Quina calor que fa. Aquesta és la certa realitat.
I tanmateix penso amb la Driade,
que no deix de ser altra cosa que un llibre de poesia,
que vam trobar casualment a la biblioteca d'aquí a Tarragona,
i que la seva autora és la Maria Lourdes Soler,
i que l'estem llegint de mica en mica.
M'agradaria que el veguéssiu, aquest llibre,
perquè, diguem-li que les poesies estan posades d'una forma ben especial.
Poèticament, jo diria.
Us en llegeixo una.
Confidències.
Claró, matisada de llimones rosades.
Merla matinera, refilets infinits.
Picot verd colpeja formigues a l'agríbol.
Rossinyol, dorm cansat de refilar,
sense desvetllar pels despertadors plumífers.
L'Adriada, dormita cansada de viatjar.
El cel, estrillat, és amb fulles argentades esquitxat.
Desperta.
Vull parlar-te, tu que acabes d'arribar.
Llunyanies llamineres mimanten, irresistibles.
Enar-me'n d'aquest paradís.
Avui mateix faré.
Tot plegat.
A cana ma cana.
Piset.
Llunyanies llamineres m'abé...
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
que sigui concretament anomenat l'engollidor.
Si ho saps, truca'ns aquí al 24, 47, 67, a Tarragona Ràdio.
Cana, Macana, trobes?
Sí, sí, sí, sí.
Aquesta, aquesta, aquesta, aquesta és la sintonia de l'endevinalla.
En certa manera, no és que fos endevinalla això del Monsant,
però si ens truques, mirarem de fer-te arribar
algun petit present de part dels canamacaneros
que fem aquest programa tots els dijous.
Però, l'endevinalla d'avui és tan certa com la vida mateixa.
No sé si estàs al cas, però ara mateix jo te la llegeixo
i si proves de posar-te en contacte amb nosaltres,
encara que només sigui com va fer la setmana passada l'Antònia Robert,
dir-me's molt bona nit, com esteu,
nosaltres encantadíssims de participar del contacte amb la teva veu.
Diu així l'endevinalla d'avui.
Una certa cosa que és dolça i amarga,
que com més s'escurça,
més s'allarga.
Què és?
Va, te la torno a dir, eh?
A poc a poc, eh?
Una certa cosa
que és dolça
i amarga,
que com més s'escurça,
més s'allarga.
Què pot ser, això?
Què pot ser?
M'estan renyant des de l'altre costat de la peixera.
Potser la Sílvia,
la Sílvia,
que ens saluda amb la seva rialla des d'allà,
ha malinterpretat el contingut
o el significat de l'endevinalla,
o potser es pensa que la resposta
és una resposta d'aquelles que piquen.
Certament,
pica, com la vida mateixa,
ja t'ho dic jo.
i mentre proves d'encertar
i disposar-te a atrevir-te a trucar-nos,
què et sembla si escoltem
una música que ens porti ja
en aquest temps canicular d'estiu
amb la salseta del poble sec?
M'he'n vaig anar fa temps de la ciutat,
cal dir que n'estava ben fastiguejant,
i anant pel món em vaig gastar el calent,
i en aquesta illa tu em vas fer presumir.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal
per tenir la vida molt ben amanida.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal
al teu costat cada nou dies un regal.
De bon matí anàvem com peixos d'or
per treure'ns la mandra del cap i del cor.
Després cantant preparo l'esmorzar
llet de coco i plàtan,
que és el millor que hi ha.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal
per tenir la vida molt ben amanida.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal
al teu costat cada nou dies un regal.
El temps a qui ratllis que tindrem a mi,
tant fi com l'arena,
tant dolç com el vent.
Nosaltres el gas,
estem fent el vermut,
descansa amb força,
que és bo per la salut.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal
per tenir la vida molt ben amanida.
Amor tropical,
ets tu tot el que em cal,
al teu costat cada nou dies un regal.
i pesquem un xicxarrem i fem un volt,
no ens n'adonem.
no ens n'adonem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem i fem un volt,
no ens n'adonem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem i fem un volt,
no ens n'adonem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem i es va amagant el sol.
i pesquem un xicxarrem,
i pesquem un xicxarrem i pesquem un parell.
Amor tropical,
ets tu tot el que en cal
per tenir la vida molt ben amanida.
Amor tropical,
ets tu tot el que en cal!!!
Al teu costat cada nou dies un regal".
Després ens estimem al nostre cal
Un cobert de fulla sota del cel blau
I ens adormim plegats amb un somris
Tot esperant l'albada d'un altre jorn feliç
Amor tropical, ets tu tot el que em cal
Per tenir la vida molt ben amanida
Amor tropical, ets tu tot el que em cal
Al teu costat cada nou dia és un regal
Amor tropical, ets tu tot el que em cal
I és que és una història d'Àfrica
De l'Àfrica del mitge, no us penseu pas
De l'Àfrica d'aquí a tocar a casa nostra
No, no, d'una Àfrica bastant plena de selva
I és una història que parla d'estrelles, de núvols, de pluja, de terra, de cel
I d'una filla, de la filla mateixa de la terra que era una mica entremaliada
I fixa't, no us ho vull dir, ho escoltareu ara mateix en aquesta història
Però abans paguem les llums i encenem les nostres espelmes prefes
Tot i que hem arribat veus que el Joan, que haig un ronda, no pot sentir cana me cana
I és que no arriba, no arriba, no arriba
Com pot ser?
Viuen aquí a prop de Tarragona, hauríem de fer alguna cosa
Hauríem de parlar amb l'amo i senyor, no?
