CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
La paraula derbi moltes vegades la utilitzem incorrectament.
Aquest mot anglès fa referència sempre als enfrontaments
entre dos equips de la mateixa ciutat.
Per tant, pel que el CBT pertoca,
els únics derbi jugats de manera oficial
són els que ha disputat en front al nàstic de Tarragona.
I malgrat ser el CBT una sissió del nàstic,
els partits que es van jugar en les primeres temporades
estaven tenits de passió, tensió i fins i tot d'incidents.
Però mai entre els jugadors,
normalment en els directius i més especialment els del nàstic,
i els espectadors que escalfaven.
Però els jugadors, la majoria, eren amics fora de la canxa
i a la pista hi havia rivalitat, competència, intensitat,
però sempre molta correcció.
El primer enfrontament va ser l'any 80,
dins el torneig de Santa Tecla,
i el partit va desenvolupar-se amb força normalitat.
Però els primers duels de la Lliga
ja van ser figues d'un altre paner.
L'11 d'octubre de 1981,
el pavelló de Sant Jordi, pista comuna per dos equips,
es va disputar el primer enfrontament oficial.
El CBT va guanyar per 78-65,
amb 17 punts de Xavi Mas.
En acabar, hi van haver unes picabaralles
amb els àrbitres per part del president del nàstic,
però els incidents forts foren a la segona volta,
24 a gener del 82.
Curiosament, el primer partit de la història del bàsquet local
que va ser transmès en directe per Ràdio Cadena Espanyola,
amb les veus de Fermí Morera,
amb Pau Raposi i Servidor.
Aquesta temporada encara existia l'empat.
Mancaven 3 segons per acabar el partit
i el nàstic guanyava 68-67.
Encara no existia, la cisteria va 3 punts.
Joan Ruiz rog una pilota
i li va servir a Xavi Mas,
que sobre la bocina va anotar
i va deixar el marcador en 68-69.
Un directiu al nàstic va saltar la pista
i va agrair el cronometrador
i va empentar un dels àrbitres.
Es van viure moments de molta tensió,
però finalment es van calmar els ànims.
A partir d'aquesta temporada
es van repetir els derbis,
però cada vegada amb més normalitat.
En els afrontaments CBT-nàstic,
l'estadística mostra que el CBT
n'ha guanyat 8 i n'ha perdut 4,
anotant 917 punts
i rebent-ne 885.
iемся.
CBT-nàstic, CBT-nà세.
issues
ÚJEMI
etc
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i quan portes molts anys jugant passa això.
Depenent de les circumstàncies comences un lloc
i vas canviant, però bé, bé, el problema.
He vist els derbis des dels tres cantons.
La rivalitat entre el Club Esqueta Tarragona i el gimnàstic
al situar-la històricament entre finals dels 70
i pràcticament tota la dècada dels 80.
Com la recorden a nivell personal?
Vicente.
Jo trobo que la rivalitat ha sigut molt bona
perquè ha sigut bastant sana
ha hagut molta rivalitat amb el camp
i quan s'ha acabat el partit s'ha acabat la...
no ha passat a major, s'ha sigut rivalitat molt de partit, molt de jugar.
Eduard.
Sí, no, estic amb Vicente.
És una rivalitat no d'allò de força i d'això,
sinó més aviat de competició i d'haver qui guanya,
no d'anar a humillar l'altre
ni d'això com hi ha en altres camps,
sinó sana completament, sí.
Des del cantó del Nastic.
Josep.
Home, jo crec que des del punt de vista que tots érem companys,
tots havíem sigut o tots havíem jugat junts algun cop
o fins que tots estudiats junts,
ens coneixíem tots molt,
vull dir, la rivalitat era només en el moment del partit,
després érem amics fora, dintre i a totes hores.
Javi, també hi coincideixes?
Sí, totalment.
Jo l'únic que fins als dos últims anys,
o sigui, no he jugat més derbis,
he jugat molt poquets derbis,
però estic totalment d'acord,
és que sí, sí, no hi ha hagut,
a part de la rivalitat deportiva dintre el camp,
no hi ha hagut res més.
Jordi, tu que més pots comparar amb la rivalitat CBT-Valls,
res a veure amb la del CBT-Nastic?
No, no, eren diferents.
A veure, jo diferenciaria també,
suposo que quan ets més jovenet,
igual també amb els anys te va canviant
la motivació personal cap a aquests derbis,
vull dir, els primers potser eren els que més valoraves,
o també, o els que veies més intensament,
o també depenent de la classificació, moltes vegades, no?
A vegades podies trobar-te un derbi
amb un que estava dalt i l'altre baix,
o trobar-te-lo en moments en què els dos
estaven en molt bona forma, no?
De totes maneres, abans ho comentàvem,
la qüestió és que el derbi era l'anècdota de la temporada, no?
Perquè el realment important,
tu podies perdre un derbi,
podies perdre els dos, l'anada i tornada,
i quedar per damunt de la classificació,
per davant de l'altre, no?
Llavors era el que realment tenia importància, no?
Els derbis de Nastic CBT eren més per joc,
però la rivalitat entre Valls i Nastic o rivalitat Valls CBT
era més aviat per l'entorn, que hi havia més caldo, diguéssim.
Sí, perquè han parlat de rivalitat sana entre jugadors,
però també entre aficions, és a dir,
per dir-ho d'alguna manera, faltava passió?
Bé, passió n'hi havia,
però no era d'allò d'anar a donar-se cops al públic,
com al Valls n'hi havia.
Era una rivalitat molt expectativa.
I per què? Per què ho entenen així,
ara amb la perspectiva que dona el pas dels anys?
Suposo perquè som més persones, no?
Jo crec que també hi havia molt jugador a la grada.
La gent que ens venia a veure,
hi havia molts jugadors,
en tenia bastant més al bàsquet.
Potser no estava tan massificat,
com ara potser hi va molta gent
i que no en sap tant o no en sap tant,
o no en sabia tant com ara,
com els que estaven aleshores a la grada.
No ho sé, hi havia molts companys, familiars...
Era un públic entès i, a més, molt proper.
Era un públic entès i molt proper al jugador, això sí.
Llavors, potser també ens sentien més arropats, no?,
per la gent.
Digues, Xavi.
I que no hi cabien molts,
un tant jo tampoc, sí.
Sí, perquè ara parlarem d'una de les curiositats.
Ara parlarem d'una d'aquelles curiositats
dels derbis CBT Nasti,
i és que jugàveu a la mateixa pista.
És a dir, com a local,
sempre jugàveu a la mateixa pista.
Sí, una estava a un costat del marcador
i a l'altre, a l'altre costat del marcador.
Però, per allò més, era a la mateixa pista
i és un avantatge i desventatge que teníem,
que mai jugàvem fora.
Les pilotes eren diferents.
I això és important.
Per què eren les pilotes diferents?
Perquè ells tenien les seves pilotes
i en altres teníem les notes,
perquè en aquell moment no eren de la mateixa marca.
Les banderetes i els números de les personals...
També.
Però en què es diferenciaven?
No, no, cada un feia,
tenia les seves pròpies,
no es podien tocar les dels altres.
Que era una manera de pressionar el rival.
No, no.
Era perquè cada un tenia els seus estris,
unic i exclusivament,
i ens podien tocar els altres.
Les instal·lacions a les que estem parlant
són les del pavelló Sant Jordi.
Com era el pavelló en aquella època?
Finals dels 70, principis dels 80?
Era el millor que hi havia a Tarragona,
perquè no hi havia...
A veure...
El pavelló era bo.
Vicente.
Les instal·lacions de parquet,
de les maneres relavàries,
estava bé, els vestuaris estaven,
i punto.
Però no, es podia jugar bastant bé.
Es feia un bàsquet bastant bonic
dins d'aquest pavelló,
en aquella època.
Javi, sí?
Els del Nàstic dieu el mateix o no?
Jo recordo el pavelló bastant destrossat.
Hi havia moments que votaves
en un lloc de la pista
i la pilota no votava.
Votaves en un altre
i se disparava la pilota.
Els vestuaris nefastos.
Era...
Déu-li-do.
Estem parlant dels anys 80...
88-89.
88-89.
Final de la dècada dels 80.
Jordi, tu quins records tens
a les instal·lacions?
Home, jo...
Saps què passa?
Que potser l'últim que tinc
és el més recent
és l'últim,
que és les últimes temporades
que ja jugàvem a lligues superiors,
però d'alguna manera
llavors es va remover
la instal·lació.
Sí, es van posar cistelles
semblants a l'esquena
al pavelló d'ara,
en el Serrallo,
i el parquet es va arreglar.
Però clar,
anys anteriors
havia estat bastant pitjor.
i aquella poliesportiva
es practicava
tot tipus d'esport.
Bàsquet,
bolsala,
taekwondo,
i el que fes falta.
Totes hores,
perquè eren les poques instal·lacions
que hi havia aquí.
El Jordi,
el que passa és que tenia un avantatge
que el tenia al costat de casa.
Això sí.
Això sempre m'ha anat molt bé.
Els altres també?
La tenien al costat de casa
o vivien lluny del pavelló?
No, no.
Digues?
Bastant lluny.
Bastant lluny.
Sí, sí.
Tenia que desplaçar
amb motoreta,
però si no,
no arribava.
Josep,
tu com recordes
aquelles instal·lacions?
Doncs bé,
com deien els meus companys,
estaven...
Hi va haver èpoques
que estaven millor que altres,
més conservades,
més cuidades,
però en general
era el que teníem
en aquell moment.
Vull dir,
era l'única pista
que hi havia a Tarragona
coberta,
amb un parquet
més o menys correcte,
amb unes cistelles
que estaven bastant bé.
Vull dir,
els vestidors,
doncs,
no, no...
a l'estiu ploguia a dintre...
També sí.
De la humitat.
De la humitat
que es condensava.
I abans es tenia
que fregar la pista
que...
Això també passa
amb altres pavellons
més recients,
en l'actualitat.
I els entrenaments,
com els fèieu?
Perquè, clar,
si jugàveu com a local
sempre al pavelló Sant Jordi,
se suposa que també
entrenàveu allà, no?
Com ho fèieu?
Davant dies diferents
i hores diferents,
simplement.
No et veies mai.
Segur?
No us vèieu mai?
No, no,
perquè eren dies diferents,
a més.
A nosaltres teníem uns dies,
no recordarà quins eren,
i ells tenien uns altres,
per tant,
no coincidien mai amb...
Salvo que anessis a veure
que no hi anaves,
doncs,
no coincidien mai a...
Jo el que sí,
jo el que sí diria
és que les rivalitats
sempre,
en el seu moment,
la dels derbis
sempre han sigut positives,
perquè t'espitgen
a anar cap a dalt.
No era solo el moment
del derbi,
sinó era el resultat
de jornada a jornada.
O sigui,
tu jugàvem al gimnàstic,
és igual, eh?
qualsevol,
estaves a valls
o a CBT,
tu jugar al gimnàstic
i mirar el que havia fet
el CBT
aquella jornada
era un incentiu,
era un incentiu.
Si veies que et podies
distànciar més,
però com a sana rivalitat
que tenies, no?
Això vol dir que,
de fet,
durant tota la temporada
miràveu, no?
La classificació dels altres
i una miqueta
això sí que us motivava, no?
Hi havia...
Sí,
l'Elicien està per damunt
dels altres, però...
I això fa millorar.
No obstant
el que ha dit abans el Jordi,
no afecta en res
el fet que estigués
millor o pitjor classificat
referent a el que és
el partit en si.
Tant si estaves a dalt
com si estaves a baix,
un partit
CBT,
nàstic o nàstic CBT,
tenia una motivació
molt diferent.
Te feia que donessis més
del que donaves normalment
en qualsevol altre partit,
per aquesta rivalitat.
Insistir,
i la realitat
s'ana
perquè és durant el joc.
Donaves aquell punt de més
que quan s'acaba el partit
s'has guanyat,
has perdut,
s'ha acabat.
Sabrà greu
o estaràs més content
de lo normal,
però s'ha acabat aquí,
que és el que penso
que ha de ser
totes les rivalitats.
Josep,
així també ho vivíeu
des del nàstic o no?
De fet,
no recordo cap derbi
que hagués acabat malament.
Malament vull dir...
Amb problemes...
Amb problemes ni res.
I n'he buscat uns quants.
I no recordo cap.
Havia una rivalitat
de jugadors.
Sí,
jugàvem,
ens coneixíem tots,
érem amics,
fora de la pista
i a la pista
doncs ens recolzàvem
uns als altres.
Tampoc no hi havia cap problema.
Eduard,
tu també recordes això?
Sí, sí,
bon...
Molta tranquil·litat?
Bon rotllo,
bon rotllo, sí.
I a les Grades també
hi havia aquest bon rotllo?
Clar,
tenint en compte que,
a veure,
les instal·lacions
eren reduïdes
pel que fa graderies,
no estem parlant com ara
en pavellons
de 2.000 persones.
No es pot parlar
per tothom,
suposo que sempre
hi havia algú
que teníem
alguna cosa
contra una altra
però que no
es mostrava així
molt...
molt evidentment,
no?
O sigui,
una cosa més personal
de cadascú
però així en grup,
no.
Però és normal
perquè es coneixia tothom.
gent que podia ser
d'un club
o d'un altre
perquè potser treballaven junts
o es veien cada cap de setmana
portant equips de base
o te'l trobaves pel carrer.
El col·lectiu
que estava entorn
al bàsquet
encara era més reduït
que ara, no?
I llavors,
clar,
es coneixia tothom.
Era molt difícil
que en una grada
de 75 metres de llarg
amb 3 grades
hi hagués molt de problema
allà, no?
Hi havia molta diferència
de públic
en el sentit
que hi anaven més
del CBT
que del Nàstic
o al revés
o quan un feia de local
hi anaven més
de l'equip local
que del visitant?
Encara que fos
la mateixa pista
que era curiós, no?
Podia ser que fos
el local
que tingués més d'això
però només pel fet
de sentir-se
en aquell moment a casa
però no,
però més.
De fet,
el factor camp
no era mai decisiu.
És el que us anava a preguntar.
Els àrbitres
què tal pitaven aquell dia?
Què tal xulaven?
Us en recordeu problemes
amb derbis
CBT Nàstic o no?
Sempre pitaven
a favor de l'altre.
De l'altre que vols dir?
De l'altre.
Fos el que fos.
Sí?
No recordeu cap arbitratge
especialment
polèmic
o que a favor
o en contra d'un...
Jo ho digui al Javi
que tenia sempre més problemes
amb els àrbitres.
Per què, Javi,
tenies problemes?
Era igual.
Era indiferent
que fos un derbi
i que no fos un derbi.
Jo eren 10 minuts
i estava a la banqueta
amb 5 parts
amb altres persones.
Amb 10 minuts
feies 5 faltes?
En tenia prou.
Els arbitratges
d'aquella època,
ara que suposo
que continuo
veient bàsquet
i fins i tot
en el cas del Jordi Canals
continuen jugant
a bàsquet
i continuen actiu,
han canviat molt,
han millorat molt
els arbitratges.
Com eren els arbitrats
d'aquella època?
I més en derbis d'aquests.
Vicente?
Els àrbits
ens coneixíem tots,
la veritat,
perquè més o menys
sempre eren
quasi-casi els martissos àrbits.
N'hi havia de tot.
N'hi havia gent
que pitava bé
i n'hi havia gent
que pitava malament,
com ara.
Potser ara,
a l'estar en categories
més altes
als equips d'elit
de la ciutat,
trobes teòricament
més qualitat,
però trobaves de tot.
Trobaves partits
ben pietats
i partits
que, bueno,
que més valia
no caia
i no dir res
perquè et feien fora
amb més facilitat
de l'habitua.
Eduard?
Home, sí,
ja quan veies
quin àrbit
entrava
al pavelló
d'això
o la parella d'àrbits,
ja anaves
per difusat
a fer el que convingués
perquè no te la fotessin,
però
massa bons
no eren,
jo no recordo
massa bona...
No tens massa bons records?
No, gens, ni mica.
I els del Nàstic,
Josep
i Xavi?
No crec que els àrbits
influessin massa
en els resultats.
No, però això havia tan malament
que no n'hi havia manera...
Estaven molt acostumats
a la manera de pitar
dels àrbits.
I com pitaven
en aquella època?
Que xulaven
d'una manera diferent
ara, potser?
Home,
jo crec que
no eren tan protagonistes
com potser ara ho són.
Bé, no eren professionals
tampoc d'això.
Aleshores, doncs,
hi havia molts
que pitaven per afició
i es notava molt,
que pitava per afició.
I jo crec que,
no ho sé,
també els ajudaven molt
a la seva tasca,
no?
Perquè el fet
que la rivalitat
fos molt sana
tampoc no influïa
en que l'arbitratge
hagués de ser
massa dur
ni perseguir massa la gent,
sinó que fos
un arbitratge
més fàcil.
La pressió ambiental
no era tan forta
com en d'altres jocs.
hi havia animació,
hi havia crits,
hi havia ambient,
però no hi havia
una pressió
sentir-se amenaçats,
no?
No com d'altres camps.
Llavors,
potser podíem fer
alguna cosa millor
o més lliure
a la seva tasca,
però...
i aquí hi ha influïa
la qualitat
de cada àrbit.
La pressió ambiental,
pel que heu dit,
es vivia a Valls,
no?
Aleshores,
si quan anàveu
tant club
que Tarragona
com Nàstic,
allà sí que la patíeu.
Javi,
tu n'havies jugat
també algun o no?
A Valls.
Sí,
a veure...
I allà es patia molt.
Ja es patia molt
i a veure,
jo també he jugat
per l'altra banda
i jo també he jugat
a Valls.
I què té Valls
que no tinguin
les pistes de Tarragona?
És diferent.
Era diferent.
ara no ho és.
Ara és com
qualsevol altre camp.
Però era
totalment diferent.
Era l'actitud
de la gent,
era diferent.
Jordi.
Sí,
Josep?
Sí,
sí.
Allí sí que realment
la pressió de la gent
era important
de cara a l'arbitratge,
de cara a tot l'ambient.
Motivava molt
els seus jugadors
i això ho notàvem
els que anàvem a jugar allí.
Jordi,
tu que has estat
a les tres bandes.
Sí.
Quan anaves
com a visitant a Valls?
És cert,
sí,
era un ambient
fonamentalment
per part del públic
que es recolzava molt
i sortint
de lo correcte
que era la gent
aquí a Tarragona,
potser ara potser
la cosa ja no és tan exagerada,
però sortint
de lo correcte
que era la gent aquí,
del comportament
tan correcte
que es tenia aquí,
allí era una mica
més apassionat
o bastant més apassionat.
El que passa
és que
Valls va haver
molts anys
que els partits
de casa els guanyava
però els de fora
no els guanyava.
No sé,
tenien el xip
com una mica
ells
en aquesta motivació
que tenien
quan jugaven a casa.
Abans,
respecte als àrbits,
jo ara
no me'n recordo
però podria ser
que fa anys
els pités
un sol àrbit
els partits.
Sí,
sí.
Ara els pités
en dos àrbits,
la diferència important.
I han canviat
d'altres coses,
no?
Molt important.
Tu imagina't,
imagina't la diferència
que pot haver
que pitin dos
i que pitin un.
La categoria
on jugo jo,
amb un era...
La categoria
on jugo jo ara
que és la segona divisió
per entendre'ns,
doncs pitin dos àrbits.
Per un,
imagina't abans.
Era molt difícil
per un àrbit
veure-ho tot.
I puc assegurar
que el joc
subterrani
existia abans
i existeix ara.
I abans no es veia
o no es volia veure?
Abans no es podia veure tant,
però sempre hi ha hagut.
I penso que ha sigut
també una de les coses
boniques del bàsquet,
la lluita que hi ha hagut
entre jugadors,
sobretot a sota
de canasta
que sempre ha existit.
Escolta,
i els CBT
quan anàveu avalls,
què?
Bé.
Bé.
Bé.
Bé, sí.
Sí, guanya.
Però allà es van guanyar
poques vegades.
Vam guanyar alguna vegada?
Alguna vegada sí,
sí que han guanyat,
però bueno,
costava molt,
costava.
Era un camp molt difícil,
no solament pels jugadors,
no solament per la motivació
que ficaven els jugadors,
tal com deia el Jordi,
que estaven molt més motivats
a casa que fora,
sinó per la premsió ambiental
que influïa molt
al desenvolupament
del partit en si.
però bueno.
Eduard.
El problema més gros
eren les grades.
Si t'acompanyava algú d'això,
podia arribar a tindre problemes.
Algú del CBT
havia arribat a anar
a la pista del Valls,
per exemple?
D'aficionats?
D'acompanyant.
Pocs, pocs s'hi atrevien.
Déu-n'hi-do.
Suposo que recordeu
algunes anècdotes,
no sé si em podeu explicar
alguna del CBT nàstic,
us en recordeu d'alguna imatge
divertida, curiosa,
o realment la falta de passió
que dèiem al principi
del programa
feia que això,
que tot fos una trobada
una mica d'amics,
que jugaven a bàsquet,
això sí,
i que rivalitzaven a la pista,
però que abans i després
tot passava
sense problemes.
jo recordo el que he comentat abans,
el Jordi,
que ell començava
o que estava pujant
amb el nàstic,
jo ja era més gran que ell,
i amb la meva alçada,
que soc 10 centímetros
més baix que ell,
em tenia que barallar
amb el Jordi
i fer-ne rai
en qüestió física.
Teníem que suplir
el físic
amb...
teòricament saber-ho,
o la major experiència
que tenia de joc.
Ha dit el que m'ha deix,
però no el que passava.
Bé,
gràcies.
A mi realment em costava.
Molt, molt.
Ell també tenia una experiència,
no?,
i estava anys jugant,
que és important,
no?,
i costava,
recordo que era
era complicat,
era difícil.
Hi havia, doncs,
en aquella època
algun jugador de l'equip rival
que era allò,
el que s'havia de marcar especialment,
el que s'havia de vigilar,
o no eren equips
en aquells moments
amb líders clars
a la pista?
Sí,
el que passa és que n'hi ha hagut
molts anys de derbis,
no?,
i moltes generacions,
i llavors,
molts jugadors diferents.
Clar,
en cada generació
hi ha hagut
algun jugador
que ha destacat,
no?
Suposo que el Josep Maria Vilar,
en el seu moment,
que era un gran cañonero,
el devien vigilar especialment
perquè no agafés
algunes de les seves ratxes,
no?,
a l'hora de tirar,
i en cada moment
hi ha hagut...
És que és això,
no és un partit,
són molts partits.
Són molts jugadors
que hi ha hagut
i també ha hagut
molta diferència
de vegades
d'uns equips
del principi
o uns equips
del final.
Hi ha hagut
molta rotació de gent.
I potser,
en èpoques més joves,
potser el Nàstic
sempre ha tingut
més alçada,
que és el que jo he notat més,
abans de tenir
més o menys bons tiradors,
i potser el CBT
han tingut
el puesto de base
bastant bona,
bastant...
que feia jugar
molt bé,
molt bé a l'equip.
I cadascú feia servir
les seves armes.
En un programa
de rivalitat,
la pregunta és òbvia,
qui era millor
en aquelles èpoques,
tot i que,
evidentment,
sempre al CBT.
Sempre al CBT?
Sempre.
I els al darrer
sí que diuen.
Que sempre no.
Inicialment sí.
A veure, digues.
Inicialment sí,
que hi havia uns anys
que estava per damunt nostre,
però els vam atrapar,
els vam igualar
i crec que els vam superar
algun any.
I a partir de llavors
ja van deixar de jugar.
Van desaparèixer.
Javi, què dius?
És així.
No sé,
la veritat és que...
Però sempre era millor
el CBT?
O hi havia una tendència
que el Club Escatarrano
estigués per damunt
a la classificació o no?
No,
és que jo...
També em faig una mica
la memòria,
però potser sí que...
No sé si m'equivoco el diu,
però una mica
la constant del CBT
potser és que...
Jo diria que destacava més
com el joc d'equip.
Potser el gimnàstic
tenia algun jugador
així que destacava
més individualment,
o tenia una mica
que jugava més així
amb més inspiració,
però jo diria això,
que potser una constant
era que es destacava
una mica més
de treball tècnic
i de joc de conjunt.
Érem un equip molt tècnic,
era un equip
que ens tenien
que basar molt
en la tècnica.
El CBT.
