CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Durant els 25 anys de vida del CBT han passat 12 entrenadors.
Recordem-los, Jesús Sant José, Enric Rovira, Pep Vergés,
Pere Tobilla, Vicenç Anaúja, Pere López, Joan Garitanandia,
Joan Plaza, Raül Bonet, Xema Olave, Ricard Casas i Porfirio Fissac.
Uns com Rovira, López, Vergés o Plaza han tingut un pas esporàdic,
encara que Pere López ha estat 7 temporades com a segon.
Un altre, Ricard Casas, ara està a la CB amb el Manresa
i Porfirio Fissac, que va pujar a l'equip a l'Alepo, encara continua.
Però hi ha un tècnic que mereix un punt i a part,
perquè la història del CBT no podria escriure sense la seva aportació personal.
Jesús San José Toquero, Sanjo pels amics,
ha estat un gran entrenador, sortit de la base,
un és, metòdic, treballador i molt bon coneixedor del bàsquet.
San José ha sigut a la banqueta del CBT en 13 temporades,
més de la meitat de la vida del club.
Les ha vist de verdes i de madures.
Amb ell li correspongué viure els anys més dolços de l'equip blau,
l'any de l'extraordinari Mitch Smith.
Gràcies a ell, l'equip va trencar l'estil d'aficionat
i va entrar en l'univers del professionalisme.
Ell va fer que el bàsquet a Tarragona pogués totejar el futbol
i gràcies a la seva tasca va posar les bases
perquè avui l'equip hagi arribat a ensumar el perfum de la Lliga CB.
A més, durant tres temporades va entrenar el senyor femení,
tot un palmarès del que pocs entrenadors poden presumir.
San José ha estat un autèntic entrenador professional,
malgrat que sempre va haver de compaginar la seva feina
al patronat municipal d'esports, amb l'abrel tècnic del CBT.
Sabia tractar els jugadors, treure el màxim rendiment de cadascun
i, a més, sempre ha tingut un tracte exquisit amb els mitjans de comunicació.
Crec que en aquest 25è aniversari,
San José mereixia un reconeixement per part de l'entitat
que ell va col·laborar a fundar
i que durant molts anys va saber mantenir
malgrat els problemes que l'envoltaven.
Penso, repeteixo, que ha estat un luxe pel CBT
haver pogut comptar durant tants anys
amb l'experiència i l'equilibri a la banqueta de Jesús San José.
CBT, CBT, CBT!
molt bona nit
Molt bona nit en aquest recorregut pels 25 anys d'història
del Club Basquet Tarragona.
Avui reunim en aquesta sintonia, la de Tarragona Ràdio,
alguns dels entrenadors més emblemàtics
que ha tingut l'equip masculí sènior de l'entitat
i també algun dels equips femenins.
Tècnics que han ocupat la banqueta durant força temps
i que han viscut moments de tota mena.
Segurament molts d'alegria, però també moments de decepció,
moments de tristesa.
Saludem els nostres convidats en aquest espai d'història
dels 25 anys del CBT.
Avui ens acompanyen Jesús San José.
Jesús, bona nit.
També ens acompanya Joan Garitona India.
Joan, bona nit.
Pedro López, bona nit.
I a través del telèfon saludem Ricard Casas.
Ricard, bona nit.
D'alguna manera o altra, aquests entrenadors,
aquests tècnics han ocupat, com dèiem,
la banqueta dels equips del Club Asset Tarragona.
Avui volem parlar especialment
de l'equip masculí sènior de l'entitat,
tot i que alguns d'ells també han dirigit equips femenins.
De tots, com sentíem ara en aquesta crònica,
en aquesta introducció de l'Enric Pujol,
segurament Jesús San José és l'entrenador més emblemàtic
que de l'entitat del club ha ocupat la banqueta
durant 13 temporades.
Ha canviat molt la feina d'entrenador, Jesús,
des del 78 fins ara?
