CBT, CBT, CBT, som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat sempre...
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Periodistes.
Ai, els periodistes.
Són les persones que jutgem en un instant
el que tal vegada ha costat setmanes, mesos, anys en consolidar-se.
El primer que hauríem de fer els periodistes és haver jugat a bàsquet,
conèixer el reglament i fer un seguiment acurat de l'equip.
Però això és molt difícil en una ciutat provinciana com Tarragona.
En aquest capítol voldria parlar d'una persona que ja no hi és entre nosaltres
i que va ser el periodista que va donar el bàsquet al protagonisme,
la projecció, la dimensió que es mereixia.
Es tracta del prorat i bon amic Fermí More d'Iglésies.
El Fermí va començar amb mi a Ràdio Cabena
i sempre em va fer veure que el bàsquet era un esport de pujança,
un esport que mereixia un tractament igualatari amb el del futbol.
I a base de la insistència, ben bé que ho va aconseguir.
Tant el nou diari com a diari a Tarragona,
el bàsquet va passar a tenir un espai minúscul i ridícul
a disposar d'una pàgina sencera.
Van començar a treure estadístiques
i nosaltres també vàrem tenir la sort
de ser els primers a enrelatar un partit de bàsquet en directe
per l'emissora de Ràdio Cadena.
Va ser el febrer de 1980,
un derbi nàstic CBT molt emocionant
amb les veus de Fermí Moreira i d'aquells part l'Enric Pujol.
Ell, el Fermí, va posar la primera pedra
perquè d'altres, posteriorment, seguissin les seves petjades.
Aquesta emissora, Tarragona Ràdio,
de seguida es va alinear amb el bàsquet
amb la persona del Joan Andreu Pérez
i va seguir la serra amb Xavi Cacho
i més televisió amb Rafa González.
I el dia de Tarragona va tenir la sort
de comptar amb un exjugador, Patxi Saracho,
que coneixia tot l'intringulis del bàsquet
perquè a més va ser un dels fundadors de l'equip.
També el punt compta amb Òscar Messeguer
amb dedicació a l'esport de la Cistella.
Doncs bé, gràcies a aquests companys
s'ha aconseguit que el bàsquet es convertís
en un esport amb projecció ciutadana
i que el públic disposés d'una bona, acurada,
documentada i eficaç informació.
Al començament dels anys 80,
el dia de Tarragona publicava cròniques del Nàstic,
fins i tot de l'infantil,
i ni una ratlla dels senyors del CBT.
Aquesta esperpèntica situació,
surtosament, ha canviat.
I això s'ha aconseguit arreglar
i ara el bàsquet ocupa l'espai
als mitjans de comunicació que es mereix.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
amb els directius,
però amb els jugadors pràcticament mai va haver-hi.
Era quan el Patxi Saracho, per ser, era jugador,
no periodista?
No, era quan jugava. És veritat,
o sigui, el Diari de Tarragona...
Bé, el Diari de Tarragona... No sé si era...
Diari espanyol.
Puntualització.
En aquells moments es va deixar una...
La primera temporada es veu que li van fer gràcia,
però la segona ja quan vam veure
que no teníem gaire futur.
Coincident, l'altre dia, perdona,
la presentació de la Copa Federació
recordava amb el president del Club Tenis Tarragona,
l'Antoine Jordà, aleshores pivot del Club Gimnàstic,
els seus duels a la pista amb Patxi Saracho.
Hi ha alguna caldra anècdota vell.
Patxi, com us tractaven els mitjans de l'època?
Que, clar, bàsicament era el Diari, no?
Us tractaven bé com a jugadors i com a club, o no?
A veure, el tracte...
El tracte informatiu, em refereixo.
No, no, a veure, érem...
Anava a dir l'escòria,
però les escombraries de la informació esportiva, no?
Un equip acabat de fer...
Bé, quasi teníem que demanar audiència per sortir.
Enric, replica.
No, no, hi havia un diari que sí que s'ha portat molt bé.
M'ell, que va ser el Dicen.
Ah, sí, sí.
