CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Els directius.
Els directius són una mena de raça a part.
Unes persones que tenen quelcom de masoquistes.
Perquè en clubs modestos com el CBT,
els directius només acumulen problemes, mals de cap i discussions amb la parella.
I de propina, les crítiques dels socis,
aquelles persones que mai volen ser directius,
però que ells saben sempre el que s'ha de fer perquè allò rutlli.
En tota la història del club,
hi trobem una cinquantena d'altruistes
que decidiren aportar hores, treball, esforç, nervis, angoixa,
a canvi, a canvi de res.
Bé, sí, de sentir i estimar uns colors.
Els directius del CBT no són com els del Tau, o Barça, o Juventut,
seure a la llotja, viatjar, fer sopars de treball, no.
Ells treballen menjant un entrepà, col·loquen la publicitat a la pista,
ajuden a fer de taula, fan els sorteig a la mitja part,
van a visitar possibles espònsors,
paguen la seva quota i fins i tot es rascen la butxaca.
No m'estranya que no es trobin voluntaris.
Dirigir un club és fàcil,
fins i tot ho feia fins ara Joan Gaspar al Barça.
Fer-ho bé és molt més complicat.
I és que el CBT, que té escola de jugadors,
fa cursets d'entrenadors,
crec que també de manera involuntària
ha creat una escola de directius
que podria ser mirall per altres clubs de la ciutat.
I no assenyalo a ningú, oi, Nàstic?
El directiu a més de moltes vegades posar el cotxe
perquè els equips de la base puguin desplaçar-se,
per què vas enganyar-nos?
Els pares sí que col·laboren,
però si han de posar el vehicle
i el seu fillar va jugar dos o tres minuts,
després et miren amb mala cara com volen dir
podríeu pagar la benzina.
Saben quin és el secret dels directius del CBT?
Molt senzill.
La majoria han estat jugadors o entrenadors
i s'han curtit a la pista.
Aquest, aquest és el millor meritatge.
És una mica com els actors.
Els que surten de l'escola
tots estan tallats pel mateix patró,
però els que s'han fet damunt d'un escenari patint
tenen molta més creativitat i frescura.
Fins i tot, els directius del CBT no seuen la llotja,
bé, en part, perquè no hi caben,
com sempre estaran plena de polítics.
CABT, CABT...
CABT, CABT...
Hola, molt bona nit.
Ja heu sentit la introducció de l'Enric Pujol.
El capítol d'aquesta setmana,
dedicat als 25 anys d'història del Club Basquet Tarragona,
se centra en la figura del directiu, dels directius.
Per l'entitat, han passat moltes persones disposades
a dedicar-hi moltes hores i molt d'esforç,
una cinquantena, aproximadament.
Alguns d'aquests directius han estat a més jugadors i tècnics,
d'altres, però, són simplement pares de jugadors o jugadores,
persones més o menys vinculades a l'entitat,
al Club Basquet Tarragona.
Avui, per parlar de la feina dels directius de la daga
i de la de fa més de 20 anys,
ens acompanyen diferents convidats
en aquest programa a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Saludem aquí els estudis de l'emissora,
a Ramon Martínez. Ramon, bona nit.
Hola, bona nit.
També el Joan Mañé. Joan, bona nit.
Hola, bona nit.
Esteve Soler, bona nit.
Hola, bona nit.
I a través del telèfon, un altre directiu, Josep Llorba.
Bona nit, Josep.
Hola, bona nit a tothom.
Doncs, amb aquests quatre convidats,
parlarem de la feina i de la figura dels endirectius.
L'Enric Pujol deia en la introducció, són masoquistes.
Se senten masoquistes? Ramon?
No, home, masoquista és perquè ens agrada molt el que fem,
ho fem amb sentiment que el club és en part nostra
i, per tant, ho fem molt a gust,
encara que porta molt mal de cap i molta feina, però a gust.
Joan?
Bé, ser masoquista jo crec que no és cert.
