Adiós.
4 minuts i serà un quart d'una.
Efectivament, amb molt d'entusiasme abans de la publicitat hem dit que s'incorporava
novament al nostre programa Jordi Bertran, després d'unes vacances més que merescudes.
Jordi, molt bon dia.
Bon dia.
Home, les vacances sempre són merescudes.
Home, estic bon que sí, no?
I és que a més és com la gent rica, fa les vacances a l'hivern, eh?
No te'n passi.
No com els pobres que les fem a la gó.
Això és mentida.
És broma, és broma.
Home, Jordi, has de reconèixer que fer vacances a la tardor és un privilegi.
Perquè hi ha poqueta gent, els viatges són més baratos.
No em diguis que no.
Sí, però si és com els últims dies, no, eh?
Això del canvi climàtic, en guai no ha funcionat.
Sí, però i els pobres que la van fer a l'agost amb aquella calor de 40, no sé quants graus.
Però és el que tocava, la calor aquella és el que tocava.
No, el que passa és que últimament, els últims anys, el que és cert és que
quan arribava el temps dels panellets, el temps de les castanyes, la gent deia
Ostres, jo me'n recordo quan feia fred i ara no em fa, no?
Cada any han fet la castanyada amb màniga curta.
Sí, en guai no.
Els últims dos anys, com a mínim.
En guai no.
No.
En guai em sembla que la màniga curta ha d'estar ja...
Home, diuen que justament coincide amb la castanyada que ara al cap de setmana,
que el fred es farà notar de valent.
Ja ho veurem.
Ja ho veurem.
No volem posar, doncs, dubte de les previsions meteorològiques.
Veurem què passa.
Aviam, sigui com sigui, la veritat és que estem molt contents
que el Jordi Bertran hagi tornat al matí de Tarragona Ràdio
per aportar-nos, doncs, temes relacionats amb les tradicions i la cultura popular.
I, evidentment, si mirem el calendari, el que toca, entre cometes,
parlar aquesta setmana és de tot el que envolta el món del panellet,
de tots sants del culte, els difons...
O de Sant Arcís, que demà Sant Arcís...
També, que és patró de Girona, no?
Sí, sí, és veritat.
És tot just demà, s'escau.
En el podríem...
També.
És a dir, arguments n'hi ha aquesta setmana mirant el calendari.
El que passa que, aviam, el tema de tots sants, la castanyada,
el tractarem a través de diferents envesants al programa
cap al final de la setmana.
Hem dit, escolta, quasi que això, doncs, de moment en guanyo,
aparquem una mica.
No agafis un empatx.
És un tema que hem tractat molt, eh?, i molt sovint.
I avui, en sintonia més amb l'actualitat i no tant amb el calendari,
el que volem és una mica parlar dels espectacles d'arrel tradicional.
I per què?
Perquè, justament, a partir del 31 d'octubre, aquest proper cap de setmana,
se celebra la sisena fira d'espectacles d'arrel tradicional.
La cita és a Manresa, i aquesta cita compta amb la participació
de diferents formacions, també, del Camp de Tarragona,
de les comarques de Tarragona.
i hem dit, home, doncs, és una bona manera de posar damunt la taula
quatre reflexions al voltant de què són els espectacles d'arrel tradicional,
alhora que també, doncs, parlem d'aquests col·lectius,
d'aquests grups de casa nostra que participaran també a Manresa.
Sí, jo crec que és una de les cites que, en el calendari festiu
o en el calendari cultural del país, es van muntant cites a cada cert temps.
Jo diria que aquesta és una de les cites que s'ha anat consolidant
i que s'ha anat consolidant en el sentit de progrés, no?
És a dir, a partir d'una idea d'agafar elements provenents de la tradició,
de la cultura popular, doncs, es creen espectacles que tenen,
jo diria, en alguns casos, molt poc a veure amb la tradició
i molt més a veure amb el tema, doncs, contemporani, no?
I això, bàsicament, està fet des del punt de vista que, evidentment,
la tradició té un sentit, si és actual, si és viva,
si, com, doncs, històricament ha estat, és evolutiva, no?
Si la fossilitzem, la posem d'un escenari
i la deixem d'una manera arqueològica o museística,
doncs, serveix de poc, perquè segurament s'acabarà morint aquella tradició, no?
