CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
El bàsquet femení sempre ha estat un referent dins del CBT.
Un total de 94 jugadores han vestit la samarreta
de l'equip tarragoní, de les que 90 han estat jugadores
nascudes a les comarques tarragonines.
Però, malauradament, mai el bàsquet femení
ha gaudit del suport dels espectadors.
Quan l'any 1995 el Nàstic, comprant una plaça al Ploms,
va jugar a la Divisió d'Honor, amb dues americanes incloses,
el pavelló del Nàstic mai no es va omplenar.
Per tant, el CBT, que s'ha mogut sempre per categories inferiors,
encara ha acusat més aquesta mancança de públic.
Val la pena recordar avui les primeres jugadores
del primer equip sènior femení que va debutar la temporada 1981-1982.
Susana Buscail, Loli Salas, Tony Txorro, Menchu Belrillo,
Cruz Fuentes, Dani Buscail, Merche Juan, Susana Álvaro,
Àngels Guillén i Beatriz Riu, entrenades per l'Enric Rovira.
Aquelles jugadores, la majoria sortives del Sagrat Cor,
jugaven plenes d'il·lusió i amb un esperit esportiu realment encomiable.
La següent temporada s'hi van afegir Mari Cansado,
Maribel Virgili, Jacqui Oriol i Conchi Solís.
Però la projecció del bàsquet femení dins del club
encara trigaria quatre temporades a esclatar,
i ho va fer amb Pere Tobilla a la banqueta.
L'equip havia de viatjar per Catalunya,
Barcelona, Lleida, Banyoles, Vic, Terrassa, Andorra,
i ho fèiem amb cotxes dels pares, de l'entrenador,
pagant la benzina al club, naturalment.
Esclar que l'equip sènior masculí també viatjava així
fins que no es va començar a professionalitzar
la temporada 1988-1989.
I aquesta és la veritable grandesa del CBT,
les tones d'il·lusió que es van tenir als inicis
i que van ajudar a la seva consolidació,
al tirar endavant un projecte tremendament engrescador.
Sense el sacrifici anònim de tots aquells jugadors
i jugadores dels inicis,
no s'hagués pogut fer la cimentació d'un treball
que ha portat el CBT a assolir unes fites dins el bàsquet català
que pocs es podien imaginar
quan al setembre de 1978 es va constituir el club.
CBT, CBT, CBT.
Bona nit.
La història del club basquet a Tarragona
que recordem cada setmana des de l'antena de Tarragona Radio T
avui com a protagonistes a les dones,
a un grup de dones esportistes
que han contribuït d'una manera molt important
al prestigi dels equips femenins de l'entitat.
Avui parlarem de les jugadores del club basquet a Tarragona
d'aquests 25 anys d'història.
Saludem a les sis convidades que avui ens acompanyen
que són l'Esther Rovira.
Esther, bona nit.
Hola, bona nit.
També ens acompanya la Pepa Labar.
Pepa, bona nit.
Hola, bona nit.
La Conxi Solís, bona nit.
Hola, bona nit.
També l'Alvira Raya, bona nit.
Bona nit.
La Pepa Rossell, bona nit.
I la Joli Puello, bona nit.
Hola, bona nit.
Són sis representants, sis dones esportistes
que han jugat amb el club basquet a Tarragona.
Algunes encara juguen amb l'equip sènior femení del club basquet a Tarragona.
Aquest és el cas de l'Esther Rovira, no?
Sí.
Què tal la temporada?
Bé, una miqueta dura de moment, però bé, esperem sortir-nos amb ell.
Des de quan, al club basquet a Tarragona?
Des de cadet.
Era cadet, o sigui, fa 10 anys.
10 o 11 anys.
10 o 11 anys.
Sí, 10 o 11 anys.
I què tal la evolució durant tot aquest període?
Home, ha sigut diferent.
En un principi érem cadets i no hi havia relació.
Jugaves, relacionaves amb els cadets, la gent del teu voltant.
Amb les senyors pràcticament no teníem relació.
I a mesura que vas pujant, vas veient com és el club realment.
L'Esther Rovira és la jugadora que avui ens acompanya
i que representa a l'actualitat, el moment actual del club basquet a Tarragona.
La Conchi Solís seria la que representa la part més històrica,
perquè ja va començar l'any 82, no, Conchi?
