Uns grills que tenim enllaunats.
De tota manera, aquí tenim gent a l'estudi en directe
que potser pot arribar a fer més soroll.
És l'Olla de Grills, la tertúlia que ens acompanya
en aquesta segona hora dels Jatardes cada dijous.
Una tertúlia conformada tota ella per joves polítics
i us els presentem ja ràpidament.
Tenim el Joan Manel Fernández, d'Iniciativa per Catalunya,
el Gerard Castell, d'Esquerra Republicana, bona tarda,
l'Alejandro Fernández, del PP.
Bona tarda.
I el Fede Adán, de Convergència i Unió.
Bona tarda.
Deixa'm dir que trobo a faltar Carles Castillo.
Avui que hi ha un tema socós que podíem debatre, el trobo a faltar.
S'ha excusat de totes maneres, no?
Té afers polítics que complir, lluny de les nostres terres.
Bé, doncs venim a afers polítics que complir,
però complim aquí també.
En canvi, el Partit Socialista no veig ningú.
Ja comencem amb les dues acreditacions, eh?
En fi, avui el tema de la tertúlia no ho podíem obviar.
Hem sempre fugit una mica dels temes directament relacionats
amb la política, però avui tocava.
Dumenge són les eleccions, així que parlarem de com ha anat aquesta campanya.
i jo no sé ben bé què triar com a lema per començar.
Mira, sí, ja està.
El lema que triem sempre, a partir del qual us definiu ja d'una manera.
Aquesta campanya electoral ha sigut una olla de grills.
Qui comença?
Així ràpidament, després anirem punt per punt.
Jo, a veure, com totes les campanyes són una mica olla de grills,
però tot i que ha estat una mica bastant al marge del que sortia per la televisió,
crec que dins que cada partit ha presentat el seu projecte polític,
ha estat una campanya, fins ara, o sigui, fins al moment, una mica respectuosa.
O sigui, perquè veus els exemples de Madrid i d'altres campanyes que han estat molt, molt, molt, molt a saco.
Jo he vist que el talant, més o menys, dins de les crítiques lògiques,
no ha estat una desacreditació, o sigui, no s'ha convertit en un gran hermano.
I això ha estat una cosa que jo, personalment, valoro.
O sigui, que la política catalana, en aquest cas, és diferent del que veurem al març a Espanya
i del que hem vist ara a Madrid o altres llocs.
Bé, en general, les campanyes sempre acostumen a ser un caos enmig de l'anarquia.
És absolutament incontrolable.
El que sí que té raó el Gerard és que la campanya es podria dir que ha sigut d'un to una mica pla.
Suposo que el que es va fer o el que van fer les diferents formacions polítiques
va ser carregar primer la precampanya, que va ser molt més dura,
fins i tot, això que comentava el Gerard, que té tota la raó,
les poques desqualificacions que va haver personals es van produir a la precampanya.
I després la campanya ha sigut molt a la defensiva.
molt a la defensiva perquè la major por que hi havia era la de cometre alguna errada definitiva.
És a dir, quan tothom té més o menys clar les posicions, com poden quedar i els equilibris,
i tot sembla que pot anar en una direcció molt concreta,
la gent tenia por a cometre errades, no?
I veig que entra per aquí ara mateix el Carlos,
de manera que el Fer de Adán estarà content.
És la seva manera de reclamar protagonisme, eh?
Allò arriba tard perquè tothom s'hi fixi.
Carles Castilla, bona tarda.
El Carlos ve en representació del PSC.
I una corbata fantàstica.
Un look una mica d'Esquerra Republicana.
Deu ser pel pacte que...
Ui, ui, ui, ui.
Espereu, espereu que estem encara en primera ronda.
A mi ja m'agrada, eh?
No m'ha segut.
Aquesta combinació m'agrada molt.
Espereu que estem en primera ronda de valoracions, eh?
I ja comencen a escalfar-se els ànims.
Deies, Alejandro...
Sí, no, no, comentava...
Acabem de començar, Carlos,
i que et podràs incorporar tranquil·lament.
Comentàvem una mica les impressions de la campanya i que...
Et diem la premissa perquè hi vagis pensant.
La premissa de la qual partim avui,
que pots estar a favor o en contra,
en una primera valoració,
és aquesta campanya ha sigut una olla de grills.
Pensa que ara l'Alejandro...
Sí, no, no, jo pràcticament ja he acabat amb les meves impressions,
que finalment la campanya ha sigut primer conservadora,
en el sentit que ningú ha arriscat massa,
una por terrible a cometre errades que fossin gairebé definitives,
i després no s'ha parlat massa de programa,
això ho he trobat a faltar,
és a dir, els titulars,
i amb això suposo que tothom és una mica responsable,
estic una mica a far, i ho dic seriosament,
de veure, votar esquerra és votar PSC,
votar PSC és votar esquerra,
votar PP és votar CIU,
votar CIU és votar no sé qui.
Sembla que l'únic argument possible és dir
que votar un partit és votar un altre,
i això em sembla que ha diluït una mica el discurs de la campanya,
que ha sigut una campanya una mica fluixa, és cert.
Joan Manel.
Jo penso que sí, que ha sigut una hora ja de grills,
perquè, bé, quan totes les campanyes,
doncs, potser no s'ha vist molt els mitjans de comunicació,
però darrere segur que n'hi han hagut clatellades
i s'han insultat uns als altres, no?,
perquè això no es veu mai, llavors,
i a nivell així, diguéssim, formal,
doncs, no ha sigut molt forta,
però crec que jo ja de grills, sí, no?,
vull dir, ha hagut bastanta, bastanta, no sé...
Vidilla.
Vidilla, no?, sí.
Carles.
Bé, jo crec que una mica,
com a totes les campanyes electorals,
potser una mica el que deia l'Alejandro és veritat,
que ningú s'ha arriscat massa,
en el sentit que tothom estava molt a la guait
de no posar la pota
i anava molt en compte amb el que podia dir.
Ah, jo sí que discrepo,
jo crec que sí que hi ha hagut coses de programa
i sí que hi ha hagut propostes concretes
i concretades, inclús econòmicament.