Sí, bueno, indudablemente ha cambiado
porque el baloncesto ha evolucionado muchísimo en este tiempo.
y porque, pues gracias a todo también,
la categoría en la que ha ido desenvolviendo el club
también ha cambiado en este caso para mejorar
y todo conjunto pues le ha obligado
a que haya cambiado realmente muchísimo.
Joan Garitón en dia, ha estat molts anys vinculat al bàsquet,
ara ja no està.
Vistes a fora també veu que ha canviat molt el bàsquet?
Home, jo el que estic veient és que
sembla que hi pugui començar a haver
una cosa que abans semblava que podia ser
i que era una utopia, no?,
que és un començament de professionalització del bàsquet,
que és el que a mi em sembla que trobàvem més a faltar,
és a dir, estàvem segurament esportivament més amunt
que no pas organitzativament a nivell de professionalització.
Llavors, tècnicament, la veritat és que no ho segueixo,
és a dir, que tampoc sé realment...
Bé, dos americans, evidentment,
poden donar molt de més lloc a una lliga,
però en aquella època penso que estàvem
en un nivell com a club que estava molt a prop de l'ACB,
llavors, doncs, tècnicament, la veritat,
no et puc dir com ha anat.
Jo penso que és més l'aspecte de club
el que veig que està millorant,
perquè lògicament, doncs,
s'ha d'anar cap aquí, no?
Pedro López, l'actual segon entrenador,
però que també porta molts anys vinculat al món del bàsquet.
Veu aquesta evolució?
Sí, sense cap dubte.
Penso que tots els avanços en quant a la professionalització
que estava parlant amb el Joan,
la mentalitat dels jugadors,
o sigui, tot un cúmul d'aspectes
que són els que estan portant,
amb aquesta diferència que estem parlant,
potser, de 3-4 anys enrere, no?,
de les últimes temporades del club a l'Alet 2,
en comparació, doncs, per exemple,
al tema de l'Eva, no?,
més semblant, potser, a les èpoques
que el club, doncs, estava a l'antiga primera B, no?
Dels quatre convidats que tenim avui,
el Ricard Casas és el que menys relació ha tingut amb el club,
només has estat una temporada, Ricard,
però, justament, quin record et deixa aquest passa
pel Club Esqueta Tarragona?
A mi, personal, i així ho diria sempre,
i ho he dit,
un record, per mi, molt important, molt.
He estat un any aquí treballant
i sempre se m'ha donat un reconeixement i una estima
que jo no puc deixar de dir, no?
A més, a més, crec que, per mi,
dintre del meu treball,
ha estat molt important que pogués venir a casa vostra,
perquè m'ha permès evolucionar com a entrenador
i seguir-ho fent.
I crec que, dintre de la meva carrera esportiva,
el pas de Tarragona ha sigut clau.
El contrast del Ricard Casas és el Jesús San José,
l'home més vinculat al club.
De tota aquesta època tan àmplia,
alguna imatge que quedi per sempre en el record,
en lo bo i en lo dolent?
Bueno, a ver, indudablemente quedan más marcadas
las imágenes positivas,
pero yo tengo, la verdad,
muy pocos malos recuerdos de estas temporadas.
Quizá recuerdo una temporada
en que tuvimos bastante desgracia con lesiones
y que recuerdo que acabamos con muchos jugadores lesionados
y era, si no recuerdo mal,
era la antigua tercera división,
o sea, la idea era hacer un intento
de ascenso a segunda división
y tuvimos lo que realmente se llama
una temporada nefasta en cuanto a lesiones.
Ya digo, y acabamos, creo recordar la temporada
con una plantilla corta de diez hombres,
me parece que igual acabamos con cuatro o cinco,
pero ya digo, más en el tema,
dijéramos, un poco personal o sentimental
que no en el deportivo.
En cuanto a lo deportivo son más quizás las alegrías
porque, pues, por suerte me ha tocado vivir
prácticamente todos los ascensos
y, hombre, quizá por lo que represente,
pues, quizá el ascenso de primera vea primera, ¿no?