El 82, sí. Fins al 85.
Com recordes aquella època?
Yo creo que más bonita que la que están pasando ellas ahora.
Éramos más familiares, había muy buena relación entre nosotras,
era una relación muy de amigas, el club era pequeño, era en los inicios,
entonces te relacionabas mucho con el resto de equipos,
tanto femenino como masculino.
Y bueno, la verdad es que muchas de las jugadoras de entonces
hemos hecho pareja dentro del club.
La veritat és que suposo que jugar a ser dona
i jugar a bàsquet a principis dels anys 80
era una cosa una mica estranya?
Divertidísimo.
Però estranya.
És a dir, hi havia poques dones que jugàveu a bàsquet o no?
O ja n'hi havia molta afició?
Sí, hi havia clubs.
En Tortosa estava Alcantaire, Santa Coloma també estava,
estava Reus Ploms també estava,
i hi havia gent que jugava, sí.
Ho fèieu per divertir-vos, bàsicament.
I tant.
Per la resta de jugadores, de fet,
no heu jugat a bàsquet per divertir-vos en primer lloc?
Joli?
Sí, a veure, està clar,
quan comences de petita, doncs,
allà a l'escola comences amb bàsquet o amb l'esport que hi ha,
i després, doncs, vas veient que te va agradant
i seguies continuant, no?
I després te trobes en un club i no res.
I suposo que també fa molt el que són les amistats,
la gent que coneixes,
i això fa, doncs, que t'ho passis bé,
que t'adiverteixis jugant a bàsquet.
La Joli de quina època és?
Jo soc de...
Vaig començar també amb cadets,
el primer any de cadets,
doncs l'any 90...
Perdó, 89-90.
I per què entres en el món del bàsquet?
Per influències familiars,
per les amigues, pel col·legi?
No, no, no, no,
El que t'ho he comentat abans,
vam sortir de l'escola
i llavors un cop que acabes a l'escola
tens que entrar en un club, no?
I en aquell moment vam entrar al CBT
i des d'allà,
doncs, que vaig jugar allà al club.
La Joli, més o menys,
és de l'època de la Pepa, per exemple?
Sí.
Pepa, tu...
Doncs igual que la Joli,
sí, sí, jo vaig entrar amb ella,
veníem a més de la mateixa escola
i ja havíem coincidit jugant,
doncs, de l'escola d'on veníem, del Carme.
I a partir d'allí, doncs, bueno,
agafadetes de la mà,
doncs vam seguir cap al club
i del club, doncs, ens vam quedar.
Ja éreu amigues?
Sí, sí, vam coincidir juntes a la mateixa escola.
I anàvem a classes diferents, però bueno.
Com recordeu aquella època?
Ah, mira, la del col·le diferent,
perquè és una mica anecdòtic,
ella i jo no jugàvem al mateix equip,
però érem bastant contrincants,
o sigui, no ens aveníem gaire
dintre del mateix equip.
En canvi, quan vam arribar al club,
doncs, coses que passen,
tot el contrari,
ens vam fer molt amigues
i potser és allò, no?
Veure'ns les dues soles, doncs, ens vam ajuntar molt.
Una mica abans que la Joli,
que la Pepa de Bar, suposo que és l'Alvira Raya, no?
Sí, una mica abans.
Una mica abans, un parell d'anys, potser abans?
Sí, alguna cosa així.
Una mica bastant.
Una mica bastant.
Allò de les edats no es vol dir, no?
No, ja no me'n recordo, ja fa molt...
Vam començar de cadets, també,
i, bueno, ja quan estàvem al col·legi
ja es feien equips de CBT
i amb els col·legis de cadascú,
i a partir d'aquí, doncs, bueno, anar pujant fins a arribar...
Fins a on vam arribar.
Tu per què vas entrar al Club Esca de Tarragona?
Bueno, venien a buscar-nos als col·legis
i ens oferien la possibilitat de jugar, bueno,
el típic CBT o Nàstic
i, bueno, doncs, per el que te decantes, no?
Em va agradar el que hi havia
i, bueno, i la millor època.
I la Pepa Rossell és la més jove, no?,
de tot el grup.
Sí.
Però la Pepa juga ara o no?
No, no, ja no jugo.
Per què?
Perquè em vaig lesionar
i vaig haver de deixar-ho.
I això és dur, no?
