Fins demà!
La convidada musical d'aquesta tarda es diu Montserrat Prat de Sada.
Fins aquí, doncs, potser no us deu sonar gaire aquest nom, segurament la coneixereu més i sobretot a través de la sintonia de Tarragona Ràdio perquè la tenim com a apadrinada, com a Big Mama.
Big Mama, bona tarda.
Hola, bona tarda.
La veritat és que te tenim allò bastant apadrinada, com dèiem, eh?
Sí.
Perquè t'anem anant posant i tal, ens agrada el blues. A tu també.
Sí, i tant, m'agrada molt a mi.
Ja es nota.
I moltes gràcies per el que dieu, de què ens aneu posant i donant suport.
Merci.
Doncs la Big Mama és avui aquí per presentar-nos el seu darrer treball discogràfic, que em sembla que acaba de sortir del forn, no?
Sí.
És bastant recent i que es diu en el nom de tots, en el nom de tothom i evidentment no hi podia faltar, el Joan Pau Comelles, que ja és un col·laborador habitual, podríem dir.
Joan Pau, bona tarda.
Hola, bona tarda.
La veritat és que esperàvem només a la Big Mama i heu vingut amb el Pac Sencer, eh?
Sí, heu vingut tots dos.
Heu vingut tota la banda.
Home, tota la banda no, perquè quanta gent participa en aquest disc, molta.
Sí, n'hi ha més. El que passa és que com que en directe ja anem així, doncs podem dir que som tota la banda.
Molt bé. El Joan Pau a l'Harmònica, la Big Mama a la veu?
I a la guitarra.
I a la guitarra també, eh?
Sí, sí. Fem un duo acústic i ja portem quatre anys que anem fent.
Sí, perquè de fet és això, quatre anys que esteu treballant junts?
Sí, sí.
Com va començar aquesta relació?
Ja es coneixíem de feia molt més temps, perquè en Joan Pau tocava ja blusa amb en Lluís Coloma,
amb un duo que es deia Luciana Bamper, i jo es coneixia, com a músics d'aquest ambient ens havíem conegut,
però un dia, doncs, recordo que ens vam trobar amb una mena de jam session que va fer el qui copida a la serra allà al Montseny,
amb un tortell poltrona.
Escolta, això és molt hipiós, podríem dir, eh?
Molt comba ja.
Sí, molt divertit, i ens vam trobar amb el Joan Pau allà,
i llavors ell va comentar-me que volia deixar la feina per dedicar-se a la música.
En què treballaves, Joan Pau?
Si es pot dir?
Sí, i tant.
De gigoló, feies de gigoló?
No.
No, això d'aquí un temps.
No, no, havia estudiat psicologia, em dedicava al tema dels recursos humans per empresa,
em diia, mira, feia això que en diuen el psicòleg d'empresa.
O sigui, tu triaves els treballadors, eh?
Sí, però bé.
Oi, oi, oi.
Ja està oblidat.
Allò és una feina que sembla que sigui molt de psicologia, però al final acaba sent bastant d'oficina, eh?
I m'agrada molt la psicologia.
De totes maneres, la música sempre em tirava molt,
i al final que la Montse em proposés de treballar amb ella, fer aquest projecte,
ja va acabar-me de decidir, no?
I allà me'n recordo comentant amb el tortell poltron això de dedicar-se o no dedicar-se
i ell em deia, home, és que t'has de tirar a la piscina, no t'has de llançar a la piscina,
que passa que igual, si no hi ha aigua.
Home, si tu dius el tortell poltrona que s'ha llançat a dir, també, doncs.
Sí, ara que penso, a vegades no me'n recordava, no?
Però va ser com una cosa simbòlica, no?
Com un pallasso com ell t'ho digués, no?
I res, amb poc temps vaig decidir que sí, que endavant, i ja.
Soc molt feliç, no?, de fer això.
Que tu toques i tocaves, vaja, de tota la vida, únicament l'armònica.
Sí, sí, sí.
M'encantava, també.
Bueno, sí, el que passa que...
No ho comentem, això, no?
Però amb l'armònica només sembla que no, però ja hi ha molta cosa a fer.