El que sí és, ens trobem que molts cops
de les diferents activitats que es pretén organitzar
no es rep la col·laboració que nosaltres en els seus moments
o les etapes que han anat passant
de les altres persones que pertanyen al club,
pares o fins i tot jugadors.
Quan demanes fer alguna activitat,
són una mica reacis a ficar-se.
Llavors, molta de la gestió que es fa
recau sempre, o la majoria de les vegades,
sobre els propis directius.
Però bé, és una feina assumida
i es fa, com ha dit el Ramon,
anar amb ganes perquè, bé, ja que hagis ficat,
creus en la gestió que estàs fent
i, per tant, hi dediques les hores que consideres adient.
Si no masoquista, si una mica d'una raça a banda,
la de directiu del CBT, Esteve?
No és que sigui una raça a banda.
El que passa és que és un club
dintre del que cap modest,
amb aspiracions molt altes,
i realment volem fer les coses ben fetes
i això ens comporta una sèrie de sacrificis importants,
no tan sols pels directius,
sinó inclús pel nostre cos tècnic,
per tots els que estem vinculats
del Club Bàsquet Tarragona.
Encara que, dintre de tot,
sentim un orgull impressionant
el poder fer això de cara al club,
que és un club que representa una mica la nostra ciutat
i crec que Tarragona s'ho mereix
i per això tots els esforços són petits.
Josep.
Hola.
Masoquista o no?
No, no, en absolut.
En absolut.
Jo crec que el tema del directiu d'un club,
d'una ciutat com és Tarragona,
en primer lloc el que vol és...
Primer t'hi poses per diferents conceptes,
com molt bé has dit abans,
un perquè ets exjugador,
aquí parlaríem del Sant Ruiz,
del Xavi Mas,
del Rafa Pintado,
n'hi ha d'altres que perquè han estat abans,
n'hi ha d'altres possiblement pel tema dels pares.
Jo et diria que,
almenys per la part que a mi em toca,
jo vaig estar a una colla d'anys,
l'anys que vaig viure a Tarragona
com a responsable de la base del CBT aquells anys,
de la dècada dels 80,
i realment t'he de dir que després de 20 anys
t'he de dir que és una de les satisfaccions
més grans que he tingut.
Per què?
Perquè això ha permès,
en primer lloc,
que a casa meva compartíssim aquesta afició pel bàsquet,
la meva dona, els meus fills,
i ha sigut un dels punts d'unió familiar
més grossos que he tingut.
I això encara perdura avui dia.
Jo diria que, a més a més,
els directius sempre han d'estar molt agraïts als pares,
perquè jo penso que a poc a poc
també la mentalitat d'ells ha anat canviant
i han deixat de tenir l'escola de bàsquet
o l'equip de bàsquet com la guarderia
on deixaven el crió anys enrere.
Això ha millorat moltíssim.
El grau de professionalitat,
jo diria que en el món de l'esport,
ha anat pujant a tots els nivells.
Avui les canteres o pedreres dels clubs
res a veure amb els anys anteriors.
El que sí que és evident és que la manca de recursos
que estem tenint,
això fa bé que ho necessitessin tot.
Els cotxes dels pares,
la quota a tots els mesos dels pares,
els equipatges que han de pagar els pares,
i mai estarem suficientment agraïts
a tot el que el cos diu.
Però que si no ho fos per això,
lògicament cap club seríem on som,
i a més a més que molts haguessin fet
tants grans com som,
i a més a més a punt de saltar
a la màxima élit del bàsquet,
perquè com bé sabem,
i no sé si som massa conscients,
és que a Tarragona estem a la categoria de plata
del bàsquet nacional detrás de l'ACB.
Bé, d'això ja en parlarem després,
perquè a més el Josep Llorba,
com ara directiu del cap Ràbia Lleida,
ens pot allisonar o ens pot donar
algunes claus o elements de futur,
perquè justament el club bàsquet a Tarragona
pugui algun dia jugar
a la màxima categoria del bàsquet estatal.