El Dicen, doncs a través de Pedro Peralto, el meu cunyat,
va ser el que va tractar aquest tema
i va tractar tot el tema de manera molt equànim
i sense decantar-se cap al gimnàstic.
La majoria d'informadors d'aquella època
reconec i reconeixem
que ens hem inclinat,
vam prendre partit cap al gimnàstic en aquella decisió
i hem deixat molt de cantó.
És a dir, la ràdio i la premsa tarragonina
de la dècada dels 80 era clarament futbolera.
Sí, sí, sí.
I futbolera, i amb el nasi de bàsquet
i no amb el CBT de bàsquet.
Ja ho deies en el comentari inicial del programa,
hi ha una persona que avui, malauradament,
no ens pot acompanyar, que és el Fermí Morera,
i el qual jo crec que en la seva memòria
val recordar i homenatjar aquest programa.
El Fermí Morera va fer molt, no?,
per justament potenciar la informació del bàsquet.
Molt, va ser el que em va enredar a mi
a fer un partit de bàsquet en directe per la ràdio,
és l'any 80, quan no hi havia masses mitjans,
un nàstic CBT,
i el Fermí va ser l'autèntic motòria, crec que sí.
Van guanyar, eh, van guanyar.
I van a vencions del final,
el president del gimnàstic va intentar agredir
el de la taula, bueno, una mica d'enrenou.
Però en reflexo que si el CBT
i el bàsquet ha arribat on ha arribat,
jo crec que molta culpa l'ha tingut el Fermí
perquè va dedicar pàgines i pàgines
als mitjans diferents que va estar
i les ràdios dedicats a un esport
que en aquell moment era secundari
i ell li va fer agafar un protagonisme que mereixia.
Jo fins i tot m'agradaria...
Ell va ser qui va acunyar el terme de sabatista,
el CBT, el jugar amb les sigles,
ell es basava en el Clonatació Barcelona,
que aleshores es deia escenavista,
i ell ho va adaptar al CBT
i va parlar de l'equip sabatista.
Una miqueta va ser ell
i que ha creat una mica d'escola
a l'hora de fer les cròniques de bàsquet.
Era la dècada dels 80
on el futbol predominava molt sobre el bàsquet.
De fet, continua sent encara el futbol
molt per damunt de la informació del bàsquet.
Els altres companys periodistes,
el Joan Andreu Pérez,
el Josep Coque i el Rafa González,
bàsicament s'incorporen a principi
de la dècada dels 90.
Suposo que com a periodistes tot terreny,
però que toqueu bàsquet.
Sí, jo en el meu cas recordo una anècdota,
que no sé si el Xavier Mas quan era...
no és de del diari,
que aquesta no l'explicaré,
si voleu ja m'estirareu la llengua.
Sí, sí, després, després.
La primera informació que em vaig incorporar
a Copa i Tarragona
va ser les 25 hores de bàsquet.
Jo anava un dissabte,
era a les 4 de la matinada,
venia de Salou
i li vaig fer una entrevista al Xavier Mas
que m'agradaria recordar,
perquè clar, evidentment,
tornant de les 4 de la matinada de Salou,
dic, mira, em passo per les 25 hores de bàsquet
que estaran jugant
i li feia una entrevista
i va ser el dia que em vaig presentar.
Què feien? Un torneig a Salou?
L'any 89 era.
Sí, sí, sí.
Torneig de Salou.
De peses, de xicament.
I el primer contacte dels altres companys,
Josep, Joan Andreu?
Va ser la temporada
que es va guanyar a segona nacional
i van aconseguir la classificació
per la fase d'ascens de Càceres
a la temporada 90-91.
Va ser potser quan el CBT,
d'alguna manera,
dins de la ciutat es va fer major d'edat, no?
Quan tothom va agafar, doncs,
aquella colla, doncs, entre cometes,
de sonats que van agafar
i van ascendir-se del nàstic,
van crear un equip
i deien, on van aquests?
Doncs aquests van aconseguir
l'any 91 lluitar
per pujar a la primera divisió nacional,
la categoria inferior
per sota el que era, ja aleshores,
la Lliga de la Societat de Clubs de Bàsquet.
