Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I abans de fer una petita introducció,
és important presentar les convidades d'avui,
Carme Ferrer, delegada del Consell Municipal del Disminuit,
consellera de l'Àrea d'Igualtat i Política Socials de l'Ajuntament.
Carme Ferrer, bon dia.
Bon dia a tothom.
Saludent Montse Foses,
coordinadora territorial de CELL,
la Federació Catalana d'Esports per a Disminuits Psíquics,
persona amb gran experiència dins del món de l'esport
i la pedagogia esportiva, podríem dir, a la ciutat.
Bon dia, Montse.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Aviam, moltes vegades hem parlat,
i afortunadament en Roser quan fem referència a la pràctica esportiva
no distingim mai si són persones amb discapacitat psíquica
o no parlem d'esport en general
perquè pensem que tothom entra en determinades pràctiques.
El que passa que de tant en tant
sí que val la pena dedicar uns minuts a parlar d'aquests col·lectius.
Sí, jo crec que la veritat és el que dius tu
que l'esport és igual per a tothom i és bo per a tothom.
Parlem dels beneficis esportius, beneficia tothom.
Tingueu alguna discapacitat o no.
El que passa és que, com veus, ho explicarà Montse ara,
que ella és l'especialista,
una persona discapacitada,
jo crec que els beneficis que li pot aportar l'esport
van molt més enllà de la salut.
Jo crec que és una adaptació total a una vida més o menys normal.
Jo crec que això és un paper molt important que fa l'esport
com fan altres activitats de la vida.
Però l'esport, en aquest cas, crec que és una gran entrada
d'adaptació a una vida normal i corrent
i penso, Montse vos ho explicarà,
que cal veure com disfruten aquestes persones fent esport.
Que moltes de les persones que, teòricament, entre cometes,
no tenen cap discapacitat física, no ho disfrutem tant.
Un reforç per a les persones discapacitades
i per a les seves famílies.
No oblidem que també la seva seguretat augmenta
quan veuen, sobretot si tenen corta edat,
com els seus fills i les seves filles,
són capaces també de disfrutar i gaudir de l'esport.
Amb la Montse parlarem immediatament
de com és la quotidianitat d'aquesta pràctica esportiva,
però amb la Carme Ferrer també volíem fer referència
justament a aquest any europeu de les persones amb disminució.
Hi ha tot un seguit d'activitats programades
des de diferents entitats i institucions.
En aquest cas, l'Ajuntament.
Els esports estan dins d'aquest calendari d'activitats, oi, Carme?
Sí. De fet, sí, hi ha dues jornades
que bàsicament seran jornades esportives.
Una ja va ser que va ser el 5 d'abril passat
que hi va haver el Campeonat Territorial de Patanca,
que, evidentment, l'entitat que ho va organitzar
va ser l'Acell, amb la col·laboració
de l'Ajuntament de Tarragona,
i realment va ser una jornada molt i molt maca
perquè es podia veure el que abans explicava ella
d'una manera molt pràctica,
o sigui, realment, com ells disfrutaven,
en aquest cas, amb la pràctica de la patanca,
com disfrutaven les seves famílies,
d'alguna manera la capacitat que aquestes persones
tenen d'expressar els seus sentiments,
que potser no és que sentin ni més ni menys
que una altra persona,
però realment la capacitat d'expressar els seus sentiments
i la capacitat també d'auto-superar-se,
tenint en compte, evidentment,
cadascú les seves pròpies capacitats i limitacions.
I penso que això va ser una experiència molt positiva,
ho van fer a la llar de Riu-Clar i Comar,
i realment va ser molt positiu,
i també va ser molt positiu la participació,
és una llar de jubilats,
i la participació dels jubilats el coneixer també,
aquesta experiència de jocs de patanques
amb diferents grups de persones discapacitades,
i la jornada, diguem-ne,
de convivència amb les seves famílies.
Des del meu punt de vista,
va ser una experiència molt interessant,
suposo que la Montse estarà d'acord amb mi.
