CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Des del principi, la junta que presidia Pere Ferrer
va creure que la millor manera d'involucrar la ciutat
amb el projecte del bàsquet era la seva promoció.
El 19 d'agost de 1979 va organitzar un partit de bàsquet a la Rambla,
a l'últim tram.
Per Sant Atecle, el pavelló a l'Àlida,
es va organitzar el primer torneig de festa major
amb el grup Barna, l'Antorxa, Valleida i el CBT.
S'hi van anar a plegar 300 persones
i la junta va aconseguir fer 27 altes de socis.
L'any següent es van crear les primeres 25 hores de bàsquet
que van servir per moure un gran número d'equips,
24, i jugadors, 250.
Van passar pel pavelló 500 persones
i es van fer 30 altes de socis.
Des d'aleshores, les 25 hores de bàsquet
han servit per fer club,
per avivar la flama de l'activitat social
i per integrar els col·legis
en la dinàmica bàsquetbolística del CBT.
El maig de 1980
i aprofitant les 25 hores de bàsquet
hi hagué la primera confrontació
entre CBT i el Nàstic
que estigui envoltada de molt de tensió.
Les diferents juntes directives
envien quietuds
van seguir portant bàsquet d'alt nivell.
Els torneigos de festa major
van passar equips del renom i solera
de Cacaolat, Caja Madrid,
Licor 43, Santa Coloma,
Cotonificio, Espanyol,
Helios de Saragossa, entre valdres.
També van portar equips estrangers
com els Harlem Globetrotters a la plaça de Braus
o dos combinats americans al Sant Jordi.
Per Tarragona van passar jugadors importants
com en Xixi Creus, Wayne Brabender,
Pep Cargol,
que curiosament va venir l'any 1984
amb el júnior de Licor 43
i va tornar el gener del 2003
amb el Cai de Saragossa,
Collins, Phillips, Pujol Ras o Tremulles.
A partir de 1982,
amb el senyor femení funcionant,
també es van organitzar tornejos
amb importants equips femenins
que van promocionar el bàsquet
i van servir perquè el CBT anés creixent.
A la ciutat ja es començava a identificar el CBT
com el referent de bàsquet
i parlem de 1982,
quan el club complia el quart any de vida.
Una de les persones
que més va ajudar a la difusió del bàsquet
des de les pàgines dels diaris
o a les zones de Ràdio Cadena
fou el periodista Fermí Morera,
mort ara fa tres anys.
CBT, CBT, CBT
Bona nit, benvinguts a un nou capítol
del programa setmanal
que dediquem a repassar la història
del club bàsquet a Tarragona.
Aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio.
25 anys d'història,
un quart de segle
que cada setmana,
que cada dimarts
i en la repetició cada dissabte
mirem d'abordar
amb diferents convidats
i amb diferents perspectives.
Avui parlarem de la figura
dels àrbitres del subpapè
al món del bàsquet
en aquest quart de segle llarg
i de com han influït o no
en la trajectòria de l'equip tarragoní
o dels equips de bàsquet en general.
Avui ens acompanyen quatre àrbitres
d'aquí de les comarques de Tarragona
com són el Lluís Tió.
Lluís, bona nit.
També el Jordi Llaveria, bona nit.
També ens acompanya el Gerard Munguió,
bona nit.
I el Manel de l'Amo.
Bona nit, Manel.
Tenim dos àrbitres joves en actiu
com el Manel de l'Amo
i el Gerard Munguió
que porten ja uns quants anys
i que suposo que ens podran explicar
una mica com ha evolucionat
justament el bàsquet
en aquests últims anys.
Un altre que va començar
a la dècada dels 80
però ho va deixar el 95
com el Lluís Tió
i un altre que és el més antic,
el més veterà
que és el Jordi Llaveria
que ens podrà explicar una mica
com era aquell arbitratge
de l'any 74
quan ahir es va incorporar
al món del bàsquet.
Moltes diferències
entre el bàsquet
de fa 27 anys i el d'ara?
Moltes.
Moltes.
I en l'arbitratge encara més?
Amb tot.