I en el teu cas, Joan,
tu que vas viure la primera meitat,
sobretot de la dècada dels 90,
amb l'equip femení,
però també amb l'equip masculí?
Home, jo tinc un record molt especial
per l'equip femení,
perquè, entre altres coses,
va ser el que em va permetre
després portar l'equip masculí,
i suposo que això és un tema d'un altre dia.
I amb l'equip masculí,
el que recordo més és
agafar un equip en un moment
que anímicament estaven bastant malament,
perquè, bueno, potser havien acabat una temporada
i no sabien quin futur, no?
Tindrien ells o tindria el club,
no estava la situació clara.
Recordo jugadors, doncs, com el Berni,
que actualment està a la CB,
que eren jugadors que no...
que estaven molt desanimats,
no ho tenien clar.
I per mi el record més important
va ser agafar un equip,
que jo també eren expert
tant en portar equips femenins
com en la categoria,
per mi era un repte molt gran, no?
I que vam acabar una temporada
que l'únic que ens va faltar
va ser anar a la final a 8,
a la final a 8,
perquè vam perdre un partit a la Corunya.
Però, realment,
la temporada mirada globalment,
per mi el record més important
és que vam aconseguir crear
un equip molt unit,
on el que més primava
era una il·lusió per un projecte,
i una il·lusió per una idea,
que era que realment
podíem arribar a la CB.
Ens ho vam arribar a creure
i després el que va passar
va ser una altra història.
Però el que va passar aquella temporada
realment va ser
com unir a una sèrie de jugadors
per aconseguir una meta, no?
I només ens va faltar
la guinda del pastís.
Pedro, els teus millors moments
o pitjors en aquesta trajectòria
al Club Esquerraona?
Sí, el pitjor, doncs,
penso que podria ser
la fase d'ascens
que vam jugar a Càceres, no?
Era molta il·lusió
i, doncs, bueno,
a tot aquell conjunt
se'm va quedar una cara
una miqueta...
De tonto.
De tontos, no?
I anàvem molt il·lusionats
i la veritat és que
van ser uns dies
una miqueta grans, no?
I, bueno,
i sense cap dubte
ara els millors moments,
doncs,
l'ascens a l'Alep
o potser, doncs,
amb un altre apartat,
però també amb molta il·lusió
la Copa Alep 2
que vam aconseguir
als Josires.
Comentava el Joan Caritón
en dia que ja havia tingut
el pas prèvi
de passar per l'equip femení.
Això no és gaire habitual,
em sembla, Joan,
en el món del bàsquet.
D'aquí els presents
el Joan i el Jesús
han entrenat nois i noies.
El Ricard Casas
ha entrenat noies alguna vegada, Ricard?
Bueno, fa molts anys,
ja fa més de 20,
quan tenia 18 anys,
17-18,
en bàsquet escolar,
entrenava nois i noies
i bé,
l'aprenentatge va servir.
Us volia preguntar,
els que heu entrenat nois i noies,
hi ha molta diferència
a l'hora d'entrenar homes i dones.
Tu què penses, Ricard?
Sí que n'hi ha.
Però encara que no puc
parlar per massa experiència,
perquè parlo de molt de temps
i en etapes formatives,
però entenc que la diferència
està sobretot en l'aspecte físic,
que és on et relaciones amb el joc
i et permet poder tractar el joc
d'una manera o d'una altra.
De totes maneres,
suposo que també tens que tenir
molts punts de similitud,
amb aspectes
on la jugadora pot ser igual
o més intel·ligent que el jugador,
i un entrenador també pot desenvolupar
d'igual manera
el seu bàsquet
i el seu concepte d'aquest.
Joan,
tu observes moltes,
o vas observar molts canvis,
moltes diferències?
