Ara mateix passen 26 minuts del punt de les 6 de la tarda.
Seguim a la sintonia de Tarragona Ràdio amb més continguts.
Avui no podem parar.
Ens queda per davant encara en aquesta tercera hora
explicar-vos les novetats cinematogràfiques
que entraran demà a la cartellera.
Serà amb la secció que ens condueix Àlex García
a Cafè Cinema d'aquí uns minutets.
Però primer tenim pendent una entrevista musical
d'un dels protagonistes d'aquest cap de setmana.
El vam veure fa poquet al Teatre Auditori de Caixa Tarragona
acompanyant, de manera podríem dir excepcional,
com a convidat de luxe, a la Txell Sust.
I ara el podrem veure a ella.
Simplement jo diria que es vindrà sol,
amb la seva guitarra, una guitarra una miqueta estranya.
Serà dissabte a dos quarts d'onze de la nit
al Teatre El Magatzema,
dins d'una gira que ens aportarà a Tarragona
diferents artistes que tocaran això en un format més acústic.
Es diu Amadeu Casas i el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Amadeu, bona tarda.
Hola, bona tarda, bona tarda.
Bona tarda. És veritat això que vindràs tu solet aquest dissabte?
No, no és veritat, no.
Vinga, ja, primera...
Vinc d'acompanyat.
Sí? Explica, explica, si t'ho deixo.
Jo ja ho sabia, Amadeu, però dic que m'ho expliqui ell.
Digue'm, digue'm.
Vindré acompanyat per l'Artur Regà del Contrabassi
i el Ramon Escaleu al piano.
Home, així serà un lujo això.
Sí, jo crec que sí.
És una formació de músics, bueno, de prestigi...
Tenen gran prestigi dins del món de la música
i penso que sortirà un bon concert.
Espero que sigui maco.
Quin estil de música farà?
Sabem que estàs enganxat al blues...
Bueno, el meu és el blues.
Sí.
Jo tot el que faig és a partir del blues o cap al blues.
Aleshores, amb aquesta excusa,
presentarem el disc, l'últim disc que he editat,
que es diu estrictament personal,
però en aquest format acústic, diríem, més íntim amb instruments.
Jo portaré...
No hi hagi guitarres elèctriques,
portaré una guitarra acústica i el dobro,
aquella guitarra de ferro que ja m'heu vist alguna vegada per aig.
I farem el repertori adaptat a aquesta formació.
La qual cosa, jo crec que la gent que li agrada la música
més despullada, diríem, sense efectes,
espero que disfruti,
que ens ho passi bé com nosaltres ens ho passarem.
De fet, aquests músics que t'acompanyaran
col·laborant també en l'estrictament personal,
en aquest treball discogràfic, no?
No.
Són especials per directe.
No, és la primera vegada que farem això.
No heu estat mai junts, vosaltres tres?
Sí, hem estat junts, però en altres històries.
L'estrictament personal, no.
L'estrictament personal ho vaig fer amb la meva formació habitual,
que és amb una formació de...
S'ha tallat?
No?
Hi som, hi som.
Ah, sentia un pitu i dic...
Sí, ja passa, tu no fas escassa.
Jo no pateixo.
El disc està gravat en formació de quartet,
en el que jo soc el guitarrista i la veu,
i llavors hi ha un baix elèctric,
que és el Santi Urso,
el Freddy Ward, que és el pianista,
i el Casper Sanchal, la ballaria.
En aquesta ocasió,
amb l'excusa de fer-ho acústic-acústic,
hem volgut donar una mica la volta,
i vindrem com això, amb l'Artur Regada,
que és precisament el contrabagista
que va tocar amb mi amb la Txell l'altre dia
aquí a l'Auditori de la Caixa de Tarragona.
Sí que ja l'havíem vist també amb la Bella Dixieland, no?
Sí, és de la Bella Dixieland,
i a més a més estem junts amb l'Augusta Ratz i ell,
amb el Tandor i l'Enoir, aquell altre projecte.
Aquesta setmana, si heu vist el programa
Alguna Fronter, vam sortir allà tocant.
I després el pianista, el Ramon Escaler,
que també havia estat a la Bella Dixieland,
i que també havia tocat amb mi
amb l'anterior projecte que es deia Blusogogó,
i que ara actualment port,
dirigeix, entre altres projectes,
la Big Band,
la Latin Big Band de Manresa,
i que són músics d'un pastís excepcional.
