Viu.
Sí, sí, sí.
En aquesta tardor.
La Sílvia Ferreres, un any més aquí al programa Demà,
coincidint amb l'inici de la temporada del Teatre Metropol.
I aquest programa Demà estrena un col·laborador.
Una gran secció.
De luxe.
Sí, sí, sí.
Jo diria que és una persona que ens explicarà moltes coses
i que podrà explicar-nos tot allò que sempre hem volgut saber del teatre,
darrere de les bambalines, del que passa als camerinos,
i no ho hem pogut saber perquè, clar, evidentment,
allò no es poden fer jornades de portes obertes quan arriben els artistes, no, Sílvia?
No, no, no, hem fet un fitxatge mediàtic.
Si la Sarsuel ha fet un fitxatge mediàtic i el Barça també,
doncs nosaltres també.
Això dels casaments no són fitxatges.
No.
No siguis frívola, Sílvia, per favor.
Per favor, sembla mentida.
Què vols dir? Que s'estimen?
Que s'estimen?
Ai, no sé jo d'aquestes coses.
És igual, deixem estar.
Anem a la que ens interessa.
Nosaltres ens interessa presentar el Marcelí Vidiella.
Bon dia, Marcelí.
Hola, bon dia.
I primer que tot, i no li fem la pilota perquè l'haguem enganyat
perquè vingui cada setmana aquí, no.
És que realment el seu únic dia de festa agafarà una estoneta
i estarà aquí amb nosaltres a la ràdio.
El Marcelí, podríem dir que forma part de la història del Teatre Metropol,
si més no per la quantitat d'anys que està treballant.
És, dit d'una manera així, plenera i molt generalitzada,
com una mena de conserge del Teatre Metropol,
però que està a tot arreu, dins del teatre, no?
Aproximadament aquest és el càrrec.
Tu diries, Sílvia, que és un dels elements imprescindibles del teatre?
És una de les ànimes del teatre, perquè realment és qui està quan tu arribes
i qui encara guies quan tu marxes,
i quan marxa el públic i quan marxen els tramollistes.
I qui ho sap tot, dels actors, del públic, dels tècnics, de tot.
Però és molt discret, eh? Perquè normalment no explica.
A veure si ara...
No, aquí no. Aquí li farem explicar tot el que es pugui explicar, només faltaria.
Bé, procurarem ser el màxim discrets possibles, però explicarem coses.
Per exemple, podem parlar molt dels actors i les actrius que passen,
perquè com que no viuen aquí, eh?, doncs podem parlar d'ells perfectament, no et sembla?
Sí, i com normalment no en sent ningú, podem parlar del que vulgueu.
Clar, també és veritat, això. Quina temps portes al Metropol?
Al Metropol, en aquests moments, porto cinc anys, cinc anys i mesos.
I quan no sé amb quants artistes i actors i companyies t'hauràs vist les cares?
Doncs una barbaritat.
Entre el Metropol i el Camp de Mart, doncs tota la gent que ha passat...
Imaginat.
Important, entre cometes, ell l'ha vist.
Doncs ara parlarem amb el Marcelí, ja que ens expliqui allò per obrir boca, una miqueta de cosa.
Però també en guany arribes amb entradetes, no?, pels oients, Sílvia?
Sí, home, perquè així hem de fer contentes.
Què regalem avui?
Aquest dijous, em sembla que és que...
No he fet molt els deures, eh?, però diria que és el dijous o divendres.
És ella, és que no ha canviat.
Sóc jo, no he canviat.
Sóc així, sóc així.
Montserrat Salvador amb Sagarriana és el Teatre Metropol.
La tenim el dijous, el dijous, concursament.
Divendres set.
Marcelí, gràcies.
Marcelí, molt malament estic fent, sí senyor, divendres.
Dijous era allò d'aquestes setmanes.
Que per cert, si ens truquen ara i ens expliquen alguna coseta en matèria de cultura que hagin vist aquests darrers dies...
