Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Tornem a repetir, eh?
Encara que no sóc trompeta, jo som igual que si ho fos.
I no sóc cap escopeta, encara que tinc dos canons.
!
I mentre romies, penses a veure quina pot ser la solució de l'endevinalla d'avui, continuarem nosaltres amb la nostra selecció de temes,
o de temes antivelicistes, o de temes a favor de la pau.
Avui us portem a Raimon, que diu, diu que no.
Ara que som junts, diré el que tu i jo sabem, i que sovint.
L'oblidem.
M'oblidem, hem vist la por ser llei per a tots.
Hem vist la sang que sols passar ser llei del món.
Jo dic no, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixemor.
Hem vist la fam ser part dels treballadors.
Hem vist tancats a la presó, a més prens de raó.
No, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixemor.
No, diguem no, nosaltres no som d'eixemor.
I així a punt, a punt d'acabar la cançó, diguem no, de Raimon, tenim una trucada, una connexió telefònica.
Hola, bona nit.
Bona nit.
Com estàs?
Bé.
Ai, quina veu enrogallada que em tens avui, no?
Sí.
Com t'hi dius?
Raluja.
Rafael, com estàs?
Bé.
Caramba, sembla que estiguis fent un esforç fort per trucar-nos.
Sí.
Des d'on ens truques, Rafael?
D'aquí de Tarabana, de la Montanyeta.
D'on?
De la Montanyeta.
Ah, de la Montanyeta, molt bé.
A prop de Sant París-en-Pau?
Sí.
Molt bé. I què tal, com estàs?
Bé.
Tu escoltes Cana Macana sovint?
Sí.
Ah, escoltes sovint Cana Macana.
I què et sembla el nostre programa?
Bé.
T'agrada?
Sí.
Ah, doncs mira, moltes gràcies, moltes gràcies. I avui és la primera vegada que truques,
Rafael, no?
Sí.
Doncs mira, no sé si estaves al tanto de l'endevinalla que avui hem fet anar.
No sé.
Com ho veus?
Bé.
Bé. Te la torno a repetir?
Sí.
Doncs mira, te la torno a repetir perquè així ho tinguis més clar. Diu així, aquesta endevinalla.
Encara que no soc trompeta, jo sono igual que si ho fos. I no soc cap escopeta.
No.
Encara que tinc dos canons. I això és un assumpte de nassos. Tu què diries que és?
De Carnaval.
Com has dit?
De Carnaval.
De Canadà?
De Carnaval.
Carnaval.
De Carnaval?
Sí.
Ah, de Carna... Tu creus que la solució a l'endevinalla és Carnaval?
Sí.
Doncs no vas desencaminat, la veritat, però, mmm, Rafel, no és el Carnaval la solució a l'endevinalla.
No, no, no, no. Rafel.
Fem una cosa. Com que no ho has encertat, li donarem la possibilitat a algú que ens torni a trucar perquè ho pugui encertar.
Què et sembla bé?
Sí.
Però que sàpigues que et guardarem aquí, als nostres estudis de Tarragona Ràdio, aquí a Cana Macana, una bossa recordatori.
O prefereixes potser una entrada per anar a veure el bàsquet?
Una bossa, a veure, una...
Una bossa d'aquelles de... Una bossa de patxines o una entrada per anar a veure el bàsquet?
Una bossa i una entrada per anar a veure el bàsquet.
Per les dues coses. Què passa? Faltaria més perquè estem en temps de festa dijous, gràcies, que no ho és cada dia.
Escolta, doncs que sàpigues que, de moment, quan tu vulguis, Rafel, tens una entrada vàlida per dos adults i dos menors per poder anar demà, en quina hora?
A les 9 de la nit, al Pabelló del Serrallo, per veure el partit aquest de l'ALEP, el CBT Tarragona i el Ulla Oil Rosalia.
Això de Oil... No m'acaba de veure.
Sí.
Et sembla bé?
Vale.
Doncs vinga, Rafel, moltes gràcies per trucar-nos, eh?
Adéu.
Vinga, adéu. Molt bona nit.
Adéu.
Adéu.
Doncs el Rafel, que s'ha posat per primera vegada en comunicació amb nosaltres, ho ha provat però no ho ha encertat perquè això que ser una trompeta, tot i que soni igual, i que no ho és una trompeta encara que soni igual, tampoc és una escopeta, tot i tenir dos canons, és un assumpte que ens pertoca a tots i ja ho dic jo, és un assumpte de nassos.
O sigui, la veritat, que en aquests temps se n'ha de tenir, de nassos, eh? Però no, no era el Carnaval.
Tanmateix ja ho heu vist, només cal trucar, ens està una estona amb nosaltres, dir-nos hola, molt bona nit, i nosaltres encantadíssims també de donar-vos el que tenim.
Doncs això, avui, entrades de bàsquet, o bossetes, o... un hola. Què tal?
Si ens acaba el Raimon, no? Doncs què et sembla, Lluís? Ens anem amb els nens? Doncs anem amb els nens, home.
Jo no sabria pas dir... com està avui la Lluna, perquè és que no l'he vista.