Ara, ara, ara anirem punt per punt.
Fede.
Home, jo crec que ha sigut una campanya electoral
que ha deixat cada partit en el seu lloc,
que ha sigut una forma de deixar davant de la ciutadania
clar la posició de cada partit, no?
S'ha demostrat que hi ha partits polítics
que han fet demagògia en diferents temes.
Per exemple, per donar l'exemple,
que suposo que després el Carles m'ho rebatirà,
el Partit Socialista amb el tema del païdològic.
Tres persones diferents del partit
diuen una cosa diferent en funció del lloc en estan.
El Pere diu una cosa, el Marguer diu una altra.
Crec que això s'ha deixat notar dintre de la campanya,
que la ciutadania ha vist que dintre aquest mateix partit
es sostenen posicions diferents
i això ha servit perquè hi ha molta gent
que ha pogut veure la posició clara
de determinats partits respecte a diferents temes.
Per l'altre, cada partit ha fet la seva campanya,
cadascú d'ells ha proposat el seu programa.
Jo crec que sí que hi ha hagut propostes de programa
molt interessants,
cadascú les ha pogut difondre d'una forma diferent,
però jo crec que de programa
uns partits més que altres
no han pogut difondre de forma correcta.
Traiem-nos una mica els temes més feixucs de damunt,
els que hi toquen més a la política.
Vosaltres, des de la vostra posició de partit
i des de també la vostra joventut,
quin creieu que és el punt,
només un punt del programa de cadascun dels vostres partits,
que més més interessant o que més desfansaríeu,
només un punt, que si no ho allargarem molt,
un punt del programa que vulgueu destacar
i que potser us afecta pel fet de ser joves, no ho sé.
Per les preocupacions que tenen els joves a dia d'avui,
que reflexen les enquestes,
jo crec que tots podíem coincidir en parlar de l'habitatge.
que és un tema fonamental
i que els diferents partits hem tractat de manera diferent.
I potser, si voleu, després ho podem perfectament comentar,
però jo diria que és l'habitatge d'un tema molt important.
Bé, jo destacaria l'ecologisme.
Una millora en tots els sentits del medi ambient,
tancament de nuclears...
És el punt fort d'Esquerra.
Vaja, d'iniciativa i els vers, sí.
Jo crec que és difícil determinar un punt fort,
perquè el punt fort és diferent en funció de la població
que esteve dirigida al programa.
Si parlem de joves, evidentment el que deia Alejandro,
possiblement el punt fort és habitatge,
ajudes en el lloguer,
promoció per la inserció laboral,
però si parlem de gent gran,
serà la creació de nous centres o noves residències.
Si parlem de gent discapacitada de posar noves residències
per aquest tipus de persones,
jo crec que és molt difícil determinar un punt concret del programa.
Però si parlem dels joves,
bàsicament sí, que diríem que seria això.
Totes les propostes referent-se a el que és
tant la inserció en el món laboral
com l'accés a una vivenda.
Carles, Gerard.
Carles, sisplau.
Merci, Gerard.
Bé, jo si em permet generalitzar una mica,
jo crec que el Partit dels Socialistes
el que fa és fer pivotar
el nucli del programa
dels temes exclusivament identitaris
als temes socials.
Ja està.
Ja està.
Sí, bueno, és un tema.
No, no, no.
Vale, vale.
No em pensava que desenvoluparia un mes la idea.
No, jo em vull enrotllar.
Està tenint poc programa.
T'agraeixo la brevetat, Carles.
No, no.
És això.
A més ja ho veurà la gent quan...
Jo crec que la brevetat del Carles
ha reforçat amb la brevetat del programa socialista.
Quan s'apliqui ja es veurà molt clar.
Gerard.
Bueno, en aquest cas,
nosaltres hem fet també un programa de joventut
que el tema estrella era
l'accés a l'habitatge per joves,
la construcció d'habitatges de protecció oficial
i després ja a nivell general
jo crec que tots els partits,
menys o menys,
potser accepten el PP,
és sobre el nou...
poder aconseguir un nou estatut per Catalunya.
Aquest ha estat un dels temes importants.
Com feu arribar aquest missatge polític?
Vaja, com feu que la gent us voti?
Es fan diferents coses durant la campanya?
M'agradaria que valoréssiu
quines serveixen de més,
quines són més importants.
S'ha fet, no ho sé,
el típic mailing distribuït,
fins i tot algunes vegades porta a porta,
es fan mítings amb molts generals,
es fan fins i tot mítings més reduïts
amb sectors que són susceptibles de ser votants.
Es pengen, evidentment,
totes aquestes pancartes
que hem vist amb els caretos,
si m'ho deixeu dir de tots els caps del partit.
Què és el que funciona més?
Jo és que a les campanyes que porto
he de dir una cosa,
i l'únic que canvia
és fonamentalment el que és la part creativa,
és a dir, que és l'aposta
en funció de l'estratègia
i el missatge polític que tens,
tu fas una part creativa,
però sempre al voltant d'una sèrie d'activitats
que gairebé sempre són les mateixes.
Vull dir, canvia molt...
Han de passar dues dècades,
és evident que les campanyes
de la transició política
que eren de megafonia
tot el dia,
de deixar la ciutat sencera amb cartells,
això ja no es fa,
però ara mateix portem una època
en la qual les activitats que fem
pràcticament són les mateixes.
Es fan mailings,
es fan sectorials,
tota la sèrie d'activitats
que tu has parlat.
El que passa és que hi ha forces polítiques
que prefereixen posar èmfasi
en una determinada acció
perquè consideren que pel seu missatge és millor,
d'altres, és a dir,
uns partits fan mítings,
d'altres no,
uns altres fan mailing directe
amb etiquetat
i no un mailing general,
hi ha fórmules diverses,
però el que són la varietat
està molt reduïda.
I n'hi ha alguna que creieu
que funcioni més que l'altra
o s'ha de fer tot
per no quedar enrere?