Des del propi reglament
que motiva una diferència
a l'hora de fer les coses
fins a la preparació
que avui se requereix
que llavors potser
era una altra manera de fer.
Com en totes les coses de la vida
avui hi ha una progressió,
una evolució
i un millor fer
i llavors jo diria
que avui la gent
està molt més preparada,
ho fa potser simplement millor
i llavors doncs vull dir
hi havia els mitjans
que hi havia
i bueno,
però vull dir
cada cosa al seu temps
suposo que també
ha evolucionat el joc
i per tant
doncs van de la mà.
Parlarem de l'evolució
del món de l'arbitratge
però a mi em sembla
una pregunta bàsica
començar dient
per què
o justament plantegem
per què heu estat àrbitres
o sou àrbitres.
Lluís, per exemple.
Simplement per continuar
lligat al món del bàsquet
és un món que
molt altra gent
i volia continuar.
Com a jugador
no era bo
i una de les possibilitats
que hi havia
era continuar àrbitre.
Manel?
Jo molt semblant
com a Lluís, no?
Home, com a jugador
potser era millor.
Què voldreu dir?
Que ara tots...
Què voldreu dir?
Que tots els àrbitres
de bàsquet
sou àrbitres
perquè heu estat
mals jugadors?
No, no, no.
No pel tema
de ser bo dolent
però estàs
vinculat al bàsquet jugant
i per continuar
d'alguna manera
doncs...
A veure, abans
també s'acabava abans
de jugar.
Sí.
S'aplegava abans
perquè no hi havia
la quantitat d'equips
que hi era abans.
Hi havia dos, tres.
Quan arribaves júnior,
crec, no?
Exacte.
Això parlem de l'any
sobre el 86 o així.
Quan arribaves a júnior
t'acabaven ja poques possibilitats
de seguir amb un equip
jugant amb cert nivell.
Que ja recordi
en aquell moment
només hi havia
dos equips,
dos,
tres equips sèniors
que era Sè de Tarragona
Club Gimnàstic
i el CBT.
Va, llavors la cosa
doncs dius
bueno,
seguim amb aquest camí, no?
Que tot i que jugàvem
i arbitràvem.
Exacte.
El tema escolar
i tot això.
Arbitràvem partits escolars
i a part jugàvem
amb el CBT.
El Jordi,
per què l'any 74
es decideix
ser àrbitre?
A veure,
amb aquest canvi
que dèiem,
el que llavors ens passava
avui quasi que no
sembla que no pugui ser.
Perquè jo em vaig
anar a dir
escolteu,
jo vull ser àrbitre
després de jugar
no sé si 12 o 13 anys
d'actiu amb el Reus Deportiu.
Per tant,
vol dir que jo em vaig iniciar
el món de l'arbitratge
amb una edat
que avui pràcticament
en un cas ja vol ser internacional.
O sigui que
avui un,
si vol ser un àrbit
doncs de categoria,
comença molt de jove,
n'aprèn molt de jove,
t'agafa l'experiència
que calgui
i llavors m'ho dic
en aquell moment
per seguir una mica
en aquest món
que a mi m'agradava
i després té una cosa
a l'arbitratge.
És a dir,
a l'arbitratge
pots entrar i sortir
però d'una manera immediata
perquè no et satisfà
perquè tens unes angoixes
el dijous
o en tots els partits
o t'enganxa
i si t'enganxa
pots durar molts anys.
Gerard,
tu que ets el més jove,
l'últim en incorporar-te
a aquest món,
per què?
Per què,
àrbitrat?
Jo en principi
per el mateix que han dit,
per seguir vinculat
al món del bàsquet
vaig entrar a través
d'un amic
que també és àrbitrat actiu
ara mateix
i bé,
em va motivar
és el que diu el Jordi,
no?
En principi
ben bé no sabia
el que era
i després
al cap d'un temps
doncs vaig veure
que allò
realment m'agradava,
estava a la pista,
em sentia a gust,
estava fent algo
que coi,
m'omplia,
que seria la paraula,
m'omplia a mi personalment
i llavors
vaig anar continuant
i continuant,
continuant,
fins que ja no pots dissar-ho.
Escolteu,
els arbitres
us agrada manar?
