El matí de Tarragona Ràdio obrim, com cada dimecres,
el temps de Prisma, un espai que realitzem en col·laboració
amb la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili
i el Pla Comarcal d'Integració, un espai dedicat a parlar
de totes aquelles qüestions, com el mateix nom indica,
Prisma, relacionades amb el fenomen de la immigració.
En el programa d'avui, volem mirar les coses
amb una certa perspectiva històrica, que es diu,
avui no parlem exclusivament de les persones que arriben al nostre país
amb l'aspiració de construir-se una vida lluny de la pobresa.
Avui, els protagonistes en bona part seran els emigrants espanyols
que en la dècada dels 60 aproximadament integraven els grups
de milers de treballadors que es van desplaçar cap a Europa
de forma massiva, en un context en què la situació econòmica espanyola
era molt deficient i la necessitat de mà d'obra a Europa molt gran.
Gràcies a ellos, no has vuelto a tenir reuma.
Sobre todo tú, mi vida, que tienes que andar tanto con las piernas al aire.
Ten paciencia, mi vida.
Ya verás cómo todo se va a arreglar muy pronto.
El plan de desarrollo está en marcha y enseguida podremos ser un matrimonio normal
y hasta conseguiremos tener hijos.
Ya verás.
Hoy he hablado con mi prima.
El Felipe está en Düsseldorf y se ha colocado en la casa de España de portero.
Dice que si queremos, él puede echarnos una mano en Alemania.
Yo no sé qué pensarás tú, pero a mí eso de Alemania no me acaba de gustar.
Piénsatelo.
Y nada más, mi vida.
Hasta luego.
No friegues tú los platos, ya lo haré yo.
Ponte en la bufanda esta noche.
En la mesilla tienes bicarbonato por si te repiten los ajos.
Ten mucho cuidado, mañana por la mañana, que eso que haces es muy peligroso.
El uniforme lo tienes bien planchado, con todo en el maletín.
Muchos besos, mi vida.
Te quiere tu, Luisita.
Ma.
Ma.
Pasó, pasó.
Ya.
Malmota.
Estos extranjeros.
Ay.
Luisita, no nos queda más remedio.
Alemania, Alemania.
Lo que tú digas, mi vida.
Alemania, pues Alemania.
Y adiós mi España, querida.
Dentro de mi alma te llevo metida.
Y aunque soy un emigrante, jamás en la vida yo podré orbear.
Marte.
Marte.
Josep Sánchez Cervalló, professor d'Història Contemporània de l'Universitat Rovira i Virgili.
Molt bon dia.
Molt bon dia.
Gracita Morales, José Luis López Vázquez, Juanito Valderrama Auténticas, icones dels anys 50 i 60 al nostre país.
Efectivament.
Jo crec que era un retrat, era en clau d'humor, com el gènere que conreaven aquests dos actors.
Podríem haver trobat fragments de pel·lícules espanyoles, per ser-ho, aprofitem per donar les gràcies a Andrés i Andrés que ens ha facilitat aquesta cinta que hem muntat oportunament.
Podríem haver trobat pel·lícules espanyoles que parlaven fonamentalment de l'èxode rural, de la immigració que es va produir a l'Espanya gairebé durant tota la primera meitat del segle XX del camp a la ciutat.
Però avui hem triat justament un període i un col·lectiu de persones que anaven una mica més enllà.
Moltes d'aquestes persones, primer, emigraven cap a la ciutat, a la ciutat no trobaven allò que esperaven i aleshores agafaven aquella imatge també molt de l'època, la maleta de cartró, i cap a Alemanya, cap a Suïssa, cap a França, si parlàvem de treball estacional.
Va emigrar molta gent en aquella època?
Bé, les xifres varien segons les fonts, però van ser bastants mils de persones.
Fins al punt que això acaba tenint una gran repercussió en la mentalitat col·lectiva, perquè aquesta gent que marxa a Europa acaba assumint valors que aquí estaven prohibits.
I això, junt amb el turisme que vindrà a continuació europeu aquí, acabaran contrastant les contradiccions del règim, que és un règim que per un cantó li agradaria ser autàrquic,
però per l'altre cantó necessita els diners, el flux dels diners que venen dels emigrants i la relació amb l'exterior.
El règim veia amb bons ulls aquesta sortida d'espanyols cap a l'Europa més desenvolupada?
Segur, clar. Això va ser facilitat perquè, a més, era una manera de sostreure's a la presó interna. Això és el que està fent el Marroc ara mateix.