De l'emissora
No facis que sí, Sílvia, no facis que sí, que és que no
Que no arriba, que no arriba
És igual
És igual, és igual
Al que farem ara, és el que està a escoltar aquesta història
Que es titula
Maura, la muchacha que trabaja demasiado
En aquellos tiempos, el cielo vivía sobre la tierra
Sus hijas, las nubes, se arremolinaban y se deslizaban a ras del suelo
Envolviendo las ramas de las acacias
A su otra hija, la lluvia, le encantaba rociar el mundo desde lo alto de las grandes palmeras
Y su mayor placer consistía en mezclarse con las alegres aguas de los ríos
El cielo y la tierra vivían en perfecta armonía y como buenos vecinos
Se hacían muchos favores mutuamente
Por ejemplo, cuando la sequía hacía estragos
La tierra pedía ayuda al cielo para que regara los campos y los animales pudieran abrevar
Y entonces, el cielo enviaba a su hija a la lluvia
Pero un día, la tierra tuvo una hija
Maura
Era muy bella y muy inteligente y estaba muy unida a su madre
Maura
Tenía muchas cualidades
Y un solo defecto
Trabajaba
Demasiado
Todas las noches a la misma hora
Maura sacaba su enorme mortero de la choza materna
Y se ponía a machacar, moler y triturar granos de mijo y raíces de yuca
Trituraba y trituraba sin parar
Incansablemente
Le gustaba mucho su trabajo y lo hacía cantando alegres canciones
Solo había un problema
El mazo para triturar los granos era tan largo
Tan largo
Que cada vez que lo levantaba, daba un fuerte golpe en la frente del cielo
Un golpe que al cielo le dolía muchísimo
Pues
Maura trabajaba sin descanso y tenía mucha fuerza
¡Ay!
Se quejaba el cielo
¡Oh!
¡Perdóname cielo!
Se disculpaba ella y
Seguía trabajando
Cuando el cielo ya había recibido varios golpes y no cesaba de quejarse
Maura muy tranquila y como la cosa más natural del mundo le decía
¡Cielo! ¡Por favor!
No te importa retroceder un poco
No tengo bastante sitio para mi mazo
Entonces el cielo, refunfuñando y frutuándose del chichón
Los muchos chichones que tenía en la frente
Retrocedía un poco
Y Maura continuaba su tarea
Pero cuanto más trabajaba
Con más ardor lo hacía
Y el mazo subía y bajaba a gran velocidad
Que volvía a alcanzar la frente del cielo
Que cada vez tenía más chichones
Pues los golpes no paraban
Uno, dos, tres, cuatro mazazos
¡Ay! ¡Ay!
Gritaba dolorido el cielo
¡Oh! ¡Cielo! ¡Perdóname una vez más!
Exclamaba la bella muchacha sin dejar de trabajar
Por favor, quieres córrete un poco más
Si te quedas ahí seguiré haciéndote daño sin querer
Y el cielo se iba cada vez más arriba furioso
Realmente
¿Qué podía hacer con una muchacha que trabajaba con tanto ahínco?
Y así pasaban los días
Maura no dejaba de machacar los granos
Y cuanto más los trituraba
Más largo se hacía el mazo
Era tan largo
Que siempre chocaba con la frente del cielo
Y todas las noches surgía el mismo problema
El cielo
A medida que pasaba el tiempo
Tenía más chichones en la cabeza
Y se iba alejando un poco más
Llevándose consigo a sus hijas
Las nubes
Que estaban muy enfadadas
Y su otra hija
La lluvia
Que no hacía más que llorar
Y llorar
Y siempre la misma escena
El cielo estaba completamente harto
Ya no podía más
Tenía la frente hinchada
Y le dolían muchísimo
El mazo de Maura
Le daba golpes y golpes sin cesar
Una noche su paciencia llegó al límite
Y decidió poner fin a aquella situación
Acababa de recibir tal cantidad de golpes
Que se puso furiosísimo
Se dirigió a la tierra
Y le gritó lleno de ira
No puedo más
Os abandono
Ahí tienes tierra a tu hija
Quédate con ella
Allí donde voy
Palabra del cielo
No me alcanzará mazo alguno jamás
Adiós
Entonces
El cielo llamó a las miríadas de nubecitas
Y a la lluvia
Que se puso tristísima
Por tener que abandonar los ríos
Y las marismas
Y se fue tan arriba
Tan arriba
Que a la tierra le entró una enorme inquietud
¿Y si el cielo desaparecía?
Maura
Se quedó junto a su madre con su mazo
Su mortero
Y su mijo
Sin hacer nada
Por evitar la huida del cielo
Las lluvias
Y la lluvia
Que se alejaban cada vez más
Y más
Ya no tendría que pedir disculpas al cielo
Cada vez que le golpeara en la frente
Y podría moler tranquila
Los granos con su larguísimo mazo
Pasó el tiempo
Y Maura estaba contenta
Sola con su madre la tierra
Y sin que nadie la molestara
Pero un día
Echo de menos
Al cielo
Ahora las nubes la saludaban
Desde demasiado lejos
Y no podía mantener conversación alguna
Con la bonita lluvia
Muy cansada por tener que caer desde tan alto
Entonces Maura
Que estaba arrepentida
De haber obligado al cielo
A irse tan lejos
Quiso obtener su perdón
En el agua del río
Encontró
Una enorme pepita de oro
Y en el fondo de una cueva
Recogió una bella piedrecita de plata
A la pepita le dio el nombre de sol
Y a la piedrecita
El de luna
Luego
Lanzó las dos
Con todas sus fuerzas
Muy alto
Muy alto
En señal de reconciliación
Para que el cielo
Volviera a ser su amigo
Y
Si no creéis esta historia
Alzad la cabeza
Una noche de verano
Descubriréis entonces
Que las estrellas
Que tanto resplandecen
En el firmamento
No son más que las cicatrices
De los golpes
Que dio Maura
En la frente del cielo
Con su largo mazo
Además
¿Acaso no decimos
De la luna
Que brilla como la plata
Y que es de oro el sol?