Sou arbitres
per això,
per manar a la pista
perquè us agrada jo
de dir
aquí mano jo.
A la pista
una mica sí,
no?
Hem de manar,
no és que ens agradi,
és que a la pista
hem de manar.
Però no s'hi entra,
diríem amb la idea
de dir
ara manaré.
No,
més aviat
doncs ha de ser
no.
No,
perquè jo diria
a més a més
que avui en dia
els partits
els has de treure
sense manar massa.
És a dir,
estem tots a la pista,
hi ha 10 jugadors
i dos àrbitres
i som nosaltres
tots plegats
els que som encarregats
de l'espectacle,
no?
I més que manar
el que s'ha de fer
és intentar treure el partit
de la millor manera possible
entre tots.
Lluís?
No,
manar...
És a dir,
per ser àrbitre
no s'ha de tenir
un caràcter d'aquells
de dominar,
de voler dominar,
de voler manar.
No cal,
no cal.
La veritat,
si he dit,
no.
T'has de,
en certs moments,
imposar,
però no necessàriament.
Una de les coses
que també caracteritza
els quatre convidats avui
com a àrbitres
és que d'alguna manera
heu tocat totes les tecles
en el món del bàsquet,
no?
Exacte,
hi havia sigut jugador,
sigut entrenador
i hi havia sigut àrbitre.
Jordi,
tu també?
Sí,
sí,
vaig jugar,
després vaig ser àrbitre,
vaig estar un any,
podríem dir,
portant també un equipet infantil
i després ja,
una vegada,
retirat de tota aquesta sèrie
d'històries,
de veritat,
el món,
diríem,
de les juntes
i de la federació.
De directiu també.
Sí,
sí,
el que convingui.
Manel,
tu també?
De tot una mica,
no?
Sí,
sí,
i no ho deixes de fer mai,
no?
El Jordi,
per exemple,
jo sé que juga,
encara.
Sí,
encara.
Jo també jugo.
Jo també d'algun partidet,
també.
Un cop per setmana
sempre hi ha aquell partidet
amb qui sigui,
no?
Amb els àrabs,
doncs amb els companys de Fenya,
aquella oreta,
doncs,
que dius,
mira,
encara jugo,
no?
I això està molt bé,
no?
Perquè no et desvincules mai
d'aquest món.
Gerard,
tu també?
Bé,
jo...
O només t'has dedicat
a l'arbitratge?
Jo he sigut jugador
i àrbitre.
Entrenador no he estat mai,
tinc la titulació,
de fet,
però no he tingut
l'oportunitat
ni el temps.
Perquè quan ets àrbitre
t'has de dedicar
exclusivament
a treure partits
del cap de setmana,
no?
Per què?
Per què?
T'has de dedicar
a treure partits?
Perquè n'hi ha molts
i hi ha pocs àrbitres.
Quants partits
arbitreu ara
en un cap de setmana?
A veure,
jo diria
que cal diferenciar
les províncies.
A Tarragona
som un col·lectiu
que estem treballant
bastant bé
i podem pitar
relativament partits
un nombre
assolible, no?
Tres,
quatre partits
al cap de setmana
diria que és la mitjana.
Com a màxim.
Com a màxim.
És a dir,
serien dos dissabtes
i dos diumenges
per fer-nos una idea.
Per exemple,
ara,
si anem a veure a Barcelona
que hi ha una quantitat
d'equips terrible
i una quantitat
d'àrbits
no tan gran
estan traient
vuit i nou partits
cada cap de setmana.
Per això cal molta afició,
no?,
a l'arbitratge
per fer front a això.
Sí,
molta dedicació,
sacrifici
i bueno.
A part d'això
és un disbarat.
Sí,
és un disbarat.
Com a directiu,
vull dir,
això no pot ser.
Pot ser perquè la qualitat
de l'arbitratge
s'enrescent
i llavors,
vull dir,
les coses no són.
Ara,
quin és el problema?
Vull dir que no hi ha arbitres.
No hi ha vocació d'arbitratge?
A veure,
això vull dir,
potser requeriria un programa
que no tingui res a veure
amb l'efemèrit del CBT.
