Menys d'un quart d'hora ens falta per arribar a les set de la tarda
i tal com us anunciàvem al començament del programa,
en aquesta tercera hora, a part de parlar de notícies musicals
amb l'Albert Miró, cosa que acabem de fer,
ens interessem també per un altre tema,
un altre tema que no té res a veure
i que fins i tot moltes vegades se'ns oblida.
El perdem del cap, podríem dir,
és un tema sempre d'actualitat també,
malauradament hauríem de dir, és el tema de la pau.
I és que aquesta tarda, de fet, d'aquí uns minutets,
a partir de les set, podeu gaudir al Centre Social i Cultural
de la Fundació La Caixa, al carrer Colom,
d'una... del passi, podríem dir, d'un documental,
pel·lícula documental que ha estat fa poqueta a les cartelleres,
però, clar, és d'aquelles ofertes que duren poc cinematogràficament parlant
i ara el podeu tornar a veure aquesta mateixa tarda.
Es diu Bowling for Columbine,
té, doncs, el format d'un documental
i, de fet, és una crítica a l'amor
que tenen els nord-americans per les armes.
Per introduir aquest documental,
farà una mena de conferència, d'introducció,
el Carles Vidal, que és el responsable
del programa d'educació de l'Escola de Cultura
de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.
En fi, un títol molt llarg, però, vaja,
ja us podeu fer una idea de què anirà l'entrevista
que tenim a continuació. Carles Vidal,
el saludem ja, el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Bona tarda. Hola, bona tarda.
Tot això és veritat, no? El que he dit?
És cert, sí, és un títol llarg que sembla més impressionant
del que realment representa, però, vaja.
Si et sembla, expliquem una miqueta què feu
des d'aquesta Escola de Cultura de Pau
que depèn de la Universitat Autònoma de Barcelona
en general. És un centre d'investigació
per la Pau, amb diferents programes,
hi ha una part molt més besada
en l'anàlisi dels macroconflictes,
el programa que
comparteixo amb la Marina Caireta,
que és el programa d'educació, entre altres coses,
una assignatura de campus sobre educació
per la Pau i tallers diversos, tant dintre
com fora del campus,
i un programa d'esarmament, a més d'un altre
dedicat a temes de diplomàcia paral·lel
sobre el conflicte de Colòmbia.
Una mica de tot i variat.
Ja ho veig, eh? I també xoca una miqueta.
Em sembla que aquestes d'aquelles entrevistes que, en fi,
només tenim un quart d'hora, però que estaríem tota la tarda parlant,
que suscita moltes curiositats.
La primera, doncs, és això, realment cal
fer una educació per la Pau?
És que sona una mica estrany, no? Se suposa que tots
hauríem d'estar ja conscienciats
i hauríem d'intentar viure en un món en Pau.
I ara m'estàs dient que cal impartir, doncs,
unes classes i...
En concret, el tema de l'educació, jo crec que és encara una porta a l'esperança.
No tant una educació basada en els valors del passat,
de l'eficàcia, del respecte, de l'obediència,
que és, d'alguna manera, el que hi ha darrere de la llei de qualitat de l'ensenyament,
sinó una educació on precisament podem parlar de Pau,
de justícia, de convivència, sense sentir-nos estranys, no?,
que no formem part d'aquest món.
Jo crec que en el dia a dia tenim molts motius per pensar que...
Jo a vegades parlo que estem vivint una mena de tempesta, no?,
i que el que es tracta és educar dintre d'aquesta tempesta,
i plou molt, hi ha molts factors que intervenen en aquesta tempesta,
i, per tant, educar té més sentit que mai, no?,
recuperar alguns valors que se'ns estan perdent
i que, degut a aquest degoteig d'injustícies quotidianes
que se'ns mengen cada dia, de la perversió de la paraula,
de l'intent de matar les utopies,
doncs encara justifiquen molt més la necessitat de treballar per una educació per la Pau, no?
Ara potser em pagaràs, però vaja, serveix per alguna cosa tot això que esteu fent?
O si no hi posa la gent a voluntat realment,
o no fins i tot la gent, que la gent n'hi pot posar,
i fins i tot vosaltres arribeu, doncs, al públic en general,
però les institucions us fan cas serveis d'alguna cosa?
