CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat sempre...
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Una època de crisi.
La darrera crisi del CBT la va viure a la temporada 1998-1999.
Dirigit per Xema Olave,
l'equip va perdre la final de la Lliga Catalana Calafell davant l'Aracena,
aleshores ubicat a la localitat del Papiol.
El CBT a la Lliga EVA va assolir una discreta vuitena posició.
Al Paballó del Serrallo només hi anaven 400 espectadors
i la temporada següent tampoc es va saber fer un equip competitiu.
La marxa d'Artur Martí.
El darrer símbol de l'equip i l'arribada a jugadors de poc nivell
va suposar una temporada avorrida i sense cap al·licient.
I això que es va poder fixar un jugador de l'ACB,
excel·lent anotador, Òscar Cervantes,
però a Tarragona va viure dues temporades molt irregulars.
L'equip va classificar el vuitè, de 14,
però va fer un rècord negatiu.
Va perdre els vuit darrers partits de la Lliga
i va salvar la categoria per un punt.
El públic havia desertat del Paballó del Serrallo
i en algun encontre no arribaven a 300 les persones
que els diumenges tenien encara l'esperança de veure bon bàsquet
al Paballó esmentat.
Davant d'aquesta perspectiva tan negra,
la Junta de Barrafa Pintado va optar per donar un gir a l'equip.
No es podia aguantar més la situació.
La Eva no oferia cap tipus d'interès.
Per la obligatorietat de disposar de fitxes de jugadors sub-23,
era un fre.
A més, la cantera del CBT no proporcionava jugadors
i portar-los de fora era car i complicat.
Però quan la Federació Espanyola de Bàsquet va crear l'ALEP2,
precisament per reunir equips com el CBT
que podien muntar un sistema semiprofessional,
Rafa Pintado, amb el recolzament de l'Ajuntament,
va creure que era el moment d'abonar el salt qualitatiu
i tornar a oferir bon bàsquet, com a l'inici dels anys 90.
L'aposta tenia molt risc,
però per sortir de la crisi s'havia de jugar la carta guanyadora.
El fitxatge de Ricard Casas com a tècnic
i el bon ull d'aquest en les contratacions de jugadors
va fer que el CBT passés amb tres mesos de juny a setembre
d'un bàsquet avorrit i limitat
a oferir espectacle en cada partit de l'amada.
Ferrer, Brian, Mamat, Maile Brooks, Paricio, Aranda o Rafa Vega.
Aquella temporada, a la Lliga regular,
el CBT només va perdre dos partits a la seva pista
i va guanyar la Copa Lepa-Algeciras.
La llàstima fou?
El darrer partit, del play-off, a la barrera jugada,
al darrer segon, una cisteria de Nacho Ferrer
que no va voler entrar, per poc,
i que va obligar a una pròrroga
que va enviar el Cornellà a la Glòria a l'Epo
i el CBT a l'infert de seguir a l'Alep 2.
Però la crisi estava ja solventada.
Fébete, fébete, fébete.
Hola, molt bona tarda.
Ja sabeu que les dues últimes setmanes
aquest programa ha reviscut dues situacions molt especials
que va viure el Club Bàsquet de Tarragona
als anys 91 i 92, amb dues fases d'ascens.
La primera va acabar sense èxit,
però la segona li va donar a l'equip masculí i sènior
el passi a la primera divisió B del bàsquet estatal.
Avui fem un pas endavant en la cronologia,
en la història del Club Bàsquet de Tarragona
i ens situem en el mes de maig del 1993.
Segurament podríem dir, sense por a equivocar-nos,
que és un dels moments més dolços,
més importants dels 25 anys de la història del club.
Aquell mes de maig del 93,
l'equip masculí puja a la primera divisió A,
la segona categoria en importància del bàsquet espanyol,
i l'equip femení aconsegueix l'ascens a la primera divisió B.
Per recordar aquell històric mes de maig del 93,
ara fa just 10 anys,
avui ens acompanyen 5 convidats.
Els jugadors Berni Álvarez.
Berni, bona tarda.
Hola, bona tarda.
L'Artur Martí, bona tarda.
Bona tarda.
L'entrenador Jesús San José, bona tarda.
Bona tarda.
I les jugadores Mònica Berguedà, bona tarda.
