Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, una formació que portem més de dos anys de treball,
que vam començar simplement veient-nos i tocant pel desig de tocar junts,
i a poc a poc es va anar configurant l'estil que presentem, l'estil i la sonoritat del grup.
En fet, vam començar sent més gent i a poc a poc s'han anat quedant els que teníem unes idees i un desig i una noció del treball semblant,
i un neguit de recerca cap a la sonoritat que oferirem al magatzem.
Aquesta mateixa nit, eh?
Aquesta mateixa nit.
Escolta, i qui sou, doncs?
Bé, al piano hi ha el John Style, un senyor que toca molt bé, a veure, és que no...
És que clar, què hi ha de dir?
Sí, què hi ha de dir?
Sí, és que...
I llavors a la bateria el Quim Soler, que el seu nom, a veure, és un altre referent a nivell del jazz català,
que tenim la sort, doncs, que també de tant en tant es deixa caure per les contrades i, doncs, mira, s'havia d'aprofitar.
I l'heu pescat per la vostra causa.
Sí, sí, sí.
L'heu fet a debte.
Sí, mira, viu a la selva, però està entre la selva i Barcelona.
O sigui, també és professor al Liceu.
Perquè sou tots músics o viviu tots de la música, em sembla?
Sí, sí, sí.
Bé, barregem música i pedagogia, o sigui, al final tot és el mateix, tot és una manera de fer música.
Depèn de la quantitat d'energia que dediquis a una cosa o a l'altra i, en aquest cas, cap a la música, dediquem molta, més de la meitat de la nostra energia vital.
Déu-n'hi-do, i comentaves que, de fet, els tres components que us heu quedat amb Hot Trio heu trobat com un estil,
una sonoritat, podríem dir, única, no?, com allà consolidada.
Com és aquesta sonoritat? A què sona, Hot Trio?
Hem anat buscant, sí, hem anat buscant els referents, cada vegada hem anat tirant més enrere, els nostres referents.
Hem anat tirant més enrere, més enrere, més enrere, i ens hem remuntat als inicis de l'època, als inicis del jazz.
Perquè això sí, us poseu l'etiqueta del jazz, sense cap problema.
Sí, bé, és que avui com s'ha d'etiquetar tot, a veure, jo sempre que em dic què fas, jo faig música,
el que passa és que per uns jazz, uns altres faig música.
Però aquí, clar, el producte s'ha d'anomenar una miqueta, s'ha de dir d'alguna manera,
i com ens inspirem, bàsicament, amb el so dels antics combos, de les antigues formacions,
de l'època de les grans bandes, de l'època del swing, abans que comencés el corrent del bebop
i tot el que això va comportar, que ja va derivar cap al jazz modern, estem parlant dels anys 40, 50,
però encara els integrants i els líders de les grans orquestres, tipus Count Bass,
i Duke Ellington, Glenn Miller, s'ajuntaven entre ells i buscaven, i tocaven,
i feien coses, i anaven, i tocaven, i aquesta sonoritat hem anat buscant una miqueta, no?
La sonoritat que el piano adquireix un protagonisme molt important,
la bateria no es limita a acompanyar, sinó que omple i fa l'efecte més percutiu,
i un instrument melòdic, que en aquest cas és el saxo.
Generalment, en aquells casos, també era el saxo.
El que passa és que acostumava a ser saxo tenor,
bàsicament els referents del trio de Lester Young, amb el Nat King Cole al piano,
el Buddy Rich a la bateria, acostumaven a ser amb saxos tenors,
saxos alts, pocs, ja com més agut era el saxo, més arriscat.
I clar, aquí la curiositat d'aquesta formació és que,
inspirant-nos en aquella sonoritat,
l'instrument melòdic, diguéssim, que és el saxo, és el saxo soprano,
que és molt poc usual en aquest tipus de música i de formació.
Però bé, l'he volgut adequar, aquesta formació, aquesta sonoritat, i aquí estem.