Com que fa uns quants dies que el cel està tan entelat, tan nublat, tan així fosc, tan enganxifós,
que ja fa uns quants dies que me n'he oblidat de pujar a dalt del terrat i dir, eh, bona nit, Lluna, com estàs?
Així és que avui pensava, mentre es tornava a les Terres de l'Ebre...
Oh, per cert, avui a l'Ebre li faltàvem dos pams per sobre ell, sí.
Menys mal que el tio del bigoti no està per aquí, perquè si no començaria a dir, però si us sobre l'aigua, tio.
És que no, que no ens sobre l'aigua. Però avui feia un goig, baixava amb una gràcia,
m'imagino que hauran obert algun envassament per ahir, potser deu ser aquest el motiu que tinguem tanta aigua,
que no n'és tanta, certament. Però bé, el que sigui, mentre es tornava pensava,
i a aquesta Lluna li hauríem de dir alguna cosa, i així és que avui pensava...
Farem, farem un conte, direm un conte, de la Lluna. Un conte que es titula
De què fa gust la Lluna? Què us sembla? De què deu fer gust la Lluna?
I per cert, com s'ho fa la gent per pujar a dalt la Lluna?
Perquè nosaltres no ho som d'aquells, eh, que enlairen un coet o enlairen una d'aquelles aeronaus
que pugem fins del tot. Nosaltres ho fem d'una altra manera, apilant, fent castell, fent pinya.
Com ho sabrem, això? Doncs escolteu-ho, perquè ara mateix comença el conte
de què fa gust la Lluna. Ja has apagat la llum, ja has encès l'espalmeta,
doncs vinga, que comença el conte.
Feia molt de temps que els animals volien saber quin gust feia la Lluna.
Era dolça o salada?
Només en volien tastar un trosset petit.
Per les nits.
Miraven ansiosos cap pel cel.
Les posaven de puntetes i estiraven el coll.
les cames i els braços, tot intentant agafar-la.
No els servia de res.
I ni tan sols el més gran dels animals era capaç de tocar-la.
Un bon dia, la petita tortuga va decidir pujar a la muntanya més alta
per tal de poder arribar a la Lluna.
Des d'allà dalt, la Lluna estava més a prop.
Però, tot i així, la tortuga no la va poder tocar.
Aleshores,
va cridar l'elefant.
Si t'enfiles a la meva closca,
potser arribarem a tocar-la.
La Lluna va pensar que es tractava d'un joc.
I a mesura que l'elefant se li acostava,
ella s'allunyava a poc a poc.
Un elefant al damunt de la closca d'una tortuga.
Però, com que l'elefant no va poder tocar la Lluna,
van cridar a la senyora del coll llarg, la girafa.
Si et poses damunt de la meva closca,
potser arribarem a tocar-la.
Però, en veure la girafa,
la Lluna va pujar una miqueta més.
I la girafa, que no parava d'estirar el seu coll,
tampoc va poder aconseguir el seu propòsit.
I va cridar la zebra.
Si t'enfiles al meu damunt,
potser arribarem més a prop d'ella.
La Lluna.
Li va agradar aquell joc.
I tornar a pujar una mica més.
La cebre es va esforçar molt i molt,
però tampoc va poder tocar la Lluna.
La closca de la tortuga,
l'elefant,
la girafa,
la cebre,
i dalt de tot,
la Lluna,
que s'ho mira
i se n'enriu.
Joana,
tu la veus ara, la Lluna?
I van cridar
el lleó.
Si t'enfiles al meu llom,
potser hi arribarem,
li diga la cebre.
I quan la Lluna va veure el lleó,
se'n va allunyar de nou
una mica.
I tampoc ho van aconseguir.
I aquesta vegada
van cridar la guineu.
Si puges al meu llom,
ho aconseguirem de segur,
va dir el lleó.
I la lluna va tornar a pujar un poc més.
Li faltava una miqueta de res
per arribar-hi,
però la Lluna va començar a desaparèixer més i més.
i la guineu
va cridar
al Mico.
Ara sí que ho aconseguirem.
Vinga, va, va, va, va.
Enfila't al meu damunt.
Però la Lluna,
només veure el Mico,
va recular
una miqueta més.
i el Mico
ja la podia olorar ja,
però
de tocar-la
i parlar-ne.
Així és que van cridar...
Qui és aquest?
Té unes dentetes molt llargues.
I sempre està rosegant.
Qui?
Ah, sí, Berta.
El ratolí.
Van cridar el ratolí.
Enfila't al meu llom.
Ja veuràs que ho aconseguirem,
digui el Mico.
La Lluna es va mirar el ratolí
i va pensar...
Un animal tan petitó
no em podrà agafar mai de la vida.
I com que començava a estar
una mica farta d'aquell joc,
la Lluna es va quedar on estava.
Aleshores,
el ratolí s'enfila
al damunt la tortuga,
al damunt de l'elefant,
al damunt de la girafa,
al damunt de la zebra,
al damunt del lleó,
al damunt de la guineu,
al damunt del Mico i...
Nneca!
D'un mos
va arrencar un bocinet de Lluna.
El va peladejar amb delit
i en acabant donar
un mosset al Mico,
a la guineu,
al lleó,
a la zebra,
a la girafa,
a l'elefant i a la tortuga.
