Ella me habló en la bahía, de la isla donde nació,
mientras el alba naciente surgió por el horizonte,
bañándonos con su luz, ella me habló en la bahía.
Comença l'espai d'habaneras, habaneras, des del balcó.
Des d'Altafulla, Aires del Tarragonès inicien el programa
amb l'habanera de Joan Andreu, boter i pescador.
De boter i pescador, en Padral n'era un granàs,
més pescador que boter, sempre serà recordat.
Ell m'explica quan és dintre, quan és dintre per la mar,
la sent maneres diverses, la sent maneres diverses.
De les alces a margar, mira i remira com toco,
els cops d'arrem que donar, mira i remira com tremo,
mai em poden igualar, si la barca l'intro buida
i lleugera va a flotar, que no pensin, que no pensin,
que no pensin, que no pensin, que el padrón no l'omplirà.
Tot preparant el seu vol, ell m'ha explicat el seguit,
sortir a la barca ben buida, retornar-la amb molt bon pèl.
i somrient quan a la barca, a la sorra hi ha arribat,
són set maneres diverses, són set maneres diverses.
De les alces de trobar, mira i remira com toco,
els cops d'arrem que donar,
que no pensin, que no pensin, que el padrón no l'omplirà.
Mira i remira com remo, mai em poden igualar,
si la barca l'intro buida i lleugera va a flotar,
que no pensin, que no pensin, que no pensin,
que no pensin, que no pensin, que el padrón no l'omplirà.
que el padrón no l'omplirà.
La lletra d'aquesta habanera era de Josep Maria Bellllido,
component del grup d'Altafulla Aires del Tarragonès.
Tercera i última part de la cantada de grups d'habaneres
de les comarques tarragonines,
que va tenir lloc el diumenge 4 d'abril al Teatre Metropol de Tarragona.
Un vals de Carles Casanovas,
cantat pels mariners de terra endins del serral.
Oració del pescador.
Qui crea el mar i la terra,
qui dona vida als seus fills,
i quan empuja i tempesta es torna a tots fins a port.
I quan el sol es desperta i a l'horitzó es crema el mar,
posa l'esperança en el cor d'un pescador i un cantant.
Senyor, senyor, escolteu-nos,
vos som nostre timor,
al front del mar doneu-nos,
i escolteu nostra oració.
a vos cantem alegre,
som brau i som bon mariners,
lluitem com cada dia, senyor,
amb el cor ple d'il·lusió.
El tempo cada dia, senyor,
ama por ple d'il·lusió.
com cada dia, senyor,
com cada dia,
com cada dia,
a vos voler fer penària.
Per de vos gràcies, senyor,
com cada dia, senyor,
com cada dia,
com cada dia,
com cada dia,
a vos reurem com un dos.
Tornem l'ona generosa,
per la xarxa sempre a port.
marxem, mare,
en distró al nord,
per fer el viatge tot junt.
Senyor, senyor, escolteu-nos,
vos som nostre timor,
al front del mar doneu-nos,
i escolteu nostra oració.
A vos cantem alegres,
som brau i som bon mariner.
Lluitem com cada dia, senyor,
amb el cor ple d'il·lusió.
Lluitem com cada dia, senyor,
amb el cor ple d'il·lusió.
Avaneres i cançons marineres d'ahir,
d'avui i de demà,
perquè aquests gèneres musicals
seguirem vius
si tots nosaltres ens preocupem
que sigui així i no es quedi en l'oblit.
De cara a fell, veles i vent,
i la seva, Rosina.
Rosina de un verde palmar,
cantava feliz.
Y un día dejó de cantar,
dejó de reír.
de un guatemalo que estaba en un cafetà.
Ansioso le preguntó,
¿quién te hizo pegar?
Y entonces la flor contestó,
mirando hacia el mar.
Y el pie de su corazón
no puede cantar.
y el mío se lo llevó
un rubio oficial
de un barco de Nueva York
que no volverá.
si un marino gentil
te robó el corazón
para hacerte feliz
yo del mío haré dos
si me dices que sí.
Y en un verde palmar
entre rosas y flores
otra vez mi canción brindaré
con un himno al amor.