Després també hi ha una altra jornada esportiva
dins de tot el que són les activitats
de l'any internacional de les persones amb discapacitats,
que es farà a final de maig,
i es farà en un lloc cèntric de Tarragona,
en aquest moment encara hem de concretar a on,
i es fa conjuntament la cell
amb la residència de Sant Salvador
i el centre de paràlisi cerebral.
Llavors aquesta jornada esportiva
serà bàsicament de bòxia,
serà de pim-pom i serà de tiramarc.
Aquesta jornada esportiva tindrà també
els mateixos objectius que les altres jornades,
de participació en l'esport, etcètera, etcètera,
però també tindrà una funció bàsica
que serà de sensibilització de la gent.
La volem fer en un lloc ben cèntric,
perquè hi passi la gent,
i perquè realment la gent conegui en viva i en directe
totes aquestes coses que d'alguna manera
nosaltres hem experimentat
amb la visió de l'influència de l'esport
en persones amb discapacitat.
Comentàvem probablement des d'un nivell més teòric
a l'inici del programa,
l'esport com una eina integradora
per a aquestes persones.
La Montse ens ho pot dir des de la pràctica,
no des de la teoria, sinó des de la pràctica.
Com a integració és molt difícil,
perquè aquests nanos són totalment diferents.
Carse que siguin molt macos,
que ho facin també com els altres,
però clar, nosaltres tenim molts nivells,
moltes edats,
i si poses un nano, un cadet, per exemple,
al costat de l'altre cadet,
normal, per dir-ho així, entre cometes,
resulta totalment el nano,
el nostre, diguéssim, el que portem nosaltres,
trist, amoïnat,
perquè ja no és com l'altre,
ha fet una prova igual que l'altre,
l'altre l'ha fet d'un metre mig
i l'ha fet de 60 centímetres,
o sigui que la integració entre ells
no pot ser,
no pot ser de cap manera.
Ara, sols són perfectes,
sols són perfectes.
La Carme ho va veure,
que potser no ho havia vist mai,
el campionat de pitant
que vam treure el dia 5,
van disfrutar, no tens idea,
quan ells toquen el bolitxe,
que potser el tiren a la quinta forca,
però han tocat el bolitxe,
ells ja ho compten,
calen tocar, no?
Aleshores ja salten,
ja canten, ja riuen,
ja es pensen que han guanyat tots els partits,
inclús tots els deports,
és igual amb l'alatisme,
si ens ha vist alguna vegada,
la Rosel Campclar,
en tots els deports.
Nosaltres comencem ja sempre
amb natació,
fem tenis taula,
fem alatisme,
fem futbol i bàsquet.
Tot això ho fem 6 a l'any
i 6 nacionals,
6 territorials,
per poder tindre una marca,
perquè ara és bastant important.
Ara ja som federació,
ja no som associació,
som federació catalana
de l'esport i llogrà.
Aleshores ja tenim unes fitxes
com els normals, diguéssim, no?
Llavors ells ja el fem.
Primer tenen que tindre la marca provincial
i després tenen que tindre la marca nacional,
perquè si no fan una prova provincial
no poden anar al nacional.
Ara el dia 7 farem el campionat territorial
d'alatisme al Vendrell,
ens ho van demanar,
però sempre percurem fer-ho,
un campionat en cada lloc.
Aquests nivells, però, Montse,
la pràctica esportiva,
sempre ho hem dit,
necessita d'una certa disciplina,
d'una rutina.
En aquest cas,
aquests esportistes
també entren en aquestes dinàmiques bé, no?
La Carme t'ho pot explicar,
no hi va haver ni un paper terra,
no hi va haver cap baralla.
No, no, però a l'hora dels entrenaments...
Sí, sí, els entrenaments, total, total, total.
El que a ells els agrada
és que estiguis per ells.
Ara, tu has d'estar davant.
Si tu no estàs davant,
per molt que unes instal·lacions perfectes
que els hi deixis,
si tu no els dirigeixes,
ells són incapaçs.
És que penso, potser,
parlant d'això que parlàvem de la integració
ara fa un moment,
que no sé per què va haver un moment
que va sortir la moda o l'empenyo
que els nanos diferents,
en aquest cas sí que són físics,
s'integreixen de qualsevol manera
i per tota raó dintre del món dels altres.
Resulta que és el seu món.