És que és una pregunta bastant recurrent.
Ah, toques l'armònica i què més toques, no?
És que és un instrument que fins i tot a nivell de sortida professional
doncs sembla que no n'hagi de tenir gaire.
Sí, que sembla, i és la impressió que té tothom i tal.
I per això potser costava més la decisió de dedicar-se professionalment a aquest instrument, únicament.
Però d'altra banda, com que això, com que hi ha poca gent que hi creu
i quan t'hi fiques i estàs allà treballant amb això
doncs te'n dones compte que hi ha molt per fer
i quan algú busca un armonicista doncs no en troba gaire, oi?
i per tant, doncs mira, també la sort que a la Montse li agrada que hi hagi un armonicista allà tocant amb ella
i això per mi m'afavoreix molt perquè és això.
Potser molta gent no hi veu l'instrument en les seves formacions.
Home, el que sí, potser no sé si és veritat, és que està molt lligat al blues.
Vull dir, ja tocant l'armònica, no? Quasi que t'especialitzes en aquest tipus de...
Clar, clar, i tots els que hem començat a tocar l'armònica,
que és de la diatònica, que és la més petita,
sempre ha anat associada al camp del blues, oi?
També al country una mica, però el blues sobretot és com més popular s'ha fet.
Ara que dius això, pels que no som experts en el tema, què és l'armònica diatònica?
No és l'armònica de tota la vida?
Bueno, de tota la vida no sé, depèn...
La que era més popular aquí abans, antigament,
farà els anys 50-60, era la cromàtica, que és una mica més gran,
que té una palanca i que et dona totes les notes de manera cromàtica.
I si mires el piano és com si en tinguéssim les blanques i les negres,
totes les notes de l'escala cromàtica.
En canvi, la diatònica té menys notes
i d'alguna manera només et dona l'escala major, l'escala diatònica,
que si miréssim el piano, per dir-ho molt bastament,
és les notes blanques només.
T'hi saps còmode, doncs, tocant l'armònica amb la Big Mama.
Sí, molt, molt.
I li dius Montserrat.
Sí? Li dius Montserrat, no li dius Big Mama?
Sí, ara...
A vegades Montser o Big Mama, a vegades...
Perquè qui et va posar el nom? Te'l van posar o te'l vas posar tu?
Me'l van posar els meus amics,
quan jo sortia d'espontània a la cova del Drac
a cantar els primers blues que vaig fer.
Sí, sí, els meus amics.
Els hi va sortir així i t'ho encantadíssima, suposo, no?
Jo sí, ja em va agradar aquest nom, perquè tothom de la colla tenia un sobrenom
i a mi no me l'acabaven de trobar i aquest va ser un nom que me'l vaig acceptar molt a gust.
Així vas començar a despuntar, com dèiem, al mític local ja, la cova del Drac.
Quan va ser això?
Això va ser fa 15 anys, el 88.
De fet, a mi sempre m'havia agradat molt tocar la guitarra i era una manera de fer amics.
Jo quan vaig anar a estudiar a BUP, m'enduia la guitarra i a l'hora del pati tocavem allà el pati.
I així, quan vaig anar a estudiar a Barcelona, també la guitarra era una manera de connectar amb la gent.
I llavors, amb tota aquesta colla d'amics, solíem anar molt a un bar, que es deia el Dr. Watson,
on hi havia guitarres amb una vitrina.
I jo em posava moltes vegades a tocar la guitarra allà, a canvi d'alguna cerveseta.
Què tocaves? Per curiositat, tu recordes?
Tocava un bon marley, tocava algunes balades de rock, d'aquestes de Deep Purple, dels escorpions,
d'un tema d'ICDC, tocava, no sé, alguna cançó de l'Aute, no sé, molt variat, saps? Tot així molt variat.
I en aquest bar, doncs, el van tancar.
La xiqueta.
Van veure, buscant-se la vida.
Vas acabar amb les existències de cervesa.
I res, vam anar amb tots els col·legues aquests, amb les motos i això,
anàvem buscant un lloc on deixar-nos caure i vam anar a espetagar a la cova del Drac.
I allà vaig animar-me a sortir a cantar perquè en tenia ja el mono de cantar.
