Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ara que parlem de llocs, hem llegit a la teva biografia que has passat, has fet concerts, vaja, una miqueta per tot el món, no sé més si per tot el món, però almenys a Europa sí que te l'has fet una miqueta teva, eh?
Berlín, Hamburgui, Nova York, fins i tot, com ha estat això, aquesta possibilitat de viatjar tant amb la teva música?
Bé, la música, quan la música no està acompanyada en la paraula, ara diré el contrari, quan és música instrumental,
és un llenguatge tan directe que és tan fàcil o tan difícil que t'entengui un japonès com un senyor de la Riba.
Això passa, per exemple, amb la música de jazz i passa amb la música clàssica.
És l'art més abstracte però al mateix temps més directe.
Aleshores, si has de comunicar, comuniques.
I a vegades és més difícil fer-ho al costat del teu poble que lluny, en aquest sentit.
Els públics són diferents, però sí, he tingut l'ocasió i sempre he estat rodejat també de projectes
i gent que ha tingut la confiança d'això, de confiar-me en els seus projectes, també hi està a prop d'ells
i el viatge a Nova York va ser amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya,
amb un projecte en què hi havia actors, ballarins i músics i va ser una gira molt maca,
amb una obra que es deia El tango de Don Joan, que va dirigir Jerome Saberí.
I va fer una gira mundial que va funcionar força bé, una obra que tenia molts elements polèmics
però bé, el grup musical era amb un quintet molt benvingut.
I de tot això que t'ha tocat fer dins la teva professió de músic,
des de composar fins a incloure-te en això, en una gira teatral podríem dir,
en quina feina te sents més còmode? Què t'agrada més?
Bé, allò que em diuen a vegades artista polièdric i totes aquestes expressions
en el fons enganyen el fet de sortir de la unitat.
Per mi ser músic és una sola cosa, el que posa que es pot manifestar de formes diferents.
Ser músic per mi és ser, viure la música des d'un aspecte creatiu.
El que passa és que depèn quin entorn i depèn en quin rol desempenyes,
doncs això es pot donar des de ser professor d'harmonia o de llenguatge
a ser pianista, però diguem-ne que no és un invent del segle XX ni del XXI.
Tinc una vivència de la música molt similar a l'ofici que tenia el músic barroc.
i reivindico molt aquesta completitud i aquesta visió d'ofici.
Abans que paraules que se'ns omplen més la boca amb elles com geni, art, universalitat,
Bach, els grans músics de les enciclopèdies, els que la història ha tractat com a grans músics,
el concepte que ells tenien de si mateixos era això, era ofici.
I ells deien que eren músics igual que un altre deia que era forner.
Aquesta idea d'ofici jo la mantinc molt i és una paraula que és molt càlida i m'agrada molt.
Les altres a vegades, la paraula vocació, la paraula professió,
ja implica altres coses a vegades més modernes però més, curiosament, més anacròniques.
L'ofici és més etern, la idea d'ofici.
Aleshores jo em sento senzillament músic, depèn de l'entorn, faig d'acomodir.
Si hi ha un compositor, potser jo m'implico com a intèrpret,
si és una història pedagògica, m'agrada molt la pedagogia,
però sempre sobre una unitat, la de crear i crear dintre de la música.
Quin tipus de música fas?
Aquesta és la pregunta del milió.
Un artista sempre se sent incòmode amb aquesta resposta.
Tot sabent això i sabent que arriba aquest punt, doncs...
Ja venies preparat, eh?
He anat elaborant un terme que l'únic que fa és desplaçar el problema,
perquè després hi ha d'explicar que és aquest terme, com tot terme nou.
Jo em dic que faig música metagenèrica i per dir-ho d'una forma ràpida
seria no passar dels gèneres, sinó primer estimar-los, comprendre'ls,
assumir-los, per després desaprendre'ls i jugar a un nou joc
on les regles ja no són d'un nou gènere.
Concretament en el disc que estem sentint de fons i d'una forma intermitent,
doncs hi ha elements de jazz, però no és un disc jazzístic,
hi ha elements de clàssica, però no és un disc clàssic,
hi ha elements de pop, però no és un disc de pop,
hi ha elements de música electrònica, però no és un disc electrònica.