Rosina de un verde palmar
no sufras así.
y olvida tu rubio oficial
que quiere que a mí.
Que amor con amor se olvida
ya lo verás.
Mis besos y mis caricias
te harán olvidar.
Y entonces la flor contestó,
mirando hacia el mar.
si un marino gentil
quien pierde su corazón
no puede cantar.
Y el mío se lo llevó
un rubio oficial
un rubio oficial
de un barco de Nueva York
que no volverá.
si un marino gentil
si un marino gentil
si un marino gentil
te robó el corazón
te robó el corazón
para hacerte feliz
yo del mío haré dos
si me dices que sí.
y en un verde palmar
entre rosas y flores
otra vez mi canción brindaré
cual único al amor
rocina
rocina mi amor
¡Penllats de l'amo!
¡Penllats de l'amo!
¡Penllats de l'amo!
¡Penllats de l'amo!
que os digui
a quina comarca
pertain esta ciudad
porque odio el título
de la canción que cantan
Som gent de l'Alcán
Som gent de l'Alcán
Som gent de l'Alcán
Catalans de terra en nits
És l'Alcán un verd esperança
En el cert penjat els raïts
Que fan del vi una frisança
Que l'Alcán un vell encís
Una vida i gran dulcesa
Fem uns homens plens d'il·lusió
De cor senzill i honradesa
Cada jornada comença
Sentim el sol a la cara
I a la tarda en acabar
I a la tarda en acabar
La llevatjada ens empara
En acabar
De la terra som els fills
Els fills i amics de la mar
Ja que t'he dit molt a prop
De la brillant
Costa Daurada
Catalans de terra en nits
Catalans de terra en nits
Cantarem
Nostra comarca
Amb el fang i treballem
Perquè es mati la rialla
Les arrels
Les arrels són els conrels
I nosaltres la brancada
Ens mantindrem tots d'en peu
Per veure néixer l'albada
Cada jornada en començar
Sentim el sol a la cara
Sentim el sol
I a la tarda en acabar
I a la tarda en acabar
La llevatjada ens empara
En acabar
De la terra som els fills
Els fills i amics
De la mar flama
De la mar flama
Ja que t'he dit molt a prop
A prop la brillant
Costa Daurada
Costa Daurada
Costa Daurada
Som gent
Som gent
De l'alcà
Una vegada més gràcies a l'equip tècnic del Teatre Metropol
Per aquesta gravació feta d'indirecte de la cantada
Són de la seguita del grup Olla Barrellada
I volen dir alguna cosa a les seves mares
A través de la vanera d'Antònia Vilàs
Mare, vull ser pescador
I vom des
assunul
Facる
dia
Bé
Bé
Bé
Bé
Bi
Bé
Val
Bé
Ab
Bé
Un poble de pescador, entre el mar i la muntanya,
una mare al seu fill, rincolcant de fora a Prara,
en el domn té un estil, un joven marit de Prara,
tot contemplant el blau mar, tot contemplant el blau mar,
així a sa mare li parla.
Mare, vull ser pescador, no m'oprivis, dolça mare,
ja sé en quanta buiró, hem deixat la mort del pare.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no flara,
que sóc fill de pescador, i malgrat el teu dolor,
jo tinc les benes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà,
i que embreixin l'esnada.
Un poble de pescador, de pescador, davant la verja del carme,
i que embreixin l'esnada.
Frega amb la mare el vermor, veient la mare arribar,
que embreixin l'esnada.
Frega que torni al seu fill, torni al seu fill,
que marxar amb la mare en calma.
Mare, vull ser pescador, no m'oprivis, dolça mare,
ja sé tant quanta buitor, per deixar la mort del pare.
Mare, vull ser pescador, no m'oprivis, dolça mare,
ja sé tant quanta buitor, per deixar la mort del pare.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i n'ofrara,
que sóc fill de pescador, i malgrat el teu dolor,
jo tinc les penes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà.
i que embreixin l'esnada.
Mare, vull ser pescador.
Si heu estat per Menorca o penseu anar-hi,
segurament en algun moment heu escoltat o podreu sentir l'expressió
anar cap a Romandre.
Doncs això ens diuen el grup de l'Hospitalet de l'Infant
ben fort en aquest balset mariner Menorquí
de Tofol Mus i Ortega Monasterio, cap a Romandre.