Molt, sí, molt.
Això és el pitjor que li pot passar a un esportista?
Deixar-ho abans d'hora per una lesió?
Jo crec que sí,
perquè si ho deixes,
doncs perquè ja no pots jugar,
ja no tens ganes,
o per qüestions laborals o el que sigui,
doncs ho assumeixes.
Però haver-ho de deixar
quan encara tens ganes
i veus que encara pots fer coses,
doncs és més dur.
Com vas entrar tu al Clubes de Tarragona?
Per què vas entrar?
Jo vaig entrar...
devia ser preinfantil
i, bueno, vaig començar el col·legi,
que també era del Carme,
com la...
Les millors.
Què passa, que totes veureu del mateix col·legi?
La meva entrenadora al col·le va ser la de la Bar.
Aquí, aquí, aquí sí.
És a dir, la Pepa a la Bar ja feia d'entrenadora.
Al col·le, quan jo era...
Mentre jugava,
al Clubes de Tarragona feia d'entrenadora al col·legi.
Sí.
Sí, sí.
I jo vaig començar a la B.
A la B,
i era la meva entrenadora ella.
I després, a preinfantil,
doncs això,
també anant a buscar al col·le
per anar, si vols, anar al CBT,
i doncs me vaig canviar.
Les altres jugadores,
afortunadament,
no he tingut mai cap lesió d'aquelles importants,
que us hagi...
Sí?
Jo.
Acabé també la temporada
con una rotura de ligamentos cruzados.
De fet,
vas estar tres o quatre temporades només,
no?
Tres temporades.
Tres temporades.
Ja no me dejaron volver.
I duríssim, no?
També, suposo.
Jo, la verdad,
es que sí.
Yo lo recuerdo,
tengo un muy mal recuerdo
de la lesión de la rehabilitación,
el querer volver a jugar,
el ver a mis compañeras jugar,
se me iban los ojos,
lloraba.
Fue un desastre.
Més enllà de les experiències personals
de cadascuna de vosaltres,
com ha estat la relació amb el club,
tenint en compte això,
que éreu l'equip de les nenes?
No sé si us han tractat moltes vegades
de les nenes del club.
Com ha estat el tema de la relació?
Vinga.
Elvira.
No, bé,
la relació bé...
Home,
sobretot a mida que,
l'equip s'anava fent més pinya,
que estàvem veient
que hi havia bons resultats,
que la gent realment
es comprometia amb el club
i que es veia
que ho donàvem tot pel club.
Cada vegada hi havia més recolzament
per part de les directives que hi havia
i cada vegada ens sentien millor,
ens sentien millor
amb tot el que es feia amb nosaltres
i, bé, clar,
de fet,
quan vam anar pujant,
el club també va fer molts esforços
per mantenir l'equip on estava
i, bé,
jo penso que sí,
que ens vam sentir bastant bé,
bastant recolzades.
Joli,
tu comporteixes aquesta opinió?
Sí, a veure,
sí, a veure,
està clar que el que ha dit l'Albira
doncs és cert, no?
Vam fer un grup
i vam estar molt unides
i suposo que també ens va ajudar molt
doncs això, no?
El pujar de categoria
doncs de primera a segona
i després vam pujar
pràcticament,
bueno,
pràcticament no,
van ser dos anys seguits
que vam estar pujant
i sí,
a veure,
i el club ens va pujar
en tot moment
i, de fet,
encara és avui
que estem a primera,
no?
Aquesta és una mica
l'època daurada, no?
La del principi dels 90?
Sí, sí, sí, sí, sí.
A veure,
va ser realment increïble,
no?
Un equip que estava
en primera catalana
pujar a segona
i el mateix any
pujar a primera.
No és fàcil
pujar de segona a primera
i nosaltres
doncs vam tindre
aquesta gran sort, no?
D'anar a fases
i quedar a primera
si puguet pujar.
Abans d'aquesta època,
però, Conxi,
quan tu hi eres,
com ho següentíeu
les jugadores del CBT
dintre del club?
Nosotros muy bien
por lo que te comentaba,
que quizás
ahora hay más competitividad,
más profesionalidad.
Nuestra época
éramos realmente
un grupo de amigas
y éramos amigas
porque en el club
a lo mejor
éramos seis equipos
y nos pasábamos
las tardes
viendo los entrenos,
los partidos de los chicos,
nos íbamos a ver,
después nos íbamos
a tomar algo.