Bé, nosaltres pensem
en iniciativa,
almenys és el missatge
que jo he rebut,
és que hi ha dues formes,
una a l'americana,
diguéssim,
doncs de conèixer,
màrqueting,
fotos,
tot això que deia jo,
i l'altre és més anar a les persones,
el tu a tu,
els treballadors,
els joves,
i n'hi creen així,
llavors en aquestes activitats
hi ha accions concretes,
com pot ser una xerrada
o una taula rodona
o fins i tot ara
el que s'havia proposat,
que no sé si,
perquè he estat una mica desconectat,
si s'ha fet,
era un autobús
per anar al foro social
a París,
i el nostre partit
té una forma també
no de fer campanya,
però sí d'estar al costat
dels que nosaltres pensem
que s'ha de fer política.
Jo crec que són campanyes
molt mediàtiques actualment,
que tot és la foto,
tot és la sortida a la televisió,
el millor espai,
crec que són molt mediàtiques,
però la forma de fer política
és molt diferent,
el que dèiem abans,
hi ha molts mitjans,
el mailing personalitzat,
el meeting,
el poder sortir a la ràdio,
però a mi el que crec
que arriba més
o almenys jo
em sento més a gust
perquè crec que
la persona està més contenta amb tu
o agafa més el missatge
és el contacte directe
amb les persones,
el poder fer porta a porta,
el poder parlar amb una persona
fent un cafè,
explicar-li el nostre programa,
que et pugui preguntar
les seves inquietuds,
els seus dubtes,
jo crec que a tu,
el poder parlar directament
amb la persona
que t'està oferint un servei
és el mitjà més bo
per poder oferir el teu programa.
Importantíssim, no?
El recolzament mediàtic
durant una campanya electoral,
de fet se n'ha arribat
a programar mítings
en horaris
en què es preveia
que ja es podrien retransmetre
en directe
a través de la televisió,
suposo.
Què passa?
Que diríeu que està massa
subeditada la campanya política
al que és el recolzament
que ha de tenir mediàtic?
Sí, perquè la gent
ja no hi participa tant.
Jo crec que de totes maneres
que se sobredimensiona una mica
el tema dels mitjans de comunicació,
se sobredimensiona
en el sentit
que se li dona
potser massa, massa importància,
que la té,
però no tanta com moltes vegades
l'hi donem.
En la meva opinió
jo crec que és molt important
mantenir això
que parlàvem abans
del tu a tu,
molt el contacte
amb nuclis petits de gent.
Val més reunir-te
mil vegades
amb nuclis de 100 persones
que una
amb un nucli de 100.000.
Us ha tocat fer-ho això,
el cara a cara,
el porta a porta,
tenir contacte directe?
Escolta,
teniu anècdotes?
Perquè això,
la gent com us mira
quan els hi parleu
del vostre programa?
Perquè jo m'imagino,
veniu un de vosaltres
a casa meva
i m'expliqueu el que...
Home, la gent...
No ho sé,
no ho sé si s'obriria la porta.
Jo crec que
hi ha de tot,
però clar,
vas pel carrer,
estàs comprant,
per exemple,
al mercat
i que et vinguin a ser
com un grup de 9 o 10 persones
a donar-te informació,
a voler-te robar el criu
per fer-li un petó,
jo crec que
la gent s'ha...
O sigui,
el primer moment se sent,
se sent una mica com cohibida.
Llavors, clar,
te trobes des de la típica persona
que t'ho agafa
i se'n va,
a la que t'ho rebutja
o la que diu
sí, sí,
jo aquestes eleccions
us votaré.
D'altres, per exemple,
aquestes eleccions
el que he tingut
molt d'èxit
per cridar l'atenció,
això no és una tonteria,
però els capgrossos
que es van fer
del carot,
que a mi va tocar
fer-ho a la canonja,
però...
Va tocar fer de capgrossos,
eh?
Portar-ho.
Sí, sí.
Però és una cosa
que la gent
li crida molt l'atenció.
I com t'hi vas sentir?
Amb molt de poder.
Però això...
A la gent li crida l'atenció
i tenies tots els nens
encantades.
I la canalla també,
i també eren les avis,
i t'hi van,
ah, pues sí que sí,
és un guinyo simpàtic
i això la gent
també ho agraeix,
saps?
Però això és el que deia abans
que només canviar
la part creativa,
això dels capgrossos
a mi em sembla
un encert total,
vull dir,
i ho dic sincerament
que em sembla
una idea collonuda,
però és això,
que es fan
les mateixes activitats sempre,
l'únic que
o d'altres,
o com a molt
introdueix una idea
una mica novedosa
des del punt de vista creatiu
i és l'únic que canvia
de les campanyes.
Les campanyes porten ja
sis, set, vuit anys
que són pràcticament iguals,
no?
Una fórmula allò
novedosa
no ha sortit,
perquè jo sabia.
El bo de les campanyes
que s'hagin mediatitzat
és que ha arribat
al gran públic,
o sigui,
això pels partits petits
és bo,
perquè on no hi tens
possiblement
un nucli
del teu partit
s'hi arriba.
El problema és que després
també,
jo què sé,
vas a un mítin
i llegeixes qualsevol diari
l'endemà
i es queden
amb la frase aquesta
de pactar amb Esquerra
és donar-li el vot
a tal.
Després d'un mítin
de dues hores
que es quedin...
O sigui,
la campanya no ha estat pobra.
El que passa és que
la premsa,
ho entenc,
ha de reduir molt
tota la informació
que es dona.
I us ha passat
en alguna ocasió
fer una roda de premsa?
A mi em va passar
no amb aquestes eleccions
però sinó en unes altres.
Fer una roda de premsa
contentíssim,
preparadíssima,
no sé què,
amb el teu programa
de joventut
pensant que se suposa
que el que han de sortir
els mitjans
són les teves propostes,
que t'acompanyi el candidat
perquè si no
ni tan sols aconsegueixes
que vinguin
els mitjans de comunicació
i que després
de soltar la teva
retaïla,
després arriba
el periodista
i li pregunten
al candidat
alguna qüestió
sobre la conjuntura
política del moment
i tal
i aleshores
el dia següent
no surt absolutament res
del que havies fet tu
de la teva roda de premsa.
Això és també
una mica injust.
Això també passa
amb el porta a porta.
Si et fas el porta a porta
i no et coneix la gent
és més difícil accedir-hi.
