Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La must demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I tot això també a vegades és efecte de traslladar els problemes
com que a l'escola ja els educaran,
a l'escola ja trobaran tot el que no troben a la família.
La disciplina que ells han agafat a l'escola,
d'alguna manera, la continuen allí,
després quan tornen de les vacances.
Però, clar, l'estar a casa, si això falla,
se creen tota una sèrie de símptomes
que a la millor quedaven com a més tapats durant el temps escolar.
Jo voldria dir que si vostès volen formular qualsevol pregunta o dubte,
com sempre, ho poden fer.
Ja sabem que aquests temes provoquen una certa timidesa,
però si vostès volen consultar o aportar una opinió respecte a aquest tema,
ho poden fer a través del 977-24-4767.
Canvien els horaris, canvien els ritmes de vida.
De vegades, sembla que tenim la sensació que ens trobem
davant d'uns desconeguts o desconegudes,
quan són la nostra pròpia família.
I alguna cosa deu passar?
Perquè si pensem ara en les cues de les llibreries
o quan anem a comprar les bates i els xandalls
a finals d'agost, començament de setembre,
el comentari ha generalitzat
quines ganes tinc que comenci l'escola.
Això ho sentim, hem de ser sincers.
És així, no?
Jo crec que també hi ha alguna cosa
que el que solemos dir
nosaltres,
ara amb aquest tema de lo femenino
no hi ha que usar.
Uy, ara sienten la peina fina.
Sí, fila prim.
O sea, m'han dit que el culegi de psicòlogs
ara ara d'esculegi de psicòlogs
i de psicòlogas.
Per si un cas.
Bueno.
Però jo de fila prim.
Bueno,
que els fills són un poco
nostres pares.
I ese és el problema.
Ese és el problema
perquè en lloc de veure en ells
sugetos que estan
sugetats
a nostres decisiones,
a nostra manera de pensar,
a nostres ideas,
se convierten en nostres enemigos
de alguna manera
perquè representen
los ideales,
las exigències
de nuestros propios padres.
Com una mena de tirania, no?
Entonces, en lugar,
bueno,
son sus vacaciones.
Primero.
No son las nuestras.
Entonces, ahí ya hay
un primer desfasaje.
Nosotros todavía estamos trabajando
y ellos ya están en vacaciones.
Uy, que torna a sortir
el tema aquell
de tantes coses
que jo faig per tu,
tant que em sacrifico.
Torna a sortir
aquella constant, eh?
Quan parlem de pares i fills,
eh que sí?
Sí, sí.
Y tan que sí.
Pero bueno,
es decir,
cómo organizar
las vacaciones de ellos
porque no son las nuestras.
Las nuestras
tienen un tiempo limitado,
¿no?
Generalmente.
Como mucho,
algunos un mes.
Ellos tienen
tres meses de vacaciones,
¿no?
Unos tres meses
de vacaciones
que les van a durar
como fueron para nosotros
muchos años.
Algo que hay que tener en cuenta.
Y hay que tener en cuenta
pero ellos lo viuen
como una alegría,
como un temps real.
Claro,
hay que tener en cuenta
un factor
que es el aburrimiento.
el aburrimiento
que es algo
que transita
al ser humano
desde que es
pequeñito.
Dos, tres años
ya se empieza a estar
aburrido.
Bueno,
pues habrá que soportar
también
que los hijos
puedan aburrirse.
les pares com que
per sol o per desgracia
mai s'avorreixen
perquè sempre estan
ocupats
els costa d'entendre
aquest sentiment,
no?
No ho sé
si sempre,
si no estan mai
aburrits.
El fet
que facin
moltes coses
no és el mateix
que...
Que tinguin
moltes obligacions,
no per pla
i per gust
moltes vegades.
Això sí,
però l'avorriment
com acaba de dir
la Clara
és com una espècie
d'ombra
que està planejant
contínuament
en l'ésser humà,
no?
És,
bueno,
com tots els altres
sentiments
o totes les altres
actituds
que prenem
davant la vida
i jo crec
que és important
el que acaba
de dir la Clara,
no?
Suportar-se
estar avorrit,
suportar-se
no fer
el que vingui
de gust
contínuament,
suportar-se
aquestes coses
ja és una manera
de créixer.