I el gust de la Lluna
els va semblar exactament
allò que més li agradava
a cadascun d'ells.
Aquella nit
van dormir
tots plegats.
I el peix,
que ho havia vist tot,
no entenia res
i va dir
i ara,
tant d'esforç
per arribar
a la Lluna
allà dalt
en el cel,
que no s'adonen
que aquí a l'aigua
n'hi ha una
de més propera.
De què fa gust la Lluna?
de Michael
Gresniak
a Calendraca,
Editors.
Tu, Clàudia,
has tastat mai
un tros
o un bocinet
de Lluna?
I si l'has tastat,
de què fa gust?
és salada,
és dolça,
és potser agra
o potser és amarga?
No ho sé.
Jo recordo
que una vegada
sí que em vaig tastar
un filet,
un filet,
un filet,
és més petit
un filet
que un bocinet
de Lluna
i em va fer
l'efecte
que era
dolça,
dolça,
dolça.
Podia haver ensucrat
no ho sé pas
tota la llet del món,
podia haver ensucrat
tots els pastissos
del món,
podia haver ensucrat
totes les coques
del món
i això que era
un filet de Lluna.
El que passa
és que no me'n recordo
pas
com m'ho vaig fer
perquè la lluna
em dongués
un filet
de la seva llum.
Potser el dia
que me n'han recordi
us ho expliqui,
eh?
Ara,
mentrestant,
farem una cosa.
Agafarem ja tots
el nostre pijama,
ens raspallarem
les dents,
començarem a fer
petons a dret
i a tort
i, eh,
ja t'has anat recordat,
no?,
d'apagar l'espalmeta,
d'endreçar-ho tot,
el que tenies
escampat pel terra.
Sí?
Has encès la llum,
eh, que sí?
Doncs vinga.
Ah!
Què dius?
que ens hem oblidat
de la cançoneta?
No, no, no, no, no.
Avui us porto
una cançó
d'una noia
que es diu
Maria del Mar Bonet
i la Maria del Mar Bonet
que és una senyora
molt simpàtica
que en sap molt
de cançons,
de poesia
i de contes,
us cantarà,
us contarà un conte
cantat,
contat,
explicat
que es diu
el sol
i la lluna.
Sí?
Doncs vinga,
escolteu-ho
abans d'anar a dormir.
i la lluna
que es volen casa
i a nana
que veurà
que tocaia
que a casa
s'estals
de nit
por el mar.
El sol
i la lluna
s'han enamorat
El sol
li regala
un cap
ell frota
i la lluna
diuen
que faran
festes
i t'hiveris
quan es casaran
se vau
que remoguen
dins el cel
tan gran
que el sol
i la lluna
són éssers humans
el sol
l'esuprint
sap que allarga
les mans
i la lluna
una pastora
festiva
d'enquets
l'esuprint
i la lluna
l'esuprint
i la lluna
l'esuprint
i la lluna
l'esuprint
les campanes
toquen
que arrat
i que van
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
són
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
l'esuprint
Fins demà!
Fins demà!
Els dijous, de 9 del vespre fins les 10, a Tarragona Ràdio.
Gana me gana!
Et recordo que, per cert, encara no han encertat l'endevinalla.
El Rafael ha proposat que la solució era Carnaval i hem dit que no i la solució és una solució que dic, és de nassos.
Si ens vols trucar en el transcurs del programa, abans que no ens arribi avui la col·laboració de Miquel d'aquí una estona que anem al Camino de Santiago
i potser després d'una col·laboració especial que ha sortit de la bossa, de la bossa de Caramacana,
No és que ho sàpiguis, el 24, 47, 67, quina era la solució de l'enigma de l'endevinalla?
Ah!
Però ara estiguis a l'arte perquè et portem poesia i de la bona, de la compromesa, amb una música especial també, de la Penguin.
Així estigui a la casa on visque Eusias Marc, de Siltreguer hem mort amb els peus per davant envers la catedral,
carrer de Cabilles, la plaça de l'Almoina.
Penses els darrers anys d'Eusias Marc, perplexi en la vivacitat dels poetes locals, de l'Horta de València.
«Jo sóc aquest que em dic», es colpejava el pit, el puny com una pedra insistint foscament,
i se'n tornava a casa, irritat en silenci, barallant l'epigrama ple de dificultats, unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir, com es mor tot el món.
«Jo sóc aquest que em dic», agafats de les mans, vàrem llegir la làpida, i seguirem després pel carrer de la mar, ens atrea la casa.
I altre dia tornàrem, i hem tornat molts de dies, carrer de Cabillers, la plaça de l'Almoina,
hem entrat a la seu, hem vist la sepultura d'Eusias, hem mirat aquell Sant Vicent vell que pinteja com ar.
Tornem algunes voltes, el carrer de la mar, el de les Avellanes, així estigui a la casa on visqueu a Eusias Marc,
així, de cos present, estigueu a Eusias Marc, de cos present, jo sóc aquest.
Un sagristà de la seu em contava com referen el cos d'Eusias amb filferros, enllaçant trossos d'ossos.
Un migdia, de llum esperada, anàrem a venir arjó, collires unes flors en un marge, les volies deixar en aquelles ruïnes,
creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem a Eusias Marc allí, l'esclava de cinc mesos amb el fill Bor creixent-li.