Joan Andreu?
Sí, va ser l'etapa
en què el Club Esquetarrona
va jugar aquelles fases d'ascens de Càceres
que fins i tot,
malgrat organitzar-les
a la localitat d'Estremenya,
el conjunt local no es va...
no es va...
no va participar
i això va provocar
que hi hagués pintades els pavellons,
recordo...
Amb el cava al Bacete,
que hi havia problemes amb el cava al Bacete,
crec, recordar.
I res, jo recordo
com a molt especial
i com a molt familiar
entre el que és l'expedició
i els periodistes que eren presents,
que jo recordo
que érem el Josep, el Fermí i jo,
que per cert, per ser menor d'edat,
doncs em va tocar dormir
en un plegatín.
En un plegatín.
De fet,
nosaltres tres vam coincidir
en diverses expedicions
i sempre a la premsa
es ficaven a la mateixa habitació
i jo, òbviament...
Era una habitació doble en plegatín.
A Gandia, no.
Qui triava era el Fermí.
I tu després?
Home, òbviament.
I el Joan Andreu sempre...
Això sí,
ell sempre tenia el comandament
de la televisió.
I quins records
hi havia del contacte
en aquella època
amb directives,
jugadors...
Sempre una mica la imatge
que ha donat el Club Escatarona
i això ja ho hem tingut
com a experiència
en els anteriors programes,
és del bon feeling,
del bon contacte.
Sí, però jo crec que
se senten marginats, no?
En relació a d'altres equips
de la ciutat de Tarragona,
sempre...
El feeling existeix,
és evident, no?
I tenen una manera
de tractar amb els mitjans
de comunicació
del qual n'haurien de prendre
alguns clubs també
que es consideren importants
dintre de la ciutat.
Però sempre es consideren...
La gent del CBT
és molt orgullosa
en el bon sentit.
Volen que el seu club
tingui el lloc
que pensen
que realment es mereix.
I tenen raó, Rafa?
Jo crec que sí.
Un tio, una persona
que...
d'igual manera
que et talli una entrada,
et ven una Coca-Cola
i després et plega
la publicitat de la pista,
jo penso que aquella persona
se l'ha de respectar.
Encara que sigui
el mateix president
del Club Bàsquet Tarragona,
que és el que ha fet
la directiva.
Perquè no només són directius
d'aquells
de sortir als mitjans,
sinó també de treballar
i de treballar
traient xapapote.
De tots els convidats,
el més jove
és el Carles Cortés.
S'incorpora el 94,
bàsicament amb el món del futbol.
Toques una miqueta
el bàsquet,
però no gaire.
Amb això té raó,
que diu el Rafa.
És veritat
que el Club Bàsquet Tarragona
té motius
per sentir-se
agreujat
respecte a la informació
del futbol?
Jo crec que sí,
que és molt evident,
perquè històricament també
el Nàstic
en aquella època
feia
la tira de temporades
que estava segona bé.
Tampoc no tenia cap èxit
per dir
que es mereix
que tingui tot aquest reconeixement.
El Nàstic
ha estat 20 anys
jugant a la mateixa categoria
i el Club Bàsquet Tarragona
a poc a poc
ha anat escalant.
Si fem una situació
paral·lela
dels dos clubs
veiem que
el Club Bàsquet Tarragona
puja una miqueta més.
O sigui que
segurament
moltes vegades
tenen molta raó.
El que passa és que
jo,
per exemple,
quan estaven explicant
les anècdotes
al principi de tot,
jo al·lucinava,
de veritat.
Perquè al·lucinava
que em diguessin
no, no,
si és que
no sortia cap crònica
del CBT.
Clar,
jo al·lucinava
perquè ara a mi
no em cap el cap.
Això és incomprensible.
És que és incomprensible
que no es parli
del Club Bàsquet Tarragona,
que no es faci cap referència.
Per això,
quan ho explicava l'Enric,
jo dic,
com pot ser
que el primer any
es fessin cròniques
i el segon
no es fessin ni una sola crònica?
Llavors entenc
el del Paco també
quan abans es explicava
allò del full perruquial.
També ho entenc ara.
