CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Els americans.
Ara em ve al cap aquella musiqueta de Bienvenido al Mr. Marcel que deia Americanos,
perquè els inventors del bàsquet, els yanquis, han aportat moltes coses al bàsquet europeu i no podria ser menys el CBT.
El Club Bàsquet Tarragona ha tingut 11 americans, dos francesos, Daràs i Baptista, i un argentí, Esteban Martínez.
Segons San José, el millor americà només va jugar un partit i va fer 14 punts.
Era un ex-NBA, Melvin Love, però no vam tenir temps de poder donar-hi la raó a Jesús San José.
Les que van jugar molt en destacaríem a dos.
Mitch Smith, el jugador que va portar molt públic al pavelló, un gran notador i que sabia agafar la responsabilitat.
I també, com no, Derrick Bryan, un jugador d'alt nivell que té una gran regularitat
i que, a més a més, s'ha integrat perfectament a l'equip i a la ciutat.
Després, hauríem de parlar a Toni Douglas, que ara sembla que ja s'ha adaptat plenament a l'equip
i que és un jugador molt seriós i pràcticament un dels millors homes del CBT en aquesta temporada a l'ALEP 1.
Recordem com no a Ros Guales, molt segur amb el tir i bon defensa.
Mayl Brooks, que malgrat tenir els genolls de pedassats i de vidre, va donar un bon rendiment.
I Charles Bennett, un jove jugador, encara per fer-se.
Qui no recorda Kenny Wood? Jugador una mica al seu aire, però que va donar bon resultat.
A mi m'agradava molt Tito Baker. Llàstima que no sabés que al bàsquet també hi ha que defensar.
Triwell va passar sense pena ni glòria, igual que Jeff Aubrey.
Dels no americans, Joel Baptista, sempre el recordarem perquè l'única cistella que va notar
va servir per eliminar el Valls de la Copa Catalunya.
I de ràs, va ser un jugador estimat per l'afició, per la voluntat, les ganes que hi posava.
Llàstima que no tingués nivell.
I l'argentí Esteban Martínez és un jugador espectacular, molt estimat per l'afició,
però encara més per les nenes que van a veure els partits del CBT.
És jove i té un gran futur.
Val a dir que en general el CBT sempre ha tingut bastant bon ull per fitxar els jugadors americans,
que en definitiva són qui marquen les diferències.
Mai no ha tingut que canviar-ne cap a mitja temporada, fet que no deixa de ser insòlit
si llegim cada dia els diaris dels jugadors yanquis que els hi donen el passaport
perquè no funcionen a mitja o a començaments fins i tot de cap a temporada.
CBT, CBT, CBT.
Hola, molt bona nit, benvinguts a aquesta sèrie de Tarragona Ràdio
recordant els 25 anys d'història del Club Basqueta Tarragona.
Ja sabeu que al llarg de les últimes setmanes han passat per aquest programa
entrenadors, jugadores, àrbitres, directius,
també jugadors d'equips rivals del CBT.
El capítol d'aquesta setmana de la sèrie
que dediquem a rememorar aquest quart de segle d'història de l'entitat
té avui com a protagonistes
alguns dels jugadors més emblemàtics de l'equip masculí i sènior,
alguns que van començar justament amb els abanderats del club
com a equip masculí i sènior,
com a el més important del club, de l'entitat terraunina.
Avui saludem a cinc d'aquests jugadors,
que són el José Manuel Martínez, bona nit, José Manuel.
Bona nit.
També el Joan Ruiz, bona nit, Joan.
Bona nit.
Josep Lluís Millán, bona nit.
Bona nit.
El Quim Teixés, bona nit.
Bona nit.
I el Patxi Saratxon, bona nit.
Bona nit i gràcies per allò d'emblemàtic.
Jo crec que sou emblemàtics, o no?
O l'equip masculí i sènior, ja comencem per aquí,
no ha estat l'emblemàtic de l'entitat sempre.
Home, això potser sí.
D'acord, d'acord, gràcies.
Doncs formar part de l'equip emblemàtic...
No dèieu per tu, sinó pel col·lo, que és l'equip.
