Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El que passa és que després, en l'arribada del sonor,
ell va agafar algunes de les seves pel·lícules més importants de l'època muda
i va afegir banda sonora, la va gravar posteriorment.
El que passa és que el muntatge que va fer de la Quimera de l'Or,
quan va gravar aquesta banda sonora, és diferent.
És una pel·lícula un pèl diferent.
Aleshores, si la que veurem demà, que és la versió original muda,
no en té cap.
És la que nosaltres hem ficat en aquesta versió.
Que té alguna cosa a veure amb la que va fer el Chaplin posteriorment o no?
És totalment creació vostra?
No, no, és totalment creació nostra.
Molt bé.
Sí, sí.
Un ofici o un hobby, no sé com us ho preneu,
bastant curiós, això de posar música en directe a les pel·lícules mudes,
tal com es feia abans.
us sap una mica de greu que s'hagi anat perdent aquest ofici
o com és que us ha agafat el punt de tornar-lo a recuperar?
Precisament el que fem nosaltres és una mica reivindicar aquest ofici
que pràcticament es va a pedre, no?
Vull dir, pràcticament està relegat a les filmoteques.
A Barcelona, per exemple, hi ha el senyor Joan Pineda,
que és un dels últims pianistes professionals
que acompanyen pel·lícules de cinema mud, no?
Llavors nosaltres volem això, una mica, reivindicar aquest ofici, no?
I ho fem, clar, professionalment.
Som músics professionals i...
I de fet sou dels pocs que hi deu haver a tot Catalunya.
M'atreviria a dir que feu aquestes coses.
Sí, sí, això és cert, perquè és un...
és una vessant del músic que no és gaire habitual.
A no ser que sigui com ha dit el Miquel Àngel en filmoteques
i tot i així es veu poc.
S'acostuma a voler posar una banda sonora ja gravada
en lloc de crear-la en directe com es feia en els anys 10 i 20, no?
I nosaltres hem apostat per això perquè trobem que és un ofici molt bonic,
que és una oportunitat que té el músic que normalment no la té
de fer aquest acte creatiu.
I, bueno, doncs aquí estem fent això, no?
Quina és la vostra relació amb el cinema?
I concretament amb el Chaplin, també.
Vull que m'expliqueu com és que...
que sembla que us agrada tant aquest personatge?
Home, jo crec que...
hem arribat al cinema mut
i a fer això com a músics
atrets per l'art del Chaplin, no?
La conseqüència que estem junts jo crec que és el Charlotte, no?
Sí, però no el Harold Lloyd, no n'hi ha d'altres, és Charlotte.
Sí, sí, fins ara, sí.
Fins ara ens vam trobar...
Ell ja portava...
Ell porta des de l'any 95
quan va estrenar la Quimera de l'Or, precisament.
La versió que farem aquí és una mica diferent.
Ell va començar l'any 95
i ens vam trobar cap a l'any 99-2000
que treballàvem els dos al Conservatori Vilanova
i jo ja feia temps que estava fascinat per el Chaplin.
Li veia alguna cosa en els seus moviments,
en les seues pel·lícules,
li veia alguna cosa molt musical, no?
I ja estava fascinat per el Chaplin, no?
I llavors un dia un company del Conservatori
em va dir aquest tio fa pel·lícules de Charlotte, no?
I li passa igual que tu.
Sí, no, no, diu...
Clar, li passa igual que a mi,
però fa pel·lícules de Charlotte amb música, no?
Ostres, jo vaig dir...
Ostres, aquest tio...
Jo li deixi la pista...
Ha de ser raro, ha de ser raro.
No, sí, sí, i vull dir...
Li seguiré la pista, vull dir...
Clar, llavors ja vam coincidir
i vam parlar d'aquesta admiració mútua, no?
Per Charlotte.
I fins que així, de forma natural,
ell em va proposar de fer amb clarinet aquestes pel·lícules, no?
I mira, i fins ara ja aquí estem, no?
Carles, i tu com te va començar tot això?
Perquè l'any 95, eh?
Sí, sí, és que aquell any es celebrava el centenari del cinema.