Però mirem una mica enrere,
repassem la història del club,
perquè aquí tenim representants de directius
que han arribat de diferents maneres.
Per exemple, el Ramon és el que,
a més a més, ha estat jugador,
delegat de camp, entrenador, tècnic.
Què va ser primer?
Primer jugador, jugador júnior,
l'any de fundació del club,
i al cap d'unes setmanes
o un mes de fundar-se el club,
va entrar a la junta directiva,
perquè aquella primera junta directiva
hi havia representants de tots els equips,
i el company Saracho
i jo eren els representants del júnior
dins de la junta.
Això què vol dir? 18, 19 anys, potser?
O 20 anys d'edat?
Sí, 17, 18.
17 o 18 anys.
I què va fer un directiu de 17 anys?
Doncs bueno, ajudar en aquells anys
que, bueno, en altres programes
ja s'han explicat aquells inicis,
fer el que es pogués.
Dins d'aquesta edat, com tu bé dius,
17, 18 anys, no gaires coses,
però ajudar els més grans,
que com ja sabeu els més grans potser tenien 23.
El Ramon va estar uns quants anys
al principi de directiu,
després ho va deixar,
suposo que va estar vinculat al club
per altres temes.
Sí, sí, vaig continuar com a jugador,
després com a entrenador
i, com tu dius,
delegat d'equip també,
molts anys d'entrenador
i després ja vaig estar de pare també,
de jugador del club
i després em vaig incorporar
a l'última junta de Javi Mas
i fins ara amb el Rafa Pintado.
I per què després de 15 anys
vol tornar Ramon Martínez a ser directiu?
Bé, doncs perquè...
I que entre la primera etapa,
la primera etapa del club
i després tornar l'any 95.
Bé, jo em vaig dedicar després més
a el que era entrenar,
tant dins del club
com a escoles vinculades del club
i, bé, al cap dels anys
jo no m'havia desvinculat,
lògicament, del club
i com tenia una mica més
de disponibilitat de temps,
doncs li vaig comentar al Javi Mas
i ell va estar encantat
que pogués ajudar també
una altra vegada com a directiu.
El Josep Llorba va estar a finals dels 80,
i principis dels 90 com a directiu?
Això mateix.
I què recorda d'aquella etapa?
Què feia un directiu del CBT en aquella època?
Bé, un directiu del CBT feia de tot.
Com bé.
Com molt bé has dit abans,
igual fèiem de delegat de camp
que veníem tiretes per la Rifa,
que ficàvem el cotxe
per anar a desplaçaments de la base,
que tot quasi, quasi com el que dius,
perquè ara almenys hi ha llotja,
llavors no hi havia ni llotja.
Allò que dius, dic,
fem qualsevol cosa sent directius.
I no tenien cap plaer en aquella època?
Cap plaer, vull dir,
algun viatge extraordinari
que li paguessin o...
No, mai.
Tot el contrari.
Vull dir, quan hi havia un viatge
t'havia de rascar la butxaca.
Vull dir, me'n recordo ara
de les excursions que fem
a la base, no ho sé, a França.
Me'n recordo haver anat a Lyon,
me'n recordo haver anat
a diferents desplaçaments,
per exemple, a França,
i costava diners,
però era una satisfacció,
poder marxar amb els nanos
a jugar por ahí
i representar la teua ciutat,
doncs era molt agradable.
Més o menys,
quan el Josep Llurba
deixa la directiva
i entra el Joan Manyer...
Sí, jo vaig entrar precisament
per cobrir la plaça
que deixava el Josep Llurba,
perquè ell per qüestions laborals
es va haver de desplaçar cap a Lleida,
i llavors deixava un buit a la Junta,
ell en aquells moments
portava la base, l'escola,
i llavors el Rafa Pintado
em va...
els nostres nanos
jugaven al mateix equip
i llavors em va proposar
si em volia incorporar
donar un cop de mà a la Junta.
Perquè el cas del Joan
és d'aquells que dèiem
que la seva vinculació al club
és ser para de jugadors.
