CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Les cents les noies.
El bàsquet femení sempre ha estat en un segon terme, plat de segona taula.
En primer lloc perquè, de cara a l'espectador, el nivell de les noies és més baix
i que consti que no soc masclista.
Bé, almenys així ho penso.
El bàsquet femení, el CBT, sempre ha estat un esport familiar.
Nenes sortives dels col·legis, Sagrat Coro Estonac,
i que es prenen el bàsquet com una prellongació de l'amistat i el joc.
Però amb l'arribada de Pere Tuvi a la banqueta, la temporada 1987-1988,
l'equip va fer un gir copernicà
i van sorgir les germanes Bergadà, Alicia i Mònica,
l'Aranxa Martos, l'Albira Raya, avui mossa d'Esquadra,
l'Ester Barenzuela, ara una bona mitja maratoniana,
la Tere Stiles, fins l'any passat l'aficia del primer equip masculí,
la Carme, la Nisagava als Canals...
Bé, aquell bàsquet ja era una altra cosa.
Però el cop d'efecte es va assolir amb Joan Gariton Andí i Ramon Martínez
la temporada 1992-1993.
La fase V100 de primera divisió es va concebir a Tarragona
gràcies a l'Ajuntament, que després no va acabar de pagar-la.
I el CBT va quedar campió per damunt de l'Alcía de Saragossa,
el Jovent de Palma i l'Universitari de València.
Després es desfaria Valnàstic i de l'Helios assolint l'ascens.
Aquell equip tenia un motor anomenat Yoli Pueyo, una triplista genial,
Elvira Raya, una notavora i passavora decepció,
Pepa Lavar, a més el geni de la Germana Esbergadà,
la fortalesa Valena Forner i també de l'Aranxa Martos.
El complement eren la Gloria Ribas
amb la col·laboració de Montse Fuentes i Natàlia Hàbila.
L'equip femení va viure temporades de bon bàsquet, però poc públic,
i les aportacions en diferents temporades de Anna Montero, Maria Rioner,
Esther Rovira, Montse Badillo, Montse Magre, Lourdes Lorente,
Judit Cabassés, la Pat Valiente, Pepa Rossell
i sempre, com no hi havia, la Icombustible i Holanda Pueyo,
que s'ha mantenint 11 temporades jugant 300 partits
i anotant 2.800 punts.
Després el bàsquet femení va anar apagant-se
perquè les bones jugadores rebien ofertes del Valls,
Greus Deportiu, Ploms i també equips de les Illes i Barcelona.
Clar, a l'equip sènior acaba temporada rejuvenia més
perquè no podia pagar.
I, per exemple, aquesta temporada,
llevat de 3 jugadores, la resta són júniors i cabets.
Però tots els equips de la base, femenins,
segueixen jugant amb la mirada posada en arribar algun dia,
com no, al primer equip.
CBT, CBT, CBT...
Hola, molt bona nit.
El programa d'aquesta setmana dedicat a la història dels 25 anys
del Club Basqueta Tarragona està dedicat als entrenadors
de l'equip sènior femení de l'entitat.
Avui parlarem de com es conviu en un vestidor de jugadores,
de les seves condicions tècniques i físiques,
i si hi ha o no moltes diferències a l'hora d'entrenar
respecte a un equip masculí de bàsquet.
Alguns dels tècnics han entrenat també
l'equip masculí sènior del Club Basqueta Tarragona,
i serà bo veure quines comparacions es poden fer.
Però avui parlarem, com dèiem, d'equips femenins,
del sènior femení del Club Basqueta Tarragona,
amb alguns dels entrenadors que han estat els tècnics
d'aquesta banqueta en els últims anys,
pràcticament al llarg de tota la dècada del 190.
Saludem a Joan Garitorendia.
Joan, bona nit.
Bona nit.
També a Ramon Martínez.
Ramon, bona nit.
Pere Tobilla, bona nit.