De fet, no és la primera vegada que m'arrisco a incorporar el meu instrument
al saxo soprano amb projectes singulars, per dir-ho d'alguna manera.
I te'n surts, pel que veiem.
La gent no et diu que sona raro.
No, no m'ho diuen, al contrari.
Primer hi ha la sorpresa perquè tothom, a l'hora d'escoltar alguna cosa,
ja té unes referències i uns...
Sí, com uns cànons, uns pitxers, no?
I a més perquè toqueu estàndards o cançons ja fetes, versions.
Sí, tot i que incorporem composicions pròpies,
com després sentirem el carrer de Lleó,
que, doncs, és curiós, aquí el sentireu tocant a mi sol,
que és una melodia que va a idar per tocar saxo sol,
però per aquesta formació l'hem adequat.
I bé, el piano fa una funció, la bateria una altra,
i queda una melodia tocada que sembla que estigui sentint
algú que canta, no?
O sigui, a més, el bateria deixa les baquetes i toca la bateria amb les mans,
amb un ritme que recorda el bolero.
I queda realment curiosa.
Per tant, són cançons que potser la gent té más que la gent ja coneix o associa,
però, clar, amb el vostre toc personal, que els hi dona el punt, el punt així distintiu.
Sí, volem, per ser respectuosos amb aquesta música i amb el jazz,
no et pots senyir, no pots copiar,
has de respectar el llenguatge, la tradició, i mirar de ser personal.
Home, de fet, és potser una de les premisses del jazz?
Sí.
Seria una mica la filosofia, no?, d'aquest tipus de música.
La individualitat.
En aquest cas, som tres individualitats, juntes,
unides per una causa comú, que és el Tarragona Hot Trio, no?
Escolta, ja us porteu bé entre vosaltres, ja esteu equilibrats,
no és allò que diguis, va, calla i al del piano, que només te sento a tu.
No, no, no, no.
Hi ha una harmonia, no?
Al contrari, li dic al piano, segueix tocant, que m'agrada molt el que fas,
i ell a mi no em diu mai que pari, al contrari, li agrada i tot,
i s'ho grava, es grava els assajos i després se'ls escolta i els disfruta.
I al bateria no diem, sí, sí, és un plaer treballar, assajar i tocar tots plegats.
I això es respira al nostre concert.
Jo, pel que estàs anant dient, ara parlem, si et sembla,
del concert aquest que fareu aquesta mateixa nit, recordem a dos quarts d'onze,
el teatre, el magatzem, i hi ha molt de lloc per la improvisació, no?
Sí, és tan important com la interpretació d'un tema,
és l'espai d'improvisació, que diguéssim, a veure,
per dir-ho d'una manera didàctica i pedagògica,
diguem-ne que, a veure, avui us parlaré d'una història,
hi ha una història que fa així, i llavors, clar, depèn de les circumstàncies,
del lloc on estàs, de les vibracions que reps de la gent,
i això de les vibracions sembla una miqueta, però bé,
un concert de jazz és un exercici d'interacció.
No pot haver bon concert de jazz amb bons músics i prou.
Hi ha un bon concert de jazz amb bons músics i un bon públic,
un públic receptiu, que es mostri des d'un primer moment amb ganes.
I tot i que a vegades se mostri fred,
la teva feina també és fer-ho venir a la teva i fer-ho participar.
És una festa compartida.
Saps què passa?
Molta gent té la sensació que això del jazz és una mica snob,
és molt cool, no?
És una mica, posi, sí, snob, elitista, no?
Llavors, van a un concert de jazz, doncs, com a perceure i mirar
i fer aquella cara així d'interessant, no?
Això s'està perdent també de part dels músics, no?
Suposo que també és una llança que voleu trencar ja.
Sí, perquè fins ara ha estat tan minoritari.
Bueno, per començar, a veure, el jazz,
la música de jazz va estar prohibida en temps de dictadura.
Ah, en aquest país?
Sí.
Sí?
Sí, en aquest país i en altres.