Ah, perdó, perdó.
En qualsevol cas, emblemàtics o no,
fins i tot el Patxi Saratxon i el Joan Ruiz,
sou dels primers que vau formar part de...
Vam formar part del primer equip que va fundar el club.
O sigui, a la vegada que vam fundar el club com a entitat,
fèiem...
Estàvem a la directiva, tu també estaves, no?
Sí, sí, jo estava.
Estàvem a les dues de la directiva, jugàvem i, bueno,
fèiem una mica de tot.
I en quina categoria jugàveu per començar l'any 78-79?
Tercera divisió.
Tercera...
Divisió, divisió.
I com era aquella competició?
Com recordeu aquells primers partits com a FBT?
Home, de fet, fa bastant de temps
i és complicat a vegades pensar, recordar els partits, no?
Però, home, érem molt disputats
i suposo que ara, vist amb la perspectiva que hi ha ara,
més aviat faríem riure, que ser emblemàtics, però, bueno...
No, a veure, era un bàsquet diferent del d'ara, no?
Llavors, eren partits amb molta pressió,
també perquè estàvem en una època que estàvem a punt de pujar,
l'any següent, no?
No, no, no, estàs despistat.
Vam estar a punt de baixar.
O sigui, el primer any, el primer any, sí.
Vull dir, que estaves allí en una època
que estaves lluitant per mantindre't
i eren partits, doncs, bueno...
El que passa tècnicament no era el que és ara,
però, bueno, disputats, jo crec que més que ara.
El John Ruiz era el base de l'equip
i el Patxi era pivot.
Això em van deixar ser.
Qui més hi havia en aquell equip?
Va, recordem noms.
El Patxi era el que repartia
i els deia que els deia més.
En quin sentit repartia?
Era el que donava les galetes.
Gràcies per allò de partit.
Hi havia el Javier...
Javier què?
Javier Mas.
Hi havia el Pere Ferrer,
el Pere Tubilla,
el Vicente Descalzo...
Va, va, que vas bé.
El Luis Millán, tu també, ja.
No, ja vaig començar.
Bueno, ell era per la categoria juvenil.
El Moncho, el Moncho.
Sí, no sé.
I gairebé la majoria era, o a la vegada,
directius, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, van ser els que d'alguna forma
van tirar endavant aquest projecte
i vam, bueno,
el Patxi me semblava que era el secretari
de la...
Ui, que mal que vam.
No eras el secretari?
Que mal.
Sí.
No, no, jo el secretari...
El secretari era el Córcoles.
Sí, no, no.
Jo era el tesorer...
Jo era vocal.
I tu eras el vocal, sí.
El que parlava, el que parlava més de tot.
No sé de què, però era vocal.
En aquell club de l'any 78
també hi era el Josep Lluís Millán.
Sí, però jo jugava...
De petitet, no?
Ah, exacte.
Tu eras el juvenil.
No jugava amb els juvenils.
I com eren els juvenils
i els equips inferiors del Sabaté
en aquells inicis?
Doncs en aquella època
pocs equips érem.
Hi havia, sobretot, moltes ganes,
perquè a tothom ens agradava,
ens encantava el bàsquet.
I entre tots,
intentàvem ajudar
amb el màxim possible, no?
Ja que era un club, era nou,
i tots fèiem de tot.
Directius,
l'entrenador ajudava,
preparar les banquetes...
Fèiem de tot, no?
I quan vas pujar a l'equip sènior?
Doncs vaig estar un any amb el juvenil,
vam pujar després un any al júnior
i després del júnior ja als sèniors.
Amb quants anys?
Amb 17 anys, potser.
17 anys?
Sí, 17 anys ja jugàvem amb el...
Perquè quina devia ser, doncs,
la mitjana d'edat d'aquell equip primer?
Home, jo calculo
que devien arribar sobre els 20-21 anys.
Sí, perquè jugàvem molts júniors
amb el sènior, no?
Els altres convidats,
el José Manuel Martínez i el Quim Teixer,
es van incorporar mitjans
a la dècada dels 80, no?
Més o menys cap al 85.