Per tant, una mica, aquest certamen que té com a fil
la tradició en evolució, podríem dir,
doncs, és una cita d'aquestes que ja ha esdevingut obligatòria,
igual que ho ha esdevingut la Fira de Teatre al Carre de Tàrrega
el primer cap de setmana de setembre,
o el pont aquell de l'11 de setembre,
o a finals de setembre també el Mercat de Música Viva de Vic, no?,
que diríem que són algunes de les grans plataformes, doncs,
de difusió d'espectacles, no?, que hi ha, doncs, al país, no?
Per això, en aquest sentit, el llenguatge també ha evolucionat.
Per exemple, ara parlem d'arrel tradicional,
perquè els mitjans de comunicació ja ens hem encarregat, doncs,
d'anar acunyant aquesta definició, tota la vida havíem dit
espectacles tradicionals, eh?
Sí.
Clar, i això és el que donava aquest aspecte que deies tu
una mica de mòmia, perdó, no?, de cosa museística en un prestatge.
Quan diem d'arrel tradicional, aquí vol dir que ens permetem
unes quantes llicències, és a dir, que aquells que protagonitzen
aquest tipus d'espectacles, ja siguin de caràcter teatral, musical, etc.,
doncs són perfectament capaços d'incorporar tot allò que ens ha arribat nou,
no?, perquè sigui una cosa dinàmica.
Sí, de fet...
És una definició molt ben trobada, probablement, aquesta, d'arrel tradicional.
L'arrel la tenim, la resta ho hem anat afegint.
Jo crec que també evolucionarà, eh?, perquè, bueno, això també és una mica...
Està bé la diferència que feies, però també és una mica un eufemisme,
perquè quan parlem d'espectacles, doncs, provenents de l'Àfrica
o d'Oceania, doncs no parlem d'espectacles d'arrel tradicional,
sinó que normalment utilitzem la paraula ètnic, no?,
o sigui, espectacles de tipus ètnic o música ètnica,
o world music, músiques del món...
Clar, però mira, per exemple, si mirem el cicle
Què sé, músiques del món, que fem aquí a Tarragona,
que des del primer moment ha tingut un èxit extraordinari
de participació de públic,
moltes vegades, quan parles dels diferents espectacles,
s'utilitza molt aquest terme.
Música d'arrel tradicional.
Independentment parlis de la companyia elèctrica d'arma,
o parlis d'un grup que vingui del Camerún, per posar un exemple.
Sí, sí, normalment són músiques totes que tenen aquest punt de partida, no?
El que passa és que jo penso que a Catalunya encara falta una certa capacitat d'autoestima
i d'esvair una mica alguns fantasmes del passat, no?,
en el sentit que aquest país, doncs, no sé ben bé per què,
es deixa enlluernar moltes vegades per a productes provines de fora,
però a vegades oblida que també té, doncs, bones formacions que treballen aquí
i que també es projecten fora, no?
És que una mostra d'això, el Jordi, ha portat el que podríem dir,
una mena de banda sonora de la Sisena Fira,
que és un disc que s'edita, també tradicionalment serveix aquí la paraula,
que té fins a 25 talls musicals.
I, clar, què sobta en aquest panorama en què hi caben tantes formacions?
Doncs, aquí, per exemple, a l'atzar, podem llegir l'actuació del grup Traginada,
que és un grup veterà, però veterà perquè sí,
però també trobem grups que tenen, doncs, pel seu aspecte,
arrels, per exemple, del nord d'Àfrica
i que estan perfectament vinculades a la música catalana.
Tenim els ministres de Figueres, però també tenim el mesclat,
que és una formació relativament nova.
És a dir, que aquí hi cap tothom.
Tothom que tingui un punt de partida comú.
Que tingui un arrel tradicional.
Sí, no, això és tan difícil com establir fronteres en qualsevol àmbit de la música.
A Pau Riba, Rosa Saragossa.
És que, clar, hi ha gent d'aquesta de tota la vida, com aquell que diu,
però gent molt nova, molt jove.
També hi ha gent molt més jove, com la que té per parada el Lluís,
que és una gent de Cambrils que es diuen Gadagang,
i que jo diria que, si els punxem, no sé si sonarà massa tradicional.