Era más una relación
pues eso de amigos.
Éreu nenes mimades
o nenes discriminades?
A ver,
está claro
que lo que es
el baloncesto masculino
siempre ha estado ahí,
siempre es el que
ha generado
mucho más dinero
y donde todos los clubs
pues se ha volcado más.
Yo discriminada
no me sentí
porque yo tenía
todo lo que necesitaba
para jugar.
Yo solamente pagaba
la cuota de socio
una vez al año
y todo lo que era material,
autobús, etcétera,
pues lo tenía.
Ahora el club
se ha ido haciendo
más grande,
evidentemente
hay muchos más equipos,
muchos más gastos
y quizás sí
un poco más perjudicadas
ha sido el básquet femenino.
Pero que quede también
constancia
y de esto os lo puedo asegurar
que desde las directivas
se ha intentado
durante mucho tiempo
intentar un buen sponsor
para tirar la cosa adelante.
Lo demás es que la ciudad
de Tarragona
no se vuelca mucho
con el masculino
imagínate con el femenino.
A veure,
mimades o discriminades?
Esther.
Home.
O ni una cosa ni l'altra.
Jo diria que mig-mig.
Dic el mateix que la Conchi,
claro,
ens paguen els desplaçaments,
però també hi ha moltes coses
que van prometre
i no s'acaben de complir.
Com què?
Com què?
Com un fisioterapeuta
i no hi ha fisioterapeuta.
Havia d'arribar
a principi de temporada
a l'agost
i a hores d'ara
encara no en tenim.
Claro que podem
anar al fisioterapeuta
del senyor masculí,
però ja és el senyor masculí.
És diferent.
Es va produir
un estancament
arrel de l'època
de l'Albira.
Bueno,
tu jugaste con
l'Anna, no?
Doncs en aquesta època
es van produir
una sèrie de coses
que en aquell moment
va afavorir
el senyor femení
i a partir d'aquell moment
la cosa s'ha estancat
i no hem evolucionat.
I claro,
el temps passa.
Pepa?
Pepa Rossell?
Pepa Labar?
Les Pepes,
què diuen?
Vinga,
parleu.
Parla, Labar,
parla.
A veure,
jo comparteixo una miqueta
l'opinió entre la Joli
i la Conchi,
no?
A veure,
discriminades
no ens vam sentir mai.
A veure,
discriminades com a paraula.
El que sí,
potser ens vam sentir
de vegades una mica
ens feien sentir
o creien
que ens sentíem
una mica inferiors
perquè els nois
els estaven
més ben considerats
o tenien
potser moltes més
avantatges
que no pas nosaltres.
això sí que penso
que tothom és d'acord.
També estic molt d'acord
amb el que ha dit l'Alvira
que a mesura que nosaltres
vam respondre,
vam veure que ens llançàvem
per al club,
que per nosaltres
el club era molt,
ells també van saber
respondre
dintre de les seves possibilitats.
Jo penso que això
sí que va anar
augmentant.
Cada any
es veien
almenys
noves iniciatives
i propostes
que penso que
amb nosaltres
es van portar
quasi bé
totes a terme.
Tot el que es va dir
es va portar força bé.
Jo és que,
clar,
aquesta època
que parlen elles
jo no...
De la teva,
però parla de la teva.
Tu t'has sentit
mimada o discriminada?
Jo
ni mimada
ni discriminada.
Vull dir,
a veure,
és tot això
que han dit elles.
Que,
clar,
en un club
on hi ha part masculina
i hi ha part femenina,
a la majoria de clubs
passa que
sempre tira més
el masculí,
no?
I quan millor va
l'equip masculí
pitjor per les noies?
Això ho heu notat
potser per èpoques?
Jo crec que sí, eh?
Sí, Esther,
tu dius que sí.
Ara, per exemple.
Actualment, sí.
Es nota claríssim.
Primer perquè naltros
no anem gaire bé
tampoc
i ells van,
bueno,
van millor.
Van millor.
També es fitxen
a jugadors
i naltros
doncs som
les que som
gent de Tarragona,
joves
i, bueno,
claro,
òbviament,
quan millor van ells,
pitjor anem naltros.
Pepa,
què deies això?