I Montse Fuentes, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Doncs va ser segurament el mes de maig del 93,
el més important de la història del club.
Amb la perspectiva que dona 10 anys,
us sentiu protagonistes d'haver viscut el moment més important del CBT?
Artur?
Possiblement, almenys a la meva vida, sí.
O sigui, és de dos millors moments i, bueno,
el que passa és que per arribar al maig s'ha de recórrer tot com havia anat l'any, no?
I per què va anar tan bé l'any?
Per moltes coses, per l'ambient que respirava,
per ser una nova categoria,
per a Tarragona fer un canvi de xip amb el bàsquet.
Ens van trobar una sèrie de jugadors,
Jesús, un entrenador, una directiva,
una directiva, molt bon ambient al club, molt bé.
O sigui, va ser una sèrie de coses que anirem explicant al llarg del programa.
Bernie.
Hola.
Hola.
Sí, bueno, això que dèiem,
jo crec que tots els que vam estar o vam viure som una mica partícips,
dintre del petit, de tot el que és la història del club
i totes les coses que anaven passant,
amb aquelles dates nosaltres estàvem dins del club i dins de l'equip,
i va ser una època molt maca, jo crec, per a tots els que estàvem dins de l'equip,
i avui que és dia de recordar-ho, encara ho vius molt a prop.
Han passat 10 anys, com passa el temps, diríem.
Us queda alguna imatge d'aquell any, d'aquell ascens,
algun moment que segur que no us oblidareu mai?
Del partit de l'Artur per terra, suposo que era el típic en aquelles èpoques.
I res, no, les ganes que teníem tots,
perquè va ser també una lligueta que van començar malament, me'n recordo,
vam perdre dos primers partits, i jo crec que molta gent ja adonava
per fet que no tindríem opcions de poder pujar, no?
I el fet d'anar guanyant partits i arribar a l'últim partit a casa
amb possibilitats de fer-ho, doncs va ser molt bonic.
Artur, tu què recordes?
Jo recordo principalment que va ser l'any que arribo al CBT,
que els dos primers entrenos quasi que me'n volia anar,
de l'humor que anava de cansat,
no estava acostumat a entrenar amb aquell ritme,
entrenava massa l'ou, jo me'n moria.
Me'n recordo molt bé quan arriba el mig Jasmid,
que és l'americà que teníem,
perquè sobretot els que érem d'aquí
i per primer cop entràvem una miqueta a la roda semiprofessional
volíem un americà
que fos negre, alt,
fort i tot això, no?
Que semblés de veritat un americà, no?
Exacte, no? Perquè ho vèiem a la tele
i ens feia la sensació que jo tenia que ser un americà, no?
I al cap dues setmanes porten un tio
que era com jo,
ah, mal, però era ros,
uix blaus, prim,
i no era el que dèiem, hosti, aquest paio.
Semblava que venia de Suècia.
Això no ho volíem un tio per portar-lo de juerga
o perquè fes una mica de perxa
i la veritat, doncs,
que aquest és una de les coses que me'n recordo,
dintre de la temporada.
Va ser un magnífic americà,
una bellíssima persona
i que va ser molt important a l'hora de pujar.
Jesús, aquests dos i els altres al vestidor,
com els dominaves?
No, bé.
Hablando de recuerdos,
solo se desmadró la cosa,
recuerdo,
en Tenerife,
pero ligeramente nada más,
porque tuvieron un problema de horario.
¿Qué es ligeramente?
¿Qué era en aquella época?
No, pues ahora no recuerdo.
Arribatar.
Sí, pero nada,
pero me refiero a que no sé si fue
un cuarto de hora o veinte minutos.
Yo de recuerdos tengo muchos,
los buenos y los malos,
pero hay que decir,
que no era un equipo difícil
ni muchísimo menos,
un poco por lo que comentaba Artur,
¿no?
Porque yo creo que
que se consiguió
independientemente
de la calidad técnica
de cada cual,
yo creo que
esto
también lo sabe
Javier Más,
que se miró mucho
el tema
de calidad humana
y creo que ahí acertamos
y es un poco
lo que decía Artur,
de que se consiguió
una piña
que indudablemente
en los momentos malos
ayudó
y en los buenos
lo único que hizo
fue propulsarlo un poco más.
Pero diu l'Artur
que els apretabas molt, ¿no?