Els dos veníeu de Reus, curiosament, no?
Sí, jo venia...
Encara que el José Manuel n'és de Reus.
No, jo venia de jugar a l'assalla Reus.
Me'n recordo que em va vindre a buscar
el llavors president del CBT,
el Pere Tobilla.
La veritat és que tinc un record,
bueno, me'n recordo del Pere Tobilla,
molt jove,
amb una pinta, en aquella època ja,
de directiu,
amb tratge, corbata,
és que ja portava la seva cartera,
que ja portava el seu projecte,
t'explicava...
Clar, perquè fins aleshores,
segurament, els directius del CBT
no portàveu corbata, no?
No.
La meva mare no me la va comprar.
Digues, digues.
I, bueno,
llavors ja,
doncs,
era una persona
que et parlava
no només
del que era el bàsquet en si,
sinó que ja et parlava
d'unes idees,
d'un projecte de club,
d'una estructura d'entrenos,
d'unes persones
al davant
a nivell tècnic.
Bueno,
era una estructura
que en aquella època
se sortia bastant
del que,
del que llavors
era el bàsquet a Tarragona.
perquè el José Manuel
venia de la Salla de Reus,
però és que el Quim
era de Reus.
Bueno,
era i ets de Reus,
evidentment.
Però jo venia de la Salla
i de diferents equips
de Barcelona.
La Salla de Barcelona,
quan estava a segona,
del Sant Josep,
del licor 43,
de l'equip júnior
i del Sant Josep.
I,
doncs,
vaig venir al CBT.
Com vas venir a parar aquí?
Doncs vaig venir,
bueno,
perquè va ser una oferta
tal com diu el José.
Molt interessant
perquè bé,
és un projecte jove
i amb moltes ganes
i molt seriós.
i això,
doncs,
doncs,
era el que feia.
Que això no era habitual
en el bàsquet d'aquella època,
potser?
Trobar-te amb equips
o clubs seriosos?
A Barcelona,
a Barcelona ja era bastant així.
Vull dir,
perquè jo me'n recordo
de la,
de l'època
quan jugava al Sant Adrià,
que precisament,
jo amb el Javi Mas,
el vaig conèixer
a Sant Adrià,
me'n recordo,
un dia,
me l'entreno,
va arribar un noi
que, bueno,
estava estudiant a Barcelona
i havia demanat al Sant Adrià
a veure si podien
anar a entrenar
i, bueno,
i aquell noi
era el Javi Mas.
De fet,
era bastant similar
a el que va ser
posteriorment
quan jugava,
vull dir,
un jugador,
doncs,
ja amb unes característiques
molt determinades,
doncs...
No, digue-ho, digue-ho,
que...
No hi és,
no hi és,
no hi és.
No està aquí.
i llavors
ja venia a entrenar,
vull dir,
amb el Sant Adrià,
amb una estructura
d'equip
que a Barcelona
doncs ja era
bastant així,
però que aquí
a Tarragona
doncs era
bastant diferent.
Vull dir,
aquí es feia un bàsquet
d'equip d'escola,
esquip
que sortia
de les escoles
i que anaven
una mica més enllà
com era
la Salle Reus
o que podria ser
segurament
l'altra Salle
aquí a Tarragona,
però, vull dir,
clubs
que començaven
doncs
amb equips inferiors
passen a les escoles
bàsicament.
Aquí també s'ajuntava
una mica això,
s'havien transmetre,
perquè clar,
tot i que eres jove
era el nivell més alt
que hi havia per aquí,
clar,
quan tu com a jugador
tornes aquí
busques jugar bé
i bon,
s'havien transmetre
que és veritat
que hi era
un caliu especial,
un caliu
que era molt engrescador
i llavors
això doncs clar,
és el que primer
t'agrada,
t'agrada trobar
en un lloc a gust
i que saps
que s'ha pogut jugar
a bàsquet
amb condicions
i això és el que hi havia aquí.
El Quim va estar
tres temporades
i quina imatge
li queda aquest pas
pel Club Escat Arragona?
Perfecte.
Per tornar-hi?