Retornarem després a Gandia, tu duies les flors a la muna mà, en així de Gandia les llançares a l'aire, a l'aire de Gandia i de tirant-lo blanc.
Jo sóc aquest que em dic, carrer de Cabillers, la plaça del Moina, la teua mà en la meva mà com un grapat de terra, arreglats l'un amb l'altre.
El que heu sentit en veu del Jordi, llibre de meravelles,
és una de les poesies del llibre de meravelles de Vicent Andrés Pastellers.
És que això és cana-mecana, i si podem enganxar una veu, si podem enganxar algú amb una sensibilitat,
amb algú amb ganes d'una poesia, l'enganxem i fem que ho escolteu amb molt de gust.
I això és una crida, perquè potser a tu que també t'agrada la poesia i que t'agradaria llegir-la aquí
o fer-nos-la arribar tot i que sigui via per telèfon, potser escrivint-nos guisar entrevista.
A cana-mecana, vine amb nosaltres, ens encanta poesia i té.
I abans de donar pas avui a Miquel, que ens portarà pel bon camí, del camí de Sant Jaume,
voldria recomanar-vos un llibre.
I és que aquest cap de setmana he llegit un parell d'aquests llibres de l'editorial Faguara,
bé, un és del Faguara, l'altre no ho és, que tenen a veure una mica amb la posició,
el posicionament envers la guerra.
Un era El camí del far de Miquel Rayó, un escriptor mallorquí, que l'any passat, per cert,
vam tenir aquí a cana-mecana i en el que vam parlar estesament de la seva obra
i en particular del camí del far, una novel·la juvenil, no infantil,
juvenil ambientada en els temps de la postguerra,
quan en una ciutat, en un poblet de Mallorca,
doncs arriba un escamot de presoners del bàndol republicà
que han d'adobar el camí que porta a l'antic far.
I allà les aventures o les relacions del petit Miquelet
envers els que han guanyat i els que han perdut.
A veure, a les guerres hi ha guanyadors i hi ha els que perden,
però el que sí que és veritat és que tots, tots, tots són vençuts,
d'una manera o d'una altra.
I un altre llibre que ens va colpir és aquest,
Esmir no quiere pistolas, d'editorial Al Faguara,
escrit per Cristóbel Mattingley, és d'Austràlia, aquesta autora.
Diu així al darrere, la setmana vinent,
perquè se'ns tira el temps a sobre i volem parlar ja amb Miquel,
us en faré cinc cèntims, una miqueta més extesament, en aquest llibre.
Esmir és un nen musulmán que vive en Sarajevo,
ciudad que la guerra ha convertido en un verdadero infierno.
Us ve present, no, això?
Junto a su hermano, su madre y su abuela
consigue tomar un avión que los lleva hasta Belgrado.
Sin embargo, su padre ha tenido que quedarse atrás
y ellos solo estarán a salvo cuando lleguen a Viena.
Esmir odia la guerra.
Nosaltres també l'odiem, la guerra.
Tu també l'odies, la guerra, segurament.
I voldria fer una altra proposta.
A lo millor, els que escolteu Canamacana
en teniu algun conte, algun llibre o alguna història,
alguna poesia que faci una mica palesa aquesta postura
enfront a la guerra, enfront d'aquest món
que ara per ara està com desgavellat.
Fes-nos-ho saber.
Truca'ns i diga'ns, mira, per què no llegiu aquest llibre?
Per què no llegiu aquest fragment?
Per què no proposeu aquesta poesia?
O fins i tot anem fins a la música.
Per què no poseu aquesta música
que parla de tolerància, que parla de pau,
que parla que el món és un món.
Que carai, que es pot conviure d'una altra manera
perquè això que ens hàgim de barallar
potser sí que ens ho han fet creure
fins al punt que ens sigui una necessitat.
jo penso que voldria tenir altres necessitats.
Mentrestant heu estat escoltant
el vals dels bojos de Nacho Cano
dintre de la seva obra
Un mundo separado por el mismo Dios.
Escoltem una miqueta més
i ens anem a Santiago.
I ara sí.
Ara tornem a reemprendre un camí
que fa un mes que vam tornar a mig a reemprendre
de fet un pòrtic, una reconsideració
del que venia a ser, històricament parlant
el camí, l'antic, el venerable, el mil·lenari
camí de Santiago.
Miquel, hola.
Hola.
Arribarem o no arribarem a Santiago?
Avui no.
Home, avui no.
Avui no.
Però aquesta temporada hem d'arribar-hi.
Espero que sí.
Avui continuarem caminant, si et sembla bé.
Ho havíem deixat en un poble,
no en un poble, sinó en un llogaret
de la província de Burgos
que es diu Arroyo Sambol
que és el nom d'una riera
que passa per allà.
En un refugi molt especial
que està apartat del camí principal
com uns 300 metres
el que s'hi ha d'anar expressament
vull dir que no te'l trobes caminant
sinó que hi ha un indicador
evidentment
però has de tenir les ganes d'arribar-t'hi
en aquell refugi.
És un refugi, ja ho vam dir l'última vegada
que està ple de signes templers
i que hi té un hospitaler
del que se n'han d'anir dues paraules.