I tot va començar així.
Home, era, pel que expliques, era una època molt activa.
Què ha canviat en aquests 15 anys de trajectòria a nivell musical i també a nivell personal?
Perquè clar, ara és això, ja no ho toques per un parell de cerveses,
sinó que ja has passat per escenaris, doncs, que Déu-n'hi-do.
El que no ha canviat és l'il·lusió.
Sempre continuo tenint la il·lusió per una cosa nova que vaig fent.
El que passa és que, clar, sí que ha canviat de què, doncs, ara no fumo.
Ara no m'agraden els locals en fum.
I em costa molt d'anar-hi a mi també.
M'he anat fent...
Però per què? Per qüestions de cuidar la veu?
Sí, per les cordes vocals i per la respiració.
Llavors, clar, amb tota aquesta vida de juergues
ja no la faig, ara estic més tranquil·la.
A veure, si et canviarà la veu, ja acabaràs cantant líric, eh?
T'imagines?
Home, no ho sé, jo, per fer experiments...
Jo, de fet, com faig exercicis, faig clàssic.
O sigui, quan m'escalfo la veu i me la preparo per estudiar.
Però res, bé, no ha canviat molt tot.
Clar, ha canviat tot.
I el blues, fins a quin punt ha canviat?
Fins a quin punt es deixa modificar?
Perquè hi ha com un patró molt, sembla, eh?
Molt fixa en el blues.
O fins a quin punt li podeu anar posant innovacions?
No, bé, el blues clàssic, doncs, ja no es fa, diríem.
O ara sí que està trobant i apareix gent nova
que intenta, doncs, recuperar aquesta gent que feia aquest blues folk
i ja n'hi ha algun, eh?
Però vull dir, és com el flamenco, ja és diferent.
Llavors hi ha hagut el blues elèctric
i que s'ha acabat sent el blues de Chicago dels nostres dies,
que és una mica avorrit, ja.
I clar, el que hi ha nou és investigar.
Nosaltres anem molt, estem molt connectats a França,
que és on més hem vist això.
Hi ha més gent que prova coses
i vam estar tocant a un festival de blues allà a Mantes-la-Jolí
i fins i tot hi havia un índio que se li havia cremat la barraca
i no sé què tenia el blues i cantava allà les seves cançons índies.
I era un blues índio, no sé, una cosa molt original.
I vam veure que allà es jugava i es provaven coses,
inclús amb l'Harmònica és un dels països
que més ha evolucionat aquest instrument.
Ara que parles de països, és veritat, és fàcil fer blues aquí?
Aquí no, és complicat.
Som dels pocs que podem dir que en vivim.
No hem de treballar amb res més.
Home, no és un àmbit molt comercial, oi?
De totes maneres, mira, podem dir que en vivim,
vull dir que hi és alguna cosa.
A part d'això, el Joan Pau em sembla que fa classes també.
Sí, sí, sí.
Tens la teva vessant de professor.
Sí, sí, sí.
I m'agrada molt també, no?
M'agrada que la gent conegui l'Harmònica,
i hi hagi gent que s'aficiona,
i em fa molta il·lusió ensenyar l'Harmònica.
Moltes coses que jo vaig haver d'aprendre per mi mateix,
doncs mira, ara les puc explicar,
i em fa gràcia que els alumnes que venen
poden aprofitar aquesta cosa, no?
A mi em va costar molt,
perquè no vaig tenir cap professor ni res.
Quines edats tens a classe?
Ho dic perquè, clar, és una mica estrany allò,
el típic nen petitet que diu,
mama, jo vull aprendre a tocar un instrument.
L'Harmònica no...
Em sembla que no sigui dels que siguin més populars, en principi.
No, però tothom acaba de dir,
ostres, sí, a casa hi tenim una harmònica, no?
O de petit em van regalar una harmònica, oi?
Això sí, és fàcil de comprar-la, sí.
Clar, és un instrument molt barat.
Millor copiar, no?
Això sí.
No ho sé, potser amb el temps canviarà.
Ara mateix també estem fent...