I et bebeixo de tocar
amb aquest format més acústic?
Sí, m'encanta.
Com serà el concert?
Concerts en solitari,
com has dit-ho abans,
acompanyat només amb la meva pròpia guitarra,
ja en faig.
Però en aquest cas,
jo penso que és un luxe
poder compartir l'experiència musical
amb aquests músics,
i em donarà més riquesa,
i a més els temes no són tan...
no són blues clàssic, diríem,
se m'aparto una mica,
hi ha més balades,
hi ha cosetes així,
que penso que guanyen riquesa,
tocats amb format,
tenim aquest format a trio.
I les altres vegades que ho hem fet,
encara que no hem sigut amb el Ramon
i amb l'Artur,
ha funcionat molt bé,
queda molt bé,
i espero que aquesta vegada
quedi millor.
Comentaves que,
en fi,
no sé si és dir que portaries
les dues coses,
el que sí que hem sentit
és que portaries un instrument
que es diu dobro,
que comentaves que és la guitarra
amb un arrasonador metàl·lic,
amb una guitarra,
ni diem guitarra,
perquè és el que sembla,
que d'entrada ja xoca,
què té d'especial?
Sembla més estrany
del que és en realitat.
El dobro és una guitarra,
de fet,
és una guitarra
que va sortir
a la dècada dels anys 20
quan les guitarres
encara no tenien amplificació,
quan no hi havia
els amplificadors elèctrics.
Aleshores,
la guitarra en els orquestres
no se sentia,
i llavors ja va haver
uns luties hongaresos
que vivien als Estats Units
que van idear una sèrie d'instruments
que en lloc de ser
l'arrasonador,
que és el forat
de campana acústica
que fa l'instrument,
la guitarra que fa
el violí amb aquelles efes
o el contrabaix, etcètera,
ho van idear
amb un arrasonador metàl·lic.
Clar,
és cert que el metall
provoca un so més alt,
però al mateix temps
més estrident,
amb la qual
aquella dolçor
que tenen segons
cinc instruments
es perd.
I la guitarra va ser
l'instrument
que més es va utilitzar
i que va quedar
relegat de seguida
i no va tenir èxit.
De manera
que els negres
la van poder comprar
més barata,
es compraven més barata
un dobro
que una guitarra.
Mira-te'l, sí.
I per això
ja em sóc característic
de l'ús
que és un dobro.
I que normalment
el dobro
és un instrument
dur de tocar,
és més dur
que una guitarra,
i s'utilitza molt
per tocar més light.
Jo, per exemple,
faig servir
un coll d'ampolla,
un coll d'ampolla tallat
que me'l poso en el dit
i el fas lliscar
per les cordes
i aconsegueix
aquest efecte
típic del blues
o que també es fa servir
molt en música hawaiana,
etcètera.
Aquests glissandros
que les notes
no són clancs
sinó clancs,
aquesta mena lliscar
és així com toco el duro.
I és mono,
és un instrument
molt de lliscar
mira com el del Mar-no-o-flet.
I a la portada
del Brothers in Arms
és aquell instrument.
I a més
que és que fas bé
d'explicar-nos aquesta història
perquè el relacionem
una miqueta
amb aquest estil
amb el blues
sembla que hi vagi bé
i és pel que dius tu,
no?
Per aquest arrel negre
històric
que hi ha al darrere.
Sí.
Déu-n'hi-do.
Així toques
amb un coll d'ampolla.
Sí.
Això és estàndard
però el tu has fabricat tu.
No, me l'ha fet,
me l'ha fabricat jo.
Molt bé.
Però, bueno,
és a dir,
l'origen era així.
La gent,
el nom anglès es diu
bottleneck,
que és un coll d'ampolla.
Sí.
I fa servir per això,
per tocar aquesta tècnica.
Hi ha gent que fa servir
ganivets,
agafava un ganivet
i ho feia lliscar.
Hi ha gent que fa servir
un tros de canonada,
un tub de cerf.
I de això,
evidentment,
al llarg del temps
s'ha comercialitzat
i a les botigues
d'instruments
pots trobar
un bottleneck
d'aquests fabricat
ja amb vidre especial,
però ja me'ls fabrico
amb ampolles
perquè em sonen millor
i a més a més
són més barats.
i emull el coll
de l'ampolla,
el parteixo,
el poleixo una mica
per no tallar-me
i cap endavant.