Home, per tornar-hi,
sí,
per mirar-ho,
sí,
per tornar-hi d'espectador
encantat,
però molt bo
perquè vaig passar molt bé
i més,
tinc molts bons amics
d'aquella època
que encara els conservo ara
i clar,
això és vital,
tu passes bé,
jugues a bàsquet
i més a més,
encara et queden amics,
què més vols?
A veure,
tornem als primers de tots,
el Patxi,
el Joan,
el Patxi fins quan
va estar jugant?
Fins de l'any 84.
Això és poquet, eh?
Bueno,
però clar,
les coses són
petites pinzellades
que marquen
tota una etapa.
I d'aquella primera etapa
del Club Escat Arragona
que recorda el Patxi?
Buf!
Quina imatge
li quedaria per sempre?
Home,
a mi el que m'ha sorprès
és la imatge
que té el José
del Tobilla,
perquè clar,
jo no el vaig veure
ni entre Jao
ni tot la cartera
i a mi mai se'm va aparèixer així,
no?
Era un mes de nosaltres
i de cartera
no hi havia ningú
ni res,
però bueno,
era una...
És una imatge bonica,
no?
Perquè...
Sobretot
amb passats els anys
se't queden
els bons records.
I no hi ha cap partit especial
que es recordi
per alguna cosa?
Home,
jo m'imagino
que tots
tindran el seu partit especial.
Però el del Patxi
quin seria?
Del meu?
Home,
a veure,
algun que vaig durar...
no vaig sortir
per personals...
Ja t'ho dit jo abans
que era el que repartia,
llavors durava poc a la pista,
no?
Quines eren les relacions
amb els arbitres
en aquella època?
Molt bones.
Com xiulaven?
Com xiulaven?
Em sembla que xiulaven igual cara.
No sé si és la bemol
o no sé què,
però xiulaven igual.
Hi havia un,
hi havia un que...
Bueno,
que encara...
Hi havia un,
el Martínez,
que és...
Té alguna cosa que veure
amb l'Ajuntament de Salou,
m'assembla.
De Vilaseca.
Vilaseca.
Que el tenia crucificat.
Quan venia el Martínez
des del patxer
ja sabíem que durava poc.
Perquè clar,
ja us coneixíeu
en aquella època molt,
no?
Jugadors i àrbitres.
Sí, sí.
Hi havia en els tipis,
hi havia el Martínez,
hi havia el Ciurana
també,
amic nostre.
Sí.
Molt amic nostre.
Els de Barcelona i els de Tarragona.
No, però és una època
molt maca de recordar.
Jo acabo de jugar
quan se va incorporar
el Quim Teixés,
vam estar jugant un any,
i amb el José vam durar dos anys,
i amb el Patxi també,
des que va començar fins al final,
i amb el Josep Lluís també.
És a dir,
pràcticament del 5
vau coincidir tots,
no?
Potser el Patxi no.
No, el Patxi...
El Patxi es va retirar de seguida.
El Patxi no va arribar.
Però tenia altres aspiracions.
Però sempre hi era, eh?
Sempre hi era.
Tots els partits hi era, eh?
O una, la grada.
Sempre hi era.
Això és important, eh?
Sempre hi era.
Sempre hi era.
Me'n van expulsar
i me'n van posar la grada.
Però com era?
Ara parla una miqueta seriosament,
que tampoc es tracta d'això,
però els arbitratges,
el joc del bàsquet,
tot l'ambient era molt diferent
al d'ara?
Home...
Ha canviat molt,
tot això, o no?
Sí,
el que feien nosaltres,
les temporades,
jugàvem contra els mateixos equips
durant, clar,
temporada darrere de temporada
i, clar,
ens coneixien quasi tots els jugadors.
Vull dir,
cadascú ja sabia
com jugava ara un
i com jugava...
No fèiem falta en scouting
ni coses d'aquestes.
Ens coneixíem tots un de l'altre.
Quan estava el Jesús,
a José,
jo me'n recordo
que ell feia scouting igual, eh?
Sí, sí,
ell feia scouting.
abans dels partits
ens deia
les característiques
de cada jugador
de l'altre equip.
