Faltant 10 minuts només per arribar al punt de les 5 de la tarda, déu-n'hi-do, com passa el temps?
I tenim molt poquet temps, però ja l'exprimirem al màxim.
La qüestió és que volem, abans de passar al punt de les 5, i si convé, després i tot,
parlar amb una de les formacions que aquests dies donaran tomets per Tarragona i també estaran en locals tancats.
Són la Pixi i Dixi Van, una formació que fan dixilànica, de fet són del camp de Tarragona,
que això sembla una mica estrany, perquè no hi veniu d'anar borleans, ni teniu la pell negra, res.
Del camp de Tarragona.
Som tots del terreno, com si diguéssim.
Del terreno.
Uns més morenos que altres, però...
El que és del terreno és el Carles Borràs, i el que diu que no està gaire moreno, de fet, és el Sisko Lider.
Bona tarda, però a la Pixi i Dixi té un idó a la gent que sou, no?
Sí, bona tarda.
Doncs a la Pixi som 7.
La formació és trompeta, clarinet, sexual, trombó, tuba, banjo i bateria.
Has anomenat dos instruments, és que aquí intentarem conèixer una miqueta també aquesta música,
la música dixilàn, conèixer-la més de prop.
Has anomenat dos instruments que potser són imprescindibles, el clarinet i el banjo?
Evidentment.
O es pot fer l'exilàn sense això?
Sense clarinet? Impossible.
Impossible.
Clar, he d'escombrar cap a casa també, si no m'acabo sense feina.
Ah, que ets tu?
El Sisko toca el clarinet.
Sí, senyora.
Que també és estrany trobar algú que toqui el clarinet, perdona que t'ho digui.
Perquè tu que ets d'aquells que de petits a casa et van dir què vols estudiar de música.
Normalment la gent diu el piano o la guitarra.
Home, però també som un col·lectiu bastant gran de gent que ens dediquem a aquests instruments menys convencionals
i que doncs te permeten acabar tocant en un grup i no tant com per exemple igual el piano que te quedes a casa
una miqueta més sense poder exprimir o treure-li suc a poder tocar en grup.
De guitarristes ja n'hi ha pertot arreu?
A més a més fan falta.
Guitarres, pianos i violins n'hi ha molts, que ja està bé, però després instruments de vent, com més n'hi hagi millor.
Trompetistes, tubistes, perquè d'aquests n'hi ha molt escassos, n'hi ha molt poquets,
doncs que s'animi la gent que vulgui tocar algun instrument.
N'hi ha pocs però es fan notar, perquè vull dir, si tu tens un veí que està prenent a tocar la tuba,
ha agafat, no?
Què toques tu, Carles?
Jo el saxo.
Bé, això ja és més convencional.
Sí, n'hi ha més, de saxos n'hi ha més.
Quant de temps fa que funcioneu, la Pixi Dixi?
Doncs la Pixi fa l'any que ve farem 10 anyets ja, rondant per aquests mons.
Bueno, això potser us ho pot clarir més el Carles i fa 3 anys que estic amb la formació,
perquè també dic que ha passat tota una sèrie de gent també, a part de nosaltres, pel grup,
que també han contribuït a fer una miqueta d'història.
Carles, 10 anyets, 7 personatges que han anat canviant, com deia el Sisko,
i 10 anyets que us heu dedicat a fer aquest tipus de música, no heu canviat en cap moment, no?
No, no, tot i que tots, o sigui, principalment, més que res, som músics,
i tothom toca amb altres formacions i fem de tot, cadascú amb altres,
des de música clàssica fins a tocar el que convingui.
Però sí, sí, 10 anys tocant Dixi, allà em convingui.
Per tant, toqueu tot tipus d'estils musicals?
En quin nivell, personalment, posaríeu aquest tipus de música?
La música Dixi, és la que més us agrada, la que us va millor?
És una música que potser t'amarca molt.
Comences a tocar DixiLand i a poc a poc comences a viure aquesta mena de món,
comences a empapar-te una miqueta de la història del DixiLand,
comences a sentir històries que fan que t'avagui calant els ossos.
Sí, de fet, de cara al qui ho escolta, és una música molt animada i molt...
Sí que entra, no? Suposo que de cara als que toqueu, també.
Sí, de fet, és la millor manera d'entrar al món del jazz.
És el jazz més tradicional i, per tant, si s'ha de començar per algun lloc,
s'ha de començar per aquí.