En aquest sentit he necessitat per no sentir-me tan ambigu
ni tan negant els gèneres, doncs aquest terme de música metagenèrica.
Un disc, el que feia referència al Conrat Sator,
que es diu El año del despertar, que és la teva darrera gravació,
i que de fet sí que és veritat això que vas dient,
a mesura que anem escoltant, però no hi ha cap estil que pesi més que els altres,
que per tu sigui potser una referència més de base.
La referència per tot pianista no hi ha una altra que la carrera clàssica.
Hi ha altres instruments que es poden estudiar d'una forma autodidacta,
però tot pianista ve del mateix lloc, tot pianista ve d'algun conservatori.
Aleshores, en aquest sentit, la meva base és clàssica,
però clar, això és quasi una obvietat, perquè la paraula clàssica vol dir model.
Aleshores, per mi, la música clàssica d'Occident,
que en altres països ve de molt més enrere,
la música clàssica indú té 4.000 anys d'història,
això ja és més seriós,
però en tot cas la música clàssica d'Occident
és un punt de partida per tots els pianistes,
facin jazz, facin ragtime o facin piano o bar.
Dintre d'això, després un va fent el seu camí,
i d'alguna manera,
els elements que ell posa en joc
no són
necessàriament conscients,
vull dir que igual jo vull carregar les tintes
en un punt i el que resulta és un altre,
i això és la màgia també de la creació,
és com fer una combinatòria,
com la cuina,
tu tens uns ingredients,
però el plat no surt igual dos dies,
encara que estigui amb el mateix,
amb els mateixos fogons,
això passa amb la música,
en el mateix estudi les coses
no sonen igual d'un dia al següent,
en el directe o a la dica tampoc.
Per tant, no controlem tant les coses racionalment.
Ara, els elements que posa en joc
són els que jo he mamat,
i jo he escoltat música electrònica,
i l'estimo, i jazz, etcètera, etcètera.
Però no em quedo en la rigidesa
de les regles de cada un d'aquests gèneres,
per això allò de metagenèric.
Què ens pots dir d'aquest treball discogràfic,
l'anyo del despertar,
has comptat en col·laboracions,
com va anar això de gravar-lo?
Doncs aquest disc surt primer
per al coneixement
amb una persona,
que és en Xavi Plana,
ens vam conèixer,
va ser dels primers músics
que jo vaig conèixer
a l'arribada a Tarragona,
i poc després,
pocs mesos després,
ja ens vam, diguem-ne,
vam començar a definir
el que podia ser un treball conjunt.
Ell s'ha implicat molt
en el fet de la producció artística
i aquest disc després,
el que ha resultat sent,
en certa manera,
és un punt d'inflexió en la meva carrera.
És a dir,
un mirar cap enrere
i un mirar cap endavant,
d'alguna manera.
És a dir,
resumir coses que havia fet
amb altres discos
i prendre'm el temps
de realitzar-les millor
i al mateix temps
sentar un punt de partida
que, doncs,
ja veurem com són els següents.
Jo diria,
allò de punt d'inflexió
se li podia aplicar bastant
a aquest disc.
Ha estat fet molt a foc lent
i cada element que han posat
ha estat molt,
per dir-ho així,
molt sopesat.
Potser per això es diu
l'any del despertar.
Per mi aquest terme
aboca un any molt concret,
el que passa és que acabo
no posant la xifra
per fer-ho més impersonal,
perquè cadascú
li suggereixi els seus despertars
i cadascú els té quan els té.
Jo, quan dic això,
estic pensant en un any molt concret
del que ja fa temps,
però, bueno,
no he posat la xifra
per això per no ser tan
egocèntric,
diguem-ne,
cadascú té les seves dates
significatives, no?
Eterna.
Despertando del todo.
Sintiéndote en la nada.
Viviendo del momento.
Amando y por amor
vistiendo alas
y hablando el viento.
Sintiéndote en la nada.
que sona a baixa
és el del Conrad,
però igualment llegeixo per aquí
que toques l'acordió,
els sintetitzadors també fas
quatre cosetes.