Si te'n recordes,
si te'n recordes,
ho fèiem el dissabte a la tarda
a les 3 i mitja
després de dinar
amb unes colxonetes estirats
i amb el que més que menys...
Allí al Sant Jordi
i més d'un se dormia.
Més que scouting
fèiem...
No, però vull dir,
en aquella època,
per exemple,
Jesús,
a José ja ho feia
i després,
quan jo m'havia retirat
que ja van pujar
a segona divisió,
vull dir,
jo sé que això ja es feia,
vull dir,
ell cada cap de setmana
marxava a Barcelona
a veure l'equip contrari
que jugàvem la setmana passada
a les característiques de l'equip,
com jugaven,
inclús alguna jugada que feien,
vull dir que això ja es feia
fa temps, eh?
El Josep Lluís Millán
va jugar fins al 88-89,
és a dir,
més o menys una dècada,
molts canvis en 10 anys o no?
Doncs forces.
Sí?
Forces des del començament,
es va anar millorant amb els anys,
van arribar jugadors
que van donar el salt a l'equip,
com va ser el José primer,
després va vindre el Quim,
el Paco Borrell,
i doncs se va anar millorant a l'equip
i vam assolir la segona,
no?,
puixar segona que va ser
el màxim, no?
I en la manera de jugar també?
No sé,
abans es jugava més dur que...
O no?
O era diferent o al revés?
Dur amb el bàsquet
s'hi ha jugat sempre, no?
Sempre igual.
Sempre, molt dur.
Amb molta il·lusió jugàvem,
això sí,
des del començament,
i tal com han passat els anys,
doncs més professionals, no?
vam començar entrenant dos o tres dies a la setmana,
i vam acabar entrenant quatre o cinc dies a la setmana,
no?
I estudiant els rivals,
fent una pretemporada molt forta,
i un ritme,
doncs,
quasi no professional,
però ben bé,
és que, a veure,
una cosa que està clara,
quan vam començar,
els primers,
els quasi prehistòrics,
o sigui,
no hi havia ni línia de tiros de tres,
ni camps enrere,
ni...
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
a línia de tres,
sí,
la línia de tres es va incorporar l'any 84.
De l'1-1, de l'1-1, tot allò.
La diferència més gran que trobo és a nivell físic.
La gent és molt més...
Ara s'està molt més preparat del 10.
Home, també és bo que ha canviat.
Jo crec que, com el José Luis deia,
que hi va haver un salt semiprofessional, professional,
que va ser els anys de pujar...
L'any de pujar de primera catalana a segona va ser molt bo,
perquè hi havia un ambient, els pavellors estava ple.
Partits contra el Vic, que hi havia el Tarina en aquella època,
amb el pavelló ple,
i la gent vivent que es volia pujar.
Llavors hi havia, potser no sé, ara hi ha molta gent qui va,
però llavors era diferent, perquè tota la base del club,
i això era l'important, estava tot el pavelló.
I jo era per fer posar, no sé, era alguna cosa especial.
Llavors l'any de segona,
que es va sortir la categoria abans del que es pensàvem inclús,
vam mantindre la categoria en un sistema de competició molt estrany,
també marcava un...
Suposo que veient tot de fora un abans i un després.
Llavors hi havia gent que havia vingut de fora,
però hi havia gent de la casa, com l'Ambros Domingo,
el Jordi, l'Albert, mil noms,
que eren els que estan aquí,
Josep Lluís, Javi, no cal dir-ho,
l'Àngel de gentada,
que et feia sentir molt a gust,
s'entrenava molt més professionalment,
llavors, clar, ja era un semiprofessionalisme.
Llavors era un canvi, ja,
públic, grades plenes,
preparació física,
i llavors després suposo que el salt després ha vingut amb més alçada,
que això és important,
els que estem aquí eren mals,
però això ja avui...
Com a comparar-me ara...
A la manera que vas pujant categories t'ho passaves bé,
però hi havia una limitació important,
que aquesta era alçada i físic,
que suposo que el que ha canviat moltíssim és el nivell físic,
no potser de joc,
sinó d'estatura.
Sí, d'estatura.