Independentment de què serveixi o no,
jo crec que al final,
i això és una cosa que comenta sovint l'Eduardo Galeano,
actuar sobre la realitat i canviar-la, encara que sigui una miqueta,
és l'única manera que tenim de provar que la realitat és transformable,
que les coses es mouen i poden canviar.
Jo crec que seria bastant trist,
malgrat tenir la consciència de tot això que està passant, no?
No fer res, no?
És a dir, com a mínim, el fet de moure,
de moure t'intentar moure coses, no?
El que t'ajudes a caminar.
Tindria la sensació que estàs viu,
que les coses es poden moure, que la realitat canvia.
I jo crec que això mateix ja ho justifica.
Després, evidentment, hi ha gent que et fa més cas,
gent que en fa menys,
tampoc és una aspiració, evidentment,
que ens en facin cas,
sinó intentar contribuir d'alguna manera
a fer un món una miqueta més just, no?
O com a mínim, que la gent disposi de la informació
que a vegades els manca
per tenir una capacitat crítica d'anàlisi
que els permeti entendre el món d'una altra manera.
Això t'anava a comentar,
que és que vosaltres disposeu de moltíssima informació
per la tasca que realitzeu,
sobretot, doncs, sobre armament, per exemple.
Això espanta una miqueta a vosaltres
que esteu ficats a dins
i que sabeu més o menys el que hi ha.
En quina valoració posaries el món ara mateix
en qüestió d'armament i en qüestió de pau de l'U al 10?
El que gairebé sempre coneixem
són les xifres negatives, no?
El documental que es podrà veure d'aquí a una estona,
a William Ford Columbine,
revela dades que són terribles, no?
A Estats Units hi ha 250 milions d'armes de foca
a casa, no?, de la gent.
I anualment, doncs, penso que són 11.000,
120 morts a causa d'armes de foc,
el qual, comparat amb d'altres llocs del planeta,
és una situació alarmant.
Però també hi ha moltes proves
que els projectes de desarmament,
de desminatge, estan funcionant, no?
És a dir, en realitats com la de Rio,
projectes que estan funcionant,
que estan traient les armes a les faveles,
projectes de desminatge com el que s'ha dut a terme
a Moçambic després de la guerra.
És a dir, proves visibles, no?
Fins i tot el control que sobre el tema
de venda d'armes hi ha a Espanya,
després de la campanya contra les mines
i l'actual contra les armes i oixeres,
han obtingut resultats certament importants, no?
I que crec que ens donen motius per a l'optimisme,
malgrat tot, malgrat saber que invertim molt més en defensa
i dintre del que són els pressupostos
per a investir-ho en desenvolupament,
dedicats a armament, doncs molt més que, per exemple,
a educació i sanitat juntes,
tot depèn sempre des d'on tu miris, no?
Però el que m'agradaria destacar és que hi ha també motius
per ser optimistes.
Optimisme controlat, suposo.
En tot cas, controlat,
però encara que sigui un mecanisme de superviència,
crec que l'optimisme controlat és necessari, no?
Què podem fer nosaltres a petita escala?
Perquè, clar, això es presenta com un d'aquells problemes
que a vegades és això,
depèn dels països, dels governs
i fins i tot dels governs més forts, no?
I dius, clar, si és que nosaltres no ens començarem a desarmar
fins que als Estats Units no es comenci a desarmar,
coses d'aquestes.
Però suposo que nosaltres, a nivell d'individus,
algun granet de soroll podem aportar.
Sí, continuar alçant la veu.
Al final és una cosa ben senzilla.
És a dir, no passar per parlar-ho, no?
És a dir, tots aquells que creiem que el diàleg
és una eina clau per transformar els conflictes
d'una forma no violenta,
els que creiem en la desobediència crítica,
en la necessitat de desarmar el món,
en la necessitat de treballar una educació
que recuperi tots aquests valors de convidència,
de justícia...
Doncs hem de continuar-se'n la veu, no?
I com a mínim reclama el dret a somiar, no?
A fer una mica allò que en diem
el món que volem que sigui.
No sabem quin serà,
no sabem què passarà d'aquí 20 anys.
Però més enllà de les paraules,
que poden ser boniques,
crec sincerament que el que ens queda és això,
és el dret a la pataleta i a somiar.