Els hospitalers n'hi ha molts
que són personatges molt interessants
i algunes coses d'alguns d'ells
ja les hem explicades
però no de Luis.
Luis és un hospitaler
que és un antic aviador israelià
que espantat, arrepentit
al veure les víctimes civils
sobretot que havia provocat
la seva activitat
com a aviador militar israelià
es va decidir retirar
pràcticament d'aquell món
i se'n va anar
com a hospitaler
en aquest lloc
d'Arroyo-Sambol.
No podem estendre'ns gaire més
de fet
el refugi
és un refugi
molt senzill
i ja vam explicar
que no tenia
ni aigua corrent
ni llum elèctrica
però allà no hi falta
ni l'aigua ni l'elèctum
ni el bon rotllo
com diuen ara.
El segon lloc
que fa falta
per cert
perdona Miquel
jo aquest alberg
el desconeixo totalment
No, Lluís
Lluís
a l'alberg
és a dir
a l'hospital
al poble
fins i tot
És que és un lloguerret
que realment es diu
Sambol
però jo suposo
que devien ser quatre cases
Pels que no el coneguin
aproximadament
ciutat important a la hora
Burgos
i a continuació
el segon poble
que és Castrojeriz
que Castrojeriz
és un lloc
bastant important
del camí de Santiago
que és on arribarem
la següent etapa
el següent poble
Doncs continuem
Bé
uns dos quilòmetres abans
d'arribar al poble
de Castrojeriz
que està encimballat
i presidit
per un castell
encara en bastant bon estat
unes ruïnes de castell
però bastant en bon estat
uns dos quilòmetres abans
això sí que ho deus recordar
per la cara que poses
veig que sí que ja
ho recordes
que es passa
No, després et diré
per què posava aquesta cara
Ah, molt bé
Es passa per sota
uns arcs
històrics
del convent de Sant Anton
El convent de Sant Anton
és un lloc
que fa 200 anys
que no és res més
que una pura ruïna
però que havia sigut
molt important
alguns segles abans
perquè allà
és un convent
que es va erigir
per donar
per donar lloc
als monjos
Antonianos
precisament
que era
un orde de monjos
molt antic
ara no recordo exactament
de quin segle
però t'estic parlant
de 600 o 700 anys
o tal vegada més
aleshores els Antonians
els monjos Antonians
que per cert
vestien amb un hàbit negre
amb una gran creu
de roba blava
cosida al pit
des del pit
fins als peus
i que utilitzaven
un bastó
en forma de
l'empunyadura
en forma de tau
això em va cridar
molt l'atenció
la tau
perquè em recordava
la tau
de la nostra Tarracona
que amb aquest bastó
diguéssim
entre cometes
produïen
un cert miracle
ara m'explico
segles enrere
hi havia
bastants
malalts
d'una malaltia
coneguda
popularment
com el foc
de Sant Anton
precisament
era una mena
de gangrena
sobretot
afectava les extremitats
tant els braços
o sigui les mans
i braços
com peus i cames
aleshores
els monjos
de Sant Anton
acollien
gent malalta
especialment
pelegrins
que amb prou feina
es podien arribar
fins allà
perquè ja no podien seguir
perquè estaven
molt malalts
i els curaven
es deia
corria molt la veu
es va fer
molt famós
la famosa
l'activitat
i quasi bé
els miracles
dels monjos
de Sant Anton
perquè ells
amb la tau
del bastó
els tocaven
i a partir d'aquí
començava
un procés
de curació
que
que alguns investigadors
han descobert
una miqueta
que no era tal
procés de curació
sinó que
molta de la gent
que arribava malalta
d'aquest mal
del foc de Sant Anton
venia malalta
perquè
s'alimentaven
en aquella època
quasi bé tothom
excepte Espanya
s'alimentaven
de sègol
de pa de sègol
i de sègol
i de farinetes
de sègol
i aleshores
el sègol
té un component
que pot produir
una malaltia
que és aquesta malaltia
que es manifesta així
que és
el
el
el cornezuelo
en castellà
en català
investigat
que es diu
el
sègol banyut
no sé per què
no m'ho facis dir
però es diu
el sègol banyut
més enllà
més enllà
d'aquí
el Hoffman
o Hoffman
va descobrir
l'LCD
no?
no anava per aquí
mira ara que ho dius
em ve el cap
que sí
em sembla regular
bé
doncs el sègol
és el que realment
la ingesta
constant
des dels
primers anys
de la seva vida
produïa que aquella gent
arribessin a adquirir
aquesta malaltia
no tothom
però molta gent
adquirien aquesta malaltia
quan arribaven allà
els monjos
el que es limitaven
era a no donar-los
i sègol
i a donar-los-hi blat
i a donar-los-hi patates
i altres productes
i dit patates
i no sé si en aquell moment
les patates
estaven aquí
perdó
el que es menjés
aproximadament
exactament
verdures
diem-ne verdures
i llegums
i llegums
i aleshores
molts d'ells
amb el temps
s'arribaven a curar
corria la veu
que aquells monjos
feien meravelles
feien un miracle
de tota manera
un pel·legri francès
al cap d'uns quants anys
potser
d'un parell de segles
de l'activitat
d'aquests monjos
va escriure
que tallaven
braços
i cames
i els penjaven
a les portes
de l'hospital
aleshores
això fa pensar
que no tothom
es curava
sinó que
en molts casos
anaven
per la via directa
i procedien
a una operació
així traumàtica
jo no sé
si això
ho tens
notat
jo recordo
un comentari
al respecte
d'això
de l'acte
de penjar
a aquests membres
amputats
que sembla que no eren
tals
sinó que eren
ex-vots
que
persones que havien
salvat la vida
havien entregat
en el convent
els antonians
aquests
i que ells
a manera
d'exposició
ho penjaven
i que
l'efecte que produïen
dels pellegrins
era aquest
que allí
s'exposaven
la carnisseria
la possible carnisseria
vull dir
de tot potser
hi havia una mica
no?