En això,
les distàncies
han estat més curtes ara,
no?
Entre futbol i bàsquet,
per alguna manera,
s'han fet més curtes.
Ara ho estàvem enviant aquí
al Llubre.
El que passa és que,
perdona,
Enric,
ara s'ha incorporat el Valls
o s'havia incorporat
la temporada anterior al Valls
i s'havia de compartir l'espai,
no?
I en segons quins diaris
hi havia alguna mena de conflicte,
no?
Sí,
però em refereixo,
si mirem la temporada 92-93
que el Nàstic
no va fer una bona temporada
de futbol
i va ser la temporada
del Midgesmit
que el que deia el Josep Coc,
el CBT va estar a punt
d'arribar a l'ACB,
pràcticament el que era l'ACB,
va ser per primera vegada
i única a la història
en què el bàsquet
va posar en perill
la primacia del futbol
a Tarragona.
L'única vegada.
el Nàstic després va refoltar
una vegada,
però en quant a número
de socis i d'espectadors,
recordo que el CBT jugava
molts partits
a l'acabar al Nàstic
i es notava
l'afluència d'espectadors
del Nàstic.
Sempre jugava després del Nàstic,
sempre.
Quan el Pavelló Sant Jordi
sempre jugava.
També van jugar
el dissabte de la temporada.
Però quan el CBT
puja al grup B
de la primera divisió
sempre jugava en dissabte
i llavors jo recordo
que nosaltres agafàvem
els Bartos
acabant del Nàstic
i de pressa i corrents
al Pavelló Sant Jordi.
Precisament aquell any,
l'any de l'ascens
agrupada a primera divisió,
l'any del Mitgesmit
contra Collado Villalba,
que és el dia que s'acén,
2.000 espectadors
al Pavelló Sant Jordi.
Imaginau-vos que era.
I el Camp del Nàstic
suposo que hi devia haver
uns 2.000 en aquella època,
també 2.500.
Vull dir que aleshores
és quan per primera vegada
i única
es troben gairebé
molt igualats
a l'esport del bàsquet
i el futbol.
Vist des de fora,
Patxi,
tu estàs molts anys
al marge,
per dir-ho d'alguna manera
del club.
Tornes després
com a periodista
de la primera línia.
Tu has vist
una evolució positiva
en el tractament
de la informació
al club Escatarrà
en aquests anys o no?
A veure,
la informació
sí que ha anat millorant.
El problema és que jo,
per exemple,
en el meu cas
jo m'he incorporat molt tard.
Jo realment soc...
He començat a fer
les cròniques del CBT
quan va pujar l'EB.
Soc un privilegiat
en aquest aspecte.
Jo no he viscut l'època
anava a dir
heroica
de la gent
que anava a treure
un breuet
del Bàsquet Tarragona.
Jo he viscut ja
quan el CBT
tenia un pes específic
dintre de la informació.
El que passa...
No, digues, digues.
Podeu parlar quan vulguem.
Simplement volia dir,
per respondre a aquesta pregunta,
mirem quants periodistes
es desplacen
amb el Nàstic
i quants ho fan
amb el Club Bàsquet Tarragona.
Evidentment,
són desplaçaments
del Club Bàsquet Tarragona
desmesurats,
però només cal mirar això
per comprovar d'alguna manera
quina importància
li donen als mitjans.
Però jo també potser
s'hauria d'estraplar
una miqueta
perquè si agafem
la resta de mitjans
de comunicació
dedicats a l'àmbit esportiu,
el bàsquet
sempre s'havia tractat
d'una manera bastant
minsa, no?
Bastant minsa.
A nivell de ràdio
les redaccions
també són minses.
Va ser a partir
del boom del 84
quan Espanya guanya
la medalla de plata
a Los Ángeles
i tal,
que els diaris esportius
comencen a fer quadernets,
o sigui,
hi ha informació
de futbol,
poliesportiva
i al final
hi ha un quadernet
dedicat exclusivament
al bàsquet, no?
La qual cosa
ja li dóna
és una importància.
Llavors la resta
de mitjans,
els d'àmbit local
d'alguna manera
també capten
aquest reflexe, no?