El dret a la pataleta, m'ha agradat això.
Escolta, i també quan ens parlem d'armament,
doncs moltes vegades tendim a mirar cap a fora, no?
Estats Units és un lloc de referència.
De fet, documentals com aquest
potser només podien sortir d'Estats Units.
Com està la situació a Espanya?
Bé, estem molt lluny de la situació dels Estats Units.
És a dir, jo crec que hi ha un procés molt semblant.
Vol in for the moment és una pel·lícula
que es relaciona molt amb el tema de les armes,
però que crec que sobretot parla d'altres coses.
Parla de la cultura de la por
i parla d'imatge de l'enemic.
I d'això sí que en sabem molt.
Avui, per exemple, hem llegit diversos titulars
en els diaris que parlaven de
la immigració posa en perill a l'escola pública.
Això és una crida a la imatge de l'enemic,
a una percepció negativa d'una realitat
que és necessària des del punt de vista del poder,
però que el que està fent és una política
de la polarització, de l'antagonisme,
una de les conseqüències que tenim a Euskadi,
que és certament perillosa.
I aquesta imatge de l'enemic, aquesta cultura de la por,
sí que és molt equiparable i la reflexa molt bé
a l'Inford-Colombine als Estats Units i a l'estat espanyol.
I, per tant, si ve en el nivell de,
evidentment, tot el nivell de tinença d'armes a casa nostra,
estem lluny de la realitat nord-americana,
sí que hi ha temes preocupants que toca el documental
i que cal per atenció perquè en són molt propers.
Fins a quin punt l'economia hi té a veure
amb tot aquest problema de les armes,
del no poder-se fer efectiu aquest desarmament?
Suposem que molt, no?
Moltíssim, sí, la veritat és que moltíssim.
Precisament a la pel·lícula hi ha també una entrevista molt interessant
amb el que és el director d'una de les empreses
que treballa amb algun dels derivats de la nuclear,
molt a prop de l'Institut Columbine,
on, com reflexa la pel·lícula,
hi van morir 12 alumnes i un mestre
en aquell famós incident.
El cinisme que caracteritza aquell personatge
és digne de menció.
És a dir, una empresa que es dedica a alguna manera
la fabricació o la derivació d'armament
i que alhora està treballant amb les escoles
en un projecte per reduir el risc de caure
en el que ells anomenen alguna cosa així com les depressions.
És a dir, els nens cauen en depressió
i per tant el que hem de fer és intentar reduir el risc aquest de depressió,
que és en la font de moltes de les seves reaccions violentes,
que dius, ja s'ha de tenir cara.
És a dir, si una cosa queda clara en la pel·lícula és,
a Canadà veuen les mateixes pel·lícules violentes,
a Espanya les pel·lícules nord-americanes
són les que ens unen les pantalles,
els videojocs al Japó també tenen la mateixa utilitat,
i malgrat això hi mor molta més gent als Estats Units
que a qualsevol altre país del món a causa de les armes de foc.
És a dir, hi ha alguna cosa més
i possiblement les respostes tinguin
que precisament tenir una arma a casa
no et garantés més seguretat,
no et protegeix el teu hogar.
Doncs Carles, agafem un missatge esperançador, però no?
Sí, i tant.
Sí, el dret a la pataleta, m'agrada.
Ja em quedo amb aquest titular.
Hi ha un així d'esperançador que m'agrada molt,
d'un fet argentí que diu Jorge Reitzman
i que darrerament estàs en fer un article
que diu que
Desear que siga existiendo el mundo
para que siga existiendo toda la vieza del mundo
es una ingenuidad a la que no renunciamos.
Doncs també, ens quedem amb aquesta frase prestada.
Carles Vidal,
jo em sembla que ara que tenim el teu telèfon
intentarem contactar algun dia amb tu
per parlar sobre aquest tema una mica més a fons,
que és un tema apassionant.
Quan vulgueu.
Convidem ja d'entrada tota la gent
que vingui a la presentació d'aquest
Bolling for Columbine,
una pel·lícula documental
que podreu veure avui mateix,
a partir d'allà, a partir de les 7,
al Centre Social i Cultural
de la Fundació La Caixa, al carrer Colom.
Carles, moltíssimes gràcies i estem en contacte.
Gràcies a vosaltres.