Sea como fuere
Lo que sí es cierto
Es que el cielo
Jamás
Volvió a la Tierra
¿Qué?
¿Qué os ha semblat?
Aquesta explicació
Tan bonica
Tan dolça
Tan poética
També
Avui hem començat amb poesia
I continuarem amb poesia
No us penseu
I més poesia
Que segurament acabarem el programa
De com
Es pensaven
En aquest poble
En aquest lloc
Sabeu aquest llibre
Es titula
El círculo de la
De la choza
Doncs com es pensaven
Que podia ser
El fet
Que hi hagi estrelles
Que hi hagi
El sol
La lluna
Que el cel
Estigui tan alt
I la terra
Tan toca
Els nostres peus
Oi que hi ha històries
Boniques
Boniques
Boniques
I que venen de lluny
De lluny
De lluny
Perquè és que aquesta ve
De l'Àfrica
No sabria ben bé dir
En quin lloc concret
De l'Àfrica
Però podria ben bé ser
Que fos d'una
Àmplia zona
On tots els nens
A la nit
Abans d'anar-se'n a dormir
Sentissin de boca
Dels pares
O potser dels avis
O dels tiets
O dels amics
O qui sap qui
Aquesta
I moltes altres històries
Bé
Vinga va
Ara ja
Peguem-les a espelma
I comencem a acomiadar-me'ls de tots
Del pare
De la mare
Dels germans
Dels avis
Dels tiets
Dels padrins
Dels amics
Dels amigues
Dels profes
Que ben aviat
Et us diran
Fins l'any que ve
Fins el curs que ve
I vosaltres
Bé
Cap a la platja
I cap a la muntanya
Ens ho explicareu
Doncs vinga
Un petó ben fort
I fins la setmana vinent
És cert que la caputxeta ja havia perdut la virginitat abans d'en sopegar amb el llop
I parlant de llops
I parlant de llops
El fet que bufant només se li hagués resistit la casa de totxos té res a veure amb pressions de la indústria del ciment?
A Cana Macana no et desvetllarem cap d'aquests misteris
Però et proposem una hora d'allò que atua't sobre imaginació
Ens acompanyes?
Els dijous
De nou del vespre fins les 10 a Tarragona Ràdio
Cana Macana
Va i el que vaig prometre ara mateix ho faig aquí
Recordeu que us vaig dir que us daria les bases d'un premi
Tinc un parell però començarem amb un
Si d'un temps farem l'altre
D'un premi literari
Pren boli, paper, si tens ganes d'això
De presentar-te en aquest segon premi literari
Mossèn Romà com a mala de Vilavella
De l'Ajuntament Vilavella és qui el convoca
Fixeu-vos, l'Ajuntament de Vilavella convoca el segon premi literari
Mossèn Romà com a mala de narrativa curta
Amb les següents bases
Tens el boli?
Va, sí?
Vinga, funciona
Va, sí, ja, començo
Sí? Va, ara
El premi s'atorgarà a una obra de narrativa curta en llengua catalana
De tema lliure
Important, tema lliure
Les obres que es presentin han de ser originals
I inèdites i reunir les condicions següents
Extensió màxima
Màxima
50 fulls d'una 4
Macanografiats a doble espai
I per una sola cara
Cal presentar 3
3, 3, 3 còpies
Les còpies hauran d'anar encapçalades
Amb el títol i un lema o pseudònim
I no portaran signatura
Les 3 còpies n'aniran acompanyades d'un sobre tancat
En l'exterior del qual constarà també el títol i el lema o pseudònim
Que identifiquen el treball
A l'interior del sobre es farà constar el nom
Cognoms
I l'adreça completa de l'autor
Així com un telèfon de contacte
Si t'has presentat alguna convocatòria
Segur que tot això et ve present
Sembla ara una mica enreversat
Però és com sempre
Importantíssim
Termini de presentació de les obres
Finalitzarà el dia 4 de juliol de l'any 2003
És a dir, potser que tinguis alguna cosa ja escrit
Perquè queda ben bé un mes
Curt, encara no un mes
Els treballs s'hauran de presentar
O trametre
A l'Ajuntament de Vilavella
Carrer de Vall
Número 3
43, 88, 6
Vilavella
Fent-hi constatar que són per al Premi
Mossèn Romà com a mala
Tant mateix
Ajuntament de Vilavella
I, això és importantíssim
L'obra guanyadora es dotarà amb un premi
De 1.000 euros
Que venen a ser 166.000 peles
De les d'abans
El Miquel se n'enreu
El jurat estarà format per
Una sèrie de persones
Us en dic els noms
Jaume Guadé
Miquel Givert i Pujol
David Rabadar
Francesc Roig
Jaume Saltó
El premi podrà ser declarat desert
Si el jurat considera que el seu original és tal tal
L'actura, això també és important
L'actura del veredicte i el lliurament del premi
Tindrà lloc en el decurs d'un acte públic
El dia 10 d'agost del present any
L'Ajuntament de Vilavella
Reserva el dret de publicar en un termini d'un any
L'obra guanyadora i qualsevol de les obres presentades
Que el jurat recomani
Els originals no premiats es podran passar a recollir
Durant els dos mesos immediatament posteriors
A la proclamació del veredicte
Transcorreguts els quals
No respondrà de llur conservació
I per suposat
La participació en aquest premi
Implica l'acceptació de les seves bases
I de la resolució del jurat
Que serà inapel·lable
Principalment, recorda
Fins al 4 de juliol
En tens temps
És a Vilavella
Només de 50 fulls
Mecanografiats a doble cara
I que has de presentar 3 còpies
Tot això a l'Ajuntament de Vilavella
I després
D'aquestes bases
Del segon premi literari
De mossèn romà
Com a mala
Ens posarem en ruta
Els camins per caminar
Les carreteres per avançar
Les autopistes per accelerar
Sense camí
No s'arriba a la fi
L'asfalt
Determina el camí
Per cenderes
Només assoleixen
Auledes
Marac de verda
I paradisos
Boscans llunyans
Cotxes
Motos
I motoretes
No serveixen per anar
Per viaranys
Un món
Es forada
Una vall
Es traspassa un riu
Es ponta
O es tapa
Un bosc estala
Les cames
No són per caminar
Sinó per guiar
Engineria i cotxes
Senyoregen a la medi ambient
Còduls, cantalluts
I rocà amb raspó
Són destorbs
Garric i ginebres
Grèbul i sabines
Es garrinxen
Vespes i mosquits
Zum zum
Formigues i abelles
Zum zum
Només piquen i enreden
Els aligots
Planen sinistres
Damunt la testa
Amb fins malignes
Només a la ciutat
Hi ha civilització
I educació
Miquel, molt bona nit
Hola, molt bona nit
Ens atencem?