És un problema,
diríem,
que hi ha poca gent
que hi entri
i que a més a més,
després els que hi entren
no es troben,
i que ningú ara
no ho s'ho prengui malament,
però vull dir,
sobretot,
amb equips petits
és allà on hi ha més dificultats,
que precisament és allà
on l'àrbitre
s'ha d'intentar quedar o no
si li agrada o no
i això ja dic
que és complicat.
La veritat és que
avui volem parlar també
de moments anecdòtics,
divertits,
o no tant,
que han pogut viure
els àrbitres
que ens acompanyen.
Passen moltes coses,
suposo,
en una pista de bàsquet.
Els que n'heu estat
ja uns quants anys,
no sé si el Lluís,
el Jordi o el Manel,
que potser sou els
que teniu més experiència,
n'heu viscut de moltes
als Pagallons?
Sí,
n'hem viscut de tots els colors,
de bones,
de molt bones
i també de dolentes,
la veritat és que sí.
A mi un cas particular,
per exemple,
en un partit
m'han fet una pancarta.
De suport o de crítica?
De suport.
Però també n'hi han hagut
molt dolentes.
Però de perilloses,
no.
No.
Bé,
com t'ho explicaria jo,
crits,
amenaces,
el típic,
entre cometes típic,
perquè
què passa en un partit?
Jordi.
Bé,
després d'habitant tant de temps,
si no tinguéssim
algun partit
on haguéssim de sortir
una mica per cames,
no diria que hi passa alguna cosa,
no fos cap ni normal això.
Per cert,
el públic era millor ara
que abans o al revés?
No,
depèn,
hi ha hagut sempre
barratxes.
Aquell camp llavors
era molt no sé què
i resulta que ara
no passa res,
i ara millor
n'hi ha una altra,
tot depèn,
no.
A veure,
jo com a experiències negatives,
jo diria que,
en tot cas,
poquíssimes,
passa que
no puc recordar una,
que és la que més
em va impactar
en un partit
Pineda-Canàries
de primera B,
llavors i primera B,
que sí,
va ser l'única vegada
que he tingut por,
perquè quan va acabar
el partit
vam veure
que llançaven
una sèrie de coses,
ens vam deixar
el vestuari,
picaven molt a la porta,
cada vegada sentíem
més cirull,
bueno,
ja marxaran,
ens vam ensabonar
potser com a no sé
quantes vegades,
perquè la cosa
no calia fer gaire via,
vam quedar nets
que feia por,
i cony i els sortidors
hi havia encara igual
la gent que ens esperava.
Total,
que es va acabar
que van pujar
dos policies nacionals
al darrere del cotxe
i un altre cotxe
a darrere
per fer-nos sortir
del poble
acompanyant-nos
fins a l'autovia
de Mataró
a fer efecte
de poder anar cap a casa
amb una certa tranquil·litat.
Jo diria que és
el que més,
diria,
recordo,
d'una manera negativa,
si es pot dir negativa.
I en quant a partits
que hagi evitat el CBT,
afortunadament,
ja que avui ens mou
el tema CBT,
mai.
Només puc dir
que una vegada
en un camp,
el camp de Manresa,
va guanyar el CBT
d'un punt
i vaig sortir una miqueta
entremig de tots els jugadors,
que evidentment
eren tots més alts que jo,
i si va sortir la cosa
custodiat de dir
passa, passa Jordi,
que no passa res.
Malèva,
en tens alguna per explicar?
Home,
suposo que em podríeu
explicar un llibre
entre tots,
però...
Sí,
alguna de divertida?
Home,
divertida,
una vegada,
una de molt divertida,
perquè és que això
no passa.
Es va quedar la pilota
enganxada al suport
de l'anella,
no?
I recordo
que es queda la pilota a dalt,
jo mirava el meu company,
jo l'havia vist la pilota,
allò que esperava,
i ell em mira a mi,
mira a buscar la pilota,
hòstia,
i diu,
la pilota no hi és,
la pilota no hi és.
Se'n va fora a la pista,
que era una pista
que hi havia bastant d'espai
darrere amb unes balles,
jo dic,
què fa aquest senyor aquí?
