, a l'època, i no hi vaig anar.
Com és això?
Mira, perquè tenia feina aquí.
Tenia feina, havia de rentar els plats.
Pensava que millor ell, doncs allà, no ha posat aquesta gent,
i escolta, t'hi veu suficient per fer-ho.
Després aquí hi havia també el Raül del Castillo, el Cubà,
també va dir, vèn-te a mi país, que allí tindràs molt xueso
i tota la forma de cantar, i tampoc hi vaig anar.
És a dir...
Bueno, però això no se sap mai.
En aquell moment havies pensat que era el més adequat.
Bueno, tenia feina aquí.
A més, el que passa, em feia por al passar tanta aigua pels mig, saps?
Sí, sí, sí, feia molta por.
És que no sap anar de galla.
Ah, així és una mica covard.
No, no ha recordat la ropa.
De totes maneres, fa molts anys, Ricarda, que vius de la música?
Exclusivament de la música?
Bueno, no, exclusivament no.
I ha estat uns anys, sí, de la música.
El que passa és que després m'he dedicat molt a nivell comercial.
Ara mateix, doncs, soc un comercial especialitzat immobiliari.
Ah.
Immobiliari, sí.
Soc monitor, així, monitor, titulat immobiliari, de comercials.
I després vaig estar a cap de ventes de Romassa, eh, amb el senyor Ruiz Mateos, per tot Catalunya, d'una empresa de begudes.
I, bueno, inspector de ventes també de cerveses, eh, ja sap, aquí l'André és la meva història, no?
I inspector jefe de Fruco, el Suc, eh, sí, sí.
I, bueno, després majorista de la Camsa.
Ui, ui, ui, com es compagina tot això amb la música?
Tot això amb la música.
I moltes vegades m'anava a dormir, però moltíssimes a les 4, i a les 9, quarts de 10, ja estava al despatx, eh.
Clar, tenies bolo fins a les 4 i després...
No bolo, no, no, eclosions diàries, a sales de festes a Barcelona, eh, com a Las Vegas, a la Pèrgola...
Aquesta era la pròxima pregunta, com anem de sales? Perquè tu estàs, tu reselleixes a Barcelona, suposo que allí sí que deus tenir molt...
Sí, bueno, però ja les sales no és el mateix, eh.
No, i a més ha canviat molt, l'ambient ha canviat ara moltíssim.
Sí?
Sí, no n'hi ha tantes com era abans, eh.
A més l'ambient és, abans i abans hi havia moltes sales, i llavors hi havia un Rodi Ventura, hi havia un José Guardiola, a més cada sala normalment hi havia dos grups.
Dos grups, exactament.
Eh, llavors, per exemple, començaven a les 11 el ball, i a les 1 a menys quart marxava l'un i empalmava l'altre, sense deixar de tocar empalmava l'altre, fins llavors que sortia el xou.
Quan sortia el xou plegaven ells i llavors hi havia una altra orquestra que acompanyava el xou.
Però no, no Playbacks, no, una altra orquestra.
A diari, això diari.
Això diari, a diari.
I llavors, quan acabava el xou, tornava a sortir el grup que havia descansat abans, tornava a plegar aquest grup, entrava l'altre i això diari.
Per exemple, a Pèrgola, doncs podries trobar allà un dodo escolar, i un Ramon Castillo.
Tres havíem estat allà, Ramon Caldó, José Guardiola i jo, els tres fent la rosa, pim-pam.
O sigui, les sales de festa llavors eren diferents, i eren músics de quatre, cinc o sis components, saps?
I allà hi havia, bueno, bolero, el 1400, el biquini, bueno, allò era tremendo.
I el cactus de Castelldefels, estava jo amb el Fernando Orteu encara alguna vegada.
Però a Barcelona Capital, això, a part Castelldefels i tots aquests llocs de por ahí, però a Barcelona Capital hi havia un grapat de llocs.
Ara no, ara avui dia s'hi fan música, la majoria de vegades amb discursos.
I mira tu, i mira tu, que jo plegava a les quatre de la matinada al cactus de Castelldefels, que marien els locutors de Ràdio Nacional, la Maruja Fernández, per exemple.