Sí, ens atencem
I espero que avui arribem
Arribarem
Arribarem
Molt bé
Per cert, on ho vam deixar?
Ho vam deixar a Mellide
Que era el primer poble de la Corunya
I el següent poble
Al que arribarem
Continuant caminant
És Arzua
Que és
Un poblet
Un poblet dedicat
Especialment a la indústria formatgera
En el carrer principal
Hi ha una escultura molt bonica
Dedicada a la queixeira
La queixeira
Arzua
Per arribar a Arzua
Des de Mellide
Hem de pujar i baixar
Diversos turons
Diversos pujols
Perquè es tracta de travessar
Tres petites valls
Hermosíssimes
Hem de passar per boscos
Creuar rius
Passar per ponts medievals
Estarem tota l'estona rodejats
De falgueres
De molsa
És un paisatge bastant idíl·lic
Seguidament s'acaba
Tota aquesta bellesa
Que acabo d'intentar expressar
Perquè arribem a la Becolla
I la Becolla
Com ja sabem
Ja ho sabeu
La majoria dels nostres oïdors
La Becolla
És on hi ha
El gran aeroport
De Galícia
I
Per tant
Hi ha una gran tanca
Que obliga
Els caminadors
Els pelegrins
A anar seguint
Per fora
Del territori
Que hauria estat
El camí natural
De Santiago
En l'antiguetat
I que ara
Està invadit
Per l'aeroport
Tot i així
Aquells 3 o 4 o 5 km
S'es fan pesadíssims
Però
Camines ja amb l'esperança
Que allò s'acaba
La Becolla
Es diu així
Perquè el creua
El riu d'aquest nom
El riu
La Becolla
Que
On els antics pelegrins
Es rentaven
No només
Les parts íntimes
Que això vol dir
La Becolla
En gallec
Sinó
Tot el cos
Per tal
D'arribar purificats
Davant de l'apòstol
Oblidem-nos ja
De la Becolla
Arribem al Monte del Gozo
El nom
Quasi bé
Que ho diu tot
El Monte del Gozo
La muntanya del goig
És perquè
El goig
Que se sent
Al divisar
Les agulles
De la catedral
De Santiago
Doncs és molt gran
Jo he vist gent plorant
Plorant però
A llàgrima viva
Gent que anava
Molt
Molt fatigada
Gent que arribava
En molt males condicions
Perquè
Feia 30 i escaig
De dies
Que caminaven
O menys
Però que
Doncs la seva resistència física
Estava al límit
I
Certament
La gent
Quan des d'allà
Pot albirar
Que normalment
En dies clar
S'alviren
Les agulles
De la catedral
De Santiago
Sents com
Que has realitzat
Allò
Que t'ha posat en camí
I al mateix temps
Sents també
Aquell sentiment
Que tu l'altre dia
Expressaves molt bé
Ara he pensat
D'aquella espècie
De
De melangia
De nostàlgia
De que
De que s'ha acabat
I ara què?