No.
Lo justo y necesario.
Berni,
era molt dur
entrenant o no?
Dile, dile
donde guardaba el látigo.
Dile.
I les noies
què tal amb el Joan Garretón
en dia?
Mónica, va.
Molt bé,
jo penso que
és el mateix,
una mica la revolució
que va ser el Jesús
pel masculí,
doncs el Joan
va ser pel femení,
un entrenador
amb molta garra,
amb molta carisma,
que va connectar
molt bé amb l'equip
i que ens va fer sentir
una mica
potser bones,
no?
Que era el que
potser amb els anys
enrere,
doncs,
eres una mica
un equip allò
de circumstàncies,
no?
Un senyor de circumstàncies.
I aquell any,
doncs,
potser,
el fet que van pujar
l'equip de Pepa,
Ioli,
tota aquesta gent
i el Gari,
doncs,
no sé,
va ser també,
van fer molt bona pinya
i jo penso que va ser
el més important,
no?
El fer aquest grup,
aquest grup.
Montse.
Sí,
és el que penso.
La verdad es que hubo un,
yo creo que se hizo
un proyecto muy bonito
y muy serio,
¿no?
Y ahí estaba metido
Joan,
que tiene...
Serio y a la vez divertido,
¿no?
Tiene la suya,
pero sí,
sí,
y además nos llevó
a todas muy bien,
nos conjunto,
piensa que yo era la vieja,
y las niñas aquí
y la verdad es que
nos lo pasamos muy bien.
Ya no te hablo
del aspecto deportivo,
o sea,
para mí fue
un enriquecimiento
personal
y creo que
rejuvenecí
diez años,
tú.
Hice unas barbaridades.
¿Cuántos tenías?
Tenía un montón,
un montón.
Y rejuvenecí
y me lo pasé
muy, muy bien.
I ara,
amb la perspectiva
que dóna el temps,
el que els preguntava
a ells,
teníeu la sensació
d'haver format part
del moment
més dolç,
més maco,
més important
de la història
del club?
Jo crec que sí.
Sí, sí.
Sí, sí.
I a més,
com que van coincidir
amb el masculí,
trobo que potser,
vaja,
jo no havia vist mai
tanta gent
a les grades,
animant
i com a boja,
i allò solament
es va viure
potser a aquella època,
no?
I no sé si ara
també es viu,
perquè no soc molt assídua,
però allò d'aquella època
no havia vist mai,
jo.
Quina va ser
la clau de l'èxit,
creus tu,
per pujar
en l'equip femení?
Això,
el bon rotllo
que hi havia també
al vestidor?
El bon rotllo,
sí, sí.
I això també
es pot aplicar als nois?
Bon rotllo és bàsic?
A part de tenir,
evidentment,
unes qualitats físiques
i unes tàctiques
i un bon entrenador?
Sí, sí,
si no,
no haguéssim fitxat a l'Artur,
perquè tècnicament
era una mica fluix.
Per fer bon rotllo només,
eh?
Però l'Artur
no va ser una mica
el fitxatge estrella
de la temporada?
Estrellat era jo,
no,
no,
estrella res,
era el que venia
de la categoria més baixa
i...
No,
no,
va fitxar a fer com americano.
Para multo,
para multo,
verdad?
Para multo,
perquè n'hi estava
algú que fes descansar el tomba
i això.
Per què va un fitxar l'Artur?
Perquè,
bueno,
nosaltres,
jo crec que...
Estava bien de precio.
Era molt barato,
era molt barato.
No,
però realment,
otra de les cuestions
o de les anècdotas
és que nosaltres
fuimos,
ara jo crec que és
per enorgulles,
però fuimos
lo suficientemente
inocentes
per ser el únic equip
en tota España,
únicament
junto
amb Unicaja,
que cumplim
la reglamentació
de tenir
5,
ara no recordo
si era el sub-21
o el sub-22
i éramos el únic
equip en España,
incluyendo,
ya digo,
Unicaja,
que esos jugadores
participaban en el juego.
Aquí hay uno
que es Berni,
estaba Berni,
estaba Jordi,
estaba Oscar Torrabias,
estaba ya...
Es decir,
que los teníamos
y participaban
en el juego.