Aviam,
la diferència més gran
és que les jugadores de bàsquet
realment estan al bàsquet
perquè els agrada molt.
i si aconsegueixen arribar
a un nivell molt alt
l'esforç que fan
el fan molt autèntic
perquè realment
evidentment
incentius econòmics
pràcticament zero
i tot el que fan
ho fan perquè els agrada molt
i perquè hi ha un bon grup,
estan molt unides
normalment
i si no
no juguen a bàsquet.
En canvi,
amb el masculí
s'adonen més
diferències,
és a dir,
te pots donar el cas
que tinguis un grup humà
molt bo
però
pot haver més diferències.
Algun jugador
pot no tenir-ho tan clar
i seguir jugant a bàsquet
perquè hi ha un component econòmic
i
personalment
és més gratificant
més gratificant
no ho sé
però en principi
a mi personalment
ha sigut molt gratificant
el fet de portar
l'equip femení
perquè se viuen
moments
molt més intensos
és a dir,
realment
ha dit que hi ha
alguna cosa més que a bàsquet
que hi ha un grup humà
que lluita per una idea
i que hi posa molta il·lusió.
I jo
per mi personalment
el record més bo
que jo he trobat
ha sigut
a l'ascens
amb el femení
a primera B
i al masculí
hi ha coses molt gratificants
com per exemple
per mi
la que més
és haver
contribuït
a que un jugador
com el Berni
a través
de passar
per un any bo
del CBT
doncs va aconseguir
arribar a la CB
penso que ell
se mereixer.
Jesús.
Bien,
jo estic bastant d'acord
amb el que ha dit
Joan.
Jo crec que
a veure
i amb el que comentava Ricard
també
en el sentit
que evidentment
hi ha les diferències
físiques
però
jo no
crec que
hi ha
molt més.
Puede ser
que afecte
un poc
en el tema
de espectáculo
perquè evidentment
hoi per hoi
en un partit
femenina
no se pot
no sé
ver un mate
ver un aliup
o qüestions
de estas
que para el espectador
es espectacular
però
jo
rebondant
un poc
en lo que
deia Joan
jo crec que
esa simbiosis
que tratamos
los entrenadores
de que exista
entre lo que es
el equipo
y el entrenador
en cuanto a las ideas
que quieres poner
en práctica
o llevar a cabo
hay
yo diría
un porcentaje
mucho más elevado
de conseguir
esa conexión
en un equipo
femenino
que no en un equipo
masculino
y seguramente
pues por las razones
que ha apuntado
Joan.
¿Y cómo es controla
un vestidor?
Ricard?
¿Cómo es controla
o cómo es domina
o cómo es relaciona
un entrenador
amb jugadors
de bàsquet?
Bueno
de entrada
primer de tot
intentant tenir
els mesmos
problemes possibles
això vol dir
anar molt en compte
amb el grup
que formes
és la millor manera
l'entrenador
difícilment
pot arribar
a solucionar
moltes coses
o si pot
intentar
que no siguin
massa
els problemes
l'acció
de la gent
o el caràcter
i ho intentar
crear un grup
on la dinàmica
sigui positiva
ja et soluciona
moltes coses
que potser
saries
o no
series capaç
de fer
un cop
elegit
el grup
bé
existeixer que crear
una dinàmica positiva
i entenc que tothom
es té
que trobar
una miqueta important
l'assignació
de rules
la responsabilitat
que pots donar
a la gent
i que la gent
entengui
que d'alguna manera
t'ha de portar
una miqueta
i que és important
per a algú
i que és important
per a algú
això
t'ajuda
a controlar
una miqueta
el propi egoisme
que per altra part
és normal
en cada jugador
o en un grup
de gent
on evidentment
tothom
vol ser important
crec que són
els dos primers
inicis
o els dos primers punts
que tens que
pensar una miqueta
a l'hora de
configurar
un equip
a l'hora de crear
una dinàmica
de grup
a l'assignació
de roles
d'aquesta gent
que es pugui sentir
important
i a la vegada
intentar
que sigui una gent
que vol entrar
en aquesta dinàmica
d'una manera positiva
Jesús