Sí, en altres ja m'ho pensava.
A Itàlia també, amb el feixisme també.
O sigui, ha estat prohibit,
perquè era una música que havia espai per la llibertat individual de cada músic.
I, ostres, llavors això, fora.
Música de bandes i punt.
A seguir la partitura tots, eh?
Tots al rinament.
Sí, sí, sí.
A seguir i que ningú se'n vagi a los cerros de Ovea.
I ara, a veure, i llavors, clar, va quedar tot molt supeditat a un públic restringit,
un públic que es podia pagar, estar, podia permetre estar en un lloc petit,
pagant quantitats de diner i pagant copes cares per sentir una miqueta.
Clar, ha quedat una miqueta aquesta imatge,
però hi ha gent que té la imatge de tot el contrari,
del jazz com una cosa massa liberal, massa...
Depèn dels referents que tingui cadascú.
El que sí que ha estat una música minoritària per moltes circumstàncies.
a la resta d'Europa, tret d'aquests països que deia, com era Itàlia,
no, al contrari, era una música que, així com aquí a cada poble tenim una banda,
allà hi havia una big band a cada poble.
Músics americans que en la Segona Guerra Mundial es van instal·lar aquí,
van crear escola, i doncs forma part de la nostra tradició,
de la tradició europea, si volem ser europeus.
Ai, potser volem, però vaja, deixem-ho.
Sí, això és un altre tema, ja.
Un altre tema, ja.
Un toc melancòlic, aquest saxo que escoltem, amb aquest tema, Babilònia,
i de fet, aquests temes que escoltarem durant l'entrevista,
i al final de l'entrevista n'escoltarem un de sencer,
al carrer del Lleó, que ja ens comentava el Javier abans,
doncs poden ser una mostra del que sentireu demà al magatzem.
Recordeu a dos quarts d'onze aquest concert del Tarragona Hot Trio,
perquè de fet això va estar gravat.
Explica, explica.
Ara farà un any, el dia que vaig oferir al magatzem,
juntament amb l'Olga Xilinax, els grills de mandarina.
I aquesta és la música que va sonar.
Per tant, també està gravat al magatzem?
Sí, sí, sí.
Podem fer una idea de la sonoritat que té?
Ara farà un any, sí.
Molt bé.
Tot i que aquesta cançó és molt tristona, així molt lenteta,
sí que és veritat que en moltes formacions de jazz,
com a espectador, veus que s'ho passa en bomba a l'escenari, no?
És una mica l'harmonia que dèiem abans entre els músics.
Veus que disfruten.
Això és real o és ja un paper estudiat?
No, no.
O a l'hora que improviseu us aneu sorprenent a vosaltres mateixos?
No, a veure, hi ha una cosa que sona als assajos,
però que mai arriba a sonar fins al moment del directe
i quan hi ha aquella màgia que comentàvem, no?
I aquella màgia depèn de molts factors.
Els factors, doncs, de la receptivitat que notis, del caliu,
de l'espai on toquis, del dia que tinguis.
A veure, és una música molt humana.
No sona mai dues vegades.
El meu saxo mai sonarà dues vegades, igual,
encara que toqués dos dies seguits o el mateix dia.
o sigui, reflecteix una miqueta el teu estat d'ànim,
les teves sensacions, el teu neguit,
tot el que portes, les teves emocions.
La complicitat amb els altres membres.
Sí, sí, sí.
Comentaves abans que hi havia una època
en què fins i tot hi havia aquesta gent que va venir de fora,
que van portar el jazz des dels Estats Units
i que van fer escola.
Com està avui en dia la música jazz
a nivell fins i tot d'escola, enllaçant amb el que tu deies.
Hi ha molta gent que volia aprendre a tocar aquest estil de música?
Sí, sí.
Ara ja ha canviat totalment.
O sigui, han sortit d'escoles molt bones,
estan sortint músics molt bons d'aquestes escoles
i s'està creant realment una tradició.
I ara, diguéssim, l'estat espanyol
s'està posant una miqueta...