Per anar cap a Romandre.
És que a mi és ben polit.
i a mi és ben polit.
I a mi és ben polit.
I a mi és ben polit.
S'esperen a veure els amics,
però esperant tenim caseta
perquè no vagi a fauna.
I per fer-se caldareta,
peixet de roca i quatre crons.
Caseta, per què s'adona
que la mà t'intreves pot.
Una lliterra que sona bons amics
al nostre entorn.
Caseta, per què s'adona
i gallines que fan els cafanots
i cançons de matinada
fins a veure sort i el sol.
La regressa, per què s'adona
i el nostre esteu menges per seny.
És camí de retornada,
ja mos sembla un poc més trist.
Hem menjat i hem fet sa festa,
hem cantat fins a esclatar.
Quan s'acaba sa setmana,
torna a navegar,
deixem la mà.
Caseta, per què s'adona,
que la mà t'intreves pot.
Una lliterra que sona bons amics
al nostre entorn.
Caseta, per què s'adona
i gallines que fan els cafanots
i cançons de matinada
fins a veure sort i el sol.
I cançons de matinada
fins a veure sort i el sol.
De l'habanera que sonarà ara,
uns diuen que va arribar de Cuba,
altres que va sortir d'Espanya.
Inclús alguns pocs apunten a un inglès
com l'autor d'aquesta habanera.
Això va passar per no haver enregistrat
o signat la partitura,
ningú en el seu dia.
Però aquí està,
cantada per tots els assistents
a la cantada del Teatre Metropol
i els grups de les comarques tarragonines,
la vella Lola.
Sí.
que la guerra me lo impidió
que ve al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón.
que la guerra me lo impidió.
Venga, Toch.
que la guerra me lo impidió.
Ay, que la guerra me lo impidió.
Ay, que la guerra me lo impidió.
Ay, que la guerra me lo impidió.
Sentía yo.
Sentía yo.
Sentía yo.
Cuatro en la playa sacó el pañuelo
y me saludó.
pero después se acercó a mí me dio un abrazo
y en aquel lazo creí morir.
que la guerra me lo impidió.
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
¡Aquí!
Cuando nuestro plato no vean rola,
su larga cola luciendo va,
Los marineros se vuelven locos
y hasta el piloto pierde el compás.
¡Ay, qué placer!
Sentía yo
cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó.
Pero después se acercó a mí
me dio un abrazo y en aquel lazo me ignoré.
La cubanita lloraba triste.
La cubanita lloraba triste.
Deberse sola y en alta mar.
Y los marineros la consolaban.
No es gola, no es gola, no es gola, no es gola.
No es gola.
No es gola, no es gola.
¡Ay, qué placer!
Sentía yo
cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó.
Pero después se acercó a mí, me dio un abrazo en aquel balón, creí morir.
I després de la vella Lola, no podria mancar una altra manera, molt emblemàtica en català,
cantada pels assistents i els grups participants en aquesta cantada de Teatre Metropol d'Ortega Monasterio, El meu avi.
El meu avi va anar a Cuba, a bordo del català, el millor vacu de guerra, de la flota d'Ultramar.
Al control Núria, us ha parlat Xavier, fins al proper diumenge a dos quarts de 10 del matí a Tarragona Ràdio a l'Espai.
Habaneras, des del balcó.
Vizca Catalunya, visca el català.
amglòrica a l'Espai.
I morem des de guerra, de perfidies i traïcions.
I en el mar de la Santilla, retronaren els canons.
Els marineres de la milla, i el meu agamitzador.
Mare de morir a cobertes, mare de morir al fèl del canó.
Quan el català, xocria la mar,
i la vols i l'avis, la fan els cristals.
Els valents del mordo no van tornar, no van tornar.
I queda la culpa dels americans.
Us salta això.
Quan el català, xocria la mar,
Xocria la mar, xocria la mar...
Ointenca algèna...
Xocria la mar, xocria la mar.
Ointenca algèna...
A la guitarra, xocria el cantà, xocria el cantà.
Visca Catalunya!
Visca Catalunya!
Visca Catalunya, visca Catalunya.