Això és importantíssim.
I algunes qualitats físiques
que abans no es trobaven,
aquesta velocitat de canvi de rim,
i això abans no era tanta.
Jo crec que amb aquest...
Bé, jo ho dic perquè també he treballat amb Crius ara,
últimament,
i aquesta diferència la noto molt, no?
O sigui que el fet que la gent té un canvi de rim
molt més ràpid que no abans,
o es juga més físic que abans, crec que jo.
Comentàvem que...
A part del tècnic,
el tècnic jo crec que el varia poc.
Però jo crec que era el que es trobava
amb cada divisió que pujàvem.
Bé, clar, vull dir...
La diferència, llavors, amb el Circe, amb els bons,
era la velocitat de la pilota,
que tu dius,
aquesta pilota vola i la meva no vola.
Dèiem abans que el Quim Teixés
i el José Manuel Martí
s'havien incorporat a mitjans de la dècada dels 80,
en aquesta època de semiprofessionalització.
El Quim va estar tres temporades,
el José Manuel, sis?
Sí, temporades, fins al 92.
Això coincideix, com dèiem,
en aquesta època ja,
en què el club es veu amb unes estructures...
sòlides.
Sí, a veure, jo, de fet,
des del 85, 86, 86, 87,
vull dir, ja hi havia una estructura
a nivell d'entrenos...
Hi ha una cosa molt important,
vull dir, a veure,
el bàsquet és un joc d'equip
i nosaltres, diguéssim,
que aquestes mancances que teníem amb alçada
i possiblement, doncs,
amb estructura d'equip,
doncs, la superàvem,
doncs, amb aquell...
amb aquella...
amb la il·lusió.
Bon rotllo, per dir-ho d'alguna manera, també,
no?
Sí, però...
Una mica és una tònica, no?
Molta il·lusió.
La majoria de temporades...
Sí, però, a veure,
jo crec que, vull dir,
sense desmereixer,
a veure, jo crec que hi havia un component
de responsabilitat personal,
vull dir, hi havia...
hi havia un treball,
hi havia...
vull dir, quan t'anaves...
el dissabte t'anaves a dormir
i estaves pensant que el diumenge
tenies un partit
i somiaves en aquell partit
i pensaves en què tenies que fer-ho bé
i sabies, a veure,
sense gaire responsabilitat,
vull dir, perquè tampoc és
que tinguessis una pressió,
però, vull dir,
hi havia una...
hi havia unes ganes de...
hi havia una responsabilitat,
és a dir,
tenies que fer les coses bé,
vull dir,
ahir hi havia molta gent
que estava treballant
i allò es tenia que tirar endavant
i teníem que arribar a les fites.
Digues,
el que està clar és que
el primer gran salt
que va fer el CBT
va ser a la mitjana dels anys 80,
quan se va pujar a segona divisió.
És una mica la primera època d'or del club?
Sí,
va ser el gran salt,
va ser quan realment
va deixar de ser
una il·lusió d'una sèrie de jugadors,
una necessitat d'una sèrie de jugadors
que va ser quan vam començar
i es va realment
tirar endavant
i anar cap a un futur.
I penso que a partir d'aquell moment
ja vam començar a somiar alguns,
a arribar a la primera divisió,
anar pujant, anar pujant.
Però una de les claus
que hem comentat ja en algun altre programa
és també segurament aquesta germanor,
no?,
que hi ha hagut la majoria de temporades
en la majoria de vestidors
de l'equip senior masculí.
Ho coincidiu o no?
Home,
això sempre.
Jo sí,
jo sempre he de molts vestidors,
molt ben tots,
però com aquest,
no.
Per què?
Els millors vestidors
se'ls has trobat al CBT.
Un moment.
Vestidors?
Sí,
molt nets,
molt nets i bonics.
Molt nets i bonics.
Bé,
sí que físicament
serien altra cosa.
També ho podeu parlar.
No,
però l'ambient de vestidor,
sí.
I la combinació
amb l'equip tècnic,
amb alguna excepció
Barcelona de Badalona,
que també Badalona
és un altre ambient,
és un ambient molt especial,
però aquí sí,
aquí sí,
i tot el que he vist per aquí sí.