No, sí,
que jo estic d'acord amb ella,
que sí,
que és veritat.
Vull dir,
que es volquen molt,
a veure,
es volquen més
amb el masculí
que amb el femení,
segons el que veig jo,
eh?
I, clar,
si donen,
a veure,
com ho dic,
si donen
més suport
al masculí,
doncs clar,
és normal
que el femení
se'n ressenti,
no?
Però crec que passa
a tots els clubs,
l'esport masculí
sempre ha estat
més valorat
que el femení.
Parleu-me
dels millors moments
de la vostra vida
al Club Esca Tarragona.
Va,
recordeu una imatge,
un moment,
no cal que sigui un títol,
ni una victòria,
potser un sopar de grup,
jo que sé.
De sopar suposo
que n'hi ha hagut molts,
no?
De sopar,
podrien parlar
de molts.
Estaríem hores i hores.
Jo potser un moment
molt al meu cap
és com vam assolir
la pujada primera.
La primera divisió,
doncs per mi aquest moment,
o sigui,
és imborrable.
Me'n recordo el pavelló,
me'n recordo del bocinazo,
me'n recordo del saltar la pista,
me'n recordo
d'un munt de sensacions
que no es poden descriure,
o sigui,
això no es pot oblidar,
a més tinc la samarreta,
com qui diu allà,
un formoli,
ningú,
doncs me la toca.
Elvira?
Jo per mi,
totes les fases,
totes,
o sigui,
els dies que vam jugar,
des del començament,
el fet d'estar
l'equip concentrat,
com ens van concentrar totes
i totes juntes
i dinant i tot,
és que ho fèiem tot juntes,
ja normalment
ja sempre anàvem a tot arreu,
no?
Perquè era sortir de marxa
i tot el grup
i que jo crec que
això va ser el més important
per fer pujar l'equip,
no?
I fer-lo pujar més tan ràpid,
a part de l'ajuda
que podíem tenir
d'entrenadors,
evidentment, no?
Es combinava una mica
la vida esportiva
totalment.
Sí, total,
24 hores juntes,
pràcticament.
Són els que dormien
de tant en tant
a casa,
de tant en tant.
No,
i de fet encara continua,
o sigui,
de fet encara continuem
fent sopars
i ens continuem veient,
o sigui,
el bo que va tenir aquest equip,
jo crec que per això
es va pujar
i es va pujar tan ràpid,
és perquè es va fer
un grup molt fort,
un grup molt fort
que potser,
potser,
tècnicament,
teníem,
les nostres limitacions,
però això ho aconseguíem tot
amb la força
i amb el grup,
amb el grup que teníem
que ens apujàvem
els uns als altres.
Pepa Rossell,
un record,
una imatge bona?
No ho sé,
és que...
Jo,
la pinya que fèiem
amb l'equip,
a part de...
dels partits
i tot això
que quan guanyaves,
doncs,
era molt bo,
era el fet
d'acabar els entrenos
o acabar els partits
i anar...
de festa.
De festa,
sí,
clar.
Això,
no sé,
a mi...
Pel que dieu,
els equips de noies
potser fan més pinya
que els equips de nois?
Potser en el bàsquet,
com a mínim parlem del bàsquet,
en el bàsquet masculí
hi ha més competitivitat
entre els propis,
entre els propis companys?
Això no sé si passava
fa 20 anys,
Conchi,
però...
Jo creo que no.
En nuestra época
realmente
la germana
era igual
entre chicos
que entre chicas
y entre chicos y chicas.
O sea,
que realmente
no se veía
grandes diferencias.
I ara, Esther?
Ara,
entre nois i noies
no hi ha relació.
Entre nois i noies
no hi ha relació?
No, a veure,
pots parlar...
Del primer equip.
Del primer equip,
sí,
clar,
del primer equip,
del senyor masculí
i femení.
Pots parlar puntualment
amb algun jugador,
però no,
no hi ha relació.
Ells entrenen,
acaben d'entrenar
i entren n'altres.
I entre vosaltres,
entre les noies
ara de l'equip,
hi ha més...
Sí, no, no,
això sí,
som una pinya,
vagin les coses bé
o vagin malament,
això no...
Sempre ha sigut així,
crec que sempre hi serà.
Pep,
abans els nois
sí que es parlaven
amb les noies, no?