I, bueno, jo...
A mi sempre m'ha agradat molt la música de cinema.
De fet, el cinema ha sigut també l'altra gran art en la meva vida, perquè...
Sí, perquè el teu pare, sabem alguna cosa, això et ve de família, eh?
Sí, el meu pare sí era...
Bueno, és operador de cinema, i aleshores, doncs, de petit jo ja sempre he estat molt, molt lligat amb el món del cinema.
I les bandes sonores sempre m'han fascinat, m'han agradat molt, no?
O sigui, aquest art de posar música a unes imatges, i que no és...
Bueno, és diferent de la música de concert, és un art, un ofici diferent.
I l'any 95 va ser quan el cinema esbògar de Vilafranca, que és on treballa el meu pare,
i el jefe del cinema va proposar-me de...
Oh, mira, mira, com és el centenari de cinema, per què no fas alguna cosa com es feia fa 100 anys, no?
O sigui, com a pianista i això, i, bueno, per mi va ser tot un repte i també tota una il·lusió,
perquè era una de les grans fites que jo tenia, no?
I vaig fer precisament aquesta pel·lícula que veurem demà.
Tu veus que demà és una versió bastant millorada, i a més a més amb el clarinet,
del que vaig fer fa 10 anys, no? Quasi.
I, bueno, va ser així com vaig començar.
I de moment, doncs, hem fet 4 pel·lícules de l'enxarlot,
i veure que d'aquí endavant què surt.
Més coses, perquè em sembla que esteu treballant amb més projectes,
ara parlarem del futur.
Parlem, doncs, si us sembla, ja concretament d'aquesta pel·lícula,
La Quimera de l'Or, que la podrem veure i fins i tot sentir,
i aquí està la notícia, a la divendres, a dos quarts d'onze, al magatzem.
Per què vau començar, o vas començar, Carles, amb aquesta pel·lícula que té d'especial,
La Quimera de l'Or?
No va ser decisió meva, va ser decisió de l'amo del cine,
i no sé per què la va escollir.
Però a l'hora de posar-hi la música?
Perquè, clar, en general, què s'ha de tenir en compte a l'hora de posar la música en una pel·lícula muda?
Hi ha d'haver com una sincronia amb la imatge?
Sí, sí, és...
Home, primer d'entrada és diferent posar música a una pel·lícula muda
que a una pel·lícula sonora, no?
Per exemple, en una pel·lícula sonora s'ha de tenir en compte els efectes de so, els diàlegs,
i tota la sèrie d'elements sonors també que, diguem-ne, han d'estar en coherència amb la teva música.
Que amb això no us hi heu posat mai?
Jo una vegada, en un curt, però diguem-ne que, bé, ell molt senzill.
El que passa és que sí, com una mena de pràctica o experiment,
però on et tinc més experiències és en el cinema mud.
I clar, aquí d'alguna manera sí que tens tu la conducció de tots els elements sonors de la pel·lícula,
perquè ho fas tot amb la música, inclús els efectes de so, suposats,
també els fas amb música, els diàlegs també, no?
Vull dir, posem en el programa també que els personatges parlen amb els sons del clarinet i del piano,
i realment és una mica el que busquem.
Coses a tenir en compte, doncs primer el caràcter de la pel·lícula, la situació,
la història entre el escenari en què ens desenvolupa,
que això ja t'implica, diguem-ne, un cert caràcter en la teva música,
i després, doncs, buscant les seqüències, quin tipus d'estructura tenen.
Coses, diguem-ne, hi ha més tècniques de músic.
I a nivell de treball, com funciona això?
Veieu la pel·lícula, no ho sé, tres vegades i després us hi poseu?
Ho feu per seccions?
Jo la veig primer muda, clar.
Clar.
Sí, sí.
No, el que passa és que moltes vegades en els vídeos o això que tu compres,
ja té una banda sonora, que pot ser l'original de xarlot o no,
o la poden haver ficat, a més a més.
Però jo sempre la miro, perquè és que, si no, després t'influencia molt.