Doncs escoltem-los.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
que és el que té aquesta música dels Gadagang
i doncs no passa res
és a dir, està fet amb un to
jo diria de normalitat, el que ha passat moltes vegades
quan es parla de tradició
és que sembla que la gent de la tradició
sigui una mica bitxos raros
i jo crec que el que s'ha de fer és tonar el cot
de timó amb això i dir que això pot ser tan normal
és a dir, jo crec que quan passeges
per una ciutat cosmopolita
doncs normalment el que trobes és
tios molt del passat i tios molt del present
i al mig hi ha tota una gran escala
de colors que tots tenen el seu encaix
jo diria una mica que aquí és el que passa
és a dir, la tradició no és que sigui
un gueto o sigui un món
de la prehistòria
sinó que hi ha gent de tot tipus
i per això pots trobar peces
absolutament
d'una actualitat rebiant com pot ser aquesta
o peces molt més
que es vagin en una reproducció
fidel d'uns sons autòctons
llavors per tant jo crec que
s'ha de parlar d'una certa normalització
i aquí veig per exemple que hi ha un tema
del Gerard Jaquet i el Pascal
com les nenes maques
jo no sé si és la cosa del Juli Vermeu o què
però dius, veus?
però tota aquesta gent
molta d'aquesta gent el que ha fet és
hi ha molta experimentació al voltant
exacte, hi ha molta gent d'aquesta
que el que ha fet és agafar
temes de la tradició
aquí en el programa n'hem posat moltes vegades
i jo crec que de quan en quan
ens agrada posar algun tema
amb aquelles veus de persones grans
exacte
dels pobles
i ens encanta posar aquests temes
i alguns programes
crec que són dels que després la gent et comenta més
i dius, ostres, està molt bé
perquè hem recuperat
però el que també s'ha de dir
és que a diferència
per exemple del País Basc
on gent com a acordonistes
com el Kepa Junquera
són capaços en un escenari
de fer pujar
a la senyora que toca el pandero
que té 70 anys
per fer que faci una tonada especial
jo crec que aquí ens costa una mica encara
i tu deies
parlaves d'experimentació
jo crec que hi ha una
afortunadament hi ha una sèrie de gent
que amb unes bases molt més sòlides
que fa 30 anys
unes bases musicals
doncs efectivament
formació
més formada
doncs el que ha aconseguit
és fer un treball
de més risc
i més anàlisi
entre les propostes
que s'estan treballant
aquests dies
i que
més enllà
d'aquest certamen
que es farà
aquest cap de setmana
jo voldria destacar
hi ha un projecte
que es diu
So Català
que es pot llegir
de moltes maneres
perquè es pot llegir
amb accent
sense accent
ells juguen una mica
amb aquest tema
de la dualitat
a vegades
i
és un treball
que intenta aproximar
els malismes
és a dir
aquells
aquells detalls musicals
que es troben
al llarg
de tota la franja
mediterrània
entre els Pirineus
i
la zona andalusa
i s'està descobrint
que
amb algunes cançons
d'aquestes
que comentem
enregistrades
fa uns anys
i amb gent
persones molt grans
es troben
determinades
sonoritats
determinades
malismes
molt propers
a determinat
tipus de so
en alguns casos
molt connectat
amb el flamenc
però no amb aquest flamenc
més estandaritzat
que se'ns va voler vendre
durant 40 anys
a través dels mitjans
de televisió
central
sinó
tot el que seria
el flamenc
més pur
una mica
el mateix
que a vegades
han fet grups
del pop
o del rock
intentant redescobrir
vells cantants
d'altres
territoris
doncs aquí també
s'està fent
en aquest projecte
participa gent
de diferents zones
participen
persones d'ètnia gitana
i el punt de partida
és una
curiosa
descripció
d'un autor
del segle XIX
d'un francès
que és Prosper de Merimé
l'autor
de la novel·la
Carmen
que aquests dies
el Vicente Arana
té una altra vegada
en cartellera
podríem dir
pel·lícula