no no
a mi em sembla
molt més
normal
té una explicació
més senzilla
aquesta que t'expliques
perquè també
ells
haurien d'estar
interessats
en exposar
aquells
ex-vots
aquelles ofrenes
que els hi havien fet
i no pas
cames i braços
tallats
que això
els hauria
d'esprestigiar
i més aviat
sí sí sí
una mala
deixa'm una gran
incògnita
com tantes coses
i està bé que aquests
temps foscos
sí
d'aquelles d'aquella època
bé
Castro Geriz
com he dit
té un bon castell
té un bon refugi
té un bon hospitaler
del que ja en vam parlar
ara no ens repetirem
que és Resti
Resti
un home que havia estat
un home d'empresa
imprudentíssim
i que també
igual que el Lluís
d'Arroyo Sambol
va decidir deixar
aquesta vida
tan atrafegada
i s'ha retirat allà
a fer d'hospitaler
i molt bé per cert
a tall d'anècdota
recordem que acostuma
a desvetllar
a fer aixecar els pelegrins
a base de cants gregorians
i que després
les galetes i la llet
no falten mai
jo abans reia
Miquel
perquè aquí a Castro Geriz
vaig veure volar
els brasilenys
vaig veure volar
els brasilenys
i ja saps
que d'entre
els pelegrins
s'acostumen
a observar
una falera
esotèrica
per part dels brasilenys
que venen una mica
empenyuts
i estimulats
pel Paulo Coelho
i el maestro
i aleshores
ells venen
amb aquell llibre
del Camino de Santiago
el diario de un mago
i el de Santiago
i ells van
amb una mena de plànol
on indiquen
els punts
energètics
més importants
i un d'ells
és l'església
que hi ha
al costat
de l'Albert de Resti
i jo recordo
que ens van portar allà
i anàvem
un parell de catalans
i tres o quatre
brasilenyes
i quan vam arribar
a dintre del temple
i el guia ens va dir
aquí hi ha molta
luminositat
i tal
que ho noteu
els catalans
no vam notar res
som així
però els brasilenys
de veritat
que estaven
doncs exultants
exultants
molt bé
bé
al sortir de Castro Geriz
hem de seguir el camí
per força
pugem Mostelares
que té 910 metres d'altitud
és una altitud important
dins d'aquella meseta
i la pujada és molt llarga
així com la baixada
després és molt curta
i per tant
molt més violenta
la pujada és molt llarga
amb moltes creus
em va cridar molt l'atenció
amb moltes creus
fetes d'una manera rudimentària
amb branques
i aguantades
amb les fites
amb pedretes
i això ho fem nosaltres
els pelegrins
després la baixada
és molt dura
perquè no tan sols
és molt enfilada
sinó que hi ha molts esborancs
de la baixada
de l'aigua
no sé si tu ho recordes
ara jo el que recordava
i ara em sembla
que no m'equivoco
era la meseta
dalt de tot
quan després de la pujada
inacabable
exacte
veure aquells camps de blat
exacte
inacabables
que dius
mare dius
senyor
això és la meseta
sí perquè és un mirador
formidable
bestial
mires enrere
i veus la província
de Burgos
i mires endavant
i ja veus la província
de Palència
i la Tierra de Campos
la Tierra de Campos
que no sé
quin poeta va ser
que deia
cruzan por Tierra de Campos
desde Zamora a Palencia
que llaman Tierra de Campos
lo que son
campos de tierra
y es veritat
allò
és una immensitat
de terra
molt fèrtil
veritablement
pel cereal
sobretot
però aquest mirador
de mostelares
des del cim
és interessantíssim
et sents
com dalt del món
i la teva vista
rasta
una infinitud
suposo que és per
el nostre caràcter
de Pelegrins
que fa que
qualsevol lloc diferent
ens captivi
però m'imagino
que la gent que viu allà
ho deuen tenir
com a bastant
ixuc
és una mica dura
ha de ser una mica dura
una vida dura
bè
aleshores
continuem
baixant de mostelares
i de seguida
arribem
a la separació
entre les dues províncies
que hem esmentat
de Burgos
i de Palencia
hi ha
dos pobles
molt tocant-se
l'un a l'altre
que travessen
el Pissuerga
que un es diu
Itero del Castillo
aquest encara pertany
a Castro Geriz
i per tant
a Burgos
és molt proper
a Castro Geriz
i l'altre
ja es diu
Itero de la Vega
és a dir
que és de Palencia
veritablement
queda palès
que Itero de la Vega
doncs
és aminament agrícola
sobretot del cereal
perquè està en aquella Vega
per cert
jo com a anècdota
diré que al sortir
d'Itero del Castillo
em vaig deixar el bastó
i quan vaig arribar
a Itero de la Vega
em vaig adonar
d'això
em vam parlar un dia
dels bastons
dels bordons
i vaig tenir l'humor
de tornar enrere
a buscar el meu bastó
i em sembla