Entonces,
de alguna manera,
lo que decía un poco,
o sea,
nosotros buscábamos un poco
de complemento
en la posición de base,
porque Jordi ya estaba
en el equipo.
El club también buscaba
seguir un poco arraigado,
porque había 5 jugadores,
si no de la casa,
pues de la provincia
y más o menos
hechos en la casa.
En el caso de Artur,
fue la única incorporación,
dijéramos,
provincial,
y el resto fueron
fueron foráneos
y bueno,
yo creo que
el resultado
lo dice todo
en este caso.
El mes de maig,
com dèiem,
es produixen
els dos ascensos,
el masculí
el 14 de maig
contra...
Això seria
pregunta de concurs.
Collada,
allà va.
Resultat?
83-80.
Vam guanyar.
I com ho vau celebrar?
Bé.
No massa.
No massa?
No, bueno,
el vestidor,
lo típico.
Ho teníeu clar ja o...?
No, jo crec que
del cansament
una miqueta
això
no ens va deixar
acabar d'explotar...
La setmana següent
o no va celebrar.
Sí,
després amb més calma
ho vam celebrar
potser amb més calma
que no pas el moment,
no?
I d'aquell partit en concret
recordeu alguna jugada,
algun moment?
No sé.
T'ho puc explicar
tot el partit.
El veig,
el vídeo
potser l'he vist 20 vegades.
I el memoritges molt?
Sí, sí.
I m'agrada veure'l,
i a més, vull dir...
No sé,
és un record maco
i m'agrada veure'l.
I el Berni?
Sí, sí,
me'n recordo perfectament
del partit, home.
Jugada per jugada
probablement no,
però me'n recordo bastant.
Va ser un partit
que tota la rata
jo crec que anàvem davant
però molt justet,
molt justet,
que no acabàvem
de desempañegar-nos,
que anàvem 3, 4, 5
i es ficàvem a 1
i això,
però que, bueno,
i al final
jo crec que vam
estar encertats
amb els tirs lliures
que era quan
l'època de l'1 més 1
m'assembla, no?
Llavors,
això va fer també
que arribéssim,
bueno,
no còmodes ni molt menys,
però vam arribar
amb dos o tres puntets
suficients per l'últim minut
com per estar una mica
més tranquils
i vam estar guanyant, no?
I el femení,
que aquí estan parlant
la Mònica,
la Mònica,
no sé si estan recordant
aquell partit,
us en recordeu contra
qui vau jugar?
Sí,
contra l'Elios,
de Saragossa.
Poseu-vos una miqueta
més a prop del micròfon.
I algú em sap dir el resultat?
Clar,
que potser ho teniu per aquí...
Nada,
ni idea.
Però vau guanyar fàcil?
Ibamos sobradas,
sobradas,
íbamos sobradas,
totalmente sobradas,
tres años,
sobradas.
Que vau estar tres anys
sense parar...
Nada,
no.
I com ho vau celebrar
vosaltres?
Ostres.
Nos fuimos a l'hotel
Imperial Tarraco,
hicimos una comida,
luego ya no se puede explicar.
Solamente expliquemos
la paz.
I els nens,
què diuen?
Que no els van convidar
a l'hotel?
Sí,
no,
a l'hotel no,
vam anar a un restaurant.
no,
a l'hotel no he de ratllo després.
Per lliure,
la setmana següent.
No,
però ho vam celebrar
a la fonda d'aquesta sala,
es diu?
Sí,
sí.
Una publicitat.
Us havíeu posat d'acord?
Ellos subíron por la mañana
i nosotros por la tarde.
Us havíeu posat d'acord
les noies i els nois
per pujar aquell any?
No.
Porque siempre decimos
que a los chicos
les daban más pasta
que a las chicas.
Però això sempre ha estat així,
no?
Y entonces nos picaron.
Pues nosotros también.
Y ahí estuvemos.
Parlàveu entre vosaltres?
Sí.
Sí,
Fins aquí en Puig hi havíem un rotllo.
Fins aquí en Puig hi havíem un rotllo.
A les festes.
I seguir com a juerga.
El que passa que quan passava el dia ja no ens recordàvem
del que ens havíem dit, però...
Però no parlàveu de bàsquet, sí, no? Suposo que sí.
I m'imagino que si la temporada anava bé pels dos equips...
Lo mínim.
Lo mínim.