I diuen, carai,
potser és més important
del que ens pensem
al bàsquet, no?
El bàsquet comença
a moure molta gent
i aquí tenim
dos clubs importants,
especialment el CBT
que és un club
estrictament de bàsquet
que això és molt important
que fins ara
no n'hi havia cap, no?
I a partir d'aquí
és un club
que està fent
les coses seriosament
que va donant passades
dins de les categories,
va pujant,
va escalant
i arriba on t'arriba, no?
Nosaltres és que no tenim futbol.
Aleshores el CBT
en aquest cas
la sort que ha tingut
és que és un club
exclusivament de bàsquet
i pot pensar
tot el temps en bàsquet
i altres clubs
han volgut ser
o han estat poliesportius
i aquesta diversitat
ha fet que
perdessin
molts ences
en el sentit
que no podien concentrar
els esforços econòmics
que avui en dia
valen per fer això.
I el CBT
al ser només de bàsquet
ho ha pogut fer
i penso que té un futur
davant seu
amb un problema evidentment
que és de la mà
o d'un pavelló
però té un futur
molt important
perquè la gent
i la gent jove
si mirem la mitjana edat
que va al bàsquet
i que la que va al futbol
encara que el futbol
s'ha rejuvenit molt últimment
és molt més baixa
la va al bàsquet
i té molt més de futur.
Recuperant una mica
coses que dèiem abans
d'aquella època
primer dels 90
quan s'incorporen el Josep
el Rafa
i el Joan Andreu Pérez
és l'època de viatges
és un moment
en què el CBT
també juga finals importants
està en un moment
de creixement
com eren aquells viatges
a part d'anècdotes
com les de Càceres
realment eren expedicions heroiques
o no?
Jo no em desplaçava
jo vaig estar cantint
simplement a les fases
Jo recordo
quan vam anar
quan estava a l'època
del Joan Garitón en dia
quan el CBT
possiblement va tenir
el seu millor equip
de tota la història
amb Bernie Alvarez
amb Jordi Tomas
amb Tomas
Oscar Torràbias
amb Aparicio
el Gotarra
el Rose Wallace
que anàvem
cap a Samora
i a l'alçada de Valladolid
d'una nevada impressionant
que el Rose al·lucinava
de què és això?
Jo estic a Espanya
tot blanc
i veritablement impressionant
i va ser una de les anècdotes
d'aquell viatge
després clar
Llegeveu amb l'expedició
Sí, sí
Què tal la convivència
amb els jugadors?
Jugadors tècnics
directius
que suposo
han estat diferents
en les èpoques
Bé, evidentment
els jugadors
estaven pel seu costat
i els periodistes
ens ajuntaven més
a el que és
el president
i el cos tècnic
cadascú dins l'autobús
sabia el seu paper
i per tant no tenia que succeir
cap problema
dins l'expedició
els jugadors
pel seu compte
I anècdotes
de les concentracions?
Bàsicament perquè els jugadors
ocupen quatre seients
quan viatgen
Clar, també és veritat
Quatre seients
agafen el macalàs
o posen entremig
I els periodistes
que quedava bo
al darrere de tot
Evidentment
els genolls tocaven
a la barbeta
clàssids viatges
de 12 i 14 hores
Granada
Sí, però podeu explicar
el que fèieu
quan arribàveu, també
No cal que expliqueu
només quan estàveu
Visitau moltes
Fes tiraments
No, no podeu explicar
El viatge major
però que jo he viscut
és una a Portes
Concelo de Portes
17 hores
Què és això
Concelo de Portes?
Galícia
Galícia
Un poble al costat
de Vigo
Pontevedra
17 hores
I em recordo
d'una anècdota
del Wallace
en què
amb la truita freda
a les 12 de la nit
va dir
si no ganamos
con la paliza
que nos hemos pegado
malo
I llavors
doncs me'n recordo
que fins i tot
crec que va ser
una cistella cebola
que ens va donar
una pròrroga
o la victòria final
Va guanyar de dos
el CBT
Sí, es va guanyar de dos
84-86
És que ho acabo
de llegir
Ho acabo de llegir
En aquell partit
En aquella temporada
vam anar
en avió
a la Coruña
i vau perdre
I a més de molt
Sí, sí, sí
amb el Leim Macau
Però quan es viatjaven a avió?
