.
Sempre més alt, cada dia més lluny.
Per arribar a ser fort, no podré aconseguir.
Són cinc, fan música, ens en falten tres, en tenim dos, el Gonzal Planes i el Ricky Faulkner.
Són el Sant Pedro, i de fet una formació que descobrim aquí a Tarragona Ràdio,
la primera vegada que passen per aquí amb l'excusa potser que han gravat el seu primer treball discogràfic,
però em sembla que aquesta gent ja fa molt de temps que es dediquen a això de la música.
No sé per què em fa la impressió.
Gonzal, Ricky, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com esteu?
Molt bé.
No havíem escoltat encara el Senzilla, tot s'ha de dir, però ha sigut una bona introducció.
Feu una música molt, no ho sé, molt concreta, molt delicada.
Molt delicada és una bona paraula.
Sí?
Sí, sí, sí.
Per què us dieu Sant Pedro? Anem a pams.
Bueno, és la pregunta del milió, no?
Ja us ho ha fet a tot arreu.
Sí, Sant Pedro ve...
Bueno.
Ricky, ajuda'l.
Sí.
No, bueno, són moltes coses.
És una suma de coincidències, potser.
És una nit, una tarda, una setmana.
Bueno, vam començar, ens vam conèixer una part del grup durant una festa.
després, vam, la resta de la banda van apareixent durant la resta de la setmana de manera màgica, per dir-ho d'una manera, perquè, clar, després tot s'ha demostrat que estava potser escrit a les estrelles o no sé com dir-ho.
Una mica místics, eh, sou.
Buah.
Buah.
Buah, munt.
Sí o no?
Sí, una miqueta, una miqueta.
i, bueno, i també, doncs, Sant Pedro és el nom d'una seta al·lucinògena que és la culpable de tot, de fet.
Ah, no ho sabies, sí?
Sí, encara estem de viatge, de fet.
Sí, encara no he tornat, no ho he deixat.
I ja fa un any i mig.
Un any i mig fa que us vau conèixer amb aquesta festa, com deies?
No, de fet, nosaltres ens vam conèixer, el Riqui i jo, fa tres anys, potser.
Sí, no ho sé.
Sí.
Tots ens coneixíem uns uns amb els altres, però, vull dir, va ser fa un any i mig que vam començar.
Sí, va ser un punt i a part, com si diguéssim.
vam decidir, arrel de la buxeria que es va crear al nostre voltant, muntar una banda, els cinc, els cinc que ja ens coneixíem,
però vam decidir que aquesta amistat s'havia d'alguna manera concretar i portar la música a l'ovila de la gent.
Que sou tots de Barcelona?
No, no, no.
No?
Pablo Garrido, l'altre guitarrista, és gallec.
Ah, però resident a Barcelona, el papa ho anava a buscar amb aquest viatge astral?
Sí, perquè ens van dir, hi ha un gallec, que toca molt bé la guitarra,
però està molt lluny, i bueno, vam alquilar un avió i el vam anar a buscar.
Vinga, va fer milles.
Sí.
Doncs ens alegrem que hàgiu pogut reproduir, que hàgiu pogut fer realitat aquest projecte Sant Pedro.
Comentàvem que sou cinc, fem una mica d'honor als altres tres que falten, qui són?
Bueno, falta l'Oriol Canals, que és el cantant i compositor de la majoria dels temes,
falta el Pablo, que és el gallego astral, i el Xavi Morero, que és bateria.
I comentava jo, clar, us heu assignat a cadascú un instrument, eh?
Almenys en el vostre full de presentació, cadascú se l'ha assignat un instrument, suposo que l'instrument bàsic.
Però pel que veig aquí al disc, et toqueu de tot.
I vosaltres dos especialment coses una miqueta estranyes, eh?
A veure, a veure, i deia jo, potser basem amb això que deu fer temps ja que us dediqueu a la música.
Sant Pedro no és el vostre primer projecte?
No, no, clar, però tu pensa que tenim 25 anys, i com a mínim deu fer 10 anys que tots toquem.
Com a mínim perquè, bueno, segur que fa més.
I això ens ha ajudat a arribar després de tants anys a comprendre el que és necessari dins del món de la música
perquè les coses funcionin.
El Riqui, per exemple, del Riqui parlarem després, que hi ha moltes coses a comentar.
25 anys tens tu també, Riqui?