que són uns dos quilòmetres
que amb dos més de tornada
no deixen de ser
una hora més de camí
i ja anava prou fumut
però ho vaig fer
amb molt de gust
aleshores
arribem després
bé
la plana aquesta
que esmentàvem
que es veu
que es divisa
des de Mostel·lar
és en direcció
ja cap a Santiago
pràcticament
aquesta plana
tan terrible
aquesta tierra de Campos
ens durarà
cinc dies
cinc dies
caminant
sense un accident
orogràfic
que ens doni
una mica de consol
i quasi bé
sense vegetació
és a dir
sense arbreda
que ens eixoplugi
o que ens doni
una miqueta d'ombra
perquè anem cap a Carrion
Frommista
no primer passarem
per Boadilla del Campo
que tu deus recordar
perquè Boadilla del Campo
té el rotllo
o picota
ah sí
el rotllo jurisdiccional
on es justiciaven
els reus
el rotllo més magnífic
que jo he vist
de tots els que he vist
que és gòtic
és gòtic
em sembla que és del 13
però ja és gòtic
i és
bé
una figura cilíndrica
una figura cilíndrica
però està molt
molt treballada
molt treballada
que era
com deies tu
el lloc on es feia el judici
i també s'ajusticiava
s'ajusticiava
són rotllos bastant
plens de sang
aleshores
puc dir que
Aymeric Picó
el cèlebre precursor
de totes les guies del camino
que va escriure
que és una tierra
tota aquesta terra
aquesta planúria
que acabo d'esmentar
i que caminarem
en els pròxims dies
és una tierra llena
de tesoros
d'oro
de plata
rica en panos
vigorosos cavallos
abunda
el pan
el vino
la carne
la leche
però
sin embargo
no hi ha árboles
això
confirma
el que acabo de dir
per experiència pròpia
no hi ha arbres
es fa molt dur caminar
per allà
fins fa poc
que els anem plantant
la junta
en alguns llocs
per fer més portader
el camino
sí
però els hi han posat
el sistema de rec
per goteig
i allà
jo crec que el sol
abraçador
de tants mesos d'estiu
els mesos que no són d'hivern
i fins i tot a l'hivern
hi ha molt poca aigua
doncs fa que
aquests arbres
no sé si algun dia creixeran
avui en dia
estan esquifits
i vaig passar l'any
i per qui no s'ho cregui
que sàpigui
que caminar d'un poble
o d'un altre
que poden ser uns 20 quilòmetres
per exemple
de Carrion
no recordo quin vindrà
fins a segon
tranquil·lament
sense veure
altra cosa
que el terra
el terra
pim pam
i perquè
i de tant en tant
algun magatzem
alguna nau
però és caminar
pla pla pla pla
i jo faria una cosa
ara tallaria una mica
aquest recorregut
i ara et faré una pregunta
parlem una miqueta
de la relació
amb els companys
que es fan a l'atzar
pel camí
és estupend
qui no ho ha fet
no ho entén
això
no mira
hi ha moltes coses
del camí
que molta gent
que no ho ha fet
no ho entén
i ens considera
una miqueta
celebrats
els que estem tocats
així
per la màgia
del camí
jo crec que
una de les millors coses
que tens en el camí
que en té moltes
és el contacte
amb tanta gent
tan diversa
cadascú
amb la seva història
cadascú
amb el seu motiu
cadascú
amb els seus problemes
amb les seves alegries
que generalment
es comparteixen
costa molt poc
salvo que siguis
una persona
doncs
tancada
tancada
tancada
un tòpic
un tòpic
alguna persona m'ha preguntat
és veritat
Agus
que t'acostumes
és possible
trobar-te
una persona
que no coneixes
de res
i t'explica
la seva vida
no és cap toqui
no és possible
és quasi bé
obligat
és gairebé
impossible
no trobar-te
i és gairebé
impossible
no donar-te
compte
que estàs fent
això tu
amb un altre
exactament
és un intercanvi
constant
i és una de les coses
que més t'enriqueix
del camí
hi ha un poema
que vam llegir
el dia de la primera emissió
en el que parlo
d'ombra i paisatge
perquè jo no sé
si m'ha emocionat més
la diversitat
dels paisatges
que he anat transitant
o la gent
que m'he anat trobant
doncs ho faig palès
que aquella gent
a mi m'han tocat
i han quedat
com amics meus
ja per tota la vida
i tal vegada
ja no ens cartegem
ni ens hem tornat a veure
però
jo els tinc a la memòria
i els recordo
amb un efecte
molt especial
amb una
amb una barreja
de fraternitat
i en el meu cas
que ja sóc un home
molt gran
de paternalisme
també
perquè
sí
és veritat
en alguna
gent jove
que s'havia posat
en camí
i que m'havia explicat
això que tu dius
que s'ha posat
en camí
per exemple
l'any passat
un xicot
que havia sortit
de la droga
de les pastilles
d'un pastiller