Una vegada, no?
De tant en tant
es viatjaven a avió?
Ojo
Però jo recordo
que vam estar dues hores
per sortir
perquè havia vaga
i ens van tenir dues hores
a dins de l'avió
o sigui
vam anar amb avió
però va ser un viatge
va estar llarg també
A Canadi suposo que devia anar amb avió
Sí, suposo que sí
Em gosseu el cas
més enllà
de les èpoques
que ha viscut cadascú
dels periodistes
que avui ens acompanyen
Quina imatge
creieu que dona
el Club Basca Tarragona?
I que creieu que
transmetem nosaltres
els mitjans de comunicació
a la societat en general?
La imatge que transmetem
els mitjans a la societat
Del Club Basca Tarragona
Doncs d'un club
modest
orgullós
i que a base de treball
més que no pas d'economia
està recollint uns fruits
que sembla estrany
que amb aquesta modestia
tan proverbial
es puguin aconseguir
estar al costat
de clubs com el Caixa Aragosa
que compra places
i que canvia entrenadors
i que fitxa jugadors
i que Tarragona
estarà l'any que ve a l'Alep
i Saragossa no ho sap encara
Jo confesso
que el viatge més llarg
que he fet amb la CBT
sigui de Calafell
20 quilòmetres
per veure la final
de la Copa
contra la Sena
la veritat
amb el futbol
he viatjant molt
amb la CBT
Enric Pujol
és un home
cal dir-ho
identificat completament
amb el gimnàstic de Tarragona
i amb el futbol
més que res
o amb el futbol en general
Vivo una època anterior
però no
sobre el que era
tothom t'hem passat
jo vaig anar a Gijón
si hi ha temps
després explica una anècdota
del viatge
a veure
cadascú
explica la seva anècdota
El CBT jo crec
que és un club exemplar
és exemplar
perquè
ha sortit
doncs del no res
d'un grup d'amics
que el van formar
ha mantingut
una estructura familiar
però que ho verem
no s'han desmarxat mai
han sabut treballar
amb les administracions
han sabut buscar espònsors
i ara que ja
l'han professionalitzat
mantenen
una línia
de coherència
molt important
crec que és un club
exemplar
a nivell de bàsquet
i a nivell d'esport
a les comarques de Tarragona
Rafa
explica anècdota
i explica el que vulguis
per cert
confesso públicament
que vaig dormir
amb un directiu
aquella nit
amb el Paco Franco
ell va anar a dormir
més aviat que jo
de fet
el mateix llit
no és novetat
jo crec que tots els periodistes
han passat
pel llit dels directius
això feia que la convivència
i la relació amb els directius
fos diferent
que amb altres clubs
amb el Paco
de fet teníem bona amistat
però allò ja va acabar
d'alguna manera
d'ajuntar-los més
però l'anècdota és que
no sé si era
crec que era
el viatge a Gijón
l'entrenador
el Sanjo
Jesús San José
tot el viatge
perdó
que vamos a poner
una película
de no sé què
que vamos a poner
i jo dic
és la primera vegada
que vinc
vaig de novato
anava sol
em callo
i no dic absolutament res
i estic més guapo
i abans d'entrar a Gijón
la pel·lícula
i en qüestió
que ja es poden imaginar
de què anava
que jo
per animar els jugadors
per animar els jugadors
avui
hasta jo me'n vaig animar
però és
és un clàssic
va ser una broma
allò
és un clàssic
no diré el títol