Aquella jornada
Estan plena
Sí
Jo
Com que és molt breu
Recitaré
O llegiré
Uns bocinets
De la poesia
Que vaig escriure
Ara en aquest respecte
Que és molt llarga
Però només diré que
En el último dia
D'andadura
Descendemos a la meta
Des del monte
Contemplamos de lejos
Sua hermosura
Recortando el perfil
Del horizonte
Y empieza a apoderarse
De nosotros
A medida que va avanzando
El día
Y nos vamos despidiendo
De los otros peregrinos
Una gran melancolía
Pensamos
Que se habrá acabado todo
Al menos por ahora
Y que mañana
No podremos vivir
Ya deste modo
Tan lejos
De la vida cotidiana
No podremos entrar
En las ermitas
Que jalonan
La ruta jacobea
Ni sentir
Con los otros jacobitas
Idéntica pasión
Por la tarea
De andar
Y solo andar
Todas horas
Con el alma
Y los ojos
Bien abiertos
Ni charlar
Con amigos
Que ya añoras
Hace solo un instante
Descobiertos
Amb això
He pretès
Reflectir en forma poética
El que abans he dit
Està totalment il·lustrat
Exacte
Moltes gràcies
Bé
Aleshores
Des d'allà
El monte del gozo
Que
Diria jo
Que malauradament
Des del punt de vista estètic
Però afortunadament
Des del punt de vista pràctic
El monte del gozo
Comprèn
Un gigantí complex
Hospitaler
Per més de 800 places
Que fou inaugurats
L'any 93
En presència del papa
Allà hi ha un monument
Molt modern
No gaire bonic
Però que tots ens hi hem acostat
Allà no hi ha res bonic
No hi ha res bonic
Exceptuant la vista aquesta
Que has anomenat
Que si algú vol
Prendre's una petita referència
Estructuralment
Jo em recordava una mica
A la Universitat Laboral
Sí
Unes estructures
Sí, sí, sí
Aquelles obres gigantines
Que són realment pastitxes
Per cert
Voldria afegir aquí una cosa
Molts dels que ens estan escoltant
Podem pensar
Vaia parell de faves
Tu i jo
Quan parlem d'aquests sentiments
D'això
De melangia
D'angoixa
Sí
Anem a veure
Nosaltres estàvem voltats
D'agnòstics
I potser fins i tot
Nosaltres agnòstics
I no us penseu
Que això són sentiments
Religiosos
D'aquells
De
Com li diríem
De picar-se el pit
Exactament
Algú pot fer-ho
I es lliure de fer-ho
Doncs gens ni mica
Qualsevol persona
Que ha portat
Més de 5
5
Una setmana
10 dies caminant
Experimenta tot això
Exacte
Evidentment només ho entenc
Qui ha estat allà
Qui ha estat allà
Exactament
No haurem sigut prou eloquents
Per fer-ho arribar als nostres oïdors
Però almenys ho hem intentat
Bé
Ja som a Santiago
Obridem-nos també
Del monte del gozo
Amb la seva monstruosa
Unitat de la unitat
Unitat de construcció
Però molt pràctica
Que és molt útil
Molt útil
Perquè si no fos així
Què passaria si no fos allò
Amb un any
Com l'any que ve
Com l'any que ve
Que serà a Xacobeu
I que allò
Resulta altament insuficient
Doncs ara imaginem-nos
Si això no hi fos
Bé
A només uns
Pocs poquíssims quilòmetres
Queda ja
La ciutat de Santiago
Que és la meta
De tots aquests esforços nostres
Hem de
Passar pels barris
Perifèrics
I després
Pel centre de la ciutat
Pel carrer de Conxairos
Que recordo que
M'ha cridat molt l'atenció
Aquest nom
Perquè és el nom que es donava als pelegrins antigament
Conxairos
Perquè duien la conxa
La Puerta del Camino
Tot està relacionat amb el camí
La Rua de les Casses Reais
La Rua des Ànimes
La Tabatxeria
Hermosíssima
Amb molt de comerç
Aleshores
Tot això constituïa la via francígena
Segons Aymery Picó
El clergue francès
Del que tantes vegades n'hem parlat
Perquè era la via que conduïa
Els pelegrins francesos
Ja sabem que són molt xovinistes
I ell només parlava dels francesos
Que els conduïa fins
Dins mateix de la catedral
I és cert
Allà
Per aquesta via
Seguint aquesta via
Arribes dins de la catedral
Voregem la catedral
Arribem a la plaça de l'Obradoiro
Que és la culminació
De l'esforç del caminant
Però també és la culminació
De les bellesses monumentals
De la ciutat de Santiago
Seria molt llarg
Explicar
La diversitat d'estils
La gran quantitat
Que és quasi inabastable
Que no saps on mirar
No saps on dirigir la mirada
Perquè tot són escultures
Estàtues
Arcs
A més a més
És un país on sol ploure molt
No violentament
Però plou d'una manera dolça
La llegenda de la ciutat de Santiago
És que la ciutat
Donde la lluvia
Es arte
I és cert
Però
Jo quan he arribat
Al mig de la pluja
M'ha semblat hermosíssima
Però
Quan he estat en ple sol
La veritat és que també
És molt hermosa
Bé
Després
En aquesta plaça de l'Obradoiro
Per cert
Hi ha també altres edificis
És una plaça quadrada
O rectangular
I realment
Els quatre edificis
Ja no parlem de la catedral
Perquè la catedral
És una cosa fora de sèrie
Però l'hospital
De l'hostal
Del Reis Catòlics
Que avui en dia
És parador nacional
Fins l'any 1954
Fó hospital de pelegrins
I és d'una bellesa
Impressionant
I també d'uns preus
Tinc entès
Avui en dia
Impressionant
Un parador
Escolti
Un parador
No és pels pelegrins
Encara que
Tinc entès
Ara ve la memòria
Que els primers sis pelegrins
Que arriben cada dia
Allà se'ls dona
Allotjament gratuït
Els sis primers pelegrins
Que signen la compostela
Que signen
Que és el passaport
Exacte
Per saber què realment ha estat
Ara arribarem
Exacte
Exacte
Aleshores també hi ha
Enfront mateix de la catedral
Hi ha el Palau de Rajoy
Que és la seu de la Junta de Galícia
I també
Seu d'una part de l'Ajuntament
De Santiago
En l'altra banda
No recordo ara exactament
Quin edifici hi ha
Però també és un edifici
Ple d'història
I d'art
Aleshores
Continuem
Vorejant la catedral
I arribem a la façana
De les plateries
Amb
Hermosíssimes escultures
Bellíssimes
Bellíssimes
En B i en B i en B baixa
Perquè són del 1103
En un muntant de la porta
Ho diu
Que es fou construïda
En el 1103
I continuem
Caminant a la vora
D'aquestes parets
Tan formoses
I arribem a la porta santa
O porta del perdó
Que és una porta
Que té 24 escultures
Fetes pel mestre Mateu
I que és una porta
Que és tancada
Excepte els anys xacobeus
Com ho serà el proper any 2004
Aquesta porta sempre està tapiada
Però el dia 31 de desembre
A les 12 del vespre
És a dir
Uns moments abans
Que comenci l'any xacobeu
El bisbe de Santiago
Amb un martell de plata
Pica el primer maó
O la primera rajola
I a continuació
Els obrers
Acaben d'obrir la porta
I per aquella porta
Hi entren milers i milers
De pelegrins
En l'any xacobeu
I també deus representar
Una fita importantíssima
Per aquests pelegrins
De...