El que passa
és que
pels pares
veure
els fills
avorrits
suposo que
els posa
al davant
d'un mirall
que els retorna
les seves
pròpies
angoixes,
les seves
pròpies
diguem-ne
coses
no ressoltes
als seus
fantasmes,
no?
Però no passa res
perquè un nen
s'avorreixi.
Exacte.
Això,
ahir volia arribar.
Sobretot
aquesta tendència
de saturar-los
d'activitat,
que no s'avorreixin
en cap moment.
És el que dius,
no passa res.
El avorrimiento
tiene algo que ver
con la idea
de que
se está desaprovechando
el tiempo,
como si el tiempo
tuviera que aprovecharse
en algo muy específico.
I a més,
mentre no dormis
has d'estar
en constant activitat.
És la màxima
que apliquem tots,
no?
Si algo podemos decir
desde Gema
respecto del verano
de los niños,
pues bueno,
hay que dejarlos
que se aburran.
Que no cal
tampoc programarlos.
Porque es saturar
con programación.
Exacte, exacte.
Bueno,
que se aburran
y eso también
el avorrimiento
es también
algo que lleva
en el mejor
de los casos
a la producción.
Aquí
empiecen a pensar
en cómo montarse
la vida,
dijéramos,
¿no?
Un aprendizaje.
Aguditza la imaginación,
¿no?
Exacto,
perquè a més
és això,
si tot
els hi dones,
és com tot,
si els hi estàs
contínuament
oferint coses,
oferint coses,
no pot aparèixer
allò que és
de l'ordre
del seu desig,
què és el que
ells volen,
què volen fer
en tot aquest temps,
per dir-ho així,
que els hi sobra,
que no que els hi sobra,
és un temps
que pels pares
és que els hi sobra,
per ells és
un temps
com un altre.
Tenim ja dos punts
importantíssims
damunt la taula
que caldrà tenir en compte.
D'una banda,
ens trobem
amb personetes
que tenen
un concepte
de la disciplina
exclusivament acadèmic
de l'escola,
que per tant
no poden aplicar
a casa,
parlem de comportaments,
de l'urbanitat mínima,
d'horaris,
de forma,
tot això
aplicat a la vida domèstica,
diguem-ne
que si no ho hem treballat
durant l'any
no ho tindrem ara,
i no podem esperar
que d'un dia per l'altre
ho assumeixin.
D'altra banda,
m'avorreixo,
m'avorreixo,
que és allò
com una cantinela
que sona
i es fa insuportable,
i després ve
aquella cosa
de parlar,
perquè clar,
en aquest temps d'estiu
es fan més àpats
col·lectius en família,
les famílies
en el millor dels casos
poden dinar i sopar junts,
fins i tot,
que és un luxe,
clar,
això ens permet
parlar,
no parlar...
Però la gent
no sabe hablar
con los hijos
porque no sabe
cómo hablar
a los hijos.
No teniu la sensació
que a l'estiu
sembla que sigui
l'època
de recuperar
assignatures,
és a dir,
en dos mesos d'estiu
volem fer cursos intensius.
Vosaltres teniu
aquesta sensació
que no es venen
a la consulta?
entraríem ja
en temes més profonds.
En la consulta
se viene a veces
a recuperar
lo que no ocurrió
durante el año,
en fin,
és otra cuestión.
però yo creo
que el tema
de hablar
con los hijos
es porque
no sabemos
cómo hablar
a los hijos.
Les assignamos
un lugar
tan especial
que luego
no nos podemos
dirigir
a ellos.
Son sujetos,
como nosotros,
en pequeñito.
Vols dir que compliquem
massa, Clara?
Que no és més fàcil
que tot això?
Sí,
que posem molta teoria,
molta pedagogia
i al final
és molt més senzill.
Sí,
això és el que
jo volia insistir
en això
perquè,
a veure,
si una família
no està acostumada
a dinar plegats
i parlar
i explicar-se
les seves coses,
per què a l'estiu
s'ha de fer?
Que no forcin
les coses.
No,
és que és
voler,
és a dir,
és com tenir
enyorança
d'alguna cosa
que no s'ha produït mai.