Bé, s'està posant, no dic una miqueta, no,
s'està posant bastant el nivell,
ja no només d'Europa, sinó de tot el món.
O sigui, estan venint músics americans,
músics de tot arreu,
tocant en músics d'aquí
i el nivell no és massa diferent.
De totes formes, sempre Catalunya ha estat
sempre pionera i capdavantera amb aquesta música.
i, de fet, els músics catalans sempre han estat...
La moguda aquí ha sigut diferent de la resta de l'estat,
tot i que la resta de l'estat ja comença també...
S'està posant...
S'està igualant bastant tot.
I ara suposo que amb això de l'AVE...
Ui, ara ja eliminarem fronteres.
Sí, per això.
Serà tot l'AVE ple de músics.
Un amb la guitarra, l'altre amb el saxo.
De Madrid aquí, d'aquí a Madrid, sí.
I a nivell de programació també noteu
que hi ha més concerts
i que es programa més aquest tipus de música,
hi ha més sales.
A veure, hi ha més concerts,
però portant gent de fora,
que és el de sempre, no?
Però hi costa molt de prodigar els músics d'aquí mateix,
els músics nacionals.
Però a poc a poc es va...
es va aconseguint, tot i que costa molt i molta feina.
És un treball lent, però un treball lent perquè des d'aquí s'ha de demostrar
que no només es vol, sinó que es pot i que s'és mereixedor del privilegi.
i és a base de tocar amb músics, home.
Si tu un dia toques amb un músic de molt de renom l'endemà,
doncs el concepte que tenen els altres de tu canviarà.
I això està passant, però és a base de llimar lentament el barrot de ferro,
que és molt doble.
Passa en totes les professions, també, no?
Sí, sí, per això que no.
Però ara almenys estem parlant d'una professió que sembla
que s'equipara al mateixos nivell de les altres,
i ja és un gran pas.
I tu com és que toques el saxo?
I sempre has tocat jazz?
Vas assimilar?
Primer va ser l'instrument, després l'estil, o com ha anat això?
Primer va ser l'instrument, i l'instrument m'ha de portar aquesta música.
L'instrument, o sigui, havia de ser el saxo.
No sé per què, però havia de ser el saxo.
M'agradava també la trompeta i el clarinet.
El teu és bufar.
Sí, sí, sí.
És com una necessitat, com un plaer,
el bufar i fer força d'aquí baix.
Sí, no? A l'abdomen.
I de fet, doncs mira, i això em va portar, clar,
vols aprendre l'instrument, estudies, treballes,
t'informes, comences a sentir músiques
on aquest instrument hi sigui,
i això em va portar en el jazz,
que és on més s'ha prodigat aquest instrument.
I tu que et dediques també a l'ensenyament musical,
tens molts alumnes, hi ha molts joves i joves,
nois i noies, vaja, interessats en el saxó.
Sí, sí.
Més aviat, a veure, a edats,
la meva tasca és de plantar llavors.
O sigui, jo començo amb els crios,
amb els nens i nenes petits,
i és anar plantant la llavor,
no cap a la música en general,
i cap a l'instrument, no?
I bé, es va aconseguint.
Ja comencen a sentir clar,
tots aquests anys de plantar llavors,
de tant en tant surt alguna que arrela fort,
i aquest fa sentir orgullós, no?
I ja està començant a passar,
i ja també és una altra manera de comunicar
i de transmetre el fet d'ensenyar música.
Doncs tornem concretament als Tarragona Hot Trio.
Que teniu, alguna cosa editada?
No, encara no, però...
Ai, i per quan, per quan?
Que és un projecte, això?
Sí, sí, aquest 2004 alguna coseta en registrarem.
Però primer volem desfogar-nos els escenaris,
una miqueta, tocar,
anar desbravant-nos una miqueta,
i llavors ja gravarem.
No hi ha pressa.
De moment teniu ja uns quants concerts emparaulats,
aneu-ne fent, vaja?