Sí, sí, sí.
I m'anava després, l'endemà, a dos quarts de dotze, a la cadena, a la Ràdio Barcelona, Casper, en directe, en directe allà, amb el conjunt d'antena, que allà havia estat el Raül del Castillo, Ramon Calduc, en directe...
Després de plegat tard a la nit, amb una veu que havies de mirar.
Aquí està, però en directe allà, on hi havia històries de playback, no, no, no, no.
I el dijous només hi havia públic al mig, o sigui, amb la sala Toreschi, si mal no recordo, estudia Toreschi, però allà durant set o vuit mesos vaig estar diari, de dilluns a divendres, a la cadena Serba, a la Ràdio Barcelona, allà a Casper Seis.
Però cantant.
Sí, sí, en directe, allà no hi havia...
I el locutor jo recordo que era Pedro Molas, i també va estar el català, José Català, també, no sé ara, per on aneu caminar, el xicot, eh?
Deu-n'hi-do, deu-n'hi-do.
I el Sol de Serrano, també, el Sol de Serrano, també havia estat, també.
Però si ara a Barcelona, dieu que queden poques sales i que són ben diferents, aquí a Tarragona, vols dir, n'hi hagi un mai, Andrés?
Bueno, aquí a Barcelona hi havia, com es deia, aquella, al carrer Sant Francesc, n'hi havia una, que jo hi havia anat, ara no em recordo com es diu.
Ara em sembla que hi havia un restaurant, hi ha un restaurant, no me'n recordo ara.
Bueno, després hi havia una altra sala, també, però el que jo recordo, és clar, jo estic aquí des dels anys 70-80 aquí a Tarragona,
però al Passeig de les Palmeres hi havia una altra, o sigui, bueno, aquí n'hi havia hagut algunes de sales així, també.
Però, esclar, tampoc era la Tarragona que és ara, abans era més poblet.
Més poblet, sí.
En 60, 60 o així, era més poblet. Ara, no, aquí a Tarragona, ara s'ha desenvolupat una cosa enorme.
Però, esclar, com que l'ambient ja és diferent, doncs ja no...
Jo, quan venia els dimensis del matí, ho passava molt bé, amb el senyor José María Terrassa.
Però, és que llavors hi havia un bon auditori, allà a Ràdio Tarragona hi havia un auditori...
Com eres de gran, que allà hi ha un supermercat, ara.
Hi havia un locutor que es deia Pastor.
Sí, bueno, el Pastor, el de publicitat Pastor.
Bueno, pense que era el locutor, estava allà amb nosaltres, jo portava els artistes, i a mi t'ho era molt bé.
A més, era un estudi extraordinari, eh?
Sí, sí, una sala que hi havia una capacitat de gent, i un bon escenari, o sigui, allò estava molt bé.
I allà va començar el Fernando Estesso.
Sí.
Jo li donava 200 peles, tu, cada vegada que venia, i una vegada, valgui això un comentari,
ja quan era famós l'home, ens vam trobar jo a la meva orquesta Santa Coloma, allà a l'esportiu.
Santa Coloma de Gramanet.
De Gramanet.
És que aquí hi ha, a Barcelona.
No, no, vale.
I li dic jo, oi, Fernando, tu t'acordes quan ganaves 200 peles que te dava jo per allà a Tarragona?
Dice, calla, coño.
Oi, no digas això que...
No m'interessa que la gent l'oiga, dió, perquè eren altres èpoques, hombre.
Sí, sí, l'exclamació era aquesta correcta, eh?
El que vaig dir l'altre dia de l'Esquadillo, aquell gran cantant, bueno, aquell gran artista que hi havia,
que ell diu que, esclar, amb el temps en Franco, pues, clar, diu tacos o coses així, estava penat.
Sí, sí, sí, sí.
Diu, jo he tingut, jo m'han posat multes, diu, les he tingut de pagar a plaços.
Diu, perquè jo guanyava...
Pagar les multes a plaços.
Sí, sí, sí, diu, perquè jo m'han posat una vegada una multa de 5.000 pessetes,
i jo guanyava 1.500.
Fixet, sí.
Diu, i vaig haver d'anar pagant la multa d'aquelles actuacions, diu, 1.500.