Sí, sí, sí.
Això és la barba, et fa més gran, eh?
No, no, clar.
I què lo sé?
I què lo sé?
Sí, sí, sí.
Algun salt, per exemple, ell toca la guitarra, suposem que és el teu instrument bàsic.
Sí.
Les palmes, també, eh?
Sí, bueno, soc una mica t'agitano perquè no em vegi.
I crits, en el disc hi posa, i crits.
Jo encara no t'he sentit cridar gaire i ja ens diràs en quina cançó pegues els crits.
i toques una cosa que es diu buzuki.
El buzuki és com un bazooka, però li vam afegir cordes i el vam gravar.
No, el buzuki és una mena de lleut que prové del nord d'Àfrica,
bueno, podríem dir de Marroc, potser,
i recrea un so una miqueta oriental,
és a dir, que està força allunyat del que estem acostumats a escoltar.
I és un, de fet, és un arranjament molt breu de l'aurora,
que és el vuitè tema del disc.
És un arranjament molt breu amb reminiscències setenteres.
O sigui, aquest buzuki només surt en un tema.
Exacte, i és un arranjament molt breu.
Surt a les estrofes només, al principi.
Després el recuperarem, doncs, aquest vuitè tall.
Del seu primer treball discogràfic, que la veritat encara no l'hem anunciat,
es diu La Porta Estreta.
Hi ha molt per explicar, és que no sé per on començar, eh?
Fer les preguntes, perquè em sembla que teniu històries per explicar,
però de moment comencem pel títol del CD, La Porta Estreta.
Bé, La Porta Estreta és que també són moltes coses.
Vull dir, sembla com si el títol ens vingués a buscar,
és una espècie de cosa així.
Però bé, La Porta Estreta és, per una banda, una cita bíblica de lluc.
De lluc, i si no, d'és igual.
Sí, i si no, doncs és igual.
Sí, perquè de què va la cita?
La cita és Atreviu-vos a passar per la Porta Estreta.
Que és...
Fent referència a què, però...
Bueno, suposo que fent referència al cristianisme.
Sí, però que no és el nostre cas.
El nostre cas és molt més...
Jo crec que engloba l'atreviment d'atreviu-vos a passar per la Porta Estreta.
Bueno, però tampoc és un motiu real.
Clar, exacte.
Surt d'aquí, també hi ha un llibre d'André Guit que s'anomena Igual,
i, de fet, ens va semblar molt bé perquè era una manera molt fàcil de dir
que tothom, tant nosaltres, com els oients, com la indústria,
pràcticament, havia de fer un esforç per connectar amb aquest disc.
Sí, sí, sí.
Sense dubte és un títol que engloba molt més del que a simple vista et podria semblar.
La Porta Estreta, el primer treball discogràfic del Sant Pedro,
que ja d'entrada xoca per al disseny del fulletó, no?
El disseny, vaja, del que seria la capsa del fulletó,
un fulletó enorme d'aquests desplegables,
amb un disseny molt, molt acurat.
D'on ho heu tret, això?
Què us ha fet?
Bueno, el disseny l'ha fet el Xavi Puig,
que és a mi que en tinc pràcticament part del grup,
perquè, bueno, tant amb els dissenys com amb la producció del disc i tot,
hem volgut tindre un control total,
i ell, vull dir, és el nostre home.
Us han deixat?
Sí, sí, sí, tant.
Bueno, bueno, sí.
Hem lluitat.
No hi havia opció.
Hem lluitat fins al final, perquè si no, no.
Vull dir, les coses, si no les controles tu, no funcionen.
I li vau a suggerir algun tipus d'estètica en aquest noi?
No, no, no.
És llibertat.
Sempre li deixem via lliure, perquè, vull dir, tenim tota la confiança.
Alguna cosa destacada de tot aquest col·leix que hi ha en el fulletó?
Alguna imatge que diguis això?
No, és que de fet està pensat com que cada quartilla d'aquestes
és una cançó.
Llavors, qui escolti la lletra i qui pensi per on li porta el tema
entendrà més cada un dels col·leixos.
És que de fet el fulletó en si hi ha sol i és una obra d'art, eh?
Exacte.
Això és una peça de col·lecció.
És un disc que va molt més enllà del simple contingut musical,
en la idea, la concepció i el resultat final,
sense semblar pretensiósos, vull dir que és molt fàcil
semblar pretensiós dient això,
però jo crec que va molt més enllà.