hi ha algun secret
per ser
vostès llegador
bueno
yo creo que
el trabajo
es el principal secreto
pero
en cuanto a lo que comentaba
Ricard
estoy totalmente
de acuerdo
porque ahora
mientras él hablaba
yo estaba recordando
concretamente
el año
en que subimos
de segunda
a primera división
que nuestro objetivo
claro
ascensos anteriores
los fichajes
que se iban haciendo
eran fichajes
llamémosle
provinciales
con lo cual
el conocimiento
que podías tener
de los jugadores
era
mucho más exhaustivo
en el momento
del ascenso
de segunda a primera
el objetivo
tanto de
Javier Mas
como presidente
como mío
como entrenador
fue primero
un poco
lo que estaba comentando
Ricard
o sea
hacer un equipo
de personas
naturalmente
con unas determinadas
características técnicas
para jugar
a baloncesto
pero primero
hacer un equipo
que
a nivel de mentalidad
a nivel de carácter
y a nivel de comportamiento
se implicara
en el proyecto
de lo que era
una categoría nueva
de lo que era
un grupo
que se hizo
dijéramos
manteniendo
un 50%
de la plantilla
que había conseguido
el ascenso a segunda
y
yo recuerdo
que
con Javier
no acabábamos
de completar
nunca
porque yo
o era demasiado
minucioso
o era muy
pejiguero
llamarle como quieras
pero
quería tener
un poco
todos los ases
en la manga
y
yo creo que
nunca
ha estado
mejor empleado
el tiempo
en este sentido
porque conseguimos
la plantilla
lo que decía Ricard
de gente que se quiso
implicar
que personalmente
eran
unas bellísimas
personas
y que luego
cada uno
tenía un poco
las características
que buscábamos
y en eso
quizá
acertamos
las características
técnicas
pero eso
ayudó
incluso
antes
cuando
cuando comentabas
de malos momentos
yo no
he hecho referencia
a nuestro segundo año
precisamente
en la primera
lo que sería
ahora la LEP1
que fue el año
que estuvimos
con una plantilla
de nueve jugadores
sin extranjero
sin sponsor
y jugando
solo
con jugadores
que provenían
de la anterior
campaña
y aunque
los resultados
deportivos
yo no digo
si fueron buenos
o malos
pero en abstracto
evidentemente
pues no sé
si ganamos
seis o ocho partidos
en toda la temporada
no fue una temporada
tan dramática
aunque hubo momentos
malos
por supuesto
quizá
por ese núcleo
que había
en el vestuario
la cohesión
y que
si bien al principio
pues todo el mundo
se comprometió
en sacar ese proyecto
adelante
pues con todas
esas
faltas
y con todos
esos déficits
que había
la verdad es que
aunque pudiera
parecerlo
y digo que hubo
momentos malos
por supuesto
pero no tantos
como pueda
parecerlo
precisamente
por este tema
que comentaba
también
Ricardo
joan
joan
com lo veus
això
home
jo em sembla
que hi ha
una paraula
màgica
que a mi
sempre m'ha agradat
molt
que és la coherència
i els jugadors
tant els jugadors
com les jugadores
això ho capten
és a dir
si tu els planteges
un projecte coherent
i estic totalment d'acord
amb el Jesús
en què s'ha de buscar
les millors persones
que evidentment
han de tenir
les qualitats tècniques
però
el ser
la millor persona
te garantitza
que les qualitats tècniques
puguin tirar endavant
però sobretot
hi ha haver
coherència
coherència amb el projecte
coherència amb el tipus
de treball
coherència
amb el que t'he deia
el Ricard Casas
en quant a que
hi ha uns rols
dins els equips
i llavors els jugadors
han de saber
que són jugadors
que tenen el seu paper
important
i que no se sentin discriminats
és a dir
és tot un munt de coses
que al final
se resumeixen per a mi
en una paraula
que és la coherència
i si això ho aconsegueixes
l'equip funciona
Quina és la clau
per conviure bé
en un vestidor, Pedro?
