CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
El CBT ha viscut 25 anys d'història
i ho ha fet sota el mestratge de 5 presidents.
Per tant, val a dir que ha estat un club
que no ha tingut grans sotregades
i si les ha patit, els seus dirigents han sigut prou assenyats
per saber-les trempejar i solidificar el projecte inicial.
Qui primer va ser el president ho fó gairebé per obligació,
per culpa de l'abat.
Ser el més gran dels exiliars del Nàstic
li va valdre a Pere Ferrer el prèmit de ser el primer president del CBT.
Càrrec que va mantenir fins l'any 1980.
Tres anys durs, difícils i plens de sorpreses.
Després arribaria al càrrec l'únic president que no ha estat jugador,
Pau Martí Ribas, un barceloní, fidel seguida de l'Espanyol,
que va agafar el càrrec a l'estar el seu fill a l'equip júnior.
L'estada de Martí, per motius personals,
també fa o curta, només dos anys,
en què el club va començar a projectar
la seva mania del bàsquet sobre alguns col·legis de la ciutat.
El següent president ja va tenir una etapa més llarga.
Era en Pere Tobilla Martínez,
que havia estat jugador i entrenador.
I aleshores, l'any 1982,
tastava el càrrec de president.
El club va experimentar un salt qualitatiu,
amb l'augment d'equips, la multiplicació de les llicències
i el potenciament de l'esperit competitiu.
Una vegada esgotava la capacitat de patiment
pels despatxos i seient les necessitats de tornar a entrenar,
Tobilla plega i entra Xavi Mas.
En Xavi va ser-hi de 1989 a 1997
i va viure l'època de més esplendor del club.
Amb Mas a la presidència,
es signa el conveni amb Down Chemical,
es viu en les fases d'ascens de Càceres i Camp Dia.
El CBT arriba al lloc més alt de la seva història
i té per primera vegada americans a les seves files.
Després de molts patiments amb l'Ajuntament i la Generalitat
pel tema del pavelló,
Xavi Mas entrega el testic a Rafa Pintado,
l'any 1997.
Pintado, amb l'equip consolidat el pavelló del Serrallo,
inicia l'etapa d'expansió al club.
S'ha fitxat bons tècnics i aquests bons jugadors
i comença l'esclada del CBT partint des de l'Eva
i arribant la passada temporada a solir l'ascens a l'Alepo.
El club passa a ser una entitat amb més de mil socis,
però la gran feina de Rafa Pintado ha estat possible
perquè abans Ferrer, Martí, Tobilla i Mas
van saber col·locar els fonaments.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
T extendedme.
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a un nou capítol d'aquesta sèrie de Tarragona Ràdio dedicada a reviure els 25 anys d'història del Club Basquet Tarragona.
Al llarg de les últimes setmanes ho haureu escoltat en passat per aquests micròfons, socis del club, tècnics, jugadores i també fins i tot àrbitres.
Avui el programa, en teoria, pren un caire més institucional, més seriós, diem en teoria,
perquè al voltant d'aquesta taula hem volgut reunir els presidents que ha tingut l'entitat des de la seva fundació l'any 1978.
Ara mateix ho sentíem en el pròleg del programa que fa el nostre company periodista Enric Pujol.
El Club Basquet Tarragona ha tingut en aquests 25 anys d'història 5 presidents.
El primer, Pere Ferrer, des de l'any 1978 fins al 1981.
Senyor Ferrer, bona nit.
També ha estat president del Club Basquet Tarragona, Pau Martí, que per motius de salut, per motius de malaltia, avui no ens pot acompanyar en directe en aquest programa.
Pau Martí va ser president del CBT des de l'any 1981 fins a finals del 83.
Després va ser president des del 1984 fins al 1989, Pere Tobilla.
Senyor Tobilla, bona nit.
Hola, bona nit.
Pere Tobilla ens acompanyarà a través del telèfon en aquest programa que reuneix els presidents del Club Basquet Tarragona.