Jo fins aquell moment
el bàsquet l'havia vist per la tele
i acompanyant el nano,
no havia sigut mai seguidor de bàsquet.
El que passa és que bé,
llavors t'enganxes...
No havia anat, per exemple,
mai a veure un partit
del sènior masculí del CBT.
Em havia fet soci feia un parell d'anys,
un parell d'anys que em havia fet soci del club,
però hi anava regularment
a partir d'aquell moment,
però vull dir que no,
anteriorment el bàsquet a mi no el coneixia,
pràcticament no sabia que a Tarragona hi havia bàsquet
fins que el nano no va entrar a jugar-hi.
I llavors, com te deia,
jo em vaig ficar a portar...
Bueno, em van ficar,
em van donar com a càrrec
el suplir amb el Josep Llorba,
portar la base, l'escola,
i paral·lelament em van suggerir,
ja que la funció deia encara poca,
la de secretaria,
i que portava dues àrees paral·lelament,
escola i secretaria.
Bé, es va poder portar d'aquella manera,
però es va poder suportar.
La secretaria vol dir la tresoreria del club, per exemple?
No, la part, el secretari,
la part administrativa del club.
I els seus fills, què li deien, per exemple?
No, com ha dit també el Josep Llorba,
és cert que la família,
amb tot això,
el que fas és integrar-la dintre del club.
Nosaltres, ara, en aquests moments,
hi participem tots,
vull dir, ara els nanos ja no em juguen a bàsquet,
o el petit encara segueix jugant,
però no ha volgut jugar ja a l'elit,
però d'alguna manera ja només juga escolar.
Però el gran, si pot, segueix entrenant,
ell està estudiant a Barcelona,
però quan pot hi ve a Tarragona
encara dona un cop de mà al francès.
I la meva dona és la més incondicional seguidora,
i a l'hora de muntar i desmuntar
i fer entrepans encara avui en dia
s'apunta si el club li demana algun cop de mà.
Aquí entraria, doncs, la figura de la dona del directiu.
Efectivament.
Que també col·labora, i molt.
I molt, i molt.
Crec que no té el reconeixement,
perquè, bueno, ningú el té,
però ell és menys,
perquè sempre estan a la sombra,
però, evidentment,
participen molt activament,
sempre que hi ha activitats
de caires socials,
com són les 25 hores,
o són les trobades d'escoles,
abans es deien internacional,
ara internacional ja no venen equips de fora,
però, tot i així,
doncs, es fan una sèrie d'actes
amb les quals la seva figura és important.
Ramon, tu coincideixes amb això,
amb la figura també important de les dones,
sempre ha estat així?
Sí, sí.
Com a mínim en plan de logística, no?
Sí, sí, les dones directius,
doncs, ajudant tot el que poden,
i, sobretot, amb aquests dos actes,
com ha dit el Joan,
de les 25 hores
i la trobada d'escoles,
que es necessiten moltes mans,
sempre han estat aquí,
tant la dona del Joan
com la dona de l'Esteve,
des que s'ha incorporat a la Junta Directiva,
el mateix,
i la meva dona, per suposar.
Totes les dones, en definitiva.
Sempre que hi ha una activitat,
el que sí que és cert,
i ha sigut sempre,
almenys és el que he conegut
o el que he viscut,
és que ens hem bolcat tots,
perquè la Junta ha sigut
tot el que ho ha portat endavant,
llavors ens hem bolcat tots
en aquella activitat
per intentar que fos
el més correcte
i donar el servei
més adient a la gent
que pogués vindre de fora.
Llavors, no solament érem nosaltres,
sinó que les dones
directament s'enganxaven
i participaven
a el que elles podien fer
en aquells moments.
Això, en poques paraules,
Esteve, per exemple,
podríem resumir amb l'expressió
és una entitat familiar?
Bueno, realment
és una entitat de bàsquet, no?