Hola, bona nit.
Manel Espallargues, bona nit.
Bona nit.
I Jesús Sanjose, bona nit.
Bona nit.
Joan Garitorendia, el primer dels que saludàvem,
va ser entrenador durant tres temporades,
del 91 al 94.
Va viure segurament una època esplèndida,
podríem dir, de l'equip femení sènior del Club Basqueta Tarragona.
Quin seria el principal record que es porta d'aquella època?
Joan Garitorendia, que també ha entrenat a l'equip masculí.
El principal record va ser conviure amb un grup humà extraordinari,
que eren unes jugadores que eren molt coherents com a persones
i que al començament, quan va arribar,
doncs semblava que jugàvem a bàsquet,
evidentment perquè els agradava molt,
però que no tenien clares una mica les metes on podien arribar
i que al cap de dos anys es van pujar a segona divisió,
que és la cosa que...
Jo em sembla que elles, i tant elles com nosaltres els entrenadors,
crec que en bàsquet ha sigut la cosa més emotiva
i més especial que hem sentit mai.
Crec que és indiferent el fet que sigui masculí o femení,
simplement és que arribis amb un grup humà a sentir
una cohesió tan gran com la que vam sentir nosaltres.
El Ramon Martínez ha estat primer entrenador durant dues temporades,
però també segon entrenador durant tres temporades,
justament al costat de Joan Garitón en dia.
Moltes diferències?
És una manera específica d'entrenar quan parlem de jugadores, de noies, o no?
No, jo crec que no.
El que passa és que si te refereixes a l'època que estàvem parlant,
dels tres anys que vaig passar amb el Joan,
el que sí que va bé, jo crec que va ser una mica de complicitat
per aixecar els femenins amb el club, no?
Tant directiva per una banda, tant jugadores per una altra,
com el quadre tècnic per una altra.
Jo crec que es van donar una sèrie de circumstàncies
que van fer que la cosa anés a un nivell molt gran.
En quant a diferències, estic d'acord amb Joan,
vull dir que el grup humà és el que emana.
Moltes vegades nosaltres no teníem per què donar instruccions en un entrenador.
Ja el mateix ritme ja ho portava tot.
Pere Tobia ha estat entrenador més recent
fins fa pràcticament una temporada, del 98 al 2002.
Quina imatge, quins records s'emporta d'aquesta època
dirigint a les noies del Club Basca Tarragona?
És molt maco.
Jo suposo que la majoria d'entrenadors
que han passat pel Club Basca Tarragona portant femenins
deuen tindre records molt macos
perquè jo que conec el club des dels seus inicis
puc dir que la tasca feta des de la base
de jugadores que han arribat al senyor
sempre va ser molt bona, amb una gran mentalitat.
I la sort que hem tingut els entrenadors
que hem estat sempre al final de la recta,
a la cúspide de la piràmide,
ha sigut relativament fàcil
perquè realment hi havia una molt bona base.
Per tant, jo et porto uns records molt agradables.
Com han dit els meus companys,
el grup humà era fantàstic.
vam estar lluitant durant quatre anys
per estar a la zona alta de la classificació,
que vam estar pràcticament les tres últimes temporades amunt.
I la veritat és que jo soc un partidari
de la potenciació del bàsquet femení
perquè realment considero que és un esport
que afavoreix molt la dinàmica
del que la noia realment vol avui en dia.
El Manuel Espallargues ha estat segon entrenador
quatre temporades, amb el Ramon Martínez
i amb el Jesús San José,
amb el que també parlarem ara i en aquest programa.
Com és un vestidor de noies?
Home, un vestidor de dones...
Hi ha molta pinya,
fan molt de grup entre elles.
no només viuen el que és el vestidor,
sinó el que és fora del vestidor.
L'amistat i la relació entre elles és molt forta,
és molt important per elles.
No fallar-se, estar entre elles,
hi ha molta complicitat.