Sí, sí,
i vamos,
jo estic totalment d'acord,
o sigui,
potser també...
D'acord en què?
En què?
Sí,
que nosaltres teníem
una molt bona relació
amb l'altre sènior masculí
i, bueno,
més d'una vegada
havíem sortit amb ells
i havíem anat
de festa amb ells.
O sigui,
nosaltres potser vam agafar
un grup de noies
doncs també
que es començaven a fitxar,
doncs vivien tots
en una casa
i, clar,
doncs també
eren el grup que sortien,
nosaltres el grup que sortien
i no ens costava gens
trobar-nos.
Joli?
Sí,
jo estic d'acord amb la Pepa,
això és veritat.
Potser era una mica diferent
a el que és ara,
no?
I és això,
doncs podrien vindre a fitxatges
i vivien tots al mateix pis,
llavors hi havia més relació,
hi havia més relació
però amb tots els jugadors,
amb tot l'equip.
Les relacions,
per tant,
sempre han estat bones
amb els...
potser ara no tant,
ja ho diu l'Esther.
No, no,
no és que no siguin bones,
és que no n'hi ha tanta,
no?
No, no n'hi ha tanta.
Històricament
sempre han estat
molt bones
les relacions
amb els jugadors.
Normalment amb totes les categories
anaves pujant,
bueno,
de fet aquí
hi ha gent que,
bueno,
que la seva parella
la va trobar
dintre del món del bàsquet,
no?
I és això que
sempre,
sobretot nosaltres,
jo recordo l'època de senyores,
el que dèiem abans,
de sortir de marxa
o anar a veure tots els partits,
tant ells venien a veure els nostres
com nosaltres els d'ells
i després,
bueno,
ja que estàvem
sortir de marxa també.
Teniu una ruta específica de marxa
ja que parleu tant de sortir?
Pepa?
Pepa Lavar?
Sí,
que dèiem abans,
bueno,
sí,
sempre el punt de trobar
era una mica
doncs el cocodrulo,
no?
No és per fer publicitat,
eh?
No és per fer publicitat,
però queda dit.
En qualsevol cas,
això segurament
ajudava que els equips
anéssim
especialment bé.
Home,
no ho sé si era això,
però de fet
sí que anaven tots el cocodrulo,
però no només nosaltres,
la gent del CBT,
hi havia
molts,
bueno,
els altres clubs també,
molts esportistes
ens trobàvem allà.
Una nit abans de partit
sortíeu?
No,
no,
prohibit.
Mai?
Mai?
Mai o alguna vegada?
La Conxi diu que mai.
Jo tampoc.
Pepa Rossell?
Jo algun cop,
però...
Ho confesses,
que algun cop
havies sortit.
Sí.
I no passava res,
no?
No,
després rendia
com la que més,
eh?
De fet,
és buen dia,
jo crec que sortíem
algun dia,
es rendia més
el dia del partit,
perquè sabíem
que si s'enteraven
que havíem sortit
i no jugàvem bé...
Era una mica psicològic,
no?
Jo si soc sincera
també vaig sortir molt
i la meva companya
jo li que parli.
No cal que diguis
el meu nom.
Colçol,
que se'ns sembla que la Ser,
per raons obvies,
entre altres coses,
perquè continuar el sèrior femení
haurà de dir allò
que no surt mai abans
un partit.
Jo actualment
no surto mai,
quan era més jove,
una miqueta més jove.
Sí.
Però ara no,
el sèrior femení
no surts mai.
No.
Lo que pasa es que
antes tampoco había
la norma
de que el partido
de antes no podía salir,
era una cuestión
personal o familiar,
pero no...
Bueno,
no había la norma,
pero...
Ahora sí que hay...
Hubo una cierta época
que se puso
un reglamento interno
de equipo.
No,
pero de equipo,
¿no?
Sí,
la tercera no hace reglamento interno.
Y teóricamente,
bueno,
no se podía salir,
pero,
bueno,
el sèrior B,
pues sí,
alguna vegada sí
que sortías,
pero actualmente no.
Digues,
Pepa,
jo vaig pujar,
quan vaig pujar
el sèrior A,
jo devia tenir
15,
16 anys.
I,
no,
i m'ho passava molt bé
amb elles,
perquè clar...
Anava a dir una altra cosa,
no,
anava a dir això,
en sèrio.