Sí, potser
ho estan
resumint
Pots apropar una miqueta més
al micròfon?
Ho estan sintetitzant
molt bé
penso que
tot el que
els aspectes
la credibilitat
que té
aquesta persona
que està al davant
del grup
com per
perquè els jugadors
sàpiguen
en tot moment
què és el que
els estan demanant
i què és el que
poden aportar al grup
sempre parlem
d'equip
de conjunt
d'unar esforços
jo estic aportant
unes coses
un altre company
està aportant
unes altres
i tot
sota
la
influència
sota
l'aspecte
que
que ha de
ha de
posar al matís
final
que ha de
posar a l'entrenador
que és el que
ha de
funcionar
que tots els
integrants
d'aquest grup
se sentin
identificats
amb
l'esforç
final
i quin rol
juga un segon
entrenador
com és el teu cas
ara actualment
està clar que
fas una mica de pont
o no
ho has de ser realment
el segon
entrenador
sí
està clar que
jo soc dos ulls més
que han de veure
i que han d'intentar
veure els aspectes
que no
puguin veure
unes altres persones
o de donar
aquell aspecte
de reforç
per
bueno
per tirar endavant
qualsevol idea
qualsevol
aspecte
del joc
que
s'intenta fer
en un moment
determinat
i què fem
Ricard
en un cas
d'indisciplina
d'indisciplina greu
com malauradament
és el cas
que pateix
ara mateix
el club basquet
a Tarragona
què ha de fer
un entrenador
davant d'un cas així
bueno
el que pateix
el club Tarragona
en aquests moments
és
és una mala sort
és una mala sort
en una situació
que allò
penso que no
s'ha de fer
un gran massa
el que passa
que és una situació
radical
i contemplada
doncs
amb un reglament
però que
enten
que d'alguna manera
tots
els que són persones
convivim
una sèrie
no d'hàbits
sinó de circumstàncies
i que a vegades
quan estan condicionades
per la feina
doncs
em pertoca
patir-les
no
penso que és una situació
on s'ha tingut
bé
una miqueta de descuit
i una miqueta de mala sort
es ha de mesurar
molt més
que una situació
aïllada
estem parlant
del cas del nacho
oi?
sí
doncs
es ha de mesurar
alguna cosa més
que és una dedicació
d'un jugador
a tota la província
en aquest cas
a la ciutat
durant molt de temps
per la feina
que no és
que és un jugador
o un entrenador
que ja
sap perfectament
el que ha de fer
jo puc donar
la meva opinió
com a entrenador
i penso que
s'ha de portar
el tema
de la millor manera
possible
però sense
donar-li
com si
una gran importància
o una gran gravetat
perquè és una situació
circumstancial
amb la carrera
del nacho
Jesús
per la teva experiència
és un paper important
no el que ha de jugar
un entrenador
en un cas així?
bueno
jo lo primero
yo creo que
que de alguna manera
lo que primero
hay que es
es no tomar
decisiones en caliente
o sea
analizar
lo más friamente
posible
el tema
y
sea en este caso
o sea
a ver
quizás este caso
sobrepasa
a lo mejor
incluso no lo sé
en estos momentos
el reglamento interno
que pueda tener el club
a ver
yo me he encontrado
con el equipo profesional
pues en una tesitura
a ver
no digo de este tema
pero de un acto
de disciplina
como comentabas
al principio
y
quiero decir
que no hay que darle
ni mayor ni menor importancia
se produce un hecho
pero el primer
es la calma
prendra su calma
yo creo que
en cualquier
en cualquier cuestión
las prisas
y el acaloramiento
es un mal consejero
entonces ya digo
yo la cuestión
o la ocasión
que me he encontrado
ya vemos
que eras
como tú decías
al principio
un acto de indisciplina
y estaba
más o menos
contemplado
en el reglamento
interno del club
pues se aplica
el reglamento
y aquí paz
y después gloria
en este caso
no
en este momento
yo no estoy
capacitado
para decir
si
está tipificada
esta
indisciplina
o esta salida
de tono
por decirlo de alguna manera
en el reglamento
interno
del club
pero de alguna manera
yo entiendo
un poco
a grosso modo
que la actuación
debería ser la misma
Estem a punt
d'acabar
acabem d'una manera
evidentment
molt més alegre
un entrenador
potser
amic
de jugadors
desgraciadament
no
el que pot ser
és
el millor
conseller
la millor persona
perquè el jugador
en un moment determinat
tingui
la màxima confiança
però amic
desgraciadament
no funciona
Pedro
i coincideixes?