Llavors, uns no es poden integrar
dintre del món d'ells
i ells ni ells els poden integrar.
Són més feliços,
integrats perfectament al seu món,
entre ells,
que hi ha una competició,
hi ha una convivència,
i no pretendre que sigui igualment feliç
al costat d'un altre,
que segurament,
perquè és d'una altra manera,
arribarà a altres coses
que l'altre se'n dona compte,
realment,
aquestes persones se'n donen compte
de lo que...
No és que diuen,
no, és que ells pobretxos
no se'n donen compte,
sí que se'n donen compte
que estan per sota d'això,
però dintre del seu món no,
perquè llavors...
Això passa en tots els nivells de la vida.
Tots són iguals.
Crec jo, no?
Si passa als psíquics,
hi ha nens molt macos,
el que passa és que no arriben
a un nivell...
Passa que també hi ha
diferents nivells de discapacitat,
i diferents edats.
A l'hora d'una competició...
Ja, nosaltres ho tenim,
vull dir,
molt claríssim.
Primer les edats
i després els nivells.
Al millor tindrà-se un nivell
que tindrà-se un una mica
més gran que els altres,
però normalment procurem
la mateixa edat
i el mateix nivell.
El que passa és que
en esports individuals
tenim molta gent.
En esports col·lectius,
en un col·legi,
no hi ha
cinc nanos iguals
de la mateixa edat
i cinc nanos del mateix nivell.
Llavors,
has de barrejar...
Si vols fer alguna cosa,
has de barrejar una miqueta.
sinó els col·lectius
no els podríem fer.
Perquè potser funcionen
millor amb esports individuals
que amb col·lectius o no?
Amb esports individuals
vam tindre 96 nanos
l'altre dia.
Amb esports col·lectius
vaig anar a la Salle,
que vam fer el 3x3
de la SUNY,
i clar,
vaig tindre més 3 equips.
9 nens els vaig tindre,
però 3, 3 i 3.
És que potser és més difícil
de complementar un equip.
Ara,
un equip de bàsquet
de 9 persones
no el puc fer mai,
perquè no això...
No pots posar els mateixos nivells.
Ningú, exacte.
Estan jo es que barrejar.
encara que el vulguis fer mixta,
que ens està permetent nosaltres,
no les tens,
aquesta gent.
En un col·legi
d'un mateix nivell
no el tens a cap lloc.
S'ha de fer un programa
d'esport més individual.
Sí,
exacte.
L'individual,
perfecte.
Tenint en compte
les mateixes capacitats
que l'esport,
diguem-ne,
normal.
I en esports individuals
quins són els esports?
L'alatisme,
nosaltres en tots...
Bueno,
l'alatisme i la petanca,
per exemple,
que són 3 nanos,
l'individual,
la natació.
Però nosaltres tenim
els nanos que no arriben
en un nivell que poden tirar
una canasta
o poden tirar les boles,
per exemple,
tant la botxia aquesta
que tu has dit,
els de Sant Salvador.
I si no tenim proves adaptades
nosaltres.
Els nens que no poden jugar
a ping-pong,
que a la taula no l'entenen,
ni saben comptar,
ni l'entenen,
ni poden contestar
d'un costat a l'altre,
els fem fer una prova individual,
que són les adaptades,
que nosaltres diem.
Votant la piloteta,
30 segons,
la pal i la pilota,
a aquest cert moment,
i després només tirar-la,
que li passi la rit,
a veure si li pot passar.
La monitora li tira la pilota
i ell l'ha de tornar.
Com això,
ni en futbol,
ni en bàsquet,
ni en tot arreu.
Tot tenim proves adaptades
que nosaltres diem.
A tots els esports.
Parlem d'edats escolars,
no, Montse?
Perquè, clar,
aquests nens es fan gran,
després poden continuar
practicant l'escola.
És que els practiquen, eh?
Nosaltres tenim edats,
si tu vols,
doncs mira,
te puc dir de 60-65 anys.
Sobretot en petanga,
amb natació alguns,
amb elettisme molts,
perquè tiren una boleta
de 350 grams,
és que ells han de participar
a la força,
ells han de fer alguna cosa.