Però, sobretot,
inclús a l'hora d'entrenar
s'apoyen molt més entre elles,
són molt més cooperativistes
i si tu ets capaç d'il·lusionar-les
i fer que elles treballin per tu,
hi pots treure molt de profit
perquè és una pinya,
és una autèntica pinya.
I el Jesús San José,
que ja ha vingut a altres espais d'aquesta sèrie,
tocant segurament altres aspectes
del món del bàsquet,
del món de l'esport del Club Bàsquet Tarragona,
aquesta faceta,
com a entrenador de noies,
de jugadores,
com ho va viure?
Quins elements diferencials,
si és que n'hi ha alguns,
respecte a altres coses que ha fet
en el món del bàsquet,
li queda anar a Jesús San José?
Bueno, en parte un poco
se ha comentado aquí,
yo creo que el hecho de la dedicación,
de la entrega,
quizá también sea cierto que,
como comentábamos,
hemos cogido un grupo de jugadoras
que ya de por sí,
una parte de la pinya ya estaba hecha,
otra seguramente,
en el caso de Maneli y mío,
pues quizá recogimos frutos
de lo que hicieron Ramón
o lo que hizo Joan,
pero, a ver,
yo creo que la primera temporada
que llevé el equipo femenino,
yo diría que ha sido quizá
como entrenador
la más gratificante,
la más gratificante
un poco por ver
ese ambiente de vestuario
que se comentaba,
ver ese trabajo
encaminado a un objetivo
que en principio
no era un objetivo deportivo concreto
o clasificatorio concreto,
que después, bueno,
pues se tradujo
primero gracias
y después lastimosamente
solamente en jugar el playoff
y no ganarlo
para ascender a la división de honor,
pero que, ya digo,
yo como entrenador,
yo diría que ha sido
la temporada más gratificante
por el hecho que posiblemente
cualquier planteamiento
o cualquier situación
que podías planificar
en el conjunto de la temporada
y yo creo que con una gran diferencia
para mí
en los muchos años que he entrenado
es como,
es la temporada en que mejor
se ha llevado a cabo
dijéramos,
no solamente técnicamente
sino lo que comentaba Manel,
con esa fe
y con ese creer
en lo que hacemos
y para qué lo hacemos
y el por qué,
y por eso digo
que para mí ha sido
con diferencia
la más gratificante
a lo mejor
sin haber obtenido
éxitos,
no?
Exacto,
un algo palpable
aunque ya digo
creo que ahí estuvimos
muy cerca
de obtener el ascenso
pero la realidad
es que no era
tampoco nuestro objetivo
pero sin obtener algo
como puede ser un ascenso
en realidad
pues con hombres
he tenido la suerte
de vivirlo
sin embargo
me ha resultado
más gratificante
en este caso.
Resulta significativo
que los cinco invitados
coincideixin
en remarcar
aquests aspectes
humans
de grup de pinya
fins i tot
d'amistat
no sé si és que realment
l'equip sènior
femení
del club escatragona
d'aquesta època
ha estat molt especial
o això es podria aplicar
una miqueta en general
a les jugadores
respecte als jugadors?