que aprofitem
jo la recomano
perquè la gent
vegi una Carmen
menys romàntica
i més visceral
però que en tot cas
una Carmen
molt particular
el Prosper de Merimé
un dels viatges
que fa
per Espanya
un personatge
molt polifacètic
i molt curiós
en el segle XIX
aquests senyors
que podien fer
no sé si són
4 o 5 viatges
des de
des de casa seva
per tot el territori espanyol
això
era gairebé un luxe
això era un viatge de luxe
doncs
en el seu llibre
amb els seus llibres de viatges
el que explica
és que curiosament
entre Catalunya
el País Valencià
i Andalusia
hi troba una cosa en comú
o dues coses en comú
per una banda
destaca
el fet que
tant a Catalunya
com a
sobretot a Andalusia
hi ha un tant percent
molt alt
de persones d'Ègitana
que hi viuen
i ell diu
però és que no
hi ha una cosa que em passa
que no puc comprendre
ni a uns
ni als altres
els entenc amb el meu espanyol
no els puc entendre
és a dir
ni els gitanos andalosos
ni els gitanos catalans
i això és una qüestió
doncs
molt curiosa
que ens parla
a partir d'aquí
fa una sèrie
de reflexions musicals
sobre les connexions musicals
que tenien aquestes persones
i després
evidentment
també ho trasllada
amb
tant a la gent
que parla en català
lògicament
que és
el 99%
al segle XIX
parla en català
i després
també hi ha
la gent andalusa
que no és gitana
i que deforma
o transforma
segons ell
aquesta llengua
segons el tipus de música
que veiem
per exemple
en el que és
la fila d'espectacles
de red
tradicional
que hi ha
el que podríem interpretar
la rumba
diguem-ne
que pot haver-hi
tradicional
però també
la rumba gitana
amb aires flamencs
que també
és present
o per exemple
hi ha una rumba
menorquina
i em diràs
ostres
a Menorca
arriba una possibilitat
de rumba
per exemple
hi ha aquest grup
menorquí
de gran naturalitat
que és el Baida
que per exemple
sona així
també
no?
l'ab mainstream
si que és gold
fan
fer
a Choice
el Baida
és
mai
més
sopar
sinó
menjaré
i un alabre
amb losedor
amb elhelp
com a
Fins demà!
No, menorquina.
O romba, senzillament, perquè això és una romba.
De fet, a Menorca, com bé sabeu, és una illa que ha sigut una de les illes amb més mestissatge,
perquè anglesos i francesos hi van deixar la seva petjada.
Llavors, suposo que això també influeix.
Aquest sembla, perquè miro el rellotge, el temps ens passa,
i, aviam, aquesta fira d'espectacles d'arrel tradicional,
aquelles persones que no n'hagin assistint mai, la veritat és que és molt recomanable,
és viure una autèntica festa.
Si tenen ganes d'acostar-se fins a la localitat de Manresa,
doncs és el 31 d'octubre i el 2 de novembre, aquest cap de setmana.
I podran contemplar grups de tot arreu, com aquell qui diu,
però també d'aquí, més copers que hi hagi.
Quins són els grups que participen d'aquí del Camp de Tarragona?
Bé, jo fins i tot n'he portat algun que ja s'escapa al Camp de Tarragona,
però concretament hi ha 10 formacions,
que són repartides entre música i teatre.
L'any passat, me'n recordo que en una de les formacions que va ser-hi,
els greies, els bordons, al cap d'un any t'he un disc gravat,
coses que te'n vas recordant.
Doncs en guany també hi ha formacions d'aquest tipus.
Hi ha del Vendrell, per exemple, un grup molt amb la línia aquesta moderneta,
que són els Baetúria,
una gent que concretament la paraula Baetúria
ja expressa la filosofia del grup,
perquè la Baetúria és la zona que en temps de Roma
doncs hi havia pràcticament entre la zona que podríem dir Andalusia,
Portugal, tot allò,
que era un territori una mica especial,
deien els romans,
i aquest nom ve d'allà,
és una mica que era una terra mestissa,
on se barrejaven molt les èndies,
és una mica el que fan, barrejar molt aquestes èndies.
