Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!



Andréu, per aclarir una miqueta les coses, presentes, inaugureu, vaja, aquesta exposició d'acudits blancs, podríem dir, avui a les 6 de la tarda al restaurant Cafeteria Llevant.
Explica'ns així més o menys on està, perquè llegim carrer Beethoven, però ho hem de trobar, avui a les 6 ja hem de ser.
Ja saps qui era Beethoven, no?
Em sona, em sona.
És aquell gos d'aquella pel·lícula, t'acord?
Sí, sí.
Doncs el carrer Beethoven està molt a prop del camí de la cuixa, el camí de la cuixa és aquell que tu agafes la Diputació i tires cap a Llevant, fa baixada, el carrer Beethoven està dintre d'aquella organització que es diu Organització de Llevant,
doncs mira, acabes el camí de la cuixa, gires pràcticament 180 graus, evidentment no tornis a pujar pel camí de la cuixa, i tires cap a una zona on ja és molt fàcil de trobar unes pistes de bàsquet, de futbito,
i al costat hi ha el restaurant Llevant, que és un restaurant que a més a més, mal m'està dir-ho, però que porten 3 nois, molts joves, de 20 i pocs anyets, han tingut experiència en restaurants de renom de Tarragona i han decidit independitzar-se i oferir la seva oferta en aquest restaurant,
i dintre de la seva empenta i iniciativa, doncs un dia m'ha enviat un mail la meva estimada Núria, que es diu així, Núria Alba,
bona noia, portant aquest nom, bona noia, i m'ha convidat a veure si volgués fer algun tipus d'exposició, jo com saps els meus acudits que munto amb ordinadors que es veuen a la premsa no es poden exposar perquè estan fets a bucinets,
que després munto amb l'ordinador, però sí que tenia aquests altres, que són acudits muts, que són més vistosos a la primera impressió, a la vista,
i que sí que existeixen físicament, no com els altres que existeixen dintre d'un ordinador, per tant difícilment es podrà veure un original.
Doncs camí de la cuixa, Diputació, camí de la cuixa, acaba el camí de la cuixa, gira escua, nyac, o gira escuixa, com prefereixis, i restaurant llevant.
Molt bé. Avui a les 6, d'aquí a una hora i mitja.
Si voleu anar fent boca i teniu davant un ordinador, i podríem mirar-los primer per internet, no, aquests acudits?
Home, veuran més dels que seran exposats, però sí, de fet, t'haig de dir que aquesta pàgina que tu dius, que és la que surt a l'acudit del diari, a les tres obdobles,
eguiofaro.info, la part d'acudits muts és una de les més visitades, tot i que va variant, depenent de l'actualitat,
per exemple, en èpoques de la Guerra del Golf o de Chapapote, els acudits de Galícia o de Busch i Sharon i Arafat,
la gent feia un buscar i eren els més visitats.
Però aquesta sempre, veus allò que diem que no passen mai de moda, sempre ha estat bastant visitada,
i en concret, un dia hauré d'esbrinar per què dimonis un dels acudits sempre està al primer del ranc,
i curiosament no és pel que més m'agradi, però sempre que miro les visites, hi ha un, que si vols te l'explico,
que sempre està als primers del ranc i algun dia ficarà un enllaç i dir, escolta, si tu visites aquest acudit,
digue'm per què l'has visitat, d'on me i com l'has trobat. L'acudit, sembla que fins i tot va sortir publicat alguna vegada
en el diari de Tarragona dintre d'un recull que vaig fer. L'acudit es veu a veu Nostro Senyor, fent d'Alfarero,
a punt de crear l'home, es mira un mirall que aguanten dos angelets,
Déu Nostro Senyor, vostè, aquella imatge, ja saps, no? Treball blanc, barba blanca, panxeta...
Sabatilles d'anar per casa... Sabatilles d'anar per casa, t'ho pots imaginar, no?
Sí, sí, però és que el tinc al davant, eh, Andreu?
Perfecte. Doncs si vols l'acabes tu.
Doncs això es veu a Déu al cel, amb aquesta imatge tan quotidiana, amb una panxeta prominent,
tot s'ha de dir, baixet i regrosset, amb uns angelets que li aguanten el mirall,
i llavors a dalt, potser seria dels pocs acudits que es basen també una miqueta en el text, eh?