En quin instrument et sents més còmode?
Amb el piano, potser?
No, són instruments
que tots els toco de fa temps.
L'acordió és el meu instrument primigeni,
diguem-ne,
i, bueno,
els tres.
El piano potser seria
el meu element femení,
l'acordió el masculí,
i els teclats al neutre,
per equilibrar-me, no?
Aleshores, això em permet
tenir un cert equilibri.
Però també ha sigut prou,
no sé com dir-ho,
si no prudent,
sinó,
no ho sé,
estingut l'encert,
podríem dir-ho així,
de no acaparar-ho tots els instruments
en aquest disc,
sinó que comptes amb col·laboracions
que estem acostumats
a veure dins del món musical,
el tarragoní.
Llegim molts noms propis
que, de fet,
ens sonen de concerts en directe.
Són gent que està vivint
aquí a Tarragona
de la música
de manera molt activa.
Qui t'ha col·laborat
en aquest l'any del despertar?
Doncs hi ha la col·laboració
d'en Xavi Pie,
saxofonista,
també d'en Xavi Macalla,
amb instruments ètnics,
el productor que ja he comentat.
És un disc de Xavis,
hi ha bastants xaviers.
Ja ho he vist,
a més,
tots són xics,
si veieu els crèdits.
Clar,
se resumeix en una X.
Realment.
Hi ha un baixista excel·lent,
que l'estan escoltant
arrel d'aquest disc per Barcelona
i estan al·lucinant amb ell,
que és Eusebio García.
És un músic
no molt conegut,
però que donarà que parlar
perquè és un gran instrumentista.
De fet,
és un disc fet
amb material humà
de Tarragona,
fet també a Tarragona,
però d'alguna manera
fet de Tarragona al món,
no tampoc fet
des d'una onda localista,
perquè quan s'escolta sense mirar
el que tu estàs fent ara,
que és mirar els crèdits
i d'allò,
doncs sona bastant d'alguna manera
no ubicable en un lloc.
Jo això ho he provat amb alguna gent
i diuen,
no, no sé,
sona europeu,
però tampoc ubicaria,
no?
quan fas aquesta trampeta
de posar una còpia en caseta.
Ai,
que ara et diré,
músiques del món.
No m'agrada el terme,
no m'agrada el terme
per redundància,
és lògic,
totes les músiques
són del món,
a no ser que siguin
d'un altre món,
que també n'hi ha.
Aleshores,
jo he fet la broma
fa molts anys
que la Big Band ètnica,
per naturalesa,
la tenim en aquest país
i és la Cobla,
per tant,
ja ho havíem inventat
sense saber-ho.
És la Big Band ètnica
per excel·lència,
una formació
d'11 músics
que poden tocar
a l'era lliure
i funciona.
Els termes
música ètnica
i músiques del món
per mi són obvietats,
per mi,
personalment,
perquè totes les músiques
són del món
i tots som d'alguna ètnia,
per tant,
això els serveix
potser a les discogràfiques,
però a mi no.
Parlant dels músics,
ha sigut fàcil
reunir-nos
a tots aquests músics,
han acregut en el projecte
i de seguida t'han dit
sí, sí, vinga, va,
perquè tots ells,
vaja,
pel poc que sabem,
la majoria d'ells
estan enredats
en mil projectes,
també vull dir que
feina en tenen.
Sí, però jo sóc
un gran seductor,
diguem-ne,
per dir-ho ràpid,
aleshores,
això per una banda,
i per l'altra,
el músic,
jo conec la psicologia
del músic
perquè ho sóc,
aleshores,
d'alguna manera,
no diré sé com enredar-lo,
al revés,
sé com fer
que no se senti enredat,
amb la qual cosa
ve de seguida,
és a dir,
que no,
m'han sortit molt bé
de preu,
entre cometes,
perquè el projecte aquest
és un projecte d'ells,
també,
diguem-ne,
és diferent
la relació
quan s'estableix
una relació de poder,
de dir,
vina,
que faràs la meva història,
sinó que cada un,
d'alguna manera,
i això és molt feina
del Xavi Plana també,
han fet un treball,
el que ensinem,
diríem,
direcció d'actors,
en sèrio,
és a dir,
treure de cada músic
el millor d'ells,
i si tu escoltes
les músiques
que em toquen en aquest disc,
és difícil sentir-los
tocar millor
en un altre lloc,
com a mínim igual,
però millor no toquen,
per què?