Què passa és que aquí
les companyes
em sembla que l'han aturat.
No,
anava a dir això,
que jo me feia molta por,
o sigui,
me feia molt de respecte
quan me van dir
per pujar el sèrior A,
perquè com estaven
totes elles,
no,
tu no,
totes les grans...
Les veteranes.
Jo les veia com a molt grans,
però no,
m'ho vaig passar molt bé
amb elles.
En qualsevol cas
ja heu dit alguna,
alguna ja ha dit
que s'ha trobat parella,
ha estat un bon lloc
per trobar parella.
És el cas,
a la Conchi?
17 anys ja.
Déu-n'hi-do.
He casada.
És el actual
vicepresident del club,
que les nenes jueguen
també en el club,
tota la vida en el club.
Això dona una meca imatge
del que ja hem parlat
en altres programes
de família,
al voltant del CBT,
que el CBT és
com una gran família.
Lo que pasa es que dificulta
el hecho de no tener
unas instalaciones propias
donde todo el mundo pueda
y todos los equipos
puedan jugar ahí.
El hecho de que
unos entrenen en Campo Claro,
otros en El Cerrallo,
jueguen en Sant Jordi,
dificulta mucho
el que esta familia
vaya mucho más.
Elvira,
tu estàs d'acord
amb aquest concepte
d'imatge de família?
Sí,
és la diferència
que ja jo trobo d'ara,
que clar,
el club s'ha fet molt gran,
però en l'època nostra,
la bona època nostra
quan jugàvem aquí
al Sant Jordi,
clar,
el que fèiem nosaltres
era,
ens en passàvem
tots els entrenaments
de tots els equips
i no només nosaltres,
sinó els altres.
Quan jugàvem
a les 25 hores
te quedaves allà
a veure tots els partits,
no dormies
i clar,
això vulguis que no,
el que fa és això,
que coneguis a tothom,
coneixíem a tots els equips
des dels més petits
fins als més grans
i clar,
això és el que fa
aquest sentiment
de família
i que tota la gent
que més o menys
hem coincidit
amb una època
determinada del club,
doncs bé,
ens coneixíem entre tots.
Poques jugadores
heu sortit de l'equip,
si és el cas de la Joli,
que ara no he jugat
al Club Esquerra Tarragona,
però allò que parlàvem
del concepte de família,
en algun cas també
has estat molt vinculada
al club,
però després també
també has marxat,
però sou casos estranys,
no?
Sí, a veure,
de fet,
nosaltres penso
que el nostre equip,
bueno,
va marxar l'Helena Forner,
que va marxar al Valls,
i jo que he marxat
als Ploms,
però penso que
no ha marxat ningú més.
Normalment la gent
amb una certa edat
doncs ja plega,
ja plega.
De fet,
jo havia plegat
però finalment
doncs vaig decidir marxar.
També plegueu les noies,
ara que deia això a la Joli,
plegueu abans que als nois
en el món del bàsquet?
O no hi ha estadístiques?
O creieu que no,
que és igual?
Jo crec que depèn.
Jo, per exemple,
en el meu cas
jo ho vaig deixar
per la feina,
perquè jo em demano molt
per mi
i jo trobava
que no podia estar,
físicament no podria donar
el que hauria de donar
amb un sènior
i llavors vaig decidir
deixar-ho,
però no ni per edat
ni res,
perquè en principi
tampoc ho vaig deixar
massa gran,
però ho deixes això
per qüestions de feina.
I tu, Pep, a la bar?
Jo, a veure,
jo ho vaig deixar
una miqueta
perquè l'últim any
vaig tenir una altra lesió,
bueno,
arrossegava una lesió
i a primera de genoll
i, clar,
doncs,
vaig fer com un petit peron
a veure si me recuperava
una miqueta
i tal, no?
El segon any
me vaig tornar a proposar,
em va rondar pel cap,
però, bueno,
vaig veure que
jo també m'exigeixo moltíssim,
igual que Elvira,
i vaig veure que
que per mi això seria
contraproduent
per la meva salut
i per la dels meus voltants.
I llavors,
doncs,
jo vaig fer
una mica de reflexió
i, per molt a pesar,
també estic una mica d'acord
amb la Pepa Rosent,
perquè a mi també,
entre cometes,
no vaig deixar directament
per una lesió directa,
però després
em vaig veure,
doncs,
obligada una miqueta
a reconèixer
que amb aquell genoll
jo no podia...