Jo crec que
va ser un grup
molt especial
tant
les que se van incorporar
com les jugadores
que estaven
una combinació
d'experiència
i de les noves
sí
i a més
amb les idees
molt clares
jo
te puc
comptar
que nosaltres
vam arribar
un moment
a entrenar
a demanar-los
que tenien
que entrenar
sis sessions
quan abans
amb el sènior
femení d'abans
s'entrenaven tres
no hi ha cap mena
de discussió
si s'han de fer
sis sessions
se fan
sis sessions
jo penso que també
hi ha una cosa important
vull dir que
el sènior femení
i ara jo últimament
no l'he seguit
i suposo que deus
ser igual
jo penso que en aquella època
sobretot sí que era
una cosa molt important
que era el CBT
és a dir
era el CBT
perquè eren noies
que havien sortit
de la base
d'una sèrie d'entrenadors
que es distribuïen
pels col·legis
igual que es deu fer ara
i que llavors
era el que deia
el Pere Tobilla
que era el sènior femení
era la culminació
d'una piràmide
i on d'alguna manera
hi havia molta gent implicada
és a dir
des d'entrenadors
de la base
fins a jugadors
perdó
jugadores
que seguien l'equip
perquè eren amigues
de les jugadores
que jugaven
algunes que no havien
pogut arribar
tot un conglomerat
que feia que
a més els pares
que seguien
des de petit
a les jugadores
també entre ells
tenien una relació personal
jo recordo que
quan nosaltres
vam
bueno
estàvem a tercera
o sigui a primera
catalana
doncs la pinya
existia
i allí l'únic que faltava
era d'alguna manera
lligar allò
és a dir
hi havia hagut
potser
amb anys anteriors
sempre estar dalt
però mai aconseguir
l'objectiu
de pujar a segona divisió
i allí l'únic que vam fer
va ser lligar-ho tot
i fer-los creure
que realment
jo recordo una reunió
que vam tenir
el primer any
quan jo vaig arribar
em van mirar
com si jo fos
un extraterrestre
perquè els he dit
vosaltres aquí
no sé què hi feu
vosaltres sou jugadores
que heu d'estar
una o dues categories
pel damunt
podem pujar
a primera divisió
i em van mirar
com volguem dir
aquest està boig
i llavors
al cap d'un any i pico
doncs estàvem a segona divisió
i el cap
perdó
a primera divisió
amb l'ascens i tal
que va ser una cosa extraordinària
però realment
va ser la seva fe
però
perquè era el CBT
és a dir
cosa que a vegades
amb el masculí
costa molt d'aconseguir
perquè realment
la gent ve de fora
no
fa l'identificació
i llavors
jo penso que això
és una cosa
que tal com deia Pere Tudill
jo estic d'acord
que s'hauria de
promocionar això
perquè
això és el CBT
això es manté
o s'ha mantingut fins ara?
s'ha mantingut fins ara
o sigui
la característica principal
que ha diferenciat
el femení del masculí
dins del CBT
és que les noies
s'han sapigut
captar
la idea CBT
millor que els nois
és a dir
han fet seu
el projecte
dels que estàvem a darrere
han assumit millor
la filosofia del club
han assumit la filosofia
i a més a més
vull dir
els nois
que sempre han tingut
idees una mica més
més altes
en quant a intentar
arribar a nivells
molt més alts
i a objectius
individualment
parlant
més importants
per ells
les noies
han fet seu
tot un projecte
i una forma de viure
que
de moment
ja els anava bé
jo penso que
en noies
el club bàsquet de Tarragona
ha tingut una trajectòria
sempre
molt alta
inclús a la base
hem estat sempre
en l'elit
del bàsquet nacional
això està
estadísticament
comprovat
en les seleccions
catalanes
d'infantils
de cadets
etcètera
i a més a més
vull dir
una continuïtat
per part
de tota aquesta gent
després
de cara
al futur
és a dir
que actualment
tenim jugadores
evidentment
estem parlant
de dues etapes
molt diferents
és a dir
està parlant