Sí, sí, sí.
Podem avançar alguna novetat?
Encara no.
Ja us han fitxat per la Setmana d'Ixiland?
No sou habituals també de la Setmana d'Ixiland,
que de Tarragona?
Jo sí, però...
Bé, bé, no és que m'ha sonat molt el teu nom.
Sí, sí.
Però no, ja comencen a haver coses.
mitja paraulades,
però encara no puc avançar a compteixements.
Ai...
Escararem amb les ganes.
Així tindrem excusa per tornar-te a convidat, Javier.
Això mateix.
Quan surtin, quan es puguin dir, tu cap aquí.
Qui sap si la propera vegada portaré el sacso.
Que a mi queda amb ganes de...
Sí, naltros també, eh?
Però bueno, ja ens has portat aquesta gravació,
i també a veure si podem comptar amb un CD,
un enregistrament ja oficial, podríem dir-ho.
Tornem a l'actuació de demà,
al Teatre Magatzem, a dos quarts d'onze de la nit,
Tarragona Hot Trio.
Així com es resum, més o menys ja ho hem intuït,
però com sou a l'escenari?
Què podrem, què veurem?
Vaja.
De moment és un concert acústic.
No portem amplificació.
Tocar el magatzem és un plaer,
perquè ofereix aquesta possibilitat.
Hi ha un piano,
portarem la bateria i el sacso tocarà
sense cap mena d'amplificació,
perquè la sala,
ens ho podem permetre, aquella sala.
Sempre que hem pogut,
hem volgut arribar directament a la gent,
sense amplificacions ni res,
i aquesta sala ens ho permet,
o sigui que és un gran...
Ho preferiu així?
Sí, sí.
Home, ja,
no has de patir tant pel soci,
la sala no ho permet,
és el que dius tu.
No, però és que mires d'aconseguir un so,
de treballar un so,
una sonoritat i tot,
i a vegades...
Quan passa bé electrònica,
ja és una altra història, no?
Sí, ja es filtra massa.
A vegades és un ajut,
però si no cal aquest ajut
i ja arribes tu,
a veure si podem...
Si estàs dues persones
i pots parlar directament
amb l'altra persona
perquè utilitza filtros pel mig,
no?
Doncs una miqueta és això.
I aquesta sala ho ofereix.
És un dels al·licients
que tenim nosaltres
per anar a tocar.
I la proximitat amb la gent,
realment estàs allà a tocar la gent.
I aquesta interacció
que feies referència abans,
interacció amb el públic,
que els hi feu fer una gent cama o alguna cosa?
No, però se'ls volem posar a la butxaca
ja lentament,
a poc a poc,
des de la primera cançó,
anem traient la carn,
el galló de la carn a l'açador,
doncs l'anem traient a poc a poc,
lentament.
Els hi fem anar agafant en gana
i volem fer una miqueta l'efecte...
Progressiu, no?
Sí, sí, sí.
I aquesta és la intenció.
I de fet,
amb el repertori que hem triat,
doncs ja...
Hem triat un repertori bastant extens
i interessant
i prou representatiu
de tota la història del jazz.
intentem...
Hem intentat una miqueta...
I jo, ui,
i si fos pel John,
encara estaríem afegint temes ara,
perquè és que...
I, bueno,
pel John i per mi,
i pel Quim perquè...
Seria una marató,
un concert marató.
Sí, sí, sí.
Ens hem hagut de posar un fre
de dir prou.
de dir prou, no?
O clar, és que si us marqueu
com a límits, diguéssim,
l'història del jazz, clar.
Ara, al final,
vam afegir tot
a la cançó d'una pel·lícula,
un tema del Michel Le Grand,
de Summer House,
que és la cançó principal
d'una pel·lícula
que es diu
L'estiu del 42.
i la música aquella
que va sonant
amb aquelles platges,
mentre ell recorda
la seva infantesa
i el sentiment
del primer amor
i d'aquells desitjos,
doncs amb aquella cançó
també la vam acabar afegint
perquè no podíem més.