No ho sé
Folclòrics
Per dir-ho d'alguna manera
Sí, jo diria
El fet de ser el primer
Ah, no, per descomptat
Deuen haver bufetades
Clar
I de la mateixa manera
Que hi ha uns senyors
Que volen ser els primers
D'anar a les rebaixes
Del cortin
Igual, igual, igual
Però aquests
Probablement moguts
Per motius més espirituals
Bé, arribem al sumum
Al sumum de la bellesa
Artística de la catedral
Que és el pòrtic de la glòria
Quasi ben no caldria parlar res
És la gran obra del mestre Mateu
És la joia arquitectònica
Més valuosa de la catedral
Sens dubte
És una obra mestra
De l'art romànic
Espanyol
I té més de 200 estàtues
Molt ben conservades
I cada una d'elles
La trobes més hermosa
Que l'anterior
Allà hi ha representats
Tots els tipus de persones
Que ocupaven aquells indrets
Aquelles terres
Com vestien
Com treballaven
Hi ha els oficis
Hi ha els músics
Amb els seus instruments
És una autèntica enciclopèdia
En pedra preciosa
Hi ha l'estàtua de Santiago
Segut
Sobre una columna
Que em sembla que es diu
L'arbol de Gesé
Que Gesé era el pare de David
Si no recordo malament
No he pres notes d'això
Però em sembla que era el pare de David
En diuen l'arbre de Gesé
I és molt curiós
Que en aquesta columna
Hi ha molt fondes
5 empremtes
Que corresponen
Als 5 dits
De la mà dreta
De milions
I milions
De pelegrins
Que durant
1.100
Quasi bé 1.200 anys
Han passat per allà
I han fet aquest ritual
De passar
La mà dreta
I això
Ha arribat a fer
Un forat
Considerable
A dalt hi ha
L'estàtua de Santiago
Preciosa
Amb una serenitat
Sembla com si somrigués
I donés la benvinguda
Als que arriben
Tan fatigats
Tan exhausts
Aleshores
Hi ha altres moltes coses
A la catedral
Però és que no acabaríem mai
Hi ha el Botafumeiro
Que en l'any
Xacobeo
Es fa servir
Cada dia
De l'any
Xacobeo
Però que jo
Totes les vegades
Que he anat
Tractant-se d'anys
Que no eren anys sants
També
Els tiraboleiros
Que són 8 homes
Que estan contractats
Per això
Per la catedral
Els tiraboleiros
Tiren d'unes
Cordes
Gruixudes
I altíssimes
Perquè la catedral
És molt alta
I fan moure
Un Botafumeiro
Que no és més
Que un incensari
És un incensari
Que té una doble finalitat
La finalitat era ritual
Era de llançar encens
A l'apòstol
I a Déu
I als sants
I també era purificador
Era una mica
Higienic
Perquè
Era per combatre
Una mica
Les pudors
D'aquells
Mils de persones
Que
I s'hi dormia
Que s'hi dormia
Que dormia
I sembla que hi havia
Qui podia entrar
Amb cavall
I tot
És possible
Veus
No
Una cosa nova
Sí, sí
El que has dit
De purificador
Exacte
Era ritual
Però també era purificador
Bé
De totes maneres
Haig de dir una cosa materialista
Que desllueix una miqueta això
Ja me la penso
Sí, tinc entès
Que aquí
Si ara no es troba algú
O alguns
Que recullen 300 euros
Sí
En els tiraboleiros
No funcionen
No, no
Funcionen pagant
50.000 pessetes
Funcionen pagant
Aleshores
Gairebé cada diumenge
Que hi ha un parell de missa
Se'm sembla
I jo també
Les vegades que he estat allà
Doncs l'he vist sempre funcionar
El Botafumeiro
I qualsevol grup
Principalment si ve del Brasil
Exacte
Ho adverteixo
O si són de Peixos o d'americans
O bé
És igual
Tant se val
Qualsevol grup així
Que volen veure aquesta part del folclore
Doncs si pagant
Fan aquesta activitat
Que és força lucrativa
I m'imagino
Per conservar
Les figures del mestre
Exactament
Bé
Doncs jo totes les vegades
Que he anat
He tingut la sort
De veure el Botafumeiro
La missa
Si hi hagi o no
Hi hagi Botafumeiro
És altament emocionant
És una missa
En la que la gent
Demanen
O sigui
Obtenen la paraula
Alguns representants
D'alguns grups
De pelegrins
Sobretot això que deies tu
Dels brasilers
Que ara hi ha
Una passió al Brasil
Pel camí de Santiago
Però també d'altres països
I també del territori espanyol
I a mi em va tocar
Fer-ho
Una vegada
Que hi vaig anar
Amb un germà
Un nebot
I un amic
I em va tocar
Doncs fer la miqueta
De discurs
I la veritat
És que et sents
Impressionat
Quins siguin els motius
Que t'han posat a caminar
Siguin tan religiosos
Com aquelles persones
Que dèiem abans
O tan poc religiosos
Com els agnòstics
Que amb gran nombre
Visiten la
Fan el camí
Visiten la catedral