Joan i Ramon
estan parlant
d'una etapa
de fa ja pràcticament
uns set
vuit anys
del bàsquet femení
de vuit anys
cap aquí
ha canviat molt
o sigui
això que deia abans
el Ramon
dels sis dies d'entrenos
de la dedicació
del no sé què
avui en dia
jo ho posaria en dubte
és a dir
la noia jove
que arriba ara
perquè estem parlant
de noies joves
ve amb una mentalitat
diferent
però amb tot això
conserva el club
encara
dins de la part
branca femenina
aquesta identificació
molt especial
de pertany
al club bàsquet
de Tarragona
com es tracta
amb una jugadora
de bàsquet
es tracta Jesús
d'una manera diferent
que un jugador
a l'hora d'entrenar
no
jo no
creo que no hay
no hay especial
diferenciación
en ese sentido
quizás
vuelva
lo mismo
es que
yo la experiencia
que he tenido
ha sido
pues prácticamente
lo que hablábamos
con el grupo
que comentaba
Ramón y Joan
con un par
de incorporaciones
o tres
entonces
el hecho disciplinario
no sé
aquí está Manel
para rectificarme
pero yo
a nivel disciplinario
pero
de pequeña disciplina
ya no digo
yo creo que no hemos tenido
ni un incident
en dos años
no es tracta
de ser ni més tou
ni més dur
no no no
es tracta de ser
persona
amb elles
i explicar-li
les coses com són
i sobretot
que si tu
et compromes amb elles
amb una sèrie de coses
i tu els hi compleixes
elles a tot compliran
i això és una relació
mútua
d'anar i d'estirar
i d'arronsar
i de fer
una mica en referència
al que parlava el Pere abans
jo et volia dir
que jo he tingut la sort
de començar el CBT
amb femenins
i sempre des de baix
i jo crec que una cosa
molt important
al CBT femení
ha sigut que les noies
petites
han tingut un mirall
important
perquè aquestes jugadors
que estem parlant
també eren entrenadores
moltes del club
i venien a veure
els partits
de les noies petites
i amb això
també arrastraven
i feien que les noies
petites
hi fossin a veure
a les grans
i aquest mirall
i aquesta possibilitat
de mirar cap a dalt
i de veure
que jo el dia de demà
puc ser aquella jugadora
evidentment
això també feia
molta força
hi havia molta proximitat
a tot el grup femení
d'allò que comentava abans
el tracte amb les noies
a l'hora d'entrenar
vostès que també
han dirigit
a jugadors
s'ha de tractar
de manera diferent
o no?
no
veig que
per les cares que no
no, jo penso que no
el que passa és que
d'alguna manera
és més fàcil
noies
és més fàcil
és més fàcil
entrenar noies que nois?
sí
hi ha gent que diu que no
jo dic que sí
perquè
no, perquè
clar
les noies
sempre tothom diu
que són molt complicades
i tal
però la veritat
és que
n'hi ha de bones
i de dolentes
i no en el sentit tècnic
sinó en el sentit personal
i nosaltres vam tenir
i nosaltres vam tenir una gran sort
que vam trobar
una generació
i un grup
que personalment
personalment
eren
tan grans
que
com a jugadores
mai ho podien arribar a ser
tan grans com a persones
llavors això és molt fàcil
perquè realment
és una coherència
tan gran com a persones
elles tenien molt clar
que volien jugar a bàsquet
que ho volien fer bé
tu els deies
que si ho feien d'aquella manera
doncs
aconseguirien uns objectius
i t'acreen
i era fàcil
és el que diu Jesús
vull dir
realment cap problema
i amb nois
a vegades
el tema econòmic
a vegades
s'avarreja una mica
i fa que el bàsquet
pugui passar
a un segon terme
personal
tot i que
econòmicament
els hi pot interessar
i tal
i amb noies
com que per desgràcia
no hi ha aquest factor
totes les que venen allí
realment és perquè volen
i després s'ha creat
un grup humà
entre elles
que el que tu fas malament
ho solucionen elles
Pere
què volies dir?