Alguna exposició, alguna obra de teatre, algun espectacle infantil, el que sigui, però...
Els regalem aquestes entrades.
Anem a una paella, no?
No, això de la cosa personal, no, la cosa més cultural.
També ha començat Tardo Literària i allò de Lletres a taula.
Si algú ha anat a algun restaurant d'aquests literàries i ha degustat algun dels plats, també.
Doncs algú em penso que ja vol aconseguir aquestes entrades, però abans ens deia el Marcelí, parlant d'aquesta obra de Sagarrianes,
que parlàvem de la Montse Salvador, Tarragonina, etcètera, i dèiem...
I aquesta obra, doncs, Textos de Sagarria, i ens ha explicat tot el currículum familiar, perquè es veu que és un negoci familiar aquest de les Sagarrianes, no?
Sembla que sí, perquè ja comencem, que el director és el seu marit i la música està feta pel seu fill.
Llavors, la majoria del paper principal de l'obra és familiar.
A veure, dius, mira, si no t'agrada com que és la família, li pots dir.
No, jo vull dir una cosa, també, que no és un negoci, sinó que és un risc, perquè ells s'han arriscat molt amb aquesta obra,
perquè no és un producte comercial, perquè la senyora Montserrat Salvador, Tarragonina, d'origen,
i té una filla aquí a Tarragona, doncs, seria fàcil anar a treballar a qualsevol obra d'aquestes que tenen més venda.
I no, no, és un risc que han assumit ells.
Aposta per aquestes Sagarrianes.
Anem a rebre la primera trucada. Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
En Rosa Ballesteros.
Rosa, què tal? Com estàs?
Molt bé.
I què has fet aquest cap de setmana, que es pugui explicar, esclar?
Bé, clar, aquest cap de setmana, gairebé, l'únic que he fet així ha sigut a Magalmàstic, com sempre.
Ah, futbol, futbol, eh?
Sí, sí. Llavors, el que sí, he vist aquests dies al diari que hi havia un espectacle,
però no al teatre, sinó al Palau de Congressos, que ho trobo que serà bastant...
que serà bastant...
Estàs parlant de l'espectacle d'aquesta companya irlandesa, de l'Esprit.
Sí, sí, sí, però així del Metropol fa temps que no vaig a veure cap...
De fet, la temporada ha començat ara...
Sí, va començar el dijous.
...la setmana passada, eh?
Sí.
M'agradaria anar-hi, començar i tindre, doncs, una miqueta més de seguiment, no?
Perquè, evidentment, sí que m'agrada el que és el tema de teatre.
Fins i tot vaig intentar apuntar-me a un d'eixos de treure el meu peu.
Però, bueno, coses del treball, la feina, que dient sempre que no hi ha temps
i que no agafem el temps per anar-hi a veure, no?, tots aquests espectacles.
Doncs mira, si et sembla, la setmana que vens ho expliques, però amb això us lamentem molt,
però no et podem oferir entradas.
Ens has de parlar d'alguna activitat cultural en què hagis participat.
Alguna activitat, per donar-te entradas al Metropol, doncs, alguna activitat que s'hagi fet aquí.
Aquesta com que es farà? Si la setmana que ve ho vas a veure, ens ho expliques, segur que alguna entrada et tocarà.
Molt bé, molt bé. És que gairebé no havia escoltat exactament què és el que he de dir.
Molt bé, Rosa. Doncs gràcies per trucar-nos.
És el que deia la Sílvia, doncs anar a visitar una exposició, participar d'algunes de les activitats de cultura o espectacles de la ciutat de Tarragona
i trucar-nos aquí al matí de Tarragona Ràdio.
És la condició per aconseguir aquestes entrades, per anar a veure, a gaudir d'aquestes sagarrianes.
Deia la Sílvia que s'havia iniciat el passat dijous la temporada amb l'obra aquesta JRS de 12 anys amb el Lluís Marco.