Però és emocional
La gent
Acostuma a dedicar
Aquest esforç
Que han fet
Durant tants dies
Que els han deixat
Tant malmesos
Acostumen a dedicar-ho
Doncs a gent
Que està en problemes
Gent que
Jo l'última vegada
Recordo una noia
Que em sembla
Que era de l'Equador
Que ho dedicaven
A uns amics
Que havien mort
De la droga
Una altra vegada
Uns sudamericans
No recordo
De quin país
Potser uruguayans
Que ho dedicaven
A la mare
D'un d'ells
Que acabava de morir
D'un càncer dolorosíssim
És a dir
Que el motiu
Que la gent
Adueix
Per haver fet aquest camí
Doncs
És emocionant
Pels que ho parlen
I pels que ho escoltem
A més a més
Del Botafumeiro
I de tot això
Que hem explicat
Del Pòrtic de la Glòria
Tenim
La capella
Del Sant
On la gent puja
Per fer-li una abraçada
Tenim
La cripta
Amb la tomba
Amb la tomba
De les restes
Aquí podríem obrir
Un interrogant
Tan gran com volguéssim
La tomba
De les restes
Amb l'estàtua
De Santiago
Que encara dur
Penjada
La polsera
Que li va
Oferir
Suero de Quiñones
Del que vam parlar
Fa unes quantes emissions
Després de les batalles
Que va tenir
En el Puente de Paso
En el Pont de Paso
En Òrbigo
En Puente de Òrbigo
Bé
Miquel
Miquel
Perdona que t'interrompés
Jo havia preparat
Perquè ja som a la catedral
Som a la catedral
Jo considero que el Pellegrí
També és un heroi
I aquesta música
Que esteu escoltant
Que anem a Caneros
Pertany a una obra
De Weijer
Del Mike Cofill
I aquesta peça en particular
Un arranjament
D'una popular gallega
L'heroi
L'heroi
Perquè no deixen de ser-ho herois
Saps quina cosa
M'agradaria que recordessis aquí
La trobada
Ceremoniosa
Emotiva
Dins de la catedral
Quan després de les homilies
Després dels sermons
Es fa
Un repàs
Dels diferents llocs
D'on han arribat
Aquell dia dels pelegrins
I quan tu et mires
Amb els ulls
I ara m'estic posant
Amb la pell de gallina
Aquells companys
Amb els que has disfrutat
Petit
Somniat
Aquell camí de les estrelles
Quan t'agafes de la mà
Dels companys
I dius
Tu que vens
D'on sigui
D'Alemània
D'Itàlia
D'França
D'Anglaterra
I hem arribat
És cert
Això que acabes de dir
En fi
Celebro que ho hagis dit
Perquè és
Un dels moments
Més plens
Més plens
D'emoció
Arribes
Quasi bé
A la llàgrima
I molta gent
Sense el quasi bé
Perquè jo recordo
Haber donat
La mà
A dos companys
Jo he dit
El meu germà
I amb un company
I
Ens vam estranya
Fortament
Les mans
I tots tres
Estàvem
Amb la mateixa cara
De persones
Molt emocionades
Els ulls plens
De llàgrimes
I
No tan sols
Amb les persones
Amb les que has caminat
Sinó com tu deies
Amb una persona
Que potser et ve d'Àustria
I una altra
Que t'arriba d'Austàlia
I amb qui havies compartit
Un somriure
Exacte
O una nit
Un sopar
O unes rialles
O compartir la bota
Exacte
I que li recorda
Quan sorties de Roncesvalles
Per primera vegada
I veies aquella missa
Fent exactament el mateix ritual
De recordar els que sortiu
I dius
Ostres, han passat 30 dies
O has sigut en diferents etapes
Per cert
Acabem
Fa una setmana
De rebre una postal
D'uns de Blanes
Unes estimadíssims amics
Que vam coincidir amb el camí
Que a base de fer-ho en etapes
Ens han dit
A la fi ho hem aconseguit
Després de 3 o 4 anys
Molt bé
Mira, jo et puc dir
El respecte d'això
D'aquesta amistat
Que tu m'acabes d'apuntar
Amb aquesta postal d'aquests amics
Que jo
El millor amic
Que tinc en aquests moments
L'he fet en el camí
Fixa't tu
I és un home
Que podria ser el meu fill
Per l'edat
Es diu Paco
El Paco
Paco
Aquest ja n'has sentit parlar
Sí, que malauradament
No l'hem pogut tenir
No l'hem pogut tenir
I ara està fent el camí
Amb la seva dona
Avui està fent el camí
Amb la seva dona
Per Terres de Navarra
I des d'aquí
Llàstima
Aquell no em pot sentir
Però li envio
Una abraçada molt forta
Amb ell i la seva esposa
Doncs Paco
El Paco Pieles
Perquè és palleté
I així ho coneixem
Extraordinari
El Miquel ens tenia preparada
Una sorpresa també
Que era recordar
Una altra vegada
La poesia
Aquella
Un enregistrament
De la seva poesia
I que
Abans
Abans de començar-la
Tot i que no la podrem sentir sencera
Per raons de temps
Sí
Són 7-8 minuts
Dura 6 minuts
Bé, ja ho veurem
Ja ho veurem
Ja ho veurem
Doncs
Què ens anava a dir?