Sí
a veure
hem tret la frase famosa
aquesta de la diferència
entre el bàsquet masculí
i el feminí
si n'hi ha o no n'hi ha
jo crec que n'hi ha una diferència
una diferència bastant notable
i és que
l'entrenador que porti femenins
ha de tindre
un punt a afegir
al seu treball
i és que ha de ser
un bon comunicador
i sobretot
un bon psicòleg
dos qüestions
que no entren dins
de la part tècnica
però que entren
molt molt important
a l'hora de treure rendiment
de les noies
les noies necessiten
moltes vegades
més estímuls
de tipus psicològic
de tipus afectiu
que no pas
d'entrenament
a vegades
perquè elles en definitiva
el que volen sentir-se bé
dins del grup
que el seu treball
estigui recompensat
però no econòmicament
perquè saben que no serà així
sinó d'un altre tipus de coses
i per tant
vull dir
en el moment
en què un entrenador
entra
per aquesta via
jo crec que té
molt a guanyar
ara
si volem entrenar
a un ritme
i a un nivell
exactament similar
al dels masculins
probablement
en algun moment
xocarem
en aquest aspecte
però ja dic
per una qüestió
estrictament
de pròpia psicologia
de tracte en el grup
que sí que s'ha de tenir
una mica més
de mà esquerra
perquè com hem dit abans
dins dels vestidors
elles fan molta pinya
i també és cert
perquè també s'ha de dir
que quan les coses
van mal donades
també entre les noies
quan hi ha alguna guerra
també és molt
molt més crua
que amb els nois
vull dir
perquè els nois
són capaços
de solventar
els seus problemes
en pràcticament
un temps molt curt
però a les noies
no és tan fàcil
fer-ho així
per tant
vull dir
és una mica
de psicologia
el que
el que
diferencia
una part de l'altra
Ramon
estaries d'acord
per exemple
amb això
totalment
i més que res
amb l'aspecte
de com la pregunta
deies
que si hi ha
diferència
jo crec que no
jo també estic d'acord
amb el Joan
és més fàcil
és més fàcil
portar
un equip
de noies
jo per el que he viscut
és més fàcil
però com els que portàvem nosaltres
no no no
per el que diuen tots
estem parlant d'un equip
gairebé irrepetible
o d'un grup
de dones
jo no he portat aquest grup
he portat
una banda
però dic que la pinya
la pinya
psicològicament
com deia Pere
si la saps portar
és una pinya
o sigui
no és
al migdor
jo també
perdona
jo també
opino que la rama
esta de la psicologia
diferentemente aplicada
pero en los hombres
también interviene
no no
no no
totalmente de acuerdo
no no no
jo crec
jo crec que
en principio
és més fàcil
crec que jo
jo he portat també
nois
però he portat
nois
fins a juvenil
no he tingut
tampoc
cap problema
però he vist
més rendiment
i amb les noies
i amb les noies
perquè
o sigui
és com
si fos un
elles
se creuen
un camí
amb el qual
estan d'acord
amb tu
problema tindrà
si elles
no veuen
que el camí
que tu els hi portes
és el
on elles
poden millorar
perquè aleshores
no tindràs
res a fer
però si continuen
amb aquest camí
van totes
i en el tema
de les condicions
físiques i tècniques
s'ha d'entrenar
de manera diferent
amb noies
que amb nois
no sé
Manel
per exemple
home
s'han d'entrenar
tàctiques diferents
s'ha de buscar
algun aspecte
no tan físic
amb noies
jo crec que
possiblement
la preparació física
és molt diferent
amb noies
i amb nois
perquè el bàsquet masculí
té una forta
tendència física
de totes maneres
el bàsquet
és igual
per tothom
el bàsquet
és una pilota
que ha d'entrar
per una anella
i la forma
de fer-ho
i d'aconseguir-ho
i de practicar-la
és la mateixa
el que passa
és que
hem de ser conscients
que al bàsquet masculí
és molt difícil
veure una noia
a fer esmatxades
és molt difícil
i possiblement
el to
de la preparació física
ha de ser diferent
però en quant
a el que és
el propi concepte
del joc
el bàsquet
és igual
per tothom
Jesús
i coincideixes?
totalment
d'acord
els altres també?
amb això
no hi hauria
gaire diferències?