Les edats que tinc així a l'escola on dono classes
van, no ho sé, han vingut nois de 18 anys
i tinc gent de 50 o més, vull dir que no.
Són gent més gran, potser.
Però per nens també fem coses,
inclús amb la Montse,
ara estem fent escoles i ensenyem els instruments
i expliquem una mica la història del blues i això.
I amb nens es pot fer moltes coses amb harmònica.
De fet, és un instrument que de seguida
que el compres i l'agafes pots tocar coses.
No has d'aprendre gran tècnica,
com si agafes un piano,
inclús la flauta que ensenyen a l'escola,
que has de posar bé els dits i tot això.
Jo sempre dic que si els professors
fessin comprar harmòniques,
tot això que s'estalviarien, no?
Però bé, serveix per a tothom, sí, sí.
El meu avi va fer la guerra,
era un carabiner
en defensa de la terra.
Una filla i sa muller,
El meu avi l'encalçarà i fou un presoner més
De Ribes fins a Igualada
Caminant entra molts més
El meu avi va patir la meva àvia també
A tots els que envia el destí
Quarenta anys ben fets i malbé
A la model fou confinat
On veia companys morir
Nou mesos mai oblidats
Torturats
Fins de fallir
La ràbia i la malaurança
Van en furtió el seu fervor
El setet all es diu en el nom de tots
i, de fet, agafa el mateix nom
que tot l'àlbum sencer,
el nou treball discogràfic de la Big Mama
amb el Joan Pau Comelles, en el nom de tots.
Anem a parlar d'aquest àlbum,
perquè em sembla que vosaltres tireu més de directe.
Em fa la impressió que deveu disfrutar més en directe
que no tancats a l'estudi gravant.
Sí, ens agrada molt més tocar en directe
i poder connectar amb la gent
i llavors el que sí que vam intentar
és aquest disc
a l'hora de tancar-nos en un estudi
doncs viure al màxim
com si fos la sensació del directe.
Què ens va suposar això?
Moltes hores d'assaig
perquè el que ja volíem
era tenir totes les cançons molt ben apreses
de manera que a l'hora de tocar-les allà a l'estudi
es poguéssim improvisar-les
i és això
és la sensació que dona
que és una mica
que està bastant viu aquest disc.
Esteu contents, doncs, amb com ha quedat el disc?
Sí, molt, molt.
Un disc, com comentàvem ara amb micròfon tancat
inclou dotze temes propis i quatre versions.
Vuit temes propis i quatre versions.
Són total dotze cançons.
Sí, és veritat.
I llavors, doncs, les cançons pròpies
d'aquestes vuit que hi ha
quatre són en anglès, són lletres d'un amic nostre
que es diu Andrew Nelson, Mr. Growling Beer
Ja té sobrenom també
O Sogronyón
Sí, i ell doncs ha fet una mica
Ens hem comunicat per internet
Així via e-mails
Us ha fet les lletres per internet
Us les has enviat per internet
Sí, i una mica en funció del que anava passant al món
i que tot això del xapapote
Tot això, doncs, hem fet una cançó
que es titula Rio Heroes
de tota aquesta gent solidària
que ell ja ha fet la lletra
Aquesta cançó que em sentia amb el Clos i Horàs
és sobre, contrària a la manipulació
des dels del poder, etc.
Hi ha diverses cançons
que a Nora li surgeríem una mica la línia
i llavors ell feia la seva poesia
i diríem d'aquesta
llavors hi ha quatre lletres més
que són meves
en total d'aquestes vuit que són pròpies
les músiques són meves
excepte aquesta en el nom de tots
que hem sentit que és com una vanera
però ja existia, això ja existeix
i quatre versions de Clàssics del Blues
dels quals hi ha un Gospel
que ens ajuda l'Ignasi Terrassa a tocar el piano
és el Good Place the Child
i tres temes de la història del Blues, diríem
De fet, ara que comentaves això de les lletres
sí que és veritat que sempre s'ha dit de vosaltres
que teniu un missatge solidari
que no us heu estancat potser en el que serien
les lletres clàssiques de blues
sinó que les heu actualitzat, podríem dir
sempre tenim un missatge al darrere
Ens hem basat en el blues de protesta
que potser no es deixaven registrar massa
perquè els que feien el filtre
eren aquelles documentalistes
que anaven als hotels i gravaven
en una petita habitació
gravaven aquella persona que tocava blues
i potser aquests temes més de protesta
no els interessaven que sortissin a la llum
però que en canvi tot el moviment del folk
es va apadrinar d'aquest tipus de blues de protesta
i connectem més amb aquest tipus de cançó
amb aquest tipus de blues
que és un blues de denúncia
i un blues així més seriós
a l'hora de fer les lletres
però a l'hora també de contrapesar aquestes lletres
i de mostrar l'alegria de viure
anem a buscar els bluess a vegades més trivials
perquè ens agrada molt disfrutar
i fer gaudir els altres
i juguem una mica amb les dues vertents
i el Joan Pau què fa?