Que no podies donar
el màxim nivell,
Conchi,
no sé què n'hi vas a dir,
que també
tot avui has patit
una lesió,
no?
Sí, bueno,
aparte de la lesió,
eso ja...
Sí que creus
que les noies
ho deixen abans?
Sí que creus que sí.
Primero,
porque quizás
a los chicos
se les ayuda
quizás económicamente
y pueden tirar
más adelante
o es una motivación más.
Las chicas,
si realmente
no te gusta mucho
el basquete
y entonces ya hay
novios,
trabajo,
cuestiones laborales...
Jo penso que
és més el treball,
la cuestión laboral,
perquè clar,
arriba un moment
que t'has de guanyar
les garrofes
i si no treballes,
evidentment,
doncs clar,
si un noi
doncs pot viure
entre cometes
doncs d'aquest sou,
doncs
ell pot seguir jugant,
passant-s'ho bé
i tenint un sou,
però clar,
les dones
precisament del sou
no vivim.
Esther,
com ho veus això?
Jo opino el mateix
que elles,
és molt difícil
per una dona
guanyar-se la vida
jugant a bàsquet
i prioritzes
i en aquest cas,
bueno,
doncs fiques
per davant la feina
i guanyar-te un sou
i poder fer coses,
a continuar jugant
al bàsquet
i bueno,
i no guanyar-te la vida.
Podem destacar
per acabar
algun entrenador,
per lo bo o per lo dolent,
de la història
del Club Esquerra
del sèrior femení?
Vinga, va,
qui se'n recorda
d'algun entrenador?
A mi,
Jesús San José,
ni Marco Mucho.
Joan Garito Nandia.
Perdona?
El Joan Garito Nandia.
Què més?
Jo,
és que només n'he tingut dos
i no sé qui...
els dos.
Molt bé,
però quins són
aquests dos?
El San...
el Jesús San...
San José?
i el Pere Tudilla.
Joli?
Jo, Ramon Martínez.
Carai,
cadascú m'està destacant una.
Pepa?
Jo,
a veure,
jo em quedaria una miqueta
de tots,
a veure,
puc dir que amb el Ramon,
a més,
el vam conèixer el Carme
i per mi,
sempre li dic a vegades
que és com un segon pare per mi,
perquè, a veure,
tal com la Joli i jo,
és que hem estat amb ell sempre,
no?
Del Garit,
també tinc molt bons records
perquè era una altra filosofia
i amb Jesús,
doncs,
vaig aprendre conceptes,
doncs,
que jo no pensava
que el bàsquet
s'havien de comptar
i, o sigui,
que jo destacaria a tots,
o sigui,
en especial a Cap,
però a tots.
Ester?
Home,
jo potser,
perquè des que vaig entrar al club
sempre més o menys
he anat vinculada molt
a una persona,
al Pere Tobilla,
però, bueno,
de tots puc treure alguna cosa.
Un minut ens queda.
Què penseu
que farà l'equip femení
senyor del Club Bàsquet de Tarragona?
Quin és el futur
del bàsquet femení?
De moment,
m'entindran.
Vinga, ràpid.
D'acord,
m'entindran,
si no,
pobre d'elles.
No es mantendrem segura.
Sí,
evidentment m'entindran,
clar.
Sí, sí.
I no podem aspirar res més?
Aquesta temporada no,
però en el futur...
En un futur,
si es troben els recursos...
I quedarà sus frutos.
Històricament,
heu estat contentes
amb la resposta del públic?
Molt.
Sí.
Moltíssim, sí.
En fi,
podríem continuar parlant
de moltes altres coses,
però no ens queda temps per més.
Avui volíem reunir
600 jugadores
que representen
la història del Club Bàsquet de Tarragona
justament des de l'aspecte
que han jugat
o juguen fins i tot
en l'equip femení
senyor de l'entitat.
Moltes gràcies a la CIS,
a la Yoli Pueyo,
a la Pepa Rossell,
a l'Elvira Rai,
a la Conchi Solís,
a la Pepa Lavar
i a l'Esterra en Rovira.
Moltes gràcies a totes CIS
i molta sort en el futur.
Gràcies.
Gràcies.
Adéu-sia,
bona nit.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!