I aleshores jo la miro muda completament, llavors, diguem-ne que estem verge en aquest sentit,
i aleshores vaig seqüència per seqüència, vull dir, 5 minuts, 10 minuts, me la miro,
estudio quins són els punts àlgids, els clímax, què és el que vol explicar en aquesta seqüència,
què cal remarcar, què no.
i aleshores, doncs, faig, ja composo la música en aquell moment.
I així, fins al final de la pel·lícula, quan està feta, que normalment trigo un mes o una cosa així,
aleshores ja crio amb el Miquel Àngel, dic, mira, la partitura ja està.
Ah, així tu fas la partitura, Carles, el Miquel Àngel després s'acopla amb el clarinet.
Sí, sí, sí.
Curiós també, jo no sé si ho havíeu vist alguna vegada, però a veure,
veure una pel·lícula muda, si tots tenim la imatge, doncs la pel·lícula muda amb blanquinegre i un pianista.
Però clar, incorporar un clarinet ja és una altra cosa, eh?
Sí.
I dóna molta més vida i fins i tot és com l'element que parla.
Sí, sí, això ens hem anat trobant, no?
Perquè al principi vam començar a fer-ho, això, però no ho sé, molta gent ens dia,
gent que l'havia sentit a ell amb el piano, això, abans, va dir, ostres, amb el clarinet li dóna molts matisos,
li dóna molta riquesa, no?
I no ho sé, i trobo...
I ell, per exemple, em comentava que el clarinet s'ajusta molt bé a la psicologia del personatge, no?
De Charlotte i del tipus de pel·lícules que fa, aquesta barreja de comicitat i drama i tot això.
I no ho sé, jo pensant, aquesta setmana ho pensava una mica, i deia, ostres, al llarg de la història de la música,
molts compositors, l'última obra que han composat ha sigut per a clarinet, no?
És com, no ho sé, per exemple, Mozart, el concert de clarinet, l'ho va escriure...
Va acabar escriure dos mesos abans de morir, per exemple, les últimes obres de Brahms van ser per a clarinet,
Schubert, una obra apóstoma, va ser també per a clarinet.
No sé què passa...
És aquella signatura pendent que els músics veuen que els arriba l'oil i diuen...
Sí, sí, i potser perquè la sonoritat del clarinet té alguna cosa agredolça, també, no?
Sí.
Al mateix temps, una comuna pot ser melancòlic, i al mateix temps pot ser fins i tot còmic, irònic, no ho sé,
potser aquests dos registres molt marcats, i potser això a les pel·lícules de Chaplin va molt bé,
diríem la psicologia del clarinet, no?
Sí, perquè és un personatge així tristor, no? Però alhora, doncs, que fa riure.
És una mica el personatge desastre.
És que Chaplin potser és això, no? El més marcat potser del cine de Chaplin, és això, no?
No ho sé, no ho sé.
Allò com el programa aquí el que feien, si fos un instrumento, què seria? Un clarinet.
Sí, sí, no ho sé, i això no ho sé mai, no?
Però després hem vist que ha anat funcionant molt bé, no?
I ens ho hem passat molt bé, no?
Queda lloc, al ser música en directe, queda lloc per la improvisació?
En els passes de les pel·lícules? O ho teniu tot molt marcat?
En el cas d'aquest que veurem demà, de la quimera de l'or, hi ha bastanta part d'improvisació.
Diguem que és uns 50 i 50.
Tant? Déu-n'hi-do. Així que de representació surt diferent.
Sí, sí, de fet el que està escrit és poc, sí.
Sí que hi ha unes... A veure, aquí hem d'acabar, aquí hem d'engegar una altra cosa, això sí que està marcat, no?
I els temes del Miquel Àngel, la majoria estan tots escrits, la meva part no està escrita, però hi ha més espai d'improvisació.
Però últimament, amb els nous projectes que estem engegant, estem composant gairebé tot, o estic composant gairebé tot a la banda sonora,
perquè també és un experiment que jo volia fer, de fer-ho una miqueta com es fa en el cinema sonora,
o sigui, de composar l'última, la primera o l'última nota.
Però en principi la que veurem demà, sí, hi ha resurs d'improvisació.