de la pel·lícula
no era un western
no no no
era una pel·lícula d'amor
perquè ens entenguem
ara en canvi
habitualment
les que se solen repetir molt
són les de Torrente
ara per animar els jugadors
Torrente
Carles la imatge del club
jo m'ha canviat la pel·lícula
per les de riure
per les de riure
jo estic plenament d'acord
amb el Rafa
diria exactament el mateix
de gent treballadora
gent humil
això que deia abans
jo la imatge aquesta
de gent que quan acaba el partit
entre tots
intenten deixar el pavelló
com estava
justament abans de començar el partit
doncs això
jo em quedo amb aquesta imatge
i que donen canya
Rafa Pintado
aprofitant que estàs
i que s'enfaden
s'enfaden i truquen
sí
sí
a més et fan adonar
que moltes vegades
t'equivoques
en la teva feina
i de dir
no és que
això no és tan així
com ho veieu vosaltres
penseu que potser és més així
i parles amb ells
és que jo crec que hi ha
directius
que t'ho expliquen
d'aquesta manera
i encara que
entre cometes
et fotin una bronca
dius
no si és que té raó
a més
en canvi t'ho explica un altre
que també pot tenir raó
i al final
ni t'ho creus
i no vols creure
o la seva coherència
perquè a vegades
el funcionament
dels mitjans de comunicació
no és massa conegut
tampoc
fora dels mateixos mitjans
Patxi
i tu com ho veus
tu que has estat
a dins de la pista
i molts anys després a fora
home jo a veure
jo com a nivell de periodista
malgrat sigui del CBT
i fundador del CBT
també m'apreten
vull dir
no
aquí sí
sí de veritat
home jo no he dormit
amb el Paco Franco
a la mateixa habitació
ho recomano eh
però la veritat
és que apreten
sí sí
és un club
que necessita
donar informació
i ser reconegut
jo crec que ells volen ser més estimats
sí
no i crec que s'ho mereixen
se senten poc estimats
creieu?
sí sí
sí en part sí
en part sí
jo crec que a més
si els mitjans fóssim d'una altra manera
l'Enric fa una cara
l'Enric Jalí
hauríem de tenir apartats
específics de bàsquet
jo crec que el problema
que tenen
és que tenen el referent
del Nàstic
de futbol
molt proper
i llavors
el Nàstic
l'any passat va estar a segona A
se'ls hi va donant tractament
i ells consideren que
d'alguna manera
ells han estat
a la segona A
del bàsquet
no que és la Lliga LEP
i el tractament dels mitjans
potser no ha estat
el mateix
i tenen un altre problema
que hi ha altres entitats
a Tarragona
que els envegen
i aquesta enveja
fa que a vegades
arribi les administracions
i les administracions
frenen coses
per no discriminar
degut a aquesta enveja
d'altres clubs de la ciutat
amb això
jo diria una cosa
i no vaig a fer el nombre
del que l'ha d'hi fer
digue'l
sí sí
no
digue'l
digue'l
amb aquest problema
amb aquesta ciutat
el que existeix
és una enveja
però no una enveja positiva
sinó una enveja
dolenta
o sigui
normalment
molts clubs
el que envegen
és la situació
de l'altre
però
no volen estar
a la mateixa situació
que de l'altre
sinó que
l'equip que està per damunt
baixi el seu nivell
per dir
bueno
així tots som iguals
hola
qui ho diu això
hi ha moltes enveges
creieu?