Jo me'n recordo que els nois els tenien prohibit sortir, no?
No.
El dijous es podia, eh?
Es podia sortir el dijous dos dies abans de...
del partit.
A veure, a veure.
Però posa'm ordre, qui sortia?
Els nois sortien els dijous?
Sí.
Dieu, no?
Sí, sí.
I les noies sortiu algun dia en concret o no?
Dimecres, dijous i divendres.
Sí o no?
Sí o no?
Perquè llavors arribava el diumenge i feies tan bon paper
i guanyaves tant de carrer que deies, hòstia, això funciona.
Però tants sobrades anava aquell any?
Llavors els nois van començar a fer el mateix que nosaltres
i també els funcionava, doncs xec, perquè...
Jesús, qui jugava millor, l'equip masculí o l'equip femení?
Ja sé que em diràs que, clar, el teu era el masculí.
No, y bueno, yo ellas las vi nada más, tuve que saberlas
nada más la fase de ascenso que se celebró aquí.
Entonces, tampoco es para valorar.
Bueno, yo creo que lo que decían ellos es que nosotros,
como en toda una liga, ha habido partidos buenos, mejores
y regulares.
Pero, por ejemplo, nosotros yo creo que tuvimos el mérito,
creo recordar, que en la segunda vuelta encadenamos
11 o 12 partidos seguidos sin perder,
que luego es lo que ha dicho Berni.
Nos coincidió el inicio de la liguilla de ascenso
y perdimos los dos primeros.
Pero, realmente, un poco por la inicia que fuimos capaces de llevar,
ahí nos recuperamos.
Y seguramente de esos 12 partidos...
Sí, yo no sé si es uno de esos 12,
pero yo recuerdo un partido en Castellón horroroso,
pero horroroso y lo ganamos.
Es decir, jugar malamente, ¿me guañabas?
Sí, bueno, este fue un partido que, bueno,
que aparte de que salga mal, también se dio unas circunstancias con Mitch,
que estuvo a punto de no jugar,
se desplazó última hora porque le dio un ataque apendicitis a su hija,
creo recordar.
O sea, había una serie de circunstancias,
no digo por Mitch porque realmente lo que éramos era un equipo,
pero concretamente creo que Castellón tenía Robinson,
un americano que luego llegó a jugar en ACB.
O sea, que ahí hacía falta y fue un partido horroroso
y, por ejemplo, lo ganamos.
Y alguno, yo habría más que jugando mal,
pero yo creo que el equipo en ese momento tenía bastante consistencia.
Y eso lo demostró, como ha dicho antes Berni,
en el sentido de que cuando nadie daba,
porque no leía de esos partidos haber perdido los dos primeros,
prácticamente te desahucias solo, ¿no?
Y bueno.
Y el Joan Garitorendí y tú parlávou entre vosaltres
de, en fi, de tàctiques, de qui era millor jugador,
millor jugadora...
Hablábamos, pero no en el sentido de...
ni tan interesadas, eh, les noies 10 años después.
Hablábamos de básquet y tal, pero tampoco,
tampoco ya digo con mucha frecuencia,
porque la verdad es que claro, nosotros tampoco...
Además creo recordar que no coincidíamos ni en los...
Coincidíamos un viernes.
Jo ara us anava a preguntar si coincidíeu a l'hora dels entrenaments o no.
Me parece que un día nada más.
Sí.
Els divendres.
Els divendres, els divendres.
Qui entrenava primer?
No.
Elles.
Nosaltres sempre.
I coincidíeu els vestidors?
No.
Home, això ja...
No.
I què dèieu als entrenadors entre vosaltres?
No?
No.
A ver, que me refiero que eran comentarios generalizados.
No entrábamos, dijéramos, en el detalle de un equipo o del otro.
O en el sentido de cómo te ha ido el partido de la jornada anterior,
porque es lo que digo, no nos veíamos en exceso.
porque coincidíamos solamente un día y bueno, y nosotros también entre viajes una cosa y otra,
la verdad es que tampoco había excesivo tiempo para poder coincidir.
Jo el que m'imagino és que entre vosaltres, jugadors i jugadores,
no hi havia envejas en aquell moment ni entre vosaltres, no?
No, que va.
Potser les noies, enveja que els nois cobressin més diners.
No, no.