I el tio,
anant buscant la pilota,
anant buscant la pilota.
Escolta,
que la pilota està aquí.
No se li va córrer,
mira dalt,
i al cap d'un temps,
mira dalt i diu,
hòstia,
si està la pilota aquí,
dalt,
enganxada.
Però va estar tres minuts
buscant la pilota,
no?
Són aquelles anècdotes
que dius,
com poden passar
aquestes coses?
Bueno,
sí,
hi ha de tot,
hi ha de tot,
o sigui,
hi ha situacions
ja de regles de joc
que et poden passar
en anècdotes,
jo t'ho puc explicar una,
una vegada,
un jugador,
en un rebot d'un tir lliure,
agafar,
el jugador atacant,
agafar el rebot
i anar-se'n directament
a la seva pista
i fer-se un bàsquet
a la seva pròpia cistella,
una cosa que és
un mig camp flagrant,
i ser la situació tan estranya
que tu quedar-te parat
i dir,
dos punts,
acert una cistella
pel pròpia bàsquet,
que això és correcte,
dos punts
i continuem,
no?
I després tu penses
i dius,
hòstia,
què has fet?
Però és que són situacions
que, clar,
que no passen mai,
són d'aquelles
que diuen
que no estan escrites,
no?
I haver donat aquest cas,
eh?
Gerard,
i tu tens alguna
per explicar?
Bé,
jo encara no,
masses,
de totes maneres
he tingut,
bueno,
crec que tenim la gran sort
que el públic
i la gent del bàsquet
és molt civilitzada,
no?
I, de fet,
diria que no he tingut
per sort,
per sort,
mai cap problema
amb una pista.
Suposo que en més de 25 anys,
com la història del CBT,
han canviat moltes coses
en el món de l'arbitratge,
també han canviat molt les normes,
no?
Perquè canvien molt les normes
en el món del bàsquet.
Això no sé si complica la vida
als àrbitres
o justament els anima
a reciclar-se?
No, no,
a veure,
el canvi de les normes,
jo diria que el bàsquet
és un esport viu,
és un esport que vol ser modern
i realment ho està demostrant
amb el canvi de normes,
buscant sempre
que sigui més espectacular,
que sigui més bonic
de cara a l'espectador,
que hi hagi tantejos més alts
i, per tant,
a veure,
normalment cada Olimpiada
provoca uns canvis
de reglamentació
que a vegades,
inclús,
posteriorment,
s'han de tornar a treure
perquè no han donat
el resultat
que es pretenia.
I en quant a les àrbitres,
no, home,
a vegades pots notar
als primers partits
un canvi molt concret,
és veritat.
Pots tenir algun dubte, no?
Sí, sí,
no hi són,
hi són,
i no hi ha dubte
que a vegades
es pot portar
a vegades de mal de cap,
però sobretot
el primer partit
o aquells conceptes
que es volen aplicar
diferents,
però s'assimila.
Vull dir,
la gent fa un esforç,
jo són gent preparadíssima
i repeteixo
que és el que diu Gerard,
no fan altra cosa,
no poden portar un equip
bastant posats
en el tema arbitral
i, bueno,
i entre tots
se pretén
que segueixi
agafant gent,
que segueixi
sent un esport,
diríem,
de multituds
i la prova
és que els camps
omplen
i jo diria
que és un esport
viu,
modern
i que evoluciona.
Heu tingut alguna vegada
o teniu alguna norma
d'aquelles que,
ostres,
s'hagi estat
especialment complicada
per vosaltres
alhora d'estar
en una pista o no?
No.
No?
Que us hagi provocat
especialment algun dubte
o al principi o...
Ara mateix,
ara a l'actualitat,
sí,
més que nosaltres
és el propi públic
i els propis jugadors
la norma
o regla
de les passes.
Perquè resulta
que ara
estem
en un tema
que és
les passes de revers
que ningú entén,
ningú veu,
però resulta
que són passes,
no?
I és un d'aquests temes
que dius
que crea confusió.
Però més el públic,
ho vols dir,
no?
És a dir,
que vosaltres...
I costa d'assimilar,
i costa d'assimilar
com a àrbitre,
allò,
aquella situació,
l'has de veure
i després l'has de saber
xibular, no?