És a dir, és inevitable fer paral·lelismes. Per què no controla el Marroc la migració?
Perquè una gran part del pressupost del país, em sembla que el 15% o el 20% del producte interès del Marroc ara mateix venen de les remeses dels emigrants.
Hi ha entrada de divises, per tant, i també hi ha qui apunta que també era una manera, no era la raó fonamental,
però també era una manera perquè així el règim també es treia de sobre en determinats col·lectius, sobretot de joves insatisfets,
que en un futur també podrien provocar una certa inestabilitat en un règim que també volia canviar aquesta imatge que volia donar al món, no?
Sí, sí. Està clar que si la gent jove és la que té més capacitat d'enfadar's, perquè, bueno, la gent més gran havia patit la guerra,
s'havia acostumat a la repressió, havia acceptat perquè no tenia altre remei com estaven les coses,
i la gent que marxa a l'estranger als anys 60 és gent que just ha acabat de fer el servei militar,
que és una de les coses que era obligat, però marxaven en documentació i en papers oficials.
Cosa que altres països, per exemple, Portugal, en aquesta mateixa època tenia prohibida la migració fora del seu país
perquè la volia encapçalar cap a Àfrica, però l'atracció d'Europa era tan gran, tant a Portugal com a Espanya,
que moltíssims portuguesos marxaven clandestinament cap a Europa.
De tota manera, jo, vaja, tinc entès que també es donaven casos dins d'aquest moviment migratori cap a Europa,
d'altres espanyols hi havia persones que anaven allà, s'instal·laven a casa de família, d'amics,
en buscaven feina un cop allà, d'altres sortien ja d'aquí amb un contracte,
es feien contractacions massives de persones, sobretot per fer feines,
que, com moltes vegades diem aquí també, de la nova immigració que ve feines que no volien fer els autòctons,
i també hi havia aquesta figura del que ara anomenem treballador il·legal, no?
Clar, això ha existit sempre...
Persones sense papers.
Sense papers, clar, clar, segur.
La idea dels alemanys, la industrialització, sobretot Alemanya, que és el motor d'Europa en aquesta època,
continua sent ara, però en aquell moment de manera molt més destacada,
una vegada s'ha reconstruit el país, fan falta milers i milers d'obres,
i així com venen també turcs, però sobretot venen portuguesos i espanyols.
I això és una de les claus del creixement econòmic d'Alemanya.
Ells se trobaran, quan arribaran a Alemanya, tots els problemes,
hi ha bars que no els deixaran entrar,
moltes coses que són similars a les que ara estan passant, no?
Un intent de la policia de crear centres oficials per poder controlar els emigrants,
això no serà possible,
i una gran afluència d'idees polítiques, que aquí són il·legals,
que van xupant, com si fossin una esponja, van agafant tota aquesta emigració,
i com t'he dit abans, això tindrà un paper clau
a l'hora de canviar les modalitats i l'obertura que tenen de pensament.
Emigraven els homes sols?
Sobretot en una emigració masculina, sempre sols serien la emigració masculina.
És a dir, mirem l'època històrica que nosaltres volguéssim analitzar,
normalment marxen els homes i si els vincles són forts
i les comunicacions són fàcils i les condicions són acceptables,
després criden a les seves famílies si les deixen vindre, no?
Però això passa en el descobriment d'Amèrica, per exemple, no?
Els conquistadors són hòmens.
I fins i tot molt tard no hi ha una preocupació per part de les autoritats eclesiàstiques
o de les autoritats polítiques de fer alguna mena de recolectar dones
perquè no mantinguin aquest mestissatge que s'estava començant a produir, no?
Per intentar el limitar.
I aquí passa igual, primer són els hòmens,
després criden a les dones o molts d'ells acaben fent un treball temporal i tornant, no?
Perquè una de les diferències que jo tinc la sensació que hi ha
és que aquells emigrants espanyols dels 60 marxaven sempre amb un termini al cap,
és a dir, ells sempre havien de tornar i tornarien rics i s'establirien en el seu país d'origen.
Molts immigrants que ara arriben al nostre país volen quedar-se,
no tenen aquesta idea de tornar,
probablement perquè on han de tornar tampoc no veu en futur, no?
I aquí s'albirava una certa...
Home, no sé.
Això és discutible, però és discutible en la mesura que una comarxa
depèn de com marxa de casa.
De fet, suposo que tothom pensa en tornar,
fer estalviar diners i tornar a casa.