Perquè a vegades
l'instrumentista
no té consciència
de les seves mateixes
possibilitats.
Aquesta potser
és la baza,
diguem-ne,
més forta del disc,
que cada un està fent
el que ell inclús
no sabia que sabia fer.
Clar,
això és un treball
de més de tres anys,
de feina,
estem parlant aquí.
Més de tres anys
us ha costat aquest disc?
Sí?
Déu-n'hi-do.
Quan és el...?
Bueno,
sense anar més finir,
el Peter Gabriel
fa un disc de set anys,
no és cap cosa extraordinària,
diguem-ne,
el que passa a Claudi...
Clar,
però després veus
l'altra partida,
que és gent que en un mes,
pim-pam.
Sí,
però aquest disc també
s'oblida en un mes,
d'aquests altres.
Això també és una altra cosa.
Jo n'he col·laborat
amb 56 de produccions discogràfiques
i hi ha discos
que els he fet en una setmana,
per les circumstàncies,
perquè tenien una data concreta
i tal,
i també, evidentment,
poses tota la professionalitat
que pots,
però aquí hem volgut fer
una cosa que
d'aquí a 20 anys
ens agradés igual que ara,
no?
Ja veurem,
quan passin ja en parlarem.
De moment sé
el que ha tardat en fer-se,
no?
Ara que parles de col·laboracions
així ràpidament,
que és un tema
pel qual només hem passat
per damunt
i valdria la pena.
Has col·laborat amb Lluís Llach,
Ovidi Montlló,
Manena Rossell,
Tot i Soler
i aquí tenim uns punts suspensius,
eh?
Què t'han aportat
les col·laboracions
amb aquesta gent?
Què en recordes?
Doncs han aportat
experiència dalt l'escenari,
a vegades aprendre
de terapeuta,
perquè molts d'ells
estan,
tenen problemes,
no diré forts,
però l'artista
normalment
està bastant desequilibrat,
aleshores hi ha après
bastanta psiquiatria,
per dir-ho així,
de mi mateix,
d'ells,
a més jo no estic dient
que estiguin bojos
ni molt menys,
sinó que l'artista,
quan se sent responsable
de la seva història
se sent sol
i amb el col·laborador,
si és col·laborador de veritat
es confessa molt,
en aquest sentit ho dic
sense broma,
en sèrio,
com alguns
quan col·laboren amb mi
probablement
poden dir això.
O sigui que
no he après tanta música
com semblaria,
he après més relacions humanes
i he après
el que necessitem mútuament
i que
les millors coses
es fan en equip
i que és molt difícil
treballar en equip.
Aniria al voltant d'això,
sent sincer és
el que he après.
Música
contínuament
no hi ha més
que escoltar
com canten els ocells,
és la millor classe de música.
Pat Mezzini
fa poc
en una entrevista,
és el meu
adorat guitarrista
i músic
complet,
deia que el so
més perfecte
que existeix
és un bebè
plorant.
Aleshores,
si es vol estudiar música
no tens més
que escoltar la natura,
això no ho ha inventat
la New Age,
això és etern.
Ara,
el que he après
amb alguns noms
que has dit
i molts altres
que estan implicats
en aquests punts suspensius
és relacions humanes,
com entendre's
o com a vegades
per què no t'acabes d'entendre,
etcètera,
etcètera.
El gran misteri
de la comunicació.
Amb alguna música
de tots aquests
t'ha estat especialment
complicat
de col·laborar?
Sí,
però com et pots imaginar,
no t'ho diré.
Ai,
jo ho havia de provar,
però...
Conrat Sator
presentant-nos
el seu darrer treball
discogràfic
El anyo del despertar,
un treball
que mira curiosament
no ho sabíem
i ens ha sorprès molt,
ha tardat tres anys
en fer-se realitat.
Quan va sortir
al mercat
fa poquet,
no?