De fet, si tant han guardat, han cuidat la imatge visual,
podríem dir, no ha sigut menys amb la imatge sonora
pel que podem escoltar, i una mica el culpable ha sigut el Riqui.
Tu tens molt a dir amb això, no?
Sí, una mica.
Has produït el disc, ho entenem bé, això?
Sí, sí, tal qual, però bé pel mateix que allò del disseny, vull dir,
d'alguna manera, eh?
Vull dir, jo veia que podia fer-ho, diguéssim,
si no hagués tingut confiança no ho hagués provat, tampoc.
Però bé pel mateix, vull dir,
sabíem que si ho fèiem nosaltres teníem més tranquils, de fet.
Potser teníem marges d'error, vull dir, això està clar,
però no ens volíem arriscar a no saber què passaria si no ho fèiem nosaltres.
I de fet estem molt contents.
Bé, jo personalment, amb el meu treball estic molt contents.
Sí, sí, el grup, com a grup.
Tots cinc us heu posat d'acord i no heu tingut grans baralles, no?
No, no, que va, sí, de fet jo no vaig lluitar gaire, vull dir,
jo ni ho vaig proposar.
Podríem dir que li vam demanar.
El vam trucar a un dir, li vam dir,
perdona, Riqui, sabem que ets un gran músic,
t'importaria produir-nos?
Córre't, va, o?
No, però jo ja havia,
jo justament quan vam gravar el disc,
aquell mateix any ja havia produït dos discos
que m'havien servit molt per acabar de veure com volia treballar amb Sant Pedro i tal,
i no va ser gens difícil.
Havies produït ja dos discos?
Quins discos?
Doncs vaig treballar amb els Love of Lesbian,
que gravaven el seu tercer disc,
i, bueno, que havien agafat una discogràfica nova
que teníem molt empenta i tal,
i em van trucar també coses misterioses,
no sé molt de per què,
i després amb Refri,
que vaig, bueno,
que ho produïa amb el Raül,
que és, bueno,
és la seva banda, de fet,
però, bueno,
també em va deixar ficar tota la mà que volia
i, de fet,
també és molt bon resultat.
T'ho dic,
t'ho preguntava,
vaja,
perquè, vaja,
ho teníem aquí en el nostre full de referència
i és que Love of Lesbian és un d'aquells noms també
que dins d'aquest estil de música,
doncs sona bastant,
podríeu establir paral·lelismes,
no sé,
influències que pugueu tenir de grups?
Entre les obertes i nosaltres.
No, mira,
hi ha més genèric,
poseu-vos una etiqueta,
quin tipus de música feu?
Ui,
és bastant complicat.
Això és una miqueta,
una diena fàcil pels periodistes,
però...
Oh, clar,
jo us he de preguntar.
Exacte.
O almenys,
potser a través d'influències sí que podrien veure més menys.
Clar,
és que jo no és tan etiquetar-ho,
vull dir...
és que, esclar,
jo no sé com explicar-ho això mai.
Jo crec que es tracta d'una sèrie de gent,
de cinc persones,
que són una mena d'esponges musicals,
potser uns més que altres,
per la manera de ser,
no perquè tinguin més o menys atenció al món musical.
i es tracta d'arribar al moment adequat,
amb el productor adequat,
amb les cançons que tocaven.
Clar, és que pensa que hi ha un guitarrista
que fins que va entrar al grup
i des de feia set anys
pràcticament solament tocava bossa nova
i ell,
el Gonzal,
que té un caràcter molt més dur amb la música
i és que cadascú no té res a veure, diguéssim.
Llavors,
les influències sí que podríem trobar grups,
jo no parlaria d'influències,
sinó de gustos, diguéssim.
Sí, de punts d'inflexió,
de coincidències molt properes,
però que a l'hora no marquen un punt d'influències.
No, no, clar.
És que les influències són milions cada dia.
Clar, és a dir, Radiohead ens agrada a tots,
però el disc no sona a Radiohead,
per exemple.
Ara continuarem parlant de la música que escolteu
i personalment què epoqueu cap al Sant Pedro.
i per si no teníeu prou a anar a treure aquest CD,
el que seria la música,
cuidar perfectament la caràtula,
els detalls,
doncs ara us han fet posar davant d'una càmera.