No sempre serà possible, ja me'n recordo,
d'una història del meu poble en la qual el fill d'una senyora,
que es deia Evaristo, no va tornar mai més
i la seva mare el va esperar sempre,
però ell, no sé què li va passar a Alemanya, però se va quedar allà.
És a dir, que un pot pensar en tornar,
però després les condicions ho poden...
La gent que marxava a Amèrica al segle XVI feia el testament
perquè sabia que la travessia, el viatge de retorn,
no era tan difícil que normalment ja es despedia un
com si no tornes a veure els familiars seus
i normalment no els tornava a veure.
En el cas de la migració que ve ara,
la idea de moltíssima d'aquesta gent
és tornar al seu país.
Moltíssims volen tornar al seu país.
El que passa és que, clar, depèn...
També entenen el que dius tu, no?
Les condicions no són bones.
Si canvies una mica el règim,
si la situació fos més possible,
si hagués més creixement econòmic.
Generalment, quines zones de l'estat espanyol
van ser les que van ser més emisores de migrants cap a Europa?
Bé, sobretot van ser les zones
que tenien un desenvolupament econòmic més retrasat.
És a dir, sobretot va ser el centre, va ser Andalusia,
va ser les grans zones agrícolers del país
i les zones on no hi havia una agricultura modernitzada.
Però també va haver-hi amples zones de Catalunya
que va marxar moltíssima gent,
és a dir, del priorat va emigrar molta gent,
de la zona de l'Ebre també,
del camp de Tarragona,
menys gent però també,
és a dir, que allí l'objectiu mai era marxar a l'estranger.
Era, com has dit tu molt bé,
vindre a la capital de província
o a la capital del Partit Judicial
per veure si tot...
Com que això no era possible perquè el creixement era molt lent,
la gent feia l'opció de marxar fora.
I en quant al perfil d'aquestes persones,
no eren en molts casos precisament
treballadors especialitzats i qualificats, no?
Hi havia un nivell d'analfabetisme important, no?
Sí, normalment la migració sempre s'ubica
en els sectors socials,
la majoritària,
en els sectors socials menys professionalitzats.
Per tant, la mà d'obra especialitzada no n'hi havia,
aquí no hi havia ni formació professional en aquell moment,
per tant, la major part eren jornalers
i van a fer les penyes més difícils.
Això és el que li passa també a la major part dels països,
hauríem de buscar alguna excepció.
El cas d'Argentina que ha marxat tota la classe milla
i té la gent que s'ha pogut pagar el viatge.
Però el Marroc o la migració magrebina
o una gran part de la migració sud-americana
que arriba aquí,
és gent analfabeta en una gran part.
Tots, si mirem enrere,
tenim o algun familiar
o coneixem algú que en el seu dia
va emigrar a Alemanya, a Suïssa.
I aquí aquestes persones que parlaven,
ja no parlem des del punt de vista històric ni sociològic,
estrictament sinó més emocional,
sempre explicaven que allà que viuen tan bé,
que ho tenen tot, la quantitat de diners que estan guanyant.
I era una gran mentida en la que vivien moltes d'aquestes persones, no?
Sí, el que passa és que el canvi...
A més no eren tan ben rebuts allà.
No, no, no.
Eren mals rebuts,
però això també és fàcil d'entendre.
És a dir, si tu col·loques a molta gent
que no entén res,
ni l'idioma,
ni les costums,
ni les tradicions,
col·loques a moltíssima gent
a llocs molt concrets del país,
la sensació que té la gent
que on arriben els immigrants
és que m'invadiran,
que perdré l'identitat,
que perdré tal...
Per tant,
el normal és el rebuig.
Sols l'acollida es produïja
quan la gent s'hi va coneixent.
Mi hem cridat molt l'atenció
és que després de tots aquests anys
havíem als 60
i va haver-hi un moviment important
de persones cap a Europa.
Cap als 70
sembla que es van tallar gairebé d'arrel,
d'una banda,
perquè Europa exigia
una mà d'obra més especialitzada,
s'ajuntava amb la crisi
de la dècada dels 70,
s'atura aquest moviment migratori,
tothom està a casa seva,
però encara Espanya, Portugal,
des d'aquesta visió europea,
eren els països pobres,
els països africans,
que deien,
i sobta molt,
després del pas del temps,
dels anys d'unes quantes dècades,
com ara l'estat espanyol
està perfectament integrat a Europa
i ara són altres els ciutadans.