El que passa és que
ha de ser familiar
a la força,
perquè si en aquest cas
la companya
no t'ajudés
o no donés aquest cop de mà,
ja no tan sols
a l'hora de muntar un torneig,
a l'hora d'estar servint entrepans
o d'estar tallant un pa
per fer un entrepà,
sinó jo crec
que inclús hi ha un tema
que és molt important,
que dediquem moltes hores
de reunions
de cara a la preparació
de tornejos,
de cara a la direcció del club.
Llavors,
tota la setmana
hi ha una reunió
que quasi el dia
que acaba més aviat
acaba a les 12 de la nit,
molta gent
en estem allí
des de l'hora
que hem acabat la feina
fins a les 12 de la nit,
no s'han presentat a la casa,
no hem sopat
i quan arribes a casa
trobar un plat de calent
vol dir que hi ha algú
que a més a més
del sacrifici
que tu no estàs allà
i t'estàs parant.
Al fil del que estan dient,
quantes vegades
els hi han dit a vostès
deixa-ho,
plega,
no continuïs
o no els hi han dit mai?
Per mi,
per tot el que...
Home,
l'Esteve Soler,
com que és el més nou
fa només dos anys
i encara ho és...
Per tot el contrari,
t'he de dir
que en el meu cas
i no puc generalitzar
perquè només he viscut
sempre amb la mateixa dona
i és l'única que tinc,
en el meu cas
ha sigut a l'inversa.
Alguna vegada
hi ha arribat cansat
i amb algun problema
perquè...
Li ha donat ànims.
Sí.
aquí, home,
tu pots, vinga, va,
els hi pots donar
un cop de mà
i quan diem
pots donar un cop de mà
parlem entre tots,
no?
Entre tots.
Perquè a vegades
també aquesta tasca
de dirigir,
de portar,
a vegades és ingrata
perquè porta alguna
que altra,
no diria baralla,
però si puc,
entre diferents parers,
no?
Llavors,
a vegades
arriba una a casa
i està una mica carregat,
sigui de la fenya,
a més a més,
després t'has trobat
una sèrie de dificultats
dintre el club
i realment
hi ha moltes satisfactions
però també hi ha moltes vegades
que quan és a la nit
i a les 12 a la nit
les satisfaccions
no les veus per enlloc
i arribes a casa cansat
i només faltaria
que la trobessis
i digués,
doncs,
deixa-ho.
Doncs a mi,
en el contrari,
alguna vegada he dit,
saps què,
nena,
penso deixar-ho.
I m'ha dit,
no ho facis,
Esteve,
no ho facis,
mira que ens ho passem bé,
mira.
És a dir,
que crec que
s'ha enrotllat més
dintre del món del bàsquet,
ella inclús que jo,
no?
Ja no cal dir a ma filla
que és jugadora
i és jugadora vocacional
totalment,
no?
És a dir,
que està en el món
del bàsquet
perquè a mi m'agrada
que faci un esport
però ella ha elegit
el bàsquet vocacionalment,
és a dir,
des de petita
i llavors
el que és ma filla
és un enamorado
de l'esport aquest,
no?
El Ramon i el Joan
tampoc no els han dit mai res
a casa?
O sigui,
confessem.
perquè també és exjugadora
i tal
i és més difícil
però alguna vegada sí
allò que ja portes
diversos dies
que apareixes
per casa
i tal
però després
si és el que diu l'Esteve
si alguna vegada
estàs fluix de moral
t'anima a continuar.
Joan.
Jo em va passar,
bueno em va passar,
vaig en un moment
una mica de flaquesa
de depressió
i fins i tot
vaig arribar al punt
de presentar la dimissió
però la meva mull
em va desaconsellar
l'opció.
Li va fer enrere la dimissió?
Em va dir que
que em tirés enrere
que seguís endavant
que el grup humà
que hi havia en aquells moments
i suposo que és el mateix
que hi ha ara
però l'equip
que en aquells moments
vam formar
era més que un d'allò
érem quasi una família
perquè ens aveníem molt bé
i llavors em va dir
que aguantés
que a casa
es podia suportar el tema
i que no era motiu
si jo podia aguantar
que ella
me recolzava
amb la gestió
que estava fent
en aquells moments.