I a partir d'aquí, pots anar complicant la vida,
fins arribar al jazz més complicadet, que ja no entra tan bé.
Però també entra, també entra.
Així és veritat, això que hem llegit i que, de fet, estem dient
que la música DixiLand és el jazz més tradicional.
Sí, sí, sí.
I que va sortir de Nova Orleans.
És una veritat com un temple.
Sí.
A nivell tècnic, vosaltres que, a més, toqueu, com deia,
altres estils, és fàcil tocar aquest estil de música?
Té les seves complicacions.
Doncs requereix una miqueta abandonar una miqueta els estàndards
i una miqueta deixar-te anar, posar-te a improvisar.
La música DixiLand és molt improvisada.
Hi ha un tema central i llavors cada músic comença a anar-se'n de l'olla,
diguéssim, entre cometes.
I això, doncs, requereix una miqueta de poder-te abstreure.
I el ritme, que té un ritme especial, això?
Sí, es marca...
O sigui, és el mateix que la música clàssica, però completament al revés.
Oh, què vols dir?
Ai, que m'espanto.
A veure, a veure, expliqueu-ho pels profans, eh?
A veure, diguéssim que es marquen els contratemps o les síncopes.
Què vols dir, jo? Que normalment es fa l'un, dos, tres, quatre...
Exacte, o sigui, en música clàssica es marcaria l'un, el tres,
i tornaríem a l'un, són els temps importants, l'un i el tres.
I amb el jazz són el dos i el quatre.
Aquests són els temps importants.
I és on van els accents, es desplaça tot.
Per entendre-ho així una miqueta fàcil,
on veus tota la gent fent així amb els dits quan escolten música,
jo, marcant una miqueta el swing aquest que porta implícit la música.
Mira, molt bé.
Sí que és veritat que se te'n van els dits, no?, quan escoltes fent així.
Sí, ara has d'utilitzar la paraula swing i és una altra de les coses
que els que ens ho mirem des de fora ho tenim una mica liat.
A veure, fins on acaba la música d'Ixil·lana on comencen altres estils com el swing
o després el que seria un altre tipus de jazz?
Una miqueta...
O està tot barrejat i s'accepta tot?
Està una mica barrejat, però, per exemple,
per intentar-ho diferenciar d'una manera bastant tosca,
però que es pot entendre bastant bé,
podem associar el d'Ixil a les bandes aquestes més petites de carrer
amb una formació reduïda de 6-7 persones
i el swing el podem associar més a big bands,
bandes amb una secció de vents molt potenta
i amb bastant més personal.
I a part, si sents el ritme,
sents un ritme d'Ixil·lana i sents el ritme swing,
el swing és molt més ballable
i el d'Ixil·lana és més... com una marxeta.
Ah, de tenir molles als genots.
Sí, això de fet,
si seguim el jazz de manera cronològica,
ho ha marcat el temps,
començaments del segle XIX,
o començaments del segle XX, era.
Començaments del segle XX, jo això del...
Jo no hi era, no ho sé.
Ja hem canviat, Carles, hem canviat ja.
Sí, hem canviat.
Sí, ja una mica.
Doncs es feia d'Ixil·lana,
després es va anar evolucionant
i després va començar...
bé, després d'etapes entremig,
que tampoc no cal anomenar-les,
va començar el swing,
les grans bandes aquestes,
que deia el cisco, les big bands,
i són processos naturals
i després, a l'actualitat,
s'abarreja tot bastant.
O sigui, una banda de Dixil·land
no fa...
Només Dixil·land també afegeix coses de swing,
afegeix coses de funky, fins i tot.
Sí, no?
Que també hi ha barrages aquestes.
Que sembla estrany,
però, clar, com que tot això,
a l'època original,
no existia encara,
però avui en dia,
doncs, tot això ja ha existit
i, per tant, els músics ho anem afegint,
anem enriquint.
Doncs, si us sembla,
falta molt poquet temps
per haver de connectar amb les notícies,
així que, tranquil·lament,
acabem d'escoltar aquesta peça,
que veu dir el títol?
St. James Infermery.
Molt bé, també un clàssic,
perquè ara us ho preguntaré després,
si és possible innovar
o continuem amb allò de fer estàndards?
Ara us ho pregunto.
Acabem d'escoltar la Pixi Dixil·land,
perquè són ells.