Perquè nosaltres anàvem a veure'ls, érem les primeres que estàvem allà.
I ells us venien a veure vosaltres?
Bueno, bueno, ahí podríamos hablar un poquito más.
Mira, jo et dic una cosa.
El bàsquet femení mai m'ha agradat massa.
Pot ser per la intensitat i tot això.
I reconec que a partir que les va veure jugant a elles,
em va començar a agradar.
I la ràbia que tenien elles jugant i era això,
el físic d'una dona és diferent que el d'un home,
però la intensitat era, pot ser molt més alta la seva fins i tot,
que la que podíem tenir nosaltres.
i des d'allí, la veritat que vaig canviar bastant el concepte de bàsquet de les dones.
I me'n recordo a l'última fase,
en què vaig anar a veure tots els partits, la veritat que donava gust veure'ls jugar.
I vosaltres ja anàveu a veure'ls amb ells?
Sí, sí.
Sí?
Teníeu algun fan predilecte?
Ara es pot dir, deu anys després?
Hi havia algun ídol a l'equip dels...?
No.
Veig que no.
Jo penso que quan teníem tan bon rotllo i ens feien tots, doncs no.
I al revés?
No, no.
L'equip, l'equip.
O sigui, ens quedem bé, érem bona gent i teníem bon rotllo
i volíem que els anés tot bé i ja està.
El fet que els dos equips anéssim bé alhora, al llarg de la temporada,
va crear un cert pic, si em permeteu l'expressió, però molt bo,
perquè justament de dir, ostres, si ells van bé, nosaltres també.
És a dir, fins i tot va poder ajudar a fer com una mena de roda
de bons resultats, bon joc?
O tampoc us miràveu tant entre vosaltres?
No, és completamente independent i no.
Jesús?
No, bueno, yo...
Yo creo que no.
Esto te lo pueden decir mejor ellos o ellas,
pero piensa que nosotros lo que te he dicho,
hay una liga regular,
que vale, luego tienes, para poder ascender,
tenías que ganar la liguilla de ascenso.
Ellas tuvieron una liga regular y luego tuvieron unas fases.
O sea, que no es aquello de decir, bueno,
voy primero y subo y voy primero,
quiero mantenerme primero porque también subo.
En ninguno de los casos la liga regular daba a l'ascenso.
Yo creo que no, vamos, no sé.
Mònica? Sí?
Coincidiries amb el que diu ell?
Sí, sí, sí.
No hi havia piques especials?
No, no, no.
No.
Els piques sempre són dintre del mateix equip.
El piques ajuda molt a millorar personalment.
Tenir piques, però piques amb la gent de l'equip.
Però piques sants.
Jo penso que és el que vam aconseguir aquell any, no?
Que hi haguessin piques sants.
Fins i tot recordo que vam aconseguir bastants dies al migdia entrenant.
i llavors, fins i tot recordo que fèiem sèries de tiro
i potser les podíem fer conjuntes amb alguna d'elles i tot això.
No, la final jugàvem a futbol, no te'n recordes?
Això va ser que al final hi has part paleof.
Jugàveu a futbol?
No, però és veritat.
Sí.
I abans de començar els entrenos, també era una de les coses habituals.
Com una real que surt l'amagàvem.
Però fèiem rondos, fèiem rondos.
Fèiem rondos.
Era l'època del Cruyff.
De fet, era l'època espantorosa del Dream Team.
Éreu una mica el Dream Team?
Heu estat el Dream Team, ja que ha sortit aquesta expressió,
de la història del club?
Amb la perspectiva que ara dona els 25 anys d'història.
Clar, que ho digueu vosaltres pot ser que queda malament.
Jo crec que no.
Jo crec que no.
Vam ser un equip més.
L'únic que és un equip que en un moment important de la història del club
va pujar de categoria, que sempre va ser una mica més.
Però jo crec que no, que el club...
El club ha tingut molta gent important
i probablement el que més important sigui la gent que el va crear.
Perquè sense ell...
Sense aquesta gent no hi hauria ningú.
I allò de més, jo crec que el club encara és jove
i ha de fer moltes coses.
Tot s'ha de recordar perquè tot s'ha de valor,
però tampoc es pot parlar d'una cosa així, no?
Artur.
Jo el que em considero és privilegiat.
O sigui, de la...