El que vulguin,
però ho han de fer-ho.
Malament o bé,
ells els interessa moure's.
Com porten el tema
de guanyar o perdre
la competitivitat?
Bastant bé, alguns.
La majoria,
te diré la majoria.
Sí, perquè hi he vist
algun que s'enfada molt, eh?
Bé, però això passa
a tots els nivells,
crec que jo, eh?
Això passa sempre.
Això passa a tots els nivells.
Potser no es reprimeixen tant
per nosaltres,
per una qüestió social,
que nosaltres ens reprimim,
no?
Estan anant-nos molt educats,
molt correctes.
L'altre dia van anar
a buscar el seu esmorzar,
cada un al seu bàleg,
ningú es va traspassar de res.
Estan molt, molt...
Els tenim, bueno, no sé,
suposo que els tenim
molt ben ensenyats.
I hi ha una cosa curiosa
que també veig,
que és que tenen
molt de sentit de la justícia.
O sigui, ells tenen
una capacitat d'observació
molt àmplia
i aleshores tenen
molt de sentit de la justícia
i guanyar-perdre amb justícia
és una cosa que accepten molt bé,
tant sinc guanyar
com sinc perdut.
Però quan ha sigut
algun aspecte injust
realment és una cosa
que ells no expressen
molt clarament
els seus sentiments.
Suposo que això també és
en general,
però aquí encara s'expressa
més...
Són més superlatius.
Ells ho veuen.
O et deixes de fer alguna cosa,
o et deixes de posar
una medalla,
o així,
i ells realment
ho troben...
Home, perquè no tenen
aquests convencionalismes
socials tan arrelats
com nosaltres,
que per les aparences
no queda malament.
Callem, no?
No, no, escolta,
si això no és just,
però després la cara
de satisfacció
i el reconeixement
i el petó que et fan
doncs és molt important.
És molt maco,
és molt maco.
Treballant aquells nanos
és molt maco.
Jo crec que és molt maco.
Ja estaria bé que persones
que guanyen molts diners
al món de l'esport
tinguessin la motivació
que tenen de vegades
aquestes persones.
Escolta, una cosa,
és molt important
per a aquestes persones,
però jo abans ho apuntava,
és molt important
també per a les seves famílies,
que els seus fills
i les seves filles...
Per descomptat.
Els pares i les mares
tenim una certa tendència
de vegades una mica
proteccionista.
I a mares i a mares
té un problema
encara una mica més,
per tant,
en aquests terrenys
en deu ser molt bo
pels pares i les mares.
Els mares disfruten molt,
el que passa és que
encara tindríem que disfrutar més,
perquè potser nosaltres
anem a un campionat
i ens venen tres pares.
L'únic seria
que vinguessin
un altre autocar
de 55 places,
perquè moltes vegades
te'l deixen,
que ho trobo molt correcte,
perquè també ha de tenir
una mica de descans al pare.
I una mica d'autonomia,
aquest nen, no?
Que de vegades els pares
estan més...
No, però dir que aquesta cosa
dels pares i les mares
que estiguin tot el dia a sobre
també és bo desviure-se de tant.
La mare també és necessari
que descansi una miqueta, no?
El que passa és que
a nosaltres ens agradaria
que si venen 50 nens
a practicar
qualquer deport,
qualquer campionat que fem,
que tinguéssim 55 pares
al darrere
que ens ajudessin
o que animessin els seus fills.
Perquè ells se senten reconneguts també.
Exacte.
Clar, com tu
estaves a les pistes d'atletisme
i estava el teu pare
i la teva mare
i l'agradaria
i t'animaven.
És el mateix?
En canvi, el que no li té
pateix una miqueta.
N'hi ha que no,
que tant els hi fa, no?
Però n'hi ha que pateixen.
Si no veuen el pare i la mare
ni hem vist
el pare del Joan
que està a la regrada
i que l'aprogeix.
Vinga Joan, aquí i allà.
Doncs ho senten una miqueta.
Sí, però jo pel que he vist
a les competicions així
d'esminuïts psíquics
que la gent que ve de públic
siguen pares d'un,
pares de l'altre...
Però ho deixen tots.