És a dir,
costa moltes vegades d'entendre
com aquella persona
que va emigrar a Alemanya,
Suïssa,
a qualsevol país de centre Europa,
analfabeta,
amb pocs recursos,
que se la tractava amb un serre
amb menys preu,
doncs ara és capaç de moure's
per tot el territori europeu.
Aquest fenòmen es podria produir
en el futur
respecte a les persones
que ara vénen al nostre país?
Segur, segur.
L'humanitat se va crear a Àfrica,
en això els paleontòlegs
estan absolutament d'acord.
Nosaltres tenim una ciutat
que és creada per Roma,
és a dir,
segur que quan van vindre
les lesions romanes aquí,
que també venien
els homes sols,
que les dones no hi eren,
també es van produir
totes les complicacions
que ara nosaltres
podríem trobar a la migració.
És a dir,
el ser humà
és una espècie animal
d'una gran versatilitat
i adaptabilitat
i que es caracteritza precisament
per la colonització intensa
de tot el territori.
Per tant,
les emigracions s'han produït sempre,
s'hi produiran sempre
i nosaltres,
contra les emigracions,
no podrem fer res,
perquè és superior
a la nostra capacitat
inclús tecnològica
de frenar
els moviments migratoris.
Els Estats Units
que tenen
electrificada
tota la frontera
de Río Grande,
que tenen càmeres de televisió,
que tenen un cos especialíssim
de la Guàrdia
de Fronteres.
No han pogut posar fre.
No sols no posen fre,
sinó que es calcula
que entre 5.000 i 6.000 persones
entren cada dia
il·legalment al país.
I això,
també és per la frontera
de Río Grande,
després entren per l'avion,
turistes que no tornen,
etcètera,
i altres mitjans.
Això és una frontera
absolutament permeable.
Per tant,
això és impossible.
És a dir,
el que hem de procurar
és entendre
aquestes qüestions,
perquè no són d'ara.
És a dir,
després,
hem parlat
de la migració
dels anys 60,
però podríem parlar
de la migració
de la filoxera
de finals del XIX.
De finals del XIX
van marxar
la major...
Amèrica, no?
Fonamentalment.
els famosos indianos.
Sí, sí.
És a dir,
que clar,
això ho han fet
tota la vida.
El que passa és que,
clar,
emigra un
a quantes dificultats
al seu país.
I, per tant,
nosaltres ara
no tenim dificultats,
no emigrem.
Però si tinguéssim
dificultats,
també emigraríem.
i això és lliure vida.
Això s'entén molt bé,
perquè si un mire la història
veu que això s'ha produït sempre
i es produirà.
El que passa és que
la gent,
quan es troba
en aquesta complicació
de trobar
moltíssima gent de fora
i de repent i tal,
doncs li genera
un conflicte
que s'entén.
Al fons,
em sentim ben sigurs
de veure en un món diferent
del que han viscut.
però el món d'ara
és un món
que ara s'utilitza
tant aquest terme
globalitzat
per allò com
els matrimonis d'abans,
per a lo bueno
i per a lo malo, no?
Per tant,
les circumstàncies
són diferents.
L'anàlisi
i el buscar solucions
als problemes
que pugui plantejar
aquest moviment
de persones
també ha de ser diferent
al que es podia donar
ara fa 40 o 50 anys.
Sí,
abans eren moviments
més localitzats,
la capacitat dels transports
era reduïda,
és a dir,
ningú
els aports
tenien
3 o 4 vols
al dia,
ara,
en 3 o 4 hores
tens un desplegament
de vols
que abans
els necessitaves
mitjany
per a fer-los.
Per tant,
la capacitat
de moure gent
és immensa,
també les comunicacions
ferroviàries,
rodoviàries,
marítimes
s'han quintuplicat
i per tant,
les escales,
els vols
supersònics
són molt més ràpids,
etcètera,
tot això
fa que el flux
migratori
sigui molt gran
i això
és conseqüència
de la globalització
evidentment,
però
si els
capitals
se mouen,
si la televisió
ensenya imatges
de tot el món,
el desig
i la curiositat
de la gent
que al seu país
ho passa malament,
buscar un lloc
on hi ha
més felicitat
és inevitable.
Des de la perspectiva
que dona l'estudi
de la història,
es pot albirar
un futur
més o menys
que vagi
plantejant
un equilibri
en la societat
des d'aquest punt
de vista,
ja sé que la pregunta
no és de senzilla
resposta,
però...
Jo el que penso
que el que ensenya...
I si tenen en compte
altres fenòmens
migratoris anteriors,
mirar com ha anat
evolucionant
i s'han anat
solucionant
els problemes.