Després, des del 1989 fins al 1997, ens va acompanyar, va ser president i ens acompanya avui Javier Mas.
Senyor Mas, bona nit.
Bona nit.
I l'últim president, l'actual president, des de l'any 1997 fins ara, porta ja 6 anys al capdavant de la institució, Rafael Pintado.
Senyor Pintado, també, bona nit.
Hola, bona nit.
25 anys i 5 presidents.
Això què vol dir?
Que és un club molt estable, senyor Ferrer?
Home, l'estabilitat potser la donen aquests 25 anys.
El que passa és que, com amb tota institució, el que costa és trobar gent disposada a ficar-s'hi al davant.
Vull dir, no és un problema d'interès per tenir continuïtat, sinó que de vegades et venen ganes de marxar i, en realitat, el que no pots fer és fer-ho.
Ja vi més.
Igual, igual.
A mi, quan se'm va proposar ser president del club, no m'ho pensava pas, perquè jo estava en la meva època de jugador.
I bé, poder, jo penso, a vegades que va ser una sortida per allò de dir que, mira, m'han ofert ser president del club i és una bona sortida com a jugador, no?
Però és el que diu el Pere. Han sigut pocs presidents, degut a que també tampoc hi ha hagut molt d'interès amb els socis que tenim a agafar el tèstic de la presidència, no?
Rafael Pintado, l'actual president.
Home, jo estic amb la mateixa disjuntiva que els meus companys, no?
El que està clar, i penso que possiblement no haguéssim crescut i no haguéssim estat on estem actualment,
actualment, o on vam estar l'any quan vam pujar a primera B, possiblement ara hi hagués hagut algun altre president diferent dels que som.
Potser els mandats no haguessin estat més llargs, perquè m'adona la impressió que el fet d'estar on estem també espanta, no?
Han estat presidents o són presidents per vocació, perquè no hi havia ningú més,
perquè s'han trobat en una situació determinada en un moment determinat i vostès hi eren allà.
Per què han estat o són presidents del Club Escatarragona?
El que està clar és que l'Enric ho ha dit, a pesar que em sap greu que hagi posat el motiu de l'edat,
el que passa és que llavors teníem una edat que no importava.
A veure, vam ser, en el meu cas, president perquè era el més gran i perquè d'alguna forma amb altres companys,
i dos d'ells estan aquí, doncs érem els que ho movíem.
Lògicament, qui tenia més edat i potser més disponibilitat en quant a professional
i en quant a disponibilitat de cotxe, doncs érem els que es podien moure.
Llavors això és el que d'alguna forma ho provocava, en el meu cas.
Suposo que després, a mesura que hem anat creixent com a club,
i vull dir, en cada una de les èpoques ha sigut absolutament diferent.
Diguéssim, la meva va ser la d'arrencar, la del Pau Martí, doncs una mica continuïtat,
i a partir d'aquí el que ha fet és que a cada president hi ha hagut un creixement.
I això és així.
La meva vocació no era, perquè la meva vocació era jugar a bàsquet,
i aleshores se'm va oferir la possibilitat d'agafar la presidència del club.
Me vaig a engrescar i vam fer el que vam fer amb aquells vuit anys,
el poder és el que diu el Pere Ferrer.
El Pere Ferrer va ser l'impulsor, l'engrescador inicial,
seguit per tots els petits, com diríem.
Després va vindre Pau Martí.
El Pere Tuvilla va fer una bona tasca, sobretot amb la base.
Poder, a la meva època la recordo més,
com que van donar un salt més qualitatiu perquè fa referència a l'equip professional.
I el Rafael Pintado, perquè jo li vaig deixar el tema professional bastant malament,
ho ha tornat a reviure.
O sigui que d'alguna manera, de vocació per ser president, segur que no.
Rafael?
Home, vocació ja et dic, tampoc.