A la meva vida, pues, te pones coses a la motxilla
i aquestes, pues, no te les treu ningú.
I estar amb aquesta gent que estava a l'equip,
comptant el Jesús, amb la directiva,
i la gent, i els jugadors,
jo sí que crec que en aquell equip hi havia dos o tres jugadors
que no m'incloc jo,
que crec que no hi ha hagut cap més el CBT del seu estil i tot això.
Què són?
Que són el Berni, potser el Tombas,
el mig com a americà, o sigui,
penso que difícil, no han vingut cap jugador,
respectant molt el que ha vingut després, eh?
i penso que jo no estic amb aquest paquet,
o sigui, amb el paquet d'ajudes normals.
Però crec que sí que, al meu gust,
tenien unes coses que eren especials
i que crec que és molt difícil de trobar.
I el femení?
Us considereu, ara, amb la perspectiva del temps,
potser que heu estat una mica el dream team
de tots els femenins que ha tingut el CBT?
Vinga.
Què?
Sí, claro que sí, hombre!
Per què em deia que no?
Que sí.
Pues sí, sí.
I a més en aquell moment que vius, ho ets.
Però jo també, creo que soy una privilegiada.
Per què?
Porque para mí se puso un momento muy importante en mi vida.
Mucho.
Y yo he estado en el Nástic, eh, además.
Lo siento, eh.
Pero yo viví una época en el Nástic
y luego viví una época en el CBT.
y creo, a ver, con toda la edad que tengo
y todo lo que he vivido,
para mí fue muy importante.
A nivel personal, eh.
A nivel personal.
Ja no només esportiu, sinó a nivel personal.
Exactamente, a nivel personal.
I tu?
Jo coincideixo amb la Montse igual, també.
Però per què?
Per què hi ha aquesta traslació personal, en fi,
a una activitat esportiva com aquesta?
Perquè era com la teva segona casa.
Sí.
És que quan sorties de casa,
pràcticament anaves a parar al pavelló,
al pavelló.
I al pavelló feies la teva relació personal,
la teva vida,
tenies els teus amics,
ho tenies tot.
I clar, és lògic.
Forma part de la teva vida.
Te sientes súper querida,
te sientes que quieres a la gente,
la gente te devuelve.
Es que no solo es baloncesto.
no?
Ahí nos montamos un grupo realmente increíble,
excepcional.
y lo trasladabas a la vida real realmente,
¿no?
nos veíamos fuera y no estábamos hablando de baloncesto.
¿Això qué explican ellas?
¿Y ellos?
¿Cómo se aconseguís Jesús?
¿Aquest clima?
Aquesta...
Bueno...
¿Hay un factor,
¿hay una clau que lo expliqui?
Bueno, en principio,
te comentaba al inicio,
por un poco la pasta de que está hecha a la gente.
La calidad humana de los jugadores.
La calidad humana,
exactamente.
Entonces, bueno,
también es evidente que si coges una dinámica,
pues como los dos equipos tuvieron,
yo creo,
que es ganadora,
todo eso ayuda un poco a fortalecer más esas relaciones.
Luego,
a que,
como comentaban,
a ver,
yo estoy un poco más al día de lo que pudieran hacer ellos y tal,
pero me refiero que ellos,
si salían a tomarse una copa,
a ver,
si la plantilla eran diez hombres,
ocho,
ocho salían,
juntos,
y no eran los diez.
Entonces...
¿Sortíeu els deu junts,
o els vuit,
o els set, o...?
Sí, els nombres que anàvem a sopar,
i sortíem,
però per ojo,
que tampoc,
i a més,
si sortíem dijous,
el dia que entravem més fora era divendro,
o sigui,
ho teníem molt clar,
i el xip el teníem molt diferenciat,
o sigui,
sabíem que una cosa era una cosa,
i per altra banda,
sabíem molt bé el que volíem,
no?
i crec que saber separar bé les coses no hi ha cap problema,
no?
Estem en una edat que hem de fer aquestes coses.
Jesús,
deies, perdona.
No, no,
un poco lo que dice él,
y además lo que te comentaba antes,
era un equipo en el que,
no sé quién podía ser el jugador mayor,
el Jordi,
posiblemente,
y debía tener 25 o 26 años,
es decir,
un equipo,
aparte de los sub-21 o 22,
era un equipo muy joven.