Jo no sé què tal doneu per càmera.
Bé, bastant bé.
Bé, doneu molt bé.
Sí.
Home, tu ets l'única oient a l'hora que ens pot veure
i saps que som els dos bastant guapos.
Bé, una passada, sí, sí, sí.
I és una llàstima per la resta,
que no tingueu aquí públic.
Però...
Però de fet us podran veure en el videoclip que s'estrena,
m'heu dit ja, no?
El dimecres, si no dijous,
per TV3 i el 33.
Com és, com és aquest videoclip?
Bé, jo diria...
És una emocionaria.
Sí.
Crec que és molt millor,
no per res, eh,
sinó guardar la sorpresa per l'edat de l'emissió.
Sí, si hem de dir que no hem pogut tindre el control
que havíem tingut amb tota la resta del procés.
Exacte.
No, no, ja no us hem deixat.
No, una obsessió amb el control extrema...
Sí, que no ens ha sortit bé.
Que no ho hem pogut.
Però clar, no ho hem pogut.
Institucionalitzant-nos, pràcticament,
s'ha de moure una maquinària
que no sempre podem engegar nosaltres, diguéssim.
Exacte.
Clar, perquè de fet, una miqueta l'excusa
que si heu tret aquest treball discogràfic, no?,
la porta estreta,
és que sou els guanyadors del Zona Nou.
Sí, exacte, de l'any passat.
Us ha anat bé, us ha obert la porta, no?
Us ha fet una miqueta més ampla.
Sí, s'ha anat bé en quant a la possibilitat de gravar disc
sense a nosaltres haver de pagar res.
I en quant a promoció,
però Sant Pedro, per l'altra banda,
aquest disc segurament amb qualsevol discogràfica.
De fet, el quart concert de Sant Pedro,
perquè no s'ha d'oblidar que Sant Pedro és un grup
que va començar a fer concerts
el febrer de l'any passat, com a banda,
vull dir que és un procés meteòric,
amb tot el que això comporta.
És a dir, fer el quart concert,
rebre una trucada d'una discogràfica catalana,
que no diríem ara el nom,
i haver de dir que no,
perquè no teníem cançons.
És a dir, que nosaltres érem molt conscients
que d'una manera o altra trauríem un disc.
El que passa que ha arribat en forma de concurs,
i ha estat molt bé,
perquè ens han d'anar l'oportunitat
de gravar un estudi
amb unes condicions molt bones
i d'anar a mesclar, musiclant,
que sens dubte és el millor estudi
on pots anar a mesclar, a gravar, a treballar.
Les lletres, les cançons, de què van?
Dieu que ens falta aquí el compositor,
una mica l'artífex.
Sí, el lletrista.
Ell ho explicaria molt bé.
Però bé, no sé,
de fet les lletres no són gaire explícites,
són més sensorials, també,
com la música, espero.
I no tracta de res en concret,
és una mica quotidià,
una mica íntim,
una mica d'esperit global,
d'amistat i de grup,
també ens toca, diguéssim,
i les reconeixem.
Sí, podríem dir que és una bohèmia
que toca de posa a terra,
és a dir, no és el gaudir,
perquè sí, saps,
i ja farem,
sinó l'estar sempre en contacte
amb la terra, el cel i tot el que es mou.
I partint, suposo, també d'experiències personals,
perquè, no ho sé,
perquè hi ha una cançó que es diu Girona,
o la il·lusió del bon temps,
hi ha una història,
hi ha històries?
Hi ha històries,
cada cançó té una història.
Clar, tota cançó té una història
i té un caràcter universal, també.
i, clar, amb totes les històries,
en principi.
I justament Girona és una cançó
que és la nostra història
d'aquest disc, pràcticament,
perquè és un tema
que vam, bueno,
vam composar a l'estudi,
un tema que no existia
fins tres setmanes després
de començar a gravar.
Exacte.
I, no sé, d'alguna manera
vèiem que hi havia alguna cosa
que podíem fer,
un tema que necessitàvem
per aconseguir
com carbó per la màquina,
seguir tirant una mica
d'emoció nova
i va ser, o sigui,
bueno, va ser una diana,
perquè és una meravellosa.
Sí, és el fruit
de llevar-se
durant pràcticament
set setmanes
a Girona,
viure a Girona, de fet,
i travessar el Parc de la Devesa,
no ho sé,
anar a sopar,
passejar...