En canvi nosaltres
per exemple
en casa de Comerència Unió
que en el nostre cas
el porta a porta
de fet a l'alcalde Nadal
veus que hi ha molta gent
que li il·lusiona
parlar amb l'alcalde.
O no?
Llavors
bàsicament
la gent que ens hem trobat
és que sí
que es veu que li il·lusiona
que li agrada
poder parlar amb l'alcalde.
Llavors és molt diferent
que pugui anar allò
que pugui anar
qualsevol persona del partit
que una altra persona
amb molta més relevància pública.
I què es diu
la gent?
Us demana coses?
Feina.
Carabelos
pol·légrafos
A mi ve l'alcalde de casa
o qualsevol cap de partit
i li trec una llista
de peticions.
La legalització
de la marihuana.
A tu
t'ha passat això?
Sí, m'han preguntat.
Això és que l'havien escolt
a la ràdio l'altre dia.
Fumaven mentre?
Vosaltres sois los que...
Fumaven mentre?
No, no.
Estaven en un bar
però no...
I quina és
ara que no ho sent ningú
la feina més desagraïda
que ha hagut de fer
per aquesta campanya política?
Perquè a veure
teniu les mans plenes
de cola
d'enganxar cartells?
Tothom ha prengat
d'enganxar cartells o no?
Jo en aquest cas sí.
Aquesta campanya no.
Sí, no?
El Gerard és l'únic que...
A la darrera,
en el municipal sí.
La feina més desagraïda,
fins i tot en general.
No, perquè és per Catalunya.
A mi m'han tocat
els mercadillos tots.
Com els mercadillos?
Els mercats,
el de Bona Vista,
el de Terraforta,
demà el de Sant Pere i Sant Peu
que és el que em queda.
I fas això
de segrestar els nens?
No, això jo no.
Jo aquestes demagogges
no m'han agradat mai.
però no és desagraïda.
El que passa és que
en principi és pels més currantes.
Però m'ha tocat.
No, perquè per allò de ser joves,
potser el partit...
A mi això m'agrada, veus?
A mi això d'anar al porta-port
a fer el carrer.
I que t'ofereixen cafès.
T'ofereixen cafès.
A mi m'agrada perquè
tens molt d'accés a la gent
i és bonic
que et puguin preguntar
què estàs oferint al teu programa
o quins són els seus problemes,
si li pots solucionar.
En el fons et veuen
com una persona
que els hi pots solucionar un problema
i jo crec que això és bo i és bonic.
A mi la veritat és que
fer el porta-port és una cosa
que m'agrada sempre.
El que passa és que
en realitat,
i hem de ser sincers
i fugir del discurs políticament correcte,
a la majoria de les ocasions
t'agafen el tríptic
i gairebé ni et miren
les coses com són.
No, hi ha de tot, no?
Clar, perquè estan acostumats
i porten tot el dia
rebent tríptics, díptics,
enganxines,
no sé què, no sé quants
i ja, bueno,
mira, uns altres.
I si al mateix moment
coincideixen dos o tres partits, allò...
Però és molt difícil
que la gent
s'acostuma a ser gent
que pel que sigui coneixes
i aleshores sí que et diguen alguna cosa.
Si no, pràcticament,
a dia d'avui ningú...
Sí, jo penso que
ser una mica negatiu
en moltes campanyes
no acaben de servir
perquè molta gent ja té el vot decidit.
És de fa molt, molt de temps.
És un reforç, sempre,
una campanya.
Llavors no saps mai...
Sí, és un reforç, però...
El que passa és que
ningú s'atreviria
a arriscar-se
el cost d'oportunitat
de no fer-la,
que és el problema.
Però en el fons
com a molt modifiquen
un 2% dels vots...
i vosaltres ho dieu
que el poder
és el poder
dels mitjans de comunicació,
sobretot.
I els que estan al poder
també els poden dominar
i mútuament
se dominen entre ells
i...
Bueno...
I la gent...
És un discurs molt d'iniciativa,
s'ha de dir.
En aquest cas,
el tema de l'anar en cartellà
i de la cola,
jo m'he trobat...
Bueno, m'ha tocat anar
dues o tres vegades en cartellà
i una vegada va ser
un dissabte a les 8 del matí
sense haver adormit
i estàvem en cartellà
jo amb uns amics
i després ens trobem
amb els que venen
amb els partits grans
i tenen diners
amb la persona
que és professional
i penses...
Bueno...
Potser ens ho agrairà
algun dia al país, no?
Bueno, i a mi
la meva feina
més fujuda en guany
ha sigut
tindre que acompanyar
per la nit
a les persones
que pengen
els cartells
als fanals
i guiant-los
per Tarragona
perquè no eren d'aquí, no?
I això també es fa passar.
És el que té, no?
Quan es contracta una empresa.
Però escolta,
em sembla que tots els partits
contracten empreses
per les faroles.
O els socialistes
les pengeu vosaltres?
Bueno, són gent del partit,
però fan bona marxa.
Sí, però són del partit,
no són professionals.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Com tothom.
Per la part que us toca,
heu notat
que hi ha encara
una mica de passotisme
allò que es diu
que els joves
passen d'ideologies,
passen de política
o creieu que
votaran d'umenge?
Els joves,
com està el vot jove?
Jo estic segur
que votaran més o menys
semblant a la darrera vegada.
I és veritat, però,
allò que es diu en general
que hi ha una mica
de passotisme
per part de la joventut.
Sí, bueno,
és el de sempre.
Sí, sí, sí.
Jo estic d'acord
que sí.
Hi ha molt de passotisme
per part de la joventut
i, bueno,
no ho sé.
Hi ha molta gent
que participa socialment
i fa política
i només li faltaria
que poguessin anar a votar.
Perquè si fa política
d'esquerres i això...
Com ho arreglarem, això?
Bueno, cadascú
és una opció personal.
Jo crec que no
hi ha passotisme
perquè, clar,
la política,
ho parlàvem ahir
amb el Carlos
amb una taula rodona,
se pot entendre
de moltes maneres.
Ah, que feu més taules rodones
que no pas aquestes.
Sí, sí.
A la mena.