I ens costa
a tots plegats, no?
Teniu la sensació
que cada cop
és més difícil
arbitrar,
en el sentit
que s'ha de filar
més prim o no?
Al revés?
Jo al revés.
O potser l'experiència
és un grau?
A part de l'experiència
cada vegada
es treballa més
amb els àrbitres.
Quan vam començar,
què és el que dèiem,
anàvem a Cal Roig
i deia
té un xiulet,
una samarrata,
dijous passa a buscar
els partits,
si ja havies fet
algun partit escolar
i comencem.
Com que tu ja has jugat...
Sí,
ja has jugat
i avui en dia
tu se m'atxaca la gent,
se fan cursos,
cada vegada
es treballa més
la tècnica de l'arbitratge,
la col·locació
que això et dona molt...
I després s'està molt a damunt,
vull dir,
informes,
per fer les correccions
que calgui,
la gent se sent molt...
potser sí inspeccionada,
no sé si és la paraula,
però vull dir,
en tot cas,
és per corregir
i és per millorar,
no és per altra cosa.
No pots despistar-te,
no pots,
no pots,
i a més a veure,
també la qualitat
de tots els àrbitres,
jo que soc,
ja podíem dir,
en un actiu,
un veterà,
la qualitat dels àrbitres
s'apreten,
no,
i un veterà,
per exemple,
no es pot despistar
en cap moment,
no,
i segueix tenint
un seguiment
igual que un àrbitre
que en projecció
o el que sigui,
no.
Jo diria que hi ha
potser una imatge,
una mala imatge
que els àrbitres
anem a la pista
al cap de setmana
i pitem
i au,
no,
i això no és així,
a darrere hi ha un treball,
un treball,
jo diria que molt dur,
que la gent no coneix
i que a més actualment
és un treball
de vídeos,
de veure't a casa
una, dos,
tres vegades
de seguiments
que et truquen
i, escolta'm,
això ho has de fer així,
això no m'has fet bé
i et matxacen bastant,
després no parlem
ja de les proves físiques
que si no les passes
doncs ja no pites
i ja saps
teòric,
reglament.
Si amb l'evolució
que ha tingut aquest esport,
amb tal com millora
la tècnica,
la tàctica,
l'àrbitre,
no evoluciona
al mateix ritme,
fos una cosa
que no podria ser,
per tant,
si és,
és perquè tots
caminen
amb un mateix pas,
millorant i treballant tots.
Ja que estem en un programa
evidentment
que recorda
els 25 anys
d'història del CBT,
amb la perspectiva
que ens dona
a tots plegats,
però especialment
als nostres convidats
al pas del temps,
creieu que els equips
del Club Esquerra
han estat fàcils
en general
o difícils
de xula
com a arbitres?
Per mi han sigut...
A nivell sènior,
fàcils.
A nivell sènior,
fàcils.
Per què?
Sí,
perquè no ha sigut mai
una pista
on hi hagués hagut
excessiva pressió,
ni crec que hi hagués hagut,
que jo recordi,
el CBT jugador,
allò de dir,
un jugador conflictiu,
conflictiu.
No,
jo tampoc no tinc record
de ser una pista
amb la que hi puguis anar
allò amb un no sé què,
amb un cerracel,
no?
Jo m'ho he passat forçament
amb el...
A part d'aquesta història
pròpia del CBT
ja és sorprenent,
no?
Sí.
A part que això,
vull dir,
és una cosa,
no creguem el revidratge,
no?
I, per tant,
com que neix
d'una sèrie de gent
que viu en el bàsquet,
que són esportistes,
això, vull dir,
potser ho facilita més
que a vegades
un club que neixi
amb una base
que a través del bàsquet
vol fer no sé quina altra cosa.
Aquí tot és bàsquet purament.
Lògicament hi ha d'haver
algun que se senti
més oscuros que un altre,
per tant,
s'identifica més
a l'hora de protestar,
però que en qualsevol cas
cap problema.
Heu estat conscients
de totes maneres
d'haver afavorit clarament
o d'haver perjudicat clarament
alguna vegada
en algun dels milers
de partits
de bàsquet
que heu xiulat?