No, anava a dir per acabar
I aleshores anem a la poesia
M'agradaria que es pogués sentir tota
Que el camí
Resumint-ho molt resumit
És una experiència d'autoconeixement
Importantíssima
És una experiència de superació de les dificultats
Això et posa a prova
Nombroses vegades al llarg del camí
I cada vegada que les superes
Et sents molt gratificat
És un camí per rebre i donar ajuda
Això és molt important
És un camí per compartir
Aquest verb tan meravellós
Que tant hauríem de practicar
No tan sols en el camí
Sinó en la nostra vida quotidiana
És una manera de conèixer altres gens d'arreu
Això t'enriqueix moltíssim
Més que les lectures
Més que allò que et puguin explicar
Conèixer gent d'altres indrets
I és una manera d'admirar
Els variats paisatges d'Ibèria
Quasi bé des de l'est fins a l'oest
Miquel, ha estat un plaer caminar amb tu
I clourem aquest viatge iniciàtic
Que no s'acaba sinó que continua sempre
Amb una poesia
Amb la qual també vam iniciar aquest camí
Miquel, per molts anys
Que puguem tornar-te a tenir aquí
Explicant-nos noves experiències
I Ultreia i Buen Camino
Ultreia, amic
Hombre i paisatge
Al iniciar aquest viatge d'imprevisible reseña
Qual serà la contraseña que me fanquee el Camino
Mi aspecto de peregrino que entenaz a andar se empeña
La débil llama pequeña
De una incierta fe dudosa
Cualquier frase en verso o prosa que sirva de credencial
O el ansia por ver cumplida mi aventura personal
Sea qual sea la clave
Mis pertenencias compongo
Y a descubrirme dispongo la incógnita del sendero
Sobre mi espalda las pongo
Que soy mi propio escudero
Y aunque duro lo supongo
Solo andar es lo que quiero
Aún no ha amanecido el día
Que el cielo me desafía con horrízona tormenta
Las calles son una ría de crecida violenta
¿Doblegará mi porfía amenaza tan cruenta?
Pienso que en próximas fechas abundará el aguacero
Y decido que no espero
Que empiece mi caminar
Tras las amarillas flechas que me tienen que orientar
Que entusiasmo al empezar
Tan ágiles y derechas las tres figuras andantes
Pues son tres los caminantes
Dos hermanos y un amigo
Y los tres llevan consigo
Ilusiones expectantes
A mi impaciencia le digo que lo que importa es llegar
Y a mi atresurado andar a moderarse lo obligo
Puesto que a medio subir una cuesta
Me fatigo
Y como a nadie persigo
Con más calma debo ir
Con la rama de una liso pelada rústicamente
Tengo el báculo clemente del empeño con que piso
El órreo simple y austero que en su pobreza es hermoso
A la vez recio y airoso
Se repite en el sendero
Me sobrecoge el misterio de las lápidas de piedra
Medio cubiertas de hiedra
De un pequeño cementerio
Cerca de él hay una vieja
Que algunas vacas vigila
Se oye el sonar de una esquila
Que lentamente se aleja
Llego a un río budicioso que atraviesa un viejo puente
Más adelante
A una fuente bajo un castaño frondoso
Manantial que mi sed calma
Belleza que mi ser siente
No voy como penitente
Pero se me cura el alma
Pasan otros peregrinos y los siento como hermanos
¿Qué tendrán estos caminos que nos hace más humanos?
Lo que tengo y lo que soy lo doy generosamente
Porque lo mismo que doy
A mí me lo da la gente
Compartimos pan y fruta
Agua fresca de la fuente
Consejos para la ruta
Y hablamos fraternalmente
Nos contamos los motivos que nos han echado a andar
Y deduzco sin dudar
Que siendo todos cautivos nos queremos liberar
De nuestra estéril rutina
De las dudas y del miedo
De la palabra mezquina y del inútil de nuevo
Al camino lo engrandece la gente que lo transita
Y esta a su vez se enriquece
Con la belleza que ofrece cada rincón que visita
Esos hombres y mujeres llegados de toda Europa
Son la pacífica tropa que hacia el apóstol avanza
Bordón en lugar de lanza
Sudor y polvo en la ropa
Movidos por la esperanza
La concha de peregrino
Como única coraza
No importa lengua ni raza
En su esforzada pelea
Pues la ruta jacobea los acoge
Y los abraza
Como premio a su odisea
No sé si el hombre ennoblece con su andadura al paisaje
O si hace más bello el viaje con cada hierba que crea
Ante el empeño sublime del peregrino creyente
Que va a ilusionadamente ante Santiago a postrarse
Tanto valen realmente
El riachuelo y la fuente donde para consolarse
El caminante esforzado que busca la fe perdida
Que dé sentido a su vida
Y descifre su pasado
Poeta y de sangre noble
Maltrecho su sentimiento
Que lee el Nuevo Testamento descansando bajo un roble
No merece por ventura
Igual reconocimiento que la vieja iglesia oscura
De románica factura
O el maizal que mueve el viento
El eucaliptos del bosque que al cielo manda sus ramas
Los brezos y las retamas que cubren el bajo monte
La cruz que en el horizonte el lí que encubre de escamas
Que importan frente a la pena que casi le volvió loco
Del transido penitente que se fatiga inclemente
Por el hijo que hace poco murió casi adolescente
Aquesta gravació es va realitzar a les darreries de l'estiu
O als principis de la tardor de l'any 93
Després d'arribar a Santiago de Compostela
Miquel Iglesias Iquevedo ha estat amb nosaltres
Durant tota aquesta temporada
Portant-nos fins a Santiago
Miquel, hem arribat
Fins al dijous
Entre els la Sílvia que us ha parlat Lagos