Digues, digues.
Doncs hi ha moltes maneres
d'entendre la política
des dels partits polítics
que és el sistema clàssic
o encara una miqueta més clàssic
potser és els moviments socials.
Però jo...
O sigui,
jo tinc amics meus
que ni voten
ni fan res
però a vegades
això estàs parlant amb ell
i al principi els costa
però a mesura que els punxes
una mica en determinats temes
tothom té una ideologia marcada
més o menys.
Vull dir que
la gent passa
però potser el que fa falta
és una mica
allò...
atraure la gent.
Aquest és el problema
perquè nosaltres ens basem
en aquesta idea
de política de partits
que després és la qui fa les coses
perquè és on es voten les guies
i tot això.
Però jo crec que
la gent que parla...
O sigui,
els partits d'esquerres
que hauríem de ser els
qui havien de fer
la mobilització social
és una carència
que trobo que nosaltres tenim
que és no poder enganxar
aquestes...
les necessitats que té la gent.
Vull dir,
gent que no ha votat mai
però a mi m'agradaria
que a Tarragona
ja que és un poliesportiu
o tot això.
Això és política també, no?
I crec que potser sí
però jo crec que la gent
no passa.
Simplement no els agradem
d'altres.
Clar.
No, i que penso
que no són...
No és que siguin passotes.
Passotes sempre n'hi ha hagut
però hi ha molta gent
que no vota
i té els seus motius.
I tots els motius morals
o el que sigui
o personals.
En alguna qüestió
hem parlat d'aquest...
És que sempre
quan hi ha debats
de joves
sempre ens pregunten
el mateix.
El passotisme
i la política.
per això ens hem quedat
una mica
que no sabíem
què respondre
perquè és una cosa
de la que hem parlat
en moltíssimes ocasions.
Jo és que...
A veure...
El que es comentava abans
estic d'acord
en essència, no?
És a dir,
hi ha diverses formes
de veure la política
i hi ha
la crida
aquella vocacional
que és la que tenim
els que estem aquí
i això és un percentatge
mínim dels joves.
Hi ha aquells joves
que per temes concrets
ja sigui ONGs
o el que sigui
decideixen
entrar dintre del món associatiu
i després hi ha
una majoria de joves
que poden
o no poden votar
que és una elecció giure
i de la mateixa manera
que votar
qualsevol opció política
és respectable
el dret a no votar
també es contempla perfectament
i que no tenen
cap interès
perquè tenen
la seva manera
d'entendre la vida
i les seves activitats
que no tenen res a veure
en la política
i em sembla
que és absolutament
respectable també.
És a dir,
no crec que...
L'obsessió...
Per dir-ho d'una altra manera,
una vida excessivament polititzada
és sinònim d'una societat
una mica trasbalsada.
És a dir,
quan tu tens una societat
que està ficada en política
en percentatges brutals
és transició a Espanya,
són societats que viuen
per dir-ho,
terratrèmols polítics.
Però a l'hora de la veritat
quan hi ha estabilitat
és absolutament diferent.
És absolutament diferent.
i és una constant
a qualsevol societat
europea civilitzada.
Jo discrepo.
Jo discrepo.
Jo no dic que sigui una opinió.
És que no és una opinió.
És una realitat.
La realitat és que hi ha països
on hi ha un 90%
de treballadors
afiliats a sindicats.
Per això no es feia política.
Com que no es feia política?
Aquest és el teu problema,
identificar política amb sindicats.
És la defensa dels seus interessos
com a treballadors
però no és política.
No.
Ah, això no és política.
No, no, no.
No hauria de ser.
El teu problema és pensar
que com que estem en un sindicat
estem en un partit.
que és la vostra opció
de sempre,
la vostra identificació
entre una cosa i l'altra.
Ah, sí.
És a dir,
quan es negocia
entre els treballadors
i un govern
no es feia política, això?
No, no.
És que això no es feia política.
Això és defensar els seus interessos.
L'activitat sindical
no té necessàriament
que ser política.
És el vostre gran error.
I la patronal
tampoc no té que ser política.
No, no, no.
No, no.
Cap de les dues.
Són societat civil.
La patronal.
Són societat civil.
Estem parlant
d'altres tipus
de moviments associatius.
La patronal.
A veure,
una cosa
és que els sindicats
d'estudiants
o treballadors
no hagin d'estar
partiditzats.
Una altra cosa
és que em digueu
que no es fa política.
És que és absurd.
Estem parlant
no del nivell associatiu
sinó que estem parlant
de la implicació
en la política.
La associació de veïns
fa política també.
I pot haver per fet
també un jove
un sindicat
que apassi totalment
de la política
i que només estàs
al sindicat
perquè vol defensar
els seus interessos
com a treballador.
Alejandro, has dit
tampoc és bo
que participi
massa gent
perquè això és indicatiu
de moments
històrics
conflictius.
Jo no he dit
que sigui bo.
No, no, no.
He parlat
d'una realitat
no de la meva opinió.
He dit
que quan les societats
estan
normalment
que quan les societats
estan en una situació
estable
els nivells participatius
en política
no necessàriament
en d'altres...
Pan i futbol.
No, no, no.
Estic parlant
però és que
no és la meva opinió.
és la realitat.
A Espanya participava
molta més gent
a la transició
que ara.
Però és que no ho crec
que sigui la realitat.
Això no és la realitat.
El que tu vols dir
és que hi hagi alienació,
no?
No, no, no.
Esperen a estabilitat.
No pot començar
amb un discurs marxista,
eh?
Sisplau.
Si em permeteu,
deixa això per un altre dia
que Déu-n'hi-do.
S'ha vist en tot cas
una línia separatòria
totalment entre
les dues bandes
de la taula.
No té per què
negar
un ambient
d'associacionisme
molt alt.
Però no és polític.
No és polític.
És el que comentava abans.
És que
esteu confonent termes.
No estic parlant
de moviment associatiu
de tot tipus
que és una cosa.
I nosaltres
estàvem parlant
de passar o no passar
de la política.
Ningú em podrà negar
que els nivells
d'afiliació
dels partits polítics
no són els mateixos
de l'època de la transició
que d'ara.
Que el nivell
de debat polític
estrictament polític
al carrer
i entre els joves
en general
no és el mateix
a la transició política
que ara.
Jo t'he dit que no és
qüestió del moment històric
sinó d'un símptoma
d'un problema
que hi ha en aquest país.
Això és el que jo
t'estava intentant dir.
I a França
i a Alemanya
i a qualsevol altre.
Però evidentment
que és diferent.
Evidentment
que és diferent
el moment històric.
Això està clar
però
estàs dir-ho en coses diferents.
I comporta...
Això no justifica
que no digui
que hi hagi
estabilitat.
perquè el moment històric
condiciona això
perquè evidentment
nosaltres ara tenim uns drets
que abans no teníem.
Evidentment
era molt més normal
que abans judessin
per aquests drets
que no es tenien
que ara que els tenim.
Una vegada reconeguts
és més difícil
que es pugui lluitar per això.
S'han de millorar.
Evidentment
que s'han de millorar
però almenys
la base la tenim.
Pausa, pausa, pausa.
Sí?
Un altre dia
continuem amb aquest debat
que veig que us ha incitat.
Anem a analitzar
els lemes
que utilitza cada partit.
I bueno
podeu criticar els de més
i de fet heu de defensar
els vostres.
Durant aquesta campanya
hem sentit coses
com si a Catalunya
el canvi per Catalunya
creiem en Catalunya
més a prop
i el canvi de debò
qui comença.
Ningú vol
perquè el criticaran després.
Jo crec que en general
són uns lemes
una mica eròtics.
Eròtics?
Si a Catalunya
te ponen.
No, sobretot
el de més a prop
de debò
jo crec.
Depèn de com ho puguis dir.
Jo he de dir
que el de més a prop
m'agrada
però em recorda una mica
el de la múnia
de lo próximo.
Sí.
Com tingui el mateix èxit.
Lo próximo.
Justifica't Gerard
justifica't.
Més a prop.
Home,
jo la lectura
que hi fa
és per un govern
ja que tenim bastantes possibilitats
d'entrar en el govern
és per un govern
més a prop
de les persones
més involucrat
en el que és
la realitat del país.
Vull dir,
un govern més proper
que estigui més al carrer
no d'aquests polítics
de cotxe oficial
i tot això
sinó del polític
de barri
o sigui
més o menys
la política
que fem nosaltres aquí
o sigui
fer més o menys
l'ideal
de voler transposar
el que es fa
als municipis
d'estar proper
als ciutadans
i de la política
aquesta
per les persones
a un model
de la generalitat.
Aquesta és la lectura
que em faig jo.
Us agrada en general
aquest lema
més a prop?
Està una mica vist
s'ha de dir
però està bé.
Creiem en Catalunya?
Sí.
Sí, dir-me.
Aviam.
Jo el primer.
Jo crec en Catalunya.
Jo crec en Catalunya.
Quan nosaltres diem
que creiem en Catalunya
evidentment
no estem dient
que els altres
no hi cregui.
Nosaltres diem
que creiem
en la societat catalana
bàsicament
perquè considerem
que Catalunya
el que necessita
és precisament
que sigui
la seva societat civil
la que tiguin
davant el país.
És a dir,
sense cap mena
ni de
vigilància
obstacles
de l'Estat
o obstacle
de tipus nacionalista.
És a dir,
que sigui la pròpia
societat civil
la que agafi
com s'acostuma
a dir en castellà
el toro
por los cuernos
i tiri
endavant el país.
És la filosofia
de nosaltres
creiem en Catalunya.
Una societat
comunes
que funcioni
en comunes.
Això és vostre.
Les comunes
i les plantes
traveseres
són vostres.
Segur que us voten
els anarquistes.
No l'Estat,
societat civil.
Els anarquistes
no...
Autogestió.
No, no, no.
Dic que la societat civil
és anarquia.
Demostra, Carles,
la confiança
que té la societat
i el dirigista
que és el vostre partit.
Que no confia en la societat.
Com que no confieu
en la societat,
vosaltres no creieu
en la societat
i dius que jo demano anarquia.
Això és una mica greu
perquè nosaltres creiem
en un paper
de l'Estat
i públic.
Perdona.
Sí,
no,
que hi ha una gran majoria
que no hi creuen,
això.
Jo crec que no,
però bueno.
Anem a pams.
i en canvi sortiu
sempre guanyeu,
no sé què passa.
El canvi,
el canvi per Catalunya.
El canvi per Catalunya.
Qui li toca això?
No ho sé.
No ho saps?
Bueno,
jo crec que està clar,
no?
Jo crec que portem,
bueno,
crec no,
portem 23 anys
d'un govern de dretes
que ens ha portat a...
No seguim sempre
amb aquesta línia
de dretes-esquerres,
no?
És diferent.
Deixa-ho que continuïm amb això.
Com a la Unió
no és un partit de dretes,
és un partit nacionalista,
no cal que sigui
que desitja amb això.
És un discurs molt senzill.
Menys mal que hi ha
llibertat d'expressió.
A mi també.
Per això el contesto,
perquè tenim llibertat d'expressió.
23 anys d'un govern de dretes
que ha portat a Catalunya
la cua a nivell de tota Europa
en tots els temes socials.
En ordinadors per alumne
estem a la cua de tota Espanya,
en despesa social a la família
que tant s'omple la boca
Convergència i Unió,
en despesa social en educació
que tant s'omple la boca
Convergència i Unió.
Estem a la cua
amb dades objectives
a nivell de tota Europa.
Per tant,
jo crec que està clar
que Catalunya necessita un canvi
i els únics que ho garanteixen
són una mica els partits
en aquest cas de les esquerres.
Qui també vol el canvi
són els d'iniciativa
perquè el vostre lema
és el canvi de debò.
I el canvi de debò
està claríssim
en una societat més justa,
més ecologista,
en què el canvi del poder,
dels poderosos,
els que tenen més diners
i els que tenen el poder polític
i mediàtic,
passin a l'oposició
i pugui també estar al poder
els treballadors.
Que fa temps que no passi això.
Sí, a Catalunya.
Jo vull dir-te una cosa, Carles,
de veritat,
m'assembla realment
que feu molta d'amagògia.
Vostè no podeu fer aquest tipus de discurs
i dir aquestes coses
que no és que les parlarem
amb la realitat.
Escolta,
jo puc fer el discurs que vulgui.
Com ha d'abans?
Us he apuntatut?
És que esteu tan acostumats a manar
que ja us sembla malament
inclús els discurs dels altres.
Pots fer el discurs que vulguis
sempre que s'acomodi a la realitat.
El costum del poder
és molt dolent.
23 anys...
Quan deixis de parlar
parlaré jo.
És terrible.
Es sembla molt bé
que puguis fer el discurs
que tu vulguis
sempre i quan s'ajusti la realitat.
El que no pots fer
són demagògia.
Com fa tot el partit polític
que diu una cosa a Tortosa
diu una altra cosa a Barcelona
i una altra cosa a Reus.
Llavors,
Catalunya,
per fer-te un exemple,
d'Espanya,
és dels 20 millors hospitals
que hi ha a Espanya,
14 són de Catalunya.
En Producto Internacional Brut
estem per sobre
de molts països europeus.
Tu no em pots dir
que Catalunya
n'ha progressat
en 23 anys.
No m'ho pots dir, això.
He parlat de despesa social.
M'has parlat d'un àmbit
que tindrien a veure
si realment
són certes les dades
que tu m'estàs dient.
Si em permets,
el que diferència
principalment
l'esquerra i la dreta
és la visió social.
No juguem al discurs fàcil.
I després,
canvi.
Quin canvi?
Però si fa 23 anys
que demaneu el canvi
i no han confiat en vosaltres.
Escolta,
quin canvi és?
El Maragall és un canvi?
Realment,
per tu el Maragall és un canvi?
És un canvi?
Quants anys
porta el Maragall en la política?
Això és canvi?
No m'unopolitzeu el debat,
si us plau,
perquè aquí estàvem parlant abans
dels lemes.
Realment,
sí.
Jo parlaré amb...
Per una vegada
estic d'acord amb l'Alegall.
Sí, sí,
és que ens queda molt poc temps
i sap greu
perquè hi ha moltes coses.
M'ha parlat del lema
Sí a Catalunya.
Nosaltres fem aquest lema
perquè considerem
que Convergència i Unió
és el partit
que més s'ha fet
pel progrés de Catalunya,
més s'ha fet
per creixement de Catalunya
i ho seguirà fent.
I ho seguirà fent.
El que creiem
és que votar Convergència
realment és votar
un partit nacionalista
que confia en Catalunya.
No com la indefinició
d'altres partits polítics
que encara no sàvem clar
a qui donaran el seu suport,
ni altres partits polítics
que estan supeditats
amb un partit estatal.
Jo et faig una pregunta.
Nosaltres,
depenem de nosaltres mateixos,
votar el PSC,
que podria ser,
perquè us tingués un exemple,
un 15% del PSOE,
des de quan un 15%
d'un partit polític
podrà tindre poder de decisió?
Estaran sempre supeditats
a un poder d'àmbit estatal?
Nosaltres no.
Has de contestar.
Sí.
Molt curt, molt breu.
Molt curt.
I passem a un altre tema.
La mateixa supeditació
que té el PSC respecte al PSOE
és la que té el PSOE
respecte al Partit Socialista Europeu.
Això sí que és fer demagogia.
Em sembla perfecte.
Això és fer demagogia.
Jo, des de Catalunya,
no vull que em donin directrius
des de Madrid.
Però no comencem una altra copa a malalt.
Però si directrius porten 7 anys
donant-vos el PP...
Però si teniu un 50% del PSOE,
només...
I de perdidos al Riu, vull dir...
A veure, a veure,
s'ha comentat moltes vegades,
no sé si penseu que és un tòpic
que realment la gent vota
no al partit, sinó a les persones.
Anem a parlar de les persones,
del líder de cada un dels partits.
I vull que em digueu
la millor qualitat
que creieu que té el líder
del vostre partit
i un defecte,
que segur que en té.
Que els heu conegut en persona.
Sí?
A veure, qui vol començar, doncs?
Josep Piqué.
Josep Piqué.
Josep Piqué.
Una qualitat i un defecte.
No ens estenem gaire.
No, no, la màxima qualitat,
la intel·ligència.
És una persona d'una intel·ligència
absolutament espectacular,
jo dic.
I el seu defecte?
Ostres, és que no ho sabria dir.
Per l'experiència de la campanya,
en ocasions, suposo que és també
per el tema de campanya,
la impuntualitat.
Però suposo que passa
amb tots els líders
que arriben una mica tard
als mítings, no?
Però personal no l'hi trobo
ara a dia d'avui, no?
Josep Lluís Carot Robera.
Té el cap gran.
Sí.
No, bueno.
Les rèpliques que s'han fet.
No, jo crec que
és un gran orador.
Vull dir, és una persona
que quan fa un discurs
sap molt bé quan és el punt que...
O sigui, quan ha d'aixecar el volum,
quin és el punt que la gent sap
que jo connectarà amb el públic.
És una persona que...
Que és un gran orador.
Bueno, ha estat molts anys
com a professor
i això també...
També es demostra.
I com a defecte,
siguem políticament correcte,
és que, bueno,
està una mica cal.
però, bueno...
És que ens demanes una mica massa,
jo crec que...
Però si dèiem una virtut,
us heu de mullar una mica.
Mira'm el que sigui així.
Artur Mas.
Jo crec que la principal virtut
és la il·lusió.
La il·lusió d'una persona
que vol tirar endavant un projecte.
I el defecte,
doncs no et sabria dir cap.
No sé com no sigui
també la eventualitat,
però jo crec que és una cosa
comú a tots els partits polítics.
Joan Saura.
Jo no el conec personalment,
però penso que és bastant sensat
i intel·ligent
i de defecte,
doncs no ho sé.
És que no el conec.
Bé.
Pasqual Maragall.
Pasqual Maragall.
Jo crec que,
en aquest cas,
el dolent que té
és el mateix que el bo.
Jo crec que,
sí,
quan creuen una cosa,
no fa cas a ningú
i va a buscar-la.
I això té una part bona
i té una part dolenta.
Perquè, de tant en tant,
doncs també va a buscar el que vol.
Piqué va dir que
la virtut del Maragall
era la imaginació
i el defecte,
la imaginació.
Bueno, mira,
amb alguna cosa
esteu d'acord.
I creieu,
en tot cas,
sigui com sigui,
guanyi qui guanyi,
el que sí que ens afecta
i sabem segur
és que el Jordi Pujol
ja no hi serà.
Quina valoració faríeu
d'aquesta absència
del Jordi Pujol
que de fet
deu ser l'únic president
que heu vist vosaltres
al capdavant de la Generalitat?
És molt difícil.
Trobareu a notar
aquesta absència?
Espero que sí.
Espero que sí,
que es trobi a faltar.
Jo crec que és una,
primer que és una persona
que és indiscutible
que té una vocació
de servei
i de vocació política
que hi ha
molt poques persones
que puguin tenir-la així.
Que és una persona
que ha dedicat
la seva vida,
evidentment,
a construir Catalunya
i a recuperar
les institucions polítiques
catalanes,
que és una persona
també que ha contribuït
molt a dignificar
la política
com a activitat
en el sentit
de la qualitat
del que es diu.
És un home
que té uns discursos brutals,
però crec que s'ha equivocat
i en profunditat
amb algunes decisions
que ha pres.
I ho dic sincerament
i amb tot el respecte
que em mereix el senyor Mas.
Primer,
amb el seu successor.
I segon,
en la línia política
final de la seva etapa
que precisament
el que està fent
és no respectar
el seu llegat,
que és
el de ser capaços
de,
per dir-ho d'alguna manera,
contemporitzar
la política
i no anar
qui sap on.
Jo crec que
s'ha equivocat
amb les persones
i amb les eleccions
que ha fet
amb la seva darrera etapa,
però evidentment
el seu balanç
és totalment positiu.
Més valoracions,
però molt ràpides.
Jo, en tot cas,
23 anys de govern,
hi ha moltes coses bones
i dolentes,
però més que res,
jo veia el Jordi Pujol
com un tot terreny polític.
O sigui,
és una persona capaç
de a les 9 del dematí
anar a fer una conferència
al cercle d'economia
i parlar d'economia
i a les 3 de la tarda
anar-se'n
a un poble del Pirineu
i connectar
igual amb la gent
com ha connectat
jo crec que és un dels grans
polítics,
un dels grans estadistes europeus.
La capacitat que té
de parlar
i de connectar
amb tot tipus de gent
que ha tingut ell
jo crec que pocs polítics
la tindran.
El Carles està d'acord.
Sí, sí.
Jo crec que en general
els 23 anys
de govern de Pujol
a veure,
donen un balanç positiu?
Jo crec que sí.
Jo crec que ha sigut
el primer govern
que ha tingut
Catalunya
en democràcia
i la valoració
que jo faig global
la veritat
és que crec que
el Pujol
ha construït,
a part que és un gran polític
i estic d'acord amb el Gerard
que és un dels grans polítics europeus
també estic d'acord
amb l'Alejandro
que sobretot
als últims temps
s'ha equivocat molt
perquè
feia llàstima
una mica de llàstima
veure un tio
de la talla de Pujol
tan supeditat
a un partit
com el PP.
Joan Manel
ell i ell
no tenim temps
per rèpliques
Joan Manel
tu deies que...
Sí, bueno
penso que potser
pel nacionalisme català
doncs
ha fet alguna cosa
però
és un conservador
i no ha fet
polítiques de benestar
tal com jo penso.
Fede.
Crec que soc una persona
que ho ha donat tot
per Catalunya
crec que
si féssim un balanç
del govern
del president Pujol
és altament favorable
ha situat
Catalunya
coneguda
en el mundial
i com a qualitat humana
crec que és una persona
molt propera a la gent
crec que
hi hauria molt poca gent
que pogués dir
alguna cosa dolent
del president Pujol
que és una persona
que arriba
que arriba a tothom
i bueno
que fins ara
no crec que
serà molt difícil
esperar un altre govern
de l'alçada
del president Pujol
que sigui el president.
Doncs d'arguments
no ens en falten
però ens falta el temps
així que hem d'anar plegant
Última pregunta
qui guanyarà
diumenge?
Els catalans i catalanes
La democràcia
Dilluns estareu més descansat
El nàstic guanyarà
Dilluns estareu més descansat
ho notareu
o començarà ja la feina
de veritat?
El dimecres
El dimecres
Ja tenim feina
El dimecres tenim molta feina
la Carla
Sí
Jo crec que guanyarà
la iniciativa
i si no guanya
la gent treballadora
i que sostén el país
són els que han guanyat
Guanyi que guanyi
el ciutadà
suposo que
Jo crec que el diumenge
haurà guanyat tothom
perquè tothom farà discursos
com forma guanyat
uns perquè han guanyat molt
i altres perquè han perdut
més del que es planteja
i altres perquè han guanyat
amb vots
però no en escons
Sí, que tothom guanyarà
en política tothom guanyarà
L'important és que
allò que es diu sempre
que en aquest cas seria bo
que guanyi el millor realment
que hagi d'anar millor
Això no sempre passa en política
que el Vargas
jo s'ha de perdre
contra Fujimori
o sigui que
Doncs ja ens trobem
la setmana que ve
i ja no parlarem de política
No, no
Ho deixem
Marxem amb un tema
que ens ha demanat
el Joan Manel
dels Celtes Cortós
que t'ho que va tu triar
aquesta setmana
Carles, Joan Manel, Gerard, Fede, Alejandro
Gràcies
Gràcies
Te sorprende que te escriba
Tanto tiempo es normal
Pues es que estaba aquí solo
Me había puesto a recordar
Me entró la melancolía
Y te tenía que hablar
Recuerdas aquella noche
en la cabaña de Turmudor
Las risas que nos hacíamos antes
todos juntos
Hoy no queda casi nadie
de los días antes
Y los que hay
han cambiado
Han cambiado
Sí
Chau
Chau
Chau
Chau