Jo sempre he dit que quan el Xavier va proposar de no tornar-se a presentar,
en un tercer mandat, en una primera vegada me va comentar
escolta, què et sembla tu i tal.
Jo li vaig dir que no, que no estava encara suficientment motivant.
El problema és que es va veure que passaven els dies, passaven els dies,
no hi havia cap candidatura.
I una mica així, potser sorprenent, a tots els que érem companys de Junts,
en aquell llavors, jo vaig prendre la decisió de presentar-me,
potser sense després, sense abans comentar-li inclús amb el Xavier, no?
Aquí vam tenir una miqueta, no cap problema,
però, coi, jo li vaig sobtar que em presentés i no ho hagués dit a ningú.
El Rafael Pintado és així.
Jo soc una mica així.
Ens coneixem de fa molts anys.
Però li volia fer l'oposició, potser, o...?
No, no, no, oposició cap ni una.
Jo sabia que ell no es presentava i que no es presentava a ningú,
faltaven 24 hores pràcticament per presentar les signatures
i em vaig voler presentar.
El que sí que està clar és que, bueno,
que et trobes en un moment donat que estàs allà,
que intentes fer les coses el millor possible.
La veritat és que hem tingut un suport important
i això ara potser sí que diríem que és més vocació que abans, no?
Perquè la segona vegada no m'ha costat tant presentar-me.
Segur que ser president del Club Basqueta Arragona
de qualsevol entitat és ben diferent ara, l'any 2003,
que l'any 1978, quan arrencava i quan es fundava el club.
De fet, en el primer programa, ara fa sis setmanes,
el primer programa d'aquesta sèrie ja parlàvem de la fundació,
del naixement del Club Basqueta Arragona,
i explicàvem una mica aquella moguda,
aquell grup de joves que van decidir fundar un club com el CBT.
I el Pere Ferrer com va anar parant de president?
Una mica de retruc, de casualitat, entre el grupet aquell?
Jo diria que dintre del grup de gent disposada a fer el que fos,
i insisteixo en el que deia abans,
una mica per possibilitats, doncs jo tenia més hores,
o m'hi podia dedicar més,
i aquesta colla d'enredos van decidir que com que algú havia de rebre,
doncs que podia ser jo.
Perquè aquesta colla d'enredos a les que es refreix ja estaven amb vostè.
Sí, sí, sí, hi ha alguns que no hi són i algun que no ha pogut venir.
És a dir, aquells 30 o 30 i tants, que molts d'ells han passat per aquí,
perquè no podem oblidar amb gent que també ha estat vinculada al club
i que no ha sigut directiu, com ha sigut el Jesús San José,
o el Pep Felip, que també han estat,
algun d'ells amb aquesta tribuna,
eren molt importants, perquè jo era el gran, diguéssim, de jugadors,
però el Pep, per sort, me va pel davant,
i d'alguna forma ells hi posaven aquella punteta de seny
que ens feia falta,
perquè el que en realitat érem era una colla de sonats,
que no ens hi vam pensar gaire,
perquè segurament que si no haguéssim apretat a córrer tots plegats.
Perquè el fullón era considerable,
és a dir, estàvem en una època on això era complicat
i on les institucions, a diferència d'ara,
no solament no ajudaven,
sinó que, si podien, doncs intentaven fer-te caure.
I quan parlo d'institucions,
parlo d'algunes que per sort han desaparegut amb la democràcia
i que eren els responsables d'alguna que altra instal·lació,
en lloc de facilitar el que es feia era incrementar els preus
perquè així estos chicos d'on van i què creen que van a fer.
Se'n recorda el primer pressupost del Club Bascat de Tarragona?
Sí, 200...
Crec recordar 270 o 280.000 pessetes
que a l'hora de fer la liquidació
resulta que ens en van sobrar 8 o 10.000
que, bueno, els hi vam donar un destí.
Van tenir-hi superàvit?