perquè clar, la dic mama
allò s'acorre les lletres
la composició
i tu què?
hi poses l'armònica al damunt?
jo res
no, un cop ella fa la composició
la guitarra i la veu i la lletra
la feina a les hores meva
és a veure com tractar-ho amb l'armònica
i tampoc no et pensis que és fàcil
perquè una cosa és un blues típic
de 12 compassos de tota la vida
que ja coneixem tots
i l'altra és tocar cançons
que ja van més enriquides
i tenen diferents ritmes
ja t'ho posa difícil, no?
sí, més perquè clar
amb aquest instrument d'alguna manera
hi ha poca tradició de tocar altres estils
com aquí
però només hi ha el tango blues aquest que hi ha
o l'habanera
o tot això
és de buscar recursos nous
i aleshores la feina aquí
és buscar el recolzament de l'armònica
i tota la part de solos
i aquestes coses
sí, són moltes hores d'assaig
tant a nivell d'individual
com dels dos
d'anar comentant la jugada
a veure si està bé
si no
que volia anar a traire
i si hi ha molta exigència
per part dels dos
de fet, quant de temps
heu estar preparant aquest disc?
perquè potser
l'estar col·laborant junts
i no tants anys junts
potser ara ja us deu costar menys
ja us enteneu
ja sabeu com va
sí, però costa igualment
és més o menys
una mica més d'un any
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
home, de fet sí
ara feia temps
des del darrer treball, no?
sí
més o menys del darrer treball
estàs un any
fent les actuacions més fortes
i el segon any
que no n'hi ha tantes
ja vas preparant
el proper disc
per als vostres seguidors
què trobaran de diferent
o de continu
fins i tot
en aquest nou treball discogràfic
en el nom de tots?
respecte a l'anterior disc
naturalment de seguida
se'n donarà en compte
que hi ha més músics aquí
i que hi ha molta més
varietat d'estils
en l'anterior disc
en l'estir de pot
clar, vam enregistrar-lo
a duo
i en aquest
doncs hi ha
això
hi ha el piano
de l'Ignasi Terrassa
la secció rítmica
del Casper Sanchals
del Santi Úrsul
i després aquests temes
així de tuba
i washboard
de més
de carrer tradicional
de blues
o sigui que hi ha
molta varietat
això d'entrada
és el que trobaran
i a nivell temàtic
doncs
és un disc
bastant semblant
a alguns anteriors
que són
bueno
unes ganes
doncs
d'alliberar-te
de moltes coses
de dir
sí
als plantejaments
ecologistes
de dir
si hi ha la pau
i no les guerres
no el sofriment
i que tothom
pugui ser feliç
això és el que
voldríem
no el sofriment
no el sofriment
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fa un mes que ha sortit
encara s'ha de veure
si es ven
encara falta
doncs estem conversant amb la big mama
la Montse i el Joan Pau Comella
sobre aquest nou treball discogràfic en el nom de tots
ja per acabar l'entrevista
heu inclòs per exemple el God bless the child
aquest estàndard del blues
digueu-me l'estàndard de blues
clàssic de la vostra vida
la millor cançó de blues
podríem dir
una que vam enregistrar en l'anterior
disc el Nobody knows you
in Jordan and Out
o bé el típic Every Day I Have the Blues
que és un dels que
jo estic d'enregistrar en el meu primer disc
el blues blues blues
amb el big mama de blues messengers
per exemple
ja va per aquí
a mi també
el Nobody knows you in Jordan and Out
és un tema molt maco
és que ara estic pensant en temes així
que anava a dir el George on my mind
però clar també es pot parlar de jazz
aquí quasi quasi
que hi ha com una mica d'esteu renyets amb el jazz
o s'ha d'anar en compte potser per no trepitjar-lo
no?