Clar, va ser,
és com un parèntesi.
És una petita història d'amor
entre nosaltres
i la ciutat de Girona.
A Sidney no hi heu anat, però.
a Sidney.
No, no, no.
No, però tenim un parell de bolos, crec.
Algo hi ha.
Sidney és...
Bueno, és un clàssic.
Quina és la cançó,
el tema baja d'aquests 13
que trobem a la Porta Estreta
que us toca més personalment?
Bueno, jo crec que cadascú
en diria un dic.
Sí, sí, sí.
Quina diries tu, Riqui?
Jo suposo que diria
aquest que està sonant ara mateix,
però més que res,
no sé,
perquè em toca.
Bé, reina?
Sí.
És una cosa, no sé,
m'emociona.
Sí.
És molt senzilla, en realitat, no?
Es tracta d'emocions, clar.
I, bueno, tots m'agraden,
és que seria molt difícil,
però insisteixo en que Girona
o la il·lusió del Montemps
és un tema que m'agrada molt
justament per això,
perquè és fresc i...
O sigui, en el sentit que
el vam treballar sobre la marxa,
vull dir, no hi ha...
No ens vam recrear amb el tema.
Clar.
Simplement vam creure
que s'havia de fer així
i tal com va quedar.
És com una fotografia.
Sí, sí, sí.
Gonsal, i tu amb quin tema
et quedes per proximitat personal?
Home, és molt difícil, eh?
Perquè, bueno,
crec que hi ha grans cançons,
però jo crec que la nova imatge
és una cançó
amb un pes a nivell de banda
pel que va suposar
al moment de composar-la
i a l'hora de gravar-la
pel resultat final,
bueno, que té molt, molt de pes
per mi a nivell personal
molt, molt, molt.
Aquí crido.

Estem esperant els crits del Gonsal
mentrestant més preguntes
que se'ns queden
moltes curiositats
al calaix.
A quin públic creieu
o voleu arribar
o creieu que arribeu?
Bueno,
no sé,
jo suposo que el públic
al que esperem arribar,
bueno, esperar,
vull dir,
a mi m'agradaria
que tothom
pugui gaudir d'aquest disseny.
exacte.
Però clar,
jo sempre m'he imaginat
amb una banda
que té un públic
que sóc jo,
diguéssim,
no?
És a dir,
jo quan vaig a un concert
i em trobo
al públic del voltant
és la imatge
que jo tinc
d'un públic,
clar,
no és exactament
la imatge
que tinc d'un públic
de la música
tradicionalment
anomenada
rock català,
diguéssim.
Clar,
no sé...
És que és molt difícil,
nosaltres tenim molt clares
moltes coses,
però alhora
ens adonem
que la nostra visió
de les coses
està molt subjecta
a la manera de viure
el nostre disc
i la nostra música,
però d'alguna manera
és el que diu el Ricky,
el públic
que hauria d'agradar
a Sant Pedro,
a part de pensar
que és un disc
molt accessible,
primer de tot,
per tot el públic,
però bàsicament
crec que és
un tipus de públic
amb una obertura
d'idees,
saps?
Ojo crits.
Ara ben escrit.
Doncs ens anirien bé
aquests efectes de so
del programa.
Després et gravem,
Gonzàl.
Sí,
la veritat és que
vaig estar posseït
pel dimani.
Que vau disfrutar,
vau disfrutar
gravant a l'estudi.
Sí,
bueno...
És que ens ho sentim
molt còmodes,
tots hem gravat molt,
ja no discos,
però molt tipus de coses.
A mi em fa la impressió,
us veig més
amb gravació d'estudi,
o sigui,
us veig més amb CD
que no pas en directe.
En directe se me fa
estrany de veure'ns.
Home,
doncs has de venir a veure'ns
perquè cauràs
al terra
o pujaràs a l'escenari.
Clar,
què feu amb tots
aquests instruments?
És que aquí sonen
un munt d'instruments junts
i fa com una atmosfera
i després en directe,
clar,
com us ho veieu.
També hi és,
també hi és.
Bueno,
és una tècnica,
pràcticament,
la tècnica de l'esforç
i de tocar sense parar.
Vull dir,
l'única manera
d'arribar a fer bé les coses
és estudiar i practicar.
I ja està.