jo penso que és
exactament el mateix
l'únic que falta
és que
les noies
realment
elles mateixes
no se sentin
complexades
vull dir que
realment
elles puguin fer
un bàsquet
que
pel seu nivell físic
és
tan o més espectacular
que el dels nois
a nivell potser de públic
no ho és tant
perquè externament
no veus el que deia ell
però a nivell de bàsquet
els que saben
el que és el bàsquet femení
noten la diferència
diguéssim
també física
dintre dels equips
fa unes setmanes
quan convidàvem
justament jugadores
que han estat
a l'equip
sènior femení
del Club Esca Tarragona
en diferents èpoques
els hi preguntava
si es consideraven
jugadores
o membres del club
de segona categoria
per dir-ho d'alguna manera
jo els hi pregunto
avui com a entrenadors
que han estat
de l'equip femení
sènior del Club Esca Tarragona
s'han sentit
en aquelles èpoques
entrenadors
de segona categoria
per entrenar jugadores?
jo quan vaig arribar
l'equip
estava
a primera catalana
i en aquell moment
sí que
el sènior masculí
també va fer els ascensos
i llavors
hi havia una gran diferència
diguéssim
entre el que era
el sènior femení
dintre del club
i tal com elles se sentien
no se sentien ben tractades
el que passa que
després va passar
que vam aconseguir
pujar a segona divisió
i va haver
dos o tres anys
d'una espècie
d'efervescència
era una generació
que estava molt arrelada
personalment
dintre del club
amb la directiva
etcètera
llavors jo penso
que l'ascens de segona divisió
també que va jugar a casa
va fer molt
i m'assembla
que a partir de llavors
la cosa devia canviar
una mica
i elles se sentien
més valorades
però vostè
com a entrenador?
jo vaig tenir molta sort
jo vaig tenir
la gran sort
va viure el moment
que el CBT
em va trucar
en un moment
que em van donar
m'han donat un grup humà
que jo era
la cúspide de dalt
de la piràmide
i que vaig tenir
el privilegi
d'entrenar-les
llavors en aquest aspecte
em considero un privilegiat
Jesús
entrenant noies
t'ha sentit
entrenador de segona categoria?
no, no, no
en absoluto
en absoluto
más que nada
por la mayoría
de motivos
que también
ha expuesto Joan
y quizá
es lo que
lo que él comentaba
claro
yo el equipo
lo cogí
en primera división
y quizá
esos miedos
esos temores
que en algún momento
podían haber tenido
en ese momento
no lo tenían
sí que es cierto
que
entonces estaban
un poco inseguras
porque
habían padecido
mucho
los dos últimos años
para mantener categoría
y bueno
tenían un poco
esa duda
existencial
de si estamos
en la categoría
que nos corresponde
o tendríamos
que estar
una más abajo
porque estamos
sufriendo mucho
pero un poco
lo que se comentaba
pues haciendo
un planteamiento
marcando un poco
el camino a seguir
no hubo
dijéramos
ninguna
de las jugadoras
que dijéramos
no que no lo creyera
sino que
se apartara un poco
de esa piña
para intentar llegar
al objetivo nuestro
que antes comentábamos
simplemente era
no sufrir
para mantener
la categoría
aunque luego
nos fuéramos
más arriba
y para eso
no hubo
objeción
por parte
de ninguna
y ni nadie
creo que se sintiera
menospreciado
o yo particularmente
pues de segunda fila
como comentas
Ramon
5 años
vinculat a l'equip femení
yo creo que
t'has sentit
prou valorat
tu como entrenador
sí
yo creo que sí
yo creo que
que sí
pero
pero eso
ve también
a colació
amb la primera pregunta
que m'has fet
clar
va arribar
a ser
una etapa
en la qual
se va involucrar
a partir
del segon any
molta gent
vull dir
entrenadors
jugadores
directius
pares
aficionats
i això
és
el que va fer
aquest tot
i a banda
d'això