Què tal? Et va agradar, Marcelí?
L'obra?
Sí.
Durilla, no?
Bastant dura.
Durilla.
Pel tema dels menors, dels abusos, tot aquest tipus de coses, no? El tema tractar era...
El tema tractar era molt dur i a la vegada el Lluís fa un paper fantàstic.
I el que també em va sorprendre bastant va ser el Bernat Quintana, el que normalment la majoria de la gent coneixerà per Max.
El del cor de la ciutat.
El del cor de la ciutat.
Que fa un treball bastant dur per ell i al final de l'obra es nota bastant afectat.
Com vas veure el públic quan sortien, doncs, allò amb temes que són molt de tabú en la nostra societat, no se'n parla gaire.
Com veies tu el públic a la sala? Perquè jo sé que t'hi fixes molt en el públic.
Sí, és el detall que hi ha públic que està més atent i un altre que sembla que gira el cap i mira a un altre costat.
Aviam qui hi ha.
Exacte.
Aviam qui hi ha darrere.
És una de les coses que no entenc el per què, perquè estem parlant d'un tema d'actualitat avui per avui, que es parla bastant.
I en canvi la gent no em fa bastant cas de tot això.
Continuem parlant però donem pas a aquesta nova trucada. Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
Soc la Teresa León.
Què tal, Teresa? Com anem?
Doncs molt bé. I vosaltres?
Doncs encantades de la vida que ens truquis, Teresa.
Tenia ganes de saludar-vos, sí.
Escolta, què has vist? Alguna cosa aquests dies?
Sí, vaig anar a obrir l'habitació roja i tenia ganes de trucar.
Però són molt bons, no? Que trobava en el cau.
És la primera vegada que surt la Sílvia i que ja la llorava, és veritat, fa temps.
I doncs, mira, truco per saludar.
Tu eres l'oient que llorava la Sílvia.
Sí.
No, que ja es troba a faltar, també.
Doncs molt bé, la veritat. És que és un luxe veure un grup com l'Habitació Roja a Tarragona i d'altres,
perquè últimament ja és el que parlem sempre que el nivell és molt alt, no?
Però l'Habitació Roja en concret és un dels meus grups fetitx, no?
Vull dir que a mi m'encanta. Ja els vam veure a la plaça del Rei fa dos anys,
presentar a Tecla, que també va ser un altre luxe, perquè hi havia molt poquita gent.
I llavors el cau molt bé perquè és un local d'aquells que fa gots, no?
En aquell sentit que és, doncs, així, ideal per concerts en petit format.
Però, clar, aquell dia estava molt ple perquè era un grup molt important.
I llavors, clar, hi havia molta gent que el volia veure.
Em sembla que hi ha un Max que vol parlar i no és el de la tele, no?
Sí, no, és una Adriana.
És una Adriana que vol parlar.
Que avui estan a casa, sí.
Doncs, molt bé, molt bé.
I la veritat és que només puc dir això, que va ser Esplèndid,
que fan una música preciosista, el meu entendre,
que les lletres, doncs, estan molt ben treballades,
que tenen un nivell molt alt, que estan tocant,
i estan sortint a totes les revistes de música i per tot arreu,
per tota la península, vull dir que són luxevols de Tarragona.
I els hem tingut aquí.
I, escolta, Teresa, et crida l'atenció d'anar a veure les Segarrianes?
Doncs sí, ara ho estava parlant,
que us vaig escoltar la setmana passada,
que la vau entrevistar, no?
O fa dues setmanes o així.
Sí, per el tema dels premis i els reconeixements.
Sí, sí, no l'he vist mai, aquesta dama.
Doncs, escolta, és una manera de retrobar-te amb textos
i paraules clàssiques de la literatura catalana
i amb una gran actriu, no hi ha dubte.
Doncs aquest divendres a buscar-te cangur.
Escolta, et destrossaran la casa, aquest pas, eh?