Sí.
Diu, i Déu va dubtar un instant abans de fer l'home a imatge i semblança seva.
Sí, senyor.
Sí, sí.
I aquesta és l'estrella d'internet, i Déu va dubtar un instant abans de fer l'home a imatge i semblança seva,
perquè a dir, vols dir que li cal ficar mi tanta panxeta?
Al final sembla que la resposta va ser sí.
Que sí.
I així anem pagant diners en piscines i gimnasos i fem abdominals, per què? Per no res.
Perquè al final...
Vam semblar-se bé, imagina't.
Al final la biologia fa la seva fenya i ben feta.
De fet, parlant d'aquests acudits sense paraules, veiem, doncs, això, imatges molt quotidianes del dia a dia,
i fins i tot, doncs, hi ha això, hi ha gent, hi ha personatges, hi ha situacions que no s'escapen, eh?
Perquè fa sortir Déu, fa sortir el típic turista, veiem aquí uns turistes decantats, de costat,
intentant fer una foto a la Torre de Pisa perquè surti recte.
Exacte.
En plan...
O sigui, la persona, pel que no hagi vist l'acudit, aquest era un acudit que, bueno, sense solta ni volta després va funcionar.
I el GAC està, pel que no s'ho pugui imaginar, la Torre de Pisa que tothom coneix,
i una persona que fa una foto a la Torre de Pisa d'una forma obliqua,
és a dir, la persona, el fotògraf, es posa obliquo recolzant-se en la seva dona i el seu fillet
perquè... per aconseguir que la Torre de Pisa surti recte.
Bé, una tonteria subrealista que, de fet, bueno, aquesta tonteria, per ser tan tonta, són de les que m'agraden.
Animals, dibuixes molts animals. Per què? Creus que és una manera, potser, de representar metafòricament els humans
o simplement és que tens com a tirada?
No, de fet, els animals m'acosten molt. No domino la morfologia dels animals i t'has de reconèixer que tinc problemes
perquè funcionin bé a l'hora de dibuixar.
És cert, és cert, hi ha certs elements que fan potenciar el gag, però és cert que quan el protagonista és un animal
no me diguis per què, però acostuma a funcionar millor.
I, de fet, he fet tres o quatre acudits amb animals, que, evidentment, nosaltres humanitzem, no?, en l'acudit
i acostumen a funcionar bé. No sé, suposo que ficar rasgos humans en un ser que no els té potencia la seva viscòmica, no?
I en aquests, doncs, molts d'ells són també molt tendres, que diguem que seria la qualitat que més m'agradaria destacar d'aquests acudits,
la tendressa, no? No intenten fer mal a ningú, intenten, bueno, reflexionar, això que dèiem, sobre les misèries humanes d'una forma amable, no?
I els animals són uns molts representants de les nostres misèries quan les fiquem en lloc de sobre dos potes, sobre quatre potes.
Doncs mira, ja sabem una altra cosa de l'Andreu Faro, que és que no se li dona gairebé dibuixar animals, ningú diria.
Ni dones. Ni dones. Ni dones. Ves per on?
Has d'explorar més. A la poca d'Organ, que deien, no?
Has d'explorar més l'anatomia femenina, home.
Crec que sobre això la meva dona té una altra opinió, però de totes maneres l'hi diré, eh?
De fet, podies ser un bon argument, no?
Comenta-li, sí que l'excusa.
D'on treus la inspiració, Andreu?
Vaja, d'on la vas treure per fer aquests acudits blancs?
És curiós, però hi ha un maginet al meu cervell, que és pendrós.
Si no li demanes, no treballa, no et regala res.
Però quan es tracta de crear, s'activa, i tu saps allò, jo què sé,
quan deixes els telèfons amb el contestador, que sempre hi ha un piuet que està encès, pip, pip, pip, pip.
Doncs quan a mi et toca fer un acudit blanc o un acudit del diari, aquest piuet sempre està encès, pip, pip.
I aleshores tot el que mides, tot el que rodeja, l'estàs literalment escanejant per buscar aquell llac que pugui ser dibuixat, no?
I me'n recordo que en aquella època sortia i continuament pensava aquell acudit de la setmana, i acostumava a anar a sortir.