I són molt delicats
perquè el deixes allà
sobre una tauleta
i el cau a terra,
pam,
t'has quedat sense ditxo.
I sempre em porto
tres o quatre
i sempre em porto
un de metall
per ser el cas pitjor
que se me'n trenquin tots.
Ha de ser un poema
anar a prendre alguna cosa
amb tu perquè,
què,
demanes la cervesa
i després t'em portes.
T'emporto l'ampolla.
No, no, no,
no me l'emporto
perquè no serveixen totes.
Això,
digue'm, digue'm
de quin tipus
per curiositat.
Les de cervesa
no serveixen.
Jo faig servir
rioja.
Mira,
denomina el seu d'origen, eh?
Home,
i tant millor
perquè també té la funció
de primer
et beus el dinet
i és bo el millor
i després aprofites l'ampolla.
Doncs ja ho sabeu, sí.
Han de ser d'aquest coll.
No poden ser les de,
per exemple,
al Penedès no van bé,
que són triangulars els colls.
Han de ser cilíndrics.
Llavors el coll de rioja
si el tens present
és cilíndric
i després s'eixampla, no?
Aquests són els que em van dir.
Doncs ja ho sabeu,
dissabte ve l'Amadeu Casas
a Tarragona.
Si després del concert
voleu anar a sopar amb ell,
home,
la conversa la teniu assegurada
però preneu una bossa gran
perquè potser us farà
que arruplegueu l'ampolla
cap a casa d'estranquils.
Molt curiós això
que explicaves.
Amadeu,
ja per anar acabant
que estem en hem fatal
de temps avui.
Escolta,
has col·laborat
amb moltíssima gent.
No ho sé,
per dir-ne alguns
que més o menys en sonin,
doncs amb la Big Mama,
com deies abans,
amb l'Augusta Ratz
i la Txell Sust,
amb el Dani Nelo,
amb el Ju Carrera.
Amb qui et falta col·laborar?
Amb qui t'agradaria?
Ui,
amb qui m'agradaria?
Moltíssima gent,
dels que encara som vius.
M'agradaria molt.
La sort que he tingut
és que amb la gent d'aquí
i d'aquí a casa nostra,
els que ens dediquem
al blues
d'una manera seriosa,
vull dir que no és
una cosa ocasional
perquè molta gent
ha tingut un grup de blues
i després en van cap a altres llocs.
Moltíssima gent
passa pel blues
un moment o altre
de la seva carrera
perquè és,
jo penso que és un pas obligat
perquè és la música,
de fet,
és la música més important
del segle passat,
és la que ha marcat
els altres estils.
Des del blues
han sortit el jazz,
el rock and roll,
etcètera,
etcètera,
hip-hop i tot això
tenen una base
que està per allà.
I he tingut la sort
de col·laborar
amb els millors,
amb l'Augusta Ratz,
amb l'Anne Nelo,
etcètera,
etcètera,
i el que m'agradaria molt
és que hi hagi més ocasions
de tocar
amb blues mans de debò.
I he tingut la sort
de tocar, per exemple,
amb Lluís Anarret,
amb Philip Walker,
amb la Big Time Sara,
etcètera,
amb moltíssima gent
que han anat
venint per aquí
i que han vingut sense banda
o col·laboracions
ocasionals.
I la veritat
és que és molt enriquidora
l'experiència
de poder tocar
amb gent de fora,
perquè és la seva cultura,
te la transmeten
una mica,
encara que sigui
per unes hores.
I també és bo
copsar que
no estem tan malament
els musicis
que hem hagut de prendre
amb discos
de 33 revolucions.
perquè, clar,
quan nosaltres vam començar
no hi havia ni vídeos didàctics,
ni hi havia tantes actuacions
com actualment.
Ara ja agafes l'agenda
i dius
bueno,
no em vaig avui, no?
I encara menys
d'aquest estil de música,
de blues, no?
Encara menys d'aquest estil
de música.
la feina que teníem
per trobar discos
en aquella època, no?
I veus que, bueno,
que la nostra passió
per aquest estil
ens ha portat
a intentar millorar
i aconseguir
un cert nivell
sense pecada,
falsa modèstia,
és, jo crec,
que està bé.
Està bé,
és correcte.
La gent quan ve aquí
es queda sorprès
que en un lloc
tan...
molts americans
no saben ni on està Espanya
i per molt menys
Barcelona, no?