Pengem ràpid.
Sí, us deixo i...
Teresa, doncs, en tot cas, té dues entrades, la Teresa?
Les pots recollir pel Teatre Metropol, si et va bé.
Estarà en el teu nom.
I ja ens faràs la crònica la propera setmana?
I tant.
Aviam si coincideixes amb el Marcelí, eh?
Que també ens farà la seva.
D'acord.
Gràcies, Teresa.
A vosaltres, si diràs...
Jo vull que el Marcelí ens expliqui una anècdota del Max.
Adéu, Teresa, gràcies, bon dia.
Ara venint m'explicava del Max, que m'ha fet gràcia.
Sí, quina és aquesta anècdota?
Explica-la, explica-la, Marcelí.
No, és una cosa curiosa,
perquè en una entrevista que li vam fer,
la típica pregunta, no?
I tu, de gran, què vols ser?
Resposta.
Que ja, ja soc gran.
Tinc 18 anys.
Ah, és que també.
És que pobret, també, eh?
És que, de ver, què vols ser?
Si et fa ràbia que te la facin quan ets petit,
imagina que te la facin amb 18 anys.
Clar, clar, ella és gran.
Però tu diries que té 18 anys.
No, la veritat és que sembla molt més jove.
Sembla un adolescent de 15-16 anys, no?
Clar.
Vaja, a través de la televisió, en persona, no sé...
I què tal és de tracte?
Molt amable.
És un nen senzill, molt amable.
I el Lluís Marco també.
Tímid, el Lluís Marco ja és el...
Cadascú que pensi el que vulgui com a actor,
a mi m'encanta, i com a persona més.
És que això de com a actor, com a persona,
jo crec que és una distinció que farem molt en aquest espai.
I té arrels a Tarragona.
El Lluís Marco també.
A Roda de Verà.
Però hi ha molta tendència,
sempre ha de buscar un passat allò a Tarragonia.
Sí, home, però és normal que l'hem de buscar.
En què passa, per fi.
Sí.
Jo et deia això de com a actor, com a persona.
Avui en dia, amb totes aquestes coses de la televisió,
sembla que, no sé si és diferent,
però abans això de la mitomania dels artistes,
dels actors i les actrius, es portava molt.
Avui dia sembla que ha baixat una miqueta
per la cosa mediàtica de la tele,
d'aquests falsos icones, diria jo,
que ocupen l'espai mediàtic.
I també és que ara hi ha tanta gent que no pot ser un idó.
Però abans això d'un senyor actor,
una senyora actriu, d'anar al camerino i esperar a la porta,
aviam si li podies ni tocar la vora de la faldilla.
Això ha passat a la història, tu creus, Marcelí,
o encara queda algú que...
Ha passat, ha passat, ha passat...
No, queden bastants encara.
No algun bastant.
Això és bonic, no?
Allò que enviem flors, algú envia...
Algú li envia flors.
Sí, és rica, és rica.
A la senyora, sobretot, també als senyors.
Depèn de qui és el senyor,
perquè com ara tenim tants de senyors que surten per la tele,
gent jove i tot això,
llavors acostumen a comparar-se pels camerinos rams de flors,
roses, vermelles, sobretot.
Ah, sí?
Sí, molt maco.
Però d'admiradors o admiradores o de coneguts?
No, no, admiradors, admiradores.
Com abans.
Els coneguts envien bon mons.
Com l'últim o cuplé.
Que bonic, això, eh?
I com responen aquests actors i actrius?
Ho estan molt acostumats, i això?
Ja que accepta, normalment,
i quan marxen els rams, surten amb ells,
i hi ha rams que es queden als camerinos.
Potser perquè, home,
si accepto el ram,
potser estic donant peu a alguna cosa que no és.
Però també perquè he fet un gasto.
Això es va per les floresteries, a Tarragona, veus?
Sempre hem de donar alguna cosa.
Has de buscar la positiva.