Sí, sí, sí, els dos primers campionades.
Impressionant, eh? Impressionant.
Impressionant.
El pressupost d'ara, Rafael Pintado?
D'aquest, uns quants més.
Una mica diferent.
Uns quants més.
Uns quants més.
M'ho diu i m'ho tradueix en euros?
Sí, al voltant del millor 100.000 euros.
O sigui, una fotesa.
Què era més difícil?
Portar els pressupostos de l'any 78 o els d'ara, creuen?
Home, jo, a veure, aquí haig de defensar amb el Rafael.
Em sembla que és bastant més complicat
perquè en pessetes d'aquella època no sé quan devrien ser
però serien una autèntica animalada.
Era complicat llavors perquè començaves i ningú et coneixia
i no hi havia un excés de confiança
i és extraordinàriament complicat avui dia
perquè el tema empresarial en aquesta ciutat
a pesar del que creuen fora d'aquí
continua igual de complicat.
És a dir, el Rafa s'ha de moure moltíssim, suposo,
que per intentar quadrar aquest pressupost.
El nostre era més senzillet perquè en definitiva
eren redepares, mares, amics, coneguts,
que tothom era soci.
Sí, però l'any 78, 200, quasi 300.000 pessetes...
I eren diners.
Doncs eren diners, no?
I pagàvem 100 peles al mes de soci, no?
Sí.
I, bueno, vull dir...
Tot porta a les seves.
Cada temporada és diferent.
Jo recordo les temporades del Javier
quan vam tenir el primer maricà,
amb el Mitch Smith, 50.000 d'or.
Hòstia, hòstia, 50.000 d'or d'aquella època.
Això quin any està en parlant?
92.
92.
Per l'any de les Olimpiades i quasi que valia tot.
Una anècdota.
Nosaltres vam començar a pagar el dòlar al mes de setembre 93
i el vam acabar pagant a 118.
I jo a principi de temporada li vaig comentar al Rafa
per què no assegurem el canvi?
Diu, no, no, no fa falta.
Jo també em vaig convèncer.
Mira, 25 pessetes més car ben pagat el de l'hora final de temporada.
Home, jo aquest any em vaig estar a punt d'assegurar-lo
i ara l'estic pagant a menys del que vaig pressupostar, no?
Vull dir, també té el seves...
Sí.
Podreu compensar-lo d'any 92.
En vuit temporades de president,
suposo que en l'època de Javier Mas
segurament s'ha vist el salt, no?, pressupostari,
comparativament parlant.
I no només per l'evolució dels diners,
sinó també pel propi salt
qualitatiu que ha fet el club.
Bé, jo vaig agafar el club
i el primer any vam tancar amb un pressupost
d'uns 15 milions de pessetes
i l'últim any el vam tancar amb uns 85.
Jo sempre dic que en els vuit anys
que vam estar a la Junta Directiva
vam ser capaços de generar 400 milions
invertits en bàsquet.
Dels 400 milions, un 15% ajuda institucional,
l'Ajuntament de Tarraona,
la resta, un 10%,
entre 10 i 15% esponsos
i la resta, no em facis dir d'on va sortir.
a la Junta Directiva.
Estem repassant diners i recordant pressupostos d'altres èpoques.
En Pere Tobilla, que el tenim a través del telèfon,
recorda aquells pressupostos
que es portaven entre els anys 83 i 89 al CBT?
Sí, la veritat és que els pressupostos
que hi havia eren, ara,
des de l'òrbita actual,
podrien ser una mica ridículs.
Jo me'n recordo
que el primer any que el va i agafà
vam tindre un pressupost
de 350.000 pessetes,
aproximadament,
d'aquell moment,
i, bueno,
i l'acabar l'últim any,
vull dir,
el pressupost, si no recordo malament,
eren de dos milions i pico de pessetes.
O sigui que, realment,
per aquell moment
ja comencen a ser xifres interessants,
però, clar,
comparat amb el actual pressupost del club,
evidentment,
sembla bastant ridícul.