l'esforç
i l'entrenament
de la gent
però
valorat
jo crec que
l'estat
valorat
també t'ho donen
molt
les jugadores
o els jugadors
és el que portis
vull dir
el dir
jo he donat
tot el que he
tot el que he
pogut
elles donen
o ells donen
tot el que poden
i tu t'has de sentir
valorat
en aquest aspecte
el problema és
quan a lo millor
tu dius
bueno
jo igual
hi hagués pogut
fer
algo més
no
no he fet
però jo crec
que la valoració
també
hi ha de ser
primer
interiorment
per un
després
per altres branques
que jo
amb aquestes branques
estic supercontent
perquè no va haver
cap problema
Pere
jo realment
m'he sentit
valorat sempre
aquest club
vull dir
perquè
en definitiva
formo part
d'ell
des del començament
i el ser entrenador
és una faceta més
dins del club
el que sí
he d'apuntar aquí
és que
jo he viscut
una etapa
amb les noies
en què
d'alguna forma
l'equip sènior femení
ha mantingut
una trajectòria
anem a dir
estable
per dir-ho d'alguna forma
en un primer any
una mica complicat
perquè els primers anys
sempre són una mica complicats
però després
una certa estabilitat
i en el tercer any
amb una tendència clara
està
està en la zona alta
de la classificació
fins a l'últim partit
vam estar a dalt
i realment
hi va haver un punt
en el que
aquesta sensació general
de
que les noies
estaven valorades
es va trencar
o sigui
així de clar
és a dir
hi va sortir la possibilitat
de poder estar jugant
a l'Alep femenina
i el club
en aquell moment
va haver d'optar
per no fer-lo
perquè el factor econòmic
privava
no hi havia diners
i tal
clar
en aquell moment
les noies
algunes de les quals
encara provenien
d'aquestes generacions
que parlàvem
en el cas de la Yoli Pueyo
etcètera
aquella generació
en aquell moment
en aquell instant
sí se van sentir
una mica
no dic
marquinades
ni molt menys
però sí que
se van donar
van veure
realment
amb claretat
que
a veure
hi ha una prioritat
que és el bàsquet masculí
evidentment
i que després
està el bàsquet femení
i que elles
van
estar a punt
de tindre
una oportunitat
quasi històrica
perquè
realment
l'haver pujat
o poder estar
a l'Alep femenina
ara
ens hauria donat
donada l'estructura
que a nivell
de feminista
del club
la possibilitat
de donar
un salt
important
a la divisió
d'honor
perquè hi havia
estructura suficient
no es va poder fer
i llavors
sí que allà
va ser un moment
una mica dur
per a les jugadores
que van veure
que a lo millor
els projectes esportius
que el club
tenia
no anaven
en la línia
del que elles pensaven
que podrien lograr
llavors
a partir d'aquí
s'ha assumit
la situació
actual
que té el club
i que evidentment
és de prioritat
de cara al bàsquet masculí
Manel
30 segons
acabem amb tu
jo em sento valorat
o m'he sentit valorat
dins del club
principalment perquè jo
tot el que és ser de bàsquet
ho he après al club
bàsquet de Tarragona
o sigui
vaig començar entrenant
al club
i em vaig formar
com a entrenador del club
per tant
no puc dir res en contra
perquè em sento valorat
tant en quan he portat femenins
com en quan he portat masculins
així acabem
no hi ha temps per més
avui hem dedicat
el programa
als entrenadors
de l'equip
senior femení
del club Esquetarona
que com ja hem pogut
en sentir
van constituir
pràcticament
un grup únic
i irrepetible
uns quants anys
durant la dècada
dels 90
Joan Garitón en dia
Ramon Martínez
Pere Tobilla
Jesús San José
Manel Espallargues
moltes gràcies
per compartir
aquesta estona
aquest nou capítol
de la sèrie dedicada
als 25 anys d'història
del club
i fins la propera
adeu-siau
bona nit
adeu-siau
bona nit