El Josep Llurba
va tenir incomprensions familiars
o no en algun moment?
No, bueno
anem a veure
incomprensions no
jo diria que recolzament
perquè
doncs bueno
gràcies a la família
jo penso
en primer lloc
jo diria que estem aquí
perquè ho estimem
però lògicament
hi ha moments durs
que
pots atreveixar
alguna petita
crisi interna
i per això
està la família
vull dir
per ajudar-te
i lògicament
mos han recolzat a tots
vull dir que
jo crec que
això sense sentiment
no se ho pot ser
ni es pot fer.
Sí, la majoria de temps
com a directiu del CBT
són problemes
intentar resoldre
totes aquestes qüestions
contràries
a més a més
no tenen
ni viatges
pagats
ni sopars
institucionals
ni
gaires coses
que
en fi
que celebrar
com es compensa
ser directiu
del Club Bàsquet
a Tarragona
Josep
Mira, jo te'n parlaré
d'una
abans parlàvem
per exemple
de la etapa
de la meva etapa
a la base
i quines coses
feien els directius
però bé
els directius
d'aquella època
que miràvem
en mires molt llargues
què seria Tarragona
i el bàsquet
i estem pel bon camí
teníem signats
una sèrie de convenis
perquè volíem
aglutinar
d'alguna manera
tota la pedrera
de la pràctica
d'aquesta disciplina
esportiva
a Tarragona
que havien signat
convenis
amb el col·legi
la Salle
amb el Sagrat Cor
amb l'Estonac
una sèrie de
en fi
intentàvem controlar
la mesura de lo possible
tots els nanos
nens i nenes
que practiquessin
aquest esport
però bé
t'he de parlar
que una satisfacció actual
s'esquinaia
és Bernie Álvarez
Bernie Álvarez
no sé si us en recordeu
va sortir del conveni
a la Salle de Tarragona
no sé si us en recordeu
quan jugava
al júnior
del CBT
amb el Jordi Tombas
amb tota aquella tropa
de gent que hi havia
i el Bernie
després
quan se va fer gran
inclús me'n recordo
a la segona divisió
antiga
segona divisió nacional
recordeu del Miguel Anton
del
Ángel Andrés
del primer estranger
que vam tenir
el Mitgesmit
allà hi estava
el Bernie
que era un crio
una satisfacció
d'un directiu
que ha estat molt relacionat
amb la base
és veure el Bernie
que va arribar a triomfar
amb el Pamesa València
que ha sigut internacional
i que avui
encara continua
amb els seus 31
o 32 anys
que té
a les siles
del Camp Brabolleira
és una satisfacció
com a directiu
aquí està n'és una
i per descomptat
una altra satisfacció
és anar a qualsevol torneig
o bé nacional
o bé internacional
i representar
la teva ciutat
i a més a més
que Tarragona
es pugui passejar
això són coses
que no es paguen
vull dir
que se senten
L'Esteve
deia que només fa dos anys
que és directiu
ja ha tingut alguna
compensació
d'aquelles
clares
contundents
o...