Abans se'ls preguntava
el Pere Ferrer,
el Xavier Màs i el Rafel Pintador
si havien estat a presidència
per vocació
o una mica per casualitat.
Quin és el cas del Pere Tobilla?
No, en el meu cas
era per vocació, realment.
Vull dir,
perquè jo des de...
des de la meva...
A veure,
a veure,
jo el club l'he sentit
des de totes les facetes,
des del primer moment,
i he format part
de totes, diguéssim,
de tot l'engranatge
que el club ha tingut,
des de la part de jugador,
entrenador,
directiu,
federatiu...
I, realment,
la tasca de president
va ser una tasca
que en aquell moment
vaig veure que era important
tirar-la endavant
i, realment,
a mi,
doncs,
m'agrada molt,
des del primer moment,
poder ajudar
a la construcció del club
des del punt de vista
de junta directiva,
no?
A part que el club,
en aquell moment,
tenia també una necessitat
de tirar endavant
amb el grup de gent
que formàvem la junta
i, bueno,
se va donar el cas
que, bueno,
jo vaig donar un pas endavant.
També tenia molt clar
que aquell pas endavant
no tenia que durar
més del que va durar,
és a dir,
la meva intenció
era posar
un grau de sorra més
en la construcció
del club,
com va ser
aquells 4 anys,
amb uns objectius
molt concrets,
que era
agafar ja
una estabilitat
del club
i, sobretot,
una construcció
de la base
que crec que es va
lograr en aquell moment
i, per suposat,
hi ha
el gran èxit final
d'obtindre
la pujada
a la segona divisió
i, sobretot,
per mi,
el gran triomf
va ser
el lograr
que el senyor
Xavi Mas
agafés la presidència
a suggerència meva
perquè pensava
i el temps
m'ha demostrat
que no m'equivocava
que era la gran persona
per donar
el gran salt
del club
com hacía sigut.
Pel que ens estan explicant,
aquí hi ha hagut
diferents tipus
de relleus, no?,
a la presidència
el senyor Rafael Pintado
gairebé li va amagar
fins a última hora
al senyor Xavi Mas
que es presentava president
i en el relleu
de Pere Tuvia
per Xavi Mas
va ser gairebé induït, no?
Sí, perquè recordo
que el mes d'abril
del 89
no sé si te'n recordaràs
tu, Pere,
que vam anar a jugar
a un torneig a Grinyi
a Tolús
i em vas fotre
una menjada de cervell
que vaig quedar esparparat
i quan vam tornar
a Tolús
vaig decidir
que sí,
que em presentava
com a president
i la veritat
és que encara
que no hagi sigut per vocació
jo estic content
d'aquestes 8 anys
que hem estat
a la junta directiva
amb els meus companys, no?
De fet,
és un patiment diferent
el de jugador
el de soci
i no diré
que t'omple
el ser directiu
però no t'omple mai
el que sí que veus ben cert
és que quan mires enrere
veus que d'alguna manera
els esforços
que ja has posat
en aquests dos anys
han servit una miqueta
per consolidar el club
sobretot
des d'un punt de vista
de base social
i a nivell de la ciutat, no?
Una de les característiques
d'una de les coses
que comentava el Pere Tobilla
és que de fet
vostès han fet
de tot en el club
han estat presidents
però han estat
pràcticament de tot, no?
Això és bo?