Connectem amb les notícies
i continuem parlant sobre música Dixil·land.
d'escoltar la Pixi Dixil·land,
de la Pixi Dixil·land,
de la Pixi Dixil·land.
d'escoltar la Pixi Dixil·land,
d'escoltar la Pixi Dixil·land.
d'escoltar la Pixi Dixil·land,
de la Pixi Dixil·land.
d'escoltar la Pixi Dixil·land,
d'escoltar la Pixi Dixil·land.
i playlist Espai no puc editar la Pixi Dixil·land,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, en principi el que es toca són estàndards, no tens per què fer temes nous si ja existeixen i a més a més són bons, són perfectament vàlids i a partir d'aquí cada grup li posa el seu segell particular.
A l'hora de fer els arrenjaments, cada grup intenta sonar d'una manera particular perquè l'identifiquis.
Sisko, quina és la teva cançó de dic si preferida de tota la història de la humanitat?
Ai, ai, doncs...
Ves-t'ho pensant, eh, Carles?
Un dels temes preferits és precisament el St. James Infirmary, que és un tema molt visual, no?
Te permet tancar els ulls mentre l'estàs tocant i t'imagines, doncs, la típica processó d'enterrament del barri de Storyville a New Orleans.
Que hi heu estat, en el Barleams.
Doncs no.
Ai!
Doncs mira, eh, ho teniu com a pendent, això.
Sí, sí.
No ens faria res, no?
No, no.
Carles, i tu, el teu tema preferit?
És que és una pregunta difícil de respondre.
Jo, de fet, m'ho passo bé tocant qualsevol dels temes que toquem.
Però si hagués de triar un tema preferit, doncs els que fa menys temps que toquem.
Bé, que al final els avorraixes una miqueta, no? De tu i em deixem.
Sí, bé, són nous i llavors tenen una altra...
Te permeten fer jocs nous i improvisacions noves i provar, arriscar-te una miqueta més en coses noves.
Molt bé. Continuem parlant.
De fet, el Sisko ha tret un tema que jo us volia preguntar,
perquè jo sempre he sentit a dir que, bé, que la música d'Excel·land es feia servir molt a Nova Orleans per als enterraments.
que a l'anar cap al cementiri tocaven alguna cosa trista i després al tornar alguna cosa alegre.
Com anava això?
Així.
Així tal qual.
Sí, sí.
Sí? A veure, així m'han informat bé.
Bé, ells consideraven que la persona havia passat una millor vida,
per tant, quan s'havia acabat l'enterrament, doncs, era una festa digna de celebrar.
I per tant, se tocaven temes molt alegres, divertits.
Estaríeu d'acord amb aquesta filosofia?
Jo, de veritat, no m'ho implantegen mai, això.
És que jo trobo que és molt bona idea.
Home.
I vaja, que aquí no estaria mal que ho fessin, no, això?
No, no, estaria bé.
Sí, jo, de fet, com a filosofia, jo que penso que la millor vida és ara i aquí.
Ni demà.
Ja, ara mateix.
Ara mateix.
Ni ahir ni demà, avui.
És que s'està a gust aquí, eh?
Sí, sí.
Els estudis de Tarragona Ràdio s'està molt a gust.
Parlem de la Pixi Dixi Van.
Vosaltres ja, de fet, no és la primera vegada que participem al Festival Internacional de Dixi de Tarragona, no?
De fet, són uns clàssics ja.
La gent ja us coneix, ja us saluda pel carrer.
Eh, tu, de saxo.
Quants anys fa que esteu participant?
Doncs, si no recordo malament, els dos primers no van participar.
El primer perquè no existíem i el segon perquè estàvem molt verds.
Doncs mira, vuitanyets.
Vuitanyets, pim-pam.
I, de fet, es deu agrair perquè teniu moltes ocasions de tocar.
Festivals de Dixi, per aquí no n'hi deu haver gaires.
I és un tipus de música que sí, entra molt bé, però potser costa de programar, no?
Segons en quin lloc.
No, no massa.
A veure, de festivals de Dixi no n'hi ha...
Que jo sàpiga, només existeix aquest.
En tot l'estat.
Però després el Dixi es pot programar perfectament en festivals de jazz.
També hi té cabuda, diguéssim.
I a partir d'aquí, doncs, fins al concert de festa major de qualsevol poble,
hi pots posar un concert de Dixi i queda bé tot arreu.
Per tant, tenim una gent d'apartadeta aquest estiu?
Com ho tenim?
Diguéssim que no ens queixem.