Era una cosa...
Quan arribàveu la gent de fora
us rebien bé.
Molt bé.
I a més,
trobo que era important,
a més a més,
que veure que aquí el club
el van tirar amunt,
però clar,
la base de l'equip
era de casa.
Vull dir,
hi ha deixat Carlos Torrull abans,
la base de l'equip
era gent de la casa
que havia creat el club
i base cantera
que havien creat ells
i bon s'hi afegíem
algú de fora.
Però el nucli
era Tarragona
i això era important.
És que inclús
a nivell de jugadors,
o sigui,
a veure,
sí que ara,
vull dir,
s'ha apujat
en alçada,
en preparació física,
però, vull dir,
en aquella època,
no sé,
per exemple,
el Josep Lluís,
vull dir,
el Josep Lluís
era un baser jugoslau,
vull dir,
era un tio fred,
pujava el valor,
que tirava
quan te tenia que tirar,
vull dir,
el Quim
era un 4 d'ara,
vull dir,
pujaven dos tios
damunt d'ell
i el fotia la canasta
i tirava des de fora
i penetrava,
era ràpid.
El Ambrós Domingo,
un tio que el veies
que deies,
bueno,
però no saps
si està baixant
o està pujant,
però te fotia
els cus
que tenia que fotre,
defensava com un boig,
vull dir,
a veure,
sí que ara és diferent,
perquè ara estem parlant
de paios de 2-8
i 2-6
que corren
com a galgos,
però amb aquest,
vull dir,
diguéssim que aquelles persones
traspassades
en aquell moment,
vull dir,
ja eren jugadors,
el Torroella,
el Torroella era un base,
vull dir,
que llavors en aquella època
era un base trencador,
vull dir,
ràpid,
àgil,
que feia penetrar...
Va ser dels primers bases
que va veure
que m'aixacava la pilota.
Sí.
Dels primers.
Ah, jo va ser.
No, tu no,
no, no,
sí, sí,
i de les instal·lacions,
algú vol parlar?
Jo sí,
jo vull parlar.
Sí, sí,
ho tinc molt clar.
Què recordeu del Pavelló Sant Jordi?
Jo recordo el Pavelló Sant Jordi,
sobretot la pista,
molt neta,
perquè la senyora
que havia de neteja
passava la fragona
poc abans de jugar,
llavors sortia lluent.
El problema és que
quan se sacava
no es deixava manxes
i allò.
i els altres,
Josep Lluís?
El Pavelló Sant Jordi,
al començament,
doncs,
teníem molt poc horari,
molt poc horari,
teníem de compartir pista,
juvenils,
juniors,
meitat amb una pista,
meitat amb una altra,
estàvem entrenant,
arribava a les 11 de la nit
i el que se n'encuidava
ens pagava la llum
al mig de l'entrenament
i tant se li fumia
que es diguéssim acabat
com que no es diguéssim acabat.
Vull dir,
teníem molt poc temps
per poder entrenar.
I això,
amb aquesta etapa
de semiprofessionalització
que comentàvem,
comença a canviar o no?
O el club
es semiprofessionalitza però...
Vas dir que va quedar
més així,
però clar,
era un problema d'instal·lacions.
Aquest és un problema
de tota la vida del club,
vull dir,
el tema d'instal·lacions
sempre ha sigut...
Jo que parlàvem abans
del teixer...
Ara no es freguen.
Que parlava del teixer
de l'ambient que hi havia
a Sant Jordi
era perquè tots entràvem allí
i érem 3 o 4 equips
i llavors podien compartir,
però a partir de l'època
del 80 i pico
i quasi el 90
que es va ampliar el club
que hi havia molts equips,
el problema ha sigut sempre aquest.
I el que hi ha ara mateix,
vull dir,
ara el que diu el teixer
és molt...
No tota la base
va veure el primer equip.
Sí que hi ha molta gent
que hi va,
però què passa?
Que un entra a Sant Jordi,
l'altre està allà
i altres a Campclar,
els altres al Serrallo
i això vulguis que no,
doncs és un problema
de sempre,
no, del club.