Compensació clara
en el moment
en què estàs dintre
la tens sempre
perquè
te sents vinculat
totalment a l'entitat
però a banda de l'entitat
a veure
per almenys
per la meva banda
sents un orgull
que Tarragona
també t'ho agraeix
vas a veure
el partit
del primer equip
veus els tarragonins
allà
animant l'equip
i et sents que estàs fent
alguna cosa
per la teva ciutat
jo crec que
per ser directiu
del CBT
s'ha d'estimar
el bàsquet
s'ha d'estimar
tota l'entitat
del Club Bàsquet Tarragona
però també s'ha de ser
tindre
interiorment
un sentiment
profund de tarragoní
llavors crec
que qualsevol persona
que se sent
d'aquesta ciutat
i aporta
alguna cosa
que sembla ser
que a fora
o a dins
inclús
la ciutat
pot fer
alguna cosa
tant sigui esportiva
com cultural
doncs te sents
una mica orgullós
d'aquest tema
llavors
jo com a ciutatà
i a més a més
com a tarragoní
que em sento
en el moment
en què estàs dintre
el Club Bàsquet Tarragona
no pots buscar
una satisfacció econòmica
perquè ja ens agradaria
tindre l'economia
del club
sanejada
és una dels
greus
i cosa difícil
que tenim els directius
l'economia
tots sabem
que l'esport
avui per avui
en una ciutat
com aquesta
i més el bàsquet
no és rentable
llavors realment
una satisfacció econòmica
ja no la pots buscar
una satisfacció
de dir
ens podem permetre
el luxe
de pagar els directius
a nosaltres mateixos
alguna cosa
pot ser un viatge
és impossible
tot el contrari
si existgués un accident
que no existeix
per desgràcia
segur que faríem
ho destinarien a una altra cosa
sí
indiscutiblement
a veure
jo hi he entrat
principalment
des d'equips de baix
perquè vaig entrar
per ser pare
d'una jugadora
el que vol dir
que hi ha mancances
oi
no sé si ben dir
mancances
que voldríem
que estigués
millor estructurat
inclús que tinguessin
més recursos
tant l'escola
com el primer equip
del club bàsquet
de Tarragona
i quan dic el primer equip
me refereixo
al primer equip masculí
i al primer equip femení
perquè tenim
un equip femení
que està
en una primera
categoria nacional
que s'hi dediquen
molts esforços
que hi ha unes grans jugadores
que juguen
totes les setmanes
i que des d'aquí
també voldria dir
de cara al bàsquet femení
que si la ciutat
de Tarragona
alguna vegada
ho sap
o se n'entera
sàpiga que
totes les fins de setmana
setmana sí
setmana no
lògicament
quan juguem a casa
hi ha un partit
de noies
que està en una
molt bona categoria
i que costa
molts de diners
al club
i costa molts esforços
per part d'aquestes noies
que inclús elles
podrien jugar
amb altres equips
remunerades
i han de jugar
el nostre
sense rebre cap tipus
de remuneració
totes aquestes coses
són ja en si
una satisfacció
i després indiscutiblement
veure el primer equip
masculí
que el tenim
en una categoria
com he dit
el meu company
de plata
i a les portes
de l'ACB
rescant aquesta il·lusió
que té
qualsevol directiu
de qualsevol club
i com no
els directius
del club
bàsquet
de Tarragona
tindríem
aquesta il·lusió
poder portar
un equip
a l'ACB
és un somni
però de moment
intentem fer realitat
va començar
una gent
fa molts anys
i nosaltres
estem seguint
aquest somni
deixem parlar
d'aquest somni
Josep Llorba
podem pujar
algun dia
a l'ACB
perquè no
jo estaria
seria una de les satisfaccions
més gràcies
que tornaria a rebre
doncs una recomanació
com a directiu
ara que és
del cap a Bolleida
doncs continuar
mira
el principal
és l'actitud
la il·lusió
no es pot perdre
mai la il·lusió
i s'ha de continuar
lluitant
i a més a més
els mals moments
que arribaran
no es poden
no es poden
no ens podem
esfonzar
però jo penso
que primer
Tarragona
s'ho mereix
per tradició
perquè fa 25 anys
que estem aquí
perquè és una capital
catalana
i és la que hi falta ser
perquè
és que hi ha de ser
i som 5 equips catalans
avui dia
a l'ACB
hi falta Tarragona
i jo crec
que Tarragona
està en el camí
d'aconseguir-ho
i girar
sense cap mena
de dubte
Creieu que és un somni
realitzable
Ramon?
Jo crec que sí
jo crec que sí
el Club Bàs Catalana
ha tingut
crec jo
una cosa molt bona
que ha sigut
fer passos
petits
però sempre cap endavant
i molt pocs passos
cap enrere
i bueno
ho estem fent
vam aconseguir
anar a l'ALEP 2
el primer any
vam poder pujar
el segon sí
aquest any
esperem que
que d'aquí 10 dies
puguem dir
que hem mantingut
la categoria
i fent passos petits
doncs jo crec que
i
organitzant bé
el Club
cada vegada millor
jo crec que
és un somni
realitzable
Joan?