Sí, jo com que soc
ha quedat establert clarament
que jo soc
el dinosauri
el veterà
dels presidents
el que sí que està clar
és que insisteixo
en el que deia abans
en aquells moments
a nosaltres aquest esforç
ens representava
posar el cotxe
a disposició
dels nanos més petits
portar-los a jugar
arribar corrents
amb una pista
perquè havíem acabat
de portar
els més joves
sortir disparats
perquè hi havia
un altre partit
a un altre lloc
és a dir
aquesta mobilitat
el que jo volia
és que abans
quan parlaves
de si érem
vocacionals o no
hi ha un fet
que és claríssim
de tota la gent
que vam començar
al club
són
els que han estat
presidents
després de mi
en períodos llargs
els que hi estàvem
des del primer moment
perquè parlem
de 25 anys
d'història del club
i aquests 25 anys
excepte
el petit
impàs
amb el
Pau Martí
tots som socis fundadors
però dels fundadors
de veritat
és a dir
dels primers
dels que estàvem allà
al més on del cim
tacant-se d'oli
i fent les actes
tal com podíem
hi ha continuïtat
perquè
lo difícil
en un club
i sabeu
que jo a més
estic ara
fa molts anys
vinculat a la federació
el que costa
és trobar gent
disposada
a invertir
hores
de la seva vida
per fer alguna cosa
a canvi de res
que normalment
et comportarà feina
mals de caps
i en alguns casos
inclús despeses
i això sempre
és a canvi
d'aquesta vida familiar
és a dir
nosaltres és evident
que si en lloc
de dedicar-nos
a fer ciència
amb el bàsquet
ens estiguessim a casa
doncs ara estaríem
veient les notícies
i en lloc
d'anar muni avall
amb el cotxe
doncs estaríem
la mare de tranquils
o et va la marxa
o com va dir
el Pere Sust
fa molts anys
som uns sonats
del bàsquet
i s'ha d'estar sonat
per fer segons què
perquè si no
no invertiries
aquestes hores
I a l'hora de fer
juntes directives
com els ha anat?
Han tingut molta ajuda?
Els ha costat molt?
Bé, hi ha de tot
jo penso que cada
cada temporada
ha tingut els seus
els seus
aspectes
jo per exemple
he estat en totes
he estat amb el Pere
he estat amb el Pau
he estat amb el Javier
amb el
amb el Pere Tobilla
també
i actualment
estic amb
la nostra junta directiva
cada junta
ha sigut diferent
cada junta
ha tingut
els seus problemes
el nostre problema
però mai hi ha hagut
un problema
de vocació
de directius
no, no
el que passa és que
a veure
molta gent
se't vinculen
perquè hi ha la canalla
el seu xiquet
juga
i quan el xiquet
desapareix
marxa
en canvi
n'hi ha d'altres
que han estat
molts anys
vinculats
per exemple
el Paco Franco
va començar
el seu xiquet
va deixar de jugar
i el Paco
va continuar
vinculat
n'hi ha hagut molts
que no ha sigut així
que els xiquets
han plegat
i han desaparegut de la junta
n'hi ha hagut d'altres
que han vingut a aprendre
i després han anat a fundar un club
i bueno
hi ha de tot
vull dir
el que està clar
és que
cada un
o cada mandat
han tingut
les nostres dificultats
com jo m'hi trobat
per trobar gent
en algun moment donat
que pràcticament
va ser una època
al final
el començament
que érem 3 persones
i ara
tornem a ser 11
cada vegada
he tingut el seu
i lògicament
habitualment
els pares
que t'ajuden
és per tenir
perquè tenen
aquella vinculació
amb el seu fill
i el Pere Tobia
tenia problemes
en aquella època
dels 80
o no
per trobar directius
home
la veritat
és que
en aquella època
tota la
diguéssim
la gent
que havíem
fundat
el club
encara estàvem fent pinya
llavors
entre tots
tiràvem endavant
el que sí
estava clar
és que la nostra filosofia
ja era
la d'incorporar
gent
d'alguna forma
que sàvia nova
nosaltres sabíem
que havíem fet
el primer pas
però
perquè això
tingués continuïtat
necessitàvem gent
que
el dia de demà
poguessin tirar endavant
amb la mateixa
ideologia
que nosaltres
havíem implantat
al club
llavors
començàvem
ja
en aquella època
a buscar
com hem comentat
els companys
entre els familiars
els pares
els nous jugadors
que hi havia
que venien al club
començàvem a buscar
aquests
acusaments
i la veritat
és que
alguns
ja començaven
a realment
acostar-se
i vam tindre
la sort
de comptar
amb persones
que
han fet
un gran favor
al club
en diferents moments
vull dir
que
al millor
han estat
un any
mesos
però han anat
participant
no?