No us avorrereu, no?
No, no, que va.
Feina sempre n'hi ha.
Sí, escluqueu triomfat.
Heu...
Us heu inaugurat, diguéssim.
Heu actuat aquest matí, em sembla, no?
Sí, sí, i tant.
Com ha anat, com ha anat.
I hem fet una actuació bastant divertida, que és anar amb aquesta nàrria de cavalls.
Què és això? Perquè jo ho he llegit al programa i encara estic intrigada.
Què és això de la nàrria de cavalls que, de fet, es repeteix avui a dos quarts de set de la tarda?
Sí, sí.
I que m'expliqueu.
Doncs és un carro així bastant mag, com uns cavalls immensos, que a mi particularment me foten una por.
Són pacífics, però.
Sí, sí, són pacífics.
El que passa és que són immensos i, bueno, doncs, hi posen la banda dalt del carro i, doncs, anar tocant per les carres de Tarragona.
Sí, aquest nàrria, aquest carro, antigament era el carro en què es portava les cerveses al lloc.
O sigui, era el carro que transportava els barrils de cerveses.
I ho patrocina, precisament, una marca de cerveses.
De cerveses.
I, a més a més, l'alcohol i el jazz, en principi, és un dels mites, la nit, el jazz, l'alcohol, que va tot bastant lligadat.
Bé, em sembla que l'alcohol i els músics hi ha, músics en general, ja.
Com a mínim, el mite encara existeix.
Després, a l'hora de la veritat.
Ja, escolti, que aneu vestits d'alguna manera especial, perquè jo us imagino dalt d'aquesta nàrria, no?
I, com a mínim, una mica d'uniforme.
Molt il·legal.
Bueno, això ja se'ls nota, eh?
Gràcies.
No, aneu vestits d'alguna manera, us veurem disfressats.
No, anem tots entrejats, uns quants amb barret així, tipus gànster, corbata i...
Corbata blanca, no?
Vermella.
Vermella, eh?
Molt bé, molt bé.
I això ha sigut aquest matí, ha anat bé, doncs, la resposta del públic?
Sí, sí.
Perquè això de fer coses al carrer, doncs, el més important és això, que vingui gent, no?
I tant.
Estat bé.
Quan torneu a actuar? Quan us podrem veure?
Però ens podreu tornar a veure i sentir el dissabte a les 5 de la tarda al magatzem de la cooperativa i el mateix dissabte a la nit us podem animar a un sopar a una pizzeria de Tarragona.
Que es diu?
Que es diu?
De Nicola.
De Nicola.
Positivament, sí.
De Nicola.
Sí, sabem en quin carrer estan?
Sí, al carrer Comte de Rius, a les 21.30, dic-s'ho pa.
Molt bé, per tant, allò... al carrer ja no hi torneu a estar.
No.
Ara ja ens hem de tancar en un local per veure-us.
Valdrà la pena, doncs, veure aquesta Pixi-Dixi-Van, una formació del Camp de Tarragona, com us dèiem.
De fet, esteu entre Reus, la Selva...
Reus, Valls, Tarragona, la Canonja, la Selva...
Riudoms.
Riudoms.
Lo bo i lo milloret, eh?
I tant.
De cada casa.
La Pixi-Dixi-Van, que si em permeteu acabem amb aquest tema vostre.
Què és això?
Royal Garden Blues.
També un estàndard, suposem, no?
Per si no te la vostra manera.
Doncs, Sisko Oliver, Carles Borràs, moltíssimes gràcies.
Per venir-nos a presentar la vostra formació, per anunciar-vos, doncs, el que estareu fent aquests dies de Tarragona.
I m'han dit que heu gravat un CD.
Ja fa cosa d'un anyet, vull dir, jo també acabo les notícies en retard.
Un CD que es diu New Orleans i que podem trobar fàcilment?
Sí, als nostres concerts.
Doncs ja ho sabeu, eh?
A l'acabat del concert.
I abans d'acomiadar-nos, doncs, tothom que en senti i tingui de Tarragona i de...
i dels voltants de Tarragona i que tingui ganes de sentir música, que baixi o que vingui a Tarragona i que participi del festival.
Sí, perquè, de fet, cada dia ara hi ha, i a qualsevol hora, es poden trobar aquí un pollo armat, no? Com se sol dir?
Sí, sí.
Doncs, Carles, Sisko, moltes gràcies, molta sort.
A tu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.