Home, de fet, potser és la que teniu més rodada, no?
I també la seguretat, la tranquil·litat que ja ho surt una mica així sol.
Sí, perquè també el projecte va començar una mica així, de fet.
Jo al principi improvisava molt més que ara.
I us ha passat alguna anècdota en els passes que porteu d'aquestes pel·lícules mudes?
Allò típic que s'enganxa a la cinta i es quedeu sense vídeo, vaja, sense imatges.
Bastantes, ha passat de tot.
A veure, a veure, si en recordem alguna.
Jo de les coses dolentes no me'n recordo.
Ara no, és broma.
Sí, sí, sí.
Bueno, jo no les catalogo com dolentes, però molt divertides, sí.
Per exemple, amb aquesta de la Quimbra de l'Or, just amb l'última escena,
que hi ha el punt, diguem-ne, de resolució.
I una vegada, era un passe amb vídeo, no?
Amb una pantalla gran, però era un projecte de vídeo.
I aleshores, clar, estava endollat.
I algú, no sé què va passar, va passar per allà, es va enganxar amb el cable,
es va desendollar.
I llavors, i 30 segons abans d'acabar la pel·lícula,
quan ja estava a punt de resolució, que tothom estava esperant al final,
algú va passar pel cable, el va desenganxar.
No sé si et reconeixer.
I clar, altros, segurament, tocaveu igualment per pròpia inèrcia.
Sí, però, clar, llavors, es va fer un fundido en negro totalment a la pantalla,
amb la qual cosa, bueno, vam haver d'esperar que era el meu pare,
el que projectava les hores, doncs, ho arreglés i tot això.
I aleshores, bueno, ja vam fer els últims 30 segons.
Ah, sí, sí, va ser la primera vegada que tocavem junts.
I a més, va ser la primera vegada que tocavem junts.
Bona estrena, eh?
Vaig agafar, agafar.
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Sí, i ha passat quatre d'aquestes.
I la gent com reacciona? El públic agraït, suposo, no?
Oh, la gent va aplaudir ja directament, perquè va dir, bueno, ja està,
no, és igual, encara que no veiem el final,
almenys aquella vegada van així.
Però en general, què us fan? Us aplaudeixen?
Perquè jo m'imagino un concert i potser després d'un moment àlgid aplaudeixen.
Igual s'aplaudeixen durant tota la pel·lícula quatre o cinc vegades
o s'esperen al final.
Sí, això és una bona pregunta.
La veritat és que jo m'he trobat una miqueta a les dues coses.
Quan estàs amb gent, diguem-ne més, que està acostumada a anar a concerts,
te'n deixen a no aplaudir res i tan sols a vegades s'aguanten el riure.
I això fins i tot ho he vist.
Saps allò del respecte al músic?
Sí, una vegada ho vaig fer en un lloc on érem només músics.
i, ostres, ningú reia, no?
I jo patia perquè pensava, hòstia, a veure si no els agrada la pel·lícula o què passa aquí, no?
Clar, perquè és una pel·lícula cómica i, clar, per no aixafar-vos el rotllo, pobres...
Exacte, i estan una mica acostumats,
seren músics més desaviat de la vessant clàssica,
seren una mica acostumats a aquest rotllo, no?
I, aleshores, bueno, va ser això.
I si és gent, bueno, doncs, que ja està més habituada al cinema com a tal,
doncs, per exemple, a Barcelona, quan ho vam fer allà a aquella filmoteca,
doncs, aleshores, sí, la gent riu, bueno, està bé,
recorden que encara aplaudeixen, però normalment sí, aplaudeixen al final.
També suposem depèn de com estigui l'espai distribuït,
perquè, clar, si tens els músics, si els veus, si els tens molt a prop,
doncs també fa una mica més de respecte, no?
I, en canvi, si és una sala més gran, que vosaltres gairebé no us veieu,
o potser us hi ha una altra cosa.
No ho sé, què voleu, de tota manera?
Què espereu del públic de Tarragona?
Que aplaudeixin, que riguin, que disfrutin.