I deies que bonbons també?
Sí.
Aquest, els companys i tot això,
normalment les flors ja no.
Les flors és una cosa pràctica,
perquè així després, quan pugen a fer la visita,
obren la caixa i es mengen els bonbons.
I, aviam, això, a la gent li encanta,
ho explicarem fins allà on es pugui explicar,
ho explicarem tot el que calgui.
Exigències.
Avui allò que és el primer programa,
Marcelí, pots dir el pecat i no el pecador,
o pecat i pecador,
que també seria interessant.
Exigències, inversemblants, curioses,
que tenen els artistes o les artistes?
Alguns d'ells?
Sí.
La majoria dels artistes el que prefereixen més,
i el problema que tenim,
perquè al teatre no tenim el que ells demanen normalment,
és infusions.
Infusions.
Que senzillets que són.
Sí, però una infusió,
resulta que et demanin una infusió a les 12 de la nit,
a veure, em vas a buscar una infusió en aquella hora.
I depèn del que sigui, no?
Perquè és un te.
El motoclub.
Clar, si és una mencedilla, el motoclub.
Clar, si és una coseta de bosseta,
però com sigui una infusió així com a més...
És a dir, que hi ha tendència a la cosa de la infusió.
Hi ha tendència a la infusió.
Per tant, senyors al teatre un microones, eh?
Sí, és el que estàvem comentant.
Ja m'esteu posant en reivindicatiu l'espai, eh?
El primer dia ja esteu demanant.
No, no, no, és una solució pràctica.
Clar, però quan va el microones ara,
et deixi aquí de l'amortitzes.
Però escolta una cosa,
alguna petició així que tu sortissis del camí
i dient, però on va aquest home, aquesta dona,
busca això, que jo no ho podia portar de casa.
Va, va, que sí, Marcelí,
que sabem que alguna cosa deu haver-hi por ahí.
Un dia ens van fer anar a buscar valeriana.
Estaven nerviosos.
Estaven nerviosos.
Nerviosos.
Jo també em prenc de valeriana a vegades.
Sí, però una valeriana,
a les 6 de la tarda,
la farmàcia ha costat molt bé
fer una valeriana a les 12 o a les 11 de la nit.
A la farmàcia d'Otorn.
Sí, val, deixaré el teatre,
em diré a buscar la farmàcia,
i quan trobi la farmàcia em diran
que la valeriana aquella vol
perquè ha de ser amb unes pastilles,
que jo no sabia que hi havia valeriana.
la homeopatia aquesta d'ara, no?
I això, l'homeopatia és bo, va bé, això sí.
Doncs vaig donar toms per mig a Tarragona
i encara espero trobar ara les pastilles de valeriana.
I que era nerviosa o nerviosa, en aquest cas?
Jo crec que era...
Home, físicament, normalment,
era senyora.
Era senyora, era nerviosa.
Era senyora, nerviosa
i, a la vegada, molt amable i carinyosa.
Ah, doncs mira, això ja valia la pena
anar-li a buscar la valeriana.
I una altra cosa,
quan entrevistes, els actors i les actrius
resulta que tenen tan bona relació
amb la resta d'integrants de la companyia,
tenen tan bon rotllo...
Això és veritat?
Sí.
De tot hi haurà, Marcelí, no em diguis que sí.
No, no, van perfectes.
Si diuen que això de l'enveja
i tot això entre les companyies, els actors, les actrius...
Quan hi ha aquest problema, el principal
que te'n dones compte és perquè et pregunten
quants de camerinos tenen, vostès?
Quan et pregunten això, tu dius
ai, nyec, aquí hi ha alguna cosa.
I després, durant la funció,
que passa un pel costat de l'altre i no se saluda,
doncs també passa.
És a dir, que potser s'acaben de fer un petó a l'escenari.
Oh, fantàstic. Aquests són els millors.
I després sorten...
Es van al petó i...