sí
totalment
Ricard
tu també?
sí
és així
la dinàmica
és el que et comporta
no pots tenir
un amiguisme
amb una professionalitat
o encara que sigui
amb una relació
amateur
però on
l'entrenador
té que disposar
de la seva potestat
i l'amiguisme
està clar
que coincideixinaria
sí que
pots arribar a tenir
un bon amic
després del temps
i després dels anys
en una situació
diferent
fora del club
on mantens
en molts casos
una bona relació
perquè també hi ha jugadors
molt agraïts
segur que els companys
ho saben
jugadores molt agraïdes
que permeten
arribar a aquesta sensació
o tenir aquesta amistat
però fora
tu que és el context
de relació
per acabar el programa
Ricard
vist des de la distància
què et sembla
aquest 25 aniversari
del Club Esca Tarragona
bé
em sembla
que són molts anys
que hi ha molta gent
que treballa aquí
jo he estat un any
però he intentat
conèixer
he conegut el club
i he conegut
a la gent
d'aquí a Tarragona
i ells m'han conegut a mi
penso que
s'ha d'estar content
de poder arribar
de poder editar un llibre
de poder
estar tots pendents
del que un club fa
que a més a més
és un club
que porta molta història
caminant
tant en l'aspecte masculí
com femení
i que a més a més
abans començàvem parlant
doncs
té que imposar
aquesta
aquesta gran pressió
que l'estructura
del bàsquet
d'avui dia
d'avui dia
imposa
a partir d'aquí
han de seguir
amb aquest ànim
i està clar
que poder recusar
25 anys
és el primer pas
per recusar
en les 50
Joan
tu que ja portes
uns quants anys
desvinculat del club
què et sembla
aquest 25 aniversari?
Home
a mi em sembla
que és una cosa
que per molt que es faci
sempre serà poc
per ressaltar
la gran feina
i una bona nit
fins ara
de la gent
que va fundar el club
que per mi
és un miracle
ho dic molt curtet
però molt clar
vull dir que realment
això no té nom
s'hauria de fer
25 anys
cada any
Pedro
tu que portes
un munt d'anys
desvinculat a la casa
com ho viviu?
Sí
no
a veure
són
és un any
diferent
no?
és un any
per poder recordar
totes les
dates
que portem
vivint
i que
tot just
dia a dia
es va fent
la història
d'aquest club
des de fa 25 anys
al Jesús San José
ja li vam preguntar
en l'altre programa
que va venir
ell és un home
de la casa
no cal dir
que ho està vivint
especialment
de manera molt intensa
aquest 25 aniversari
Jesús San José
moltes gràcies
per tornar
a venir a aquest programa
gràcies
i perdona
que jo
un abrazo Ricard
que
solo nos enviamos
saludos
por intermediarios
muchas
muchas gracias
me alegro mucho
de volver a sentirte
gràcies també
Ricard Casas
moltes gràcies
moltes gràcies
per atendre
aquest programa
en directe
a través del telèfon
i gràcies també
a Jesús San José
Joan Cariton Andía
i Pedro López
ells han estat avui
els protagonistes
d'aquest programa
de la història
dels 25 anys
d'història
del Club Basqueta
Tarragona
relacionada
amb els entrenadors
que ha tingut
l'equip masculí
senyor
tornarem la setmana
vinent
adeu-siau
bona nit