Què us dediqueu
només a això,
només a la música?
En certes disciplines,
però sí.
Sí?
Sí.
Bueno,
tots no,
però el Gonzali,
jo sí,
el Txavi i la bateria també.
Tres de nosaltres,
sí,
el Pablo i Oriol.
Són mestres
que volguis
que no te'n va bé.
Exacte,
són mestres.
Vull dir,
que va molt bé.
Sí,
sí,
sí.
I això que dèiem
dels directes,
porteu ja una trajectòria
de bolos
per Barcelona,
suposem més que res,
no?
Bueno,
no ho pensis,
hem anat a Madrid
a tocar,
hem tocat a Toledo,
al gener
tornem a Madrid,
després farem Valladolid,
farem Oviedo,
hem tocat també Catalunya,
bueno,
hem fet...
Sí, Catalunya,
jo diria que pràcticament...
Sí.
Bueno,
tres mesos abans
de guanyar
la zona nou
i, bueno,
de participar
i durant el procés
de participació
vam fer molts,
molts concerts.
Molts concerts,
cada setmana teníem concerts.
i jo suposo que a Catalunya
pràcticament tota.
Sí, sí,
potser a Tarragona
sí que ens falta una miqueta,
la veritat.
I encara no teniu data
per venir, eh?
Pues no,
i ho hem intentat, eh?
Però no serà perquè
no ho hem intentat,
sinó perquè no ens han cridat.
Bueno,
jo crec que caurà, eh?
Tart o d'hora això caurà.
Clar, caurà, caurà segur.
De fet...
És un tipus de música
que per aquí ens crida també.
Bueno,
ho agraïm,
ho agraïm.
Influències?
Bueno,
influències.
Què escolteu?
Gustos.
Què escolteu personalment?
Doncs mira,
què et dic?
Grups?
És que clar,
em sento una mica...
Sí, tu digues.
Bueno...
És el nostre moment,
jo.
Mira,
jo vaig créixer
des dels 13 anys
fins al 19
escoltant The Cure.
Després...
D'aquí,
d'aquí la barba.
És que tu tens un estil
així una mica fosc,
eh?
Oscuro i brutal.
És un dark,
és un dark.
Oscuro i brutal
és un flip.
De fet,
això l'ha convertit
en un mite sexual
que acabes de dir.
Ricky Fagner.
Oscuro i brutal.
Molt bé,
no,
doncs...
Després,
gràcies a Déu,
va arribar la llum.
No,
a mi m'agrada molt
Nick Drake,
m'agrada
Jave 3,
m'agrada la música acústica
bona,
m'agraden
sobretot
les coses ben fetes,
vull dir,
m'agraden les melodies
boniques,
m'agraden els Beach Boys
i el Bolero de Ravel
i,
clar,
i m'agrada Radiohead,
òbviament,
i m'agrada molt
Sigurros o Lou,
o...
És infinit,
diguéssim,
jo sempre he pensat
que si un disc
està realment ben fet,
no ben produït
o ben estudiat,
sinó,
de fet,
que transmet bé
sempre és bo,
sempre és bona música,
encara que sigui una Big Band
o sigui un quartet de corda
o un grup de punk.
Ara mateix,
Ricky,
què estàs escoltant?
Doncs no sé
què estic a escoltar
La Porta Estreta.
Ara mateix estem a la Porta Estreta.
Ara mateix sí.
Però no,
és que va com va.
No estàs fixat
amb ningú ara mateix,
allò que dius,
mira,
m'acabo de comprar aquest CD.
Damien Rice,
potser.
Damien Rice,
sens dubte,
m'acabo de recordar,
és la revelació de l'any.
La revelació,
increïble.
Apuntem, eh?
Damien Rice.
Sí, sí,
increïble,
l'heu de comprar
i l'heu de pinxar cada dia.
L'èxtasis feta música,
vull dir,
estem parlant d'un personatge, eh?
Sí, sí.
No d'un grup.
No, no, no,
un artista.
Bé,
ens ho apuntem,
ho tindrem en compte.
Gonzal,
te toca.
Bé,
el Gonzal,
clar,
ens hem posat amb el Ricky,
però el Gonzal
no s'ha tret la bufanda
des que ha arribat.
Això ja és un ret característic.
A veure què escoltava ell
als 14 anys.
Bé,
jo als 14 anys,
mare meva.