No.
No?
No.
Sincerament?
No, no.
Si s'han fet,
si s'han comès errades
s'han estat realment involuntàries.
Evident.
si s'han comès errades...
Segur que s'han comès errades.
I tant.
I greus, segurament.
Cap partit en fem de errades.
I tant.
I amb el seguiment que fas,
te'n veus,
les veus,
i em veus de molt greus.
Però...
I sense veure-ho
per la televisió,
potser,
o en un vídeo després,
potser al sortir de la pista
de dir
avui ha tingut un mal dia,
avui...
I tant, i tant.
I tant.
Una mica en la línia
era aquesta la pregunta.
Sí, sí, no, no.
Es pensa, es pensa.
Home, evidentment,
ja m'imagino que no intenteu
perjudicar o afavorir.
Pensa, no hi ha certat,
aquella jugada que...
L'àrbit ho sap de seguida
si ho ha fet bé o no.
Sí, exacte.
Jo, per exemple,
jo tinc la...
Ara, per la feina
que a més a més,
vam anar fent,
jo entro dintre la vostra
i després d'un partit,
al cap d'una miqueta,
i l'àrbit ja sap,
ja se'l nota,
si estava content o no.
Si hi haurà detallets
sobre el partit.
Però, com a global,
no falla.
Un dels treballs
més difícils per fer
és saber-te recuperar
psicològicament,
això que es diu
a l'esport, no?
Saber-te recuperar
psicològicament
d'una greu errada
que has tingut en un partit.
És a dir,
has tingut una greu errada
al primer període
i tu has de continuar
arbitrant aquest partit
fins al final.
Tens 35 minuts
o 34 minuts
que has d'estar
al màxim un altre cop.
I això és un treball
dificilíssim
i que...
Mare meva.
Quan la cagues
te'n dones compte
al mateix moment.
l'arbitratge
és un món de parelles,
no?
N'heu fet moltes parelles
aquí, junts
o per separat.
S'ha arribat a fer amistat
amb una parella arbitral?
No sé si
amb el pas dels anys
això passa.
Sí, sí.
A més,
hi ha hagut èpoques
que en segons
quines categories,
jo recordo un primer
a B que deia abans,
a principis de temporada
hi va haver uns anys
que et marcaven
una parella fixa.
I una parella fixa
amb un torneig
que viatjaves
per tota Espanya,
vull dir,
requeria trucar
contínuament,
ens trobarem aquí
perquè jo vaig coincidir
amb un de Mallorca,
clar,
amb aquella persona
hem seguit
parlant-nos
i enviant-nos
alguna felicitació
i això ho he estat
a Palma
i l'he vingut a veure
o jo he anat a veure
i l'he vingut a esperar
i bé,
això ho facilitava.
I si no,
el fet que hi hagi
parelles, diríem,
no fixes,
com que estàs dintre
de la mateixa família
doncs també permet
que, home,
amb un hi estàs millor
que amb l'altre,
però sí, sí.
Què seria millor
de totes les maneres,
Lluís, per exemple,
potser tenir sempre
una parella fixa?
No,
jo crec que no,
que no...
Home,
el fet de tenir
una parella fixa
potser l'avantatge
que té és
que et coneixes més,
saps més...
La compariteració
pot ser millor,
teòricament.
Però no té per què
afectar
el ser una parella fixa
o anar cada setmana
amb un company diferent
a afectar
l'arbitratge definitiva.
Manel,
tu has fet parella,
per exemple,
amb el Lluís,
dels convidats d'aquí,
amb el Gerard...
Jo dels convidats d'aquí
he fet parella amb tots.
Amb tots.
Sí.
I qui és el millor
dels tres?
Tots tres
són molt bons.
No,
però en qualsevol cas
és bo la pluralitat
de parelles.
Sí.
Home,
jo tinc experiència
tant en segona divisió
quan estava
com en el primer any
de Lliga EVA
tinc l'experiència
que s'havia fet
parelles fixes.
I ni a segona divisió
ni a Lliga EVA
actualment
es fan parelles fixes.
I se va aprovar
i tal.
Què passava?