Clar.
El que és desitjable
és que ho facin
durant tot l'any,
però si no ho fan
durant l'any...
Però si no ho fan
durant tot l'any
per què l'obligació
de fer-ho a l'estiu?
Per què l'obligació
de fer activitats
plegats,
d'estar tots junts,
d'explicar-se
les seves coses?
Per què?
Per què?
Per això passa,
oi?
Això que deies abans,
Maria Antònia,
la voluntat,
digamos,
de que los hijos
se diviertan
es un espejo,
com dius tu,
és un mirall,
no?
Si ellos se divierten,
eso nos hace pensar
que la vida es divertida.
Claro.
Que trista,
que és la vida.
Exacto, no?
Entonces, bueno,
mucho portaventura
para ellos,
mucha fiesta,
porque mientras ellos
se rían,
eso nos da
una cierta consistencia
de la felicidad,
no?
És a dir,
bueno,
les ponemos encima
la obligación
de ser felices
y de divertirse.
Sí,
que d'alguna manera
això connectaria
amb el que deies abans,
no?
Que això forma part
dels ideals dels pares.
Llavors,
jo també penso
que d'alguna manera
els pares
ens hauríem de relaxar
en quant als propis ideals,
no?
A veure,
podem desitjar
el millor
pels nostres fills,
però no desitjar
pels nostres fills.
Els nostres fills
són subjectes
que s'estan construint
i tenen que tenir
les seves faltes,
les seves carences,
les seves mancances,
igual que també
els seus excessos,
però no ficar
tantes coses
per part dels pares
en els fills,
no?
Perquè això també
els agòbia
i llavors jo no sé
si els nens
també no volen
arribar al col·le,
una altra vegada
per no haver de suport
unes ganes de perdre
de la vista
als meus pares.
Perquè això és
per part de tots,
no?
Que un ja
ja n'està cansat.
Jo no sé si ho vam dir
el primer dia
d'aquest espai,
jo crec que sí,
que aquí no trobaran
un manual d'autoajuda
ni de bon tros
ni un de cala
que han d'aconsells
a dir,
mira,
ho han dit a la ràdio,
ara aplicaré això
i ho tinc resolt,
no és tan fàcil.
Nuestra idea
és ser un poc
anàrquica.
obrir finestretes
és a dir,
doncs mira,
potser...
Si em perdones...
No, no,
atenció,
de ir en contra
de estas revistitas,
estos manuales,
como la revista
Ser Padres,
que pronto,
no sé si el otro día
hablábamos,
que pronto van a sacar
el Ser Abuelos,
no?
També manual
donis idees.
Con un montón
de instrucciones para,
pues,
a pesar de que
representamos
en parte
el Colegio de Psicólogos
y algo que queremos
hacer llegar
es que estamos
en contra
de esta
didáctica
del Ser Padres.
Sobretot perquè
no hi ha una fórmula
magistral,
som persones
i tots som diferents,
no?
Exacte.
Pot haver-hi una orientació
a partir d'unes teories.
Una orientació
a partir d'unes teories,
no?
Realment qui coneix els propis fills
són els propis pares.
Per tant,
entenem,
no forcem la màquina,
no vulguem fer ara a l'estiu
tot el que no hem fet
durant l'hivern.
Si s'avorreixen,
doncs és igual,
no els hi passarà res
per avorrir-se.
Intentem comunicar-nos
de la millor manera possible
i no dramatitzem
el que no...
De vegades hi ha problemes reals,
però no dramatitzem
el que realment
no és dramatitzable.
I com que diem
que pensem massa
en els fills,
d'aquest punt de vista,
què us sembla
si la propera setmana
abans de l'estiu
parlem de la parella
que també es retroba
en època de vacances.
Molt bé.
Us sembla bé?
Que els nens es diverteixin,
que es diverteixin els pares,
també.
Us sembla?
Perfectament.
Doncs vinga,
us hem posat deures, eh?
Molt bé.
Gràcies per venir una vegada més
a la ràdio,
Sílvia, Clara, Antònia.
Bona setmana
i ens retrobem el proper dilluns.
Bon dia, Iolanda.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.