Si Espanya
no hagués tingut
la guerra civil,
que és el que genera
la pobresa
de la posterior post-guerra,
no s'hagués produït
la migració
dels anys 60.
Si les polítiques
agrícoles
de modernització
del camp
de reforma agrària
que va intentar
aplicar
la Segona República
s'hagués emportat
endavant,
el camp
s'hagués modernitzat
sense expulsar
tanta mà d'obra.
Si els països
del Tercer Món,
que són la clau
fonamental
de l'expulsió
de la població
dels seus propis països,
tinguessin
estabilitat política
tinguessin
creixement econòmic
i tinguessin
els recursos
del seu propi país
en mans de gent
del seu propi país,
estaríem parlant
d'un món
molt més equilibrat
i, per tant,
un món
on hi hauria
molta menys emigració
perquè l'immigrant
això és una
de les qüestions
claus.
Tots som immigrants
d'alguna època
de la nostra vida,
però els immigrants
no marxen
de casa seva
del seu propi país,
de la gent que coneixen,
de l'entorn
que han vist,
del paisatge
que van albirar
els seus ulls
per primera vegada
com van néixer.
marxen perquè no tenen
possibilitat de viure
i això s'ha d'entendre,
és a dir,
el nostre xip
inicial
del cervell
és la capacitat
de superviència,
si tu no pots viure
en un lloc
vas a sobreviure
en un altre.
Probablement per això
és important
a les societats
d'acollida
que diuen
de vegades
una mica perversament
recordar
que tots venim
també
d'aquests espanyols
que van emigrar
a Europa
ara fa 40 o 50 anys.
No està malament
fer una mica
de memòria
de tant en tant.
Sí,
està molt bé
perquè l'humilitat
és el que ha de caracteritzar
l'ésser humà.
És a dir,
ara vivim
en una època
de, diríem,
de bonança econòmica,
vivim en una època
de molta estabilitat
d'un alt nivell
de vida
comparat
amb la resta
dels països
del món,
no?
Però,
evidentment,
no,
és a dir,
tenim un precurs
complicat
i tenim un precurs
de molta emigració,
de molta colonització.
naltres vam ocupar,
invair i guerrejar
molts llocs
per ocupar-los,
per quedar-los
en les seves fonts
de riquesa.
Per tant,
si ho han fet naltres,
els naltres que ara
se troben en situacions
semblants
a les que tenim naltres
en un altre moment
de la història,
també tenen dret
a fer el mateix.
Una altra cosa
és que això
s'ha de regular,
s'ha de fer
en cura,
s'ha de fer
consens
entre les diverses institucions,
però
naltres
hem emigrat,
ells emigren,
el que ens tracta
és que
tractéssim
de buscar
solucions
raonables
i acceptables
per a tothom.
La història,
evidentment,
no ens dona
respostes concretes
ni fórmules màgiques,
tant de bot,
seria molt fàcil,
però sí que ens ajuda
a entendre fenòmens
que de vegades
no els mirem
amb la profunditat
que cal.
Avui hem fet
una aproximació
a aquesta història
de la migració
més recent.
Els protagonistes
érem nosaltres mateixos
que marxàvem
cap a altres zones
a la recerca
naturalment
d'una vida millor
i fugint
de la pobresa
que és el que fan
justament
bona part
dels col·lectius
d'emigrants
que arriben
al nostre país.
Josep Sánchez Cervalló,
professor d'Història Contemporània
de la Universitat Rovira i Virgili.
Gràcies per venir avui
a la ràdio.
Bon dia.
Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Bona nit
Gràcies.
Bona nit
Gràcies.
Bona nit
con tu diente de marfil
para que pueda besarlo
cuando te leo de ti
sobre su cuenta divina
y ella con ardo y a mí
rezaré pa' que me ampare
y aquella que está en Sajir
y adiós mi España querida
dentro de mi alma te llevo metida
y aunque soy un emigrante
jamás en la vida
yo podré orviarte
cuando salí de mi tierra
volví la cara llorando
porque lo que más quería
y atrás me lo iba veando
llevaba por compañera
y a mí bien de Sajir
un recuerdo y una pena
y un rosario de marfil
y adiós mi España querida
dentro de mi alma te llevo metida
y aunque soy un emigrante
jamás en la vida
yo podré orviarte
con mi patria
y con mi novia
y mi bien de Sajir
y mi rosario de cuenta
yo me quisiera morir
y aguilar
y aguilar
imo