O sigui, a mi no li va fer cap vergonya dir 1.500.
Això per dir tacos.
Cuidado, cuidado, 1.500 pessetes en aquell temps ja eren unes pessetes.
Perquè són una multa de 5.000 pessetes, eren 5.000 pessetes, però ell no li va fer cap vergonya.
Al contrari, escolta, són anècdotes, són vivències.
5.000 peles, així tal qual sona, l'esgonya amb Torre Bruno i jo, ens la van pagar...
Com que Torre Bruno i tu? Vas conèixer Torre Bruno?
Sí, tigres leones.
Sí, el Torre Bruno va ser company meu en el primer i el segon festival de la Cançó Mediterrània, l'any 60.
Sí?
Sí, però ell no escrivia els xistes, eh?
Els xistes eren del Torre Bruno, eh?
Millor, millor.
Torre Bruno, que era l'admirador de la nana Moscú.
Ah, sí, sí, però no li arribava, no li arribava, no li passava això.
No li arribava el malic.
Compte tu, compta tu, eh?
Allà vam estar amb el Prodinàmico, el Guardiola...
I escolta, escolta, Riccardo, i què tal aquesta gent?
Aquesta gent, doncs, que tenen el seu famós EO?
No, no, són macos.
A més, jo sempre he estat bé amb tothom, eh?
No he tingut mai cap problema, eh?
Perquè fins i tot he sigut, tal vegada, una persona
que he cedit, algunes vegades, els meus drets professionals
per evitar discussions, eh?
Sempre.
El que he dit jo abans, la seva modèstia, la seva modèstia ha servit per moltes coses.
Però almenys ell, ell, moralment, està satisfet,
encara que hagi perdut moltes oportunitats.
Sí, sí, no he tingut mai cap problema ningú,
jo m'estic més a cedir, i això que tinc el meu gènit, eh?
Però m'estic més a tenir un bon company que no evitar...
La prova és que crec jo que m'aprecien,
cada vegada que em veuen després del temps,
home, Gavi, com estàs?
I callar, sempre, eh?
Què escolta el Riccardo o Gavi?
Quina música escoltes?
Doncs, no, mira, és curiós,
perquè a mi m'agrada més la música de jazz,
a gran orquestra.
Ai, i com és que no t'hi has tirat mai a fer jazz?
O sigui, que l'has provat.
No, no.
M'agrada veure el tipus Oclep Miller,
Estan, Kenton, Oclelington,
orquestres d'aquest tipus, no?
Però sense cantar.
És curiós.
A mi, per exemple, així,
així és com jo soc la veu que canta, no?
Doncs a mi m'agrada la música sense veu.
És un contrast.
Mira.
No sé que és com un contrast.
Em castigo, eh?
A casa a mi no canta, eh?
No canta la veu.
Encara que estigui afeitant, no canta.
No canta.
A mi m'agradaria moltíssim que cantassi en català,
perquè ho fa molt bé, sobretot el russó.
Sí, però, esclar, en català no...
Perquè veixis boleros, però el que és el català no...
Per què no?
No, canto en català, però a nivell personal.
Quan són algunes festes, algunes bodes,
llavors sí, eh?
Però discogràficament va haver una empresa,
que no la dic,
però, bueno, que jo allà tinc el mirat del mar
i tinc de corazón a corazón tota la història,
que allà vaig gravar tres discos i em va dir...
I vaig acabar el contracte justament
per no voler cantar en català.
Eh?
Una de Sabadell.
No és perquè no sigui catalanista, eh?
No, no, no.
No, no, no.
Jo s'ho he nascut...
Sí, sí, sí, sí.
Bueno, el meu avi va ser alcalde de Sabadell,
així d'entrada, eh?
Sí, sí, sí.
O sigui que jo soc català.
El que passa és que a nivell discogràfic
a mi no m'ha interessat el català només.
M'ha interessat, doncs, bueno,
per exemple, la cadena Caracol de Colòmbia.
Jo cobro uns diners d'allà.
Per què?
Si fos en català no els cobraria ben segur.
Els cobro per què?
Els cobro perquè allà dona els discos meus.