Perquè és quan realment actuen, no?
Aquest espai promet, eh, Sílvia?
Sí, sí, sí.
Avui, perquè el Marcelí estava prudent,
que és el primer dia,
però jo crec que sabrem moltes coses
en aquest espai, aquesta temporada.
Ara no es pensin que aquí no ens aprofitarem
que no hi són.
També parlarem de vostès,
el públic del Teatre Metropol,
que jo crec que, com que és molt variat
i molt heterogènic, segur que hi ha de tot.
Ara m'hi em ve al cap, Marcelí.
Jo crec que la gent es deu oblidar coses al teatre.
Un paraigua, una bossa...
S'obliden coses?
D'aquestes coses, sí.
La bufanda...
Els guants.
I el bo del cas dels guants
és que si miràvem al teatre,
allò que miréssim,
hi ha poder tres caixes
de material
que no han passat a recollir mai.
És a dir,
que no van allà a preguntar
si s'han descuidat,
aquella cosa o aquell altre?
El dels paraigües ens va bé
perquè molts de dies
et trobes que un necessita un paraigües
perquè està provent...
superescrit la propietat.
Per tant, ja són vostres.
Està bé.
Per aigua,
què més trobaríem en aquestes caixes?
El que més hi ha són bufandes.
La típica bufanda
que se la posen,
la trauen,
la deixen a la cadira
i allà es queda.
Parlaven abans de mitomania.
I la gent que va mudada al teatre encara,
en funció de l'espectacle que va veure?
Sí,
la gent ho té molt present.
Depèn de l'espectacle.
Pots trobar el personal
que va normalment
de carrer,
d'esport,
segons qui que va al teatre
i te'l mires i penses,
bueno,
molt bé.
Però què és,
quan hi ha òpera o ballet o així?
Els dies de l'òpera
és un desfile.
Veus,
aquí també tenim la nostra cosa glamurosa.
A mi digueu-me antiga,
però per segons que jo trobo
que és bonic,
han arreglat el teatre.
Però la gent ja no ens arreglem
per no els puestos,
doncs com a mínim pel teatre.
Jo sempre dic que té l'atractiu
que com que no és un teatre borger,
sinó que és un teatre obrer.
No, és veritat,
clar.
No és el mateix.
Són teories.
No, no,
és veritat,
el van construir un patronat obrer.
Doncs que,
no és el mateix anar al Fortuny,
que és allò de palco,
que aquest no ho és de palco.
Aquest no està fet perquè es vegin.
És com a més progre,
aquest teatre.
Jo ja veig a la Teresa Ortega,
el Joan Andreu Pérez,
que volen entrar aquí
per explicar-nos les notícies del dia.
Ens separen dos minuts i mig
de dos quarts de dues.
El temps ens ha passat volant
amb el Marcel Ividella,
que s'estrena aquí
al programa Demà
del Mati de Tarragona Ràdio,
que li agraïm molt
que es comprometi
a estar amb nosaltres els dilluns,
que és el seu dia de festa,
i de ben segur
que amb ell podrem comentar
moltes coses,
no del terreny de la xafarderia exclusivament,
sinó també del tema teatral
i de tot el que ell va veient
i la seva visió com a persona,
que deu tenir un criteri claríssim
a qüestions d'espectacle
perquè ho veu tot,
és la persona que realment
s'ho hem passat tot,
pel bo i pel dolent,
com el matrimoni.
Te n'adones que no hem fet
ni un repàs?
Era el primer dia,
ja ho hem dit,
la propera setmana
ens organitzarem millor
i ho farem tot.
No, que només la gent
ja sap trobar
totes les activitats.
La quantitat de difusió
que se'n fa.
Amb el que feu de bé
a Tarragona Ràdio.
Imagina't.
Gràcies, Sílvia.
Fins proper dilluns.
Fins dilluns.
Marcelí, benvingut.
Gràcies.
Gràcies.
Fins la propera setmana.