Jo
voldria recordar
per exemple
que
hi va haver
una persona
que va estar
molt vinculada
al club
que va ser
constructor
en part
de tota
l'escola
del CBT
que
ara
va fer
una gran tasca
a Lleida
que es deia
Llorba
Llorba
sí senyor
Llorba
va estar
amb nosaltres
durant
un parell
d'anys
va ajudar
molt
a la construcció
de l'escola
de bàsquet
que va ser
realment
una de les fites
importants
cal recordar
que vam tindre
a prop de 350
nanos
en el seu moment
quan teníem
una estructura
molt oberta
i que
en principi
encara no havíem
començat a treballar
amb els col·legis
i el senyor
Llorba
va aportar
idees
i després
la seva feina
el va traslladar
a Lleida
i a Lleida
ha fet una gran tasca
en la construcció
del que és ara
el Caprabó Lleida
cal recordar
que ell va ser
un dels impulsors
d'aquesta
fórmula
que ha fet pujar
aquest club
a la Divisió d'Honor
per tant
hem tingut la sort
de tindre persones
al costat
i la veritat
és que
encara trobem
a faltar
i suposo que
ara ja
el Rafa
pot respirar
una miqueta més
però en molts moments
hem trobat
a faltar
persones d'aquestes
com abans
teníem
que desinteressadament
vinguessin
a donar
un cop de mà
ara tenim la sort
que sí
que s'han acostat
diverses persones
i el club
torna a tindre
una estructura
ferma
en aquest aspecte
i en la història
del CBT
anava a dir
han trobat a faltar
més ajuda institucional
perquè jo per quadrar
pressupostos i tal
aquest ha estat
el gran
pes
que han hagut
de suportar
i de russa
dels presidents
del club
Javi?
jo crec que no
perquè a la meva època
vam obrir la porta
de l'ajut institucional
i crec que
s'ha anat mantenint
aleshores jo crec que
allí va ser la primera
porta d'entrada
ells van creure
en el projecte
del club basquet
de Tarragona
que estava ja
bastant estructurat
diferentment
tenien diverses
àrees determinades
veient que volien
fer coses ben fetes
i després
el Rafael Pintado
ja ha sigut massa
va multiplicar
per no sé quant
n'està content?
jo sí
molt content
la veritat és que
el suport
que hem tingut
a veure
jo recordaré sempre
unes paraules
que em va dir
l'alcalde
veient un partit
d'Eva
crec que era contra el Sabadell
m'ha quedat bastant gravat
i me va dir
marxa d'aquesta categoria
compra el que sigui
ves on sigui
perquè aquí
no podem continuar
perquè això
no val res
lògicament
li vaig prendre la paraula
vam accedir
a l'ALEP 2
vam accedir
a l'ALEP 2
sense comprar res
sense gastar
ni un duro
i bueno
treballant
i intentant
fer les coses
bé fetes
hem aconseguit
pujar aquest any
en aquesta
LEP 1
que és un martiri
que és molt complicada
i
hem
continuat
una mica
tirant endavant
i les ajudes institucionals
ens han anat
molt bé
perquè
ja que no rebem
l'empresa directa
de la millor
de l'empresa
la rebem indirectament
perquè al cap i a la fi
crec que tots sabem
que els diners
que podem rebre
sabem d'on venen
Aquesta situació
res a veure
amb la de l'any 78
imagino
d'ajuda institucional
Al revés
era desajuda institucional
perquè el que s'intentava
era
a veure
on van aquests
què s'han pensat
i mirem
de complicar-los la vida
vull dir
des de pujar
el preu del lloguer
del pavelló
a preus
absolutament desorbitats
amb temes de llum
vull dir
però el que passa
que l'important d'això
és que quan
insisteixo
hi ha una pandilla
de gent
implicada en un projecte
i amb ganes de fer-ho
ja s'hi poden posar fulles
que no se'n sortiran
i això era així abans
i és així
i per molts anys que duri
perquè si no
estem perduts
I en l'època del Pere Tobilla
n'hi havia ajudes
o no institucionals?