L'està pronto, de corazón a corazón, etcètera.
perquè nosaltres sempre, els cantants, diríem, històrics,
que tenim més de 60 gravacions,
tenim uns dividendos, per alguna manera, anuals,
de totes les radiacions que es facin a tot el món, d'acord?
Que sempre i quan la emissora,
i vaig a dir-ho ben clar,
apunti el cantant que interpreta.
Hi ha algunes que fan una miqueta el ronso,
també ho sabem,
perquè és la companyia AIE,
Artistes Executantes,
del qual el nostre president és Lluís Cobos,
i allà tenim unes comptabilitats extraordinàries.
I a més a més el príncipe,
el príncipe Felipe,
és el president honorífico nostre.
I aquest home també porta la comptabilitat nostra.
I sap les emissores que paguen,
les que no paguen,
les televisions que paguen,
les que no paguen.
Tot això està,
i ho dic en comentari,
en judici,
i els anem guanyant tots.
Perquè és de llei,
pel Ministeri,
que nosaltres anem cobrant,
ja que fem una tasca.
hem fet una tasca,
i les emissores es beneficien
de les nostres gravacions,
modestes o no modestes.
Valgui això com un comentari a part.
Sí, perquè aquí es paga, eh?
Sí, sí, aquí ja ho sé,
perquè estic veient jo.
És el primer que ha preguntat abans de venir.
Es paga no es paga.
On es paga, eh?
Bueno, cuidado,
això no és un problema a veu particular,
és un comentari jocoso.
És una cosa més per saber que a dins del món
ja hi ha coses diferents.
No, no, no.
No, és quan els que surten a la tele,
tu estàs aquí perquè vienes cobrant, no?
No, no, no.
Nosaltres no venim cobrant,
però la tele,
i la ràdio sí.
Clar, exacte.
Nois, no ens queda més temps
que connectem amb les notícies ja.
Que tornareu a venir cap aquí?
Sí, cap allà al mes d'octubre.
Possiblement el mes que ve,
quan es faci la presentació oficial,
que aquí ja no serà oficial,
aquí ja ha deixat de ser novetat.
No, no, és que és la primera emissora, eh?
Veus que bé.
De tot arreu, eh?
De tot arreu, eh?
De tot arreu, la primera, eh?
Molt bé, doncs moltes gràcies.
Molt bé, gràcies a vosaltres.
Es tendràs tu, eh?
Perquè ha sigut la primera.
Molt bé.
Ni que no sigui, doncs,
la presentació oficial.
Escolta, Ricardo,
quan tornis,
per presentar ja el CD
que hagi sortit al mercat,
passa't per aquí,
que continuarem la conversa,
que quan us agenteu
tots tres surten un munt d'anècdotes.
De acuerdo, de acuerdo.
Ojazos negros,
amb aquesta cançó que veiem
és un tema inclòs
dins el nou treball,
encara no editat,
treball discogràfic del Ricardo Gavi,
canciones d'ayer i d'avui.
I, de fet,
abans que ningú
el podeu escoltar
el divendres,
a l'Antiquari,
a partir de la una del matinada.
Tothom allà, eh?
Si no al carrer,
perquè se la sentiria igual.
Encara que estigui ple,
ell també surt la veu, no?
Sí, sí.
Molt bé.
Bici, Ricardo Gavi,
Andrés, gràcies,
fins aviat.
Adéu, gràcies.
Por unos ojados negros,
qué negro está,
qué negro está mi corazón.
Fue en la rueda de la samba,
por primera vez la vi,
yo la miré,
yo la dolé,
y con su amor
yo me sentí muy feliz.
Por unos ojados negros,
tan negros,
tan negros como el carbón,
por unos ojados negros,
qué negro está,
qué negro está mi corazón.
Fue en la rueda de la samba,
por primera vez la vi,
yo la miré,
yo la dolé,
y con su amor
yo me sentí muy feliz.
Ay,
por unos ojados negros,
tan negros,
tan negros como el carbón,
por unos ojados negros,
qué negro está,
qué negro está mi corazón.
Ya no hay calor,
no señor,
no señor,
pero hay calor,
sí señor,
sí señor.
Si amamos...