Y bueno,
comparativamente con la categoría,
por lo que decíamos,
quitando Málaga,
éramos un poco la quinta al biberón en esa liga.
entonces, pues,
tienen ganas de divertirse,
que es normal,
lo hacen conjuntamente,
saben hacerlo,
como decía Arturo,
es decir,
sin sobrepasarse y sabiendo cuando pueden y cuando no pueden,
pues de alguna manera,
bueno,
eso yo creo que forma parte un poco de lo que preguntas,
del hecho de que luego de ese resultado.
Y con todos estos elementos que comentamos,
tanto de l'equip masculino como de l'equip femenino,
y sense voler usar,
potser de la expresión,
pero ya que ha sortido eso del Dream Team,
ahora sí que podemos decir,
ahora que han pasado 10 años,
que han estado los dos equipos,
pues eso,
más Dream Team de la historia del club.
A ver, yo coincido un poco con Berni,
o sea,
nadie les puede negar absolutamente nada del mérito que han tenido,
un poco también lo que decía Arturo,
en cuanto a privilegio,
pero yo creo que tanto jugadores como jugadoras
han pasado por el club en otras épocas
que han tenido su importancia,
que a lo mejor el conjunto pueda ser el que,
si no mejores resultados,
o sea,
el que más haya anexionado a nivel deportivo y a nivel humano,
pues quizás sí,
porque quizás en chicos,
yo que lo he ido siguiendo,
también lo he visto desde fuera,
pero quizás esa unión que ellos tenían fuera de la pista
no ha debido existir,
lo digo con todo el margen de posibilidades de equivocarme,
¿no?
En chicas,
a ver,
yo en chicas he llevado al equipo,
pues no sé,
cuatro o cinco años después de esto,
y en fin,
la piña que había era increíble,
lo comentamos en un programa anterior también.
Ahora,
yo no puedo comparar porque el de su época lo veía desde la grada, ¿no?
Estem a punt d'acabar.
M'heu d'explicar un parell d'anécdotes,
coses divertides que us passessin en aquells equips.
Algú se'n recorda d'algú divertit per acabar de molt bon rotllo el programa d'avui?
Artur,
tú que tens fama de bromista.
Ahora no se'n recordaran las noias,
se'n recordan de algo.
Yo te apunto.
Ah, sí?
Apunta, apunta, Jesús.
Vinga,
Burgos.
Burgos.
¿Qué va a pasar a Burgos?
Hostia...
No, no, no...
No, no...
No volen dir, eh?
Mira, yo te puedo explicar que el concepto de...
Vinga, rápido.
El concepto del desayuno cambió totalmente desde que me puse con el equipo.
O sea, era de café con leche a cerveza con bocadillo,
a café con leche con sobrasada, o sea, unas mezclas absolutamente increíbles.
¿Vale?
I això ho fèieu cada día?
No, cuando...
Sobretodo cuando jugábamos fuera.
Uh-huh.
Molt bé.
¿Ya has recuperat la memoria o no, Artur?
El berri.
El berri.
No, ningú vol parlar.
En Zamora me acuerdo que dejamos al Javi en el hotel
y nos cogió corriendo donde íbamos a entrenar.
Y porque cogimos un semáforo, por ejemplo.
Era normal deixar-se la gente por ahí, sí.
Sí, eh?
Sí.
I tu et vas quedar alguna vegada, no?
No, no, no.
No, pero Jordi Canals fue un segundo año.
Ya, ya, ya.
No hi ha temps per més.
Avui hem recordat segurament, com dèiem al principi del programa,
un dels moments més dolços de la història del club basquet a Tarragona
a Tarragona amb aquest ascens que es va produir de l'equip masculí
i de l'equip femení senior.
El mateix mes era el 14 de maig i el 30 de maig de l'any 1993.
han passat 10 anys i ho hem recordat aquí a la Sintonia de Tarragona Ràdio
amb el Berni Álvarez, l'Artur Martí, el Jesús Sant José, la Mònica Bèrgueda i la Montse Fuentes.
A tots 5, moltes gràcies, felicitats i molta sort.
Adéu-siau.
Moltes gràcies.
Fins demà!
CBT, CBT, CBT
Som un gran club i anem fent història
Portem amb orgull el nom de la ciutat
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT