Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Hi ha gent amb paràlisi cerebral que també se li ajunten altres patologies, com poden ser psíquiques i d'alguna altra banda també físiques.
Però la paràlisi cerebral és una deformació del cervell que afecta els músculs, no per això.
Ser cada persona és un món, i llavors vas veient. Una paràlisi cerebral no és una enfermetat i llavors no es cura.
Pot estar estancada, oi? No té per què allò anar més? No té per què? No té per què? No té per què anar més? L'únic que l'evolució es veu quan estan en edat de creixement, se'ls intenta marcar les pautes amb tot, però quan són grans llavors se'ls fa una espècie de manteniment.
La paràlisi cerebral és una degeneració del cervell, una deformació, comentaves així, no parlem en termes mèdics ni científics, sinó més aviat per entendre-ho tots nosaltres, que és de naixement, podríem dir.
Sí, també es poden donar casos per accidents o per parts.
Però en la majoria dels casos?
En la majoria dels casos és genètic, per dir-ho d'una forma.
I té diferents graus d'invalidesa en les persones?
Sí.
Com bé explicar-les?
Per dir-ho d'una forma, com marca la llei, la Generalitat, per marcar un grau d'invalidesa, fas passar una revisió, pots tindre des del paràlisi cerebral que arriba al 75%, el 90%, o el paràlisi cerebral que arriba al 33%, que és el mínim que et marca la normativa.
Que era important que diguessis això, perquè quan parlem de paràlisi cerebral, la imatge que ens veia tots al cap és de la persona absolutament invalida des del punt de vista físic i també psicològic.
I això és una barbaritat, perquè hi ha persones que poden exercir com a grans professionals, amb una formació universitària envajable, que tenen paràlisi cerebral.
I hi ha altres persones que, disortadament, la seva vida té unes limitacions terribles.
O sigui, cada persona amb paràlisi cerebral és un món.
Com deia abans, pots trobar des del que no pot fer res, hasta el que pot conduir cotxe i dius, ostres, com pot ser?
Si té paràlisi cerebral, no.
La paràlisi cerebral te toca la part motora, que també pot donar la casualitat que, a part de tocar la motora, te toqui la psíquica, que moltes vegades va junta.
Va lligar.
Però no té per què anar junt. Cada persona és un món.
No té cura, com deies, en alguns casos, o en bona part dels casos, no és degenerativa.
Tampoc es poden aturar els símptomes, probablement, o aquesta degeneració en funció de teràpies que es puguin fer quotidianament amb aquestes persones.
Clar, tot això val la pena explicar-ho, perquè si dius que estem parlant amb el Jordi, que és tècnic educatiu,
i estem parlant del Club Esportiu de Paràlisi Cerebral, ara ens entenem moltes coses.
Però clar, dir Club Esportiu Paràlisi Cerebral sembla que sigui un contrasentit.
Després del que ha dit el Jordi, no és cap contrasentit.
Anem a PAMS, i així com a targeta de presentació, explica'ns d'entrada què és el Club Esportiu de Paràlisi Cerebral i l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral.
El que és el Club Esportiu de Paràlisi Cerebral neix de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral.
L'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral aquest any fa 25 anys que es va fundar i la van crear uns pares
que no tenien on anar perquè eduquessin els seus fills i on poguessin anar.
I llavors, arrel de l'Associació de Pares, es va fundar legalment, per dir una forma, l'any 1994,
quan ens van obligar a fer els papers, però que es fa la teràpia de botxia, per dir-ho d'una forma,
també és l'àlom o l'atletisme, també es pot fer aquestes categories.
Tot això fa més o menys uns 15-18 anys que es fa.
El club ara només fem botxia.
El club hi ha la seva junta directiva, els seus tècnics, els seus auxiliars i esportistes,
que només en som set, perquè no tothom pot fer botxia,
igual que tothom no pot accedir a jugar a la primera divisió de futbol i fa futbol,
doncs no tothom pot fer botxia.
Concretarem més detalls de tot això que ens està explicant,
però si m'ho permeteu us demano disculpes.
Anem a desplaçar-nos fins a l'aeroport de Reus,
perquè des d'allà Lluís Comas a la part tècnica i a la plaça a la locució.
Penso que, si no donar-nos novetats, que ara ja veurem si ens poden explicar com estan les coses.
Recordem que aquest vol inaugural de la companyia Ryanair,
que havia d'arribar a dos quarts de deu del matí, pateix un retard considerable.
Està previst, si no hi ha canvis que ens confirmaran
que aquest primer vol arribi a les dues de la tarda.
Anna Plaza, ha canviat en algun aspecte la cosa des de la darrera connexió?
No, sembla ser que, finalment, es verà a dos quarts de tres.
Mitja hora més de retard, de moment.
A les dues i meia, si calia des del 11 a les dues i meia,
a les dues i meia, a les dues i meia,
i a les dues i meia, a les dues i meia, a les dues i meia.
Està en contacte amb la premsa i també amb tota la gent que, clar,
que havien d'agafar aquest vol o que estaven esperant en gent
que havia d'arribar aquest matí.
Ara l'ambient ja s'està caldejant.
Hi ha molta gent que està amoïnada perquè, clar,
havien d'arribar a Londres, alguns, doncs, potser per plaer,
per fer turisme, però molts per temes de feina,
i a què retarda quatre hores i alça fins a fer anar malament.
Paula, un poco, com estàs veient la gent,
s'estan ponient ja un poc nerviosos després de quatre hores d'espera.
Bueno, sí, mantengo això perfectament, però el volo va a salir.
El volo sale aquí a les tres, a les quince hores, perdó,
i llegirà a Londres a les 16 hores.
I sí, amb retraso, però el volo està en comí.
Me imagino que estàs siendo una jornada un poc estresante para ti,
mas quan comentaràs també en rueda de prensa
que normalment els volos de Ryanair són puntuals, no?
Què ha passat hoy?
Sí, soms el número uno per puntual en Europa.
I hoi, bueno, és una lástima total per el volo inaugural,
però aquestes coses passen.
Tenim, volamos, tenim més de 500 volos diaris.
Llavors, doncs, per la ley de Murphy, o la ley de, no sé,
que és una lástima, però tenim més de 15.000 volos semanales,
ademàs, i aquest és un volo, i no hi ha més que dir,
però el volo llega, encara que amb retraso.
Hi ha bastanta gent que se queja que al retrasarse este volo
han perdido enlaces que tenien que coger otro avión en Londres o així.
Tu comentabas que en la página web de Ryanair
ya figura que vuestra compañía es una compañía de vuelos de punto a punto,
o sea que no os hacéis responsables en caso de que tengas que coger otro avión después.
Sí, ningú, no somos responsables para eso en ningún área.
Sí, en la página web www.raynaair.com se dice que Ryanair no recomienda que hagas escalas
y somos una compañía de punto a punto y si tú quieres hacer escalas tienes que hacer dos reservas,
así que dos contractos distintos.
¿Y esta gent que puede perder otro avión al llegar a Londres?
¿Tenéis alguna manera de compensarlos o no podéis hacer nada?
No hay compensación para esto porque es su responsabilidad para estar en Londres con el otro vuelo,
es otro contracto porque Ryanair es una compañía punto a punto
y no toma la responsabilidad para esto.
Otro problema que ha surgido es que hay gente que tenía billete de vuelta de Londres para Reus
para el domingo por la tarde y este vuelo se ha anulado precisamente porque los domingos por la tarde
el aeropuerto de Reus está cerrado y por tanto solo hay un vuelo que es por la mañana.
¿Qué es lo que ha pasado con esto?
Sí, por el tema del horario del aeropuerto no solo podemos operar un vuelo durante los fines de semana,
entonces lo que estamos haciendo es poner gente que iban a volver el sábado o el domingo por la tarde
en los vuelos por la mañana o bien si quieren volar a lo mejor desde Londres a Girona
pueden hacer el cambio también.
Pero vosotros la reserva ya la teníais hecha.
Ya, pero es que por un tema de scheduling, de cambio de horarios, tuvimos que anularlo.
Muchas gracias, Paula de Nogiu, por habernos atendido.
Te dejamos que vuelvas con los clientes que te aseguro que te están reclamando.
De fet, Anna, ens comunicaven ara que es veu que hi ha moltes persones que havien d'agafar aquest vol
que estan signant ja en no sé quina àrea de reclamacions o si hi ha algun full,
algun espai on la gent pugui protestar d'una manera formal i no només mostrar la seva indignació.
Hi ha la guixeta, la taquilla de Ryanair aquí, que molta gent està anant allí a demanar
a veure què han de fer o fins i tot si els hi poden canviar el vol,
sobretot aquests que han tingut problemes diumenge, perquè clar, ells tenien ja el bitllet de tornada
per diumenge a la tarda i ja es troben que no poden tornar.
I els estan realitzant el canvi perquè tornin a Girona o perquè tornin l'endemà al dematí.
En cas de voler fer una reclamació no es pot fer directament aquí, sinó que has d'enviar una carta d'oblín.
I ells es comprometen a respondre tant al termini d'una setmana.
La carta va per correu?
La carta va per correu, va per correu ordinari, sí.
Suposo que la pots enviar urgent, però per correu ordinari.
En fi, Anna, hi ha alguna cosa més que hem de saber aquest migdia?
Doncs no, de moment continuem esperant.
Nosaltres, els de premsa, que som bastants...
És el que te n'ha de dir, que vosaltres no heu d'agafar l'avió,
però deu-n'hi do al matí també que porteu d'espera, no?
Sí, no, no, però més que res, la gent que veus que ara ja es comencen a atabalar bastant.
Lògic, són moltes hores a l'aeroport i, com de l'anterior connexió,
ja veiem que es retardarà encara mitjana més, quarts de 3 de la tarda,
l'avió que havia d'arribar, quarts de 10 del matí.
Anna, gràcies.
Doncs, fins després.
Fins després, adéu-siau.
Vinga, adéu.
Deixem aquesta connexió, no hi ha dubte, que tornarem tantes vegades com sigui possible
per mantenir informats els oients del matí de Tarragona Ràdio
del que està passant aquest matí extraordinàriament a l'aeroport de Reus,
primer dia de vols de la companyia de vols de baix cost, Ràia NER.
Nosaltres, per la nostra banda, continuem endavant.
Els recordo que estem dins del temps de l'Espai Fem Esport,
que realitzem en col·laboració amb el Patronat Municipal d'Esports
i que estàvem conversant fa uns moments amb Roser Barberà,
cap d'activitats del Patronat,
i amb Jordi Altadill, que és tècnic educatiu de la residència Trévol,
de paràlisi cerebral.
I justament la conversa, abans d'aquesta connexió,
la deixàvem parlant del que era l'associació
i del que era el club esportiu.
I Jordi, has esmentat més d'una vegada el terme botxia,
em penso que és...
Botxia, botxia.
Explica'ns què és això del botxia,
que és l'esport que practiquen majoritàriament
els esportistes de paràlisi cerebral.
O sigui, els esportistes de paràlisi cerebral
poden practicar des de l'esquí hasta l'eslàlom.
L'eslàlom se li diu a la cadira de rodes elèctrica,
fer curses i coses d'aquestes, no,
però el que majoritàriament els que dintre de la federació espanyola
i catalana de paràlisi cerebral es juga més,
els que té més esportistes és la botxia.
La botxia se li diu popularment que és la petanca,
perquè és un joc de petanca,
l'única diferència que té
és que són amboles de pell que dintre porten pes
i són sis d'un color, sis vermelles i sis blaves.
I llavors depèn de la disminució que tingui cada xaval
es tira o amb la mà o amb el peu
o amb un accessori que es diu canaleta.
Clar, perquè també té les seves regles del joc.
O sigui, dintre de la botxia són quatre categories,
que es dividirien en BC1, BC2, BC3 i BC4.
Doncs la BC1, la persona pot tirar sola,
pot agafar la pilota sola i ho pot fer sol,
amb la mà o amb el peu.
BC2 seria el mateix, que tira amb la mà o amb el peu,
però té un auxiliar al costat
que li aguanta la cadira de rodes
per si es tembaleja i li dona la pilota
perquè ell no la pot agafar del lloc on sigui.
I BC3 seria la més complicada,
és la que hi ha més gent.
És la gent que necessita un auxiliar
per agafar la pilota
i, a més, ell no la pot agafar.
Llavors té l'accessori que es diu canaleta,
és una rampa que no pot medir més de dos metres i mig,
i llavors hi ha uns boxes
i llavors entre la cadira,
la canaleta i l'auxiliar
tenen que cabre dintre d'uns boxes
i el xaval dirigir cap on va.
Ho trobo complicadíssim.
És com tot, és qüestió de pràctica.
És tot pràctica.
Així hi ha primeres,
així ho expliqueu de primeres.
si la gent es vol quedar amb algú,
que és que digués com un joc de petanca.
I s'estableix a nivell de competició també,
com altres pràctiques esportives,
amb persones que no tinguin cap minusvalia.
La competició és la mateixa,
és un esport paralímpic
i Espanya és la campiona mundial.
ara mateix no sé si és ara.
Espanya és la campiona mundial de boccia.
De boccia.
Jo no ho sabia, no, no.
Tu confesso, francament,
no tenia ni idea.
Ja d'entrada no ni coneixia aquest esport.
Ja, sí, per desgràcia
els esports de disminuïts
tan físics com psíquics
tenen poca promoció.
És com els esports de dones.
Tenim campiones,
tenim una campiona ciclista,
i no es fa promoció
als mitjans de comunicació.
Això és una pena,
perquè tothom podria conèixer això,
perquè al cap són esports
i són persones que tenen el seu mèrit.
En quant a l'eslàlom,
també jo m'imagino
que es deu practicar
en un circuit preparat per això.
Sí, és dintre d'un pabelló,
perquè tot es fa dintre de pabellons,
per el que és el terreny.
I l'eslàlom és un circuit marcat
i pots anar amb cadires-rodes manuals
o amb l'elèctrica.
És molt divertit,
perquè veus com ells amb l'elèctrica
comencen a fer les seves piruetes
i hi ha rampes d'aquestes.
No és un esport de competició mundial, l'eslàlom,
no és com la botxia,
que hi ha campions,
de campiones, per dir-ho d'una forma,
però l'eslàlom és més recreatiu.
El que no hem perdut de vista
és que dins de l'àmbit de les persones
que tenen discapacitats físiques,
a banda d'aquesta invalidesa,
són persones exactament igual que d'altres.
I de vegades,
i des d'aquest espai ho sabem,
costa molt que ens dediquem
a fer una mica d'esport,
les persones que no tenen cap minusvalia.
El mateix deu passar
en el món de les persones discapacitades.
Hi ha algunes que tenen una dèria
per això de l'esport,
d'altres mira què van fent
i d'altres que ni el toquen,
el tema esport, no?
És igual.
És completament igual.
Cada un té els seus nivells
i si un esportista sap
que pot arribar a un campionat d'Espanya
o pertany a la selecció catalana
o a l'espanyola
i poder accedir a campionats
i tot això
és un alicient.
Si veu que no se'n surt,
que no sé què,
que no sé quantos,
agafa i...
Ja s'ho deixa més de banda.
I no s'ho deixa.
O també es depèn
del nivell psíquic
que tingui el xaval
perquè si només li entra
a la dèria de botxia,
doncs només botxia.
Perquè d'alguna manera
l'activitat física,
sigui la botxia
o sigui altres activitats físiques,
és part de la teràpia?
Es fa com una manera obligatòria?
o això ho fa cada un
perquè ho escolleixi?
Dintre de l'associació
provincial de Parell Cebral,
que està dividida,
que no m'he recordat de dir,
que està dividida en escola,
en taller i en residència,
dintre de taller
estava programat
com a teràpia ocupacional
botxia,
per als que ho poguéssim fer.
Però després
ja ens vam dividir una mica
i ho vam treure de l'àrea.
Però el que em deies...
És opcional.
Cada un escolleix
com ho escollim
les persones
que no tinguin cap minusvalia
abans sí que
no s'ha obligat mai,
però sempre
a la ve també
gent que no la pot practicar
per dificultats
per dir-ho d'una forma
de ceguera,
perquè hi ha molta gent
que tampoc no hi veu,
és que s'ajunten totes,
poden ajuntar moltes coses.
Les lesions poden ser molt greus.
Les lesions poden ser greus.