El CBT,
perquè,
el que dèiem,
no teníem alçada
de dintre
i no teníem
un poder
intimidatori
molt gran.
Allò ens tenien
que basar
les carencies
amb tècnica.
En canvi,
el Nàstic
era un equip
més alt,
més d'individualitats,
no jugaven
tan conjuntats
a nivell equip
i eren dos maneres
de jugar
bastant diferents
en si.
El Nàstic
respon d'alguna manera
a aquest argument
del CBT,
és veritat això
que diu el Vicente?
Sí, jo crec que
durant la temporada
érem bastant més regulars
ells
a l'hora de jugar
i a l'hora de resultats
que nosaltres.
Nosaltres érem capaços
de fer un gran partit
i després de fer
un molt mal partit.
I feu els partits bons
amb l'altros.
Que és el que més costava.
Hi havia de tot.
Però jo crec que
els darrers anys
ja es va equilibrar
bastant més això.
Potser als primers anys
sí que es va notar
més aquesta diferència,
aquesta irregularitat
del Nàstic
que era capaç
de fer els grans partits
i de perdre
amb l'últim classificat,
potser.
I després,
mica en mica,
potser amb la generació
del Jordi,
que nosaltres,
no és que fossin
molts més grans,
però teníem,
diguéssim,
una mica més de...
amb els joves més alçada,
això,
es va arribar
a fer una mica
més conjuntat l'equip
i va ser bastant
més regular.
Els darrers anys
que vam aconseguir
pujar a segona divisió
jo crec que era
un equip bastant
ja equilibrat.
Aquest és un programa
d'història
del Club Escat Arragona,
dels 25 anys d'història,
a punt d'acabar.
Pels dos jugadors
del CBT
que avui ens acompanyen
o que només han estat
del CBT,
què suposa
aquest 25 aniversari?
Vicente.
realment és un repte
que s'ha aconseguit
que no sé si ningú s'ho pensava,
la veritat és que és molt important
i que el camí continua
i que creiem que podem celebrar
els 50,
els 75
i a veure si veiem el 100.
Eduard.
Sí, no, no,
estic amb ell
on va ser molt difícil
començar
i ha sigut molt difícil
mantenir
i encara ens costa
ara
mantenir el que tenim.
Ha estat gairebé un miracle
als 25 anys?
Un miracle?
Un miracle no
perquè hi ha gent
molt ferma
dintre del club,
però sí que costa
molta feina,
han de treballar,
han de treballar molt.
Jo crec que més que miracle
és el que diu ell,
feina de la gent
que està dins del club
i que cada dia
cada dia
estan treballant
per ell.
Des de l'altre cantó,
com veieu els 25 anys,
breument?
Doncs molt bé,
jo crec que és
d'estar contents
que la ciutat
tingui un club
que porti 25 anys
lluitant pel bàsquet
per un esport
que ens agrada a tots
i que creiem
que ens agrada a molta gent
i que esperem
que duri molts anys més.
Ja bé?
Doncs sí.
Una mica d'enveja?
No, enveja no,
perquè com que ja se m'ha acabat
a mi el tema
de jugar a bàsquet,
doncs ja no hi ha enveja,
però és el que deia
el Josep.
Enhorabona pels 25 anys
que hi hagi 25
més 25,
més 25
i endavant.
Jordi,
tu que has estat a tot arreu
i continues encara
a la DT ara com a actiu.
Sí, no, a veure,
jo el que crec
és que és d'agrair
que el treball de la gent
es vegi recompensat
i que és el que passa
en el club,
en el CBT,
que el que doni fruit
és l'esforç de la gent
i que pugui passar tot això
amb tots els clubs esportius
de la ciutat
en els quals s'hi posi dedicació,
que tots vagin cap amunt.
Enhorabona.
Avui 5 homes de bàsquet
de la ciutat de Tarragona
ens han acompanyat
en aquest repàs
a la història
del club bàsquet de Tarragona.
Gent que va viure,
persones que van viure
els apassionants derbis
entre el club bàsquet de Tarragona
i el nàstic
de la dècada dels 80.
Vicente Descalzo,
Eduard Arnal,
Josep Vilà,
Javi Lhores,
Jordi Canals,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest programa
i molta sort de cara al futur.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Adéu.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.