a veure
jo sento
bé
de fet
no sé si a les altres
els hi passa
a mi em critiquen
sotavem per tot
però en fi
és un costum
que si parlem massa
del Nàstic
hi ha gent que em diu
que parlem massa
del CBT
que hem de parlar
massa d'altres coses
i en canvi
hi ha entitats esportives
que són encantadores
a la ciutat de Tarragona
el Tàrraco
el mateix voleibol
al qual no l'hem pogut
fer massa cas
jo crec que
Nàstic i CBT
són els dos equips
que són els dos equips
senyera
i no crec que
que haguem d'anar
que haguem d'anar
amb un cronòmetre
a saber si parlem
més d'un o d'un altre
el futbol és el futbol
i el bàsquet
és el bàsquet
un matí és el dia
entitats esportives
no en referia al Nàstic
i en altres clubs
de bàsquet
de la ciutat
altres entitats
de la ciutat
que doncs
tenen una enveja
potser no massa
s'han envers el CBT
i això fa que
alguns projectes
s'hagin paralitzat
segons explica
l'alcalde
algunes vegades
perquè
per quedar ben tothom
Gerard Andreu
alguna cosa
sobre això
que comentàvem
en relació
amb altres clubs
sí
de bàsquet
el que trobo a faltar jo
és que
els equips
de bàsquet
de la ciutat
poguessin estar
més units
jo
diria que
en altres ciutats
fora de Tarragona
els clubs de bàsquet
doncs
existeix més unitat
que no pas
la que existeix
a Tarragona
entre
un CBT
i altres entitats
que fan el mateix esport
que el conjunt
Tarragona
en tot cas
doncs
espero
perquè
crec que
és una de les feines
que ha de fer
el nou director
el Dani Llorba
en aquest sentit
per millorar
aquest aspecte
que els clubs
de bàsquet
de Tarragona
puguin
mirar
d'unir-se
el més possible
i d'aquesta manera
fins i tot
els pavellons
d'un i altre equip
doncs
poguessin estar
més plens
en els dies
dels partits
més representatius
dels equips
en una paraula
podríem definir 25 anys
d'història
de muerte
de muerte
impressionant
chapó
un aplaudiment
com vulguis
feina
feina
i feina
bàsicament
amb progressió
jo és la paraula
jo és la paraula
del Josep
feina
jo diria
falta pavelló
falta pavelló
a nivell de falta
personal
falta pavelló
enric
s'ha aconseguit
tot
llevat
del local
del pavelló
penso que és l'única guinda
que li falta
en dos minuts
que ens queden
mirant el futur
que us volia preguntar
quin és el gran repte
del club basquet
de Tarragona
pujar de categoria
en l'equip masculí
tenir instal·lacions pròpies
quin creieu que és el futur
si el CBT ha arribat
fins aquí
és que l'objectiu
és pujar al graó definitiu
que és la CB
i crec que Tarragona
ha demostrat en guany
que té potencial
tant per afició
com per el que és
el bàsquet de Tarragona
potencial
per poder-hi ser
serà complicat
si el Nàstic
no ha pogut
treure quartos
de grans empreses
dubto que ho pugui fer
el CBT
i els diners són molt importants
és a dir
equació
si el Nàstic
no ha pujat a segona
o no s'ha mantingut a segona
ni pot pujar a primera
difícilment el club
de Tarragona
pujarà a la CB
que t'ho diguin els directius
més coses
del pavelló
jo crec que necessiten
un pavelló
i no la plaça de Tarragona
els pares de Tarragona
perquè vingui Finito de Córdoba
però no per jugar a basc
han de buscar un pavelló
recordem que Enri Pujol
s'ha aficionat als toros
què més?
jo estic d'acord
jo crec que això
de les instal·lacions
pot ser un factor més
que ajudi a consolidar
més l'estructura del club
la ciutat
i que la ciutat
necessita un pavelló
multiusos
escolta'm
a més a la plaça de Tarragona
no aparcarà la gent
ja farem el pàrquing
clar com a vista alegre
perquè els toros no puntuen
no hi ha empats als toros
Joan Andreu i Patxi
de cara al futur
que creio que és el més important
infraestructura
de la pròpia entitat
pavelló
i després
ascens a la lliga CB
que arribarà segur
Patxi
jo crec que s'ha de ser valent
l'ACB
senyors
així acabem aquest programa
que abans d'acabar
vull homenatjar
i en això segurament
coincerem tots
com hem dit abans
amb la persona del company
Fermi Morera
l'Enri Pujol
el va conèixer especialment
però tots vam tenir molta relació
amb el Fermi Morera
que ens va deixar
ara fa uns anys
i que va contribuir molt
a la informació
del Club Basqueta Tarragona
així acabem aquest programa
el número 14
d'aquesta sèrie
de Tarragona Ràdio
dedicada als 25 anys
d'història
avui com a protagonistes
els companys periodistes
dels mitjans de comunicació
Enric Pujol
Patxi Saratxo
Joan Andreu Pérez
Josep Coc
Rafa González
Carles Cortés
moltes gràcies
i fins la propera
adeu-siau
molta sort
bona nit
bona nit
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona
Gràcies.