De totes maneres
jo intueixo, Jordi,
com a persona
que ignora absolutament
tot aquest món,
que en el desenvolupament,
sobretot en nens,
en el seu desenvolupament físic
i en situacions
d'una mobilitat mínima
o pràcticament nul·la,
és important
que s'hagi de fer
una mena de pràctica esportiva
ratllant la teràpia,
no?
Allò perquè hi hagi
un moviment
de tota aquella musculatura.
Intueixo jo,
això,
això, per exemple,
el nostre club,
que tampoc no és que siguem
uns campions,
no?
És que...
No ho portem tant
amb els petits.
Allà l'associació
dintre l'escola...
Així ja va més enllà
del club esportiu.
Parlant dels petits,
parlant dels xavals petits,
hi ha un equip
d'aficiós magnífic
i no es fomenta més
el persona a persona,
no es ratlla l'esport,
o sigui,
no es toca
a la banda de l'esport.
Toquem més amb els grans.
M'hi dius per què?
Doncs m'imagino
perquè dintre
la Federació Catalana
de Palau i Cebral
l'edat mínima
per competir
són 16 anys.
Abans no es plantegen.
Abans es plantegen
competicions...
Internes.
Internes.
Ara no me'n recordo
com li diuen
dintre la Federació,
però són...
són petits partits
que no puntuen.
Sí, però com podrien
fer persones
que tampoc no tinguin
cap discapacitat
també de competir
entre associacions
o entitats...
Si voleu que us digui
una cosa que igual
és molt curiosa,
la Botxia es va crear
fa molts, molts anys,
davant que eren els grecs,
la Botxia,
però l'esport
es va recuperar
a la Segona Guerra Mundial
per a gent
en Palau i Cebral,
però si tu te'n vas
a un hotel de Tenerife,
tu mateixa
pots anar a fer Botxia,
perquè a Noruega,
a Finlàndia,
als països d'allà dalt,
per dir-ho d'una forma,
és un esport
que es practica
com aquí a la Petanca.
Sí, sí, sí, sí.
És un esport
que s'ha adaptat
amb unes regles
a persones
amb paràlisi,
però el que són
les pilotes,
el que són tot això,
és un esport
que es practica
habitualment
com els avis
aquí al Camp de Mar
que practiquen
la Petanca,
pues allí reuneixen
i fan Botxia.
Doncs podria ser
que a través
d'aquest
aprovament
a la Botxia,
aquesta pràctica esportiva
també ens acostem
a les persones
que tenen
aquests problemes
de paràlisi cerebral,
perquè ja ho hem dit,
són grans col·lectius,
grans desconeguts
per la majoria.
Són desconeguts,
estàs igual habituat,
ha trobat l'autocar
que puja i baixa
o amb els xavals,
els xavals pel carrer,
però sempre
te'ls has mirat
amb la...
Només mires la cadira
de rodes i la cara.
Jo diria, Jordi,
que només mires
la limitació
d'aquella persona
i no mires
les capacitats.
No mires el que pot fer.
No ens volem informar
del que realment
és capaç
de fer aquelles persones,
perquè inclús allà
al Polísport de Camp Clar
que venen
a la pista d'al·letisme
a fer Botxia
o venen a nedar,
veus que realment
les capacitats
que poden desenvolupar
aquestes persones
dintre de les seues
limitacions,
el que passa és que
tots vivim
en un món molt ampli
i ens pensem
que tots els mons
són com els nostres
i els mons
poden ser molt diferents.
Tenen tendència
a mirar només el malí.
Si ho veiem,
clar,
tota la vida
ho hem vist
com una cosa,
una minusvalia,
una cosa reduïda,
una cosa dolenta,
un món molt tancat
i en definitiva
jo penso
i coneixeran
aquestes persones
i els tècnics
que tenen al voltant
que és un món diferent.
Doncs això és el que hem fet avui.
Ens agrada
des d'aquest espai
passejar-nos
per tots els mons
i avui
ens hem agostat
aquest a través
de l'espai
i fem esport.
Jordi Altadill,
gràcies per venir avui a la ràdio.
Espero que vinguis
un altre dia
i, Roser,
ens retrobem la propera setmana.
Des de mi.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.