Que la parella
que funcionava
funcionava molt bé.
Però que no funcionava
tot un any
o si quan se'n donaven compte
mig any
o quatre mesos
l'arbitratge
sempre ha sigut
cosa de dos.
Això està claríssim.
I si hi ha una part
que va coixer
l'arbitratge
mai surt bé.
Jo
no he viscut
les parelles fixes
com el Manel
però diria
que al final
és l'únic que et queda
o és el que et queda
et queda
la relació
i els bons moments
que has passat
amb els diferents companys
i això és una
de les coses
més importants.
I parelles amb noies
perquè aquí
tenim quatre homes
però no tenim
dones àrbitres
tot i que n'hi ha
també està bé
fer parelles
d'àrbitres
home a dona?
és igual
és igual
home a veure
la relació del públic
cap amb elles
no és el mateix
que n'hi ha dos homes
ni l'autoritat
en els seus moments
però
la dona àrbitre
se sap imposar molt bé
molt
sí
i estan d'acord?
a la meva època
no hi havia dones àrbitres
no
Lluís tu tampoc
no n'has viscut?
jo
he tingut companyes
però no he arribat
a coincidir mai
i tu Gerard
jo el dissabte
el dissabte
pito amb una companya
i això canvia
el plantejament
de...
no
home
canvia una cosa
només
el vestidor
que n'hem de demanar dos
no compartiu vestidors
no
i llavors el club
a vegades
diu
collons
no
ara venen els àrbitres
i dos vestidors
no un
com veieu el futur
de l'arbitratge
el present i el futur
de l'arbitratge
al món del basquet
bé?
bé
bé
el Jordi
que té la meva experiència
a l'espesa
jo la veig bé
l'únic que sempre
faig que amb el mateix vestidor
potser és una monomonia
que tinc
és a dir
perquè la salut
de l'arbitratge
sigui bo
hi ha d'haver
gent que pugi
per poder nutrir
de personal
aquesta parcel·la
del basquet
i llavors
tots plegats
ja no és un problema
diríem
del món arbitral
és una problemàtica
del basquet en si
és a dir
l'arbitratge
els àrbitres
formen part
d'aquest xou
i n'hi ha d'haver
i tots han de fer esforços
perquè siguin
bé
fomentant
l'arribada
de nous
elements
bé
fomentant
que aquestes agressivitats
o aquestes cosetes
que s'estroben
la canalla petita
perquè aquí
hem de tenir en compte
que amb aquestes categories petites
el que juga
apren a jugar
el que entrena
apren a entrenar
i el que repita
apren a arbitrar
i fins que això
no es tingui clar
tota aquesta gent
que entra
no es quedarà
per tant
sí que el veig bé
se treballa molt
perquè així sigui
i falta només
acabar
que entri
en tota aquesta gent
en un minut
per acabar
un desig
una felicitació
pel Club Basquet Arragona
en aquests 25 anys
vosaltres que ja heu estat
molt i molt vinculats
Manel
pel Club Basquet Arragona
doncs només
es pot dir
que desitjar
que la cosa
almenys 25 anys més
no?
Gerard?
Jo primer
agrair
que ens hagin convidat
en aquest programa
entre altres coses
perquè
hem de treballar tots junts
per tirar el basquet endavant
i que
bueno
25 anys més
i si pot ser
tots junts
Lluís?
Doncs igualment
agrair
haver sigut convidat
i també que
puguem
gaudir del Club Basquet Arragona
durant molts molts anys
Jordi?
Bé
no puc afegir res més
i al revés
jo vull d'entrada felicitar
per aquests primers 25 anys
i ara que pugin a la CB
és un orgull
per tota la província
tindre un equip de bàsquet
com el CBT
i agrair-los
i a tota la gent
que han anat portant-lo
tota aquesta feina que han fet
Ho deixem aquí
s'acaba aquest cinquè capítol
dels 25 anys d'història
del Club Basquet Arragona
a la sintonia de Tarragona Ràdio
Jordi Llaveria
Manel de l'Amor
Gerard Munguió
Lluís Tió
moltes gràcies
i molta sort
Adéu-sia
Bona nit
Bona nit