De tot, de tot, que es deixen portar per la pel·lícula i per la música,
vull dir, això...
Trobo que és això, no?
Doncs, els estudis de Tarragona Ràdio, home, són grandets,
però el piano no ens hi cabria, el piano del Carles.
I llavors hem arribat a un acord que el Miquel portés al clarinet.
Bé, que, de fet, ja ha sigut iniciativa seva,
el que passa amb el clarinet de tot arreu, o què?
Home, és més fàcil que portar un piano.
Això sí.
Per tant, sí, sí.
Mira, el que farem serà que el Carles explicarà una mica
el moment de la pel·lícula o el personatge
que introdueix el tema musical que faig, no?
Per exemple, començarem amb...
Bé, començaré amb el començament, amb els títols de crèdits
i introduiré el tema del xarlot, no?
Molt bé.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Després del tema líric del Chaplin,
després hi ha un moment en què ell arriba a un d'aquests pobles de l'oest antics
i és hivern, està tot nevat i arriba amb trineu.
És el tema de Georgia.
És el tema de quan apareix el personatge femení del triangle que es produeix i del de Georgia.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Bé, començaré amb els títols de crèdits i els títols de crèdits.
Després, una altra de les seqüències molt gracioses
és el ball que hi ha al Monte Carlo,
que és el salón on està en Charlotte.
És un ball així en l'estil aquest dels anys 20.
I al final, que no l'explicarem, però a veure què us ha suggerit la música.
Fins demà!
Fins demà!
Sí que és veritat això que deies, Miquel,
que el clarinet té aquest punt negre dolç.
Sí que és veritat.
Sí, trobes?
Trobo que sí. M'has convençut, totalment.
M'imagino, si escoltes això ja t'imagines la pel·lícula del Xarling.
Home, és potser la primera vegada que sentis així d'anar a prop un clarinet.
Això també és veritat.
No, però és curiós ja que tan aviat...
Bé, que em fes això, no? Fantàstic.
Molt bé.
Escolteu, vosaltres teniu una... no hem parlat fins ara del currículum que teniu,
però vaja, com a músics teniu una carrera dilatada.
Heu estudiat tots dos a diversos llocs, heu format part de formacions musicals,
i fins i tot em sembla que tots dos us heu dedicat a la docència musical.
Què us agrada més? Quina faceta us agrada més de totes les facetes que heu provat del músic?
Home, són dos cares de la mateixa moneda, o sigui...
Potser a les classes verbalitzes més, però també toques molt,
però jo ho veig com a una cosa, vull dir...
Són les dues coses necessàries, crec jo.
L'escenari és molt necessari, perquè llavors pots transmetre moltes coses als estudiants, no?
Jo crec que és una cosa, no?
La compaginació de tot.
Sí, sí, sí.
Carles, i tu com te trobes més còmode? Fent què?
Jo, per exemple, en el meu cas no podria estar sense fer les classes.
A mi m'encanta tocar en públic, però una mica també la llavor de la meva creació
és el fet de relacionar-me amb la gent que té també inquietuds
i interès musical, perquè també n'aprenc molt de tot això.
Teniu altres projectes?
Doncs, a part d'estar junts fent aquestes bandes sonores,
toqueu en altres, vaja, en orquestres actualment?
Vaja, fa uns... al maig vaig estar tocant aquí al Teatre Metropol, vaig tocar amb una orquestra de cambra,
de Bruno, de Txèquia, i vaja, al Metropol li toca a París de vegades, i el públic del Metropol el conec bastant, no?
I no ho sé, vaig fent coses amb grups de cambra, orquestres, vull dir...
Doncs vosaltres que es moveu en aquests àmbits musicals, jo ja no et pregunto res del piano, Carles,
perquè és un instrument que em sembla que no passarà mai, però el clarinet, com el tenim?
Hi ha molta gent interessada en aprendre a tocar el clarinet, o encara és un instrument que ens veu una mica de lluny?
No, sí, el que passa, jo vinc de les Terres de l'Ebre, i allà...
Se nota, se nota.
Se nota, sí, no sé.