El 2 de juliol.
El 2 de juliol,
doncs sí,
heu deixat passar l'estiu,
podríem dir una mica
prudentment,
i on el podem trobar.
És fàcil de localitzar
les tendes?
Sí,
en principi aquí a Tarragona
es pot trobar
les cases de discos
més importants,
també a Reus,
etcètera,
i començarem a moure-ho.
Com és un disc
que l'han fet lentament,
també ens plantegem
que no cremarem
la promoció
també per disfrutar-la,
perquè venir aquí
i xerrar amb tu
és un plaer,
i aquests plaers
els anirem també...
No és com un disc de pop,
no és una qüestió
com una setmana
hem de cremar tot,
perquè tant,
tots els que estem implicats
fem quatre o cinc feines alhora,
totes relacionades amb la música,
aleshores ens prendrem el temps,
perquè tampoc és
de rabiosa actualitat,
aquest disc.
Tindrà el mateix sentit
d'aquí uns mesos,
i al Nadal
en parlo amb una altra ràdio,
doncs perfecte.
No arribareu a número 1
de les llistes d'èxits, eh?
Bueno,
potser arribarem al número 1
en el cor d'algú,
que és el que més m'importa.
Aquí està, aquí està.
Ja per anar acabant l'entrevista,
Conrad,
com a curiositat,
ja ens has deixat en algun nom,
però què escoltes
de música?
Fins i tot,
si ens poguessis dir alguna cosa,
doncs que ens sorprengui.
Vostè el tipus de música
més estrany
que ens podem imaginar
que puguis escoltar.
No,
si la música és estranya,
però tu no estàs preparada
per entendre-la,
és el mateix.
L'estranyesa no està
en la música en si,
sinó en qui l'escolta,
i la bellesa és el mateix.
Un dels pianistes
últimament
que m'ha impressionat molt
és un pianista suec
que es diu
Esbjorn Svensson.
I després,
com a grup,
curiosament,
també un grup suec
que es diu
Hedningarna.
En aquest moment
Hedningarna
ja porten bastants anys,
i l'Esbjorn
també funcionant,
i per aquelles coses
de la distribució discogràfica,
un fins fa poc
quasi no se sabia d'ell,
tot i que ja ha tocat
Espanya,
com a mínim una vegada,
i són dos de les...
O sigui,
ara,
sense voler,
estic mirant molt cap al nord d'Europa,
quan tothom mira cap a Àfrica.
Però per què?
Perquè hi ha més producció
d'aquest tipus,
potser,
o simplement,
mira,
t'hi vas deixar cada dia
i hi estàs...
Home,
potser és perquè és on
hi ha més tradició
i molta intel·ligència,
diguem-ne,
els països freds,
per una qüestió
que tenen un clima
que ens envegen a nosaltres,
ells estan bastant més
en un punt tancats,
en un confort,
que si no es tornen
del tot majares,
en aquesta interioritat
i en aquest confort
creen bastant.
nosaltres és més fàcil
que ens dispersem,
en un dia molt bonic,
de sol és més fàcil
anar a la platja
que posar-se a pintar
o a composar.
Jo al nord d'Europa
des de sempre
he mirat cap allà
perquè hi ha una densitat
i amb tot
ens porten
dècades
de funcionament polític,
doncs moltes vegades
també ens porten
bastant d'avantatge.
L'anglosaxó
ens venen
que té unes qualitats
que no sempre és així.
Al nord d'Europa,
solament Dinamarca,
en jazz,
no ens ho acabaríem
i Suècia
és tremendo
en aquest moment
a tots els nivells,
tant de música culta,
entre cometes,
com de música popular
com de jazz.
El triangle
de les tres músiques
a Suècia
en aquest moment
és el primer món
per mi.
Doncs Conrad Sator,
estem ja fora de temps,
ens queden 20 segons
i entren les notícies.
Gràcies
per venir a presentar-nos
l'anyo del despertar,
que esperem,
com deies tu,
que sigui una cosa
dilatada
i que perduri.
Segur que sí.
Gràcies per obrir-nos
una miqueta més
als horitzons.
Gràcies per rebre'ns.
Gràcies.