I cada vegada que la toqueu
se us deu posar una cara,
allò, de felicitat.
Sí, no, no.
Xalem molt tocant
i xalem molt tocant
en aquest repertori
i estem...
i hem treballat
amb molta il·lusió
pel concert de demà.
Potser ja ho has fet,
però per si ens en vols
destacar una altra
destaca-nos una cançó
que tocareu demà a la nit
més que res
perquè els oients
que ens estiguin escoltant
i que vagin al concert
diguin
mira, aquesta és la que van dir.
Alguna que tu especialment
et faci gràcia.
Ui, és que em fan gràcia.
Ui, ara em poses.
Hi ha una balada
que es diu
Easy Living
que parla de
que fàcil
que és tot
quan estàs al costat
de la persona
que estimes
i també la toquem.
i és una peça
que ja la tinc
enregistrada
en disc.
El meu disc
8 històries
la toco
a sacs o sol
i és una peça
que sempre
m'ha impactat molt.
Doncs, no?
Em vols dir una altra, no?
Sí, vull dir un disc
que tinc editat.
Ah, perdona,
que ara em triarà
una altra cançó
perquè a tothom
que li faig aquesta pregunta
no es poden quedar
amb una sola.
No.
Diguem, diguem,
en tens un disc
editat, Javier.
Sí, el 8 històries
a sacs o sol
tot hi explico
i m'agrada
mirar
m'agrada
comptar històries
amb el meu instrument
i una de les cançons
que toco
amb aquell disc
amb el 8 històries
la toquem
també demà
amb aquesta formació
Easy Living.
Doncs anem ja posant
el punt final
amb aquesta entrevista
una entrevista
amb el Javier Pia
un dels components
de Tarragona Hot Trio
un concert
una formació
que veureu en directe
demà
al Teatre Magatzem
a dos quarts d'onze.
Per acabar ja,
Javier,
només escoltes jazz.
No hi ha cap altre tipus?
Vinga,
doncs digue'ns alguna cosa així
que t'agradi
fora del jazz
fins i tot actual
que t'agradi molt.
Escolto tot tipus de música
o sigui,
no, no,
música clàssica
n'he sentit
en moltes èpoques
sempre Bach
sempre és allà
Liszt
el Rapsòdia Hóngara
tot
Chopin
sempre m'ha agradat molt
el romanticisme
escolto Frank Sinatra
escolto
Billy Holiday
he escoltat molt
doncs home,
escolten Billy Holiday
i com és que no teniu
una vocalista
una cantant?
No ho trobeu a faltar?
és que tu amb el saxo
ja fas una miqueta
el que és la veu cantant
moltes de les balades aquestes que toquem
algunes de les balades aquestes
han estat versionades
estil Billy Holiday
amb aquella tristor interior
dissimulada
de la Billy Holiday
i així de música més actual
més moderna
em poses en un compromís
ara què escolta?
ai, ai, ai
quin compromís
quin compromís
no, jo pregunto
pot ser que no
que no escoltis
que no acabis de casar
darrerament
estic escoltant molt
el Frank Sinatra
que per mi
és
no té època
és de sempre
Frank Sinatra
i Billy Holiday
mira
et va penades
i hi ha dies que
a veure
cosa actual
la de Diana Kroll
és d'ara
però clar
està tocant
aquella
està cantant
aquella música
però bueno
és jove
guapa
i és d'ara
o sigui que
tampoc
a veure
no associem
aquesta música
a Carrín Colonaria
no?
i coses
ara
podria dir alguna cosa
però
doncs no me'n recordo
potser és que
és aquesta sala
que m'he quedat
com en blanc
no pateixis
mira
tu deixem pensar
i a la propera entrevista
que em sembla que serà
d'aquí a nou gaire
ja ens ho dius
doncs molt bé
moltes gràcies
que vagi molt bé
el concert
de la mà
a tu
ha
a
Now
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah
ah