No tindrem les instal·lacions pròpies
on puguem reunir tots,
on puguem veure
com entren el cadet
o com entrenen les noies,
aquest és el problema
de sempre.
Joan,
per això no vam poder pujar
en altres,
perquè clar,
com que tenien que compartir
les pistes,
se'ls havíem atacat
mitja pista a l'altre
i tot el molt lluny.
Però com que compartís
amb el femení,
feia goig.
A veure,
tant en tant
fèiem algun partit
amb les noies.
Havien jugat nois i noies?
No,
jugar no,
però algun partit d'entrenament
jo recordo d'haver fet.
Compartíem pistes,
compartíem pistes.
Fa unes setmanes
teníem a les noies,
les jugadores
de l'equip femení
senyor del Club Bàsquet de Tarragona
i d'alguna manera
remarcaven les diferències
que sempre hi ha hagut
en el propi del club.
Les han tractat molt bé,
però que sempre hi ha hagut
molta diferència
entre el bàsquet masculí
i el bàsquet femení.
Com eren les relacions
dels jugadors
de l'equip senyor
amb les jugadores?
Home,
després de...
Se les miraven
amb una certa...
prepotència o no?
En absolut,
en absolut.
Ha hagut matrimonis
dintre del club.
Suposo que devia ser
allò de les estades
aquelles que fèiem
per escoltar el Sant José dormint.
Te quedaves allí
i et quedaves amb alguna,
però bueno,
no,
no,
sempre ha hagut bona relació.
Sí?
Sí, sí, sí.
Quan vaig marxar ja no ho sé.
Les noies no es queixaven mai?
No,
a veure,
és veritat
que les noies
amb el món del bàsquet
i amb el CBT
possiblement
han estat
una mica més
en un segon pla,
però vull dir,
la relació
amb els jugadors
era...
inclús coincidíem,
ja no sé si era el divendres,
oi hi havia un dia a la setmana
que compartíem la pista.
I les festes?
Alguna també?
I les festes,
doncs també.
Alguns més que altres,
però també...
Elles deien que...
O de sempre.
Elles deien que
com millor anava
l'equip masculí i senior,
pitjor per elles, no?
Perquè una mica la tensió
se centrava més en els nois.
Sempre,
no sé,
el que està clar
és que l'equip masculí
sempre ha sigut
el número 1
dintre del club.
Que no tenia...
A mi jo no tenia
que haver sigut,
però ha sigut així sempre,
no?
Però jo crec que
la relació entre la gent
del club...
A veure,
jo recordo
d'haver estat
a la directiva
i la relació
i la relació
amb les sènions
femenines
era molt cordial.
No sé,
la Yoli Pueyo,
tota aquesta gent
que ha estat
molt,
molt,
molt bé.
En ella
és un tracte
molt,
molt,
molt bo.
Estem a punt d'acabar.
Quim,
una imatge
d'aquests tres anys
al Club Esca Tarragona?
No ho sé,
amistat
i passar-m'ho molt bé.
Josep Lluís?
Sí,
sobretot
el que ha dit el Quim,
amistat,
no?
Tota la gent
que has conegut
durant aquests anys
i recordes
molt bona gent.
Patxi.
Que s'ha aconseguit
fer un club
gran
i important.
Joan.
Sí,
els que van començar
des del primer moment
ara tenim
el que tots
desitjàvem,
no?
Falta un pas més
però
és molt complicat.
José Manuel.
Jo,
una mica
amb la mateixa línia
vull dir,
valors,
exemplaritat,
honradesa,
treball,
jo crec que això
és el que a mi
m'ha transmès més
al TVT.
Doncs així,
resumim aquest espai
que hem dedicat avui
a l'equip masculí
i sènior
del Club Esquerra Rona
en aquests 25 anys
d'història.
Amb la veu
de 5 protagonistes,
José Manuel Martínez,
Joan Ruiz,
Josep Lluís Millán,
Quim Teixés
i Patxi Sarachó.
A tots,
moltes gràcies
i molta sort en el futur.
Adéu-sia,
bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!