Sí, animen a tothom.
Ajuden a tots.
Animen a tothom
perquè com se coneixen tots entre ells
a mi em va cridar molt l'atenció
vaig estar un campionat
de paràlisi cerebral
que vam fer fa molts anys
a Camp Clar
i evidentment
no tots vam vindre
molta gent de fora
i vinien amb els monitors
no vinien amb els seus pares.
Hi havia els pares dels d'aquí
que eren els que havien vingut
animaven a tots.
Vinga, el de blau, el de blau...
No el coneixien de res, no?
Però vull dir que
els pares tenen una conscienciació
una miqueta més saludable
de l'esport
que no molts de pares, de gent...
Altres vegades hem parlat
del comportament que tenen.
Alguns, afortunadament,
són una minoria de pares
i mares
en les lligues esportives escolars, sobretot.
Ja voldrien aprendre
molts pares i mares d'aquests
d'aquests altres pares i mares, no?
Pues sí, jo crec que sí.
Jo crec que sí.
Els nostres són molt correctes.
vull dir, no hi ha mai cap caixa de res
en els campionats que hi ha.
No nosaltres sols, sinó els territorials.
Els de Catalunya ens ajuntem
a vegades 500-700 nanos
en les proves individuals.
I, escolta'm...
Hi ha un calendari de competicions periòdiques
que fa que hi hagi una activitat constant, no?
Nosaltres sí.
Els sis territorials que t'he dit,
més els sis de Catalunya.
Més els escolars, que són entremig,
perquè són escolars...
Llavors sí que només hi han d'anar nanos petits,
escolars.
No poden anar als tallers.
I les escolars ho fan igual.
Fan futbol, fan bàsquet,
fan natació i fan eletisme.
Durant tots...
I a banda d'aquests campionats que hi ha,
dintre d'aquest grup de persones així,
de disminuïts,
hi ha gent que fa esport simplement
perquè li va bé,
per mantenir la salut,
o tots els que fan esports
és perquè fan algun campionat.
poden tindre una motivació
simplement de plaer
per fer esport?
Sí, sí, n'hi ha algun,
però la majoria volen participar.
Jo tinc nens maquíssims
que els veus pel carrer i diries
bueno, aquest nen no té res.
En canvi,
va amb un campionat normal,
diguéssim,
que no hi va.
Llavors ve amb el nostre
i xala,
el javi aquell tan alt,
tan mago,
hi ha nanos maquíssims.
i gent no poden integrar-se,
no és possible.
Nanos d'aquests adults
que estan fent tallers,
ja que estan tenint la seva feina i tal,
també poden participar en els campionats.
Participen, participen.
O sigui,
que el que volen és participar als campionats,
fer esport per fer-lo,
doncs potser no els escriuen tant l'atenció.
Sí, és que,
a part,
nosaltres tenim aquesta idea,
per almenys jo l'hi he tingut sempre,
que no facin un esport sol,
perquè llavors només fan dos campionats a l'any.
Si fan futbol,
només fan un territorial
i un de Catalunya,
si és qui poden anar-hi,
que potser no hi poden anar-hi.
Aleshores,
el que interessa és que facin tot.
Que sempre estiguin ocupats.
Exacte,
que quedin primers o que quedin últims,
amb ells no els hi importa.
El que els importa és
sortir cada diumenge si convé.
Fer la natació aquí,
fer l'atletisme,
fer el tallant i estaula,
fer-ho tot.
No tenim nanos elites nosaltres.
Nosaltres el que volem és tots.
Tots tenen medalles.
Ojalà tots som nanos que anèixer
i puguin fer esport.
Perquè els hi va bé en tots els sentits.
Quan van a un campionat
saben que tots s'emportaran una medalla.
Sigui la d'or,
sigui la de plata,
sigui la de cobra.
O sigui la de participació.
Que és on ells no els hi importa.
Però vull dir,
si no tinguéssim medalla
potser algú en diria
no, perquè quedo l'últim
i ara vull vindre.
No, no, no.
Ell vol vindre.
I com més campionats hi hagi,
millor.
Com més no tinguem, millor.