És a dir, hi ha un que parla sobre una caixa ràpida, que evidentment se'n va a córrer el Prica, mal anomenat Carrefour actualment,
i així anava. Se va acabar aquella època i després ho penso, dic, hòstia, no se m'han tornat a acudir cap idea blanca més.
Per què? Perquè no tinc necessitat. Evidentment aquest piuet ara orienta el seu punt de mirar cap a l'actualitat social,
cap al Tadis, cap a Irak, cap a les eleccions, cap al Maragall, els seus sopars de sis senseurs, etcètera.
És el que té. Escolta, m'estàs dient que ets dels típics que va pel carrer i porta sempre una llibreteta per apuntar-t'ho?
Soc d'aquests típics, sí. O porto una llibreteta o porto al qual costat.
per dir-li, escolta, recorda-me això.
Recorda-me això. Ha de ser terrible, eh? Anar amb tu qualsevol lloc.
Bueno, de fet, s'ha de reconèixer que la que paga sempre aquest preu és la meva dona i ho fa gust, espero.
Si no, ja t'ho hagués fet saber, eh?
Mare, bàsicament només ho faig això quan vaig anar amb el cotxe.
I si no podem apuntar, de vegades truco a casa al contestat automàtic i dic,
no agafis el telèfon, el penja i al telèfon li dic el que li haig de dir.
Que dius ara, sí?
Cosas entre ell i jo, sí.
Mita'l. Sí, senyora.
Mita'l, molt bé.
Bé, doncs Andreu, t'agradaria destacar-ne algun altre?
Ara que tens a Fresqueta, perquè deus haver seleccionat els que més t'agradaven per aquesta exposició,
t'agradaria destacar-ne algun altre d'aquests acudits blancs que tinguis al cap?
Sí, un que em va sorprendre agradablement i que encara no entenc per què va funcionar.
Sempre et passa, això, doncs?
Sí, no, són els que més me sorprenen, evidentment.
Hi ha alguns que tinc una certa dada, va, no, te diré el primer que vaig fer, que és el que li tinc més apressi per ser el primer.
Un cavaller que camina, lanza en ristre, saps, aquelles lances de torneo, eh?
Sí, sí, sí.
Com els colors de l'Atlètic de Madrid, blancs i vermells.
Camina, continua caminant la següenta vinyeta, en la tercera vinyeta comencen a caure quatre gotes, mira cap a dalt,
i la suposada, lanza en ristre, no era ni més ni menys que un gran paraigües.
Un humor gràfic, una imatge gràfica que si no es veu no fa gràcia.
A vegades també si es veu no fa gràcia, però bueno, jo ho he intentat.
I aquest tinc un cert apressi per ser el primer i perquè em va agradar com va quedar de color, està exposat.
Doncs convidem a tothom que vagi amb aquesta exposició que s'inaugura avui mateix,
us recordem a les sis de la tarda al restaurant Cafeteria Llevant,
apropet del Camí de la Cuixa, exposició d'Andreu Faró amb uns acudits sense paraules,
acudits d'humor blanc, podríem dir, i també doncs una manera de descobrir la cara blanca de l'Andreu Faró.
Sí, la cara galàctica.
Galàctica.
Per a aquells que només el coneixin a través de l'humor més punyent del diari de Tarragona.
Andreu, fins quan tindreu aquesta exposició?
Crec que estarà un meset o així.
Sí?
És una bona excusa, de veritat t'ho dic, mal m'està dir-ho,
però per provar menús exquisits a preus d'escàndalo.
Oi, nen, això ha sonat publicitari total, eh?
Sí, senyor. No, no, no.
Vinga, acceptem el repte.
Acceptem el repte.
Molt bé.
Andreu, molta serà amb aquesta exposició i, en fi, suposo que continues fent coses, no?
Sí.
Tens projectes? Ens pots avançar algun projecte que tinguis?
No puc.
No puc.
Però entens?
Eh? Però els tinc.
Dijous sabràs alguna cosa si lleixes la premsa.
Perdó, divendres.
Alguna cosa important i sorprenent i tal?
Sí, sí, sí.
Important i sorprenent.
Sorprenent, segur important, ja ho veurem.
Vinga, doncs estarem a la guai.
Estarem de tornar a trucar, Andreu, eh?
Una abraçada i bona festa amb jo.
Igualment, Andreu, gràcies.
A Valtros.