Llavors allà, allà, clar, ja fa molts anys que hi ha la tradició de les bandes de música, i...
I el clarinet ja està integrat.
Com?
El clarinet dic que està integrat, ja, en aquesta tradició.
I mira, aquí, jo crec que a poc a poc també anirà arribant, vull dir...
Jo estic al Conservatori Vilaseca, i a poc a poc ja acaba ja més alumnes, no?
També, jo el que m'he fixat, que això del Chaplin fa molt de difusió del clarinet,
perquè, jo què sé, dos vegades que hem tocat a Reus, després m'han vingut un parell d'alumnes a llibir la cega, no?
Clar, és que és un instrument d'aquells que potser fins que no el veus, i el veus de prop, i el veus en el seu context,
així com el piano, a veure, és molt fàcil que els nens des de petits aprenguin a tocar el piano,
clar, el clarinet ja implica que tinguis com una devoció, no?
Sí, per això, això del Chaplin, a mi també...
Te n'han de parlar.
Estic molt content perquè, vull dir, també fa com a difusió, no?, del clarinet.
Ara sí, doncs, parlem de projectes, perquè teniu musicades a tres pel·lícules del Chaplin,
per a qui ha llegit que heu fet alguna coseta amb el Bunyuel, també?
Perdó, amb?
Amb el Bunyuel.
Bé, tenim un projecte, a veure si és veritat, això està apuntat allà,
que ens el van encarregar, diguem, de l'any passat,
el que passa és que finalment no ha cristallitzat això,
bé, per altres raons,
i al final aquest, el que fem al lloc del Bunyuel serà una altra pel·lícula d'en Charlotte,
que de fet és la més,
bé, la més avançada en el temps de totes les que hem fet,
que és Llums de la ciutat,
i que estrenarem la setmana que ve
al Festival de Teatre i Mim de Reus.
Sí, el dijous que ve, a les 10.30 de la nit, Albert Trinà.
Molt bé, dins del cos.
Del Festival de Mim, sí, el cos.
Molt bé, Llums de la ciutat.
Alguna altra cosa que ens pugueu avançar de projectes?
Doncs, nosaltres ara, sobretot,
el pròxim any tenim ja concertades
algunes actuacions amb la pel·lícula
a instituts i a algun conservatori i això.
Aquesta pel·lícula, aquesta partitura nova que estrenareu, no?
Sí, sí, sí.
Ara començarem a moure-la i en parlarem a veure com va la cosa.
Bé, segur que anirà bé.
Doncs ja per acabar, que sé que teniu pressa,
per la gent que vagi a divendres,
a dos quarts d'onze, a veure la Quimera de l'Or,
al magatzem,
digueu-nos algun efecte,
algun moment de la pel·lícula en què esteu,
orgullosos de la música,
o dieu, no ho sé, tipus,
fixeu-vos en aquest moment,
perquè aquest efecte que fem aquí amb el clarinet i el piano
ens va quedar molt bé, o no ho sé.
Ho dic perquè la gent que ens està escoltant,
si van que se'n recordin.
Mira, això és allò que van dir aquell parell.
Algun moment de la pel·lícula que ens hi hagin de fixar molt.
Home, hi ha diversos moments.
Jo crec que tota la seqüència final,
n'estic bastant content de com va quedar,
tota la seqüència final.
i després també un moment molt bonic i molt especial per mi
és tota la seqüència de cap d'any,
on en Xarlot...
Bueno, ja...
Ai, no podem desvetllar gaire de cosa.
No avançaré res,
però és aquest, el moment de cap d'any.
Tota aquesta seqüència,
també n'estic bastant content
de la resolució que vam trobar
amb Miquel Àngel i jo.
Sí? Miquel Àngel, d'acord?
Sí, sí, sí.
Destaquem aquests dos moments.
Sí, i tant, i tant.
Doncs esperem que tingueu sort
i que no se us apagui el projector
als 30 últims segons.
No, no, no.
No, no, no, esperen que no.
Doncs Carles, Robert,
Miquel Àngel Marín,
moltes gràcies
i, en fi,
ens veiem divendres al magatzem.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.