Carme,
parlàvem d'aquesta segona jornada
de caràcter esportiu
que es farà
dins de molts actes
que ja en parlarem
en el seu moment
a bastament de l'any europeu
de les persones amb disminució.
Que el que interessava
és que contemplés
el major nombre de gent
doncs aquestes persones
fent esport.
Per què és important
que tothom vegi
que aquestes persones
practiquen esport?
Bé, jo penso que és important
que tothom vegi
que aquestes persones
practiquen esport
perquè realment
doncs també
primer se'n donin
se'n donin compte
de les seves capacitats,
se'n donin compte
de lo bo que és treballar
amb aquestes persones
perquè d'alguna manera
siguin feliços
i després que també
se'n donin compte
que l'esport serveix
per totes aquestes coses
que dèiem abans.
no solament per guanyar
una medalla
en un moment determinat
sinó també
per dedicar un temps
per estar conjuntament
amb un altre
etcètera, etcètera.
I a més a més
també per una altra qüestió
perquè de vegades
descalifiquem
penso jo
les persones globalment
de dir que aquesta persona
no pot fer això
i com que no pot fer això
és diferent
i ha d'estar apartant
no senyor
aquesta persona
no pot fer això
però fa allò
que la millor
és millor
que el que tu fas
perquè tu no has tingut
aquesta capacitat
per fer aquesta cosa.
A mi sempre m'ha dit
que tothom serveix per alguna cosa.
és molt
és molt
exactament
però penso que
ser diferent
és difícil
en aquest món
és molt i molt
important això
perquè si no
de vegades
veiem gent pel carrer
i pensem
aquest no
aquest sí
etcètera
cada vegada
som més selectius
i penso que
totes aquestes coses
és important
i després també
penso jo
que és important
perquè la pròpia persona
que passeja
sigui jove
o sigui gran
s'en donen compte
que realment
sigui quines siguin
les seves situacions
doncs
hi ha persones
que s'estan esforçant
i que la millor
el tenen més difícil
que ells
i penso que això
també és una tasca educativa
potser
amb una societat
amb un noix
amb nois i noies
sobretot
amb nois i noies
doncs
que realment
de vegades
qualsevol cosa
els sembla molt difícil
i tenen
doncs
bastantes oportunitats
i penso que això
és important
és important que es vegi
és important que es vegi
perquè la gent
no saben
el que fan aquests nanos
abans els tenien així
una miqueta més
però se'ls ha de dir
que existeixen
que ho poden fer
una mica més malament
una mica més bé
però que ho fan
igual que els altres
a la seva
dintre les seves possibilitats
clar
jo crec que el problema
de la nostra societat
és que tot ho medim
amb els mateixos paràmets
i no serveix per a tots
perquè no és
no és
els diminuïts
sí
sigui que són
diferents
o simplement
que són diferents
perquè són diferents
perquè són humans
o perquè són
no tenen les evidències
però que poden fer
qualsevol cosa
igual que els altres
dintre de la seva capacitat
és un problema nostre
no d'ells
i penso
precisament volem
fer-ho al mig de la rambla
si podem
perquè la gent
se'n donin compte
del que fan aquests nanos
sí sí
i disfrutau
i ser feliços
que penso que això també
és una lliçó
que ajudin
per molta gent
que passeja
pel carrer
doncs és important
important
parlar d'esports
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
sense cap adjectiu
tot i així
avui hem volgut també
dedicar
uns minuts
a les persones
amb disminució psíquica
que probablement
no són tan famoses
ni ocupen
les portades
dels diaris esportius
perquè no els deixen
exacte
perquè no els deixen
cares molt maques
i molt expressives
segur que sí
moltíssimes gràcies
per explicar-nos-ho
Montse Foses
coordinadora territorial
de la CELL
la Federació Catalana
d'Esports
per a Disminuits Psíquics
Carme Ferrer
delegada del Consell Municipal
del Disminuit
consellera de l'Àrea
per a la Igualtat
i les Polítiques Socials
gràcies per venir
gràcies a vosaltres
Roser Bàrbara
cap d'activitats
del Patronat Municipal d'Esports
gràcies per venir aquí
a la ràdio
fins al proper dia
gràcies
adeu-siau
a rebeure