no
en el sentit que es toquen bastant els dos estils
es poden combinar bé
sí
a més en aquest disc hi ha molt amor
pel jazz tradicional
sobretot amb les sonoritats aquestes de tuba
o ashboard amb el piano de l'Ignasi Terraza
al contrari
tot ha de servir per enriquir-se
els uns dels altres
el jazz del blues
i el blues del jazz
sí
per mi jo penso que és un prejudici equivocat
molts països no entenen això
jazz, blues
i no sé
hi ha molt de carinyo
i s'entenen tots perfectament
i un apren de l'altre sempre
per acabar ja definitivament
una pregunta que fem a tots els convidats
que venen
què escolteu?
quin tipus de música escolteu ara mateix?
sí
blues i jazz
sí?
ens podeu donar alguna referència?
algun nom?
últimament un senyor que es diu Eric Bip
que és desconegut aquí
però va anar a tocar a Barcelona
a les nits de música de Sant Just d'Esvern
llavors va poder comprar el seu disc
i fa aquest tipus de música així
més folk
podríem dir
i no sé
la Linda Tachery
que també jo el vaig sentir fa poc
però vaja
no sortiu d'aquest estil
no et veurem escoltant hip hop
per exemple
per dir alguna cosa
també
sí
m'ha agradat els Massif Atac
aquesta gent
jo trobo que
tenen moltes idees
molt suggerents de producció
són discos que sonen molt bé
no sé
i
per què no escoltar-ho?
passes etapes
sí, sí
això ho diu molta gent
depèn del període potser en què et trobis
i tu jo en poc
de tot una mica
el que passa que clar
sempre en el món del blues
sobretot
ara
els dos
últims CDs que em vaig comprar
un era la Bonnie Raid
i un altre
un recopilatori de
Bluegrass
és que m'agrada molt el Bluegrass
també
és una mica com el
cantejondo del country
perquè hi ha instrumentistes
molt bons
i a vegades n'hi ha alguns
que toquen l'armònica allà
llavors m'interessa molt
també
és un disco
que fan cançons
de
Walt Disney
de pel·lícules i tal
que han fet
s'han fet famoses
i estan tocades allò
només amb instruments
de corda acústics
i
molt guapo
i la Bonnie Raid
el que passa és que la Bonnie Raid
sempre ha agafat els millors
harmonicistes
llavors hi ha un recopilatori
que hi ha el Paul Waterfield
el Norton Buffalo
el Junior Wells
i hi ha diverses gent
llavors
també sempre
amb alguna cosa
d'harmònica
darrere
Tenim blues per dies
no?
Està en bona salut
el blues
sí
bueno
mentre esteu vosaltres
al camp davant
el cuidareu
estarà viu encara
doncs Montse
Big Mama
pels amics
i Joan Pau Comelles
endavant
que tingueu molta sort
en aquest nou treball discogràfic
en el nom de tots
i ja us anirem per aquí
tirant per les zones
de Tarragona
moltíssimes gràcies
Ready to speak
it's evil
here comes green
peace
in a tiny board
fighting to keep
our world
these are the heroes
in an undeclared war
peace are the heroes
in an undeclared war
and if they lose it
and if they lose it
and if they lose it
we, we, we
no more
but he comes to sleep
on the tide of death
filling the air
with his gashly breath
and he'll come
workers in filthy clothes
covered in tar
from head to toe
peace are the heroes
in an undeclared war
peace are the heroes
in an undeclared war
and if they lose it
and if they lose it
and if they lose it
we will win
so not them
who go to bed
and if they lose it
no more
no more
in a unaclared war
in any欸
and si
it must be
a dak
some
in a
bye
no more
a
no more
no more
no more
mo
im
mor
in a
in a
哇
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!