A mi els sona
per les Olimpíades.
però quan venen
per aquí a Catalunya
i veuen que hi ha músics
que els poden donar
la rèplica
i tocar el seu nivell
amb certa comoditat
els queden sorpresos
i això és molt agradable.
Saps què m'ha passat
pel cap ara
que deies això
de gent de fora
que segurament has col·laborat
amb músics, doncs, això,
nord-americans
i de fora, vaja,
i que es deuen haver quedat
amb la idea aquesta
de l'ampolla
i els veig com a bojos
intentant aconseguir Rioja
als Estats Units?
Ah, sí,
moltes vegades.
Jo ja t'ho dic
que em porto vàries
i normalment els hi regalo
perquè se'ls enduin
però ells ho fan, eh,
o és que clar,
jo no m'hi inventa res, eh.
Això és una tècnica
que no me l'invento jo,
això,
és una cosa que forma part del blues.
El que passa
és que no tothom toca així.
No tothom fa servir
el guatel net per tocar
i molts el compren,
el porten de metall,
alguns el porten de bronzo
i llavors els dic,
mira, aquest el faig jo,
però se'ls em porten
els hi fa il·lusió.
No, dius, hòstia, mira,
aquell de les ulleres m'ha regalat
Aquell de les ulleres.
Un que és l'enfolle
que se l'ha fet ell, no?
Sí, perquè no saben mai dir,
els americans no saben mai dir Amadeu.
És que és difícil, eh?
És difícil.
Amadeu, és difícil.
Sempre busquen apodos,
que si el guitarment,
que si el tu,
no és el nombre,
però Amadeu no ho diu mai,
perquè li costa molt.
Doncs Amadeu Casas,
recordem que estaràs dissabte
al Teatre al Magatzem,
junt amb l'Hortur Regada
al contrabaix
i el Ramon Escalé al piano.
Tu, tocant aquesta mena de guitarra
que recordem es diu Dobro.
Dobro.
Dobro.
Són les inicials
dels que la van dissenyar.
D'Opera Brothers.
Do.
La primera síl·labada
de D'Opera i del Brothers.
Dobro.
Mira que hi ha curiositat el nom, no?
Mhm.
Sí, sí.
Hem de parlar de l'Hortur Regada.
Escolteu una cosa,
a mi em fa molta il·lusió
anar a tocar al Magatzem,
que no hi ha estat mai.
Bueno, hem parlat
que és molt mono,
que és molt així,
molt acollidor.
Sí.
I, bueno,
espero que vinguin
molta il·lusió.
A més a més,
presentar aquest projecte
en aquest format
és una experiència
que per mi
és molt enriquidora
i penso que serà un...
Espero que sigui un bon concert.
Nosaltres no hi faltarem,
allà estarem.
Amadeu, moltes gràcies.
Gràcies.
Ei, canto en català, eh?
Ah, què vols dir?
Que això no és gaire normal?
No.
Els temes que faig
els faig en català,
són temes de composició pròpia
i no és un concert,
diríem,
de blues...
És un concert estrictament personal.
És un concert estrictament acústic,
ara, sí, sí.
Doncs mira,
ara que m'has dit això,
ja deia jo,
dic-me,
falta una pregunta,
una pregunta que faig sempre.
Quina és la cançó
en què ens hem de fixar
quan vinguem al concert?
La teva preferida,
la que quan la toquis
la gent pensi,
ostres,
aquesta és la que va dir
a la ràdio.
Una que li tinguis especial carinyo.
Se'm fa difícil.
Saps per què se'm fa difícil?
Perquè el dir que realment
no és...
L'estrictament personal
no és només un nom.
És real.
És un disc fet
amb molt de carinyo
entre els meus amics i nosaltres.
les cançons estan fetes per mi
i per la meva dona.
Algunes d'elles
estan dedicades
als nostres fills
i hi ha algunes
que són especialment
tendres, no?
Les dels fills,
sobretot,
el Joan i la Maria.
Aquestes dues
són les,
poder,
les que hi ha
provocant més sentiments,
no?
I poder,
la que més enganxa
és el Mar de Dubtes
que és,
també és una cançó molt mona,
una mica més rítmica i tal.
El single.
Podria ser el single.
Si vés a un single,
sí,
segurament aquesta.
Molt bé,
Amadeu,
doncs com et deia,
allà ens veurem dissabte
a les dos quarts d'onze
al Teatre El Magatzem.
Fins aviat,
gràcies.
Gràcies a vosaltres,
una bona abraçada.