Hem de situar-ho,
eh,
tot,
perquè jo vinc d'una família,
o sigui,
jo porto escoltant
des que vaig néixer,
Led Zeppelin,
els Beatles,
Pink Floyd,
i, bueno.
Acaba la frase,
jo vinc d'una família,
de heavies.
No, no, no,
a la qual
sempre s'ha buscat
estimular d'una manera
absolutament inconscient
l'amor per la música,
d'una manera o d'altra,
perquè ma mare,
per exemple,
era superfan de Bonnie M,
saps?
Aleshores,
a mi,
jo tinc tot aquest remalazo
que em pot agradar
des de Camilo VI
fins a això,
fins a Led Zeppelin,
però després
em vaig fer gran,
vaig créixer,
i, bueno,
a poc a poc,
amb els 14 anys
vaig esclatar el grunx,
vaig conèixer
Stone Temple Pilots,
bandes dels 90,
meravelloses,
i després vaig veure la llum,
amb tota la música
en general,
que vaig obrir-me a l'oïda,
i vaig conèixer
Nick Drake,
també com ell,
no,
Mojave 3,
Sigur Ros,
Radiohead,
no sé,
hi ha moltíssimes bandes,
jo crec que tots coincidim
a la base sensible
i preciosista de la música,
sempre,
vull dir,
a mi em pot agradar molt
un grup com Mars Volta,
que és un rock progressiu
de la mateixa,
però no un rock progressiu
de solos,
sinó un rock emocional,
és a dir,
que et fa bellugar,
que et fa,
no sé,
treure les entranyes,
com si diguéssim,
però on tots coincidim
és en la bellesa,
per dir-ho d'una manera.
Hi ha moltes bandes,
com dèieu,
com deia el Gonzal,
però totes les que heu anomenat
són estrangeres.
Sí.
Vosaltres canteu en català,
cap problema.
Cap problema.
I potser sou una de les poques
que fa un estil de i cinc
que han cantat en català.
Cap problema segurament
perquè tampoc tenim cap referent
cantat en català,
vull dir,
jo crec que ningú de cinc
s'ha comprat mai
un disc de música
cantada en català,
no sé,
que sigui un oratori
de l'Orfeo Gracià,
diguéssim.
i per tant
no tenim cap tipus
de prejudici,
no ens...
Sí, per nosaltres
és nou.
Sí, bueno,
és nou.
Vull dir,
és natural.
És natural,
absolutament natural,
vull dir,
no hi ha cap tipus
de referent
ni condicionament.
Encara que vull
reivindicar
Adrià Punté.
Tots dos.
Vinga, tots tres.
La banda, de fet.
La banda i tu
reivindiquem
Adrià Punté.
Sí, sí, sí,
és un gen.
Passem al jardí
on el vell estiu desplega.
Els hi han donat corda
i ara doncs
no voldrien marxar
i bé,
nosaltres que ens quedaríem
amb ells parlant,
però nois,
hem d'acabar aquí,
Sant Pedro.
Moltes gràcies.
Ho deixem pel segon disc,
com dèiem,
quan vingueu a presentar
el segon disc
ens parleu de tot això.
Parlàveu ara de viatges,
que podríeu parlar de viatges.
Sí.
Bueno, podríem parlar
de moltes coses.
Heu fet tomets pel món?
Hem fet molts viatges.
Encara que sigui a través
del bolet,
Sant Pedro.
Hem tingut la sort
de viatjar molt,
molt,
sí.
Doncs, a fi,
que ho continueu fent
i que en aquest recorregut
passeu sobretot
per Tarragona,
jo crec que cap podreu.
Us esperem,
Sant Pedro.
Primer treball discogràfic,
la Porta Estreta,
ens quedem amb el darrer senzill,
un dedicat a Girona,
que com deien el Gonzal
i el Riqui,
és un dels que més els agraden.
Gràcies i fins molt aviat.
Gràcies, Girona.
A tu.
Que no ens faltaran branes
de fer-lo forjar
si perilla
l'estabilitat
intenta fer
acrobàcies.
Si ve tothom
Deu tenir
El seu propi mafossa
I a l'altre em creus
Traçades
Per altres
Res és inabastable
Quan és estil
I vespreja
Mentre estem reunits
I vespreja
En cicles infinits
Com les estacions
Que passen
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja
I vespreja