un xicot català
de la provincia de Lleida
doncs
jo vaig poder
estar parlant
amb ell
sense fer-li sermons
perquè
la gent no en vol
de sermons
però vaig estar
compartint
moltes hores
de caminar
amb ell
quan ell
tenia ganes
d'estar sol
amb els seus pensaments
igual que jo
ja ens separàvem
no calia que ens diguéssim res
però quan hi havia moments
que jo notava
que ell
havia de menester
una miqueta d'ajut
doncs
t'hi apropaves
el trobava amb mi
però jo també
em sentia més realitzat
puguem fer aquesta funció
una miqueta
de fet adverteixo
que és una cosa
que no es pot triar
perquè
moltes persones
que potser són locoasses
o persones
que més aviat
són poc parladores
doncs
reconverteixen una miqueta
els seus papers
perquè té aquesta màgia
que parlem
aquest camí
el fet que
sense
haver-hi res predeterminat
perquè és que
ni l'entrenament
d'abans del camí
és vàlid
sense haver-hi res predeterminat
et trobes amb una mena
de moguda
a veure
a veure
jo considero
Miquel
que tots aquells aspectes
de l'Espanya profunda
i neofascista
que encara hi són
també amb moltes coses
i com està tants
fins i tot hi ha símbols
perjudiquen una miqueta
aquest esperit que té
però que de seguida
es parteix per la meitat
quan el fas
i t'adones
sobretot amb els estrangers
amb els estrangers
que venen de lluny
alerta
els que venim de l'EPUI
també em podem dir
com tu
també em podem dir
doncs
escolta'm
alguna persona
que t'hagi arribat al cor
dels que tu has
trobat
perquè tu l'has reemprès
moltes vegades
el camí
sí
jo l'he anat fent a trams
tal com vaig explicar
el primer dia
i m'he trobat gent
de tota mena
me'n recordo
amb molt de carinyo
i admiració
fins i tot
d'una dona
de 72 anys
a més baixeta
grosseta
viuda des dels 41 anys
amb 11 fills
i aquesta dona
estava fent el camí
per donar-li gràcies
a l'apòstol
o a Déu
que era viva
i que podia fer-ho
i anava amb una filla seva
que viu a Catalunya
a prop de Barcelona
i aquella dona
patia el que tu no et pots arribar a imaginar
aquella dona
tots patim en el camí
perquè el camí és sacrifici
el camí és esforç
però aquella dona
patia molt més
per les seves condicions
72 anys
aquesta podria ser una
però te'n podria parlar
de moltes més
de moltes persones
que no sé
em sembla que no ens queda temps
però m'ha agradat
que deixéssim el camí
per aquí
els hiteros
i féssim
aquesta mica
de comentari
perquè ja saps
que hi ha molta gent
que escolta
els teus comentaris
i vol saber això
aquestes coses
que van a canal
al costat
del riu principal
de dir
escolta'm
i què he de portar
i què és el que no he de fer
el que no has de fer
és fer-te massa preguntes
exacte
i posar-te a caminar
i ja t'ho aniràs trobant
Miquel
tanquem per avui
situem-nos
on ho hem deixat
em sembla recordar
que ho hem deixat
a Boadilla del Campo
a Boadilla del Campo
amb el seu magnífic rotllo
doncs fem una cosa
d'aquí un parell de setmanes
tornem a continuar
i aquest camí
ha de portar-nos a Santiago
sí?
d'acord
doncs ja heu sentit
el Miquel
ha estat una altra vegada
amb nosaltres
i avui cana me cana
s'ha fos
s'ha fos
s'ha fos
a les 10 de la nit
ha estat un programa
únic
per què no
és que teníem aquí
el Jordi
que s'ha quedat una estona
ens ha llegit
una poesia preciosa
ens ha trucat el Rafael
que quan vulgui
pot venir a buscar
les seves entrades
del CBT
i també
no, la bosseta encara no
fins la setmana que ve
i Miquel
que ha estat un plaer
una altra vegada
aquí amb nosaltres
igualment per mi
la setmana venent
tornem
bé l'Alba
i probablement
darem ja
doncs
els guanyadors
d'aquest primer
certamen
de compte
com
mira el Lluís
diu
ahi
anava sent hora
diguem
ah
molt bé
el Lluís
ens diu
que
s'ha sentit
això que has dit
no
doncs ara ho diré jo
el Lluís
diu que l'han trucat
per saber
com va el tema
doncs el tema va
que la setmana vinent
darem els guanyadors
i a partir d'aquestes
aleshores
començarem
a fer les lectures
i mirarem
de fer la festa
aquesta
dels que han participat
i dels que han guanyat
senyors
senyores
ha estat un plaer
els controls
el Lluís
el capitán del Baixell
que bé que ho fas
i amb tots vosaltres
Lagos
molt bona nit
que anem
que anegeu
força bé
i recordeu
busqueu alguna manera
de dir que no
a la guerra
cony
el I por el el
s curry
u
i
u
u
u