Home jo crec que és factible
que
el Club Bàsquet Tarragona
pugui arribar a la CB
l'únic que veig
és que
Tarragona en si
s'ho mira una mica
d'esquena
o sigui
no don potser
el recolzament
que
el club
es mereix
per la categoria
en què està jugant
ara aquests últims partits
o aquesta temporada
baixa més gent
al pavelló
també és cert
que la Junta
dona invitacions
a escoles
i demés
però
no acaba
d'arralar
la gent de Tarragona
al bàsquet
i
doncs
és una mica
no dur
sinó que potser
per la categoria
en què s'està
podria haver-hi
una miqueta més
de participació
però jo crec que
la gent està entrant
el pavelló
ara pràcticament
s'omple
aquests últims partits
i això és bo
és bo que Tarragona
conegui
l'equip que hi ha
on s'està jugant
la categoria
o el nivell
de joc
que s'està donant
i que a poc a poc
vagin entrant
si entra
si s'entra
i ja
evidentment
el recolzament
que hi té a haver
per les parts
implicades
Tarragona es mereix
una plaça de CB
evidentment
Josep
ja l'últim minut
com veus
des de Lleida
justament ara
el moment
present
i el futur
més immediat
del club
és que a Tarragona
amb la perspectiva històrica
que dona
també haver estat
directiu del CBT
mira
jo
el primer que diria
a vegades
m'he fet
jo
com bé sabeu
soc nascut
a les Terres de Tarragona
em sento a Tarragoni
i estic
per circumstàncies laborals
com ho va dir la companya Lleida
jo diria que la diferència
com diria el Joan
entre Tarragona i Lleida
és que
és que Lleida
la gent de Lleida
és gent de Lleida
i la gent de Tarragona
és gent de molts llocs
la qual cosa
potser els falta
un pèl d'identitat
amb qualsevol cosa
que s'està construint
a la ciutat de Tarragona
lo sector petroquímic
lo turisme
lo port
això està atraent
gent d'altres contrades
del país
i evidentment
això a vegades
falta una mica d'identitat
jo des d'aquí
el que sí que vull fer
és una crida
a tothom
i a tothom vull dir
el que és primer la ciutat
que s'ha de volcar
amb l'equip
com molt bé diu la Joan
s'ha d'omplir aquest pavelló
i la gent n'hi ha d'estar
segon a les institucions
que em costi
que estan recolzant
perquè a més a més
vull dir
pot donar una projecció de Tarragona
no a nivell nacional
sinó que inclús
fins i tot a nivell internacional
com us ha passat a Lleida
aquest any
amb el tema de l'OLE
i tercer
a les empreses
les empreses de Tarragona
s'han de volcar també
a la ciutat
perquè jo penso
que portar Tarragona
a tot arreu
a nivell d'Espanya
és molt important
i serà una inversió
molt ben feta
que a més a més
si s'expliquen bé
les circumstàncies
els temes fiscals
avui dia s'estan invertint diners
que realment
s'hi podrien beneficiar
totes les dues parts
creixer com a club
amb una gran categoria
a la ciutat
i ells com a empresaris
donen una projecció
ho hem de deixar aquí
Josep Llorba
des de Lleida
moltes gràcies
per atendre
aquest programa en directe
de Tarragona Ràdio
dedicat a la història
del Club Esca Tarragona
una abraçada a tothom
i moltes gràcies
Moncho, Joan, companys
endavant
i estem amb vosaltres
adeu
Gràcies
a Josep Llorba
des de Lleida
i gràcies també
per estar aquí als estudis
a Ramon Martínez
Joan Mañé
i Esteve Soler
gràcies
i bona nit a tots tres
gràcies
a l'hora
nit de Tarragona
i gràcies per atendre