També, llavors, hi ha de Cambrils, els Gadagans,
que és aquest que hem sentit aquest tema tan modernillo,
amb la línia més tradicional i de recuperació de repertoris antics posats al dia,
hi ha gent com els Bufalodre, de Valls, els Ganxets,
Gallers del Baix Camp, de Reus, la Canyador, de Reus,
un discú dels quals es va presentar per Santa Tecla,
que nosaltres vam estar usant-lo aquí també,
sembla que quan tu estaves de vacances en vam parlar,
de les Terres de l'Ebre, la Ronda dels Ferrer,
que és una formació d'aquestes que improvisa molt a partir de les Jotas,
de Tarragona o del Camp de Tarragona en general,
hi ha una formació de les més recomanables,
jo crec que és una de les formacions que donarà la campanada aviat,
és Txala, Txala prové de la paraula basca,
Txalaparta, i no és que els músics siguin bascos,
ni molt menys, sinó que usen,
és el primer grup que usa la Txalaparta
com un instrument que supera els límits del País Basc.
És a dir, hi ha quatre xalapartes,
dues de fusta, una de tubs i una de roques,
com podríem trobar en un espectacle d'enquepa junquera, per exemple,
i es barregen amb instruments, jo diria, tropicals
o encets de percussió tropical
que podrien estar a Sud-amèrica o a Centra-amèrica,
i amb instruments tan autòctons d'aquí
com poden ser l'acordió diactònic o el flabió i el tamborí.
La gràcia de tota aquesta barreja
és que amb alguns instruments del País Basc
que es barregen amb instruments catalans
es toca un repertori català.
Jo crec que és una de les apostes més curioses
que hi ha en aquesta fira d'arrel tradicional.
És igual en Txala.
Txala, no?
I jo, de veritat, que ahir vaig tenir la sort d'assistir a un assaig
i el recomano tant, tant, tant,
com aquest treball que parlava de mestissatge
de diferents cultures a partir del cant.
Això amb la línia musical.
I a nivell de teatre, doncs, hi ha gent de Tarragona,
com la Medusa,
gent d'arreus, com els Natural Clown Killers,
o gent de valls, com els Passucat,
que són, entre altres...
Coneguts, també.
Coneguts, no?
Tots fan...
En el camp del teatre, el més interessant,
s'ha de redescobert una mica,
o s'aposta pel redescobriment de la màscara
com un element propi de la teatralitat catalana,
i es connecta una mica a aquella teatralitat medieval
amb la d'avui en dia, no?
És a dir, aquell salt d'aquelles màscaras
que servien per representar personatges sobrenaturals,
com poden ser els diables, els àngels,
els personatges del cel i de l'inferm, en definitiva,
amb la realitat d'avui en dia, no?
A través d'uns espectacles, doncs,
que tenen aquest component d'arrell,
però que es van actualitzar.
En els Passo Cat, per exemple,
intenten fer un cabaret, no?
Que es diu cabaret cafè,
més enllà del que podríem dir
un cabaret d'aquestos que ens han arribat
una mica via Molino.
Doncs aquesta serà l'aportació
de les comarques de Tarragona
a aquesta sisena fira d'espectacles
d'arrel tradicional que se celebra a Manresa,
de la que podem gaudir, si ho desitgem,
i si podem, aquest cap de setmana,
i que ha servit una mica també per inaugurar
la temporada del matí de Tarragona Ràdio
en matèria,
Anna va dir de Tradicions i Cultura Poblada,
no sé, de Programa d'Arrel Tradicional.
Ja m'ha estripat una mica el primer dia, eh?
Sí, li diem a partir d'ara
Programa d'Arrel Tradicional?
O no cal filar el temps?
El que vulguis, el que vulguis.
Li direm com li direm...
Programa ètnic, podem dir.
Programa ètnic,
el contingut serà el de sempre
i la companyia sempre de Jordi Bertran,
que anirà afinant els temets, com sempre,
perquè ara s'aproxima a un període del calendari
que té moltes cites tradicionals, eh, Jordi?
Sí, avui he passat davant d'un centre comercial
i ja he vist que hi havia llumetes de Nadal.
Sí.
Imagina't.
Ja han començat a instal·lar-se els llums de Nadal
i a finals de novembre s'encendran.
Jo em veig incapaç de fer vuit programes sobre Nadal, eh?
No els farem,
no els farem,
perquè estimem molt els nostres oients
i no els farem.
Parlarem de Nadal quan s'acosti més en el calendari.
Jordi, benvingut, moltíssimes gràcies.
Fins la propera setmana.
Vinga, vosaltres.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Gràcies.
Fins la propera setmana.