No, no
jo vaig viure
la mateixa
les mateixes
les mateixes ajudes
que va tenir el Pere Ferrer
vull dir que
realment nosaltres
en aquell moment
encara érem
mig desconeguts
ja se'ns començava
a conèixer
pel soroll que nosaltres mateixos
havíem fet
des del punt de vista esportiu
i alguna que altra qüestió
Perdona que et talli
recordes les guardioles
pel tema de la llum
del Sant Jordi?
que s'havien d'anar posant monedes
i si no s'apagava la llum?
Per exemple
o sigui
el dia
el dia que s'hagi de parlar
d'instal·lacions
perquè això ja
ja seria
ja arribarà
llavors
aquell dia
sí que
podem parlar
de moltíssimes anècdotes
en aquest aspecte
Deixi'm un minut
per tots quatre
perquè em diguin
el millor i el pitjor moment
que hem viscut
com a presidents
per ordre cronològic
Pere Ferrer
El millor
va ser l'empenta
per tirar-ho endavant
i ser capaços
d'engegar això
que estem celebrent ara
i un dels moments macos
a part dels ascensos
i tal
i ara ho comentàvem
els companys aquí fora
va ser el dia de la presentació
de l'himne del club
perquè va ser espectacular
és a dir
l'entorn
la forma
les maneres
i la cançó en si
Pere Tobía
el pitjor i el millor moment
com a president
Bueno
el millor moment
potser
va ser
o un dels millors moments
va ser
l'ascens
de la segona divisió
per part del primer equip
que crec que va ser
una fita important
per tots plegats
simultàniament
amb l'orgull
que per mi suposava
ja dic
la construcció
d'aquella escola
de bàsquet
que tants bons jugadors
ha donat
i que encara
estan en actiu
i
el moment
més dolent
home
la veritat
és que
n'hi van haver
uns quants
un breu
un
jo posaria
simplement
sense posar nom
aquella porta
que es tanca
una vegada
has picat
tres o quatre cops
i que
intentant demanar
col·laboració
i ajuda
i que cada vegada
se tancava
no poso nom
però van ser
moltes portes
i per tant
aquesta era
la pitjor faceta
de la meva època
Javier Mas
jo el millor moment
des del punt de vista
esportiu
va ser el mes de maig
del 93
que va pujar
l'equip masculí
o femení
un altre millor moment
ha sigut permanent
que ha sigut
la constant
professionalització
del club
i el pitjor moment
és quan vam perdre
l'any 96
el playoff
amb el balnear
per la verxena
de Múrcia
Rafa el pintado
un dels pitjors
quan vam estar
a punt d'abandonar
i no tirar endavant
el club
i un altre pitjor
a títol personal
és quan me volien
atacunar
a Gandia
i després
evidentment
tots els ascensos
tant de les noies
com
campionats infantils
com qualsevol campionat
i sobretot
potser els més viscuts
l'any passat
avui els presidents
del club
esquet de Tarragona
han estat els protagonistes
d'aquests 25 anys
amb Pere Ferrer, Pere Tobilla
Javier Mas, Rafael Pintado
gràcies per estar en directe
i una salutació
també a Pau Martí
ex-president
del club esquet de Tarragona
que no ens ha pogut acompanyar
per motius de salut
gràcies a tots
i fins la propera
adeu-sia
bona nit
gràcies